Sobirania i llengua en l’àmbit de l’empresa i el consum

Isidor Marí, Universitat Oberta de Catalunya

Introducció

isidor_mari.jpgL’activitat lingüística dels professionals i de les empreses i organitzacions de tota mena té una transcendència especial en la vida personal de cadascú –sigui com a consumidor, client, usuari, sigui com a treballador– i per al conjunt de cada societat –tant per a la presència de les llengües en el funcionament del mercat intern com per a la capacitat de relació internacional o global en les exportacions, les importacions i els fluxos de mà d’obra (immigracions o emigracions de motivació laboral). És evident per poc que hi pensem: vivim en un món dirigit pels mercats i l’activitat socioeconòmica influeix en tots els ordres de la nostra vida. Tanmateix, en la política catalana, en l’activitat de les empreses i organitzacions o en les iniciatives sindicals, cal reconèixer que la importància de la bona gestió de les llengües no ha merescut fins ara més que una atenció secundària i tardana, i el mateix podríem dir de les escoles de negocis catalanes, per molt prestigioses que siguin en la nostra societat i fins i tot internacionalment.

La importància de la bona gestió de les llengües no ha merescut fins ara més que una atenció secundària i tardana de la política catalana i de les nostres escoles de negocis.

La Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris no feia referència a qüestions lingüístiques. Calgué esperar a la Llei 3/1993, del 5 de març, de l’Estatut del consumidor –deu anys després de la Llei de normalització lingüística– per a trobar una primera regulació dels drets lingüístics dels consumidors (Capítol IV) d’aquella llei. En aquell moment, encara que l’article 26 establia el dret a rebre en català les informacions pertinents per al consum i l’ús dels béns, els productes i els serveis, l’article 27 només concretava el dret del consumidor a ser atès (no correspost) en expressar-se en qualsevol de les llengües oficials.

El capítol V de la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística, va detallar i ampliar alguns d’aquests drets, però és sabut que no va arribar a aconseguir un consens parlamentari suficient per a estendre a l’àmbit econòmic privat el principi de disponibilitat lingüística vigent en el sector públic (ni tan sols amb un termini d’aplicació gradual) i a l’article 32 reitera que les empreses i establiments han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya, però no preveu que hagin de ser atesos en la llengua que escullin.

Caldrà esperar a la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya per a veure establert al Capítol VII (article 128.1) el dret dels consumidors a ser atesos oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

Poc abans, la Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya havia prestat també una atenció especial a la llengua catalana, sobretot a l’article 9.

Si tenim en compte que aquestes dues lleis han estat impugnades davant del Tribunal Constitucional i es troben pendents de sentència, comprendrem la importància que té que Catalunya disposi de plena sobirania per a establir el règim lingüístic en aquest àmbit socioeconòmic.

Si tenim en compte que aquestes dues lleis [el Codi de consum i la Llei d’acollida de les persones immigrades] han estat impugnades davant del Tribunal Constitucional i es troben pendents de sentència, comprendrem la importància que té que Catalunya disposi de plena sobirania per a establir el règim lingüístic en aquest àmbit socioeconòmic.

Es pot consultar quin és el marc legal vigent i les mesures de suport de la Generalitat de Catalunya a l’ús de les llengües en el Punt d’atenció a l’empresa.

Gestionen bé el multilingüisme, les empreses catalanes?

La necessitat de vincular l’ús habitual de la llengua catalana amb la gestió satisfactòria del multilingüisme en les activitats de les empreses i organitzacions ja es va invocar arran de la incorporació del Regne d’Espanya a les comunitats europees l’any 1986. La incorporació a un espai econòmic multilingüe representava un estímul important perquè totes les empreses i organitzacions es preparessin per a competir en aquell nou àmbit, i l’administració catalana podia oferir suport a aquest procés al mateix temps que consolidava l’ús del català en el mercat interior. El Màster de Planificació i Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (1987-1993) i la Primera Trobada de Serveis Lingüístics (1990) volien incidir en aquesta oportunitat i preparar persones capacitades per a gestionar el plurilingüisme amb un compromís simultani amb l’ús normal del català.

Però  no va ser fins a l’any 2006 que es va reactivar la necessitat de promoure una bona gestió del multilingüisme per part de les empreses catalanes, arran de l’informe europeu ELAN (Effects on the European Economy of Shortages of Foreign Language Skills in Enterprise), que posava en evidència que les empreses mancades d’una bona estratègia lingüística perdien oportunitats de negoci molt significatives i va donar peu a una política europea de foment del multilingüisme de les empreses: Llengües per als negocis i l’ocupació.

En aquest moment es va fer un estudi similar a Catalunya, anomenat ELAN.cat (2009), que havia de ser la base d’una política de foment del multilingüisme de les empreses i organitzacions, partint de la base que les exportacions havien crescut una mitjana del 12,5 % anual entre 1998 i 2005, i en la perspectiva del marc legal que obria el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

Entre altres dades interessants, l’estudi indicava que eren menys del 40 % les empreses que declaraven tenir una estratègia lingüística formal, però pràcticament totes declaraven disposar de personal capacitat per a atendre els clients indistintament en català o castellà, a part d’altres idiomes: aparentment, doncs, l’extensió de la disponibilitat lingüística al món privat no havia de comportar dificultats especials.

Les claus d’una bona estratègia multilingüe

L’accés de Catalunya a la plena sobirania ha de permetre el reconeixement formal, al més alt nivell, de dos drets fonamentals –que recull la legislació quebequesa, pròpia d’una nació no independent: el dret dels consumidors a ser informats i servits en català (sens perjudici que pugui haver-hi disposicions similars per al castellà o l’aranès) i el dret dels treballadors a exercir les seves activitats en català (llevat que la naturalesa del lloc de treball reclami el coneixement i l’ús d’altres llengües).

El marc legal ha de garantir l’exercici d’aquests drets, i les polítiques de suport a les empreses han d’acompanyar i facilitar la capacitació per a dissenyar i dur a la pràctica una estratègia multilingüe en què el català ocupi un lloc central com a llengua de treball i de relació amb el mercat interior en tot l’àmbit de llengua catalana.

Les polítiques de suport a les empreses han d’acompanyar i facilitar la capacitació per a dissenyar i dur a la pràctica una estratègia multilingüe en què el català ocupi un lloc central.

Cal partir també de la base que, segons els estudis més acreditats, la gestió del multilingüisme en les petites empreses (que representen una part important del teixit empresarial català) comporta el recurs freqüent a serveis externs, mentre que les grans empreses tendeixen a disposar de recursos propis. És important doncs assegurar una bona oferta d’empreses i professionals de serveis multilingües que puguin oferir suport al teixit empresarial, igual que el desplegament de tecnologies i eines informàtiques adaptades per al funcionament multilingüe i l’ús del català.

Les dimensions ineludibles d’una bona estratègia lingüística comprenen principalment les polítiques de comunicació, de personal i de recursos tecnològics.

En les comunicacions exteriors és on més cal assegurar el dret dels consumidors a ser informats i atesos en català –al costat de les altres llengües dels públics de cada organització. En les comunicacions interiors és on s’ha de fer efectiu el dret dels treballadors a usar el català –llevat que la naturalesa del treball comporti el coneixement i l’ús d’altres idiomes.

Els estudis de les comunicacions en les grans companyies transnacionals han permès identificar àmbits de comunicació interna que mereixen consideracions diferenciades. Solé, Alarcon et al. (Capitals lingüístics i empreses. Barcelona: IEC, 2008) arriben a distingir quatre nivells: (1) la llengua corporativa dels alts directius; (2) la llengua franca de coordinació entre les diferents seus territorials de la corporació –que pot coincidir o no amb l’anterior; (3) les llengües internes de treball i producció a cada seu local, i (4) les llengües de relació amb els proveïdors i consumidors locals.

Les estratègies lingüístiques en les polítiques de personal tenen una incidència molt més important del que se sol creure, i no sols en la capacitació i la promoció interna dels recursos humans de cada empresa o organització, amb vistes a les relacions amb els mercats interiors o internacionals, sinó també sobre l’evolució de les capacitats multilingües i interculturals del capital humà que representa el conjunt de la població com a mercat de treball.

Evidentment, el primer objectiu d’una bona estratègia multilingüe de personal és la identificació de les competències lingüístiques que reclama cada lloc de treball –i de les capacitats lingüístiques i de relació intercultural que ja té el personal existent en l’empresa: moltes organitzacions desaprofiten la competència multilingüe i intercultural del seus equips humans, simplement perquè la desconeixen. Aquest és el punt de partida d’un bon procés de selecció de personal, que permeti incorporar les persones lingüísticament qualificades per a les funcions que hauran d’exercir. Val la pena observar que la decisió de no establir competències lingüístiques com a requisit (o almenys com a mèrit) en la selecció de personal –sota el pretext que ja adquirirà posteriorment aquestes competències– és un error tan greu com freqüent: seleccionar personal lingüísticament competent no té cap cost addicional (la formació posterior, sí, encara que s’ajorni sine die, perquè resta rendiment i origina pèrdues). D’altra banda, la convocatòria de places anunciant que comporten competències lingüístiques implica que tots els aspirants potencials fan un esforç per adquirir-les, de manera que contribueixen a millorar el capital lingüístic del conjunt de la població, encara que no resultin finalment elegits. Encara més: en una societat tan diversa lingüísticament i culturalment com la nostra, la valoració de les competències lingüístiques i interculturals permet millorar les relacions (comercials i culturals) amb els països d’origen i facilita la identificació dels nouvinguts amb una societat receptora en què la llengua i la cultura d’origen són valorades i no ignorades o menystingudes. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un bon referent en aquest sentit.

La importància dels processos de selecció no ha de fer oblidar que la formació lingüística complementària a l’interior de l’empresa, posteriorment a la incorporació, pot tenir una efectivitat especial: les organitzacions empresarials daneses van reclamar que els recursos públics destinats a la formació lingüística per a l’ocupació es destinessin a cursos en el lloc de treball: la formació lingüística genèrica sovint descuida el llenguatge d’especialitat propi de cada camp d’activitat i les formes de comunicació específiques dels llocs de treball (atenció telefònica, correspondència, redacció de documents tècnics, etc.).

En conclusió

És cert que en un marc legal no sobirà –com ha succeït al Quebec– és possible desplegar polítiques lingüístiques que garanteixin alhora el dret dels consumidors a relacionar-se en català amb les empreses i professionals i el dret dels treballadors a usar el català en l’exercici de les seves activitats professionals. Tanmateix, la interposició política i judicial de les autoritats estatals –i els efectes que exerceix sobre la mateixa mentalitat dels sectors directius de l’economia– permeten pensar que una Catalunya independent tindria una capacitat enormement superior de satisfer aquestes aspiracions legítimes. Les mateixes directrius europees sobre el funcionament lingüístic del mercat es veuen interferides per la manca de sobirania de Catalunya: és aquesta una de les dificultats que impedeix l’ús normal del català en l’etiquetatge de molts productes de consum, ja que la normativa europea només preveu que sigui obligatori l’ús de les llengües oficials de la UE, entre les quals no figura el català per manca d’exigència dels representants espanyols.

La interposició política i judicial de les autoritats estatals i els efectes que exerceix sobre la mateixa mentalitat dels sectors directius de l’economia permeten pensar que una Catalunya independent tindria una capacitat enormement superior de satisfer aquestes aspiracions legítimes [el dret dels consumidors a relacionar-se en català amb les empreses i professionals i el dret dels treballadors a usar el català].

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s