Què passa amb el català a les Illes?

Rosa Calafat, Universitat de les Illes Balears

Aquest article pretén fer un resum de les mesures que en un any  el govern balear, presidit pel Popular José Ramón Bauzá Díaz, ha adoptat en matèria lingüística, i que afecten la regulació de l’ús del català com a llengua pròpia de les Illes Balears. Aquest article fa una anàlisi de la reacció que aquestes noves directrius han provocat en la població en general i en els diversos agents socials implicats.

Dia 25 de març de 2012,  cinquanta mil persones surten a Palma amb un lema: ‘A Mallorca, en català!’ El 10 de juliol de 2010, un milió i mig ho fa a Barcelona amb el lema ‘Som una nació, nosaltres decidim’. L’11 de setembre de 2012, a la mateixa ciutat, més d’un milió i mig de persones proclamen: ‘Catalunya, nou estat d’Europa’.

Del context. Objectius d’un govern autonòmic en matèria lingüística

La planificació o ordenació d’un context social és una de les funcions –la funció– que assumeix un govern. El govern balear ha adoptat, ara com ara, l’ordenació d’un discurs que modifica o pretén modificar el comportament ‘natural’ –après per context social i comunicatiu, i assumit com a propi pels parlants– de  bona part dels illencs. Aquest govern, amb l’objectiu explícit de desfer un discurs de comunicació que es basa en l’acceptació i socialització de la realitat catalana de les Illes, ha provocat entre la població –i els seus agents socials– una reacció  contundent. Les mesures que han emprès conformen l’acció politicomediàtica més gran duta a terme en contra de l’ús del català a les Illes d’ençà de l’anomenada democràcia; i no hi escatimen ni esforços ni recursos. També cal dir, però, que la reacció a aquest discurs mediàtic i legal en contra de la planificació de l’ús del català ha estat –i és– gran.

Des que el maig de 2011 el Partit Popular guanya les eleccions a les Illes, aquest govern ha usat en negatiu la llengua catalana com a eix vertebrador de la seva política. Objectius: minvar les garanties legals d’aquesta llengua, aconseguides durant el llarg recorregut des del 1975 fins ara. Provocar l’enfrontament social, si escau. I fonamentalment tornar a fer polèmica dels símbols que fan d’ancoratge entre la llengua i la seva conceptualització: glotònim, topònims, antropònims, estàndard, àmbits i usos…: ‘La política lingüística contra el català del govern de José Ramón Bauzá ha anat un pas més enllà, i ja utilitza l’estratègia del PP a l’Aragó d’amagar el nom de la llengua catalana. N’és una mostra el Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB): en l’edició d’ahir va anomenar el català ‘llengua cooficial distinta del castellà’, en la resolució de la convocatòria de subvencions a la indústria cinematogràfica feta en català’ (Vilaweb, 19-10-2012).

Posam nom a les coses que ens són properes i necessàries…, perquè atorgar un nom implica garantir l’existència –la presència– cultural d’allò anomenat. Les paraules són referència de les nostres necessitats. El llenguatge terminològic, els neologismes, manlleus i adaptacions i adopcions, creacions…, tot plegat uns mots per a una societat. Deixar d’anomenar o senzillament no anomenar és en llenguatge humà la no existència.

Aquestes estratègies de contraplanificació no aporten res de nou a les tècniques governamentals de sempre usades per capgirar conductes socials i decantar la balança de l’ús cap a una de les llengües en contacte.

Actualment, en el món català la llengua cooficial no pròpia juga amb l’avantatge de la pretesa comunicació global: l’espanyol i l’anglès es converteixen en llengües de comunicació ‘universals’, mentre que el català resta immergit en una localització de context advers en lleis. Mentrestant, la pressió del discurs mediàtic i simbòlic garanteix el punt de vista en l’observador de la necessitat d’universalització de la llengua del poder legal. L’espanyol es converteix així en una llengua no només de pressió sinó de comunicació. I mentre que els infants escolaritzats a Madrid no han de patir pel fet que l’ensenyament de l’anglès, si escau, resti hores a la presència de l’espanyol a les aules, l’anomenat trilingüisme a l’escola catalana implica sovint manllevar hores a la llengua legalment més feble, en aquest cas el català. És per això que des del Partit Popular dels País Valencià o de les Illes s’esforcen a veure-hi els avantatges, a aquest trilingüisme: ‘En un món cada vegada més globalitzat, la Generalitat aposta pel trilingüisme en l’educació. El president de la Generalitat ha reiterat este compromís en la inauguració de l’Escola Oficial d’Idiomes de Gandia.’ (RTVV 12/11/2012, http://www.rtvv.es/va/comunidad-valenciana/Fabra-inaugura-Oficial-dIdiomes-Gandia_0_641335945.html). I tanmateix és un trilingüisme amb data de caducitat perquè del que es tracta és de garantir més presència de l’espanyol a les escoles catalanes. A les Illes la majoria d’escoles tenen el català de llengua vehicular, el trilingüisme que es proposa des del govern significa restar hores a la llengua territorial: ‘El conseller d’Educació del govern balear, Rafel Bosch, ha anunciat que elimina per decret la immersió lingüística el curs vinent. […] Bosch va dir que el que es volia aplicar és un model trilingüe en què la presència del català, el castellà i l’anglès hi fos a parts iguals en els currículums, inspirant-se en el ‘model valencià”. (Vilaweb, 18-10-2012).

No havia passat ni una setmana d’aquestes darreres declaracions i el conseller Bosch ja deixava clar què significa en el vocabulari del partit popular el mot ‘trilingüe’ quan una de les llengües implicades en el concepte és el català: ‘Bosch vol que els pares triïn en una consulta la llengua dels centres. […] Si més de la meitat de les famílies no donen suport a un mateix Projecte Lingüístic de Centre, s’imposarà el bilingüisme per decret. (…) A la pràctica, això es tradueix que tots aquells centres que actualment apliquin un model d’immersió lingüística en català només podran garantir que continuï si la majoria del cens del col·legi voten a favor d’un model educatiu que tingui el català com a llengua vehicular’ (Diari de Balears, 22-10-2012).

En el discurs actual del Partit Popular illenc, i en les noves mesures legals la pretensió de les quals és minvar els àmbits d’ús en català, tampoc no hi ha res de nou. S’hi expressen els judicis de valor i les argumentacions eternes pel que fa a llengües: en tant que n’hi ha de bones i de dolentes, n’hi ha de prescindibles i n’hi ha d’imprescindibles… Evidentment, la qualitat de bondat i la de necessitat són marcades amb normalitat legal i social pel poder establert.

Primera acció governamental. De la funció pública. El català, obstacle per avançar en la professionalització

El juliol de 2012 el govern balear decideix modificar la Llei de la funció pública d’aquesta comunitat autònoma (Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears, BOIB núm. 106, 21-07-2012). Aquesta modificació és segons el govern necessària per poder, cito textualment ‘avançar en la professionalització del personal que accedeix a l’Administració’… I sembla que aquest avenç només és possible si el català deixa de ser un obstacle per accedir a la funció pública.

L’argumentari no és nou, tampoc. D’altra banda, és un argument que s’atribueix el valor de certesa ell mateix. El text argumental és per si mateix la demostració del fet que s’hi expressa, independentment de lògiques o realitats diverses. De tal manera que s’hi infereix la conclusió lògica de la incompatibilitat entre ‘les persones més ben qualificades’ i ‘saber català’: ‘[…] es pretén instrumentar les mesures necessàries perquè els processos selectius permetin l’accés de les persones més ben qualificades i que superin les proves amb més nivell, sense que la falta de l’acreditació oficial d’un determinat nivell de català sigui, d’entrada, un obstacle per accedir-hi. […] El coneixement de la llengua catalana no serà, de manera general, un requisit per accedir a la condició d’empleat públic de les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears, ni per ocupar-hi llocs de treball. El mateix principi s’ha d’aplicar al personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears, així com per accedir o ocupar llocs en les entitats del sector públic instrumental dependent de les administracions anteriors.’ (boib.caib.es/pdf/2012106/mp29.pdf).

Quan el setembre de 2012 el govern de la Generalitat de Catalunya aprova el decret sobre l’acreditació del coneixement lingüístic del professorat a les universitats catalanes, hi conclou que: ‘Els professors universitaris no hauran d’acreditar el nivell C de català’ (http://www.vilaweb.cat/noticia/3775667/20100914/professors-universitaris-hauran-dacreditar-nivell-c-catala.html). El món mediàtic contextual ja s’havia encarregat de fer veure amb normalitat social el poc benefici que suposa per a l’avenç de la ciència comptar amb una llengua pròpia anomenada català… Tertulians i titulars de premsa argumentaven la poca visió de futur i de progrés que representaria garantir el fet que els professors universitaris haguessin de saber català.  Imaginem-nos un professor danès, cervell eminent de física teòrica, que no pot accedir a les universitats catalanes perquè hom li exigeix el nivell C de català… Com pot una eminència aprendre el català? I en la fal·làcia retòrica argumentativa ningú no feia –ni fa– esment al fet que el professor en qüestió haurà d’aprendre espanyol… Aquest fet objectiu senzillament ni és tema de conversa ni, evidentment, de discussió. Les universitats espanyoles monolingües per defecte, o les alemanyes o les franceses, porten professors externs sense que la seva premsa mediàtica s’hagi d’ocupar o de preocupar per l’esforç que li haurà de suposar al professor en qüestió el fet d’aprendre llengua francesa a París, per exemple… Mai ningú no ha difós un titular de diari que ens fes reflexionar sobre el torturat professor danès, impedit per no saber francès. Com tampoc mai no ha estat titular de diari el fet que per al progrés dels infants escolaritzats a Madrid calgués amb urgència modificar lleis que en garantissin un ensenyament bilingüe, en espanyol i en anglès… Senzillament aquestes qüestions no són coses de tractar perquè no són matèria opinable. I és que amb els símbols no s’hi juga. El símbol i la paraula són matèria sagrada: no es toquen.  La degradació del símbol i del seu context amb la paraula conformen l’eix estratègic per menystenir els altres: El català és una llengua construïda i recreada senzillament per posar traves al progrés… I entre aquesta fal·làcia argumentativa i les afirmacions, en categoria de metàfora, com ara ‘Parlar català fa de poble’, la diferència és mínima pel que fa a la creació del constructe mental col·lectiu en referència a una llengua i al seu valor social.

De la Llei de la funció pública, dos. Permet incloure el castellà en la denominació oficial dels municipis, i fa que la decisió depengui de cada ajuntament; i per tant variï de cas en cas. És la confrontació per la confrontació. És l’antinorma o la anormalitat de la norma. És la indefensió i el cost de la discussió: perquè la comoditat i la normalitat són en mans del que ja ve reglat per llei, del que és perquè ho és, en tant que immutable… Com ara la presència del castellà a Catalunya, però no la subsistència del català al seu territori natural.

La comunicació humana es basa a rendibilitzar esforços a partir de pactes preestablerts. És per això que en parlar d’habilitats lingüístiques parlam també d’habilitats socials compartides, o pactes implícits, els quals actuen en el nostre cervell social com a certeses, altament rendibles per a la comunicació. Les certeses no es toquen. Les certeses són. La immutabilitat aparent per pressió social dels afers culturals humans neix d’aquesta creença. La construcció de les certeses és cosa del poder, i dels seus mecanismes generadors de discurs social. Allò que és socialment opinable per a tothom es converteix en l’antítesi del que és per definició ‘el símbol’, el qual té significat més enllà del fet perquè és una construcció pactada socialment, i no individualment. La incertesa i el dubte són altament molests. Fer de la llengua catalana matèria d’exposició pública, de mutabilitat, és deixar-la sense construcció simbòlica: el novembre de 2011 l’ajuntament de Palma acorda canviar el topònim de la ciutat i anomenar-la Palma de Mallorca. L’altre canvi important de toponímia que impulsa una administració del PP a les Illes és a la ciutat de Maó: Mahón-Maó. I així ho reflecteix, ara com ara, la pàgina web de la institució.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s