El castellà a l’escola: debat ideològic o pedagògic?

Joaquim Arnau, Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació, Universitat de Barcelona

Des de 1978, data en què s’incorpora el català al sistema educatiu, s’ha anat configurant progressivament una escola en què el català és la principal llengua vehicular, la llengua en què s’ensenyen els continguts del currículum. Castellà i llengua estrangera tenen també un espai d’ensenyament d’entre tres i quatre hores setmanals. Un element important d’aquest model educatiu ha estat la implantació dels programes d’immersió en indrets on una majoria de la població és castellanoparlant.

El 1994 una decisió del Tribunal Constitucional declarava que el model era constitucional. I la Llei de normalització lingüística de 1998 i l’Estatut d’autonomia de 2006 han confirmat aquest model. Un model que també regula que, a petició dels pares, els alumnes poden seguir les etapes inicials del seu ensenyament en castellà. Aquest dret l’han exercit un nombre mínim de pares, cosa que indica que la majoria confien en el model que l’escola els proposa.

L’any 2010 el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat que el castellà ha de ser introduït com llengua vehicular al mateix nivell que el català. I similars pronunciaments del Tribunal Suprem (setembre de 2010) i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (2011) confirmen aquesta decisió.

En aquest escrit es defensarà que l’actual model es un model que satisfà els objectius proposats en la Llei de normalització lingüística i l’Estatut d’autonomia i que la incorporació del castellà  com a vehicle d’instrucció al mateix nivell que el català obligaria a canviar el model lingüístic, i això tindria efectes negatius tant sobre el coneixement del català com sobre la cohesió social.

Està més que demostrat, amb avaluacions sobre els resultats acadèmics, que l’actual model educatiu aconsegueix que els alumnes, a la fi de l’escolaritat obligatòria, tinguin una competència satisfactòria i pròxima en les dues llengües oficials. Així ho mostren successives avaluacions aplicades als escolars de sisè de primària. En la diversitat de competències pesen més factors com el nivell socioeconòmic, les diferències de sexe i el context sociolingüístic que no pas la llengua familiar dels alumnes (si fem excepció, lògicament de la població immigrada que s’ha incorporat tardanament al sistema educatiu), tal com indica un informe del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu del 2011.

Pel que fa als immigrants, i salvant les diferències que poden marcar les llengües d’origen i el nivell social, les dades globals indiquen que aquests alumnes necessiten sis anys o més per a disposar de competències en català properes a les dels autòctons, moment en què assoleixen un nivell de castellà i català equiparable. Per a explicar el nivell de castellà assolit, tot i el predomini del català com a llengua vehicular, cal tenir present que a bona part de Catalunya els immigrants s’instal·len als barris on el castellà és la llengua d’ús gairebé exclusiu, que funciona entre els adults nouvinguts com a llengua franca per defecte. Fins i tot una àmplia majoria d’escolars immigrants, tant hispanoamericans com al·loglots, tenen el castellà com a llengua de relació principal.

També està demostrat empíricament que si el català no és la llengua vehicular més important del sistema educatiu, la població castellanoparlant no assolirà un nivell de competències equiparable en les dues llengües, és a dir, el coneixement del català serà més limitat.

L’explicació, tantes vegades donada, està en l’ús i la presència dominant del castellà sobre el català en els media i sobretot en els indrets de majoria castellanoparlant. Les nombroses avaluacions realitzades sobre el programa d’immersió, eix fonamental de la política educativa en aquests indrets, corroboren el que s’està dient. L’aprenentatge d’una segona llengua en un context on l’escola és l’únic espai de pràctica i ús, requereix  molt de temps i molta intensitat i s’ha d’iniciar en els primers moments de l’escolaritat.

La validació del model educatiu català encara troba més arguments empírics en el fet que els alumnes catalans tenen una mitjana de competències bàsiques en castellà equiparables als de la resta de l’Estat, on  bastants  territoris són monolingües. Això és el que indica una avaluació feta pel Ministerio de Educación y Ciencia (2010). I quan es comparen competències com la comprensió lectora, que va més enllà de la dimensió purament lingüística i que és molt determinant del rendiment acadèmic en totes les matèries, els resultats mostren que la mitjana dels alumnes de Catalunya està per damunt de la d’Espanya i de l’OCDE. Són els resultats PISA 2009.

En aquest sentit cal afirmar amb bastant rotunditat que Catalunya és un dels  països del món el model educatiu dels quals garanteix competències en dues llengües a tota la població escolar, amb les excepcions derivades de fenòmens excepcionals com la incorporació tardana dels immigrants al sistema educatiu. No tots els països amb dues o més llengües poden garantir aquest objectiu.

No estan justificades per tant, des d’un punt de vista empíric, les posicions dels qui creuen que el model educatiu català limita el coneixement del castellà o el rendiment acadèmic dels alumnes. Tampoc han presentat contraevidències en aquest sentit. Si l’interès fos exclusivament pedagògic i no ideològic, si hi hagués una preocupació autèntica pel coneixement del castellà, només caldria que proposessin participar en avaluacions independents, com ho són moltes de les que s’han fet i, si fos el cas, demanar que es realitzessin les correccions necessàries.

La sentència del Tribunal Constitucional proposa que el castellà ha de ser una llengua vehicular al mateix nivell que el català. La denominació llengua vehicular no ha estat del tot compresa en el nostre context. Indica senzillament que una llengua no por ser ensenyada de manera formal, atenent només els seus aspectes gramaticals, lèxics i ortogràfics, tal com ho plantejava la metodologia tradicional ja desfasada. Ha de ser ensenyada com a vehicle de temàtiques i continguts acadèmics. No s’entén un bon ensenyament del castellà com el de qualsevol altra llengua (l’anglès) si no es fa d’acord amb aquest criteri. Des d’aquesta perspectiva, l’ensenyament del castellà ha de ser vehiculat mitjançant diversos tipus de continguts. Mitjançant textos (literatura) seqüenciats en funció de l’edat i els interessos dels alumnes, textos que han de donar-los l’oportunitat de parlar, llegir, escriure i reflexionar sobre aquesta llengua i cultura de manera integrada. Mitjançant el treball d’algun tema del currículum de primària (coneixement del medi natural i social),  d’una selecció de continguts d’un tema que al mateix temps s’estigui treballant en català, d’un contingut transversal del currículum, etc. En el marc de les idees que s’han apuntat, cal dir que la planificació de l’ensenyament del castellà i el moment d’incorporació en el currículum hauria de deixar-se a un criteri raonat dels propis centres que pot dependre molt del seu context sociolingüístic. Però per tot el que s’ha comentat sobre les característiques del nostre context, una freqüència de tres hores setmanals és un espai de temps raonable. En aquest aspecte importa més la qualitat de la docència que no pas el temps dedicat, sempre que aquest sigui, com s’ha demostrat, suficient en l’actual model educatiu.

Una cosa és que el castellà sigui llengua vehicular i una altra que se situï al mateix nivell que el català. Parlant de competències lingüístiques i per totes les evidències que s’han presentat anteriorment, en sortirien especialment perjudicats els alumnes que no tenen el català com llengua familiar (autòctons i immigrants). Una mesura d’aquestes característiques amb el mateix status des de l’inici de l’escolaritat no recrearia aquelles condicions que són més favorables per a aprendre una segona llengua (el català) en contextos on té poca presència ambiental, i desaprofitaria les condicions d’èxit que han mostrat els programes d’immersió.

No podem dir que si fos aquest un programa únic per a tots els centres aniria en contra de la cohesió social. Sí que hi aniria si aquest model fos opcional i es creessin programes diversos en funció de decisions personals de pares o centres.

Es raonable pensar que no cal canviar allò que funciona. El debat sobre l’ensenyament de les llengües en el currículum no s’ha de fer des de posicions ideològiques d’un o altre sentit. Ha de ser un debat pedagògic. S’ha de fer des de la consideració de quins són els factors que porten a una escola multilingüe, a una escola que proporcioni bones competències en les dues llengües oficials i la llengua estrangera en el marc de l’actual model educatiu. Això passa per continuar millorant els processos d’ensenyament i aprenentatge de les tres llengües del currículum: del català, un pont o maó per a l’aprenentatge de les altres llengües, així com de l’ensenyament integrat i efectiu d’aquestes. I de proporcionar el millor suport per a la integració de la població immigrada. Una condició indispensable d’aquest propòsit son recursos, formació de professors i decisions sobre quina és la forma més efectiva de dur-la a terme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s