Immigració i llengua: de què parlem quan parlem d’integrar?

GabanchoEn els últims anys s’han incorporat al cens català més d’un milió i mig de persones, i el flux, tot i que alentit per la crisi, no s’ha aturat. No és pas que aquest fenomen es produeixi en el millor moment. Ens pot semblar que les eines per a un eficaç integració són a les nostres mans (escola, treball, polítiques socials…), però ens falta un marc conceptual clar que endreci els esforços, començant pel significat de la paraula integració. De què parlem quan parlem d’integració? Què volem dir quan diem que un immigrant està integrat? Parlem d’integrar nosaltres o integrar-s’hi l’immigrant? Aquest debat, en un dels típics gestos catalans d’amagar l’ou, no s’ha produït. Algú té por de posar el llistó massa amunt?

El context en el qual els immigrants –molts d’ells llatins, que és tant com dir que arriben amb una identitat lingüística definida– entren a Catalunya és, com a mínim, confús. Catalunya mai no ha ofert paràmetres clars d’integració. Mai no ha dit als immigrants, amb una sola veu, què se n’espera. I això, perquè Catalunya està sotmesa a la pressió, subtil o descarada, que exerceix la voluntat homogeneïtzadora de l’Estat: Espanya s’està construint, des de fa 30 anys, amb una inusitada potència i una escassa tolerància envers la diferència. Es tracta de minimitzar, de regionalitzar, tot allò que no quadra amb l’Espanya centralista, homogènia, castellana, classista, barroera: l’Espanya de sempre.

En aquest marc, hi entra amb força el concepte de multiculturalitat. Les societats occidentals del segle XXI són, en efecte, multiculturals, però això no treu que sempre hi ha una cultura que fa de paraigua, que les relliga totes, que estableix quina és la llengua pont entre totes les llengües. La societat catalana no ha decidit si vol que el català sigui un “formatget” més de la multiculturalitat, o si vol que sigui el paraigua. De moment, aquesta funció unificadora la fa el castellà, excepte en poblacions petites on, diem, la integració és més fàcil. Ah, ¿així doncs integració vol dir també llengua catalana? I per què no hi treballem amb més intensitat allà on la integració no ho és, d’automàtica?

La seducció com a problema

Catalunya, acomplexada, sempre tendeix a integrar a través de la seducció. Es dóna llengua i alguna cosa més. Si és un curs de català, s’hi afegeix una classe de cuina; i millor encara, es teixeixen les parelles lingüístiques. Tot això és artesania, quan de fet estem davant un flux migratori de proporcions industrials. Amb això, i l’escola, no hi som a temps, perquè mentrestant els immigrants, amb consciència o sense, funcionen com a agents de l’espanyolització. Quin és el problema primer? Que els catalans, amb aquella actitud d’ai, pobrets! creuen, o els han fet creure, que el català és una nosa afegida en la difícil cursa per la integració dels immigrants i, amables com són, els l’estalvien. El segon problema és l’agressivitat constant de la comunitat espanyola envers qualsevol possible avenç del català. Per això es parla d’”imposar” el català, quan de fet allò que l’ambient imposa és precisament el castellà (per no esmentar l’article 3 de la Constitució).

Ara bé, hi ha alguna cosa que el català ofereixi com a plus a un immigrant? Sí: oportunitats. Hem d’interioritzar un detall: els itineraris socials d’un catalanoparlant no són els mateixos que els d’un castellanoparlant; és més, són millors. El castellà té uns determinats nínxols socials, que estan o molt amunt o més aviat avall en l’escala. Dalt de tot els immigrants trigaran a arribar-hi, per tant, el castellà els tanca en el seu nivell social baix. Els posa una barrera. Els consagra com a immigrants i per tant com a proletaris (llocs de treball no qualificats, capacitat reproductiva, barris marginals, comunitats tancades). El castellà és, doncs, una eina d’explotació. Parlar en castellà amb la immigració és contribuir a la seva explotació social, i a la seva no-integració fluïda amb la societat. El testimoni d’immigrants de tot arreu confirma que, en el moment que comencen a parlar en català, el seu món s’eixampla. I és fàcil constatar que són precisament els immigrants que saben català els qui menys són presoners de la seva comunitat d’origen, els més des-guetificats (que no vol dir perdre les arrels). La pregunta és: saben català perquè són els qui han tingut empenta per sortir del gueto i per això tenen feines millors? O bé el català els ha fet sortir del gueto? Ou o gallina? En tot cas, l’efecte és constatable.

Hegemonia en disputa

Si algú, i algú vol dir el govern, expliqués això ben explicat tant a immigrants com a autòctons, l’actitud dels uns i dels altres canviaria. Però ni s’ha fet (amb trenta anys de coll!) una campanya perquè els catalanoparlants abandonin el costum de cedir davant el castellà, ni s’ha parlat de l’efecte guetificador del castellà en la immigració (que reprodueix, per cert, el que ha passat amb la immigració anterior: mireu de què treballa el nét castellanoparlant d’un immigrant andalús i de què fa el nét catalanoparlant). Per què no s’ha esmerçat aquest esforç? Perquè Catalunya (és a dir, la societat catalana, és a dir la comunitat catalana que forma part de la societat catalana) no té clar que s’està jugant una batalla incruenta per l’hegemonia cultural. Cultural vol dir també lingüística i política. En unes altres paraules, el que s’està dirimint és quin paper tindrà la comunitat catalana en el futur de Catalunya –que és tant com dir en l’existència futura de Catalunya. Els immigrants, ja ho hem dit, són una força de xoc en aquesta batalla: castellanitzen. I això, a segons qui, l’interessa força.

Què hi podem fer? Primer de tot, prendre’n consciència. Parlar català amb els immigrants és positiu per a l’immigrant i per a Catalunya (sense necessitat de crear conflictes i respectant sempre la llengua de les relacions personals, que pertanyen a l’àmbit privat). En segon lloc, pressionar perquè els Pactes Nacionals i similars incloguin la catalanització dels immigrants, i perquè aquest gest s’incorpori al programa dels partits polítics dits “nacionalistes”, que són aquells que en principi no treballen per al nacionalisme espanyol (tot i que això seria sovint discutible). Finalment, cal pressionar també perquè s’estableixi l’obligatorietat del català en el marc laboral, en especial en aquelles professions i oficis que es fan de cara al públic, de manera que els drets lingüístics dels catalanoparlants estiguin preservats. Això també donaria més fluïdesa a la relació entre comunitats culturals, perquè sovint l’immigrant és percebut com un agent de la dissolució de Catalunya i això crea recels.

Tinguem-ho clar: integrar vol dir compartir amb els nouvinguts un projecte col•lectiu, construir conjuntament, cohabitar en un espai social, i tot això requereix una llengua comuna. Pot ser-ho el castellà o el català. Però en tot cas, una i altra llengua ens duen a projectes oposats, antagònics i incompatibles.

Patrícia Gabancho
Periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s