Crisi europea: oportunitat indirecta per a la llengua catalana?

Bernat Joan i Marí

bernat_joan.jpgLa Unió Europea està patint una crisi d’unes dimensions extraordinàries, que, a hores d’ara, no ens trobam en absolut en condicions de poder avaluar. Senzillament, ens manca la perspectiva que només podrà donar-nos el temps. Per tant, no sabem ni la dimensió real de l’actual crisi, ni com se’n sortirà la Unió Europea, ni la faisó de la pròpia UE quan s’esdevingui una nova situació político-econòmica a la nostra part del món.

La crisi ha estat provocada per les escletxes i desajustaments en el sistema financer, que ens ha palesat, una vegada més, que Europa no havia aconseguit dotar del suficient múscul polític un projecte que ja porta a sobre un gran bagatge econòmic. No sé si avui algú s’atreviria a escriure allò tan suat que “Europa és un gegant econòmic però un nan polític”, perquè ningú que no sigui a l’Àsia o a Amèrica pot anar gallejant, a hores d’ara, de gegant econòmic. És veritat que la Unió Europea s’ha construït a partir de la unió econòmica, i que ha avançat en la seua consolidació a través de l’establiment d’un espai monetari, encara que aquest no ocupi tots els països de la UE. Com ho és que la crisi econòmica que sacseja la nostra part del món (i la globalitat) mostra, com no havia passat en cap altra etapa del procés de construcció europea, els problemes que la feblesa política genera en la pròpia economia.

Fent un bot vers la reflexió a l’entorn de la llengua, m’aturaré a remarcar que estic convençut que perquè la llengua catalana sigui algun dia plenament oficial de la Unió Eurpoea, serà necessari que aquesta compti amb més contingut polític. També serà necessari, naturalment, que la nació catalana compti amb més poder propi; preferentment amb estructures d’estat. Però, si bé és veritat que l’Europa actual només reconeix aquells que tenen estat, i que la demanda de l’estat resulta absolutament imprescindible perquè una llengua sigui plenament oficial de la Unió Europea, això no hauria d’ocórrer necessàriament si la UE comptàs amb més gruix polític, amb més substància en tant que unió real, i no mera unió d’estats.

Amb les regles del joc actuals, ho tenim molt magre. La idea, que alguns hem defensat, que la mera excepcionalitat estadística contribuiria a generar-nos oportunitats perquè el català sigui llengua plenament oficial de la Unió Europea crec que ja podem anar-la descartant. Dia a dia, se’ns ha demostrat que no és així, i que per al conjunt dels estats que formen el puzzle de la UE el fet que el català compti amb més parlants, més universitats, més llibres publicats o més bagatge històric que la major part de les llengües oficials de la UE no significa res. L’element fonamental, per a ser-hi comptat, és tenir estat propi.

Tornem a la crisi econòmic i als moviments que pot generar. Darrerament, hem estat veient com tota una sèrie de decisions que afecten la necessària reforma a diversos estats de la Unió han estat preses dins l’anomenat eix francoalemany, o directament pel govern d’Alemanya. Angela Merkel ha esdevingut una mena de presidenta de facto de la UE, amb l’escolania de luxe de Nicolas Sarkozy. Però tot plegat presenta uns problemes cada vegada més grans de legitimitat democràtica. I no ho dic perquè el regne d’Espanya perdi sobirania a favor d’Alemanya o de França, que particularment no em trauria la son, sinó perquè la presa de decisions no es basa en criteris estrictament democràtics (i dóna ales, per exemple, als sectors del Partit Conservador Britànic que consideren que el Regne Unit no hauria de formar part d’un club que no fos impecablement regit per criteris de democràcia parlamentària). Per a evitar aquests dèficits, caldria, com a mínim, dotar d’autèntiques prerrogatives democràtiques el Parlament europeu, i fer que la Comissió Europea esdevingués l’autèntic poder executiu de la Unió, controlat pel propi parlament, més carregat de funcions.

Dins aquest context, es podria dirigir, amb fermesa i amb criteris democràtics, la política econòmica , però, així mateix, també tendria un impacte sobre altres polítiques (dins les quals, si s’actuava amb prou habilitat i intel·ligència, s’hi podria encabir la política lingüística).

No existeix una política lingüística de la Unió Europea (com no hi ha una política econòmica realment unificada i legitimada democràticament, o no es disposa d’una política internacional, amb els handicaps que això ha suposat, repetidament, per a la UE). Però el fet de dotar de contingut polític la Unió –fer de la necessitat virtut, per a sortir de la crisi econòmica– pot oferir un camp de joc més complex, però també més interessant, perquè avanci el procés que, si tot va com pertoca, ha de culminar amb el ple reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial de la Unió Europea.

Particularment, sempre havia pensat que això ocorreria després de la nostra independència nacional. Però, ara mateix, la crisi és tan profunda, la incertesa tan gran i la incapacitat de preveure el futur tan espectacular, que ja no m’atrevesc a pronosticar-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s