El setge a l’ensenyament en català a l’Estat espanyol i l’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, o com aturem un procés de genocidi lingüístic a la Unió Europea

Marina Solís Obiols, Universitat Oberta de Catalunya

Per a l’Armand i la Isolda,
per a qui volem una vida feliç i en català.

[1]

1.      Els atacs a la llengua catalana en l’àmbit de l’ensenyament: Catalunya, País Valencià i Illes Balears

Només en el decurs de l’any 2012 s’han concretat tota una sèrie d’actuacions de contraplanificació lingüística –esperonades principalment des de l’àmbit polític i jurídic-en el si d’alguns territoris de llengua catalana i contra l’ús del català, especialment en l’àmbit educatiu.[2]

Aquests atacs, però, no són incipients ni per si mateixos ni en el temps.[3] I tampoc no és una coincidència el fet que s’hagin produït pràcticament en cadena: políticament en dos d’aquests territoris, el País Valencià i les Illes Balears, governa en majoria absoluta el Partit Popular, d’ideologia lingüística espanyolista i anticatalana[4] i, a Catalunya, a la demagògia i tergiversació del procés de normalització lingüística en l’àmbit escolar per part del Partit Popular de Catalunya,[5] cal afegir-hi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, 31/2010, de 28 de juny, en què es considera el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament juntament amb el català. 

Així, al País Valencià, l’inici del curs 2012-13 s’ha caracteritzat per la implementació del decret de plurilingüisme,[6] aprovat el mes d’agost pel Consell i que estableix dos programes: el programa plurilingüe en valencià (PPEV) i el programa plurilingüe en castellà. Amb aquest Decret, doncs, desapareixen els programes d’immersió lingüística; no es garanteix una competència lingüística igual en català i castellà a l’alumnat que estudiï en el programa plurilingüe d’ensenyament en castellà; i es paralitza de cop la normalització lingüística del català a través de les escoles.[7]

Pel que fa a les Illes Balears, –i amb anterioritat a l’aprovació al Parlament a mitjan agost del projecte de modificació de la llei de la funció pública,[8] en què queda modificada la Llei de Normalització Lingüística i s’elimina el requisit de coneixement i el deure d’ús del català als funcionaris, al personal sanitari i als policies locals –, el govern popular també imposà en el procés de preinscripció per a l’alumnat el curs 2012-2013 l’opció de triar el primer ensenyament en castellà o en català. Aquesta nova regulació, a més de bandejar la discriminació positiva envers l’ús vehicular del català en l’ensenyament, destrueix l’exemplar pau lingüística que hi havia hagut en aquest àmbit i sembra el caos en la dinàmica i funcionament dels centres.[9]

I a Catalunya, el Tribunal Suprem va dictar sentència, de data de 12 de juny de 2012, que declara nuls els articles 4 –en els apartats 1, 3, 4 incís inicial i 5–, 10.1 i 14.3 del Decret 181/2008, de 9 de setembre, que es refereixen bàsicament a la llengua emprada en l’aprenentatge, al·legant que no s’ajusta a la doctrina constitucional,[10] ja que el decret en qüestió no fa referència al castellà com a llengua de la docència i vehicular en l’ensenyament a Catalunya juntament amb el català. A més, i per primera vegada, en la mateixa sentència el Tribunal Suprem adverteix de manera expressa que la Llei d’Educació de Catalunya –en contra del que ha estat defensant el Govern de la Generalitat els darrers mesos— està sotmesa a la doctrina del Tribunal Constitucional pel que  pel que fa al model lingüístic escolar.

Finalment, l’avantprojecte de Llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOMCE) impulsat pel Govern espanyol, comporta una gran agressió contra el model lingüístic escolar a Catalunya i, per consegüent, contra la immersió lingüística. Aquest avantprojecte modifica el règim lingüístic de l’ensenyament a Catalunya, envaeix competències de la Generalitat i vol imposar des de l’Estat el model que el PP, aquí minoritari, reclama de fa més de vint anys sense més suport que el de grups minoritaris i radicals.[11] Així, el projecte de llei pretén que els pares puguin optar perquè els seus fills segueixin els estudis en castellà i, en tots els casos, que el castellà ocupi gran part de l’espai que correspon al català. No permet, en canvi, que els pares puguin optar perquè tots els estudis siguin en català.

Aquestes, doncs, són les actuacions objectivables i reals que s’han dut a terme contra l’ús del català en el sistema educatiu només aquest any 2012, sia des de l’àmbit polític i/o governamental, i també el jurídic.

Ara bé, aquestes imposicions en contra del procés de normalització de la llengua catalana en l’àmbit educatiu no poden explicar-se únicament per les accions dels agents polítics i/o jurídics, sinó que cal posicionar-les en un context complex on s’interrelacionen altres agents i/o factors, com ara: i) la contundent i ingent pressió anticatalana sobre la societat valenciana exercida ja des de la Transició espanyola i atiada per diferents mitjans de comunicació d’ideologia espanyolista; ii) la majoria absoluta aconseguida per un Partit Popular en l’àmbit estatal l’any 2011, que ha accelerat una política recentralitzadora emparant-se en el marc de la crisi econòmica actual; iii)  la mala qualitat de la democràcia; iv) el trencament del consens en matèria lingüística, especialment a Catalunya i les Illes Balears; v) la línia poc definida en les interrelacions entre l’àmbit judicial i la política espanyoles; vi) la manca d’instruments d’Estat propis polítics, jurídics, i també econòmics, per defensar la legitimitat i legalitat del procés de normalització de la llengua catalana; vii) la manca aparent d’instruments eficaços davant els tribunals per evitar genocidis lingüístics…[12]

Finalment, quant  a aquest darrer aspecte, hem de dir que malgrat l’existència i l’adhesió per part de l’Estat espanyol a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, l’únic instrument vinculant a escala internacional que se centra en la protecció de les llengües minoritàries, les recomanacions fetes a l’Estat espanyol els anys 2005, 2008 i 2010 per tal de potenciar el català, i de què donarem compte més avall, no solament han estat completament incomplertes i ignorades, sinó que en el decurs del temps s’ha reforçat la intensitat i les accions per aturar els processos de normalització de la nostra llengua en diferents àmbits, especialment en l’educatiu.

2.      Què és la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries?

La Carta europea és un Tractat internacional aprovat pel Consell d’Europa el 1992, i ratificat posteriorment per més de 20 estats membres. Reconeix les llengües definides com a ‘regionals o minoritàries’ com a expressió de riquesa cultural i compromet els estats signants a promoure-les en la vida quotidiana.

La Carta insta els estats que l’han ratificada a fer possible l’ensenyament –en tot o en part– en aquestes llengües i també a poder usar-les a l’administració, la justícia, els mitjans de comunicació, les activitats culturals, la vida econòmica i social… així com en altres àmbits de l’esfera pública i privada (senyalitzacions viàries, serveis de salut, relacions amb les autoritats públiques…).

La Carta europea va ser signada pel Govern espanyol el mateix 1992. Des de l’1 d’agost de 2001 la Carta és en vigor a l’Estat espanyol.[13]  

3.      El seguiment de l’aplicació de la Carta europea: un pas fonamental

La Carta és la pedra angular d’un sistema creat per protegir i promoure unes bones condicions per a totes les llengües, amb l’objectiu que aquestes llengües es continuïn utilitzant i reforcin la diversitat lingüística que caracteritza Europa.

El procés de seguiment de l’aplicació de la Carta ha de garantir la sensibilització de les autoritats tant pel que fa al potencial o els desavantatges de llurs polítiques lingüístiques.

A més, aquest seguiment ha de contribuir a establir contactes constructius entre les autoritats i els parlants de les llengües de què es tracti.

Així, els governs dels estats membres que l’han ratificada han d’enviar triennalment un informe sobre les mesures preses per al seu compliment.[14]

En aquest sentit, l’Estat espanyol ha enviat fins a tres informes al Consell d’Europa des que la Carta entrà en vigor: els anys 2002, 2007 i 2010. A partir d’aquests informes, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa, assessorat per un Comitè d’Experts, ha emès unes recomanacions els anys 2005, 2008 i 2010 quant a la utilització efectiva d’aquestes llengües en el marc de l’Estat espanyol.  

4.      L’Estat espanyol i l’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries

Tal com dèiem més amunt, el mecanisme de control que teòricament comporta el seguiment i l’aplicació de la Carta europea no ha funcionat, en el sentit que l’Estat espanyol ha incomplert de manera sistemàtica les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa pel que fa a la protecció i el foment, en aquest cas, de la llengua catalana, els anys 2005 i 2008, tal com també queda recollit en l’extens i minuciós informe[15] elaborat per l’Observatori de la Llengua Catalana, del qual nosaltres donarem compte d’una manera molt breu i pel que fa i) a la regulació jurídica general que fa l’Estat espanyola en matèria de política lingüística quant a la diversitat lingüística, i ii) a l’àmbit de l’ensenyament de la llengua catalana.[16]

De fet, en relació amb l’article 8 de la Carta, que tracta l’ensenyament, la Declaració espanyola es compromet a la posició més avançada: en concret, a “fer possible”  l’ensenyament, en lloc d’optar per altres posicions menys favorables; i ho fa en els nivells d’ensenyament preescolar, primari, secundari, tècnic i professional. També es preveu l’ensenyament de la història i de la cultura de les quals les llengües regionals o minoritàries són expressió; també la formació dels ensenyants per tal de poder complir els aspectes anteriors i, finalment, la creació d’òrgans de seguiment de les mesures adoptades.[17]

Del primer informe del Comitè d’Experts (2005), i segons l’informe[18] de l’Observatori de la Llengua es constata el següent:

1. “(…) la pervivència de les estructures i lògiques pròpies del monolingüisme castellà i reclama una transició progressiva cap al plurilingüisme.”
2.“que l’únic model respectuós amb els compromisos de la Carta europea és el que s’aplica a Catalunya basat en la immersió lingüística i la  no- segregació dels alumnes; i considera que al País Valencià i a les Illes Balears els models de bilingüisme estructural són un incompliment de la Carta europea”.

En el segon informe del Comitè d’Experts (2008) es perpetua l’incompliment per part de l’Estat espanyol de les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa i, per tant, de les directrius del Tractat de la Carta europea. Així, doncs, en l’informe lliurat per l’Estat (2007), i segons l’Observatori de la Llengua Catalana:

“1.No es dóna resposta a les principals qüestions plantejades al voltant del pluralisme lingüístic en l’Estat espanyol, i que són el nucli central i l’esperit de la Carta europea; No es respon cap de les peticions d’informació i aclariments que el Comitè d’Experts havia fet en la valoració del primer informe;
2.Els òrgans centrals de l’Estat no han seguit cap de les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres en el valoració del primer Informe, ni en el terreny de les mesures normatives i pràctiques, ni en la capacitació i reclutament dels funcionaris.
3.No s’hi recullen les queixes i situacions de malestar, ni els problemes detectats en el funcionament de les administracions públiques pel que fa referència a l’aplicació de la Carta europea;
4.S’evita tota responsabilitat dels òrgans centrals de l’Estat emparant-se en les competències exclusives de les Comunitats Autònomes pel que fa a les llengües declarades pròpies i oficials en els seus respectius Estatuts d’Autonomia. (…)”[19]

A més, i en l’àmbit de l’ensenyament, a Catalunya:

“1.L’Estat no informa sobre el conflicte jurídic provocat pel Decret estatal[20] d’educació bàsica que estableix una tercera hora setmanal de l’ensenyament del castellà a les escoles de Catalunya”.[21]

Per altra banda, i continuant amb els atacs al sistema educatiu posteriorment al primer informe de recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa (2005), també l’any 2006 –igual que en el cas de Catalunya suara esmentat–, a les Illes Balears es va aprovar un Decret basat en el trilingüisme,[22] que amb el pretext d’augmentar l’aprenentatge de la llengua anglesa comportà la reducció de les classes en català. A més, la llibertat de l’escola per escollir aquesta opció es va convertir al mateix temps en una oportunitat per finançar escoles privades, que poden contractar ràpidament personal docent per ensenyar en anglès, en contrast amb l’educació pública i gratuïta.[23]

I al País Valencià, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa considerava que: “a excepció del model d’”immersió lingüística” fins a una determinada fase de l’escola primària, cap dels altres models assoleix el nivell exigit pels compromisos adoptats per l’Estat espanyol”.[24]

Finalment, en les recomanacions de 2010 [25]i en el cas de Catalunya, el Comitè d’Experts considera correcta la política educativa de conjunció lingüística, essent coneixedor de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010.

Per altra banda, el mateix Comitè denuncia el baix nombre d’hores d’ensenyament del català a la Franja d’Aragó (2 hores setmanals); demana garanties d’oferta de català en l’ensenyament primari i secundari a les Illes Balears; demana que el valencià sigui el centre de tot el sistema educatiu del País Valencià, i alerta sobre l’ensenyament trilingüe, ja que pot posar en perill o fer retrocedir en l’ensenyament del valencià.

Així mateix, el Comitè considera que l’oferta d’ensenyament en valencià a l’àrea  predominant en castellà al País Valencià és satisfactòria.

5.      Es pot aturar un procés de genocidi lingüístic[26] a la Unió Europa?

Els incompliments quant a la Carta europea, doncs, són flagrants, es perpetuen i, a més, cal destacar la poca transparència informativa de l’Estat espanyol quant al tractament juridicolingüístic de l’ensenyament de la llengua catalana, tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears.[27] La impunitat i allò de “qui dia passa, any empeny”, no presenten cap mena de dubtes.

Però, i la nostra llengua? Què passa o pot passar si aquesta inèrcia i atacs, sobretot politicolegals continuen? No sembla que hi hagi res que els aturi quant al seu objectiu de fer desaparèixer la llengua catalana en l’àmbit públic, i concretament en l’educatiu.

El to polític i social, almenys a Catalunya, però, ha canviat especialment des de la manifestació de l’11 de setembre d’enguany: la pressió de la societat –empobrida econòmicament per un Estat recentralitzador; molt conscient d’un tracte fiscal injust i espoliador des de fa dècades; assetjada lingüísticament i culturalment… ha començat a donar els seus fruits a l’hora de tenir mires cap a uns horitzons de llibertat de manera pacífica i democràtica.

Segurament, el procés de genocidi lingüístic l’haurem d’aturar sobretot nosaltres mateixos, des de dins, cadascú des de la seva posició, conscienciant classe política, professorat i famílies, sobretot, amb nous arguments i denunciant la situació en els tribunals i a la Unió Europea.

6.      Possibles vies per sortir-nos-en

Realment és paradoxal que, per una banda, l’Estat espanyol s’acollís als màxims establerts per la Carta europea per salvaguardar el català almenys en l’àmbit de l’ensenyament i, de l’altra, que hagi fet no solament oïdes sordes a les recomanacions fetes fins ara pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre aquesta qüestió –i d’altres— per redreçar diferents situacions que no són precisament favorables a l’ús del català en l’àmbit educatiu, sinó que, a més, amb total impunitat han continuat els atacs juridicopolítics contra l’ús del català en aquest àmbit, reblant el clau.

Tal com dèiem al final de l’apartat 5, una possible escletxa que cal descobrir encara és la denúncia en el si dels tribunals i a la Unió Europea d’aquesta situació d’incompliment d’un Tractat internacional[28] com és el de la Carta europea, d’una banda, i dels atacs continuats que creen situacions de discriminació envers l’ús de la llengua catalana, de l’altra.

Així, de la bibliografia juridicolingüística més recent en aquest sentit, a parer nostre caldria explorar per professionals del dret, ciutadans, Govern de la Generalitat i/o organitzacions no governamentals les vies següents:

1. Invocació directa més freqüent de la Carta europea als tribunals per part dels ciutadans. Per a Jordi Nieva sembla que fins a l’actualitat hi ha hagut una interpretació esbiaixada de les traves jurídiques en els tribunals sobre aquesta qüestió. Per al mateix autor, la Carta europea és un Tractat europeu i internacional ratificat per l’Estat espanyol i, per tant, el seu continugut ha d’informar tot l’ordenament jurídic, amb la qual cosa, doncs, la seva aplicació no hauria de generar tants inconvenients com s’observa a la pràctica dels tribunals.[29]

2. Invocació al Tribunal Superior de Justícia Europeu sobre la base dels articles 21 i 22 de la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea (2000) i en relació amb la remissió que fa el Tractat de Lisboa (2009) amb la Carta, que fa que aquesta sigui legalment vinculant.

Alessia Vacca exposa, d’una banda, el poc poder legal que té el Tractat de la Carta europea del Consell d’Europa, on no hi ha vertaderes sancions quant a l’incompliment de la seva regulació i on, per tant, sense sancions les normes són simples deutes morals; d’altra banda, la mateixa autora reconeix el poder legal exercit des de la Unió Euroea –a diferència del Consell d’Europa–, via el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i on la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea pot obrir el camí per apel·lar al TJUE en casos de discriminació per raó de llengua. L’autora també adverteix, però, que els jutges del TJUE són curosos quant a la intervenció sobre els drets humans i la possible influència sobre les decisions dels estats, però també al·lega sentències favorables en aquest sentit.[30]

3. Invocació al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg.
En el Seminari sobre drets lingüístics i dret a l’educació, organitzat per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya, que va tenir lloc a Barcelona el 17 d’octubre de 2012, Antoni Milian, catedràtic de Dret Constitucional, argumentava diferents actuacions quant a altres llengües d’Europa en matèria de dret lingüístic a la seu del Tribunal d’Estrasburg, entre altres, i sempre en el marc constitucional i estatutari dels drets lingüístics en l’educació. [en premsa]

Finalment, per posicionar de manera favorable l’ús de la llengua catalana en el nostre sistema educatiu i almenys a Catalunya, a parer nostre podríem treballar en les direccions següents:

  1. Associar el model lingüístic català a l’èxit escolar, en general.
  2. El professorat del sistema educatiu català i en català ha de ser el millor en tots els nivells (infantil, primària, secundària, tècnic i professional), amb esperit vocacional, amb gran domini de la seva matèria, i amb altes capacitats pedagògiques.
  3. El Departament d’Ensenyament hauria de vetllar perquè els equips directius dels centres estiguin realment conscienciats, sobretot en la pràctica funcional, quant a l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular en la comunitat educativa (alumnat, professorat, PAS i famílies).
  4. Crear una associació de famílies que tinguin fills i/o filles en edat d’ensenyaments obligatoris sensibilitzades per l’ús del català en els centres.
  5. Potenciar en els mitjans de comunicació audiovisuals i/o per Internet l’emissió de sèries infantils i/o juvenils en la versió original d’altres llengües, com ara l’anglès, el francès, l’alemany… per reforçar una imatge de treball per la diversitat lingüística en el si del marc de la Unió Europea.

[1] Voldríem agrair molt sincerament les observacions i comentaris sobretot des del punt de vista jurídic quant aquest paper dels col·legues Miquel Strubell, Joan Ramon Soler i Vicenç Aguado. En aquest sentit, també volem agrair les aportacions pel que fa a alguns continguts del company Rafel Torner. En tot cas, però, la responsabilitat i compromís amb el text són únicament de l’autora.

[2] L’objectiu d’aquest article se centra en els atacs contra la llengua catalana en l’àmbit educatiu. A més, però, d’aquesta situació, en el decurs només de l’any 2012 s’han produït altres escomeses en el conjunt de la comunitat lingüística catalana: i) el Govern aragonès va proposar suprimir la Llei de llengües, i evita anomenar “català” la llengua de la Franja amb el circumloqui «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la comunitat autònoma»; ii) l’eliminació dels drets lingüístics dels catalanoparlant a les Illes Balears per adreçar-se a l’Administració en català, mitjançant el projecte de modificació de la llei de la funció pública, de què donarem compte en el text, també; iii) la prohibició per rebre el senyal de TV3 al País Valencià…

[3] En aquest sentit, vegeu el Butlletí número 5 del Cercle 21: Rèplica a l’espanyolisme lingüístic en 10 punts, coordinat per Rafel Torner.

[4] Vegeu algunes declaracions dels màxims dirigents del PP enttre 1995-2003: José M. Aznar, Josep Piqué, J. Fernández Díaz, i recollides en l’article de Marina Solís “Perles de la negació”, publicat al Butlletí número 3 del Cercle 21: La negació de la repressió contra la llengua catalana.

[5] La presidenta del Partit Popular Català, Alicia Sánchez-Camacho, el juny de 2011 va interposar una instància al Departament d’Ensenyament de la Generalitat per sol·licitar que el seu fill rebés “un ensenyament bilingüe”: http://www.reagrupament.cat/noticies/la_presidenta_del_pp_ataca_la_llengua_catalana_mentre_negocia_amb_ciu_els_pressupostos

[6] Decret 127/2012, de 3 d’agost, pel qual es regula el plurilingüisme en l’ensenyança no universitària a la Comunitat Valenciana (DOGV 6834, de 6 d’agost de 2012).

[7] A més, en l’Informe de Matriculació presentat per Escola Valenciana el setembre de 2011, es fa referència al fet que 61,2% de les famílies valencianes demanen que els fills siguin escolaritzats en valencià  i, en canvi, la Generalitat solament ofereix places al 33%. I sembla que cada any n’ofereix menys.

[8] Aquest projecte ha estat aprovat per la Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears.

[9] A més de canviar la normativa lingüística de l’ensenyament, recentment també va enviar dues cartes successives als pares: http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/8063/una-colla-dineptes-de-la-conselleria-deducacio-creen-el-caos-a-lescola; http://dbalears.cat/actualitat/balears/stei-demana-suspendre-lliure-eleccio-llengua-dels-nins-escolaritzats.html; http://www.vilaweb.cat/noticia/4016437/20120601/conselleria-deducacio-envia-milers-cartes-insistint-possibilitat-delegir-llengua.html; http://www.normalitzacio.cat/noticia/index.php?sec=noticia&n=20566 per recordar-los el dret de tria lingüística, i per induir-los a demanar l’ensenyament en castellà, atès el baix percentatge de pares que havien triat aquesta llengua.

[10] Vegeu la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, 31/2010, de 28 de juny, en què es considera el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament juntament amb el català.

[11] En 20 anys de plena vigència del model lingüístic escolar a Catalunya, només 12 famílies han demanat que els seus fills fossin escolaritzats en castellà.

[12] En l’apartat 6 d’aquest article donarem compte de diferents interpretacions i/o mecanismes per denunciar davant dels tribunals aquestes situacions.

[13] A la Declaració espanyola de la Carta (pàg. 13-14) es fa constar que ‘s’entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra’. Cal tenir en compte que, atès que el període a què fa referència aquest informe (2002-2005) és anterior a la declaració de l’occità d’Aran com a llengua oficial de Catalunya per l’Estatut de 2006 (vegeu Article 11. L’Aran), i que l’instrument de ratificació d’Espanya limita l’aplicació de la Carta a aquelles llengües reconegudes com a oficials pels estatuts d’autonomia, no es fa cap referència a l’occità en aquest informe.

[14] Aquest informe, juntament amb els informes que amb la mateixa periodicitat lliuren altres institucions no governamentals dedicades al foment i la difusió d’aquestes llengües, les ampliacions d’informació que sol·licitin i, si s’escau, la informació obtinguda en el territori de cada llengua pels observadors i experts delegats, serveix al Comitè d’Experts previst a l’article 17 de la Carta per emetre el seu informe d’avaluació i la proposta de recomanacions que presenta al Comitè de Ministres del Consell d’Europa.

[15] Breu Informe sobre l’aplicació per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries 2007.

[16] A més, d’aquests aspectes, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa –i recollit per la Comissió d’Experts de l’Observatori de la Llengua–, que: “la Llei Orgànica del Poder Judicial no garanteix l’accés a l’administració de justícia i a un procediment en la llengua pròpia del ciutadà. Al mateix temps considera que l’estructura de la carrera del personal que treballa a l’Administració de Justícia i a l’Administració de l’Estat ha de ser repensada en termes de capacitació lingüística per atendre els ciutadans. En l’àmbit dels serveis públics, dels mitjans de comunicació, de la vida econòmica i social, i de la vida cultural, el Comitè d’Experts deixa a Espanya sota sospita demanant reiteradament que en el proper informe s’aporti la informació pertinent. Finalment, demana un marc jurídic de protecció i impuls del català a l’Aragó”.

[17] Vegeu la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, pàg. 16.

[18] Breu Informe sobre l’aplicació per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries 2007, pàg. 6.

[19] Ibídem, pàg. 7-8.

[20] La nota a peu de pàgina és nostra. Vegeu Real Decreto 1513/2006, de 7 de diciembre, por el que se establecen las enseñanzas mínimas de la Educación primaria. BOE núm. 293, 8 de diciembre de 2006, pp. 43053-43102. http://www.mepsyd.es/educa/sistema-educativo/loe/files/educacion-primaria.pdf

[21] Ibídem, pàg. 14.

[22] Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics.  Butlletí Oficial de les Illes Balears,  Núm. 87,  20/6/2006, pp. 5-8. http://boib.caib.es/pdf/2006087/mp5.pdf

[23] Ibídem, pàg. 15.

[24] La traducció al català és nostra. Ibídem, pàg. 15.

[25] Vegeu: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=166888

[26] En el cas de la comunitat lingüística catalana, l’historiador Josep Benet fou el primer a emprar el terme genocidi lingüístic per denunciar la persecució política i cultural, així com la prohibició de la llengua catalana i la imposició del castellà en el context de la Dictadura franquista. Tot i que el context sociopolític en l’actualitat és un altre, l’objectiu de les mesures preses pels diferents governs del PP, sia des del govern de l’Estat o de les Illes Balears i el País Valencià, és el mateix: l’anihilació de l’ús del català en diferents àmbits d’ús públics, vitals per a la supervivència de qualsevol llengua i/o cultura, com ara l’educació, els mitjans de comunicació, l’Administració…

[27] Vegeu la pàgina 5 de l’apartat 4 d’aquest article.

[28] En tractar-se d’un tractat internacional ratificat per l’Estat espanyol i que va entrar en vigor el dia 1 d´agost de 2001, la Carta europea forma part de l’ordenament jurídic espanyol, segons l’article 96.1 de la Constitució Espanyola: “Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.” L’article 1.5 del Codi Civil espanyol diu que: “Les normes jurídiques que contenen els tractats  internacionals no són aplicables directament a Espanya mentre no hagin passat a formar part de l’ordenament intern mitjançant la seva publicació íntegra en el Butlletí Oficial de l´Estat.” En haver estat publicat íntegrament al BOE forma part de l´ordenament jurídic espanyol segons el que disposa l’Instrument de Ratificació. Per tant, segons l’article1.7 del Codi Civil espanyol: “Els jutges i els tribunals tenen el deure inexcusable de resoldre en tot cas els assumptes de què coneguin, atenint-se al sistema de fonts establert.”

[29] Nieva, Jordi (2009): “La invocació directa de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries als tribunals”, a Revista de Llengua i Dret, núm. 52, desembre de 2009. Pàg. 183-204.

[30] Vacca, Alessia (2010): “Una aproximació comparativa als tractats del Consell d’Europa i al marc de la Unió Europea pel que fa a la protecció de les llengües minoritàries”, a Revista de Llengua i Dret, núm. 53, juny de 2010. Pàg. 111-136.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s