Presentació: Referents europeus per al català

Miquel Strubell i Trueta, Cercle XXI

miquel-strubell-1

És impossible arribar a conclusions d’aplicació general quan parlem de polítiques lingüístiques. En cada cas, la política respon a un context concret, a una història concreta, a uns condicionants concrets, i a unes voluntats i aspiracions populars concretes. Però això no vol dir que no sigui interessant estudiar diferents casos a través d’ulleres catalanes, per entendre’ns, mirant de trobar-hi paral·lelismes (des d’una perspectiva més acadèmica) i sobretot experiències que ens puguin il·luminar. Ja fa anys -el 1991, per ser precís- que la Generalitat de Catalunya va publicar, en quatre toms, Estudis i propostes per a la difusió de l’ús social de la llengua catalana, amb aquest mateix esperit. La pregunta és: podem extreure d’altres casos lliçons que podem aprendre de coses que podríem fer, o no hauríem de fer, a casa nostra? En aquells volums hi havia dos grans blocs de casos: llengües d’Estat (com l’Alemany a Alemanya o Àustria), i altres llengües autòctones (com ara la mateix llengua alemanya, a Alsàcia -França- o al Sud Tirol -Itàlia-. He agafat l’exemple d’una mateixa llengua per subratllar que les causes de l’estatus d’una llengua no són lingüístiques.  En aquest butlletí, que segueix en la tònica de l’anterior (el número 13: Raons lingüístiques a favor d’un estat propi, publicat l’any passat), ens volem limitar: només mirarem casos europeus de llengües de pobles que s’han emancipat en els darrers 30 anys. Són casos amb semblances i diferències: Estònia i Letònia són casos en què la llengua dominant durant molts anys va ser el rus, llengua parlada -a més- per una proporció relativament gran de la població. Els seus intents d’establir unes polítiques clarament afavoridores del restabliment de les respectives llengües nacionals van ser objecte d’un seguiment de prop per part del Consell d’Europa i de l’OSCE (per als quals vaig participar en diferents missions) i la Unió Europea (que tenia entre els seus «criteris de Copenhaguen» per a l’admissió de nous Estats el tractament de les minories nacionals). oldàvia és un cas diferent, en què la independència ha permès la reunificació, sobretot mitjançant la recuperació de la grafia llatina, del ”moldau” amb el romanès comú, no sense confusions segurament evitables: que la declaració d’independència parlés de llengua romanesa, i al cap de tres anys la Constitució parlés novament de llengua moldava, ha exigit autèntiques giragonses jurisprudencials. I la llengua pròpia d’Eslovènia, alliberada de l’antiga Iugoslàvia i de la influència del serbocroat, s’ha impulsat en un context de considerable fragmentació dialectal i de la manca de obres de referència modernes i de terminologia actualitzada. En el seu cas, l’autor comenta com l’ingrés a la Unió Europea ha suposat un impuls considerable per a la llengua.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s