El català en un estat independent: perspectiva psicològica

Ferran Suay, Universitat de Valencia

ferran_suay.jpgLa qüestió de l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en un estat català sobirà pot abordar-se des de diverses perspectives complementàries. És obvi que els especialistes en dret hi tindran molt a dir, així com els excel·lents sociolingüistes amb què comptem.

L’aportació que tinc la intenció de fer amb aquest escrit se centra en el punt de vista psicològic, i en les possibles conseqüències que  les diverses alternatives  poden tenir sobre el comportament dels parlants individuals, i especialment, sobre la conducta de tria lingüística.

En qualsevol interacció social, les persones que estan capacitades per a expressar-se en més d’un idioma poden elegir quina de les llengües que coneixen faran servir. En societats amb la llengua normalitzada, com les del nostre entorn, la tria es veu molt facilitada per múltiples estímuls presents en l’entorn (paisatge lingüístic visual i auditiu) i en la història d’aprenentatge individual (escolarització, mitjans de comunicació, usos socials dominants…). Així és com una persona que s’expressa en castellà, a Salamanca, fins i tot si sap parlar més idiomes, no dubtarà gens a l’hora de fer-lo servir per a qualsevol propòsit comunicatiu, i –un aspecte que no és gens trivial en aquest àmbit– se sentirà perfectament còmoda amb la seua tria.

Ben diferent, per contra, és la situació per a algú que s’expressa en català, que a València, a Reus o a Barcelona pot experimentar molts dubtes sobre quina llengua li convé fer servir en unes o altres ocasions. Per què ens passa, això?

Aprenentatge de llengües

Quan aprenem un idioma, n’aprenem també les condicions d’ús. I això passa tant si es tracta de la llengua primera com d’una altra d’apresa amb posterioritat. Durant moltes generacions, la majoria dels qui parlem català l’hem aprés com a llengua familiar, alhora que apreníem que la norma social era la d’usar principalment el castellà, especialment en els àmbits més formals i, per descomptat, amb les persones que no s’expressen en català.

La situació sociolingüística en què hem crescut resulta d’un supremacisme lingüístic (Moreno Cabrera, 2008; Whitley i Kite, 2010) plasmat en múltiples normes legals i socials. Per a il·lustrar-ho, n’hi ha prou de fer notar que la Constitució espanyola, que és la llei de rang superior que encara ara ens afecta, estableix l’obligació de conèixer el castellà (“Todos los españoles tienen el deber de conocerlo y el derecho de usarlo”), independentment del territori de l’Estat on es troben, mentre que, mitjançant una referència als futurs estatuts d’autonomia relega “las demás lenguas españolas” (sense esmentar el català pel seu nom, doncs) a la condició merament subsidiària de ser un dret individual circumscrit a alguns territoris, i sense el deure de coneixement corresponent, que garantiria l’exercici del dret. Com pot algú exercir el seu dret a expressar-se en català si la persona amb qui pretén comunicar-se no té cap obligació de saber el seu idioma? I què passa si aquesta persona, a més a més, posseeix algun tipus d’autoritat? Com podria algú fer valdre el seu dret, per exemple, davant d’un policia o un jutge que no tenen cap obligació legal, ni tan sols d’entendre el català?

En termes psicològics podem dir que l’esmentat supremacisme lingüístic genera dues conseqüències ben diferents sobre els parlants, en funció de si s’identifiquen amb la llengua dominant o amb la subordinada.

Breument, podem dir que els parlants de la llengua subordinada aprenen majoritàriament  la indefensió (Suay i Sanginés, 2004); una condició profusament estudiada,  tant en animals com en éssers humans, que resulta d’afrontar situacions de càstig inescapable (Maier i Seligman, 1976), i que genera un conjunt de respostes d’adaptació que inclouen descens de la motivació, baixa autoestima, menor capacitat per a reconèixer el control i resoldre problemes, depressió  o submissió (vegeu Maldonado, 2002). En la tria lingüística, la indefensió apresa (també desemparança apresa) facilita l’adopció de conductes submises, consistents en adaptar-se sistemàticament a l’idioma dominant, amb qualsevol tipus d’interlocutor i en la pràctica totalitat de les circumstàncies (Suay i Sanginés, 2005; Suay, 2009). Òbviament, la generalització d’aquest tipus de conducta contribueix notablement a facilitar la substitució lingüística, en la mesura que fa completament innecessari el coneixement –ni tan sols passiu– de la llengua minorada per part dels parlants de la dominant.

En la tria lingüística, la indefensió apresa (també desemparança apresa) facilita l’adopció de conductes submises, consistents en adaptar-se sistemàticament a l’idioma dominant, amb qualsevol tipus d’interlocutor i en la pràctica totalitat de les circumstàncies. Òbviament, la generalització d’aquest tipus de conducta contribueix notablement a facilitar la substitució lingüística.

Convé precisar que un dels elements que contribueixen molt a mantenir aquesta actitud d’indefensió és la carència de models públics i significatius, capaços de mostrar (i encomanar) un altre tipus de comportament. Recordem que, fins i tot els més alts representants polítics de la societat catalana, fins ara, s’han plegat sistemàticament a la llengua dominant, tant en privat com en públic. Les escenes que s’han repetit després de cada contesa electoral, en què els mateixos candidats feien (gratuïtament) de traductors a l’espanyol de les seues pròpies valoracions dels resultats, per a un conjunt d’empreses de la informació lingüísticament incompetents, n’és un exemple molt adequat.  En un país normal, les autoritats no tradueixen les seues pròpies declaracions a altres idiomes. Són les empreses de la informació les que posen els mitjans necessaris (doblatge, subtitulació…) per a facilitar la comprensió de les seues audiències.

En l’altre extrem, el supremacisme lingüístic facilita l’aprenentatge d’una condició que el sociolingüista Bernat Joan anomena omnipotència apresa i que consisteix a considerar que poden expressar-se en el seu idioma (dominant) en qualsevol circumstància, i més encara, que qualsevol interlocutor està obligat (si més no, moralment) a parlar-la en la seua presència (Joan, 1998). Aquesta actitud dóna peu a assumir que (a) qualsevol grup en què un dels parlants omnipotents ingresse hauria de passar a parlar en el seu idioma, i (b) no hi ha cap necessitat –per a ells– d’aprendre o ni tan sols entendre la llengua minorada. En alguns casos, aquesta actitud supremacista s’estén fins a la consideració que qualsevol exposició a l’idioma subordinat (paisatge lingüístic visual o sonor, documents o interaccions personals) és una falta de respecte o un insult cap a ells.

L’actitud d’omnipotència apresa dóna peu a assumir que (a) qualsevol grup en què un dels parlants omnipotents ingresse hauria de passar a parlar en el seu idioma, i (b) no hi ha cap necessitat –per a ells– d’aprendre o ni tan sols entendre la llengua minorada.

Cal dir que aquestes són dues categories molt genèriques, que no exclouen de cap manera tota l’àmplia gamma de matisos pel que fa a la manera com cada persona tria una llengua o l’altra, i en fa uns o altres usos.

En el grup que hem qualificat com desemparat hi ha una diversitat de graus de submissió i de maneres d’assumir-la. Particularment, hi ha grans diferències en allò que podríem anomenar el grau de consciència lingüística. En un extrem tindríem les persones que han desenvolupat una ideologia justificatòria de la seua submissió, i han arribar a acceptar que el català és un idioma secundari, i que és correcte que així siga. En l’altre, aquells que no accepten la subordinació del català, i consideren –en canvi– que hauria de tenir una posició social i legal predominant, tal com la té el castellà al seu territori. Tanmateix, és clau constatar que sovint, tant els uns com els altres, exhibeixen conductes lingüístiques sorprenentment semblants, que consisteixen a  canviar al castellà en moltes ocasions i amb diversos graus de facilitat.

D’altra banda, tampoc en el grup ‘omnipotent’ són tots els parlants iguals. Més aviat oscil·len en un continu que va des del supremacisme explícit dels qui consideren que el castellà hauria de ser la llengua principal (o única), especialment pel que fa a educació i usos públics i oficials, i els qui expressen el desig d’un bilingüisme formalment paritari (tot en els dos idiomes oficials), però en la pràctica, netament decantat cap al castellà, que és considerat com una llengua general (o fins i tot «internacional») enfront de la consideració localista del català. I sobretot, les maneres d’expressar aquesta omnipotència apresa poden diferir molt individualment. Algunes persones ho fan de manera clarament agressiva, mentre que unes altres poden optar per maneres més suaus d’exercir la superioritat lingüística. Quan els supremacistes que s’expressen de manera agressiva són autoritats (policies, jutges, etc.), la seua conducta adquireix un valor extra pel que fa a l’impacte sobre la tria lingüística dels ciutadans.

Tot i que en la major part de les activitats humanes tendim a considerar que el coneixement és preferible  a la ignorància, resulta curiós constatar que, conductualment, la major fortalesa del supremacisme lingüístic rau precisament en la ignorància. Si un dels interlocutors pot, de manera creïble, al·legar que ignora la llengua de l’altre, tota la pressió per a resoldre la (pretesa) dificultat comunicativa recaurà indefectiblement sobre aquest últim. Per tant, mentre estiga justificat suposar que qualsevol persona que parla català és competent en castellà, al·legar ignorància del català (o fins i tot dificultat per expressar-s’hi) pot ser un argument definitiu per a considerar que la comunicació s’ha de produir en castellà.

Conductualment, la major fortalesa del supremacisme lingüístic rau precisament en la ignorància. Si un dels interlocutors pot, de manera creïble, al·legar que ignora la llengua de l’altre, tota la pressió per a resoldre la (pretesa) dificultat comunicativa recaurà indefectiblement sobre aquest últim.

 

Òbviament, les actituds descrites, i els comportaments concrets que se’n deriven, resulten perfectament complementàries en una societat per a facilitar la substitució de la llengua subordinada per part de la dominant.

Cooficialisme

Una de les conseqüències de l’anomenat Estat de les autonomies és la consideració de cooficials d’algunes de les llengües dels territoris sota sobirania espanyola. Tanmateix, els termes cooficial, cooficialitat no apareixen a la Constitució espanyola ni als estatuts d’autonomia. Malgrat això, han estat usats profusament pels òrgans jurisdiccionals que els últims 35 anys han intervingut en els freqüents conflictes lingüístics que s’han produït. I n’han fet una interpretació de cada vegada més restrictiva per al català, que ha anat passant de llengua (també) oficial a llengua cooficial i, finalment, amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, al que podríem dir-ne «llengua subcooficial».

El diccionari (DIEC) estableix que cooficial vol dir «Que comparteix l’oficialitat, amb igualtat de circumstàncies legals, s’aplica especialment a llengües en un mateix territori». Això, que legalment s’ha articulat de maneres diverses a Catalunya, el País Valencià o les illes (i de cap manera a la Franja de Ponent), sovint ha significat –pel que fa a l’impacte sobre els qui s’expressen en català–, senzillament, «oficial però menys». En la pràctica, al País Valencià –per exemple– significa que tot allò que estiga escrit en català ho estarà també en castellà, però no viceversa. En general, i en tot el territori lingüístic, un efecte social d’aquest «cooficialisme» és que qualsevol ciutadà pot viure íntegrament en castellà, fins i tot ignorant (o afirmant que l’ignora) el català, mentre que és virtualment impossible viure normalment sense conèixer (i sovint, sense usar) el castellà.

Des del punt de vista de la conducta individual, podem dir que això darrer forma part del distint impacte de la condició de cooficialitat sobre els dos grans tipus de parlants (omnipotents i desemparats) descrits més amunt. Els primers estan en condicions d’assumir, creure’s i fer valer la condició d’oficial de la seua llengua, mentre que els segons no passen d’entendre-la com una mena d’aspecte formal, sense cap impacte sobre les relacions interpersonals en què participen. No hi ha dubte que les freqüents actituds omnipotents que es donen entre autoritats judicials i policíaques, fonamentalment, contribueixen en gran mesura a consolidar aquesta situació discriminatòria.

Si ens centrem en les conseqüències conductuals que podria tenir la cooficialitat del català i el castellà en un estat català, la qüestió central és com impactaria la cooficialitat en cadascun dels dos tipus de parlants.

Si ens centrem en les conseqüències conductuals que podria tenir la cooficialitat del català i el castellà en un estat català, la qüestió central és com impactaria la cooficialitat en cadascun dels dos tipus de parlants. Amb el benentès que, tal com ja s’ha precisat més amunt, només es tracta de dos grups genèrics, podríem aventurar que l’impacte seria ben diferent per a cadascun d’ells.

No hi ha dubte que uns (els de l’omnipotència apresa) estarien en perfectes condicions d’aprofitar totes les oportunitats que el caràcter oficial del seu idioma els atorgaria, mentre que els altres (els de la desemparança apresa), probablement no.

Entenc que els qui defensen que el castellà també ha de ser oficial en un estat català no pensen en una doble oficialitat esbiaixada a favor del castellà, com la que coneixem actualment. Probablement impulsarien un reconeixement del castellà com a idioma també oficial, sense qüestionar el rol de llengua nacional del català. Tot i això, és probable que, entre el grup dels desemparats, aquesta certa continuïtat de l’statu quo facilités una estabilitat, en consonància, dels habituals usos lingüístics, que no afavoreixen gens la vigència del català. No cal negar que els canvis legislatius que probablement es produirien (normatives lingüístiques més respectuoses amb el català, major presència social i visibilitat pública…) podrien propiciar alguns canvis de conducta, en el sentit d’una major normalitat en l’ús social del català. Aquests canvis, però, solen tenir efecte més aviat a llarg termini, i potser durant els primers anys no serien gaire perceptibles. Això genera el risc d’aprofundir l’actual debilitat del català enfront del castellà, que continuaria tenint a favor tota la potència de l’aparell de l’Estat espanyol (incloent-hi, de manera especialment rellevant, la gran profusió de mitjans de comunicació) i seguiria disposant del suport explícit de l’Estat català. Per contra, el català només comptaria amb el suport del seu estat, que també hauria de vetlar pel castellà.

Proposta

Com he dit al principi, la meua formació no m’autoritza a emetre cap mena d’opinió experta sobre assumptes de caràcter legislatiu. Més encara, entenc que potser la disputa entre doble oficialitat o no és una mica simplista, en la mesura que la manera concreta com s’articule el nivell d’oficialitat pot resultar tant o més rellevant. Pel que fa a l’impacte sobre el comportament, en canvi, la meua opinió és que, més important que la condició d’oficial o no, és quines actituds lingüístiques promourà la nova legislació en la població en general, i molt particularment en els funcionaris i les autoritats.

Els ciutadans podem recórrer a les instàncies judicials en determinats casos, quan l’acord per altres mitjans ha resultat impossible o, almenys, molt difícil. Tanmateix, quotidianament funcionem de maneres que, si bé es troben generalment dins del marc dels comportaments que la legislació vigent considera acceptables, no hi fan referència explícita. Vull dir que una persona no consulta què en diu la llei, abans d’adreçar-se, en un o altre idioma i d’una o altra manera, a un interlocutor. Ho fa, en canvi, d’acord amb un altre tipus de «lleis», que són les normes socials vigents. Aquestes són les que hauran de canviar per tal de garantir la vigència social i la bona salut del català.

Per tant, caldria construir una cultura del respecte lingüístic que abaste tantes instàncies de la futura societat catalana com siga possible. És per això que les actituds (i les conductes que se’n deriven), tant de les autoritats polítiques (des del president del Govern fins als funcionaris municipals) com de jutges i policies són especialment rellevants. No vol dir que les d’uns altres professionals no ho siguen. Òbviament que mestres, metges o bancaris també exerceixen la seua influència, no gens descartable.

Això depèn en part de les lleis que s’articulen. També dependrà, però, d’altres aspectes, no tan específicament dissenyats i redactats, com ara les conductes que es promouen. El model invers el tenim ben a la mà. L’Estat espanyol ha construït un model de supremacisme lingüístic, que inclou diverses formes de ridiculització dels idiomes estatals distints del castellà, així com la humiliació freqüent dels seus parlants. Entre les forces de seguretat, particularment, hem trobat, només en els últims pocs anys, una llarga llista d’exemples d’això mateix. Des de policies d’aduana que fan despullar-se una senyora perquè se’ls havia adreçat en català, fins a guàrdies de trànsit que formulen acusacions falses a un conductor pel mateix motiu, o revisors de la RENFE que expulsen del tren un avi i el seu nét, l’element comú és sempre una cultura en què l’abús lingüístic no sols no està mal vist, sinó que és sistemàticament tolerat, i potser fins i tot estimulat.

És exactament això el que hem d’evitar. Aquesta cultura de l’abús que es basa en una profunda consideració de la superioritat intrínseca del nostre grup enfront dels altres. Per a escapar d’aquesta cultura supremacista disposem de bons predictors d’èxit, entre els quals destacaria els següents:

  1. La població que parla català mai no ha desenvolupat l’actitud de prepotència lingüística descrita més amunt. Per tant, no ha de ser molt difícil evolucionar, des de l’actual desemparança apresa, cap a una actitud de respecte sincer als altres idiomes, incloent-hi l’espanyol.
  2. Essent el català una llengua de grandària mitjana, la conveniència de conèixer un o més idiomes europeus es fa evident.
  3. Tothom qui actualment parla català domina almenys dos idiomes, cosa que, com s’ha documentat sobradament, facilita molt l’aprenentatge de noves llengües i –encara més– la comprensió d’idiomes que no es dominen plenament.

Amb aquest panorama, diria que no hauria de ser una tasca particularment difícil generar un model de conducta respectuós amb l’ús de distintes llengües, diametralment oposat al que ens ha imposat durant segles l’Estat espanyol.

Amb aquest panorama, diria que no hauria de ser una tasca particularment difícil generar un model de conducta respectuós amb l’ús de distintes llengües, diametralment oposat al que ens ha imposat durant segles l’Estat espanyol. Potser la dificultat estiga en aconseguir això sense perjudicar la imprescindible revitalització de l’ús social del català en tots els àmbits. Entenc, però, que aquest objectiu no és contradictori, sinó més aviat complementari, amb la construcció d’una autèntica cultura de respecte lingüístic, capaç de garantir el respecte degut a tots els parlants de qualsevol idioma.

Resum

  1. L’estatus legal del castellà en el futur Estat català no és un afer menor, perquè afectarà la probabilitat que els ciutadans trien amb normalitat el català com a llengua de comunicació habitual.
  2. Hom pot esperar que l’estatus de cadascuna de les llengües tinga impactes diferents sobre els seus parlants actuals, ja que han estat sotmesos a aprenentatges ben distints.
  3. Tan important o més que el grau d’oficialitat són les actituds que es promoguen institucionalment respecte a l’ús d’uns altres idiomes.
  4. Tant si el castellà adquireix un cert grau d’oficialitat com si no, hi ha dos punts que caldria garantir si volem avançar en la normalització real de l’ús social del català:
    1. Cap persona hauria de poder al·legar vàlidament ignorància del català en cap situació. Això es pot donar sens perjudici del fet que els ciutadans, en les seves relacions amb qualsevol administració, puguen gaudir del dret d’usar el castellà, o aprofitar el fet que pràcticament tothom domina aquesta llengua per a utilitzar-la ells mateixos en tots els àmbits.
    2. L’actitud oficial davant l’ús de qualsevol llengua hauria de ser la d’intentar facilitar la comprensió mútua. Evidentment, això no implica que mestres, metges o policies catalans estiguin obligats a dominar mitja dotzena d’idiomes. Es tracta, senzillament, que no adopten cap actitud supremacista respecte a algú que s’expressa en un altre idioma, amb independència de si és oficial o no. Els humans estem molt ben dotats per a entendre’ns, i per poc que ho vulguem trobem la manera de fer-ho.
    3. El repte serà aconseguir que el català esdevinga un idioma plenament normal, en què es puguen realitzar totes les activitats, alhora que ni es persegueix ni es desencoratja l’ús d’altres idiomes.
    4. Un dels factors decisius serà la capacitat de mostrar models públics, en tots els àmbits, d’un ús realment normal (no subordinat) del català.

Tant si el castellà adquireix un cert grau d’oficialitat com si no, hi ha dos punts que caldria garantir si volem avançar en la normalització real de l’ús social del català: cap persona hauria de poder al·legar vàlidament ignorància del català en cap situació; l’actitud oficial davant l’ús de qualsevol llengua hauria de ser la d’intentar facilitar la comprensió mútua.

Referències

Kaushanskaya, M. & Marian, V.: The bilingual advantage in novel word learning. Psychonomic Bulletin & Review 16 (4), 705-710, 2009

Jaspal, R.: Language and social identity: a psychosocial approach. Psych-Talk, 64, 17-20, 2009

Joan, B.: Un espai per a una llengua. València, Edicions 3i4, 1998

Maier, S. F. i Seligman, M. E . P.: Learned Helplessness: Theory and Evidence. Journal of Experimental Psychology: General 1976, Vol. 105, No. 1, 3-46

Maldonado A. Research on irrelevance, helplessness, and immunization against helplessness in Spain: past, present, and future. Integrative Physicological & Behavioral Science.; 37(1):22-34, 2002

Moreno Cabrera, J. C.: El nacionalismo lingüístico. Barcelona: Edicions 62, 2008

Suay, F.: Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics. Cercle XXI, Butlletí 7, 2009

Suay, F. i Sanginés, G.: Un espai per als parlants d’una llengua. Llengua i Ús, 34, 27-39, 2005

Suay, F. i Sanginés, G.: Un model d’anàlisi i intervenció en la submissió lingüística. Anuari de Psicologia, 9 (1): 97-111, 2004

Whitley, B. E. & Kite, M. E. (2010) The Psychology of Prejudice and Discrimination. Ed 2. pp. 379-383. Cengage Learning: Belmont.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s