Les actuacions individuals

El paper del professorat. Expericències i opinions de diferents professors

No cal dir que l’actuació del professorat és fonamental, tant la del professorat no-catalanoparlant (que caldria, com hem vist, que esdevingués coneixedor de la llengua pròpia, si més no, a nivell passiu), com del professor catalanoparlant, que és el qui és capaç de fer realitat la presència quotidiana de la llengua catalana a la universitat. Ja hem comentat que per tal de fer general i socialment efectiva, la tasca d’aquests professors caldria afavorir-la per mitjà d’un marc legal més explícit i també amb una implicació més gran de les institucions universitàries, de tal manera que les actuacions conseqüents no puguin ser considerades tal sols el resultat d’una tossuderia o integritat individuals.

Mentre aquest marc general i el suport institucional no sigui encara una realitat, cal reconèixer que la funció del professorat és, no sols important, sinó sovint determinant. Per tal d’ajudar a la consideració matisada d’aquestes actuacions individuals del professorat, aportem uns quants testimonis concrets davant de diferents situacions pràctiques.

Experiències i opinions de diferents professors
Preguntes del qüestionari
1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun alumne – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?

Resposta d’Albert Castellanos (Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició,per exemple, d’algun alumne – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
De moment no m’he trobat mai en aquesta situació. Tots els alumnes que he tingut entenien perfectament el català. En cas que em facin preguntes en castellà, responc en català.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Crec que potser faria falta un protocol d’actuació en aquests casos que no respongui unicament al “sentit comú” del professor. La manca d’aquest protocol quan es produeixen aquestes situacions fa que el professor hagi o bé de renunciar al català a classe o de quedar com el dolent de la pel•licula…

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Que ho vinculés a la qualitat de la seva docència (poder fer-ho millor) i anunciés amb antelació i publicitat (amb col•laboració amb la universitat) la llengua de les seves sessions per tal que tots els alumnes ho poguessin saber prèviament a assistir a les classes.

Resposta de Ramon Piqué (Professor d’Informàtica a Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universtat Autònoma de Barcelona)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun almune – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Els explico que és fàcil seguir en català la matèria de l’assignatura, que jo intentaré parlar més lentament i que si no entenen alguna cosa jo la traduiré al castellà. Igualment si malgrat això s’estimen més seguir les classes en castellà els convido a apuntar-se al grup que hi ha per a no-catalanoparlants. La majoria, però, decideixen continuar en el grup.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
No, en absolut. El marc legal existent és poc clar i crea confusió a l’entorn dels usos lingüístics. És difícil entendre, per exemple, que el català és la llengua oficial de la universitat mentre que el castellà és oficial a nivell d’Estat, situació que genera en casos extrems alguna actitud de rebuig cap a la llengua catalana.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Molta fermesa a l’hora de mantenir l’ús de la llengua com a llengua vehicular del professor, però sense que això es tradueixi en un conflicte amb l’estudiant; és important deixar una sortida a una situació de conflicte com aquesta. Per exemple, insistint en el fet que com a professor t’adaptaràs a nivell particular, a la seva situació, de tal manera que el fet de no conèixer la llengua no ho visqui com una discriminació que pogués influir en els resultats de la l’aprenentatge. Això de vegades implica un tractament especial pel que fa a la relació entre el professor i l’alumne de cerca de complicitat. El que no és massa interessant, al meu parer, és entrar en una discussió amb l’alumne sobre els drets dels uns i dels altres.

Resposta d’Humbert Boada (Catedràtic de Psicología de la Comunicació a la Univeritat de Barcelona)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun almune – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Particularment no he tingut gaires problemes. Els alumnes estrangers s’adapten bé a les meves classes en català, i no solament ara que faig més aviat optatives. Quan feia troncals tampoc hi havia conflicte. Davant d’alguna demanda he respost negativament. D’altres estratègies no les conec, excepte la de fer les classes en anglès que no és mai acceptat per la totalitat. Llavors, en cursos de doctorat reduïts, particularment a la UAB l’única estratègia que acaben imposant els organitzadors és emprar l’espanyol. Es sorprenent la manca de planificació dels responsables acadèmics en aquest camp.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Queda contestat en el paràgraf anterior. Es deixa que el docent vagi a l’aventura. La solució més fàcil és fer les classes en castellà. Em sembla que l’única solució adient és emprar anglès en casos de conflicte, tal com es fa als països nòrdics. D’aquesta manera baixaria de manera notable l’ús del castellà com a llengua franca. En conseqüència anglès hauria de ser condició sine qua non en qualsevol forma d’accés a la Universitat catalana, docents i no docents. Un reciclatge seriós per al personal en actiu seria de desitjar.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Cap suggeriment. Així de fàcil.

Resposta de Màrius Fullana (Professor del Departament de Matemàtica Aplicada de la Universitat Politècnica de València)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun almune – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Ara mateix ho tenim més senzill a l’ETS de Gestió de l’Edificació de la UPV. La normativa de la Universitat diu que el professorat pot donar les classes en la llengua que trie, mentre en els grups de primer estiga garantida la presència de l’espanyol, això sí ha d’explicitar-se en els horaris que es donen al principi de curs a les i els alumnes. La justificació és pels estudiants que vénen de fora dels Països Catalans. Això ha costat molt d’esforç i molta lluita per aconseguir-ho, abans d’aquesta normativa el grup sencer es marcava en “valencià” perquè el professorat no tinguera problemes en emprar la llengua però gairebé ningú la donava en català.
És important fer aquest enquadrament per explicar les estratègies. Malgrat tot això, i acompanyat per deficiències en els programes de matriculació, encara ens trobem amb alumnes que demanen que canviem de llengua. En aquest cas, comence per explicar-los les raons per les quals donem les classes en català, en pla breu, els explique la història del nostre país, la situació de opressió de la nostra llengua, el fet de la recuperació, que dues llengües no poden subsistir en un mateix país per molt temps. Si cal, els faig veure que la nostra llengua no és tan diferent de l’espanyola, que podran seguir-ho, que les matemàtiques són un llenguatge en si i és universal, que els anirà bé per integrar-se en el país, per al treball futur. En tot moment els escolte i intentem que encaixen les seues concepcions a les raons de donar-ho en català. Els dic que els ajudaré, que tenen molta bibliografia en altres llengües, que no cal que parlen, ni escriguen en català, malgrat que estaria bé que ho feren. Bé, tota aquesta argumentació depén una mica de com evolucione la discussió. Al final, la majoria es queden en el grup. Tot i que he tingut algun cas que han canviat de grup, val a dir que en aquest cas la direcció facilita el canvi. Per finalitzar, posaré un exemple d’alumnes mexicans i mexicanes que vaig tenir fa dos anys en una assignatura de lliure elecció que done (Història de la Ciència i la Tecnologia). Ells ja sabien que el grup era en català, malgrat això intentaren que canviara, quan els vaig fer tot el raonament desconeixien tot el que passava al nostre país i van seguir l’assignatura. Val a dir que quan veia que alguna cosa no la seguien els traduïa alguna paraula difícil o, si veia que calia els ho repetia en espanyol.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Pel que he explicat adés són prou favorables. De tota manera, ens cal sempre estar alerta. Per exemple, els descuits sempre són desfavorables a la nostra llengua, la paperassa, retolació, etc., és majoritàriament en espanyol. No hi ha una política de recuperació de la nostra llengua, no hi ha un programa decidit d’incentivació a la docència en català. El primer canvi que caldria fer és la política lingüística: prioritzar la docència en català. És a dir, tendir a fer que la totalitat de la docència siga en català. La política que es fa és la contrària. De fet, pense que la normativa que hi ha no genera problemes perquè la gent que impartim les classes en català som molt minoritaris, un 2 o 3%, mentre que la demanda de docència en català per part de l’alumnat és d’un 25% i el nombre d’alumnes als quals els és indiferent, és molt més alt. Val a dir que hi ha alumnes que tenen problemes quan s’expressen o s’examinen i ho fan en català, en grups que no estan declarats amb docència en català (i més quan cap dels grups és en català i ells o elles han demanat docència en català). Fins i tot, hi ha hagut alguna denúncia com ara en el cas de l’Escola de Gandia. També estem començant a tenir xicotets enfrontaments per la denominació de la llengua a nivell de professorat. El canvi que hauríem de fer és un canvi a nivell de tota la Universitat i va lligat a molts d’altres canvis que ací no és moment d’explicitar però que poden ser motiu d’altres escrits.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Primer molta serenitat. Després plantejar la lluita amb el recolzament de la resta de companys i companyes i també de l’alumnat. En qualsevol cas, no fer una lluita individual. Així hi ha molts nivells, l’Escola o Facultat, el Departament, la Universitat, la resta d’Universitats; s’ha de donar una resposta segons el nivell de la dificultat i mesurant les forces. Això sí, cal estar sempre alerta i no desistir mai.

Resposta de Josefina Plaixats (professora de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun alumne – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Quan em pregunten si puc fer les classes en castellà la meva resposta és que la meva llengua és el català i que és una de les llengües oficials de la nostra universitat i del nostre país. Immediatament li dic a l’estudiant que això no ha de ser cap problema i que en acabar la classe en parlarem.
En la nostra conversa els dic que dedicaré les meves hores de tutoria setmanals a explicar, al meu despatx, el contingut de les classes de la setmana. Ens posem d’acord per al dia i l’hora per tal de no interrompre altres activitats dels estudiants i així successivament cada setmana durant el semestre. Al mateix temps els animo a aprendre una nova llengua, el català, i els informo dels recursos disponibles que existeixen a la nostra universitat, tot i que normalment ja en tenen informació prèvia.
Aquesta estratègia sempre m’ha donat resultats excel•lents tant des del punt de vista acadèmic i lingüístic com personal.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Penso que les condicions són encara insuficients malgrat que han millorat recentment en algunes de les universitats catalanes, però sovint el professor es troba en una situació d’indefensió perquè no hi ha reglamentació suficient i no té la percepció de que té el recolzament de la institució.
La Universitat com a institució hauria de fer palès com a fet natural i normal l’ús del català en la docència.
Es necessari informar als futurs estudiants del fet que bona part de la docència pot ser en català però que rebran el suport necessari.
Cal informar al professorat que és absolutament legítim impartir la docència en català sota l’empara de la institució universitària.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
De moment li recomanaria que provés de fer el que s’ha esmentat en la resposta de la pregunta número 1. Cal assenyalar que generalment desprès de sis – vuit setmanes d’aplicar aquesta estratègia la freqüència de trobades a les hores de tutoria disminueix i es converteix en resolució de dubtes.

______________________________________________________________

El paper de l’alumnat. Opinions i comentaris d’associacions d’estudiants

La presència d’estudiants catalanoparlants actius és l’altra cara de la moneda. La seva funció principal és establir el marc social regular per a l’ús habitual de la llengua en els diferents àmbits.

D’altra banda, són també els estudiants i les estudiantes, les persones que nodreixen fonamentalment les activitats del voluntariat lingüístic i de les diferents actuacions d’acolliment dels estudiants no-catalanoparlants.

Ajudar en el desenvolupament d’aquestes activitats amb suports no sols econòmics sinó també en els discursos institucionals, és una obligació de les universitats.

Adjuntem diferents entrevistes que ens posen en coneixement de diferents experiències.

Opinions i comentaris de diferents associacions d’estudiants

Adjuntem les respostes al qüestionari que ens han fet arribar la Coordinadora del Voluntariat Lingüístic de la Univeritat Rovira i Virgili, la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC) i l’ Associació d’Estudiants Progressistes (AEP).
Preguntes del qüestionari

1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Resposta de la Coordinadora del Voluntariat Lingüístic de la Univeritat Rovira i Virgili 1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

Ús oral: Molts professors continuen fent classes en espanyol i molts que les fan en català es canvien de llengua si només una persona (normalment Erasmus) els diu que no els entén.

Ús oral entre els estudiants: depèn molt de la carrera (la majoria, però, no practiquen el bilingüisme passiu).

Edició de llibres acadèmics: molts professors catalanoparlants quan han d’escriure els seus llibres ho fan en espanyol o en anglès.

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

Evidentment, cal informar els estudiants de mobilitat de manera precisa i no donar la informació ambigua que des de moltes oficines de relacions internacionals s’està donant; i quan aquests estudiants arriben, oferir-los cursos de català de manera immediata.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

Cal motivar-los de manera no imperativa. Promoure la llengua com una manera d’integrar-se millor a la ciutat on hauran de viure durant uns mesos i fer-ho sempre amb exemples contrastables.

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

Des del meu punt de vista, caldria que la llengua catalana, com passa en l’ensenyament secundari, fos la llengua oficial, perquè la regulació que fa l’article 22 de la Llei de Política Lingüística és ambigua i al final, des del meu punt de vista, sempre acaba afavorint la llengua espanyola.

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Primer, que les institucions tinguessin clar quina política volen seguir; i després, més finançament per poder crear nous recursos adaptats a perfils concrets i per poder organitzar més cursos de català.

Resposta de la Plataforma per la Llengua
1) Quines mancances principals veus en la situació dela llengua catalana a la Universitat?

De dificultats en veiem diverses. En algunes especialitats, per exemple dret, encara no s’ha aconseguit trencar inèrcies de temps passat i la castellanització encara és patent en tots els àmbits, de tal manera que la llengua catalana hi ocupa un lloc poc destacat. El problema principal és que fins i tot els nous titulats surten de la universitat amb mancances lingüístiques que els dificulten poder exercir amb normalitat lingüística.Des de la universitat i des de l’administració cal potenciar l’ús del català per part dels professors. No n’hi ha prou amb el fet que els docents obtinguin títols de llengua catalana; s’ha d’aconseguir que en realitat la utilitzin a classe. Si això s’ha de fer a base d’inspeccions o a base d’incentius laborals, no ho sabem.

També pel que fa al professorat, amb relació als estudiants d’intercanvi, es detecta una manca de conscienciació. Cal que el professor tingui molt clars els motius pels quals no ha de deixar d’impartir una classe en català. Potser cal que la Universitat passi una mena d'”instruccions” sobre com actuar/respondre quan un estudiant d’intercanvi demana un canvi d’idioma a classe. Així els estudiants detectarien una coherència dins la Universitat, el professor tindria una guia sobre com respondre i alhora se sentiria més protegit políticament. Es detecta també la mancança en l’àmbit de les publicacions, sovint, fins i tot des d’universitats catalanes que defensen el català en els seus estatuts es prioritza la publicació de bibliografia en castellà per davant del català. Cal que les universitats gaudeixin d’un servei de traducció i correcció eficient i sistemàtic.

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

Un cop han triat les universitats dels Països Catalans, els estudiants han de rebre a casa i per part dels seus responsables d’intercanvi informació i recomanacions no només sobre la llengua, sinó de la nostra situació geopolítica peculiar. Actualment ja en reben molta, cal que la rebin efectivament. I si cal recomanar-los venir un mes abans a fer un curs de català, assegurar-se que ho compleixen.

Un cop els estudiants arriben aquí, l’única solució efectiva és que la gent nouvinguda trobi una resposta coherent quan arriba a les nostres universitats. Coherent quant a continguts i també quant a impartició. És a dir, que la resposta sigui sempre dins les mateixes línies, sigui la universitat que sigui, i per part de tots els professors. Haurien d’existir cursos de llengua i cultura catalanes obligatoris o tan recomanats que tots els estudiants d’intercanvi acabessin seguint, com es fa ja en alguns països europeus.

Aquestes cursets haurien de portar a una comprensió de la llengua i a un coneixement bàsic de la nostra situació històrica, cultural, i política. En aquests cursos considerem prioritari que els estudiants d’intercanvi ampliïn els coneixements sobre Catalunya i la seva realitat; per tant, si s’escau, es podria recórrer a diversos idiomes. Haurien de valdre com a crèdits universitaris. Aquesta proposta és vàlida tant pels estudiants de l’estat com pels de la resta de països.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement -actiu o passiu- de la llengua catalana?

L’argument més convincent és sempre el de la necessitat, que vegin que el català els és necessari per estudiar i viure a casa nostra. I aquest hauria de ser l’objectiu final.Mentre això no és una realitat, però, en primer lloc cal que coneguin coses que alguns potser desconeixen com que el català és la vuitena llengua de la Unió europea en nombre de parlants, que és la 70a llengua en internet de les 6.000 mundials, que té una literatura,i que la situació en què es troba és fruit d’una història anòmala.

En segon lloc, que entenguin que el català és la llengua habitual dels estudiants catalans, i que les classes en català constitueixen un dret que se’ls ha de respectar. A més a més, el català és un valor afegit, una font de riquesa i de cultura que cal que emprin. Malgrat tot, en català hi ha moltes obres i informació que els pot ser útil, i això també en pot ser un argument. Comparar la situació catalana amb les situacions lingüístiques d’altres punts d’Europa i del món pot ajudar a treballar per a aquests objectius. Es podrien potenciar les activitats lúdiques que tradicionalment s’organitzen per als Erasmus, en català. Intercanvis, projeccions de cinema, teatre i altres activitats culturals, sempre en català.

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris? Principalment canvis a nivell de reglaments com el que hem comentat abans, perquè entendre el català sigui prescriptiu. És imprescindible també exigir als professors un grau de coneixement en llengua catalana com a condició per tal de poder exercir i assegurar-se que la utilitzen sempre que la seva assignatura consta com a impartida en català als horaris.

Creiem necessari també assegurar que totes les assignatures de primer i segon cicle, i totes les possibles de tercer cicle puguin ser impartides com a mínim en llengua catalana. Cal treballar també el context, especialment que tots els serveis de la universitats estiguin en català, siguin directes o de concessions; per exemple, que tots els productes venuts als bars i a les màquines expenedores hagin d’estar en català (després d’haver-ho estudiat, vam arribar a la conclusió que això era jurídicament possible).

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Creiem principalment que cal prioritzar els temes següent: assegurar que els professors hagin d’entendre com a mínim la llengua catalana, la necessitat d’impartir assignatures als alumnes nouvinguts, i la realització de campanyes entre els estudiants per tal que no es canviïn de llengua, entenent la llengua catalana com a llengua d’acollida, enriquidora, com a valor afegit. Per tot això cal que tant el context com els models públics fornits a dins de la universitat siguin en català com a expressió d’una cosa totalment normal. 

Resposta de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans 1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

Les mancances lingüístiques, més o menys aguditzades segons la facultat, són la conseqüència lògica de la situació de disglòssia en la que ens trobem. Des de la CEPC, no direm que la llengua està en perill d’extinció imminent a les aules -tot i considerar que patim un procés de substitució lingüística-, però si que queda lluny de ser la llengua vehicular, tot i que ens vulguin fer veure el contrari a base de retolar els campus en català. D’exemples en tenim uns quants: Tenim assignatures en català i en castellà, però sempre que hi ha algun conflicte lingüístic (estudiant de fora dels Països Catalans que demana fer classes en castellà perquè no entén el català; professorat que canvia la llengua en la qual està prevista l’assignatura sense motiu aparent) és en detriment del català, sempre sota els viciats principis de la “tolerancia” i el de “las lenguas son para entendernos”.

Relacionat amb la docència, un altre aspecte a destacar són els fons bibliogràfics. A moltes de les nostres facultats els materials bibliogràfics en català són escassos, sigui per manca d’implicació de professorat i equip rectoral de torn, sigui per la manca d’implicació de les editorials que consideren econòmicament poc rentable l’edició de materials en llengua catalana. Si observem els cursos de postgraus, directament ja veiem com el castellà és la llengua més utilitzada pel fet que són estudiants foranis els que financen aquests cursos amb les seves inscripcions.

Sobre l’ús social de la llengua als campus, ens podem trobar amb l’autoodi de molts catalans i catalanes de canviar de llengua en funció de la del seu interlocutor, complex present dins i fora de les nostres universitats, d’altra banda.

En definitiva, una situació que cal emmarcar en el context que vivim, i que en el cas de les aules pot aguditzar-se amb el progressiu desplegament del Distrito Único, l’adaptació de les universitats a les directrius del Procés de Bolonya i amb uns estatuts universitaris absolutament insuficients, per ambigus i poc decidits, en matèria lingüística.

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

De mesures concretes n’hi ha unes quantes, moltes d’aplicables amb l’actual ordenament jurídic, en el cas del Principat. Unes són de caràcter més social i altres suposen legislar. Per exemple, exigir al professorat l’acreditació del model C de coneixement de la llengua catalana i donar un temps d’adaptació al professorat per obtenir-lo amb les facilitats que calgui (oferir cursos gratuïts). Lligat amb això, doncs exigir plans d’estudis on qualsevol estudiant pugui diplomar-se o llicenciar-se en català, independentment de l’oferta en llengua castellana.

A dia d’avui, però, el més important és donar a conèixer als estudiants de fora (siguin de Málaga o de Reikjavik) que si vénen a estudiar a les universitats catalanes es trobaran que s’hi fa docència en català. Això avui es fa de manera testimonial i assegurant que la llengua no suposarà cap problema (sigui el DURSI, siguin els vice-rectorats de torn de les universitats), tot plegat perquè sota els criteris mercantilistes amb els quals funciona la gestió de la universitat -criteris en augment d’altra banda- la llengua catalana esdevé un cost i no pas una riquesa a preservar. En aquest aspecte, també és important tenir present com els erasmus mateixos són conscients, a través del boca orella en origen, de que tot i que se’ls avisi de l’existència del català sàpiguen que per experiència pressionant una mica s’aconsegueix el canvi de llengua a classe. Evidentment, són actituds de tipus individual.

Una altra opció, lògica en un estat suposadament plurinacional, és donar la possibilitat a la gent de la resta de l’Estat a aprendre català -una llengua llatina “assequible” a més a més -, per a tota aquella gent interessada en venir algun dia als Països Catalans. I evidentment, oferir cursos gratuïts de català per part de les administracions.

Ara, a banda d’aquestes mesures, la nostra militància per la llengua, i pels altres temes, és individual i diària. Cal prendre part en tots aquests conflictes lingüístics a les aules, sempre de forma constructiva: Hem d’exigir l’ús de la llengua en el poc marge que sovint tenim (dret a fer els exàmens en català, dret lingüístic pel que fa a la llengua en què es dóna una assignatura mantenint la que consta a la guia de l’estudiant); i quan s’entri en conflictes amb persones que no entenen la llengua, provar d’arribar a consensos (oferir-los apunts en castellà, tutories amb el professor a banda de la classe…però mantenir la docència en català). Aquesta actitud militant, de visualitzar i provar de solucionar un conflicte, on segur que tots i totes ens hi hem trobat algun cop, és evidentment la més efectiva a mitjà o llarg termini.

Tot i això, la veritable mesura és poder decidir com a poble sobirà, sense complexos, ja que competir amb una llengua com la castellana amb un estat fort i 300 milions de persones darrere és com clavar-se cops de cap contra la paret.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

Ras i curt, que és una llengua com qualsevol altra i que és la llengua autòctona de les persones que vivim i treballem als Països Catalans, que tenim uns trets culturals propis, ni millors ni pitjors, i que per nosaltres la llengua n’és segurament la màxima expressió. En tot cas, és evident que la sensibilització és millor que la coerció, i aquí podem entrar amb tot l’argumentari de recorregut històric de la nostra llengua i a nivell més pràctic, les facilitats que li suposa a qualsevol persona, a la llarga, conèixer el nostre idioma en les seves relacions socials o laborals.

El coneixement passiu, però, és la punta de llança de cara al coneixement actiu: Comprendre la nostra postura de voler viure plenament en català, de viure en una situació de disglòssia, és un acte de respecte que diu molt de les persones; l’ús de la llengua aleshores vindrà donada

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

Els canvis legals efectius, sense dubte, passen per la independència. Ni vivim ni viurem dins d’un estat plurinacional (per no parlar de l’estat francès), i la Història, en aquest aspecte, ha sigut molt clara com per poder tenir perspectives de canvi. És important comentar això ja que tota reforma radical del panorama lingüístic xoca amb l’ordenament jurídic (a banda de la marginal extrema dreta disfressada de progressista coneguda per la seva política de querella rere querella). No pot ser que els reglaments d’usos lingüístics agosarats, les lleis de política lingüística, la regulació de la llengua a la LUC o als posteriors estatuts es facin directament descafeïnats per la por als recursos al Tribunal Constitucional, que tot i aquest fre de mà acaben sent-hi.

A banda, doncs, de mesures com les comentades anteriorment, és tant o més important vetllar pel seu compliment. Respecte a la llengua i l’educació, doncs no serveix de res estipular que el català és la llengua pròpia de la universitat si després es contracten professors castellanoparlants per motius econòmics i no pas acadèmics, s’usa el castellà per captar estudiants de fora (amb fort poder adquisitiu, que atorguen prestigi al centre) com ara en els postgraus o doctorats, o s’edita material en castellà; no serveix de res que tinguem un programa pioner com el d’immigració lingüística a les escoles, si després no es compleix

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Com dèiem, a banda de les mesures legals, cal sobretot potenciar la sensibilització, sigui des de la comunitat universitària, sigui des d’organitzacions d’estudiants com ara la nostra, sigui per part d’entitats culturals. A nivell general és vital guanyar-se les noves fornades migratòries (característiques dels Països Catalans d’altra banda) amb polítiques d’integració decidides, això és, amb els recursos necessaris.

Per la nostra part, darrerament hem tractat diverses línies de treball relacionades amb la llengua, destinades sobretot a difondre la nostra realitat als estudiants de fora dels Països Catalans (a través de nosaltres mateixos, lluitant sense èxit perquè fossin els rectorats o l’administració qui se’n fés càrrec); considerem que és prioritari degut a les vertiginoses reformes dels sistemes educatius lligades a aquesta etapa de globalització neoliberal en què ens trobem immersos, i de greus reformes en l’aspecte social com venim denunciant i de retruc, també culturals i lingüístiques. I per tot això, cal que siguem la gent més conscienciada qui donem una empenta a tota aquella gent recelosa de prendre una actitud decidida com la que falta a la classe política o als òrgans rectors; i en cas de no ser possible, doncs en bastir alternatives a aquests que actuïn en consonància.

D’altra banda, una feina més de formigueta passa per l’actitud militant de tots i totes, treure’ns el complex d’autoodi i també, a l’altre extrem, per arraconar el discurs racista que a vegades es desprèn de determinades persones a l’hora de defensar la llengua. Cal guanyar-se la gent, cal donar-li motius per a fer el pas i això no pot passar de cap manera per l’actitud de rebuig

Resposta de l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) 1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

Considero que la mancança principal pel que fa a la situació de la llengua en la Universitat es concentra en l’edició de material acadèmic.

En altres aspectes com l’ús dels professors o alumnes considero que la situació no és preocupant

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

Considero totalment bàsic que s’informi als estudiants estrangers de la realitat llingüística de Catalunya com a principi mínim d’assegurar la seva bona adaptació i integració. D’altra banda, el coneixement que la resta de l’Estat té avui en dia continua sent insuficient i deficient. Sens dubte el currículum dels estudis obligatoris hauria d’incloure un coneixement sobre la totalitat del territori que actualment conformen l’estat i també la realitat lingüística que es viu en cada zona.

També considero que les facilitats per aprendre a les universitats d’avegades no són suficients.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneuxement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

Al coneixement actiu porta una mentalitat oberta que compren que la llengua catalana és un signe d’identitat cultural molt fort que cal respectar i compartir ja que també és un enriquiment personal.

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

No crec que els canvis hagin de venir per reglaments, sinó per recolzaments pràctics que donin les eines necessàries per tal que tots i totes ens puguem expressar en la llengua que vulguem, no per incapacitat d’expressar-nos en una altra sinó per decisió personal.

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Informació als i les estudiants que es mobilitzen sobre la realitat social/ política i també lingüística del país.

Beques per fer accessible aquest mobilitat a tots i totes.

Recursos pràctics accessibles per tots i totes per tal de garantir la integració en la Universitat i l’entorn social que acull.

Carles Biosca, Carles Castellanos, Marta Estella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s