Quatre converses amb famílies multilingües

Ens hem entrevistat amb quatre famílies multilingües, a les quals hem fet si fa no fa les mateixes preguntes. Heus ací el resultat d’aquestes converses.

Família 1

La Montse i l’Ahmad, la Nur, la Dúnia

La Montse i l’Ahmad són una parella amb dues filles, la Nur, de 14 anys, i la Dúnia, de 10. Viuen a Barcelona. Ella és catalana i ell és sirià. La Montse, especialista en la gestió de la diversitat cultural i lingüística de la immigració, és la coordinadora de projectes de l’Associació Punt d’Intercanvi, la qual ha elaborat i editat nombrosos materials educatius per a l’aprenentatge de diverses llengües, i en especial del català, materials que alhora afavoreixen la interculturalitat. L’Ahmad és professor d’àrab a l’Escola Oficial d’Idiomes de les Drassanes (Barcelona). També col·labora activament en els projectes de Punt d’Intercanvi i és membre de la junta del Centre Euroàrab de Catalunya.

 “Montse. ‘Tinc la percepció que, en general, les llengües a l’escola no
es treballen prou bé. Hi ha, però, força diferència entre l’ús que se’n fa
a primària i el que se’n fa a l’institut. La Nur té classes en castellà.
S’hauria de ser més estricte amb l’exigència que es facin les classes en català.’”

“Ahmad. ‘Pel que fa a l’àmbit laboral, cal donar més facilitats
a les entitats i associacions d’immigrats per a aprendre català.’”
 

1. En quina llengua us vau conèixer?

Montse. Ens vam conèixer en un castellà molt precari perquè l’Ahmad només feia un any que havia arribat a Catalunya i encara no el dominava. Tots dos estudiàvem primer de turisme al CETT i l’Ahmad prenia apunts fent-se llistes de paraules en castellà que no entenia.

Ahmad. En un principi volia anar a França, perquè havia estudiat francès i hi tenia família, però a l’hora de viatjar només vaig trobar bitllet d’avió per a venir a Barcelona, i un cop aquí m’hi vaig quedar.

2. Quina és la llengua de comunicació a casa?

Ahmad. La llengua vehicular és el català, però depèn dels interlocutors que intervenen en la conversa.

3. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella? I amb els avis?

Montse. Entre jo i les nenes parlem català; entre jo i l’Ahmad, català o castellà, segons el moment del dia i la pressió del moment. Si estem relaxats ens surt més fàcilment parlar català que si estem sota pressió d’horaris, feina, etc.; llavors ens és més fàcil fer-ho en castellà.

Ahmad. Com que les llengües han de ser bàsicament un mitjà de comunicació, molt sovint la gent fa la tria segons la llengua que li resulta més fàcil en el moment en què es produeix la conversa. A les nenes els parlo àrab, català o castellà.

4. No els parles sempre en àrab?

Ahmad. No puc, quan jo puc les nenes no poden, hi ha algunes habilitats que ja no han adquirit quan tocava. Quan parlo àrab m’acaben entenent, amb dificultats, però m’entenen. Sobretot es nota que m’entenen millor quan tornem d’una estada estiuenca a Síria. Normalment faig servir la llengua que surt espontàniament, depèn de l’estat d’ànim. Al matí, per exemple, com que tenim la pressió del temps, surt el castellà, que és més fàcil per a mi que el català.

5. I amb els avis de Síria?

Ahmad. La Dúnia s’atreveix més a parlar amb l’àvia i amb la família en general en àrab perquè encara no li fa vergonya.

6. Quan van néixer les vostres filles, us vau fer alguna mena de plantejament respecte a les llengües que havíeu de transmetre’ls? Algú us va aconsellar en un sentit o un altre respecte a la tria de llengües?

Ahmad. No, va sortir de manera espontània, al principi a la Nur li parlava bàsicament en castellà, sobretot quan hi havia la meva sogra, perquè em pogués entendre. Més endavant vaig estar rebent classes de català, em vaig treure el nivell C, i vaig anar utilitzant el català. Quan estic sol amb elles en un ambient relaxat els parlo l’àrab.

7. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Ahmad. Els recomanaria que cadascú utilitzi un mateix registre sempre, i que no el canviï, que cada membre de la parella parli amb la seva llengua materna. I, sobretot, que els primers anys de vida i mentre es pugui, cada any vagin a fer una immersió al país d’origen. A partir dels 6 anys els infants ja són capaços d’haver consolidat els fonaments d’una llengua.

Montse. Jo discrepo, en part, Si en una parella mixta és la mare la que parla la llengua de fora, ja té el 90% guanyat; si jo fos àrab, les nostres filles parlarien àrab. Coneixem famílies mixtes en què les mares tenen l’àrab com a llengua materna i els fills el parlen molt bé. La influència de la llengua de la mare és primordial.

Ahmad. En el nostre cas, vam buscar el reforç d’una monitora que els parlés la variant siriana de l’àrab, perquè ens interessava que aprenguessin a comunicar-se amb la família. Durant un any i mig van anar amb ella, que els ensenyava la llengua d’una manera molt amena i lúdica. Crec que els va anar molt bé. Encara que ara tinguin els coneixements adormits, en un entorn més favorable els sortirà tot el que van aprendre.

Montse. Actualment hi ha moltes associacions que organitzen cursos d’àrab, en diversos llocs, com per exemple, en alguns CEIP fora de l’horari escolar. Les nostres filles van anar a un d’aquests cursos, hi havia nens de totes les variants dialectals de l’àrab (marroquins, libanesos, siris, etc.), però la majoria, com que eren fills de pare i mare àrab, tenien un domini molt més alt que les nostres filles, que no s’hi trobaven bé, s’hi sentien desplaçades, i van deixar d’anar-hi.

Ahmad. Si la Nur anés un any sencer a Síria, tot i el sacrifici que suposaria deixar un any els estudis aquí, segur que aprendria la llengua, però el problema és que ho vulgui fer.

8. Si se’ls ensenya des del bressol, creieu que els bilingües ho seran totalment o tindran una llengua predominant?

Ahmad. El bilingüisme al 50% no pot existir, sempre intervé algun factor emocional o social que determina l’ús d’una llengua i fa que una sigui predominant (la materna) per sobre de l’altra.

Montse. Jo crec que sí que es pot arribar a ser bilingüe, depèn de l’entorn i de l’ús habitual que es faci de totes dues.

Ahmad. Bé, és una llarga discussió en la qual els teòrics tampoc no es posen d’acord.

9. Les vostres filles tenen les mateixes oportunitats d’aprendre la llengua del pare que la de la mare?

Montse. No, és evident.

10. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola de les vostres filles?

Montse. Tinc la percepció que, en general, les llengües a l’escola no es treballen prou bé. Cal pensar que saber una llengua més o menys és una oportunitat de futur, una oportunitat laboral. Ningú discuteix que la llengua vehicular a l’escola ha de ser la llengua pròpia de Catalunya, que és el català. Hi ha, però, força diferència entre l’ús que se’n fa a primària i el que se’n fa a l’institut. La Nur té classes en castellà. S’hauria de ser més estricte amb l’exigència que es facin les classes en català.

Ahmad. Alguns professors no dominen prou la llengua per a donar l’especialitat en català. La batalla del català no està guanyada, ni de bon tros. Per exemple, la segona escola a les llars, que és la tele, és quasi tota en castellà, almenys els productes televisius de màxim consum entre els joves ho són. És difícil per a una llengua petita poder competir.

11. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Ahmad. Sí, indubtablement, sobretot en l’àmbit oficial. De moment encara tothom ha de tenir el nivell C de català, encara que després la realitat de l’ús sigui una altra cosa. Però en una empresa d’àmbit estatal o internacional si no saps castellà i anglès, no t’agafen.

Montse. Els catalans agraïm molt que algú de fora ens parli en català, és un reconeixement tàcit a la nostra llengua. Per tant, crec que l’exigència hi ha de ser; d’altra banda, però, crec que en molts llocs de treball no es deu demanar, perquè en molts comerços no t’atenen en català i amb prou feines t’entenen. 

12. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Montse. Hi ha molta feina per fer, sobretot en l’aprenentatge de llengües. Cal consolidar l’ús i l’aprenentatge del català, tant a les escoles de primària com als instituts, i millorar les llengües estrangeres. L’anglès és bàsic i necessari, cal que els professors estiguin preparats per a impartir alguna assignatura més en anglès, sobretot aquelles en què els alumnes estan més relaxats, com pot ser  plàstica o educació física, perquè aleshores la predisposició a l’aprenentatge és més alta. També s’han d’introduir altres llengües com a optatives, llengües que en un futur no gaire llunyà donaran un valor afegit a qualsevol perfil professional, com l’àrab o el xinès. Això incrementa enormement la projecció internacional de qualsevol persona.

Ahmad. La Junta de Andalucía ja ha introduït l’àrab com a llengua optativa en el currículum escolar de secundària. Pel que fa a l’àmbit laboral, cal donar més facilitats a les entitats i associacions d’immigrats per a aprendre català.

Montse. Hi ha demanda en els primers nivells que no es cobreix, o bé per manca de places o de professorat, i quasi no hi ha oferta en els nivells intermedis, de manera que les persones immigrades sovint no tenen l’opció de seguir els cursos d’una manera continuada. Això no pot ser, s’ha de poder cobrir tota la demanda i fer una planificació més adequada a la realitat.

Família 2

La Irene i el Jalil, la Paula, el Naïm

La Irene i el Jalil són una parella amb dos fills, la Paula, d’11 anys, i el Naim, de vuit. Ella és catalana de pares de llengua inicial castellana i ell és marroquí.  Viuen en un poble de l’Anoia, Piera. La Irene té una botiga i el Jalil actualment treballa en un restaurant. També ha participat en la conversa l’àvia materna.

“Tots dos comenten que en general estan d’acord amb el tractament
que l’escola fa de les llengües.
Irene. ‘Actualment s’ha produït un fenomen extraordinari,
a l’escola hi ha nens de totes les nacionalitats, la varietat és tan gran,
aquí a Piera, que ha de ser difícil de gestionar a l’aula’”.

1. En quina llengua us vau conèixer?

Irene. En castellà, Quan jo vaig anar a Marràqueix i vaig conèixer el Jalil, ell ja parlava molt bé el castellà, l’havia estudiat durant el batxillerat com a segona llengua estrangera, a part del francès, i en tenia un domini excel·lent. El Jalil, a més de tenir molta facilitat per als idiomes, el podia practicar sovint perquè es dedicava al comerç i tenia nombrosos clients espanyols.

2. Quina és la llengua de comunicació a casa?

Tots dos expliquen que prioritàriament és el català, tot i que el castellà també hi és present.

3. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella? I amb els avis?

Irene. El Jalil i jo continuem parlant en castellà. Jo i els nens parlem en català, amb l’àvia materna també en català; entre el pare i els nens és el castellà, majoritàriament. A vegades, però, ja els parla en català. El Jalil només els parla en dialecte marroquí quan s’enfada.

4. Quan van néixer els vostres fills, us vau fer alguna mena de plantejament respecte a les llengües que havíeu de transmetre als vostres fills? Algú us va aconsellar en un sentit o un altre respecte a la tria de llengües?

Irene. Ens van aconsellar que cada un els parlés amb la seva llengua materna, però el que va passar és que el Jalil, en l’època en què la Paula era petita, treballava moltes hores i quasi no es veien, i la poca estona que estava amb ella volia que la comunicació fos fàcil i va començar a parlar-li en castellà. També va ser decisiu el fet que ell parlés castellà perfectament. Més endavant el Jalil ha aprés a parlar català amb els nens.

5. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Tots dos coincideixen en el fet que els recomanarien que els ensenyessin també la variant marroquina de l’àrab.

6. Si se’ls ensenya des del bressol, creieu que els bilingües ho seran totalment o tindran una llengua predominant?

Irene. La nostra experiència familiar és que podem arribar a ser perfectament bilingües. De fet, a la nostra família ens considerem bilingües, tot i que actualment parlo més en català que en castellà.

L’àvia intervé en la conversa i explica que el fet de viure en un poble i voler-s’hi integrar va afavorir l’aprenentatge del català. Actualment, ens diu, sempre veu TV3, escolta Catalunya ràdio i s’empipa molt quan des d’altres llocs d’Espanya parlen malament dels catalans. Però no està d’acord amb les actituds massa extremistes. La veritat és que la llengua predominant en els nens és la que aprenen a l’escola: cal pensar que molt sovint estan més temps a l’escola que a casa, reflexiona.

7. Els vostres fills tenen les mateixes oportunitats d’aprendre la llengua del pare que la de la mare ?

Irene. No, és evident. Al Marroc hi anem de tant en tant i pocs dies; a més, aquí no hi ha possibilitats d’aprendre la variant marroquina de l’àrab.

8. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola dels vostres fills?

Tots dos comenten que en general hi estan d’acord. De fet els nens aprenen tant el català com el castellà; la Paula parla més castellà que català amb les seves amigues.

Irene. Actualment s’ha produït un fenomen extraordinari, a l’escola hi ha nens de totes les nacionalitats, la varietat és tan gran, aquí a Piera, que ha de ser difícil de gestionar a l’aula. Segons he pogut apreciar, els magribins s’adapten bé i de seguida parlen català, però els hispanoamericans ja és una altra cosa.

9. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Irene. A Catalunya sí, tot i que ara recordo que quan el Jalil va anar a fer la seva darrera entrevista de feina, l’amo li va exigir que sabés anglès i quan el Jalil li va comentar que també sabia parlar català, aquest li va respondre: «No hace falta que hables catalán, a mi no me gusta.»

10. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Irene. Si comparo els meus dos fills, la Paula és tímida i li costa més relacionar-se amb els altres nens; en canvi el Naim té molt d’interès a aprendre llengües, està tot el dia amb el diccionari descobrint paraules noves i quan anem al Marroc també li resulta més fàcil d’integrar-s’hi i relacionar-se amb els altres nens que a la seva germana. Per tant, el caràcter del nen o la nena, la seva bona disposició i les aptituds naturals són determinants a l’hora de poder aprendre més d’una llengua. De totes maneres, el que sí que està clar és que una llengua tan allunyada de la nostra com la llengua àrab, si no vas sovint al país d’origen i si no tens un suport escolar, és impossible aprendre-la.

Família 3

El Josep i la Kazuko, la Yuna, l’Alba

Ell és català i ella japonesa. El Josep és diplomat en infermeria i la Kazuko traductora i intèrpret. Les seves filles, la Yuna i l’Alba, tenen setze i quinze anys. La família viu a Igualada (Anoia).

“Kazuko. ‘Sempre hi ha una llengua que és predominant, ser totalment
bilingüe és quasi impossible. Per a la Yuna i l’Alba la llengua predominant
és el japonès, que és la seva llengua materna. A fora, a l’escola,
amb els seus amics, és el català. El castellà l’aprenen a l’escola.”

1. En quina llengua us vau conèixer?

Josep. Ens vam conèixer en castellà.

Kazuko. Sí, però jo no en sabia gaire, de castellà, parlava japonès i anglès, però de castellà en sabia ben poc. Havia vingut a Espanya com a turista. Després de treballar un temps al Japó, vaig estar viatjant, no tenia pas previst quedar-me aquí.

2. Quina és la llengua de comunicació a casa?

Josep. Un 90% és el japonès i un 10% el català.

3. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella?

Josep. Jo i les nenes parlem català, però per culpa de la meva feina no sóc gaire a casa, per això ens comuniquem més aviat poc. La Kazuko i les nenes parlen en japonès. Entre la Kazuko i jo parlem castellà.

Kazuko. La relació entre les nenes i jo és molt estreta, i encara que hi hagi el pare a casa ell participa poc de les nostres converses.

4. Quan van néixer les vostres filles, us vau fer alguna mena de plantejament respecte a les llengües que havíeu de transmetre’ls? Algú us va aconsellar en un sentit o un altre respecte a la tria de llengües?

Josep. Va sortir de forma espontània.

Kazuko. Bé, jo tenia clar que havien de saber japonès, perquè es poguessin relacionar amb la meva família.

Josep. El que ha estat decisiu és que anessin cada any al Japó tot l’estiu i gairebé cada any també per Nadal.

Kazuko. Quan acaben l’escola marxem al Japó i no tornem fins que no l’han de tornar a començar, ens hi estem 3 mesos. Al Japó s’integren a l’escola de la meva ciutat, allà només fan un mes de vacances, del 25 de juliol fins al 25 d’agost, aproximadament, i això els ha anat molt bé.

5. I no els resulta difícil seguir el ritme de les diferents assignatures que fan els nens japonesos?

Kazuko. Ja hi estan acostumades perquè ho han fet des de molt petites, a vegades han tingut alguna dificultat amb l’assignatura d’història del Japó, però en llengua no, perquè, a més a més, tenen el reforç de l’escola japonesa de Sant Cugat, hi anem cada dissabte al matí.

6. I com funciona? Qui hi va?

Kazuko. L’organitza l’Associació de Pares Japonesos i hi van els seus fills. Hi ha tant famílies mixtes com famílies japoneses. Cada dissabte al matí, durant 3 hores, fan llengua japonesa seguint el programa del Japó.

7. S’obtenen els mateixos resultats segons si és japonès el pare o la mare?

Kazuko. No, hi ha molta diferència, si la mare és japonesa el resultat és molt bo; en canvi, si és el pare, el japonès, tenen moltes dificultats. Per exemple, a la mateixa classe de la Yuna i l’Alba hi havia un nen de mare catalana i pare japonès que només ha arribat a acabar sisè de primària, i ja no ha pogut continuar. Cal saber que el nivell exigit a primària és molt menor que el de secundària. A primària només s’estudien 1000 caràcters de l’alfabet, mentre que a secundària passen a ser-ne 2000, i això representa una dificultat molt gran.

8. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Kazuko. Jo els recomanaria que fessin servir les dues llengües a la vegada.

9. Si se’ls ensenya des del bressol, creieu que els bilingües ho seran totalment o tindran una llengua predominant?

Kazuko. Sempre n’hi ha una que és predominant, ser totalment bilingüe és quasi impossible. Per a la Yuna i l’Alba la llengua predominant és el japonès, que és la seva llengua materna. A fora, a l’escola, amb els seus amics, és el català. El castellà l’aprenen a l’escola, però gairebé no el parlen gens, tant a l’escola com al barri d’Igualada on vivim la majoria de persones parlen només català.

10. (preguntes adreçades a les nenes) Quantes llengües saps? quina és la llengua que parles habitualment a casa i fora de casa?

Yuna. Primer japonès i després català.

Alba. A l’escola i amb els companys parlem català. També sabem el castellà i l’anglès, però no tant.

11. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola de les vostres filles? Saben igual el japonès que el català?

Kazuko. Primer s’ha d’ensenyar el català, que és l’idioma propi d’aquí, i després les altres llengües, castellà i anglès.

Josep. Trobo que en català, a la Yuna i l’Alba, els falta fluïdesa i es nota que no tenen el mateix nivell que els altres joves, perquè no capten de la mateixa manera els dobles sentits, els jocs de paraules, quan s’utilitza una frase irònicament… I, en castellà, encara tenen menys fluïdesa.

12. Però a l’escola dieu que se’n surten bé…

Josep. Sí, però fan servir tota mena d’estratègies. La Yuna, per exemple, si alguna vegada ha hagut de llegir algun llibre a l’estiu i presentar-ne el resum, l’ha llegit en japonès, perquè ja té l’hàbit adquirit i li resulta més fàcil, i després ha fet el resum en català. L’Alba s’espavila molt a buscar l’ajuda i el suport dels seus companys i amics per a fer els treballs de l’escola.

13. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Kazuko. A l’àrea de traducció-interpretació es demana el castellà i l’anglès, encara que siguin empreses d’aquí. Per als funcionaris sí que és imprescindible, en altres llocs de treball no és tan important. El que està clar, però, és que en el món laboral actual cada vegada et demanen que sàpigues més llengües, si en saps una més millor. Pel que fa al Japó, elles tenen el mateix nivell de japonès que els japonesos d’allà però tenen una visió més oberta, més global i això els pot facilitar molt l’accés al món laboral.

14. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Kazuko. El que és important és que els pares tinguin una línia estratègica clara i que no la canviïn, nosaltres hem hagut d’obligar moltes vegades les nostres filles perquè estudiessin japonès, i insistir-hi constantment sense abaixar la guàrdia; ara que ja són una mica més grans ja estic una mica més relaxada, però quan eren més joves els havia estar sempre a sobre. D’altra banda, és molt important que, malgrat altres condicionants, els nens tinguin ganes d’estudiar i esforçar-se, això és la base principal. Nosaltres no tenim tele i les nostres filles ja saben que han de treballar de valent per a obtenir un bon resultat. Pel que fa al català, caldria tenir més suport, a vegades voldria llegir llibres en català, però em resulta molt difícil perquè cal que busqui les paraules en dos diccionaris a la vegada, ja que el japonès-català és del tot insuficient, s’ha de  buscar la paraula primer al diccionari japonès-castellà i després al castellà-català, i això és molt pesat.

Família 4

L’Alfred i l’Agnieszka, l’Asia, la Júlia

L’Alfred i l’Agnieszka són una parella amb dues filles, l’Asia, de 6 anys, i la Júlia, de mesos. Viuen a Barcelona. Ell és català, fill d’una família paterna de llengua inicial catalana i d’una família materna de llengua inicial castellana; ella és polonesa. Tots dos són universitaris i treballen a la Universitat de Barcelona. Ell treballa fent cursos de llengua catalana i ella de llengües eslaves.

“Tots dos expliquen que una de les coses que els van dir quan va nèixer l’Asia,
i que han seguit, és que sempre cada un els parlés la mateixa llengua
(un individu una llengua), i creuen que això els ha funcionat.”

“Alfred. ‘A la classe de l’Asia, que són 25, aproximadament unes deu famílies
d’origen castellanoparlant eduquen els seus fills en català;
aquesta és una dada molt encoratjadora per al català.
A l’altre extrem, però, hi ha 3 o 4 nens que no parlen català.’”

“Alfred. ‘Pel que fa a l’escola, hi ha bona voluntat amb les qüestions relacionades
amb la diversitat i el multilingüisme…
, però en les qüestions
més tècniques manca una formació específica del professorat
”.

1. En quina llengua us vau conèixer?

Alfred. Ens vam conèixer en castellà.

Agnieszka. Sí, jo vaig estudiar filologia hispànica a Polònia i una de les llengües que vaig triar com a especialització a la facultat va ser el català. Com que fèiem molt poques hores a la setmana, a l’estiu vaig venir a Catalunya a fer un curs de català, que és on ens vam conèixer amb l’Alfred, tot i que no va ser mai el meu professor. Jo llavors el parlava molt malament, per a explicar-me millor havia de parlar en castellà. Al cap d’un any vaig tornar i ens vam retrobar, com que jo encara no el sabia prou bé ens comunicàvem en castellà, de fet es pot dir que ens vam enamorar en castellà.

2. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella? I amb els avis?

Alfred. La llengua de comunicació a casa és prioritàriament el català, encara que nosaltres dos en la intimitat parlem preferentment en castellà. A l’Asia, la nostra filla, l’Agnieszka li parla polonès i jo i els avis paterns, català.

L’Alfred explica que, tot i que la seva mare li parlava català, tota la seva família materna, els seus avis, oncles, cosins, etc., eren castellanoparlants i que, a més, ell tenia més contacte amb els membres de la família materna. Per això ell es considera bilingüe, per haver tingut contacte amb ambdues llengües des de petit.

Tots dos expliquen que una de les coses que els van dir quan va nèixer l’Asia, i que han seguit, és que sempre cada un els parlés la mateixa llengua (un individu una llengua), i creuen que això els ha funcionat. De fet, tenen com a model l’escola polonesa de Barcelona. L’Asia hi va començar a anar a partir dels 4 anys, que és l’edat en què comencen. És una escola que organitza l’Associació Catalanopolonesa i hi va dos dissabtes al mes. En un principi la professora els va dir que seria difícil que arribés a parlar polonès, ja que, segons la seva experiència, és molt difícil en parelles mixtes. Pel que ells han observat durant tot aquest temps, s’obtenen més bons resultats amb els nens de mare polonesa que amb els de pare polonès.

Agnieszka. El que passa sovint és que tenen un coneixement passiu, l’entenen, però no l’arriben a parlar. I també depèn del caràcter del nen o nena, si és més o menys actiu i receptiu. Recordo que quan l’Asia començava a parlar tenia molts dubtes respecte de si acabaria parlant polonès. El que hi va ajudar molt va ser que quan l’Asia tenia entre 2 i 3 anys vam passar llargues temporades a Polònia. L’Asia, a més, actualment té molt bona relació amb els avis materns, i això també ha anat molt bé. D’altra banda, hem procurat mantenir el contacte i anar sovint a Polònia. Aquest darrer estiu, per exemple, hi vam estar dos mesos.

Alfred. En aquest aspecte som privilegiats, no tothom té la flexibilitat laboral que té l’Agnieszka per a poder desplaçar-se sovint a Polònia. Aquest contacte continuat ha ajudat molt a consolidar l’aprenentatge del polonès.

3. L’Asia parla igual català que polonès?

Agnieszka. Tan bé com el català no, perquè la influència de l’escola és decisiva, però sí que ara ja se la pot considerar bilingüe, perquè canvia de llengua de manera automàtica. Quan era més petita, en tornar de Polònia necessitava un període d’adaptació per a tornar a parlar català, però ara ja no.

Alfred. Considerem que la llengua feble a casa és el polonès i, per això, cal reforçar-lo.

4. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Tots dos comenten que els aconsellarien que fessin el mateix que han fet ells, però tenint en compte que cal un suport escolar i passar el màxim de temps possible al país d’origen.

Alfred. De fet, amb la Júlia, la petita, utilitzarem el mateix model; el “truc”, suposo, serà que l’Asia li parli en polonès.

5. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola dels vostres fills?

Alfred. Nosaltres tenim l’experiència de l’escola de les nostres filles, que és al Guinardó, un barri de Barcelona, i això és una percepció totalment subjectiva, on moltes famílies que van immigrar els anys 60 i 70 s’han integrat en la societat catalana i els seus fills han adoptat el català com a llengua  habitual. A la classe de l’Asia, que són 25, aproximadament unes deu famílies d’origen castellanoparlant eduquen els seus fills en català; aquesta és una dada molt encoratjadora per al català. A l’altre extrem, però, hi ha 3 o 4 nens que no parlen català. L’Asia, que ara té 6 anys, darrerament s’ha adonat que hi ha gent a qui cal parlar-los en castellà, cosa que li ha comportat algun conflicte: com per exemple un dia que vam sortir amb una colla de parelles amb fills que només parlaven castellà (estudien en escoles religioses concertades) i la nostra filla s’enfadava i no entenia per què aquells nens no parlaven català.

Agnieszka. L’Asia en un principi no entenia aquest bilingüisme de la societat catalana, però ara ja sap que necessita el castellà per a parlar amb algunes persones: per exemple, l’altre dia en una botiga em demanava en polonès com es deia formatge en castellà per poder-lo demanar al botiguer, que només parla castellà.

Alfred. Pel que fa a l’escola, hi ha bona voluntat amb les qüestions relacionades amb la diversitat i el multilingüisme. Això ha ajudat l’Asia a tenir un sentiment d’orgull pel fet de tenir una mare polonesa, però en les qüestions més tècniques manca una formació específica del professorat. El model escolar vigent és un pilar fonamental per a mantenir el nivell actual d’ús del català. Malgrat això, hi ha algunes escletxes que cal millorar, com el coneixement de la llengua per part del professorat o el mateix model, que tot i que en diuen d’immersió, aquesta només és real en el cicle infantil, i encara. A l’època del franquisme sí que hi havia immersió integral, recordo una anècdota molt significativa: tot i que l’escola era exclusivament en castellà, els nens utilitzàvem alguna paraula catalana, com maquineta, i el professor ens rondinava de manera sistemàtica i ens deia: ”Se llama sacapuntas.”

6. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Alfred. Sí, si tens estudis superiors saber català encara gaudeix de prestigi.

Agnieszka. Depèn de la mena de feina. Segurament en el mercat de treball, molt castellanitzat, i en feines no especialitzades, no els demanen que sàpiguen català.

7. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Alfred. Hi intervenen moltes variables i és difícil establir uns patrons únics. A més, de totes les variables de què hem estat parlant, i d’altres que podríem anar desgranant aquí, com el caràcter del nen o la nena, la facilitat que tingui per a aprendre llengües, etc., com a curiositat, nosaltres hem constatat que les nenes són més receptives a l’hora d’aprendre llengües que els nens. Tot i que és una qüestió difícil d’avaluar, la nostra experiència ens demostra, basant-nos en alguns casos que coneixem de l’escola polonesa, que les parelles que tenen filles han aconseguit uns nivells d’èxit més grans en l’aprenentatge de més d’una llengua que les parelles amb nens…

Roser Térmens, membre de Cercle XXI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s