Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics

Com canvia la conducta lingüística? La perspectiva psicològica. Intervenció sobre la conducta de tria lingüística. Una altra forma d’intervenció: la imposició lingüística

Cada vegada que la Generalitat engega una campanya orientada a promoure l’ús del català, una bona colla de veus crítiques apareixen als mitjans de comunicació. En general, entre les posicions crítiques contra la campanya, sempre n’hi ha que incideixen especialment en la perversitat del fet que els poders públics miren de fer descansar una part de la responsabilitat sobre la bona salut del català damunt dels muscles dels mateixos parlants. En aquesta línia d’argumentació, podríem dir que l’argument central es focalitza en el fet que l’Administració no és prou ferma ni eficaç en l’observació i l’aplicació de la legislació lingüística vigent alhora que, contradictòriament, demana als parlants que facen l’esforç suplementari de fer servir regularment el català. No tinc la intenció d’entrar en aquesta discussió, ni molt menys de mirar d’establir qui hi té més raó, perquè crec fermament que, tal com va dir Oscar Wilde, “la raó és la substància més abundant d’aquest món: tothom la té tota tot el temps”.

En canvi, tractaré d’abordar la qüestió des d’un altre punt de vista que, d’altra banda, sembla que em toca més de prop. El punt de partida que proposaré és que qualsevol situació comunicativa és una font d’estrès per als éssers humans (vegeu Sapolsky 2004), i ho és, d’una manera especial, per als parlants d’una llengua minorada. Això és així, en el nostre país, per un conjunt de raons històriques i polítiques, l’anàlisi de les quals sobrepassa l’objectiu d’aquest escrit. Tot i això, cal dir que en la nostra història recent, l’aplicació sistemàtica de polítiques lingüístiques de caràcter i metodologia radical, encaminades a la implantació d’un monolingüisme castellà, va generar un conjunt de privilegis que no han estat mai ni abolits ni tan sols qüestionats. Això, des de la perspectiva psicològica, implica que s’han consolidat actituds i conductes anòmales pel que fa a l’ús del català, que mai no s’han redreçat. Així, malgrat que les lleis vigents actuals despenalitzen i oficialitzen l’ús del català, els parlants no hem arribat a fer les passes que calen perquè aquesta llengua –la nostra– siga la d’ús normal al nostre territori. És en aquest marc que ens mourem. El comportament que pretenem analitzar n’és un de perfectament legal: parlar en català, i per tant, no caldria cap mena d’heroïcitat per tal de dur-lo a terme. I tanmateix, una majoria de la població no ho fa (parla directament en castellà), o hi renuncia amb una facilitat espaordidora (abandona el català i gira al castellà davant el mínim senyal de no comprensió o, fins i tot, de dubte).

En aquest context, la hipòtesi central del meu plantejament podria formular-se de la següent manera:

Qualsevol estratègia capaç d’incrementar els recursos psicològics de què disposen els parlants per a expressar-se en català redundarà en una millora del seu benestar i augmentarà la probabilitat que s’expressen en català en les seues interaccions socials.

Com canvia la conducta lingüística?

Començaré per afirmar que, en la meua opinió, la manera més eficaç de facilitar l’ús del català seria una intervenció del tipus de dalt a baix (top-down). Ço és, una acció institucional decidida i coherent a favor de la llengua pròpia, tal com es produeix en la major part de les nacions que disposen d’un estat propi i, per tant, favorable als seus interessos nacionals. Això implica, bàsicament, que el català tindria un estatus semblant al que té el castellà a Espanya o a l’Argentina, o al que té l’anglès a Anglaterra. En aquestes condicions, qualsevol intervenció específica sobre les capacitats individuals dels parlants per a expressar-se regularment en català seria innecessària. Els parlants no haurien de fer cap esforç especial per a parlar en català habitualment. Ans al contrari, seria força difícil per a qualsevol persona resident al territori de no aprendre i fer servir regularment el català en la majoria de les seues interaccions socials.

Dit això, i tot sabent que aquesta no és la nostra situació actual, podem plantejar-nos quines accions són convenients per tal d’augmentar la probabilitat que les persones que volen expressar-se en català (un dret reconegut per les lleis en la major part del territori lingüístic) ho facen. Estem parlant, per tant, de persones que tenen la voluntat de fer servir el català com a llengua vehicular, és a dir, d’aquelles que posseeixen un cert grau d’allò que es coneix habitualment com a ‘consciència lingüística’. És clar que, en una llengua normal (llegiu-hi ‘normalitzada’, si convé), aquestes persones constituirien una exigua minoria. En català, tanmateix, la minoria no és tan exigua. A més a més, es tracta d’una minoria força important perquè constitueix, precisament, el sector de la població que pot engegar accions orientades a millorar la salut de la llengua; una salut que, des del meu punt de vista, està en relació directa amb el benestar dels seus parlants. I m’estic referint al fet que puguen sentir-se còmodes mentre fan ús de la seua llengua, en qualsevol context interpersonal.

La perspectiva psicològica

Convé, per tant, que ens preguntem quina mena de capacitats o recursos necessiten les persones per tal d’assolir aquest benestar associat a l’ús del català, sense perdre de vista que es tracta d’una llengua minorada. És precisament per això que cal parlar de recursos individuals. En l’àmbit de la psicologia, és habitual abordar qualsevol conducta tot tenint en compte tres nivells d’anàlisi:

a) El nivell cognitiu, que fa referència als pensaments que acompanyen qualsevol acció deliberada (no reflexa).

b) El nivell fisiològic, que es refereix als canvis orgànics que es produeixen amb la conducta. Inclou processos com l’activació del sistema nerviós autònom, les variacions hormonals o els canvis sistèmics, com els que afecten el sistema cardiovascular. Subjectivament, experimentem aquests canvis en forma d’emocions (sorpresa, por, alegria, ira, etc.).

c) El nivell motor, o de la conducta observable des de fora, que ens remet a què fem en un moment donat: parlar o callar, avançar, retrocedir, empal•lidir, aixecar la veu, insultar, demanar excuses…

Cal precisar que no es tracta de tres fenòmens independents, ni tan sols diferents, sinó de tres nivells des dels quals podem observar i analitzar un mateix fenomen comportamental; en aquest cas, la conducta de tria lingüística d’una persona. Potser un exemple ens en facilitarà la comprensió.

Una dona s’acosta al taulell d’una companyia aèria en l’aeroport de València, i s’adreça a la persona que l’ha d’atendre:

-Bon dia, tinc un bitllet per al vol de les 10 a Bilbao.

I obté aquesta resposta:

-Buenos días, ¿me permite su DNI, por favor?

És en aquest instant quan podem considerar que es produirà el moment final del procés de tria lingüística. És clar que, inicialment, la dona ja l’ha feta, perquè ha usat el català per tal de fer la seua petició. També és evident que en una situació de normalitat, i tot havent-hi fet servir una llengua que és oficial al territori en què es troba l’aeroport, el treballador de la companyia aèria hauria d’haver-li contestat en la mateixa llengua. Això, per exemple, és exactament el que hauria fet si la dona s’hagués expressat en anglès (tot i que no és idioma oficial a València). Tanmateix, la situació d’anormalitat del català ens permet de considerar que l’autèntica tria lingüística, és a dir, la decisió de mantenir el català o de girar al castellà, es produeix després de constatar que l’ interlocutor no és catalanoparlant.

Si analitzem el que passa tot atenent als tres nivells esmentats adés, tenim que:

a) Nivell cognitiu: la dona pot dir-se a ella mateixa (autodiàleg) una cosa així com: “No m’ha contestat en català; segurament no l’entén”.

b) Nivell fisiològic: probablement, això ha anat acompanyat d’una resposta emocional basada en les experiències prèvies que ha tingut en situacions semblants (interlocutor que no convergeix a la seua llengua). En la major part dels casos, l’experiència emocional pot ésser descrita com a incomoditat. Generalment, l’emoció bàsica dominant és la por, i ben sovint, n’apareixen algunes altres com la ira (frustració, enuig, ràbia) o la tristesa (pessimisme, abatiment, pena).

c) Nivell motor: la dona somriu tímidament, abaixa la mirada durant un breu instant i mostra el seu document d’identitat. La resta de la interacció es produeix íntegrament en castellà.

Aquesta escena és inventada, i per tant, la resposta de la protagonista també ho és. La realitat pot ser ben diferent del que hem il•lustrat, és clar. D’entrada, molts usuaris s’hi adreçaran directament en castellà. El paper destacat que té aquesta llengua en el paisatge visual i sonor de l’aeroport esmentat pot explicar, en bona mesura, l’elevada probabilitat d’aquesta conducta.

Caldria dir que en l’apartat corresponent al nivell cognitiu (a) hem fet referència únicament a l’autodiàleg que es produeix in situ. Tanmateix, també hi juga un paper decisiu un altre aspecte, de caràcter més estable, com és el conjunt d’idees, creences i judicis (incloent-hi els prejudicis) que aquesta persona té respecte del català i de les funcions que exerceix i hauria d’exercir en la societat. Podem considerar, però, que, en la seqüència conductual que hem optat per analitzar, aquesta influència es concreta en allò que la dona es diu a si mateixa en el moment en què percep que l’ interlocutor no li ha contestat en català. Cal destacar que la transició des de “No m’ha contestat en català” fins a “segurament no l’entén” no està gens justificada. Ans al contrari, com que no ha demanat cap aclariment respecte de la petició, hauríem de pensar que sí que ens ha entès. En realitat, són les idees i creences que aquesta dona té (respecte al català i la seua funció social) les que l’empenyen a fer aquesta concatenació.

La resposta fisiològica (b), que es manifesta com a reacció emocional, també està íntimament connectada amb el nivell cognitiu. En realitat, no és l’empleat responent en castellà qui genera la incomoditat. Si més no, és tot allò que ha quedat prèviament condicionat a aquest tipus de situacions. Això inclou les experiències anteriors, fins i tot les més primerenques, que s’han produït quan érem infants, i també les instruccions específiques que hem rebut respecte a això, tot instant-nos a parlar en castellà als desconeguts “per educació”. Tot plegat, podem considerar que cristal•litza en el conjunt d’idees i creences que acabem mantenint pel que fa al paper social del català. És això el que ens provoca incomoditat quan ens trobem front a un interlocutor que fa servir l’altra llengua, i ho fa amb total comoditat, perquè aquestes experiències de frustració no són gens simètriques. Als infants de llengua inicial castellana, els seus pares no els expliquen que han de parlar en català als desconeguts “per educació”. Més encara, és força infreqüent que es troben amb persones que no canvien al castellà quan ells s’expressen en aquesta llengua.

Per tant, la conducta que observem (c) és perfectament coherent amb el que està passant dins del cap i dins del cos de la protagonista, i retroalimenta netament tant la seua incomoditat com la comoditat del seu interlocutor. De nou cal insistir que, si atenem al paper que cadascun dels dos hi juga (ella hi fa de client i ell de proveïdor), la convergència hauria de produir-se en l’altre sentit, amb el treballador adaptant-se a l’ idioma de la clienta.

Intervenció sobre la conducta de tria lingüística

Vist això, cal dir que, des d’una perspectiva psicològica, és possible intervenir en els tres nivells.

a) La intervenció sobre el nivell cognitiu es basaria en una mena de reestructuració cognitiva. Caldrà, d’entrada, que la persona identifique quines són les idees i creences que actuen com a factors limitadors del seu comportament, per tal de procedir a substituir-los per uns altres de més satisfactoris. Això, òbviament, pot presentar unes certes dificultats. Es tracta d’un treball que només pot fer-se quan la persona detecta una distància entre allò que considera que s’hauria de fer (per exemple, que el català fos una llengua d’ús normal) i allò que ella mateixa fa (per exemple, girar al castellà innecessàriament).

b) La intervenció sobre el nivell fisiològic és, en realitat, un treball de control d’emocions. Es tracta d’aprendre a reduir la incomoditat que ens pot generar el manteniment del català, i això pot fer-se també mitjançant tècniques orientades a controlar l’activitat del sistema nerviós autònom. Les tècniques respiratòries i de relaxació hi poden ser molt útils. Potser convé especificar que no es tracta de recursos pensats per aplicar-los in situ, sinó de coses que podem practicar prèviament (a casa, per dir-ho així) i que ens permetran d’afrontar amb més calma les interaccions que abans ens havien resultat conflictives i ens havien generat malestar.

c) Pel que fa al nivell de la conducta observable, es tracta de desenvolupar un conjunt de recursos comunicatius que ens permeten d’afrontar amb més facilitat les situacions en què ens trobem amb interlocutors no adaptatius (que mantenen el castellà malgrat que nosaltres ens hi adrecem en català). El fet que moltes de les situacions són bastant previsibles, ens permet de preparar una bateria de recursos, de caràcter polivalent. No és l’objectiu d’aquest article entrar-hi en detall. Tanmateix, cal dir que, en molts casos, el recurs més senzill, que és el de continuar parlant en català, és sobradament efectiu: fa que alguns interlocutors acaben girant al català, i que molts altres accepten la comunicació bilingüe. Tant les estadístiques de comprensió del català, com el fet que es tracta d’una llengua romànica, fan que puguem considerar que la immensa majoria de les persones amb qui ens podem comunicar al llarg del dia estan capacitades per a entendre’ns sense grans dificultats. No és amb elles que hem de lluitar, sinó amb la nostra tendència a girar al castellà a la menor provocació. En qualsevol cas, els recursos comunicatius a què ens referim inclouen tant l’àmbit verbal (què diem) com el no verbal (com ho diem), i es basen en la idea general que podem comportar-nos com vulguem (sempre que això siga legal) sense haver de donar-ne cap explicació o justificació.

Aquesta idea i les tècniques i estratègies que se’n deriven, provenen del concepte d’assertivitat. En el terreny que ens ocupa, que és el de la tria lingüística, la conducta assertiva consisteix a exercir els nostres drets lingüístics més que no en explicar-los o discutir-los. És força freqüent el fenomen d’una o més persones argumentant (generalment, amb vehemència) a favor dels drets lingüístics dels catalans, en castellà. Aquest és un magnífic exemple de com dos nivells comunicatius complementaris poden anul•lar l’eficàcia del missatge. En el nivell verbal, el missatge diu “tenim dret a parlar en català”, mentre que, en el no verbal, en parlar en castellà, estem comunicant clarament que no ens fa res de renunciar a aquest dret. Tal com s’esdevé en unes altres conductes, en què pot ser igualment útil, l’aplicació d’un comportament assertiu implica la coherència de tots dos nivells. Més encara, una conducta realment assertiva respecte a això probablement se centraria més a negociar com ens comuniquem (“Jo parlaré en català, tu parla com vulgues”, per exemple) que no a argumentar les nostres conviccions.

Aquest són, en essència, els àmbits d’intervenció dels tallers que impartim des de Tallers per la Llengua (www.tallers.cat); fonamentalment del Taller d’espai Lingüístic Personal (TELP; Suay i Sanginés 2004; 2006; Palau 2009). Es tracta d’intervencions de l’estil ‘de baix cap a dalt’ que hem esmentat adés i, per tant, s’adrecen a grups petits de persones, amb un determinat nivell de consciència lingüística. No se’ns escapa que aquesta mena d’intervencions té unes limitacions clares, quant a l’abast i les possibilitats de modificar perceptiblement els hàbits lingüístics d’una societat.

Una altra forma d’intervenció: la imposició lingüística

Voldria observar, tanmateix, que els nivells sobre els quals s’actua, són ben bé els mateixos que constitueixen l’objectiu de les intervencions de l’estil ‘de dalt a baix’, que, com he dit al principi, són –en la meua opinió– les més efectives. Es tracta, recordem-ho, d’estratègies que impliquen una acció institucional plenament coherent i consistent amb l’objectiu de prioritzar l’ús d’una llengua. Això inclou mesures legislatives que, quan cal, són també de caràcter punitiu, i també l’important efecte modelador que exerceixen els personatges públics de tots els àmbits (governants, polítics, esportistes, artistes, etc.). En aquest cas, també s’actua sobre els tres nivells esmentats: cognitiu, emocional, motor. La principal diferència és que s’hi intervé amb abundància de mitjans, i sense cap necessitat de fer explícites ni les intervencions ni els mecanismes que utilitzen. Per tal d’entendre-ho podríem analitzar qualsevol dels casos en què el procés de normalització d’una llengua ha reeixit, després d’un període de minoració. També podem, però, parar atenció al procés (que probablement ens resulta força més conegut) d’anormalització d’una llengua, per imposició d’una altra.

a) En aquest cas, les intervencions des de dalt actuen sobre el nivell cognitiu, tot instal•lant-hi tota mena de dubtes sobre la conveniència o no d’usar la llengua minorada (M’entendrà?; Aquest funcionari té o no l’obligació de conèixer el català?; És lícit demanar que els metges coneguen la llengua dels seus pacients, si aquesta és el català?). Aquests dubtes, ràpidament abonen la idea que l’ús sistemàtic de la llengua imposada


contingents a la conducta d’expressar-se en català, i per tant, en disminueixen la probabilitat futura.c) Òbviament, en el nivell de la conducta observable són fàcilment identificables les conseqüències de la minoració. Breument, l’observació ens mostra amb claredat com les persones van abstenint-se d’usar la llengua que els és pròpia, en una quantitat creixent de contextos i situacions. Generalment renuncien en primer lloc als espais més públics i formals, per a acabar renunciant fins i tot als més íntims, moment en què el procés de substitució ja haurà assolit l’èxit que perseguia.

Així doncs, la idea d’intervenir sobre els tres nivells esmentats no és pas nova, ni gens original. Són els nivells en què actua qualsevol de les múltiples estratègies efectives de canvi de conducta a què estem sotmesos en tota societat. És l’enfocament individualitzat, de baix cap a dalt, el que pot resultar nou. En realitat, allò que ens xoca és el fet d’haver de fer explícites les intervencions. És això el que resulta inusual, perquè generalment, les llengües compten amb potents mecanismes de dalt a baix per a imposar-se. I el que fan precisament aquests mecanismes és invisibilitzar-se. D’aquesta manera, arribat un moment, sembla que no hi ha més imposició que la de la llengua que ha estat prèviament anormalitzada (minorada), mentre que la llengua imposada (precisament, gràcies al procés d’anormalització de l’altra) queda instal•lada en un pretès espai de ‘neutralitat’ que és el de la normalitat.

És per trencar aquesta falsa normalitat de la llengua imposada, que constitueix precisament la nostra anormalitat lingüística, que cal que els parlants incrementen els seus recursos individuals d’afrontament. Ja sabem que no és La Solució (així, amb majúscules) per a l’estat anormal de subordinació que se’ns ha imposat als catalanoparlants. Es tracta més aviat de les petites solucions que necessitem quotidianament per tal de poder aproximar-nos a allò que volem, intentar viure en català amb normalitat, sense deixar-hi la pell.

Referències

Palau, C. La convergència al castellà es pot superar. El Taller d’Espai Lingüístic Personal, TELP, en D. Vila (coord.): De la consciència a la conducta. L’experiència de Tallers per la Llengua. Barcelona: Edicions 7dquatre, 2009Sapolsky, R.M. Why Zebras Don’t Get Ulcers: An Updated Guide To Stress, Stress Related Diseases, and Coping. 3rd Rev Ed, 2004. New York: Henry Holt & Co., 2004

Suay, F. i Sanginés, G. (2004). Un model d’anàlisi i intervenció en la submissió lingüística. Anuari de Psicologia, 9 (1): 97-111, 2004

Suay, F. i Sanginés, G.: Un espai per als parlants d’una llengua. Llengua i Ús 34 (2): 27-39. Generalitat de Catalunya, 2006

Ferran Suay i Lerma
Institut de Política Lingüística. Acció Cultural del País Valencià

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s