El català, llengua d’estat en comunicació i cultura

Josep Gifreu, Universitat Pompeu Fabra

josep_gifreu.jpgEn el camp de la comunicació i  la cultura, disposar d’un estat protector és avui una condició indispensable per a la sostenibilitat d’una llengua, sobretot en la present fase aguda de competició per a accedir i tenir casa pròpia a la Babel digital global. El nou Estat català haurà d’emprendre una tasca titànica per tal de bastir en pocs anys la superestructura del poder comunicatiu i cultural que els altres estats nacionals d’Europa han edificat al llarg de dècades. I l’haurà de construir òbviament en la llengua nacional, el català. Com han fet i fan els estats d’Europa.

El procés previsible en l’assumpció i l’exercici del poder comunicatiu i cultural de la Catalunya independent hauria de comprendre actuacions coherents i articulades a diferents nivells, que resumiria en els cinc punts següents.

En el camp de la comunicació i  la cultura, disposar d’un estat protector és avui una condició indispensable per a la sostenibilitat d’una llengua, sobretot en la present fase aguda de competició per a accedir i tenir casa pròpia a la Babel digital global.

Estatut per a la llengua dels media

El primer nivell és lògicament el de l’estatut d’oficialitat de la llengua catalana com a llengua nacional i territorial de Catalunya, el qual hauria d’incloure i definir l’estatut específic del català en relació amb els mitjans de comunicació amb seu social a Catalunya. Aquest definició constitucional afectaria en primer lloc els serveis públics i les polítiques, és a dir, el servei públic de l’audiovisual i les polítiques culturals i de comunicació.

El català, com a llengua nacional, hauria de ser la llengua institucional pròpia dels mitjans públics, així com la llengua dels mitjans privats en la mesura que optessin a llicències de l’espectre radioelèctric. Igualment, el català hauria de ser la llengua exigible en les activitats i produccions culturals que aspiressin a obtenir ajuts públics.

L’ampli consens assolit aquests anys envers el procés general de normalització del català al Principat de Catalunya porta a pensar que el procés sobiranista conduirà també cap a un consens suficient per a culminar el procés tot declarant el català llengua oficial del nou Estat. Aquesta condició afavoriria en gran manera la normalització del català també en els mitjans i serveis de comunicació del país, així com en les polítiques culturals. Establerta la preeminència del català en els dos àmbits, caldria atendre també la regulació de les condicions de la presència d’altres llengües en els serveis de comunicació i de cultura prestats per operadors del territori, atenent especialment dos casos: el de l’aranès a la Vall d’Aran, amb caràcter de cooficialitat territorial, i el de l’espanyol, per la seva importància històrica, cultural i social a Catalunya.

Les institucions culturals i mediàtiques

El següent nivell hauria de preveure i establir les institucions culturals i mediàtiques que haurien de garantir la normalització del català en els mitjans i en les indústries culturals i comunicatives. En aquest sentit, l’entramat de les institucions destinades a vetllar per la progressió de la normalització de la llengua catalana en el camp de la cultura i la comunicació hauria de dur a terme les següents actuacions:

[…] S’hauria de preveure i establir les institucions culturals i mediàtiques que haurien de garantir la normalització del català en els mitjans i en les indústries culturals i comunicatives.

− Una llei general de la comunicació i la cultura.

− La creació de dues autoritats independents: una per a la regulació i control de la comunicació; i l’altra, per a la potenciació de la llengua en la creació i producció culturals.

− La creació d’un potent sector públic de la comunicació audiovisual, amb llei específica (continuant les funcions de la CCMA).

− L’adopció de polítiques de foment, suport i protecció de les empreses i iniciatives culturals en català, especialment en sectors estratègics (cinema, audiovisuals, interactius, animació, multimèdia, etc.) orientats a la creació i gestió de continguts per a les xarxes i les pantalles.

En aquest sentit, Catalunya ja acumula una important tradició d’iniciatives, algunes  pioneres, en l’establiment de regulació i de polítiques pròpies en cultura i comunicació, on la llengua ha adquirit un tractament força favorable.

Actuacions prioritàries contra la dependència

El tercer nivell del procés −per raons d’oportunitat aquesta fase podria ser prioritària− comprendria l’adopció de les mesures més urgents en relació amb l’estat actual de dependència específica de l’espai cultural i comunicatiu català respecte de l’espanyol. En aquest punt, em limitaré a plantejar tres àmbits estratègics amb vista a situar el català com a llengua hegemònica en els processos de comunicació i cultura.

[…] el procés comprendria l’adopció de les mesures més urgents en relació amb l’estat actual de dependència específica de l’espai cultural i comunicatiu català respecte de l’espanyol.

Primer àmbit estratègic, considerat avui de nivell zero: el control de l’espai o espectre  radioelèctric (que equival a la sobirania en la planificació de les telecomunicacions) a fi de facilitar l’assignació i planificació d’espectre també en àmbits de gran impacte en comunicació i cultura com són els dos grans blocs d’operadors, les telefòniques i les cadenes de televisió.

Segon àmbit estratègic: l’assumpció de la cultura catalana com la cultura vinculada a la llengua catalana, almenys en aquelles expressions en què la llengua juga un paper determinant. L’Estat nacional català haurà d’afavorir a través de diverses polítiques i mesures (subvencions, crèdits, beneficis fiscals, etc.) els diversos actors i operadors culturals –cosa que a la Unió Europea està legitimada per l’anomenada «excepció cultural»– en la mesura que les activitats culturals a protegir assegurin el compromís d’incorporar la llengua catalana com a llengua normal d’expressió o llengua origen de la traducció.

I tercer àmbit: el del sistema comunicatiu convencional amb un nucli encara hegemònic, la televisió. Si la premsa diària i la ràdio conformen ja un sistema català, i en part en català, de caràcter força autònom, en canvi és clarament en el sistema televisiu on la dependència del sistema espanyol, i totalment en espanyol, resulta més clara. Per tant, una de les primeres mesures del nou Estat català haurà de ser l’abolició de les prerrogatives de cobertura del territori català de les cadenes de ràdio i televisió espanyoles i la provisió d’un nou mapa de distribució de l’espectre per a emissores de ràdio i TDT al territori de Catalunya. Seria un requisit explícit dels nous operadors l’ús normalitzat del català en les seves emissions (potser amb percentatges d’ús que acceptessin, sota determinades condicions, quotes de presència d’altres llengües).

El cas de la televisió privada d’àmbit nacional català podria ser un bon exemple de subsector a potenciar amb mesures adequades, segurament transitòries però generoses.

Així, al costat de les antigues empreses de comunicació, sorgirien probablement noves iniciatives empresarials i comercials per a ocupar segments de mercat que ara exploten determinades empreses de titularitat espanyola. El cas de la televisió privada d’àmbit nacional català podria ser un bon exemple de subsector a potenciar amb mesures adequades, segurament transitòries però generoses. També àmbits emergents com les empreses de creació i producció de continguts i serveis per als nous dispositius mòbils haurien de trobar suports decisius en  mesures públiques de foment i promoció a condició de fer-hi ús normal del català.

Foment i vertebració dels sectors privats

Un quart nivell d’actuacions ha de comprendre les mesures de suport i de foment per a potenciar la creació, producció i difusió de continguts i de serveis culturals i comunicatius en català. Es tracta de definir, adoptar i executar una política cultural i lingüística destinada a afavorir els sectors privats catalans que es dediquen a activitats de comunicació i/o de cultura. En aquest sentit, la vertebració d’un sector privat català potent i capaç de competir en els mercats i en el ciberespai requeriria polítiques i mesures decidides de foment, protecció i promoció almenys en els primers anys de la independència.

Caldria adoptar línies especials de suport (financer, creditici, fiscal, etc.) a certes àrees estratègiques de desplegament de la creativitat i de la producció catalanes, sobretot en continguts audiovisuals i multimèdia en català. Caldria en aquest punt una estreta coordinació entre les polítiques culturals destinades a potenciar sectors creatius i productius essencials (com el cinema, l’audiovisual, la música, l’animació o la preservació del patrimoni artístic) i les polítiques de foment a la producció de continguts multiplataforma de qualitat, capaços de competir a l’interior del mercat català, però també a l’exterior.

De cara a l’execució d’un model d’ajuts públics al sector de l’audiovisual, inclosos el cinema i els nous productes multimèdia, caldria definir el concepte obra audiovisual catalana (al mode com les mesures europees de suport al sector defineixen obra europea, qüestió ja abordada en la llei de la comunicació audiovisual de 2005). Els criteris que definirien una obra com a catalana, permetrien d’objectivar la nacionalitat catalana de l’obra, tal com fan molts països de la Unió Europea, que no dubten d’establir la llengua pròpia com a primer criteri de nacionalitat de l’obra.

També caldrien mesures especials per a la traducció (en format de doblatge o de subtitulatge) tant de les obres audiovisuals i multimèdia catalanes cap a altres llengües com, sobretot d’altres llengües cap al català.

Relacions amb els altres països de parla catalana

Finalment, el darrer nivell d’actuacions, però no per això el menys important, seria la definició i implementació d’un quadre articulat de relacions culturals i de comunicació amb els altres territoris de parla catalana. L’actual Estatut d’autonomia orienta ja les línies d’actuació a seguir. Estableix l’article 12: «La Generalitat ha de promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya». També s’hauria d’arbitrar mesures especifiques de suport i ajuda a les comunitats catalanes a l’exterior (art. 13).

El nou Estat català hauria de ser conscient de la responsabilitat històrica que li pertoca en el procés actual de redreçament de la llengua i la cultura catalanes, i per això hauria de prestar una atenció especial a l’establiment d’acords de cooperació estable en el camp de la comunicació i la cultura amb els altres territoris de l’espai del català. La potenciació dels vincles d’intercomunicació de tota mena (cultural, comunicativa, acadèmica, professional, etc.) entre Catalunya i les altres comunitats de l’espai del català és condició necessària per a garantir un espai de comunicació i de llengua sostenible en el ciberespai i capaç de competir amb els altres espais culturals i lingüístics de rang mitjà a Europa i al món.

El nou Estat català hauria de ser conscient de la responsabilitat històrica que li pertoca en el procés actual de redreçament de la llengua i la cultura catalanes, i per això hauria de prestar una atenció especial a l’establiment d’acords de cooperació estable en el camp de la comunicació i la cultura amb els altres territoris de l’espai del català.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s