Immigració i llengua. Integrar lingüísticament la població arribada

La primera cosa a constatar és la xifra enorme de persones nouvingudes aquests darrers anys. A partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, podem concloure que del 2000 al 2006 s’han instal•lat al nostre país gairebé 700.000 estrangers. La majoria opta per utilitzar i aprendre la llengua castellana -si no és que ja és la seva llengua-, i el català queda desplaçat. Aquesta elecció és una realitat diàriament viscuda pels catalanoparlants, cada cop més empesos a haver de renunciar a la llengua catalana per relacionar-se amb la població immigrant, cosa que genera una inquietud justificada. Des de les instàncies públiques s’ha fet poc per integrar lingüísticament la població arribada. Comptat i debatut, una campanya dubtosa per donar corda a la nostra llengua pròpia i un increment considerable dels cursos per aprendre-la. Tanmateix, aquest augment de cursos constitueix una iniciativa del tot insuficient. L’any 2005 van empadronar-se a Catalunya 157.375 estrangers, xifra molt allunyada dels 3.440 certificats homologats de nivell bàsic que, segons la memòria 2006 del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), es van atorgar durant el curs 2005-2006, i no tots corresponen a estrangers. Ras i curt: un fracàs estrepitós.

TINC LA CONVICCIÓ QUE CALDRIA ESTABLIR el requisit d’haver d’aprendre el català, en els termes que precisaré de seguida, en el moment en què l’estranger obté per primer cop, a través de l’empadronament, la condició de veí en un municipi de Catalunya. Entre les raons que fan recomanable aquest moment: 1) la connexió entre llengua i territori de residència, conseqüència del fet que cal inscriure’s en el padró del municipi en el qual es resideix habitualment; 2) que la llei obliga a empadronar-se a tota persona que viu a Espanya, o sigui, no només els espanyols, sinó també tots els estrangers, tant els que hi resideixen de manera legal com els irregulars; 3) la coincidència que transcorreria entre l’establiment del deure lingüístic i l’adquisició de drets que reporten millores considerables en les condicions de vida, drets que l’estatut de veí confereix automàticament, com el dret a l’assistència sanitària; 4) la cooperació entre municipis en les altes i baixes en el padró, que en facilitaria el control del compliment; i 5) que la Generalitat podria substituir els municipis quan incomplissin la competència de fer respectar el requisit lingüístic. La inscripció dels estrangers en el padró hauria de generar el deure d’haver de cursar un determinat nombre d’hores de classes de català. Quantes? Per exemple 135, que és la suma de les hores corresponents als tres cursos bàsics que ofereix actualment el CPNL. Aquestes hores caldria fer-les al llarg dels dos anys següents a l’empadronament, temps que permetria a la persona nouvinguda compatibilitzar l’assistència als cursos amb la feina, normalment d’horari intens, alhora que evitaria destorbar desproporcionadament la seva situació, freqüentment menys afavorida. L’incompliment hauria de ser sancionat, per exemple, amb el pagament del cost real dels cursos (que en els nivells bàsics solen ser gratuïts), sanció que no alliberaria l’infractor d’haver de complir el deure els dos anys següents.

DEL RÈGIM GENERAL CALDRIA EXCEPTUAR els estrangers nacionals d’un Estat membre de la Unió Europea o d’Estats firmants de l’Acord sobre l’Espai Econòmic Europeu, que, com a efecte de la lliure circulació, es regeixen per un règim particular. A més, n’haurien de quedar dispensats els estrangers que estiguessin empadronats en un municipi de Catalunya en entrar en vigor la mesura, els qui acreditessin el coneixement bàsic del català, els qui estiguessin matriculats en centres escolars de Catalunya, els d’edat avançada (per exemple, majors de 60 anys), els estrangers amb dificultats greus per a l’aprenentatge i aquells que es trobessin en una situació social precària que ho justifiqués. El govern de la Generalitat hauria de fer-se càrrec, a través del CPNL, de garantir els mitjans personals i econòmics que fossin necessaris. Malament aniríem si resultava que, per manca de mitjans, tancàvem després la porta a la demanda voluntària.

EN SUMA, ES TRACTARIA DE FER OBLIGATORI allò que alguns municipis amb llarga experiència en immigració, com per exemple Manlleu, ofereixen des de fa temps en el moment de l’empadronament amb caràcter voluntari. Per què fer-ho ara obligatori? No per caprici, sinó perquè amb les dades a la mà la voluntarietat ha estat un fiasco. I és que ¿com podem bastir seriosament la cohesió social si no garantim la comprensió lingüística entre les parts que han de conviure, i això sense que els originaris del país hagin de renunciar cada cop més sovint a utilitzar la seva llengua?

Antoni Milian i Massana
Catedràtic de dret administratiu, UAB
(article publicat al diari Avui el dilluns 19 d’octubre de 2007)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s