“Parlar en català et converteix en un català més”, Josep-Anton Fernández

Entrevista amb Josep-Anton Fernàndez, president de Veu Pròpia
<http://www.veupropia.org/>


Cercle XXfoto_j_a_fernandez.jpgI: Sovint, a moltes persones de llengua inicial catalana se’ls fa difícil d’entendre el procés pel qual una persona arriba a aprendre català. Segons la vostra experiència, de quina manera funciona, aquest procés? I com es passa d’aprendre’l a usar-lo habitualment?

  

J.A. Fernández: Crec que aquesta dificultat que tenen els “catalanoparlants de tota la vida” d’entendre el procés d’adopció de la llengua dels nous parlants és un efecte de la subordinació lingüística. D’una banda, a alguns els sembla fins a cert punt incomprensible que algú aprengui i faci servir una llengua subordinada i, per tant, no gaire “útil”, una llengua que no és gaire “de debò”. D’altra banda, moltes persones perceben aquest procés d’adopció de la llengua com una cosa excepcional, i reaccionen amb sorpresa o amb uns elogis que, en realitat, només accentuen l’excepcionalitat d’una experiència que hauríem de percebre amb la naturalitat que es mereix. Al mateix temps, i paradoxalment, aquest procés d’adopció de la llengua comuna es dóna per suposat, sense tenir en compte que començar a parlar una llengua diferent de la teva comporta certes dificultats. Aquesta situació objectivament suposa un entrebanc en el procés que fan els nous parlants.

Pel que fa al funcionament del procés d’adopció de la llengua, hi ha moltes situacions diferents, i em sembla molt difícil fer-ne una síntesi. En la majoria dels casos, suposo que l’escola hi juga un paper important, i sobretot el contacte amb persones de llengua inicial catalana, tant en les relacions de lleure com en un entorn laboral. El més interessant, però, és el pas que es fa d’aprendre la llengua a utilitzar-la habitualment (i en aquest respecte cal dir que en els últims vint anys potser s’ha incidit massa en el coneixement i massa poc en l’ús; creiem que, de fet, la distinció entre coneixement i ús és una falsa dicotomia). Ens enfrontem a una situació molt peculiar: la llengua del país, que atorga el reconeixement com a membre de la comunitat dels catalans, és una llengua que, estrictament parlant, no és necessària per conduir la major part d’activitats en la nostra societat. Això vol dir que el procés d’adopció del català conté en molts casos un element de voluntarisme, sovint associat al valor d’identitat que proporciona la llengua catalana. És a dir, parlar en català et converteix en un català més, però en l’actualitat això acostuma a ser fruit d’un esforç. En altres casos, també depèn de l’adaptabilitat dels individus i dels seus desitjos d’ascens social (perquè el català contribueix a convertir qui l’adopta en un membre més de les classes mitjanes). Nosaltres voldríem ajudar a crear una situació en què el procés d’adopció del català pugui tornar a ser espontani, com un resultat més de la socialització dels individus.

Cercle XXI: Quin pes té, per tant, el contacte amb persones que fan un ús habitual del català a l’hora d’estimular-ne l’aprenentatge i l’ús?

J.A. Fernández: Té un pes absolutament fonamental. No n’hi ha prou d’aprendre la llengua: s’ha de poder parlar, que per això serveix. Com deia Carles Riba, “els mots són per entendre’ns, no per entendre’ls”. La llengua només pot ser un objectiu en ella mateixa per a una part molt petita de la població. I per poder parlar la llengua espontàniament en un context social, el català ha de ser visible i audible en l’espai públic. Però això implica que l’actitud de les persones de llengua inicial catalana respecte els nous parlants, presents i futurs, és molt important: si no valoren prou la seva pròpia llengua i no tenen una actitud respectuosa i integradora (és a dir: tolerància amb els accents i els errors, combinada amb el manteniment de la llengua en les converses) envers les persones que estan intentant adoptar el català, l’únic que aconseguirem és frustració, desídia i cinisme per totes bandes.

Cercle XXI: Hi ha qui considera que mantenir el català davant d’una persona que l’entén però no el parla pot ser contraproduent, perquè pot arribar a generar tensió o incomprensió; també hi ha qui ho considera l’única manera d’estimular l’aprenentatge i l’ús del català. Quina és la vostra posició davant d’aquesta proposta?

J.A. Fernández: Veu Pròpia fa campanya a favor de mantenir sempre la llengua en el contacte interpersonal amb els al·lòfons; ens sembla que és essencial tant per mantenir la presència social de la llengua com per afavorir la incorporació a la comunitat lingüística dels nous parlants. El problema és que el canvi cap al castellà que fa la majoria de les persones de llengua inicial catalana en les converses amb al·lòfons és un hàbit, i demanar-los (com feia la campanya “Tu ets mestre”) que mantinguin el català en les converses és com demanar a un fumador que deixi de fumar: un fumador ja sap que el tabac mata i que ho hauria de deixar, però la seva voluntat no necessàriament es traduirà en aquest canvi de conducta, perquè es tracta d’un hàbit, i els hàbits són les conductes més difícils de canviar. Pensem que seria més important explicar les regles del joc als nous immigrants: el català els traurà l’etiqueta d’immigrant, però es trobaran amb la resistència de les persones de llengua inicial catalana, que estan habituats a passar-se al castellà, i per tant cal que els nouvinguts disposin d’estratègies per forçar aquestes persones a parlar-los en la llengua del país. També pensem que seria bona idea estigmatitzar el canvi de llengua de les persones de llengua inicial catalana cap al castellà, presentant-lo públicament com una actitud ridícula i motiu de burla: potser és cruel, però al cap i a la fi la campanya “Tu ets mestre” ho era encara més, ja que desviava la responsabilitat de la política lingüística de les administracions cap als ciutadans, que no estan en condicions de fer complir la llei i no se senten protegits. Un cop dit tot això, crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: aquesta norma social de canviar automàticament al castellà en la interacció amb un al·lòfon, no pot crear tensió a les persones de llengua inicial catalana? Aquestes persones no tenen també la seva sensibilitat, els seus sentiments? O és que no tenen drets i no compten per a res?

Cercle XXI: Sembla que, després d’un període de certa atonia, darrerament el teixit associatiu del país torna a interessar-se per la promoció de la llengua. Quina hauria de ser l’aportació de la societat civil en aquest terreny, i molt concretament, en el camp de la promoció de l’ús interpersonal del català?

J.A. Fernández: D’entrada, les entitats de la societat civil en el seu conjunt haurien d’exigir a les administracions que compleixin i facin complir les lleis existents. El teixit associatiu hauria d’assegurar-se que el seu funcionament intern i la seva comunicació externa es fa en la llengua comuna; això inclou el seu material promocional i de campanya, els seus actes i la seva relació amb el públic. I per damunt de tot, la societat civil pot jugar un paper fonamental en la creació d’un clima social favorable al català, que estimuli els individus a tenir present l’impacte de les seves petites accions diàries sobre el conjunt de la llengua, i que per tant els predisposi a mantenir la llengua en totes les situacions. Per a això és molt important que les entitats especialitzades en el treball a favor del català “descentralitzin” la seva actuació i estableixin aliances i complicitats amb tota mena d’organitzacions (des de cases regionals fins a grups esportius, passant per associacions de defensa dels drets humans o de solidaritat amb el Tercer Món) perquè assumeixin com a propi el treball a favor del català en el seu àmbit d’actuació. En aquest sentit tenim molt a aprendre de la campanya “Compromís pel valencià”, liderada per la Federació Escola Valenciana. Crec que aquesta extensió de l’activisme lingüístic, que combinaria una actuació especialitzada i no especialitzada, podria tenir un paper crucial en la “despolitització” de la llengua (és a dir, en aconseguir que la llengua comuna deixi de ser moneda de canvi en el joc polític partidari), per tornar-la a convertir en una qüestió social i de progrés compartida per la majoria del teixit social del país.

Ara bé, hem de ser conscients que per a aconseguir aquestes noves complicitats, la defensa del català ha de sortir del seu gueto. Ha de superar la seva consciència de marginalitat i minoria, i fer uns discursos adreçats a les majories socials; uns discursos i unes pràctiques una mica menys seriosos o solemnes, i una mica més “desmelenats”, fins i tot “horteres” si cal, que tinguin més presents els gustos dels interlocutors que no pas els propis. En general, cal fer uns discursos raonables i amables que no vagin destinats a refermar els convençuts en les seves posicions, sinó a convèncer les persones indiferents (però no contràries) a l’ús del català. Això significa anar a crear noves adhesions, sense exigir d’entrada un compromís increbantable amb la llengua i les essències pàtries. Una manera de fer-ho seria, per exemple, mitjançant accions que no requereixin l’ús de la llengua per expressar una posició favorable al català, seguint l’exemple de la Korrika al País Basc, que és un esdeveniment esportiu (i com és sabut, per córrer no cal parlar cap llengua). El que proposo és, ni més ni menys, encetar un procés d’innovació tant en els continguts com en les formes, que ha d’incloure la superació de la dependència econòmica respecte de les administracions i un finançament independent i lligat sempre a les campanyes (seguint exemples com ara la targeta Visa pel valencià, creada per la Federació Escola Valenciana per finançar la campanya “Compromís per valencià”). Estic convençut que la capacitat de les entitats d’incidir sobre l’ús interpersonal depèn, en última instància, del seu èxit a l’hora de dur a terme aquest procés d’innovació.

Cercle XXI: Estem tancant un cicle electoral en què hi ha hagut nombrosos canvis pel que fa als responsables de la política lingüística al Principat de Catalunya. Quina creus que hauria de ser la posició dels poders públics en relació amb la promoció de l’ús interpersonal del català?

J.A. Fernández: D’entrada, cal distingir entre els usos privats i els usos públics. Les administracions només han d’incidir directament en els últims, tot i que poden crear un clima favorable a l’ús interpersonal privat. Com a condició indispensable per a qualsevol acció en aquest terreny, em sembla essencial treballar la legitimació de la llengua catalana i el seu ús, que en aquests moments estan només “tolerats”. Crec que caldria reformar la Llei de política lingüística del Principat i aprofitar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per redefinir el català com a “llengua comuna” i no (o no només) com a “llengua pròpia”. Aquest últim concepte no constitueix cap garantia per a la legitimació de la política lingüística i l’ús de la llengua, ja que del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no es deriva necessàriament que l’hàgim de promoure o que la usem en l’àmbit públic. En canvi, el concepte de “llengua comuna” pot tenir tota una sèrie de conseqüències jurídiques i polítiques favorables: si definim el català com la llengua de comunicació interètnica (i ja sé que en aquests moments no ho és), se’n deriven tota mena de mesures encaminades a garantir-li aquest paper. També em sembla important treballar per millorar l’estatus del català/valencià als altres territoris on es parla, però sobretot en el conjunt dels estats en què està repartida la nostra comunitat lingüística: cal millorar la situació jurídica del català a Espanya i a França (i a Andorra), i fer campanya pel seu reconeixement a la Unió Europea. Ara, per fer-ho s’han de plantejar una estratègia gradual i uns objectius realistes, que permetin aconseguir resultats, i cal professionalitzar les campanyes. Un tercer element pel que fa a la legitimació és aconseguir que la ciutadania conegui els seus drets i proporcionar-li garanties perquè pugui exercir aquests drets sense por; un primer pas absolutament essencial és una campanya d’explicació de la legislació lingüística i la creació d’una Oficina de Drets Lingüístics amb capacitat sancionadora que defensi el ciutadà davant les administracions i les empreses.

Quant a l’ús interpersonal públic, em sembla que un dels papers que ha de jugar l’administració és proporcionar garanties perquè aquest ús pugui tenir lloc, ja sigui a l’hora d’anar a comprar el pa o demanar un cafè, contractar un servei per telèfon, o fer un tràmit a l’ajuntament o a la delegació d’Hisenda. Crec que és important recordar sempre que la majoria de les persones de llengua inicial catalana tenen molt internalitzada una consciència de subordinació, i per tant és imprescindible que el manteniment de la llengua en situacions com les que he esmentat no es percebi com una situació de risc personal. És a dir, cal que els parlants se sentin protegits i recolzats per l’Administració, que ha de donar exemple, exercir el seu lideratge i deixar de desviar la responsabilitat de l’ús públic de la llengua cap a una ciutadania desprotegida. Crec que la cobertura legal dels drets lingüístics s’hauria de reflectir tant en la legislació sobre consum com en les lleis antidiscriminatòries (i com deia al paràgraf anterior, s’ha de fer que la ciutadania conegui els seus drets). A l’hora de fer respectar aquests drets, cal tenir present sempre que ens movem en un clima neoliberal que dificulta parlar de sancions: crec que cal dotar-se de capacitat sancionadora, però fer que la iniciativa surti dels ciutadans. Les administracions haurien d’animar la ciutadania a queixar-se quan no es respectin els seus drets. Una campanya que encoratgés els consumidors a presentar queixes per motius de llengua tindria considerables efectes persuasius sobre les empreses, potser més que l’amenaça de sancions. En l’àmbit laboral, caldria aprofundir en una aliança amb els sindicats per impulsar l’ús interpersonal del català en les relacions laborals. Un altre àmbit important d’actuació serien els mitjans audiovisuals, que promouen models de conducta lingüística no sempre positius. Crec que totes les emissores de ràdio i televisió públiques, així com les emissores privades en règim de concessió de la Generalitat, haurien de tenir l’obligació legal de practicar la conversa bilingüe quan la llengua vehicular del programa sigui el català i l’interlocutor (ja sigui un personatge entrevistat o un participant en un debat, per exemple) s’expressi en una altra llengua. Els usos lingüístics als mitjans de comunicació públics o en règim de concessió no són privats sinó públics, i per tant s’han de poder regular.

L’ús interpersonal privat és tota una altra cosa. L’Estat no pot ni ha d’intervenir-hi directament, mitjançant la legislació. Però com deia més amunt, s’hi pot incidir indirectament. En aquest sentit, em sembla d’una importància estratègica extraordinària tenir en compte el punt de vista, l’experiència i les necessitats dels nous parlants, ja que el futur del català depèn en gran mesura no només de la seva capacitat de mantenir els parlants que ja té, sinó de guanyar-ne. De fet, el gran repte de la llengua comuna és la incorporació plena a la comunitat lingüística dels nouvinguts en un context de diversitat. Sense voluntat de fer-ne una llista exhaustiva, se m’acudeixen algunes possibles línies d’actuació. Cal dur a terme campanyes constants de promoció de la llengua, tant generals com sectorials; aquestes campanyes són importants perquè si es fan bé (és a dir, si no desvien la responsabilitat cap a la població) poden contribuir a crear un clima favorable a l’ús de la llengua comuna i oferir models de conducta. Em sembla indispensable fer una promoció seriosa de la conversa bilingüe, que no exigeixi cap mena d’heroisme i que ridiculitzi la convergència dels “catalanoparlants de tota la vida” cap al castellà. Cal donar atenció a les possibles preocupacions i necessitats dels pares de llengua inicial castellana que parlen en català als seus fills; aquesta conducta s’ha de “premiar” dotant-la de prestigi social. Per últim, cal resoldre la interfície entre coneixement i ús: com sabem, hi ha moltes persones que han après el català però que, per motius diversos, no l’utilitzen. En primer lloc, caldria treballar per la legitimació dels nous accents del català (per exemple en els mitjans de comunicació) i relativitzar els errors (aquesta és una qüestió que interessa molt a Veu Pròpia: com garantir la qualitat de la llengua i alhora promoure la tolerància cap als accents no “genuïns” i pels errors). I en segon lloc, cal incidir sobre els factors amb influència indirecta sobre l’ús interpersonal, com ara la relació entre la llengua i els elements d’identificació cultural; pensem que l’escola i els centres d’ensenyament de la llengua a no-catalanoparlants haurien de posar molt més d’èmfasi en les tradicions i costums populars, la història, etc., en les classes de català. No es pot ensenyar el català com si fos l’anglès, perquè l’anglès serveix per anar a Austràlia o al Canadà, mentre que el català serveix per incorporar-se al nostre país: l’estudiant no està aprenent la llengua del professor, sinó la seva llengua.

Cercle XXI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s