Estat propi i llengua

Agustí Pou, Universitat de Barcelona

Quins avantatges reportarà a la llengua catalana que els catalans tinguem un estat propi? La relació entre l’accés a la independència i la viabilitat de la llengua ha estat un lloc de trobada de molts autors que s’han apropat a la normalització del català des de perspectives diferents, des de la sociolingüística, la filosofia política o la ciència política. Des del lloat per molts i qüestionat per altres manifest d’Els Marges[1], la relació entre l’existència d’una estructura d’estat i la consolidació del català com a llengua amb perspectiva de futur (o, en sentit negatiu, el perill de la substitució lingüística per la manca d’estat) ha anat generant una extensa aportació científica, però també, i sovint barrejat amb l’anterior, una gran quantitat de contribucions des de la tribuna política, dels mitjans de comunicació i de l’activisme lingüístic. No és ara, però, el moment de fer un report de tot aquest cos teòric i ideològic, ni per l’extensió breu d’aquest escrit ni, sobretot, per la falta de coneixement de qui el subscriu.

Crec que és indiscutible, però, que l’establiment del poder polític vinculat a una llengua, la llengua nacional, obre un espai de consolidació i manteniment de l’idioma. Bernat Joan ens il·lustra en aquest sentit[2]. En el nostre entorn politicocultural s’ha donat una íntima relació entre accés a la independència i recuperació de la llengua. Casos com el polonès, el romanès, el txec, l’hongarès o, encara més espectacular, l’hebreu, donen compte d’aquest paral·lelisme, sense entrar en el debat de si la independència és una condició necessària per a restablir l’idioma en la major part de les seves funcions o si es tracta d’una condició necessària, però no suficient, o fins si no és necessària ni tampoc suficient. Com s’ha dit tantes vegades, «la llengua sempre ha estat companya de l’imperi»[3], i per al poder polític l’elecció d’una determinada llengua «de govern» no ha estat solament una simple decisió tècnica; ans al contrari, ha constituït una opció de caràcter eminentment polític, amb unes motivacions i amb unes mesures implícites o explícites per a assolir l’objectiu lingüístic nacional  i, alhora, amb unes conseqüències de caràcter simbòlic i identitari.

En el nostre entorn politicocultural s’ha donat una íntima relació entre accés a la independència i recuperació de la llengua

El multiculturalisme liberal ha postulat la necessitat que des de les democràcies liberals s’atenguin i s’integrin els drets de les minories i, ensems, ha indagat sobre els límits de les polítiques de «redreçament» lingüístic[4]. Ha postulat els punts d’equilibri que ha d’observar l’estat democràtic entre el manteniment de l’estructura estatal i el respecte al plurilingüisme. Entre els tractadistes catalans, Branchadell[5] s’ha endinsat en les possibilitats de justificació teòrica d’aquesta política: com i fins on es pot protegir la llengua respecte a les altres llengües; fins on es poden restringir els usos interns dels membres de la minoria per a salvaguardar l’idioma; o quines poden arribar a ser les garanties per a la seguretat lingüística. En definitiva, com conciliar la planificació lingüística pròpia de la construcció nacional amb la teoria política liberal.

Des d’una perspectiva jurídica, això és, des de l’articulació normativa de l’estatus de la llengua i dels drets lingüístics, la pregunta sobre els límits jurídics ha estat abordada en diverses ocasions pels autors[6]. Les normes que estableixen el règim lingüístic sobre un territori no deixen de ser el resultat o la concreció pràctica dels aspectes que des d’un punt de vista teòric s’han debatut prèviament: els trets generals que caracteritzen el règim d’oficialitat, els usos lingüístics a l’educació, la llengua i els drets lingüístics en l’actuació administrativa i judicial, la política de subvencions, la regulació lingüística del règim d’estrangeria i d’adquisició de la nacionalitat, la regulació d’una institució de la llengua, etc. La important normativa lingüística que hi ha sobre tot això significa una intervenció del poder sobre la llengua de comunicació i ha de respondre, forçosament, a unes limitacions.

El debat sobre els límits de la normalització del català ha pesat, i molt, sobre el procés de recuperació del català com a llengua nacional. La llengua a l’ensenyament, els usos lingüístics a l’Administració, la necessitat que els servidors públics sàpiguen català, la llengua a les actuacions judicials, l’etiquetatge, la legitimitat de subvencions a la llengua, per dir-ne només alguns. Però els límits no es plantegen essencialment des del punt de vista del respecte als drets fonamentals o als drets lingüístics dels castellanoparlants; sinó que el sostre de la normalització l’ha marcat, sobretot, el règim jurídic del castellà a l’Estat espanyol: el deure constitucional de conèixer el castellà; la falta de designació expressa de «les altres llengües oficials»; la falta de declaració d’oficialitat de «les altres llengües» a tot l’Estat espanyol (castellano, lengua oficial del Estado), la concepció sovint uniformista de la igualtat, l’exercici de les competències estatals sense tenir en compte el català, etc. Els límits, en definitiva, de les mesures de planificació lingüística no vénen tant per la confrontació mesura normalitzadora-dret ciutadà, sinó per la contraposició de la dimensió lingüística dels national building català i espanyol. L’Estat espanyol (això és, el seu aparell ideològic, polític, administratiu i mediàtic) no vol deixar de ser, almenys des d’un punt de vista lingüístic, un estat de matriu castellana, cosa que s’evidencia en la conflictivitat amb les polítiques lingüístiques autonòmiques.

El sostre de la normalització l’ha marcat, sobretot, el règim jurídic del castellà a l’Estat espanyol: el deure constitucional de conèixer el castellà; la falta de designació expressa de «les altres llengües oficials»; la falta de declaració d’oficialitat de «les altres llengües» a tot l’Estat espanyol.

Al meu entendre, això ha provocat que la doctrina jurídica catalana[7] hagi cercat l’empara de termes jurídics que suplissin la falta efectiva de poder de decisió: la noció de llengua pròpia com a base dels usos oficials a favor del català (el malaurat ús «preferent» de l’Estatut anul·lat pel TC) i de les polítiques de normalització del català[8], conceptuar el «deure de coneixement del català» com a conseqüència lògica de la mateixa declaració com a llengua oficial o l’atribució de competència en matèria de llengua a favor de la Generalitat. S’ha volgut «esgarrapar» jurídicament allò que una interpretació i pràctica restrictives de distribució de competències negava; la bateria jurídica catalana ha maldat per contrarestar el desequilibri normatiu que es produeix entre castellà i català, ja des de la mateixa Constitució. Però aquest és un repte molt difícil de superar perquè es juga en un discurs jurídic que no és el propi. El límit de l’oficialitat del català no el marca només el territori, sinó sobretot les competències i potestats sobre les diferents matèries: tota competència atribuïda a l’Estat i que funciona de manera centralitzada, funciona en castellà; les institucions centrals (amb competències centralitzades) funcionen en castellà; les competències que exerceix l’Estat a Catalunya es vehiculen (ja jurídicament, però sobretot a la pràctica) en castellà; la fragmentació territorial ha aconseguit posar constantment en dubte la unitat del català; el català és absent en l’acció exterior de l’Estat. En altres paraules: la manca de voluntat política per part de l’Estat fa que el català s’allunyi en molts sentits de les funcions de la llengua oficial que esmentava Cooper: no s’estatueix com a llengua oficial de l’Estat; no és una llengua de treball en molts espais de vida pública dels catalans; no constitueix un element simbòlic de l’Estat[9]. Tampoc Espanya no és un estat federal en què els estats federats escullin el seu règim lingüístic, sinó que aquest règim està dissenyat per l’Estat central i fiscalitzat per les seves institucions jurisdiccionals, que no han tingut un procés de descentralització paral·lel als poders legislatiu i executiu.

La manca de voluntat política per part de l’Estat fa que el català s’allunyi en molts sentits de les funcions de la llengua oficial: no s’estatueix com a llengua oficial de l’Estat; no és una llengua de treball en molts espais de vida pública dels catalans; no constitueix un element simbòlic de l’Estat

Per aquesta raó competencial i per l’estructura política territorial de l’Estat, doncs, en molts espais el català no hi és, o hi és de manera precària, justament perquè la normativa i la mateixa pràctica de l’Estat espanyol ho impedeixen. Ser oficial plenament vol dir ser oficial en tots els àmbits de gestió i decisió del poder públic estatal i, en la mesura que s’ha produït un trasllat de competències a la Unió europea, vol dir ser oficial també a la Unió. Posem-ne alguns exemples ben vistosos: en què s’ha concretat la possibilitat d’ús del català al Senat? En ben poca cosa. I la previsió de l’article 33.5 de l’Estatut de poder utilitzar el català en òrgans jurisdiccionals centrals? En res. I els acords administratius amb les institucions de la UE perquè el català pogués ser un idioma de relació per part dels ciutadans que s’hi adrecen? En incompliments. Alhora, les mesures de protecció lingüística han estat objecte constant d’impugnació (el règim d’usos a les administracions públiques, la llengua a l’ensenyament, l’exigència del coneixement de la llengua per a treballar a l’Administració pública) i d’oblit en els usos de l’Estat.

Reprenem ara la pregunta inicial: què pot oferir un estat propi al català? Aquí, ja ho hem apuntat, podem fer la llista d’àmbits en què l’Estat espanyol, en la norma i en la pràctica, negligeix el català. Però el més important no és tant en quins àmbits s’estendrà l’ús del català pel simple fet d’existir com a estat propi, sinó la qüestió prèvia: què pot fer un estat pel que fa a la llengua? I aquí rau el nucli de la qüestió. El règim lingüístic que s’estableixi[10], amb respecte als drets dels ciutadans i seguint els cànons establerts als textos internacionals, serà determinat per un poder polític emanat del poble català. Pot ser millor un estat català que un estat espanyol? Si féssim un judici aliè a la història, un estat espanyol no hauria de ser negatiu per a la llengua d’una minoria notable de la població[11]. El dret comparat ens mostra sistemes d’articulació lingüística respectuosos. Però la perspectiva històrica, corroborada per la pràctica política, administrativa i judicial espanyola a partir de l’aprovació de la reforma de l’Estatut català, ens evidencien la incapacitat de l’Estat espanyol d’encaixar la demanda de plurilingüisme que es planteja des dels territoris amb llengua pròpia, significadament Catalunya[12]. Només cal fer un seguiment dels informes que periòdicament presenta l’Observatori de la Llengua Catalana[13] per a constatar aquesta manca de capacitat.

Així les coses, un estat català pot oferir, com a mínim, un punt de partida millor. Amb un estatus de llengua oficial a tots els efectes el català serà present en la gestió de tots els afers públics dels quals avui es veu bandejat: la justícia, la tasca legislativa i de control polític, el control de constitucionalitat, el règim de nacionalitat i estrangeria, tots els registres públics, patents i marques, requeriments de l’etiquetatge, institucions reguladores diverses, projecció exterior… Només cal agafar les llistes de distribució de competències Estat-comunitats autònomes per a saber on el català avui pràcticament ni se’l veu i demà, molt probablement, serà llengua d’ús. En el darrer aspecte esmentat, la projecció exterior, el canvi d’estatus dins d’organitzacions supranacionals com la Unió Europea seria evident. Només pel fet de ser una llengua d’estat passaria a ser una llengua oficial dins de l’organisme[14]. L’assumpció d’aquesta plena oficialitat reubicaria conceptes jurídics avui segurament sobreexplotats com el de llengua pròpia[15] o la prescripció de l’ús preferent que conté  l’Estatut del 2006 i que va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional en la Sentència 31/2010, o tècniques legislatives voluntarioses però imprecises com la molt adduïda i sovint poc concretada competència de la Generalitat sobre la llengua[16], o la proclama de drets lingüístics «d’acord amb la legislació corresponent» de l’Estat que poques vegades s’acaba concretant[17].

Només cal agafar les llistes de distribució de competències Estat-comunitats autònomes per a saber on el català avui pràcticament ni se’l veu i demà, molt probablement, serà llengua d’ús.

L’oficialitat no serà, com ara, de segona categoria, encaixonada entre el deure exclusiu i excloent  de conèixer el castellà, la manca de plurilingüisme a les institucions centrals i l’aplicació del criteri territorial de l’oficialitat només per al català, i un exercici de competències per part de l’Estat que dóna la primacia al castellà. La STC 31/2010 és, precisament, una vindicació d’aquesta primacia[18]. Nega, per exemple, la constitucionalitat del deure general de coneixement del català que estableix l’Estatut (correlat lògic de l’oficialitat d’una llengua) i l’atribueix només al castellà en virtut de l’article 3.1 de la Constitució. Aquesta gradació de l’oficialitat (el castellà és més oficial que el català), lògicament, no tindria cabuda en un estat català, sobretot perquè la gradació segurament ja contradiu ara mateix la institució de la doble oficialitat[19]. Que el català sigui oficial hauria de voler dir que és tan oficial com el castellà, i això avui no és així perquè hi ha molts àmbits en què la negació del deure de coneixement més el joc de distribució de competències Estat-Catalunya fan que, en l’expressió que va difondre Puig Salellas[20], el català quedi desoficialitzat.

S’ha apuntat també, des d’un punt de vista sociolingüístic, que un efecte negatiu de la independència seria un perjudici per al català al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent, en veure’s incrementades les actituds anticatalanes en aquests territoris[21]. De tota manera, a parer meu, ni jurídicament s’hi ha de produir una involució pel que fa a l’estatus de la llengua, ni políticament és sostenible una acció lingüística que només respongui a una reacció davant una eventual independència. Per contra, comptar amb els ressorts d’una llengua d’estat pot tenir una influència positiva sobre els tres territoris, si bé és veritat que la garantia per al manteniment de la llengua depèn al capdavall de l’actitud lingüística que adoptin els parlants que hi viuen.

Quins avantatges reportarà a la llengua catalana que els catalans tinguin un estat propi? La pregunta no la podem respondre plenament fins que això no sigui una realitat. Però el que és segur és que, en un sentit negatiu, el seu estatus no estarà subjugat a la condició juridicopolítica que actualment només s’ha atribuït al castellà,  com a llengua considerada comuna i com a llengua de l’Estat, i, en un sentit positiu, el seu règim jurídic respondrà a un procés de decisió democràtic dels representants de la ciutadania catalana, amb respecte pels drets lingüístics i per la pluralitat idiomàtica del país.

Amb un estat propi l’estatus del català respondrà a un procés de decisió democràtic dels representants de la ciutadania catalana i no estarà subjugat a la condició juridicopolítica que actualment només s’ha atribuït al castellà, com a llengua considerada comuna i com a llengua de l’Estat.


[1]     «Una nació sense estat, un poble sense llengua». Els Marges, núm. 15, 1979, pàg. 3-15.

[2]     Joan Marí, Bernat. Normalitat lingüística i llibertat nacional. València: Eliseu Climent, 2002.

[3]     Sobre el nacionalisme lingüístic, Moreno Cabrera, Juan Carlos. El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva. Barcelona: Ediciones Península, 2008; en concret, sobre el pròleg de la Gramática de la lengua castellana de Nebrija, pàg. 106-109. En una perspectiva ben diferent, però que il·lustra i documenta bé la relació entre la consolidació de la llengua i la construcció nacional, Marfany, Joan-Lluís. Llengua, nació i diglòssia. Barcelona: l’Avenç, 2008, especialment els capítols «Llengua i nació (a Europa)» (pàg. 59-84) i «Llengües sense estat i renaixences romàntiques» (pàg. 273-301).

[4]     Kymlicka, Will; Patten, Alan. Language Rights and Political Theory. New York: Oford University Press, 2003, especialment l’estudi introductori dels editors «Language Rights and Political Theory: Context, Issues, and Aproaches», pàg. 1-51.

[5]     Branchadell, Albert. La moralitat de la política lingüística. Un estudi comparat de la legitimitat liberaldemocràtica de les polítiques lingüístiques del Quebec i de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005.

[6]     Antoni Milian ha fet diverses aproximacions a la qüestió de la legitimitat de les normatives lingüístiques i dels seus límits; entre altres, Público y privado en la normalización lingüística. Cuatro estudios sobre derechos lingüísticos. Barcelona: Atelier. IEA, 2001.

[7]     Per aproximar-se als conceptes bàsics del dret lingüístic, Vernet, Jaume (coord.); Pons, Eva; Pou, Agustí; Solé, Joan Ramon; Pla, Anna Maria. Dret lingüístic. Valls: Cossetània Edicions, 2003.

[8]     Solé i Durany, Joan Ramon. «El concepte de llengua pròpia en el dret i en la normalització de l’idioma a Catalunya». Revista de Llengua i Dret, Barcelona, núm. 26, desembre de 1996, pàg. 95-119.

[9]     Cooper, Robert L. Language Planning and Social Change. Cambridge: University Pres, 1989, citat, juntament amb altres tractadistes, per Branchadell, Albert. La moralitat…, pàg. 78

[10]   Ja tenim propostes del règim lingüístic per a un estat propi; vegeu Branchadell, Albert. «Language Policy in the Independent State of Catalonia». Letras, núm. 42, 2011, pàg. 73-96.

[11]   Esmentem, per exemple, les propostes que feia Branchadell perquè l’Estat (espanyol) actués positivament en diversos aspectes relatius a la situació del català, «Les institucions de l’Estat i el sector privat com a àmbits de promoció del català». A: Junyent, M. Carme; Unamuno, Virgínia (ed.). El català: mirades al futur. Barcelona: EUB. Octaedro, 2002, pàg. 66-81. Tanmateix, totes aquestes possibilitats s’han resistit tenaçment a ser realitats. És més, en molts aspectes s’ha produït un discurs i una pràctica involucionista per part de les institucions de l’Estat. En un article recent a El Pais («Resolver el déficit simbólico», 24-05-2013), el mateix autor insisteix en la importància de les estructures estatals en la protecció de les llengües, però veu molt difícil que Espanya es pugui encaminar cap a aquest objectiu, atesa la falta d’evolució cap a una estructuració federal de l’estat.

[12]   Marcet, Joan. «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59, 2013, pàg. 59-74.

[13]   http://www.observatoridelallengua.cat/observatori.php?llengua=ca.

14  Sobre les llengües i el català a Europa i a la Unió europea podeu consultar, entre altres, Pons Parera, Eva. El català a Europa.   Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2007, especialment el capítol 2.

[15]   El treball de Joan Ramon Solé i Durany, «El concepte…», ens apuntava la  base i, sobretot, les possibilitats del concepte jurídic de llengua pròpia, que després es veurien reflectides a la Llei de política lingüística i a la reforma de l’Estatut de 2006. En un sentit contrari a l’ús d’aquest concepte, és molt interessant el capítol que Albert Branchadell hi dedica dins del llibre Liberalisme i normalització lingüística. Barcelona: Empúries, 1997, pàg. 139-185.

[16]   Esmentem sobre la qüestió competencial el treball de Cabellos Espiérrez, Miguel Ángel, «La competència en matèria de llengua pròpia en el nou Estatut», Revista de Llengua i Dret, núm. 49, 2008, p. 69-96.

[17]   Per exemple, en el capítol de l’Estatut dedicat al poder judicial hi ha una vintena de remissions a la legislació estatal, que deixen els drets aprovats en els llimbs de la  voluntat legislativa del parlament espanyol.

[18]   Sobre els efectes d’aquesta resolució, vegeu Pons Parera, Eva, «Els efectes de la STC 31/2010, de 28 de juny, sobre el règim lingüístic de l’Estatut d’autonomia de Catalunya». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, núm. 12, 2011, pàg. 120-152 Vegeu per a cada àmbit el monogràfic de la Revista Catalana de Dret Públic, «Especial Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006», 2010, p. 131-138.

[19]   Segura Ginard, Lluís J. «Les llengües oficials en la doctrina recent del Tribunal Constitucional». Revista de Llegua i Dret, núm. 56, 2011, pàg. 93-96. La Sentència del Tribunal Constitucional 82/1986 ja establia que «sólo del castellano se establece constitucionalmente un deber individualizado de conocimiento, y con él, la presunción de que todos los españoles lo conocen.»

[20]   «Un nuevo ámbito de desoficialización de la lengua catalana: el Registro Mercantil». Revista Jurídica de Catalunya, vol. XCVII, núm. 1, 1998, 127-141.

[21] Vegeu per exemple l’entrevista a Brauli Montoya a «http://parlemaliec.wordpress.com/2012/03/08/brauli-montoya-la-independencia-de-catalunya-seria-contraproduent/» [consulta 01-10-2013], en què defensa que la independència de Catalunya seria contraproduent per a les Illes i el País Valencia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s