En record de Joan Solà

Neus Nogué Serrano

joan_sola.jpgNo és cap exageració dir que Joan Solà, que va ser catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona durant més de vint-i-cinc anys, va dedicar tota la seva vida professional a la llengua catalana.

Com a investigador va ser, al costat de Pompeu Fabra i Joan Coromines, un dels lingüistes que més aportacions van fer al llarg del segle XX a l’estudi de la llengua: va elaborar multitud d’estudis de sintaxi sobre aspectes poc o gens tractats anteriorment, va participar d’una manera decisiva en l’elaboració dels capítols de sintaxi de la nova gramàtica normativa (que encara està en procés d’elaboració), i  va coordinar dues obres magnes, la Gramàtica del català contemporani (amb M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) i l’edició de les obres completes de Pompeu Fabra (amb Jordi Mir).

Com a professor, Joan Solà va contribuir a la formació de diverses generacions de lingüistes i filòlegs. I a tots els que hi van ser sensibles, els va encomanar la seva passió pel que ensenyava.

Com a divulgador, va fer arribar als lectors de diverses publicacions periòdiques (bàsicament, la revista El Món i els diaris Diari de Barcelona i Avui) la seva capacitat d’anàlisi lingüística i la seva visió sobre els aspectes històrics, socials i polítics de la llengua catalana.

Per als que el vam conèixer, llegir Joan Solà és evocar l’home apassionat que hi havia al darrere de totes aquestes facetes: la seva escriptura -ja des dels textos dels anys setanta, però d’una manera més intensa en els dels últims anys- remet d’una manera sorprenent a la seva imatge i la seva veu. Més enllà del tòpic, el seu llegat científic i humà és ben viu i ben vigent, i ho continuarà sent, sens dubte, durant molts anys.

116

TRES PRINCIPIS

Aquests dies s’ha celebrat el Correllengua i he vist que els assistents es feien una pregunta ineludible: què hem de fer per contrarestar la situació. La situació és que el castellà ha envaït ja pràcticament tot l’espai català i que els que volem mantenir la nostra llengua topem amb dificultats sovint insuperables.

A l’acte de Cerdanyola Francesc Ribera, «Titot» (dels Brams), va dir unes quantes coses prou interessants: que ell no tenia pas la pedra filosofal; que el Correllengua no ha aconseguit d’eixamplar l’ús social del català, però ha aconseguit d’eixamplar la militància; que no hi ha fórmules o campanyes que es puguin aplicar de manera general, perquè cada lloc i cada circumstància presenten característiques prou diferents; finalment, va dir que els catalans militants no tenim moments de pau. Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.
Joan Solà, Avui, 6.XI.2006.
També publicat a: Plantem cara. Defensa de la llengua,
defensa de la terra
. Barcelona: Empúries, 2009.

LA PARAULA

Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l’estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l’espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d’anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.

La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d’aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.

Paral·lelament, hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius ?les dues condicions? que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d’una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l’economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l’equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra. […]

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Fragment de “La paraula”, discurs al Parlament de Catalunya, 1.VII.2009.
Publicat a: L’última lliçó. Barcelona: Empúries, 2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s