L’estatus actual de la llengua romanesa (moldava?) a la República de Moldàvia

Sebastià Moranta, Philipps Universität Marburg

sebastia-moranta

La problemàtica etnolingüística a la Republica Moldova és el resultat d’una història particularment convulsa i de la situació de cruïlla entre l’Europa romànica i els pobles eslaus orientals. Per bé que el component ètnic de la regió situada entre els rius Prut i Dnièster/Nistru segueix essent romanès (o romanès-moldau) en un 75%, la influència russa i després soviètica, des que el 1812 l’imperi d’Alexandre I es va annexar Bessaràbia, n’ha fet un territori de frontera —Estat independent des de l’agost de 1991— emplaçat entre vigilants poderosos. Encara avui, Moscou i Bucarest són espais simbòlics de referència per a una bona part dels moldaus, que tiren més d’un cantó o de l’altre en virtut de factors ideològics.

De la Moldàvia soviètica a l’oficialitat del romanès (“moldau”)
El discurs lingüístic de l’URSS havia glorificat l’existència d’un bilingvism armonios moldau-rus. De fet, es tractava d’un fals bilingüisme que amagava una situació de diglòssia típica com a resultat de les polítiques de russificació, i que hom pot prendre a manera d’exemple de “bilingüisme mític” per a il·lustrar l’assaig canònic de L. V. Aracil. Com a reacció davant aquest estat de coses, la llengua romanesa va convertir-se a Moldàvia, a partir de la glàsnost gorbatxoviana, en un instrument de les aspiracions nacionals recobrades i, després, en un símbol de la independència. La situació era semblant al que s’esdevenia a les altres repúbliques no russes, totes amb una nació i un idioma titulars; però presentava aspectes propis molt marcats i sensibles, com ara la conveniència d’escriure amb un alfabet o altre (llatí o ciríl·lic), el desacord a l’entorn del nom més pertinent per a la llengua (romanès o “moldau”) o la convergència normativa amb els acadèmics de Bucarest. Després de l’eufòria inicial, el debat sobre el romanès —anomenat sovint amb paràfrasis com ara limba noastr?, limba de stat, limba matern?, limba oficial?, limba de instruire, limba neamului, etc. per tal de no ferir susceptibilitats— va guanyar en intensitat fins a convertir-se en un dels principals motius d’enfrontament del petit Estat pluriètnic.
La legislació lingüística ha mantingut durant anys el secessionisme lingüístic nominal (limba moldoveneasc?) respecte del romanès estàndard, però estableix de diverses maneres la “identitate lingvistic? moldo-român? realmente existent?”. Dit altrament, es dóna força legal a la coexistència de dos glotònims oficials per a referir-se a la varietat lingüística comuna (el romanès o, si es vol, la seva varietat dacoromanesa). Aquest principi, avui acceptat de manera implícita per la major part de la classe política de Chi?in?u i assumit per la majoria de ciutadans, afirma nominalment una identitat moldava diferenciada i, alhora, reconeix els vincles de tipus històric i lingüístico-cultural amb la veïna Romania. El difícil exercici retòrico-discursiu adoba el terreny per a interessos que poc tenen a veure amb el conreu de les llengües, segons les majories polítiques i electorals de cada moment.

Moldoveni?ti i români?ti
En funció del parer de cadascú sobre la identitat de l’ètnia majoritària de la República de Moldàvia i els discursos sobre la llengua, l’espectre ideològic es divideix entre els partidaris del moldovenism i els favorables a l’unitarisme (pan)romanès o românism.
Els moldovenistes, en primer lloc, combinen generalment el sentiment de pertinença a la nació i l’Estat moldaus amb una consciència lingüística assenyalada amb el terme “llengua moldava” i el recel vers un suposat expansionisme cultural de les autoritats de Bucarest. També és corrent que mostrin diverses formes d’afinitat amb Rússia, els seus productes culturals o els seus dirigents; tot i així, quant a les relacions del moldovenisme oficial amb Moscou, aquestes s’han significat d’ençà de la independència per un pragmatisme no exempt d’episodis conflictius, sobretot a causa de l’amenaça que el contenciós de Transnístria suposa per a la integritat de l’Estat moldau, o de l’acostament més o menys oportunista dels dirigents comunistes a la Unió Europea.
Els sectors români?ti, per la seva banda, inclouen la classe política de signe liberal i europeista, així com la major part de l’elit intel·lectual de Chi?in?u. Defensen el caràcter romanès de la identitat dels moldaus, reivindiquen el terme “llengua romanesa” i els clàssics de la literatura i la historiografia comuna moldo-romanesa, i acostumen a veure en Romania el millor aliat per a la integració gradual en les estructures político-econòmiques d’Europa Occidental, sense que això impliqui necessàriament un desig de reunificació amb l’Estat veí: és a dir, que els unitaristes no són sempre unionistes.
Hom pot reconèixer encara un tercer grup, els defensors de la llengua i la cultura russes per sobre de les autòctones; però aquests representen una petita minoria formada per russos contraris a assimilar-se, amb la qual cosa la pugna ideològica té lloc sobretot entre els dos primers col·lectius.

La llarga disputa sobre els noms de la llengua
El moldovenisme consisteix en un projecte identitari que té el seu origen en la política cultural de la República Autònoma Socialista Soviètica de Moldàvia, creada el 1924 a la riba esquerra del Dnièster/Nistru, i que en la seva trajectòria i aplicació ens ofereix episodis sovint fallits i contradictoris, deguts als canvis sobtats en la línia oficial de la política soviètica. Tot amb tot, les tesis moldovenistes tornaren a escena no gaire temps després de la independència, passats uns anys d’acostament i entesa entre les autoritats moldaves i romaneses, i sobretot durant el període de 2001-2009, sota el govern del Partit dels Comunistes (Partidul Comuni?tilor din Republica Moldova). La discussió sobre l’estatus jurídic de la dualitat moldoveneasc? / român? a la Moldàvia actual no és ni de bon tros un assumpte resolt, per la qual cosa convé que fem un breu repàs a un camí legislatiu que ens condueix fins al present.
Cap a les acaballes de l’època soviètica, tres lleis —Legea cu privire la statutul limbii de stat a R. S. S. Moldovene?ti, Legea cu privire la func?ionarea limbilor vorbite pe teritoriul R. S. S. Moldovene?ti i Legea cu privire la revenirea limbii moldovene?ti la grafia latin?— aprovades entre el 31 d’agost i l’1 de setembre de 1989 estableixen l’oficialitat única de la limba moldoveneasc?, escrita a partir d’aleshores amb grafia llatina en lloc de l’alfabet ciríl·lic. Dos anys més tard, la Declaració d’Independència (27 d’agost de 1991) fa referència al terme limba român? com a limb? de stat i ratifica la reintroducció de l’alfabet llatí. Tanmateix, la Constitució de 1994, en l’article 13, decreta novament el glotònim limba moldoveneasc? com a únic oficial, la qual cosa ha estat rebutjada durant prop de dues dècades pels sectors unitaristes (entre ells, quasi tot el món acadèmic). En l’endemig, el Tribunal Constitucional va decretar el 5 de desembre de 2013, en el context —no gens casual— d’un parlament de signe liberal i favorable a la integració en la Unió Europea, que el text de la Declaració d’Independència posseeix la categoria de norma constitucional i, per tant, preval sobre el dictat de la Constitució. Ens trobem davant d’una sagaç maniobra jurídica que suposa restaurar el carácter oficial de limba român? sense esmenar el redactat de la carta magna. És ben significatiu el fet que en la resolució del tribunal s’al·ludeix a “denumirea ?tiin?ific? a limbii de stat”, es constata que aquesta segueix essent “o problem? de ordin politic”, i es disposa que cal determinar el nom de la llengua oficial “doar prin prisma adev?rului ?tiin?ific, f?r? imixtiunea politicului” (“només a través del punt de vista de la veritat científica, sense ingerències d’allò polític”). D’aquesta manera s’atorga força de llei al criteri de l’Acadèmia de Ciències de Moldàvia (Academia de ?tiin?e a Moldovei), que en dues resolucions de 1994 i 1996 havia establert el terme român? com a denominació científica, i s’al·ludeix —a través de l’opinió del president del país— a l’existència d’una nació romanesa constituïda en dos estats, Romania i la República de Moldàvia, tot rebutjant la tesi moldovenista de “dues nacions, dues llengües, dues històries diferents”, la qual és qualificada fins i tot com a “ideologia pèrfida”. Aquesta representa actualment (primavera de 2015) la ideologia hegemònica a Chi?in?u, malgrat concitar una forta oposició en els ciutadans mentalment allunyats de Romania i la Unió Europea, en particular els polítics i votants comunistes.
Ben segur que el lector deu haver vist una sèrie de paral·lelismes entre les situacions descrites fins aquí i els discursos lingüístics a l’àrea de llengua catalana, especialment al País Valencià i a les Illes Balears. Són en conjunt, sens dubte, un tema d’estudi comparat molt revelador.

Referències bibliogràfiques
Bochmann, Klaus (1999): “À l’Est comme à l’Ouest, où les extrêmes (géographiques) se touchent: Moldavie et Galice devant le problème de la langue”, dins: Álvarez, Rosario / Vilavedra, Dolores (eds.): Cinguidos por unha arela común. Homenaxe a Xesús Alonso Montero. Santiago de Compostela: Monteagudo, 249-263.
Bojoga, Eugenia (2005): “L’évolution des normes linguistiques du roumain dans la République de Moldavie“, dins: Sinner, Carsten (ed.): Norm und Normkonflikte in der Romania. München: Peniope, “Études Linguistiques / Linguistische Studien”, 1, 212-243.
— (2013): Limba român? – “între paranteze”? Despre statutul actual al limbii române în Republica Moldova. Pròleg de Vitalie Ciobanu. Chi?in?u: Arc.
Ciscel, Matthew H. (2007): The Language of the Moldovans: Romania, Russia, and Identity in an ex-Soviet Republic. Lanham/Plymouth: Lexington.
Dungaciu, Dan (2005): Moldova ante portas. Bucure?ti: Tritonic.
Erfurt, Jürgen (2012): “Sprachen und Sprachpolitik”, dins: Bochmann, Klaus / Dumbrava, Vasile / Müller, Dittmar / Reinhardt, Victoria (eds.): Die Republik Moldau / Republica Moldova. Ein Handbuch. Leipzig: Leipziger Universitätsverlag / Moldova-Institut Leipzig, 617-628.
King, Charles (2000): The Moldovans. Romania, Russia, and the Politics of Culture. Stanford: Hoover Institution Press, “Studies of Nationalities”.
Moranta, Sebastià (2013): “Eugeniu Co?eriu ?i a?a-zisa ‘limb? moldoveneasc?’: afinitate hispanice (València, Insulele Baleare, Galicia)”. Limba Român?, 5-6 (215-216), 164-170, http://limbaromana.md/index.php?go=articole&n=2295 [18.5.2015].
Stati, Vasile (2003 / ²2011): Dic?ionar moldovenesc-românesc. Chi?in?u: Tipografia Central?, “Pro Moldova”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s