Pròleg

 
 Miquel Strubell i Trueta i Llorenç Andreu Barrachina (Universitat Oberta de Catalunya)

El camí per a la consolidació de l’escola catalana del que avui gaudim ha seguit un trajecte llarg i difícil. Després de la prohibició del període franquista i restablerta certa autonomia política, Catalunya va iniciar tot un seguit de canvis i accions per promoure la normalització del català. Per descomptat, la introducció de la llengua catalana a l’escola era una acció prioritària per a incrementar l’ús social del català. El reconegut psicolingüista, ja traspassat, Miguel Siguan (1918-2010) portà a Catalunya el model escolar basat en la immersió lingüística. Gran coneixedor de les experiències que es portaren a terme amb el francès al Quebec, va promoure la idea d’educar el alumnes en la llengua minoritzada, com a model més vàlid per garantir la seva normalització. Però si Siguan fou l’ideòleg, Joaquim Arenas, des de la direcció del Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya, fou qui va liderar la seva implantació. El periple s’inicià amb el Reial Decret 2092/1978, que va fer obligatori, novament, l’estudi del català com a assignatura; però el gran impuls va venir amb l’aprovació de la Llei 7/1983 de normalització lingüística. Aprovada pel Parlament amb dos únics vots contraris, consagrava el català com a «llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius». A partir d’aquí el català va anar progressivament guanyant força a l’escola: el curs 1983-1984 es va aplicar per primera vegada el Programa d’Immersió Lingüística a les escoles públiques de municipis amb una gran població de parla castellana, fruit de la immigració espanyola, com Santa Coloma de Gramenet o Terrassa. Amb molt bona acollida social —les veus contràries al model van ser marginals—, l’escola en català es va convertir a partir del curs 1992-1993 en el model d’ensenyament a tot Catalunya. Amb molta il·lusió i un gran esforç de reciclatge, els mestres van tirar endavant un model que es va escampar ràpidament. La primera pedra ja estava posada, un pas ferm cap a la normalització.

Ja des de la seva implantació, però sobretot en els darrers temps, el model ha rebut fortes crítiques i atacs des d’estaments que molts altres han identificat com de caire espanyolista. No obstant això, si analitzem els resultats acadèmics i l’acceptació social que obté, conclourem que els atacs no es basen en criteris ni pedagògics ni socials, sinó merament polítics. I més quan cap estudi o avaluació situen els nivells acadèmics dels nostres escolars per dessota del conjunt de l’Estat. En aquest sentit, els últims resultats del Programa per a l’Avaluació d’Estudiant Internacional (conegut popularment com a proves PISA), mostren que el nivell acadèmic dels nostres alumnes és superior al de la mitjana de l’Estat. Aquests valors inclouen els coneixements de llengua castellana, superiors en els nostres estudiants que en els de algunes comunitats autònomes monolingües, on tota l’educació es fa en aquesta llengua.

En aquesta publicació volem mostrar al gran públic no especialitzat, des d’una visió científicament fonamentada, dades per a la reflexió i la valoració d’un model d’èxit, d’un model aplaudit pel Consell d’Europa i altres organismes internacionals, que, a més, no segrega als estudiants en funció de la seva llengua i que garanteix la cohesió social. Ho farem demanant als mateixos destacats especialistes que van participar en la Jornada «Llengua i Escola a Catalunya: Mites i realitats. Presentació dels treballs de recerca empírica més recents sobre el tema», celebrada al Col·legi de Periodistes de Catalunya el 6 de juliol de 2011, i organitzada per la Càtedra Linguamón-UOC i els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, les respostes a les següents preguntes:

1. «Els alumnes castellanoparlants acaben l’escolarització obligatòria amb dèficits en els coneixements escolars per culpa del fet d’estudiar en una llengua —la catalana— que no és la seva?»

2. «Els alumnes del sistema educatiu català, tenen dèficits en els coneixement escolars en comparació amb alumnes d’altres contextos?»

3. «Els alumnes acaben l’escolarització obligatòria amb dèficits en els coneixements de castellà pel fet d’estudiar (principalment) en llengua catalana?»

4. «Els (o molts) alumnes castellanoparlants (i d’altres llengües) acaben l’escolarització obligatòria amb (importants) dèficits en els coneixements de català si no estudien (principalment) en llengua catalana?»

5. «Les persones que han adquirit un bon domini de dues llengües de manera precoç tenen més facilitat per aprendre una altra llengua, comparades amb les persones monolingües?»

6. «Hi ha proves de què les persones que han adquirit un bon domini de dues llengües de manera precoç tenen avantatges cognitius, comparades amb les persones monolingües?»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s