Paco Candel (1925-2007): un homenatge. Tria de textos d’Els altres catalans sobre llengua i immigració

Cercle XXI vol retre un homenatge de respecte i admiració a Paco Candel ara que no fa gaire del primer aniversari de la seva mort. Per això, en aquest número del Butlletí de Cercle XXI dedicat a la relació entre llengua i immigració, us presentem en extracte diversos fragments de la seva obra més coneguda, Els altres catalans (Edicions 62, Barcelona, 1964). Es tracta de textos en què Candel parla de la immigració i la llengua, de la immigració i el país. Agraïm a Edicions 62 les facilitats que ens ha donat per reproduir-los en aquest butlletí.

 Naturalment, a l’hora de llegir aquests textos, cal tenir en compte les circumstàncies polítiques del moment en què Candel els va escriure (1963), en plena dictadura franquista, que van obligar-lo a dir les coses de tal manera que la censura no impedís la publicació del llibre. L’autor, en valer-se de certs sobreentesos o en eludir certes concrecions inacceptables per al poder d’aleshores, comptava certament amb la complicitat i la intel·ligència del lector. A desgrat d’aquests impediments, més de 40 anys després, aquest llibre continua sent un testimoni lúcid i honest.

Ara, en un nou context d’immigració, cal que aprenguem de l’experiència de les generacions que ens han precedit, dels seus encerts i del les seves limitacions, i encara amb més motiu si es tracta d’unes vivències i unes reflexions tan valuoses com les de Candel.

Semblança de l’autor

Francisco Candel Tortajada va néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, Racó d’Ademús, al País Valencià, un poblet de muntanya, des d’on va emigrar quan era un nen de dos anys amb els seus pares. Va viure a les Cases Barates del grup Eduardo Aunós (Barcelona), que ja no existeixen i que inspirarien el seu conegut llibre Donde la ciudad cambia su nombre (1957). Va estudiar en una escola del temps de la República, i sempre en va conservar molt bon record.

Fou autor d’una cinquantena de llibres. Sens dubte, el de més transcendència social i política per a la història de la Catalunya del segle XX és el ja esmentat Els altres catalans. Ja se n’han fet una vintena d’edicions; es pot considerar, doncs, un long seller

La trajectòria cívica i política de Candel i la seva obra estan marcades pel compromís amb els més desafavorits, i amb la voluntat d’integració de la immigració. Com a polític, fou senador dins l’Entesa dels Catalans (1977-78), una candidatura unitària que va triomfar àmpliament a les quatre circumscripcions catalanes, i després regidor a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Va ser l’historiador Josep Benet (1920-2008), un altre insigne català recentment traspassat, que fou company de Candel en l’esmentada candidatura de l’Entesa, qui li va suggerir d’escriure el llibre. Deia Benet en ocasió de la mort de Candel: “Recordo que les seves intervencions al Senat sobtaven pel seu estil, feien molt d’efecte perquè eren molt autèntiques. Candel era molt autèntic. I el país li deu molt. […] Candel era autodidacta, però tenia una forta cultura popular. Era un home d’una gran bondat i d’una gran sinceritat. I sempre va viure al seu barri, el barri del port, no el va abandonar mai, fins i tot quan va fer-se un nom”.

L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2003 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya per la seva feina a favor de la integració dels nouvinguts al país. Al seu barri hi ha una biblioteca que duu el seu nom.

Tria de textos d’Els altres catalans sobre els immigrants i la llengua, de Francesc Candel (Edicions 62, Barcelona, 1964)

Capítol Catalanitat dels immigrants d’abans

[1, i 2: L’actitud positiva envers Catalunya no sempre es tradueix, no sempre es pot traduir, en l’adquisició de la llengua.]

1. (pàg. 55-56)

“Hi ha l’altre cas. El de l’home que pel fet d’haver immigrat de gran no va poder, no va aprendre de parlar català. Ni ho va intentar. Tant li feia. (El fet de viure en nuclis d’immigració fa oblidar que la terra que trepitges té una llengua.). Tot i així, aquest home […] admira Catalunya […].”

Capítol Els fills dels immigrants

2. (pàg. 73-74)

“Els pares de l’Enrique eren de Cartagena. Ell ja va néixer aquí.

   ¿Hablas catalán?

   A veces, según con qué personas.

Deu xampurrejar-lo, o el deu parlar en converses curtes, quan no té més remei que entendre’s així, cosa que passa poques vegades.

¿Te sientes catalán?

   A mi me da lo mismo ser una cosa que otra.

Com la majoria dels immigrants, dels descendents d’immigrants, ni a favor ni en contra. Són aquí, doncs són catalans.

[…]

Després, però, em diu que no pot sofrir que malparlin de Barcelona. I després encara va més enllà: tampoc de Catalunya. […].

[…]

Al capdavall, l’Enrique reconeix que se sent més català que no es pensava. Feu aquesta prova, amb tacte, amb persones d’idèntiques característiques i circumstàncies, i el resultat serà el mateix.”

[El valor de cada testimoni en el procés d’apropiació de la llengua catalana.]

3. (pàg. 76-77)

“Un matí d’aquests, mentre m’escarrasso amb aquest llibre tan complicat, em trobo en Peret, el del carrer 16, el carrer dels nostres jocs, a l’autobús. La seva mare és d’Almeria […]. El seu pare també n’era. Ell ha nascut a les cases barates. Puja un home a l’autobús. Amb vestit de treball blau i gorra. Català de soca-rel. Coneix en Peret. El saluda, li parla en català. Em sorprenc o bé ho faig veure.

–Parles català?

–Sí.

–Però tu no ets català.

–Sí, que ho sóc.

–Bé, vull dir que els teus pares… On l’has après?

–No ho sé. Amb la Maria del Tom sempre hi parlo.

És la veïna de davant de casa meva. Un dels pocs catalans que van anar a viure a les Cases Barates quan van ésser fundades. […]. I ella, que també ha “estat”, que no ha fet altra cosa que “estar” en aquest barri, donant el seu testimoni sense adonar-se’n ni proposar-s’ho –ben segur que no se n’ha adonat pas– , ha fet que el veí de davant de casa seva parli en català, l’ha ajudat, inconscientment, si voleu, a aprendre’l.”

[L’àmbit laboral com a entorn de socialització i d’aprenentatge de la llengua.]

4. (pàg. 78)

“És curiós el cas d’aquests dos germans. Per què aquests dos sí i els altres no? […]

Tots s’han criat en el mateix ambient i han anat a la mateixa escola. Queda la feina. […]”

Capítol Detalls heterogenis entorn de la parla catalana

[Els immigrants d’abans de la guerra.]

5. (pàg. 82)

“Són molts els immigrants d’abans de la guerra que parlen el català. Hi ha qui diu ‘Gairebé tots, o almenys els fills, tots’. Això és una mica exagerat. Els dels nuclis suburbials, els qui es van quedar aïllats en aquests barris, no ha prosperat tant.”

Capítol Catalanitat dels immigrants d’ara

[Els immigrants d’ara (fins a 1963).]

6. (pàg. 85)

“Amb els immigrants d’ara es produirà el mateix procés que amb els d’abans i amb els de sempre. Seran catalans. Qui ho dubta! Sobretot els fills; aquests –almenys per naixement–, “altres” catalans (altres i també). Potser esdevindran catalans més a poc a poc, però tant se val. Les circumstàncies actuals que ha tocat de viure a Catalunya fan que aquests nous vinguts no trobin el clima ni els lògics processos d’adaptació que abans trobaven.”

Capítol Concretem o centrem-nos

[Actituds reprovables i contraproduents.]

7. (pàg. 98)

“Molt de compte amb el menyspreu, mil vegades pitjor que l’insult obert! Aquestes faltes de tacte ressusciten en el foraster aquelles ínfules d’invasor de quan es va acabar la guerra i que ara anaven desapareixent.”

Capítol Sobre l’idioma català

[Dificultats dels nouvinguts per adquirir la llengua del país.]

8. (pàg. 106)

“Per molt bona voluntat que tingui, al foraster, li falla per tots cantons l’aprenentatge de la llengua. Per a ell no solament falla l’escola sinó la llar, i l’ha d’aprendre, si l’aprèn, com ja hem dit, al carrer.”

[Un detall emotiu: el valor integrador de l’art, de la literatura de qualitat.]

9. (pàg. 108)

“En una entrevista que vaig fer a Josep M. de Sagarra un any abans de la seva mort, li vaig dir: ‘Jo vaig llegir versos seus quan era petit, als llibres que ens servien de text a les escoles. ¿Ho sabia, vostè, que els infants dels suburbis, fills d’immigrants, hi apreníem el català, en aquests llibres?’ A la qual cosa, Sagarra, sorprès i meravellat, contestà: ‘No ho sabia. Realment, ja que vostè ho diu, me’n sento orgullós i emocionat.’”

Capítol Setze jutges

[Sobre què és de mala educació i que no ho és.]

10. (pàg. 112)

“Contra els qui qualifiquen el català de mal educat pel fet de parlar un idioma que no entén el qui ve de fora, jo sempre he sostingut la tesi contrària”.

[Restriccions polítiques a la projecció pública del català que en dificulten l’aprenentatge als immigrants.]

11. (pàg. 114)

“Avui dia la llengua catalana, a part l’amenaça de la immigració, es veu amenaçada per una sèrie d’elements externs: absència de premsa, de ràdio, de televisió, de cinema, i gairebé de teatre i de literatura; també […], absència absoluta d’ensenyament, etc. Tot això ha fet que hagi perdut fins i tot el domini del carrer. En aquestes condicions, com es comprèn, la integració lingüística d’aquests mateixos immigrants que l’amenacen es fa molt difícil.”

Capítol El xarnego

[Classisme.]

12. (pàg. 182)

“Entre elements de la mateixa classe o nivell social –segueixen dient els qui han estudiat això­– la confraternitat existeix, tant a les classes més baixes com a les més elevades. Una mostra d’això és que, fins i tot entre els mateixos immigrants, s’observen diverses actituds entre els d’immigració antiga i els arribats de poc, actituds que s’assemblen completament a les dels autòctons envers els immigrants. No existeix, doncs, discriminació –diguem-ne, encara que el nom sigui completament inadequat–, racial, sinó social, o millor dir, moral.”

Capítol Integració

[13, 14 i 15: El procés de la integració; el paper que hi ha de fer cadascú; la força del país.]

13. (pàg. 322)

“I tot i això Catalunya ha passat i passa per una prova de foc pitjor que la que aleshores li auguraven. No solament s’ha produït un augment de la població forana, sinó que aquest l’ha trobada amb les mans lligades.

Però avui ens trobem amb una Catalunya més serena, més equànime, més dignificada, i, per què no dir-ho?, més optimista, més amorosa i generosa. Això, és clar, a part certes ‘no’ honroses excepcions.

Per tot això ens ha estat possible de llegir en algunes ponències sobre immigració i integració els següents punts bàsics i categòrics:

a)      Els immigrants són gent catalana.

b)      El nostre objectiu és la integració.

c)       La missió de Catalunya és fer de gresol.

d)      Amb això Catalunya enllaça amb a seva tradició.

e)      D’aquesta missió, en són responsables les minories dirigents del país (enteses en un sentit molt ampli.)”

14. (pàg. 324)

“Personalment, volem fer l’observació que la primera generació, aquesta que segons tothom mai no s’integra, acaba estimant també Catalunya.”

15. (pàg. 325-326)

“La nostra observació particular ens ha ensenyat, o demostrat, més o menys això: que, a desgrat de tots els corrents migratoris, sempre hi ha hagut al país un fons de catalanitat que ha romàs inalterable. Davant aquest fons, per tant, sucumbiran tots els immigrants, a la primera, a la segona, a la tercera, i si cal a la quarta generació. En aquest sentit ja hem assenyalat la gran vocació i capacitat d’element integrador que té Catalunya. A més, el foraster, i encara que no ho analitzi –perquè la gran majoria aquestes qüestions no se les planteja–, necessita trobar, a on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci. En certa manera és la seva garantia i és el que, si les coses són com cal, respondrà per ell. A ells, que vénen de terres on estaven a zero, no els convé de trobar unes altres terres iguals, mortes i sense esperança.”

[…] El sol fet de venir ja és una possibilitat d’integrar-se. N’hi ha molts que, per malament que se la passin a la seva terra, no se’n van. S’hi queden. S’estimen més aguantar allà i morir-s’hi, si cal. El qui se’n va, se’n va disposat a tot, fins i tot a això que ell encara no sap què és, la integració, i que és probable que no sàpiga ni tan sols quan ja ho haurà fet. Aquest home acorralat només desitja una cosa: que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins  tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura, la tradició…”

Capítol Els altres immigrants

[16 i 17: Obrers i funcionaris: dues actituds diferents.]

16. (pàg. 328)

“A Catalunya hi ha un tipus d’immigrant –contràriament a aquest tipus d’immigrant pobre, del qual ens hem ocupat tan extensament i que és una esperança per al país– que té mentalitat de conqueridor. Són, s’ha dit, parlant en línies generals, els buròcrates, els militars, i […] molt homes de professió liberal.”

[…]

El contingent relativament petit són aquests altres immigrants que ara acabem d’esmentar. Però aquest contingent petit és poderós per la seva situació social i la seva força política. Alhora té idees molt concretes sobre Espanya, sobre Catalunya, sobre el paper que a ell li pertoca d’interpretar. Van venir a Catalunya –aquesta és l’opinió general– convençuts que feien una tasca patriòtica, amb una mena de missió a complir, tots cofois i envanits de portar-la”.

17. (pàg. 330)

“També [els interviuats] m’han fet notar que la diferència entre obrers i funcionaris immigrants és molt acusada. En general, al funcionari no-català se li té poca simpatia per l’altivesa i el ‘complex de colònia’ amb què tracta el públic”.

[La força del país i el pas del temps com a factors favorables a la integració.]

18. (pàg. 342)

”En alguns d’aquests exemples, veiem com Catalunya, l’ambient català, sempre guanya el foraster. Per exemple, un escriptor […], casat amb una catalana, explica que la seva dona parla amb els seus fills en català i amb ell en castellà.

[…]

[…] No parla en català per un defecte auditiu. Però llegeix en català, i remarca: ‘Lo leo mejor que mi mujer’. Els seus fills es consideren catalans. Ho troba lògic. Té molts amics catalans, però no de la professió.”

Capítol Els infants del suburbi, aquesta esperança

[Conclusió.]

19. (pàg. 363)

“Perquè, desbordats els genuïns catalans –és una manera de dir-ho, això de genuïns­– per imperatius de tipus econòmic, afeblits potser per un excés d’interès materialista, la majoria s’ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político-socials que han sorgit a Catalunya. Bé podria passar, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores ­–potser en caldran més– la catalanitat passés a mans d’aquests ‘altres catalans’. D’aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.

I Catalunya, s’haurà salvat un cop més.

El meu amic té raó.

Barcelona, barris de Can Tunis,

15 de febrer-22 d’octubre de 1963.”

Rafel Torner
Cercle XXI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s