El català a l’Administració de justícia: balanç de 35 anys i perspectives de canvi en una Catalunya independent

Rafael Torner, Cercle XXI

rafel_torner.jpg0. Introducció

Aquest article es proposa donar una visió general de la situació en què es troba l’ús del català en l’Administració de justícia (AJ) a Catalunya 35 anys després de la restauració de la Generalitat i de la implantació de l’autonomisme constitucional espanyol. Com veurem, es tracta d’una situació molt precària, a desgrat dels esforços i recursos esmerçats pel Departament de Justícia de la Generalitat amb governs de diferent signe polític, especialment en els últims 20 anys.

Analitzarem, també, les causes d’aquesta precarietat, i veurem que estan principalment relacionades amb el marc juridicopolític, el qual exerceix una influència molt negativa per a l’ús del català en l’AJ a través de l’estructura de l’Estat, del marc legal relatiu a les llengües i de l’actitud política envers les llengües, és a dir, de la política lingüística de l’Estat espanyol.[1] Aquesta anàlisi ens permetrà formar-nos una idea fonamentada de com podria millorar la situació de la llengua catalana en aquest àmbit si Catalunya es constitueix en estat independent.

1. Síntesi de la situació actual

1.0. Aquest no és el lloc per a fer una anàlisi extensa i aprofundida de l’estat de la qüestió, només en donarem una visió general.[2]

Diguem clarament i de bon principi allò que ja és prou conegut de tothom: la situació de la llengua catalana en l’AJ és molt precària, val a dir, molt més precària del que podria esperar-se de la situació general de la llengua al Principat. Els drets respecte del català que les lleis vigents reconeixen al ciutadà, ja prou limitats, no troben el context necessari per a poder-se fer raonablement efectius, ans al contrari. La percepció que en té el ciutadà en general i l’usuari de l’AJ en particular –i especialment l’usuari de llengua catalana– és corroborada per totes les dades de què disposem. Tant les informacions quantitatives com les qualitatives confirmen aquesta precarietat, que es manifesta en un ús força escàs i molt inestable.

Els drets respecte del català que les lleis vigents reconeixen al ciutadà, ja prou limitats, no troben el context necessari per a poder-se fer raonablement efectius, ans al contrari.

1.1. Efectivament, hi ha una gran distància entre les dades respecte de l’ús del català en l’àmbit social en general i les que corresponen a l’AJ. Segons les últimes dades de què disposem[3], hi ha un certa paritat entre el català i el castellà com a llengua d’ús habitual de la població de Catalunya. Vora tres quartes parts declara que sap parlar català. Més enllà d’aquesta autovaloració, sembla ben clar que no menys de dues terceres parts de la població en té un bon coneixement que l’habilita per a un ús oral fluid i més o menys habitual. Diversos estudis indiquen que les persones que tenen un alt grau de coneixement del català (sigui perquè és la seva llengua inicial o perquè l’han apresa fora de la llar) l’usen habitualment en la seva vida de relació social. D’altra banda, els nivells de comprensió s’acosten al 95 % (i en les franges d’edat jove i mitjana aquests percentatges encara són més alts). En aquestes condicions hom podria esperar, com a mínim, un ús si fa no fa similar del català i el castellà en l’AJ.

Però no és així. Què és el que passa? Doncs que, puix que l’AJ no s’adapta al país i els seus ciutadans, els ciutadans catalans s’han d’adaptar a l’AJ. Val a dir que aquí, en un entorn institucional com l’AJ, fortament castellanitzat, adaptar-se no vol dir limitar-se a entendre el català (i encara, sense tenir-hi, de fet, cap obligació): si no és la mateixa AJ qui s’adreça en català als ciutadans de manera proactiva, com a mínim de la mateixa manera que ho pot fer i ho fa en castellà, no és realista pensar que el català podrà avançar gaire en un àmbit com aquest, en què el ciutadà es pot sentir molt vulnerable. L’ús o desús real de la llengua per part dels funcionaris de l’AJ, amb l’actitud que aquest comportament lingüístic denota, exerceix una influència gairebé determinant sobre el ciutadà i la resta d’operadors jurídics. Es pot ben dir que el que ha fet necessari esmerçar tants recursos humans i econòmics, durant tant de temps, per a normalitzar l’ús del català en l’AJ (i a més, com veurem, amb uns resultats força pobres) és el fet que l’organització general d’aquesta administració i –més enllà de les actituds individuals– els funcionaris que la serveixen tenen reconegut el «dret» d’ignorar la llengua del país, el dret de no fer-la servir per adreçar-se de paraula o per escrit als ciutadans; de fet, els funcionaris judicials, individualment, tenen fins i tot el «dret de no entendre» el català. Vet aquí una concepció ben pobra dels principis que, en democràcia, han de regir l’organització dels serveis públics.

Si no és la mateixa AJ qui s’adreça en català als ciutadans de manera proactiva, com a mínim de la mateixa manera que ho pot fer i ho fa en castellà, no és realista pensar que el català podrà avançar gaire en un àmbit com aquest, en què el ciutadà es pot sentir molt vulnerable.

1.2. Les sentències són un indicador molt significatiu de l’estat de la llengua catalana en l’AJ. Efectivament, per la importància d’aquest document en el procés judicial, pel seu caràcter de text obert que requereix un marge d’autonomia lingüística als qui el redacten, pel lloc preeminent que aquests ocupen en l’estructura de l’AJ (no solament respecte dels altres funcionaris judicials, sinó també envers el ciutadà), etc., les sentències ens serveixen per a il·lustrar de manera sintètica la realitat que intentem descriure. D’altra banda, els percentatges d’ús del català en les sentències són molt semblants als que es donen en la resta de documents judicials de tràmit.

Doncs bé, l’any 2012 les sentències en català només representaven un 12,72 % del total de sentències emeses a Catalunya (vegeu la memòria corresponent a 2012 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja esmentada a la nota 3). Si ens cenyim a les sentències de la sala contenciosa administrativa, el percentatge de sentències en català baixa fins al 5 %.[4] Aquest percentatge gairebé residual resulta molt significatiu del fet que l’AJ, en bona mesura, funciona en castellà independentment de l’entorn en què actua: efectivament, en l’entorn contenciós administratiu la documentació que aporten la Generalitat i els ajuntaments catalans, que generalment són una de les parts en els litigis, és en català; però això no fa pas pujar l’ús d’aquesta llengua en les sentències. Això ens mostra que l’AJ actua en castellà o en català a discreció, atenent les seves actituds o condicionaments interns i prescindint en bona mesura de l’entorn lingüístic. Aquest fet també es manifesta en la notable divergència que es pot donar en els percentatges de sentències en català en entorns lingüístics no gaire diferents (per exemple, en dades de 2012: Terres de l’Ebre, 1,55 %; Girona, 35,93 %).

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que un percentatge important del total de les sentències en català d’aquest any 2012 no es van redactar en català, sinó en castellà, i posteriorment foren traduïdes automàticament i revisades o posteditades pel personal dels serveis lingüístics, ja que es tractava d’òrgans judicials que no eren autosuficients lingüísticament. Afegim-hi, encara, que molt sovint l’ús del català que fan els jutges en les sentències i altra documentació escrita no es correspon amb un ús general d’aquesta llengua en les vistes orals, en les quals els fiscals i els secretaris judicials tenen un  paper lingüísticament més actiu que no pas els jutges; és molt freqüent que aquests funcionaris judicials, independentment de la llengua que hi puguin utilitzar les parts, s’expressin de manera monolingüe en castellà, fet que resulta dissuasori de l’ús del català, i que encara ho és més si tenen dificultats de comprensió del català, com passa de vegades.

En definitiva, es tracta d’uns nivells d’ús molt baixos, que no guarden proporció amb la presència i l’ús del català en la resta dels àmbits de la societat catalana i que, a més, són inestables, en la mesura que depenen d’una discrecionalitat que respon principalment a actituds i condicionaments de la mateixa AJ.

1.3. En definitiva, es tracta d’uns nivells d’ús molt baixos, que no guarden proporció amb la presència i l’ús del català en la resta dels àmbits de la societat catalana i que, a més, són inestables, en la mesura que depenen d’una discrecionalitat que respon principalment a actituds i condicionaments de la mateixa AJ. Una mostra de la manca de consolidació dels usos en català és que l’any 2004 el percentatge d’ús del català en les sentències havia arribat fins a un 21 %: partint d’un nivell residual durant els anys noranta, a partir de l’any 2000 hi va haver uns certs avenços, fins arribar al 21 % esmentat. Hi ha hagut, doncs, des de fa uns quants anys, un retrocés constant. L’explicació ve de fet que aquella millora estava vinculada gairebé exclusivament als òrgans judicials inscrits a l’anomenat Pla pilot, una iniciativa del Departament de Justícia de la Generalitat molt meritòria però amb uns fonaments febles, ja que es basava en el voluntarisme (estimulat econòmicament, val a dir-ho) del personal que treballava en els òrgans judicials que s’adherien al Pla. Tanmateix, ni el Pla pilot ni tot d’altres actuacions que es van fer i que en bona part encara tenen continuïtat, a desgrat dels importants mitjans econòmics i la voluntat política que s’hi va posar, no podien canviar el problema estructural, de marc legal, d’interpretació per part dels òrgans jurisdiccionals d’aquest marc i de manca de voluntat política de l’Estat espanyol a què ens referirem tot seguit.

2. Causes de la precarietat

La precària situació del català en l’AJ que hem descrit succintament no és d’ara, sinó que ve d’un conjunt complex de fets històrics i sociopolítics que tenen l’origen en el desenllaç de la Guerra de Successió i els esdeveniments de 1714. A partir d’aquesta data el marc juridicopolític espanyol, com és natural, ha evolucionat i ha passat per diversos règims i estadis històrics. S’han succeït els règims monàrquics –absolutistes o més o menys parlamentaris, amb abundants pronunciamientos militars–, breus períodes republicans democràtics, un parell de dictadures (que sumen gairebé 50 anys del segle passat), l’última de les quals, duríssima, va néixer d’un cop d’Estat contra la II República espanyola que desencadenà una cruenta guerra civil i una terrible repressió en la llarga postguerra. I així es va arribar al règim actual.

A Espanya, doncs, sempre hi ha hagut una cultura democràtica precària, tardana i pobra en comparació amb la dels principals països del nostre entorn europeu. I bé, tots aquests règims han tingut una cosa en comú: la negació de Catalunya com a subjecte polític. Heus ací la conseqüència persistent del desenllaç de la Guerra de Successió. Evidentment un Estat configurat sobre aquest principi no ha estat ni és un medi gens favorable perquè el català, la llengua nacional de la Catalunya negada com a nació, s’usi amb normalitat en l’Administració en general, inclosa una AJ que pràcticament mai, ni tan sols en els períodes democràtics en què Catalunya ha recuperat una certa autonomia política, no ha estat una AJ catalana, sinó l’AJ espanyola a Catalunya.

Tots els règims que s’han succeït en els últims 300 anys han tingut una cosa en comú: la negació de Catalunya com a subjecte polític. Heus ací la conseqüència persistent del desenllaç de la Guerra de Successió. Evidentment un Estat configurat sobre aquest principi no ha estat ni és un medi gens favorable perquè el català, la llengua nacional de la Catalunya negada com a nació, s’usi amb normalitat en l’Administració.

Els entrebancs amb què s’ha trobat i es troba la llengua catalana en aquest àmbit són, almenys, de cinc menes: les quatre primeres estan directament relacionades amb el marc jurídicopolític i amb l’Estat (dificultats estructurals, de marc legal lingüístic, d’interpretació jurídica d’aquest marc i de voluntat política); la cinquena té a veure més aviat amb factors socials o sociolingüístics.

(1) D’una banda, hi ha dificultats legislatives de caire estructural o general, començant pel fet que no existeix una Administració de justícia catalana, sinó una Administració de justícia espanyola a Catalunya. Efectivament, la mateixa organització de l’Estat, que justament és en l’àmbit de l’AJ on més clarament ha mantingut el seu caràcter fortament centralitzat, comporta moltes dificultats a la llengua catalana: pel que fa a l’AJ actual i el tema que ens ocupa, la principal i més directa és l’àmbit i la dependència estatals dels seus cossos de funcionaris, amb totes les conseqüències que en deriven. També és una dificultat el fet d’haver d’accedir, dins de l’organització jurisdiccional, a instàncies superiors radicades a Madrid i amb idioma únic castellà.

La veritat és que les competències del Departament de Justícia de la Generalitat en aquest àmbit són molt limitades. El tímid intent de canviar això que representà la proposta d’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovada el setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya (amb el suport del 89 % dels diputats) va ser retallat implacablement a les Corts espanyoles, i el poc que en quedà en l’Estatut de 2006 encara ho rebaixà la sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010.

(2) D’altra banda, hi ha dificultats legislatives pròpiament lingüístiques. Efectivament, durant la major part dels tres-cents darrers anys, l’Estat ha imposat el castellà i ha exclòs el català de l’àmbit de les administracions, inclosa l’AJ, a Catalunya mateix (i no cal dir a la resta de l’àmbit lingüístic i als òrgans centrals de l’Estat). No solament això, sinó que, com és prou sabut, hi ha hagut una persistent persecució política de la llengua catalana, dins i fora de l’Administració, que ha anat prenent diferents formes segons els períodes i els règims.

Fins al període 1931-1939 no es reconeix, per la via de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1932, l’oficialitat del català, però limitada territorialment i sempre al costat, o per sota, de l’oficialitat del castellà, cosa que també limita funcionalment la llengua pròpia del país. De fet, l’any 1931, amb la Constitució republicana, el castellà s’imposa constitucionalment per primera vegada com a única llengua oficial de l’Estat, per a la qual s’estableix també l’obligació de coneixement, de manera que es consolida així de iure la imposició de facto que s’havia iniciat arran dels fets de 1714. Probablement això fou una resposta legislativa a la pressió catalana per a obtenir un reconeixement jurídic per a la llengua del país, una pressió que venia de força anys enrere i que llavors s’havia palesat en l’articulat de l’Estatut de Núria de 1931, anterior a la Constitució republicana i aprovat en referèndum a Catalunya, el qual establia que «La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana». En la tramitació que va de l’Estatut de Núria a l’Estatut de 1932, amb el règim lingüístic de la recent aprovada constitució republicana («El castellano és el idioma oficial de la República», «Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo […]»), això va quedar en «l’idioma català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya».

L’any 1931, amb la Constitució republicana, el castellà s’imposa constitucionalment per primera vegada com a única llengua oficial de l’Estat, per a la qual s’estableix també l’obligació de coneixement, de manera que es consolida així de iure la imposició de facto que s’havia iniciat arran dels fets de 1714.

Després de la dictadura franquista, l’any 1978 la Constitució actual torna a fixar el castellà com a única llengua oficial de l’Estat (és a dir, consolida en l’articulat constitucional el que ja deia la Constitució de 1931 i havia continuat sent una realitat factual durant el franquisme), i preveu la recuperació del reconeixement limitat de l’oficialitat del català (que la dictadura havia anul·lat) amb una referència als futurs estatuts d’autonomia. Però, a desgrat de la introducció del concepte de llengua pròpia (absent de l’Estatut de 1932) i de la recuperació de l’oficialitat del català en l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979, en conjunt el marc juridicopolític actual continua entrebancant molt l’ús de català. De fet, la CE estableix un marc legal lingüístic radicalment desigualitari, que és advers al català, llengua que continua exclosa de l’oficialitat en l’àmbit estatal i que ni tan sols esmenta pel seu nom; a més, l’any 1985 la Llei orgànica del poder judicial, en comptes de suavitzar aquesta desigualtat constitucional, la va aprofundir, de manera que, pel que fa a l’AJ, aquesta llei interpreta de manera molt restrictiva l’oficialitat del català a Catalunya.

L’any 1978 la Constitució actual torna a fixar el castellà com a única llengua oficial de l’Estat (és a dir, consolida en l’articulat constitucional el que ja deia la Constitució de 1931 i havia continuat sent una realitat factual durant el franquisme).

Un exemple d’això, molt important per les repercussions que té, és la impossibilitat en tots aquests anys d’establir cap mena de requisit de coneixement del català per a accedir a cap plaça de l’AJ a Catalunya: ni jutges, ni fiscals, ni secretaris judicials, ni fiscals, ni tampoc la resta del personal dels jutjats, cosa que limita l’exercici dels drets lingüístics formalment reconeguts al ciutadà. El 1992 l’Estat signa la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, si bé no la ratifica fins al 2001. Amb l’entrada en vigor passa a formar part de l’ordenament jurídic vigent; ara bé, això no ha significat en la pràctica una millora clara, per tal com l’Estat, senzillament, fins ara no ha aplicat els principis de la Carta, que representen un progrés clar en comparació amb el marc legal originat per l’Estat espanyol.

Per a accedir a les places de l’AJ a Catalunya, ni jutges, ni fiscals, ni secretaris judicials, ni fiscals, ni tampoc la resta del personal dels jutjats, tenen cap obligació de conèixer el català, cosa que limita l’exercici dels drets lingüístics formalment reconeguts al ciutadà

(3) En tercer lloc, aquest marc advers es veu reforçat per la interpretació que n’ha fet el Tribunal Constitucional, que ha estat de cada vegada més restrictiva per al català i que va culminar en la sentència de juliol de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, d’efectes demolidors.[5] Aquesta sentència consolida el caràcter del català com a llengua «subcooficial», ja que estableix que a Catalunya no hi podia haver, com establia l’EAC de 2006, un deure de coneixent del català equivalent al deure de coneixement del castellà (ja establert per la CE) i, a més, anul·lava qualsevol consideració com a preferent del català en l’àmbit de Catalunya.

Una de les fórmules jurídiques per a imposar aquesta lectura encara més restrictiva de la Constitució ha estat la doctrina segons la qual la regulació de l’ús de les llengües oficials correspon a l’òrgan de l’Administració que té la competència de què es tracta en cada cas: la competència material arrossega la competència per a regular l’ús de les llengües en l’exercici d’aquesta competència. En la pràctica molt sovint això vol dir que l’Estat no desenvolupa cap regulació que concreti l’oficialitat del català que estableix l’EAC i la CE, o ho fa en uns termes en què els drets lingüístics dels ciutadans respecte del català no es poden exercir en unes condicions raonables. Aquest criteri, que ja ve de molts anys enrere, és el que ha permès a l’Administració de l’Estat (tant l’AJ com l’Administració perifèrica de l’Estat als territoris de llengua catalana) ignorar de facto el fet que el català hi és llengua oficial i llengua pròpia. Per exemple, en el cas de l’AJ, la Generalitat no ha pogut aplicar una normativa que demanava el coneixement del català com a requisit, ni tan sols per a accedir a les borses d’interins, a causa dels constants recursos que s’hi han interposat davant un poder judicial que, precisament, es destaca pel seu poc ús del català i que, per tant, en certa manera és jutge i part. Ara bé, quan la Generalitat o les administracions locals regulen els aspectes relacionats amb l’ús del català com a llengua pròpia i oficial (i del castellà com a llengua oficial de l’Estat) en matèries de la seva competència, l’Estat no s’està de fer les impugnacions que li semblen convenients (recursos contra la llei del Codi de consum, la Llei d’educació de Catalunya, contra diversos aspectes relacionats amb la llengua de la llei d’immigració o diversos reglaments d’ús lingüístic de les administracions locals, etc.). Aquesta amenaça constant de judicialització de la política de normalització de l’ús del català pot explicar, si més no en part, les importants mancances que en aquest aspecte afecten encara ara importants àrees de les administracions catalanes, especialment en els àmbits sanitari i penitenciari.

En la pràctica molt sovint l’Estat no desenvolupa cap regulació que concreti l’oficialitat del català que estableix l’EAC i la CE, o ho fa en uns termes en què els drets lingüístics dels ciutadans respecte del català en l’AJ no es poden exercir en unes condicions raonables.

(4) Hi ha també, en consonància amb els punts anteriors, una manca total de voluntat política efectiva per part del poder judicial espanyol d’avançar de debò en aquesta qüestió.

Una mostra d’aquesta actitud, entre moltes altres, podria ser la «ignoració» esmentada suara de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries; o bé, el fet que no hi ha hagut pràcticament cap sanció ferma en els nombrosos casos de flagrant vulneració de drets lingüístics dels ciutadans respecte del català en l’AJ que han estat denunciats pels afectats i que han difós els mitjans de comunicació.

Així doncs, el marc legal vigent –en els aspectes (1) estructurals i (2) lingüístics–, (3) la interpretació que se’n fa i (4) la manca de voluntat política del poder judicial espanyol donen com a resultat unes actuacions de l’Estat espanyol que són contràries a la normalitat de l’ús del català en el seu propi territori i que s’encaminen més a defensar els «drets» dels funcionaris de l’AJ que no pas a garantir l’exercici real i efectiu dels drets lingüístics dels ciutadans, que troben en l’AJ un context molt poc favorable per a exercir-los.

(5) Finalment, hi ha dificultats de caire més social o sociolingüístic, que no tenen una vinculació tan directa i determinant amb les accions actuals de l’Estat: es tracta de dificultats relacionades amb els efectes acumulats de les accions o omissions de l’Estat al llarg del temps i que, combinades amb les accions actuals, dibuixen un escenari gens favorable per al català. Malgrat que l’acció negativa de l’Estat espanyol cessaria amb la independència de Catalunya, aquestes dificultats persistirien durant un cert temps. Enumerem-ne algunes de més significatives: bona part del personal de l’AJ que actualment treballa a Catalunya procedeix de fora del nostre àmbit lingüístic, especialment els jutges, fiscals i secretaris, que són els qui tenen més impacte lingüístic per raó del lloc que ocupen; la formació dels actuals professionals i operadors jurídics ha estat molt majoritàriament en castellà, i en bona mesura ho continua sent; els llargs períodes en què el català ha estat legalment exclòs de l’AJ han generat una inèrcia d’usar-hi el castellà que dificulta enormement la recuperació del català en aquest àmbit; els ciutadans també es veuen afectats per aquesta inèrcia i no són prou conscients dels seus drets lingüístics davant l’AJ; els ciutadans que sí que en són conscients perceben l’ús del català com una (possible) font de dificultats, de vegades induïts pels mateixos professionals, de vegades a partir de situacions reals (sovint recollides pels mitjans de comunicació) en què el fet d’usar el català ha comportat alguna mena de dificultat amb els jutges o amb altre personal de l’AJ (dificultats més o menys ben resoltes, però sempre relacionades amb l’ús del català i no pas del castellà); malgrat la meritòria tasca feta pel Departament de Justícia amb el portal Lexcat i altres iniciatives, hi ha encara certes mancances en la disponibilitat en català de textos normatius (produïts en gran part en castellà), terminologia, etc., en part a causa de la inexistència d’una infraestructura editorial privada en català; etc.

3. Conclusió. Possibilitats de millora en una Catalunya independent

Han transcorregut 35 anys des de la restauració de la Generalitat i l’aprovació de la CE de 1978, 34 de la de l’EAC de 1979; és a dir, ha passat més d’una generació. És des d’aquesta perspectiva temporal que cal valorar els pobres resultats que, amb un gran esforç en mitjans materials i humans, s’han obtingut quant a l’ús del català en l’AJ. I aquests resultats, que no podem donar de cap manera per acceptables, ja no els hem de continuar atribuint al franquisme i les seves seqüeles (malgrat les inèrcies ja esmentades que certament generà).

Cal reconèixer que l’actual marc juridicopolític espanyol, en molts aspectes hereu dels anteriors, i la legislació lingüística que en deriva són el problema de fons, estructural, que no solament no facilita sinó que impedeix que l’ús del català progressi en l’AJ i es correspongui, com a mínim, amb l’ús que en fan els ciutadans com a llengua habitual. A aquest problema estructural s’hi afegeix la interpretació restrictiva per al català dels textos jurídics i la manca d’una voluntat política favorable a la nostra llengua o, ben sovint, una voluntat política que li és clarament hostil.

Les accions en favor de l’ús normal del català en l’AJ que han dut a termes el Govern de Catalunya i diverses entitats sensibles[6] a aquesta qüestió, probablement, han tocat sostre…, o han topat amb un mur. Paral·lelament, el país en general, i l’activisme lingüístic en particular, han anat traient les seves pròpies conclusions sobre la viabilitat del país, i de la llengua, en aquest context advers i recentralitzador: ha arribat un moment que la millor manera, de vegades l’única manera, de treballar pels seus legítims objectius és treballar per alliberar-se d’aquest Estat.

El país en general, i l’activisme lingüístic en particular, han anat traient les seves pròpies conclusions sobre la viabilitat del país, i de la llengua, en aquest context advers i recentralitzador: ha arribat un moment que la millor manera, de vegades l’única manera, de treballar pels seus legítims objectius és treballar per alliberar-se d’aquest Estat.

Si ens fixem en les causes de la precarietat analitzades al punt 2, veiem que les quatre primeres estan totalment vinculades a l’acció, o l’omissió, de l’Estat. Avui dia la influència de les polítiques dels estats (siguin hostils, indiferents o favorables a una llengua) és molt més potent que no pas fa seixanta o cent anys, per la senzilla raó que el pes de l’estat i la seva capacitat d’influir en la vida quotidiana de la població és molt més gran ara que llavors. Per tant, és ben clar que si en comptes de patir un estat hostil disposéssim d’un estat propi tots aquests aspectes podrien millorar substancialment, en un termini relativament breu.

L’assoliment de la independència de Catalunya faria que un procés de canvi lingüístic en l’Administració de justícia catalana fos indefugible (com ho fou als anys 80 el canvi lingüístic en l’escola catalana, per exemple). La normalització de l’ús del català en la nova Administració de justícia catalana, amb 35 anys de retard en comparació amb molts altres àmbits de la societat, hauria de tenir com a punt de referència els drets lingüístics dels ciutadans i el dret de Catalunya com a país de situar la seva llengua com a llengua pròpia i d’ús normal en l’Administració de justícia i, alhora, hauria de tractar amb flexibilitat i determinació la complexitat de la realitat d’aquest àmbit.

En canvi, pel que fa a algunes de les dificultats esmentades a (5), caldria continuar incidint-hi des dels diferents àmbits implicats per tal d’anar superant les inèrcies creades.

Ara bé, sembla evident que es podria avançar a bon ritme gràcies al nou context d’una Catalunya sobirana, lliure per a prendre democràticament les seves pròpies decisions sense la imposició de limitacions legals i polítiques foranes; perquè, més enllà de l’alliberament d’aquestes imposicions, hi ha encara un factor la incidència del qual –difícil d’avaluar– serà sens dubte molt positiva en aquest procés: em refereixo als canvis que aquest nou context generarà en les expectatives i les percepcions dels diversos agents (ciutadans individuals, operadors jurídics, institucions) pel que fa a l’ús normal del català en la futura Administració de justícia catalana.


[1] Vet aquí una política lingüística (de molt bon tros la que disposa de més mitjans econòmics i de poder i la que més es pot permetre d’actuar per vies no explícitament lingüístiques) de la qual es parla molt poc i que ens hauria convingut portar a l’escrutini cívic molt més que no ho hem fet. En aquest sentit, el 2009 la Plataforma per la Llengua (PL) presentà un interessant estudi sobre la política lingüística de l’Estat espanyol des del final de la dictadura. De 2009 ençà, aquesta política s’ha fet encara més agressiva, amb la cobertura de la sentència de juliol de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006. Vegeu l’esmentat estudi a http://www.cercleestudissobiranistes.cat/files/pdf/tercer_congres/Estat_i_llengua.pdf. Vegeu també Marcet, Joan. «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59, 2013, pàg. 59-74. I també, pel que fa a aquests últims anys, vegeu http://www.cercle21.cat/ca/butlleti/12/index.html (abril 2013).

[2] El lector que hi estigui interessat pot consultar les memòries del Departament de Justícia (pàg. 100-104) http://www20.gencat.cat/docs/Justicia/Documents/Publicacions/memoria_2011/memoria_justicia_2011.pdf, la memòria corresponent a l’any 2012 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (pantalles 97-101)  http://www.poderjudicial.es/stfls/TRIBUNALES SUPERIORES DE JUSTICIA/TSJ Catalunya/MEMORIA/FICHERO/Memòria TSJC 2012 català.pdf. Si es vol  fer càrrec de la situació més a fons, pot veure “El català a la justícia” (document de treball 14 del Llibre verd de l’Administració de Justícia), un document de 2005 que, per desgràcia, és prou útil encara…, fent-hi correccions a la baixa http://www20.gencat.cat/docs/Adjucat/Documents/ARXIUS/doc_13506990_1.pdf.

[3]http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=876&V4=18&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CTX=B, dades de l’IDESCAT (2011). Hi ha altres estudis segons els quals el percentatge de població que sap parlar català és un 85 % (vegeu per ex., http://blogs.iec.cat/cruscat/publicacions/informe/, que correspon a 2012).

[4] Devem aquesta dada a Agustí Pou, a qui agraïm també diverses precisions i comentaris sobre aquest article.

[5] Vegeu http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=82, vídeo de l’acte que va tenir lloc a l’IEC el 8-9-2010. Especialment: minuts 30.55 a 36.10 (conclusions d’Antoni Milian Massana al final de la seva intervenció); minuts 100.20 a 108.40 (intervenció final d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC), i minuts 62.15 a 98.17 (el fragment més extens, intervenció íntegra del Ferran Requejo, que contextualitza els aspectes lingüístics en el marc més general de la sentència).

[6] Val la pena destacar, entre d’altres, el treball meritori i molt ben encaminat de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia i del Servei Lingüístic del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya, que fa molts anys que malden per millorar la situación.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s