Els usos lingüístics a les llars a Catalunya

Elena Sintes Pascual

Quan l’any 2001 Pierre Bourdieu definia les condicions socials en què es produeixen els  intercanvis lingüístics, poc ens imaginàvem com d’incerta podia ser aquesta qüestió en l’actualitat. En aquests deu anys hem passat d’analitzar el desequilibri entre el català i el castellà a observar l’impacte de l’arribada de la nova immigració estrangera en les dinàmiques sociolingüístiques.

L’ús lingüístic es defineix a partir de les normes i les actituds lingüístiques que s’han anat adquirint al llarg del temps, amb què es delimita l’àmbit d’ús de cadascuna de les llegües compartides en un territori. Els intercanvis lingüístics, deia Bourdieu, es desenvolupen en un marc estructural, en què la legitimació política i institucional de les llengües constitueix l’espai on es desenvolupa la interiorització de les normes lingüístiques (dominació simbòlica) i els habitus reflecteixen la distribució social del poder.[1]

“Malgrat que les xifres corroboren la pèrdua relativa del pes de les llars catalanoparlants,
la llengua catalana està guanyant presència familiar
a través de la transmissió lingüística intergeneracional.”

En el nostre cas, les recerques sociolingüístiques han constatat la desigual posició del català i del castellà com a conseqüència dels esdeveniments històrics, socials i polítics del país. Un procés que ha tingut la seva expressió més alta en la contradicció existent entre el nivell de coneixement i d’ús del català: malgrat el creixement notable de la capacitat de la població per a expressar-se en català, aquesta no s’ha materialitzat en un augment efectiu del seu ús social.

En la darrera dècada la societat catalana ha esdevingut més diversa que mai. I si un temps enrere pensàvem que la situació lingüística a Catalunya era complicada, ara podem dir que és plena d’incògnites.

“En els casos en què es detecta canvi lingüístic dels fills respecte dels pares,
aquest sol ser favorable al català, especialment a les llars formades
per progenitors castellanoparlants on els fills han adquirit el català com a llengua pròpia,
molt sovint juntament amb el castellà.”

Amb l’objectiu d’oferir una breu descripció de la situació actual del català en la societat catalana i, en especial, a les llars, aquest article presenta alguns indicadors sociolingüístics obtinguts a partir de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població. Aquesta enquesta disposa d’una sèrie temporal amb informació sobre els usos lingüístics a les llars des de 1995 fins a 2006 per a la Regió Metropolitana de Barcelona i de 2006 per al conjunt de Catalunya[2].

Els usos lingüístics a les llars

Les dades disponibles sobre els usos lingüístics a les llars reflecteixen clarament la rellevància dels fenòmens demogràfics i, en especial, dels processos migratoris en la configuració sociolingüística de Catalunya. La llengua habitual per a parlar amb els qui viuen a la llar reflecteix aquesta heterogeneïtat. Segons l’enquesta, el 38,5% dels entrevistats empra habitualment el català a la llar, un 8,5% afirma que utilitza tant el català com el castellà i un escàs 0,2% el català i una altra llengua. El català s’usa de forma menys freqüent que el castellà, llengua habitual en el 47,6% de les llars. Finalment, un 4,4% de la població empra una altra llengua per relacionar-se amb les persones amb qui conviu.

L’evolució de les dades des de 1995 a la Regió Metropolitana de Barcelona mostra un lleu retrocés de la presència del català com a única llengua a les llars. Dit d’altra manera, en aquest període s’ha reduït el nombre de llars monolingües catalanoparlants a favor de l’augment de les llars on conviuen català i castellà. L’altre canvi significatiu detectat en el decurs d’aquests anys deriva de l’arribada d’immigració estrangera, que es reflecteix en la incorporació creixent de noves llars on es parlen altres llengües.

Transmissió lingüística intergeneracional

Malgrat que les xifres anteriors corroboren la pèrdua relativa del pes de les llars catalanoparlants, la llengua catalana està guanyant presència familiar a través de la transmissió lingüística intergeneracional. Tal com conclouen altres recerques, aquest és un dels indicis més positius de la vitalitat de la llengua catalana. En concret, la proporció de gent que parla amb els seus fills en català és més alta que la que ho fa amb els pares i mares, tendència que es manté estable a la Regió Metropolitana de Barcelona (vegeu el gràfic 1).

Tal com es recull al gràfic 2, la comparació dels usos lingüístics entre pares, mares i fills indica que l’ús del català amb els fills (44,5%) és més freqüent que amb el pare (37,7%) o la mare (37,5%)[3]. Això significa no només que les persones que es relacionen (o relacionaven) en català amb els seus progenitors també ho fan amb els seus fills[4], sinó que alguns dels que parlaven altres llengües amb el seu pare i la seva mare han adquirit el català per parlar amb els seus fills.

Gràfic 1

Font: IERMB (1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya.

Nota: dades relatives a la població que ha tingut algun fill.

Gràfic 2

Font: IERMB IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya.

Nota:  dades relatives a la població que ha tingut algun fill.

En relació amb aquest fenomen, es posa de manifest que, si bé entre la gent nascuda a Catalunya hi ha un increment notable de persones que parlen en català amb els seus fills respecte dels que ho fan amb el seu pare i la seva mare, és entre la gent nascuda a la resta de l’Estat on es detecta un canvi més important en favor del català.

Pel que fa a la població estrangera, s’ha de dir que en general manté una forta identificació amb la llengua pròpia i l’usa habitualment en l’àmbit familiar. Potser a causa d’haver arribat a Catalunya molt recentment, són pocs els col·lectius que adopten el català per parlar amb els seus fills.

Tipus de llars

L’anàlisi de la transmissió lingüística d’una generació a una altra es completa amb l’estudi dels tipus de llars. S’han diferenciat dos tipus de llars sobre la base de la identitat lingüística de les persones que hi conviuen[5]: les llars lingüísticament homogènies, on tots els membres comparteixen una mateixa identitat lingüística; i les llars multilingües, on hi pot haver o bé parelles lingüísticament mixtes -en les quals cada progenitor s’identifica amb una llengua diferent i els fills solen identificar-se amb totes dues–, o bé parelles lingüísticament homogènies, però amb fills que s’identifiquen amb una llengua diferent de la dels seus progenitors.

Segons l’enquesta, set de cada deu entrevistats viuen en llars lingüísticament homogènies, és a dir, en què tots els seus membres –progenitors i fills– s’identifiquen amb la mateixa llengua. La resta de població viu en llars multilingües.

La qüestió és saber quina presència té el català en aquesta tipologia de llars. El grup més nombrós és el de les llars monolingües catalanoparlants: un terç de la població viu en llars on tots els seus membres s’identifiquen amb el català (vegeu el gràfic 3).

El segueixen les llars on algun dels progenitors té el català com a llengua pròpia i els fills diuen que s’identifiquen amb el català o amb totes dues. Aquest grup representa el 12% de la població. Els casos més nombrosos són els d’un progenitor castellanoparlant i l’altre catalanoparlant, en què els fills afirmen tenir ambdues llengües com a pròpies.

I finalment, el grup més destacable és aquell en què els fills s’identifiquen amb el català tot i que cap dels dos progenitors no el té com a llengua pròpia. Es tracta majoritàriament de llars on els pares són castellanoparlants i els fills afirmen que tenen el català o, sobretot, el català i el castellà com a llengua pròpia. Representen un altre 12% de la població.

Gràfic 3

Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya.

Conclusió

El conjunt de dades presentades permet concloure que en la transmissió lingüística entre generacions es tendeix a mantenir la llengua pròpia dels progenitors i a constituir llars lingüísticament homogènies. Tot i així, en els casos en què es detecta canvi lingüístic dels fills respecte dels pares, aquest sol ser favorable al català, especialment a les llars formades per progenitors castellanoparlants on els fills han adquirit el català com a llengua pròpia, molt sovint juntament amb el castellà.

En resum, les xifres perfilen el retrat d’una societat creixentment diversa on es poden entreveure algunes de les fortaleses i debilitats de la llengua catalana. La principal fortalesa és la constatació que la transmissió lingüística intergeneracional està essent favorable al català. Els fills de la població immigrada de la resta de l’Estat es declaren majoritàriament bilingües.  En el recompte de debilitats hi sobresurt la reducció de les llars monolingües catalanoparlants i l’escassa presència del català a les llars formades per persones estrangeres. En definitiva, es conforma un escenari sociolingüístic ple d’incògnites respecte de l’evolució del català. Caldrà, doncs, seguir observant cap a on deriven els habitus lingüístics de la societat catalana en aquest futur incert.

Elena Sintes Pascual, sociòloga


[1] Bourdieu, Pierre (2001) ¿Qué significa hablar? Economía de los intercambios lingüísticos, Madrid, Akal.

[2] L’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població és un projecte d’anàlisi de la realitat social que es realitza quinquennalment des de 1985. El territori de la primera edició de 1985 fou la ciutat de Barcelona i els 26 municipis que integraven l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona, i en cada edició ha anat incorporant nous territoris fins a arribar al conjunt de Catalunya l’any 2006. Les successives ampliacions territorials s’han acompanyat d’un increment de la mostra enquestada, que ha passat de les 4.912 entrevistes de la primera edició a les 10.398 de l’any 2006. L’univers estadístic és la població de 16 i més anys.

[3] Dades relatives a la població que ha tingut algun fill.

[4] La situació inversa –que es parli en català amb els pares i en una altra llengua amb els fills– es dóna en un nombre molt reduït de casos.

[5] L’anàlisi es concreta en les llars on hi ha almenys un progenitor amb fills.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s