Ressenya de Josep Gifreu

Josep Gifreu (2001) El meu país. Narratives i combats per la identitat. Finalista del XVIII premi d’assaig Josep Vallverdú, 2000. Lleida: Pagès editors. 166 pàg. ISBN: 84-7935-780-0. Pròleg de Joaquim Maria Puyal.

Els Països Catalans com a dubte

Josep Gifreu és catedràtic de teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, autor de nombrosos estudis especialitzats, i col·laborador habitual de la premsa catalana. Al seu darrer assaig s’enfronta amb un problema fonamental per a la nostra societat: el de la seva pervivència com a entitat distinta en un futur. El meu país neix precisament de la perplexitat de l’autor davant de la feblesa dels Països Catalans com a marc cultural compartit:

«Hi ha al mapamundi un espai de complicitats i solidaritats bàsiques que ens faci sentir en el nostre país?» (Gifreu 2001: 11)

Confrontat amb l’existència de la comunitat cultural dels nostres països, massa sovint ocultada -quan no negada obertament- Gifreu es planteja cruament el dubte sobre les possibilitat de present i de futur de la comunitat nacional catalana. I lluny d’efervescències apassionades, l’autor aborda la qüestió amb la fredor analítica imprescindible per poder arribar a un diagnòstic adequat -única garantia d’arribar a encertar algun tractament. Per aconseguir-ho, El meu país revisa quina és la natura de les identitats individuals i col·lectives en ple procés de globalització econòmica i cultural. Contràriament als discursos que n’anuncien la desaparició imminent, Gifreu atribueix l’estat nacional un paper crucial en la construcció i destrucció de les identitats, i passa revista a bona part de les operacions estatals de destrucció de l’espai comunicatiu i nacional dels Països Catalans. Es a partir d’aquesta base, documentada i crítica, que l’autor es veu amb cor d’avançar diverses hipòtesis alternatives pel que fa al futur del nostre espai cultural.

En què es basen les identitats? El paper de les narratives

«Els combats per la identitat són avui els combats per la llibertat. En l’actual civilització del soroll permanent, com l’ha definit Georges Steiner, tothom reclama l’oportunitat de fer sentir la seva veu. (…) Tothom reclama identitat, i el soroll civilitzador la nega.» (Gifreu 2001: 11)

La recerca de la identitat, individual i col·lectiva és una qüestió relativament recent, nascuda en bona mesura a partir del Renaixement com a conseqüència de la percepció creixent de la diversitat humana. La identitat, aquest “problema modern” en paraules de Zigmunt Bauman (1996), equival al projecte de ser algú en el si d’una comunitat, a través dels diferents processos de socialització i de transmissió cultural. La història personal, la història de vida, esdevé una unitat elemental de la identitat. Però aquesta història només s’experimenta en contacte del jo amb els altres, amb uns altres ben determinats. Així doncs, tota biografia remet a una vida en comú amb altres. I tota identitat -tant individual com col·lectiva- s’explicarà en forma de relats, de narratives. D’aquí que, per a l’autor:

«Les estructures narratives són essencials per a la construcció, deconstrucció i reconstrucció de les identitats. Personals i col·lectives.» (Gifreu 2001: 14)

Presos d’un en un, els fets socials i naturals poden ser tots igualment (ir)rellevants. Les narratives són formes de coneixement i comprensió del món, perquè encadenen els esdeveniments i els classifiquen de manera significativa, ens els fan comprensibles perquè els omplen de significat. No és pas per casualitat que totes les grans civilitzacions disposen dels seus relats fundadors, de les seves grans narratives, com la Il·líada i l’Odissea, l’Antic Testament, el Nou Testament o l’Alcorà. Igualment, cada nació es construirà la seva pròpia gran narrativa:

«La gran narrativa de la nació es pot entendre en el sentit de la comunitat imaginada, proposat per Benedict Anderson. Les nacions són comunitats imaginades a partir d’un sentiment profund de solidaritat horitzontal bàsica. Són construccions simbòliques i discursives compartides pels membres d’un grup humà relativament gran. S’autorepresenten dintre uns límits, més o menys flexibles, però definits (principi de la identitat i de la diferència), i s’autoconsideren iguals i independents respecte a les altres nacions (principi de la sobirania).» Gifreu (2001: 90)

Les grans narratives de cada nació expliquen als seus membres qui són, d’on vénen, per què s’estructuren com s’estructure, quina és la seva rellevància al món, com es relacionen amb els seus veïns… Atorguen ordre i sentit al que altrament seria una successió caòrica d’esdeveniments solts.

L’estat nacional enfront de la globalització

Es pràcticament un lloc comú que els estats nacionals constitueixen des de la seva creació uns veritables mecanismes de creació d’identitats col·lectives mitjançant la generació de petites i grans narratives. Els sistemes escolars obligatoris, els serveis militars obligatoris, les administracions, les institucions acadèmiques… tots contribueixen a crear, renovar i difondre unes històries i unes visions del món que cohesionen ideològicament la ciutadania entorn d’uns principis compartits, ja sigui que tots els súbdits de l’Imperi Francès es remuntaven a «nos ancêtres, les Gaulois» o que la conquesta d’Amèrica fou una «ingente obra civilizadora».

Però els estats nacionals nacionals trontollen davant de les forces econòmiques de la globalització. Que potser estem presenciant la desaparició dels estats nacionals com a generadors de les grans narratives nacionals? Gifreu identifica diversos fronts de generació de narratives alternatives a les estatals. Aquests fronts, desenvolupats especialment durant les darreres dècades a recer dels canvis polítics i econòmics derivats de la globalització, poden sintetitzar-se en tres: un front global, un front intraestatal, i un front mediàtic. El front global genera narratives de l’anarquia global legitimada “per una macronarrativa central, la doctrina neoliberal, i per una moral única, la del lucre.” (Gifreu 2001: 94); també des del front global es difonen les narratives -oposades a les anteriors- de moralització i solidaritat planetàries: ecologisme, drets humans, feminisme, autodeterminació, antiracisme, etc. En segon lloc, el front intraestatal, amb diversos focus de narratives que s’oposen a la macronarrativa nacional, principalment les narratives d’emancipació nacional i les narratives de la immigració. Finalment, el front mediàtic, amb capacitat per generar narratives autònomes, però també de banalitzar qualsevol qüestió a causa de l’afluència massiva i permanent d’imatges i per la velocitat d’autodestrucció.

Certament, els estats que no reïxen a generar narratives que els sostinguin, s’ensorren. Gifreu assenyala la URSS i Iugoslàvia com a casos paradimàtics d’aquest fracàs. Però, en general, l’estat nacional no desapareix, ans al contrari:

«L’Estat nacional, en la seva fase actual de desenvolupament i d’adequació a la globalització, tendeix a retenir com a funció central la de policia de la nació: l’adopció de polítiques específiques destinades a garantir els màxims nivells d’integració i cohesió nacionals. (…) En el context de la globalització de l’economia i de la corporativització i fragmentació dels grans grups d’interès, l’Estat esdevé l’únic centre vertebrador de la “gran narrativa” de la nació.»

Més enllà de l’escolarització obligatòria, els mitjans de comunicació són l’únic gran element de generació i difusió de narratives de què disposen els estats. Però l’existència de mitjans privats i independents ha passat a ser vist com a condició sine qua non per al desenvolupament dels sistemes democràtics moderns. Es desenvolupa en conseqüència una simbiosi natural entre els estats nacionals i mitjans de massa:

«els média procuren aconseguir el màxim d’autonomia -en termes d’influència política i de solvència econòmica- per afrontar en condicions òptimes la seva “col·laboració” amb els estats nacionals (aportant lleialtat als processos bàscis de la cultura nacional). Què demanen a canvi? Dues garanties per al seu futur: influència i negoci. L’Estat, doncs, els garanteix a través d’una mena de contracte institucionalitzat (lleis, reglaments, llicències, ajuts, crèdits…) capacitat d’influència i de negoci.» (Gifreu 2001: 113)

Així, sota la filosofia de la “responsabilitat social”, els mitjans de comunicació van assumint tasques de generació de grans narratives nacionals.

«S’ocupen de manera rutinària de posar ordre en el caos aparent del món, de classificar els fets i les opinions de quadres de referèncio generalment plens de marques de caràcter cultural-nacional. Els mitjans tematitzen determinades qüestions: seleccionen, jerarquitzen i semantitzen. Inclouen o exclouen. Divinitzen o demonitzen.» (Gifreu 2001: 111)

La desarticulació premeditada de l’espai comunicatiu català

«L’objectiu general que ha presidit l’actuació de l’Estat durant aquests vint-i-cinc anys en relació al català es pot esquematitzar en dues línies polítiques complementàries: d’una banda, impedir la identificació entre llengua i país (és a dir, entre llengua catalana i llengua oficial dels territoris històrics de parla catalana); i de l’altra, continuar, a través de polítiques formalment democràtiques, el procés de substitució de la identificació (és a dir, imposant la llengua espanyola com a llengua oficial en tots els territoris de l’Estat).» (Gifreu 2001: 119)

La política envers l’espai comunicatiu català ha perseguit fragmentar-lo pel que fa al català i subsumir-lo en l’espai comunicatiu espanyol. Gifreu passa revista els moments més rellevants d’ença de la caiguda del franquisme pel que fa a l’organització de l’espai televisiu:

(a)    Primer moment (1980): s’aprova l’Estatut de Ràdio i Televisió Espanyola, amb un model centralista i espanyolitzador.

(b)   Segon moment: Primera ruptura del monopoli de TVE, amb els canals basc i català.

(c)    Tercer moment (1989): segona ruptura del monopoli de TVE, amb tres canals privats. Segons canals català i basc com a premi de consolació.

(d)   Quart moment (1995-2000): Aglutinació de plataformes digitals per satèl·lit (Canal Satélite Digital i Vía Digital) i terrestres (primera concessió de pagament a Quiero TV, i posteriorment dues més en obert a Net TV i Veo TV).

El balanç és francament desolador: només el segon moment ha estat favorable a la creació d’un espai comunicatiu català. La resta han estat dissenyats expressament per tal de refermar la dissolució de l’espai català en l’espanyol.Els efectes d’aquesta dissolució premeditada són palesos: generen narratives comunes que “ens” representen i reforcen la idea de comunitat -espanyola- unificada. El dolor massiu i col·lectiu (els atemptats al “nostre” país), els triomfs del “nostres” científics, els èxits esportius “espanyols”, la vida dels “nostres” famosos… tot s’aprofita per a la nacionalització constant de l’audiència, per dibuixar un nosaltres (“els espanyols”) i uns ells (“els altres”). En aquest sentit, Gifreu explica l’èxit del programa Gran Hermano perquè constitueix: «la representació narrativitzada de la trivialitat nacional espanyola.» (Gifreu 2001: 131)

Les perspectives de futur

Gifreu no amaga la seva preocupació pel futur de l’espai comunicatiu català. Tot i el seu potencial demogràfic i econòmic -o precisament per això- els Països Catalans pateixen un procés de desmembració i dissolució cultural que pot dur-los a la desaparició com a realitat diferenciada. A la vista de la situació, Gifreu aventura quatre hipòtesis de desenvolupament futur, que ordena de més a menys probables:

«Primer escenari: el procés de substitució de l’espai cultural català avança decididament, continuant i consumant el procés del segle xx, i des de les zones més “perifèriques” (en sentit geogràfic i en sentit sociocultural) cap a les més centrals. Segon escenari: vista la dificultat de vertebrar un espai comú, sorgeix una doble matriu d’espai cultural català, una de caràcter territorial (centrat bàsicament a Catalunya) i una altra d’espai desterritorialitzat, digital, apte per ser produït, reproduït i fruït en xarxa, independentment dels vincles territorials o polítics amb els diversos territoris i centres de poder. Tercer escenari: Catalunya tendeix a anar-se separant de la resta de regions de l’espai cultural català per intentar salvar-se de l’assimilació i presentar batalla a Europa pel reconeixement d’un espai diferenciat, bé que reduït a les quatre províncies. Queda l’escenari ideal, però improbable. Es el camí que porta a l’exercici de la definició del meu país com el país d’un “nosaltres” autònom, integrat per tots els territoris que, a partir de l’autodeterminació, s’adscriguin a l’àmbit cultural català com a referència de lleialtat bàsica en el concert de les nacions de l’Europa unida.» (Gifreu 2001: 2001)

Un assaig dens i in crescendo

El meu país és tot això i molt més. En 166 pàgines atapeïdes però sempre llegidores, Gifreu forneix el lector de motius de reflexió en un amplli ventall de temes, des de la utilitat contemporània de mites clàssics com el d’Ulisses o el d’Abraham fins al paper d’internet en la colonització cultural o les tipologies de globalització i les relacions interculturals. L’autor amaneix el text a més a més amb anècdotes d’arreu del món, d’Atenes a l’Àfrica, passant, com no podia ser altrament, pels Països Catalans. De fet, un dels retres que se li poden fer és precisament el de certa dispersió: en més d’una ocasió, l’autor sembla anar-se’n excessivament enllà del tema central cap a consideracions que, si bé no estan exemptes d’interès, resulten tal vegada supèrflues en relació amb el nucli central de l’obra.

D’altra banda, i posats a assenyalar algunes limitacions de l’obra, potser la diferència de to entre els dos/tres primers capítols i els dos darrers resulta excessiva. En efecte, El meu país passa d’un to distant i teòric a una perspectiva molt més terrenal i acostada a l’experiència del lector. Potser no podia ser d’altra manera, però a la millor el conjunt hauria sortit guanyant amb un equilibri major entre ambdós tons.

El meu país fa visible la importància fonamental del control de les narratives per a la supervivència nacional. Sens dubte, hom pot considerar legítimament que el control de les grans narratives nacionals és només un dels diversos elements que expliquen la pervivència de les comunitats humanes -al capdavall, l’URSS va ensorrar-se malgrat el control central de les eines de producció i difusió d’informació exercida pel poder soviètic. Ara bé, el que no pot negar-se de cap de les maneres és la profunda rellevància de qui controla la manera com ens veiem a l’hora d’afavorir els processos d’emancipació nacional: narrar-se o ser narrat, aquesta és la qüestió. I en aquest sentit, l’anàlisi de Gifreu té la virtut de palesar fins a quin punt la precarietat de l’espai comunicatiu català no és el resultat inevitable d’un mercat pretesament innocent, sinó el producte calculat d’unes maniobres polítiques destinades a afavorir un procés de construcció nacional espanyol unificat i monolingüe.

La situació de la comunitat lingüística i cultural catalana és, pocs ho negaran, delicada. Precisament per això, la seva evolució dependrà en bona mesura de la saviesa de les decisions que hom prengui per corregir-la i de la fermesa amb que les dugui a terme. Obres com El meu país, que analitzin acuradament els nostres dèficits, haurien de servir per encertar el nou rumb a prendre.

Xavier Vila Setembre 2002


ALGUNES FRASES

«En el moment present, i amb la convicció que calgui, és legítim i vàlid repetir que només un teixit comunicatiu propi, amb consciència cultural nacional i capacitat competitiva en el mercat, pot oferir al ciutadà la contribució del manteniment (restitució?) d’un univers simbòlic propi que forma part del nostre patrimoni col·lectiu. Es clar que perquè aquesta portació sigui útil cal que el conjunt dels agents socials -i per tant el poble- facin les seves contribucions corresponents per al manteniment de la pròpia identitat.» Josep Maria Puyal (2001) Pròleg: 8.

«L’Estat nacional, en la seva fase actual de desenvolupament i d’adequació a la globalització, tendeix a retenir com a funció central la de policia de la nació: l’adopció de polítiques específiques destinades a garantir els màxims nivells d’integració i cohesió nacionals.» Gifreu (2001: 90)

«El conjunt de narratives sobre la nació són en part el producte i en part l’instrument de creació de l’anomenada cultura nacional. La identitat nacional és una estructura cultural, és a dir, com diu Stuart Hall, “un sistema de representacions culturals”, que orienta i organitza els esquemes d’acció i percepció dels membres de la nació. (…)» Gifreu (2001: 91)

«L’administració del consens, o millor, la fabricació de consens social i polític, si adoptem el punt de vista radical de Chomsky, és la missió que comparteixen l’Estat del benestar i el sistema mediàtic nacional.» (Gifreu 2001: 101)

«Els estats nacionals moderns necessiten el monolingüisme com els peixos l’aigua. La llengua nacional ofereix a l’Estat una plataforma tècnica i semàntica d’alta precisió en la transmissió d’ordres (funció inherent al caràcter essencialment coactiu de l’Estat), i a canvi l’Estat garanteix a la nació les polítiques repressives i de promoció per assegurar les lleialtats del conjunt de la ciutadania. (…) Parlar una llengua, escrivia Edward Shils, és un “acte de comunió en si mateix.”» (Gifreu 2001: 102)

«Com han demostrat els resultats dels programes citats, l’humor, l’espectacle i l’èxit d’audiència, no estan renyits ni amb una opció ni amb l’altra. Però la segona opció [l’espanyolització] implica una aposta per situar-se en el pendent de la substitució (escassa cura per la llengua, recurs fàcil als castellanismes i al castellà, personatges i fets de referència dominants espanyola, etc.)» (Gifreu 2001: 149)

Cercle XXI

L’espai comunicatiu català a començament del segle XXI: situació i perspectives

Una conversa de Cercle XXI amb Josep Gifreu, catedràtic de comunicació

Cercle XXI: Com és el mapa comunicatiu actual del Països Catalans, i quins en són els problemes principals?

Josep Gifreu: Jo assenyalaria dos problemes fonamentals. El primer té a veure amb la llengua. I és que cal considerar la llengua com a fet cultural bàsic d’un país, d’una nació, d’una comunitat cultural, com a patrimoni fonamental. La llengua catalana és l’element d’identitat que s’ha anat creant i recreant al llarg dels darrers mil anys, i constitueix el fet bàsic que ens dóna identitat. La llengua permet una base d’identificació per a qualsevol nouvingut que vingui a viure als territoris històricament propis de la comunitat catalana, i això tant mirant el passat com el futur. La llengua és el pilar fonamental de la identitat i de la possible identificació, no solament amb la mateixa llengua, sinó també amb algun tipus de projecte de vida comuna. A més, la llengua és també un mitjà de comunicació fonamental del grup i de reconeixement en un mapa general de comunitats lingüístiques diferenciades.

Doncs bé, el fet que la llengua no estigui reconeguda com a llengua pròpia, oficial i única de tots els territoris històrics del català constitueix un dels greus problemes no resolts que d’entrada arrossega el nostre mapa comunicatiu.

El segon gran problema del nostre espai comunicatiu és la manca de poder polític, és a dir, la impossibilitat d’exercir la sobirania sobre el camp cultural i lingüístic. Aquest és un camp que cada dia es van mostrant més fonamental per a l’exercici de la sobirania a tots els racons del món, en part a causa de la globalització i en part a causa de la descolonització. El procés de descolonització en què d’alguna manera estem vivint pressuposa la recuperació d’unes senyes d’identitat i la construcció d’una comunitat cultural que, evidentment, impliquen la llengua.

La falta de poder polític s’ha d’atribuir a moltes raons. El nostre territori està fragmentat en diferents estats, i a l’Estat espanyol encara en diferents comunitats o “miniestats”, que és una manera de desfigurar el poder de la comunitat històrica i la consciència de cada regió. És igualment rellevant que existeixin cultures polítiques diferenciades, en uns casos més exigents i en uns altres casos menys, com per exemple a l’Estat espanyol i a l’estat francès.

El problema de la llengua cal situar-lo en aquesta línia: fins que no reconeguem que és un dels temes cabdals, no podrem prosperar. Si el problema de la llengua es considera un problema menor, ja hem acabat. Per poder reconduir aquest tema, cal un poder polític: cal l’exercici de l’autodeterminació, la capacitat de prendre la decisió col·lectiva sobre el propi destí també en aspectes com la identitat cultural i lingüística.

«Per poder reconduir la qüestió lingüística cal un poder polític: l’autodeterminació, la capacitat de prendre la decisió col·lectiva sobre el propi destí TAMBÉ en aspectes com la identitat cultural i lingüística»

Cercle XXI: Com s’ha arribat a l’actual configuració del mapa comunicatiu dels Països Catalans?

Josep Gifreu: A l’època contemporània s’han de considerar com a mínim tres històries que s’han acumulat.

Una primera història és la recuperació de la llengua i la cultura catalanes des del segle xix, amb la Renaixença, fins a la Guerra d’Espanya de 1936-39. Va ser un període en què hi va haver la possibilitat d’assolir allò que no havíem aconseguit en èpoques anteriors i, per tant, de fer-nos un lloc en el mapa comunicatiu d’Europa.

En segon lloc hi ha la història de la dictadura, que va provocar una situació abocada al genocidi i que, per descomptat, va impossibilitar una autonarració dels catalans com a comunitat diferenciada. Tot al contrari, durant aquell període hi va haver una absoluta mediació de la cultura de masses espanyola, precisament durant els anys clau en què es produeixen fenòmens com l’expansió de la ràdio i, poc després, de la televisió. Són els anys que marquen la incorporació de la cultura de Hollywood al nostre imaginari col·lectiu a través del doblatge al castellà.

Naturalment, també en el camp de la premsa tot es va fer absolutament en castellà. I hi ha encara un altre camp, el de la publicitat, no menys important, sobretot des dels anys 60. Aquest és un camp molt decisiu en qüestions d’identitat cultural i lingüística. La publicitat, sobretot la que es fa a través de la televisió, crea un imaginari col·lectiu propi de la nova societat de consum.

Finalment, hi ha una tercera història, que encara està per fer, i que és la història de les renúncies en temps de democràcia i de recuperació de les institucions autonòmiques. Caldria veure a quantes coses hem renunciat, quan hi podia haver hagut una altre tipus d’exigència col·lectiva. Aquesta història més recent explicaria que l’actual mapa comunicatiu català sigui ple de llacunes i de contradiccions.

Cercle XXI: Parlem d’aquest darrer període. Al teu llibre El meu país. Narratives i combats per la identitat (vegeu-ne una ressenya clicant aquí) et centres en la història recent de la TV al nostre país i et mostres molt crític amb les renúncies fetes en aquest camp.

Josep Gifreu: Efectivament, en aquest tercer període cal veure la televisió com un mitjà absolutament central tant des del punt de vista de la cultura de masses i de consum com de la cultura política, com des de la perspectiva de LA cohesió lingüística. Limitant-nos a aquest camp, hi ha algunes renúncies fonamentals. Només en remarcaré algunes. Per exemple: la renúncia a controlar o transformar RTVE. O el gran gol que va significar la llei que l’any 1989 va permetre l’aparició de les televisions privades, una llei que no preveu cap mena de compensació ni cap obligació de tipus lingüístic en relació amb les comunitats amb llengua pròpia altra que el castellà.

«Una de les renúncies fonamentals de la història recent va ser la llei que l’any 1989 va permetre l’aparició de les televisions privades (…) sense cap obligació de tipus lingüístic»

Cercle XXI: I a què es degué, aquesta renúncia? Que potser no se’n va copsar la rellevància en aquell moment ?

Josep Gifreu: Aquest seria un dels punts a estudiar en una història de les renúncies de l’etapa recent. Si la renúncia hagués estat inconscient seria molt greu per als polítics que han manat i manen a la Generalitat i per a tota la classe política catalana en conjunt, especialment per als dos grans partits majoritaris: CiU que governava a Catalunya, i els socialistes, que eren al govern espanyol. Per tant, hi hauria dues responsabilitats compartides.

Per què es va arribar a aquesta situació? Ara no tinc prou elements clau per dir-ho. Siguin els que siguin, els resultats de les negociacions han resultat fatals per a un cert procés de normalització. Només cal recordar què és el que significava TV3 abans de la privatització de la televisió, i què va significar després. I això sense voler negar de cap manera que TV3 constitueix un dels pocs valors importants d’un cert avenç per un mapa comunicatiu català.

«Per què es va arribar a aquesta situació? Ara no tinc prou elements clau per dir-ho. Siguin els que siguin, els resultats de les negociacions han resultat fatals per a un cert procés de normalització. Només cal recordar què és el que significava TV3 abans de la privatització de la televisió, i què va significar després»

Cercle XXI: A banda dels que ja has assenyalat, quins serien, a parer teu, els punts febles del mapa comunicatiu català, en comparació amb altres comunitats lingüístiques equiparables amb la nostra?

Josep Gifreu: A més dels aspectes que ja he explicat anteriorment, destaquem la situació de la premsa i el cinema: la “gran premsa” gairebé no ha entrat en el procés de normalització, fora d’alguna excepció com El Periódico.

Un altre aspecte que volia destacar en particular és el cinema, com cas flagrant de la impotència en el camí de la normalització. No parlaré de la dificultat o de la falta de visió i d’oportunitats d’una cinema català amb continuïtat i qualitat, amb creadors i directors de talla internacional, etc. Em refereixo només al problema del doblatge en català, que després de diverses campanyes i de la voluntat política expressada d’una manera tímida ha desembocat en una renúncia clara, concretada en la retirada del decret d’obligació del doblatge.

El cas del cinema és una metàfora de la situació d’impotència a dos nivells: un que deriva de la imposició dins l’Estat de determinades obligacions directament lligades amb les condicions de distribució d’unes narratives fonamentals per a la cultura contemporània i per a l’imaginari de qualsevol comunitat nacional. I l’altre seria el fet de no poder plantar cara a les grans distribuïdores vinculades a les majors americanes.

Personalment, jo no estic per un doblatge indiscriminat. Però atès que a l’Estat espanyol tothom mira el cinema en castellà o subtitulat en castellà, aleshores es tracta de situar-se en les mateixes condicions del mercat. Quan canviï aquesta situació general, si és que algun dia canvia, aleshores podrem parlar també del que s’ha de fer a Catalunya o als Països Catalans. Però mentrestant la normalització significa invertir la mediació obligada de cultura cinematogràfica mundial a través de l’espanyol.

Hi ha encara un aspecte general d’aquesta qüestió que no s’ha mencionat: i és la prohibició, explícita o implícita, de disposar d’un circuit de tots els mitjans de comunicació entre tots els Països Catalans. Caldria avançar cap a la creació d’un espai real de distribució de qualsevol tipus de producte o servei a través I més enllà de les noves fronteres creades entre les comunitats autònomes a Espanya. S’ha vist en moltes ocasions com s’ha impedit de forma directa o indirecta aquesta intercomunicació a l’espai català. I en canvi s’han reforçat els mecanismes mediàtics d’espanyolització de productes i de mitjans. La centralització de la majoria de les decisions sobre els mitjans a Madrid i el mercat únic espanyol de productes, serveis i també mitjans és la garantia final d’unificació galopant del consum mediàtic i també lingüístic “naturalment” en espanyol.

«S’ha vist en moltes ocasions com s’ha impedit de forma directa o indirecta aquesta intercomunicació a l’espai català. I en canvi s’han reforçat els mecanismes fonamentals d’espanyolització de productes i de mitjans»

Cercle XXI: En relació amb la visió històrica que mostres en el teu llibre El meu país. Narratives i combats per la identitat, creus que hi ha hagut canvis darrerament que conviden a ser més optimistes quant a la distribució de mitjans als Països Catalans?

Josep Gifreu: No m’agradaria donar la impressió que parlem d’un estat de coses tancat, ni molt menys, atès que estem en plena dinàmica, amb batalles arreu. És una situació canviant i esperem que encara ho sigui més.

Valoro molt positivament les múltiples iniciatives de la societat civil catalana que parteixen d’experiències que en alguns casos han estat pioneres de la recuperació tant del català com d’un punt de vista català, la qual cosa és fonamental en la informació, l’anàlisi i la difusió cultural. En són bons exemples la iniciativa d’El Punt, El Nou 9, El Segre i altres de mancomunar els esforços locals per arribar a una certa alternativa amb un enfocament de Països Catalans. També ho és el nou diari esportiu editat per COMIT, un exemple d’informació esportiva moderna amb un llenguatge viu, àgil i actual; el suplement Presència de les edicions de diaris comarcals, i moltes altres iniciatives; o la mateixa Vilaweb, com a diari electrònic, que constitueixen sens dubte experiències pioneres i molt interessants.

ARA BÉ, la qüestió central és si aquestes iniciatives aconseguiran modificar allò que les americans en diuen el mainstream, el corrent principal de les grans accions i decisions. I és aquí on dubto que aquestes iniciatives puguin canviar el rumb fonamental d’allò que analitzo pel que fa a la televisió en el meu llibre i que mantinc igual, perquè respon no pas a una dinàmica de la societat civil, sinó a una estructuració de les relacions de poder que s’han establert al llarg d’aquests anys i que s’han materialitzat en unes regulacions, unes rutines dels poders i unes polítiques.

Per exemplificar la “pesantor” enorme d’aquestes estructures es pot recordar la tendència de la Comissió Europea de delegar en els estats membres les competències en les matèries més sensibles relatives a identitat i cultura de les comunitats lingüístiques de la UE. Per exemple, és el cas de la televisió i en concret del règim de finançament de la pública. Així com en altres àmbits de les polítiques europees les grans decisions es prenen a Brussel·les i els estats membres en són mers executors, en canvi, en qüestions com educació, cultura, televisió, cinema i altres de similars, es deixa en mans dels estats. La UE s’inhibeix a l’hora de prendre decisions d’allò que en diuen “diversitat cultural i lingüística” i deixa la qüestió en mans dels estats nacionals centralistes.

«La UE s’inhibeix a favor dels estats a l’hora de prendre decisions d’allò que en diuen “diversitat cultural i lingüística” i deixa la qüestió en mans dels estats nacionals centralistes»

Cercle XXI: En termes pràctics, o si vols amb exemples, quines serien les vies més adequades per avançar cap a un espai comunicatiu català plenament normalitzat ?

Josep Gifreu: Bé, no m’agrada l’expressió “plenament normalitzat”. És un desideràtum que no és bo per a ningú, perquè el món actual fuig de qualsevol tipus de normalització absoluta. És millor plantejar que calen unes condicions perquè les comunitats històriques puguin procedir a la descolonització. El desideràtum ha de ser la descolonització d’aquelles comunitats que encara estan subjectes a diferents processos colonials o neocolonials diguem-ne “interns”, com és el cas de l’Estat espanyol. És una exigència democràtica i ètica que algun dia aquests processos puguin avançar, independentment del programa polític o del model de relació entre comunitats, en el marc d’una Europa unida, però sense que això impliqui que des del punt de vista lingüístic i cultural no s’hagi de buscar una descolonització efectiva.

En aquest sentit, alguns exemples poden mostrar com es podria avançar cap a un espai comunicatiu català. Una manera seria la supressió del Ministeri de Cultura espanyol i la cessió de totes les competències de cultura a les comunitats històriques. Un altre exemple seria la supressió o almenys la transformació radical de RTVE amb alguna fórmula pactada. O encara, la decisió que tot el cinema a Catalunya es dobla o subtitula en català, que són dues estratègies diferents en relació al que es pot fer amb el cinema.

Són tres exemples de com es podria avançar en la descolonització. A banda d’aquests punts, hi hauria d’haver un acord bàsic entre els poders polítics de les diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol per arribar a acords bàsics clau, com per exemple sobre la unitat de la llengua i l’establiment de circuits de distribució de la comunicació. A més a més, caldria potenciar un mercat del català, que per exemple afavoriria la penetració del català a través de l’estàndard oral. Si no tenim un mercat propi no tenim determinades opcions, com la promoció i difusió de llibres, cinema i altres productes culturals.

En poques paraules, cal crear un circuit global que faci possible la intercomunicació cultural i mediàtica entre tots els Països Catalans. Un circuit que pressuposa un pacte polític entre les diferents formacions i institucions polítiques de l’espai català, i molt probablement un nou pacte d’estat.

«En poques paraules, cal crear un circuit global que faci possible la intercomunicació entre tots els Països Catalans, un circuit que pressuposa un pacte polític entre les diferents formacions i institucions polítiques i, molt probablement, un nou pacte d’estat»

Entrevista a cura de Xavier Vila i Joan Solé Camardons

Cercle XXI

Les llengües de la publicitat a l’espai televisiu català

«Pel que fa a la llengua triada pels anunciants [de joguines per Nadal], les dades relatives a Televisió de Catalunya (TVC) indiquen que s’ha passat del 52 per cent d’anuncis en català de l’anterior campanya al 36,1 per cent en la del 2001, trencant així la tendencia ascendent dels últims anys.»Avui, 2 de febrer de 2002

«(…) més del 93 per cent de la publicitat de TVC durant l’any 2001 va ser en català, mentre que entre el gener i el maig d’aquest any el percentatge s’ha situat en el 95 per cent.» Avui, 23 de juliol de 2002

Presentació
Contràriament a la imatge que sovint volen transmetre els professionals del ram, la publicitat no sols descriu objectivament uns productes, sinó que transforma els gustos, modifica les sensibilitats, i introdueix maneres noves de dir i de pensar. En poques paraules, la publicitat incideix en la representació –també lingüística– que ens fem del món.

Com mostren les dues citacions que encapçalen aquest treball, les dades sobre els usos lingüístics en la publicitat són sovint contradictòries i fragmentàries. Cercle XXI ha volgut fer un petit estudi sobre els usos idiomàtics de la publicitat al nostre espai televisiu. Per fer-lo, hem analitzat la llengua de la publicitat de 10 cadenes televisives de propietat, cobertura territorial, audiència, etc., força diverses. L’estudi ha tingut en consideració tots els anuncis emesos per aquestes 10 cadenes durant un mateix vespre, el del dia 5 de setembre de 2002. Podeu consultar les característiques tècniques del treball al darrer apartat d’aquest informe.

L’objecte d’aquest treball se centra en l’oferta televisiva, i no pas el consum, que demanaria tota una altra metodologia. Per manca de capacitat logística, el treball no ha pogut ocupar-se d’un període molt més llarg,i tampoc ha pogut ocupar-se de totes les cadenes que emeten per al nostre territori. Ara bé, tot i que només puguin considerar-se una primera aproximació a la qüestió, els resultats d’aquest petit treball indiquen tendències prou significatives perquè siguin preses en consideració a l’hora d’anlitzar les necessitats de regulació lingüística de l’espai televisu català.

Índex
L’oferta televisiva bàsica comuna als Països Catalans

Al llarg de la segona meitat del segle XX, el mapa televisiu dels Països Catalans s’ha regulat per tal d’afavorir-ne tant la dissolució –en els espais espanyol i francès– com la fragmentació interna (veg. ressenya i i entrevista annexa). La combinació de les prohibicions dels uns i les renúncies dels altres ha impedit fins ara que s’establissin uns mitjans televisius propis, majoritaris i compartits per tots els territoris de llengua catalana. De fet, si hom s’hagués cenyit estrictament a les normatives estatals, avui les úniques televisions generalistes i en obert amb cobertura a tots els Països Catalans haurien de ser les televisions espanyoles: dos canals espanyols públics (TV1 i TV2), i dos canals privats (Antena 3 i Tele 5).Afortunadament, diverses iniciatives populars han aconseguit trencar algunes de les barreres administratives i han estès alguns canals catalans a la totalitat del territori. Avui, l’oferta televisiva bàsica comuna generalista i en obert, és a dir, a disposició de qualsevol ciutadà arreu dels Països Catalans i de manera gratuïta, està formada per sis canals: els quatre canals ja esmentats i els dos canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (TV3 i Canal 33). El primer objectiu d’aquest treball serà per tant analitzar quina és la presència del català en aquesta oferta que, d’alguna manera, està en disposició de proporcionar a la ciutadania dels Països Catalans els seus referents televisius compartits.

 
La llengua a la publicitat dels canals amb seu a Madrid

Els quatre canals que cobreixen els Països Catalans emetent des de Madrid practiquen el monolingüisme castellà quasi absolut –menys pronunciat a les desconnexions territorials de TV2– en la seva programació habitual. Com era d’esperar, la publicitat reflecteix aquesta pràctica: el castellà monopolitza els anuncis televisius d’aquests canals com a mínim en un 95% dels casos estudiats.Tot i que aquestes quatre cadenes constitueixen de fet les 2/3 parts de l’oferta televisiva bàsica comuna de la ocmunitat de llengua catalana, el català hi és pràcticament absent. La nostra llengua tan sols hi apareix en percentatges similars als de llengües estrangeres com l’anglès o l’italià. El gràfic 1 exemplifica aquest estat de coses a partir de les veus en off.

Aquest monolingüisme castellà coneix dues petites escletxes. En primer lloc, el moment de recollida de les dades –en plena campanya de difusió de cursos de llengües estrangeres per fascicles– va propiciar que als textos que apareixen impresos als anuncis –títols de llibres, rètols, etiquetes, roba, etc.– es detectés una presència de l’anglès que en alguns casos s’acostava al 20% dels anuncis, tot i que normalment al costat del castellà. Es tracta d’una presència probablement episòdica provocada pel fet que l’anunci mostra el producte –el manual i les cassets dels cursos de llengua estrangera– en pantalla.

Hi ha però un altre punt en què el monolingüisme castellà coneix una excepció veritablement significativa: la llengua de les cançons que acompanyen els anuncis . Tal com pot comprovar-se al gràfic 2, el castellà només és la llengua majoritària de les cançons a dues cadenes: TV1 i Antena 3. En el cas de la primera cadena pública espanyola, val a dir que el predomini constitueix de fet una exclusivitat, ja que a la nostra mostra no van aparèixer anuncis en altres llengües que el castellà. Pel que fa als anuncis a Antena 3, el castellà era tan sols lleugerament majoritari davant de la resta d’opcions lingüístiques. D’acord amb la taula, les altres dues cadenes contenen més anuncis en llengües altres que no pas en castellà. En tots dos casos, la llengua prioritària és l’anglès. Novament, el català és estrictament absent de les cançons a les televisions espanyoles, si més no als anuncis aquí estudiats.

 
Els canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió

Els altres dos canals que configuren l’oferta televisiva bàsica comuna de tots els Països Catalans són el de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Val a dir que aquests dos canals no van ser concebuts com a canals conjunts per a tots els Països Catalans, sinó com a televisions privatives de Catalunya. Ara bé, gràcies a l’esforç de nombroses entitats privades (Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear, etc.) avui aquests canals són sintonitzables arreu del territori, per la qual cosa constitueixen de fet la l’única oferta en català compartida –o si més no compartible– a tota l’àrea lingüística.En aquests dos canals, el català ateny una presència molt superior a la detectada als canals descrits anteriorment, tal com pot comprovar-se al gràfic 3.

Si ens cenyim a les veus en off –les dels locutors o comentaristes que no apareixen en pantalla– o, fins i tot, als textos sobreimpressionats, resulta indiscutible que el català és la llengua majoritària de la publicitat de TV3 i Canal 33. Però les coses no són tan clares en les altres dimensions analitzades. A la nostra mostra, el percentatge de personatges que s’expressaven en una llengua altra que el català va ser considerable: fins al 40% al Canal 33. D’altra banda, el català només té un paper residual en les lletres de les músiques emprades en la publicitat: 0% a la mostra del Canal 33. Finalment, els textos impresos que apareixen als anuncis mostren un ús com a màxim escadusser del català.Aquests resultats permeten aclarir un punt de vegades conflictiu: quin és el grau de presència de les llengües als anuncis de les cadenes de la CCRTV. Sembla probable que les discrepàncies entorn d’aquesta qüestió depenguin essencialment de la diversitat de canals de transmissió que es posen en joc als anuncis televisius.

El gràfic 4 ens ajuda a entendre aquesta discrepància. Si prenem conjuntament tots els missatges orals –personatges, veus en off i música–, tres quartes parts dels anuncis emesos a TV3 en el moment estudiat se servien només de la llengua catalana (recordem que a molts anuncis les músiques d’acompanyament no tenien lletra en cap llengua). La resta d’anuncis combinaven català i castellà –per exemple, veu en off en català i actors en castellà– i català i anglès o altres llengües –aquestes darreres, normalment en les cançons. Així, prenent tan sols la llengua parlada, la presència d’anuncis absolutament monolingües en castellà era molt petita –un 1% –, però tot i així els anuncis bilingües o trilingües constituïen un percentatge significatiu del total.

Si a més de la llengua oral tenim en compte els missatges escrits, el percentatge d’anuncis exclusivament en català baixa significativament. Comptant-hi el text sobreimpressionat, els percentatges de català exclusiu reculen fins al 67%, sobretot en favor d’anuncis que combinen català i castellà. Però el canvi més significatiu es produeix quan també tenim en compte el conjunt de missatges escrits presents als anuncis: les etiquetes i els envasos –llegibles– dels productes, els cartells, els senyals, etc. Quan hom pren aquests textos en consideració, més de la meitat dels anuncis emesos a TV3 han de considerar-se bilingües català–castellà, i tan sols un 23% són monolingües en català.Els resultats obtinguts corroboren les explicacions ofertes repetidament pels responsables de la CCRTV en el sentit que els anuncis que els arriben, concebuts originàriament en castellà, són majoritàriament traduïts per a la seva emissió a les cadenes públiques catalanes. Ara bé, també es palesa que aquesta traducció resulta tan sols parcial, ja que només afecta unes parts de l’espot –les més fàcilment manipulables–mentre que les altres resten inalterades en una altra llengua. En bona mesura podem afirmar que la CCRTV aconsegueix efectivament doblar el nucli de la majoria dels anuncis al català, però queda lluny de traduir-los íntegrament i encara més d’adaptar-los als referents catalans. La presència de personatges, textos sobreimpressionats i, sobretot, textos estàtics que se serveixen del castellà permet que almenys una part de l’audiència percebi la publicitat emesa per la CCRTV com a bilingüe.

 

 

Les televisions territorials de l’espai comunicatiu català

Són diverses les cadenes televisives dissenyades per cobrir un únic territori dels Països Catalans. Algunes d’aquestes cadenes es restringeixen essencialment al seu territori de partida –és el cas de la televisió andorrana. D’altres, en canvi, depassen àmpliament els seus territoris originals –com en el cas de Canal 9 i Punt 2, sintonitzables al sud de Catalunya i a les Illes Balears gràcies a la iniciativa popular.Les condicions d’aquest estudi feien impossible analitzar l’ús lingüístic de la totalitat de televisions locals, comarcals i territorials. Així, Cercle XXI va seleccionar un conjunt de cadenes que d’una manera o altra representen bona part de les televisions amb més difusió al país. Les cadenes seleccionades van ser Canal 9 i Punt 2 del País Valencià; Andorra TV; i el canal M7 de l’illa de Mallorca.

 

La llengua oral: els participants i les veus en off
Les televisions territorials mostren una diversitat interna molt considerable que fa difícil tractar-les de manera conjunta. Els usos lingüístics dels participants i de les veus en off de les cadenes seleccionades reflecteix molt clarament aquesta diversitat. Així, el català és àmpliament hegemònic a Andorra TV, mentre que només és emprat a la meitat dels anuncis de la televisió mallorquina M7. A les cadenes públiques valencianes, la nostra llengua és clarament minoritària: pràcticament no apareix a Canal 9, i només assoleix el 50% dels participants a Punt 2. Tot i això, en aquesta cadena les veus en off són molt majoritàriament en castellà.
 
Els missatges escrits
Pel que fa als missatges escrits, els resultats tornen a ser clarament discrepants i menys favorables al català que en la llengua parlada. Andorra TV torna a mostrar el català com a vehicle lingüístic per excel•lència, mentre que a la televisió mallorquina el català i el castellà tornen a disputar-se l’espai. A les televisions valencianes, en canvi, el català té una presència molt i molt escassa com a llengua escrita de la publicitat.
La llengua de la música
El darrer apartat estudiat en aquest treball va ser la llengua de la música. L’atzar va fer que cap dels anuncis de M7 contingués anuncis amb cançons, per la qual cosa no disposem de dades d’aquesta cadena. Pel que fa a les altres tres, els resultats són els que mostra el gràfic 7.
Novament, Andorra TV i les televisions valencianes se situen en pols oposats: a la mostra recollida, el català és l’única llengua de la música a la televisió del principat pirinenc; per contra, a les dues cadenes públiques valencianes totes les cançons són cantades bé en castellà, bé en anglès, i el valencià resta absolutament absent.
Síntesi: les llengües de la publicitat en l’espai comunicatiu català

Les dades que acabem d’analitzar només constitueixen un tast, sens dubte superficial, de la realitat de la publicitat televisiva als territoris de llengua catalana. Sens dubte, estudis més extensos permetrien matisar i aprofundir molt més en les dades que ara presentem. Tanmateix, les tendències assenyalades semblen prou consistents per justificar algunes reflexions en relació amb l’espai comunicatiu català.La primera constatació ineludible i innegable és la situació de minorització acusada del català en el seu propi espai comunicatiu. Les disposicions dels successius governs espanyols han negat sistemàticament l’existència de la realitat lingüística diferenciada de l’espai comunicatiu català, i han potenciat la creació d’un espai televisiu unitari a partir d’una oferta, pública i privada, generada des de Madrid i que emet naturalment en castellà. Un cop regulat –políticament– d’aquest biaix el mercat, les empreses s’hi han anat adequant. Així, el català és pràcticament inexistent a la publicitat de les cadenes espanyoles en obert que emeten a la totalitat dels Països Catalans, tant si són públiques com si són privades. Aquesta dada és especialment greu si es té en compte que les quatre cadenes a què hem fet referència constitueixen 2/3 de l’oferta televisiva bàsica i comuna a què té accés la nostra comunitat lingüística.

L’única oferta comuna a tot el territori i en català està format pels canals de la CCRTV. Els nostres resultats confirmen que TV3 i K3/Canal 33 són el principal focus de publicitat televisiva en la nostra llengua. Efectivament, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconsegueix que la gran majoria de les empreses decideixin doblar el nucli central dels seus anuncis a la llengua catalana. Un percentatge molt significatiu dels anuncis emesos per aquestes cadenes és bàsicament en la llengua pròpia del país. Ara bé, la política de la CCRTV no sembla suficient per traduir i adaptar totalment a la nostra llengua una publicitat que encara es dissenya pensant en el mercat unificat espanyol. El doblatge afecta sobretot alguns elements, com ara les veus en off o els textos sobreimpressionats, i afecta molt menys altres aspectes de la publicitat, com les músiques o els diàlegs dels participants. Així, analitzada de manera global, bona part de la publicitat que difon la CCRTV és en realitat bilingüe català/castellà. Això explica algunes opinions en el el castellà ocupa un espai molt significatiu dels anuncis de TV3 i K3/Canal 33. En altres mots, queda encara força camí per córrer per tal d’avançar en l’ús del català a la mateixa CCRTV.

Finalment, les nostres dades suggereixen que el món de les televisions territorials –locals, comarcals, regionals…– forma un univers complex i molt variat. En algunes cadenes, com Andorra TV, el català gaudeix d’una posició envejable. En altres, com a Canal 9, la posició de la nostra llengua en la publicitat s’atansa a la que té en els canals espanyols amb seu a Madrid: la marginalitat. Entre els dos pols sembla estendre’s un contínuum, representat aquí pel canal M7 de Mallorca, en què el català ocupa una posició respectable, sobretot pel que fa a l’oralitat. I val a dir que la ubicació en un punt o altre del contínuum no es desprèn automàticament de l’oposició mitjà públic / mitjà privat. El territori visat, el color polític dels propietaris o gestors, i altres consideracions intervenen a l’hora de determinar la llengua de la publicitat en un sentit o en un altre.

 

Algunes propostes

Tal com explica a la seva entrevista amb Cercle XXI el professor Josep Gifreu, el problema fonamental del català als mitjans de comunicació es deriva d’unes decisions polítiques: uns governs concrets han anat organitzant un mapa comunicatiu espanyol en què el català no ha de tenir altre lloc que la marginalitat. La solució global, doncs, passa també per canvis en l’ordenament jurídic de gran abast que permetin superar la minorització del català en el seu propi espai comunicatiu. Es tracta d’una tasca imponent i complexíssima, atès que els anys transcorreguts han permès l’aparició de grans empreses de comunicació espanyoles interessades a no modificar l’statu quo. Però cal que la societat catalana, valenciana i balear es conscienciï que sense aquests canvis, la posició de la nostra llengua pròpia no abandonarà l’estat de precarietat en què ha estat situacda.A banda d’aquests canvis de gran abast, hi hauria potser també mesures més modestes que haurien de permetre de millorar la posició de la nostra llengua en l’àmbit publicitari.

En primer lloc, i en termes de conscienciació col•lectiva, fóra bo que hom es demanés què és el que fa que un anunciant renunciï a traduir el seu espot al català en un mitjà en aquesta llengua fins i tot i quan la traducció no li representa cap cost suplementari, com és el cas actualment a TV3 i K3 / Canal 33. Si els anunciants que rebutgen el català fins i tot a TV3 ho fan com a acte conscient de militància lingüística, tal vegada no seria improcedent que els televidents d’aquest canal n’estiguessin informats per poder actuar en conseqüència com a consumidors.

En segon lloc, potser les cadenes amb mandats estatutaris de promoure la llengua catalana haurien de plantejar-se si estan posant tots els mitjans adequats per assolir aquest objectiu en el camp de la publicitat. Aquesta reflexió és especialment procedent per a la TVV, que ara mateix registra un ús del valencià en la publicitat sota mínims. Una de les mesures per facilitar la presència del català al món de la publicitat televisiva podria ser l’enfortiment dels intercanvis de versions catalanes dels anuncis entre les empreses televisives del país. De la mateixa manera que la CCRTV estudia la cessió de doblatges de pel•lícules a determinades televisions locals, tal vegada podria estudiar-se la possibilitat de cedir-los els doblatges dels anuncis.

Finalment, potser ja seria hora d’emprendre un estudi d’impacte entre els televidents catalans dels anuncis pensats per al mercat hispanocastellà –per exemple, els que inclouen famosos mediàtics de canals espanyols. És raonable pensar que l’audiència fidelitzada pels canals catalans no comparteix necessàriament tots els mateixos referents culturals i mediàtics que els ciutadans d’Andalusia, Cantàbria o Múrcia. La constatació que algunes empreses ja se serveixen de personatges catalans en anuncis adreçats específicament al públic de TV3 fa pensar que aquesta és una realitat comercial que cada vegada hauran de tenir més en compte les empreses que vulguin personalitzar els seus productes per arribar millor als seus clients.

Annex 1: L’estudi: principals dades tècniques


Objectius: analitzar les llengües emprades en la publicitat emesa a l’espai comunicatiu català un vespre triat aleatòriament en horari de màxima audiència.

Les dades i els analistes: les dades van ser recollides el 5 de setembre de 2002 a diferents punts dels Països Catalans per un grup d’observadors voluntaris de Cercle XXI. Els observadors van enregistrar en vídeo i van analitzar les llengües emprades a tots els anuncis apareguts entre les 20h50 i les 22h50. Aquests resultats van ser tabulats i analitzats posteriorment per altres voluntaris.

Els canals analitzats: van ser seleccionats els canals generalistes en obert que cobrissin la totalitat del territori lingüístic o, si més no, d’alguna de les seves unitats històriques. Van quedar descartats els canals locals i comarcals, així com els canals que cobreixen el territori de manera irregular. Els canals analitzats finalment van ser:

Canal Cobertura territorial Nombre d’anuncis analitzats
TV3 Països Catalans 75
K3/C33 Països Catalans 55
TV1 Països Catalans (tot l’Estat Espanyol) 67
TV2 Països Catalans (tot l’Estat Espanyol) 99
Antena 3 Països Catalans (tot l’Estat Espanyol) 61
Tele 5 Països Catalans (tot l’Estat Espanyol) 117
Canal 9 País Valencià, Illes Balears i sud de Catalunya 82
Punt 2 País Valencià, Illes Balears i sud de Catalunya 13
M7 (Mallorca) Illa de Mallorca 26
Televisió d’Andorra Andorra 19
Total 614

Les dimensions analitzades: els observadors havien d’indicar la llengua emprada en cinc categories següents.
• Llengua parlada per les persones participants en l’anunci;
• Llengua parlada en off;
• Llengua en què estava imprès el text en el producte,
• Llengua del text sobreimpressionat,
• Llengua de la música.

L’observació es va limitar a assenyalar la llengua o llengües emprades en cada cas. No es va tenir en compte la qualitat –per exemple, no es diferenciava entre italià estàndard i italià macarrònic. Tampoc no es va tenir en compte la durada d’aparició en pantalla de cada element –per exemple, les paraules en castellà dels participants poden ser molt breus o ocupar pràcticament tot l’anunci.

Annex 2: L’audiència a Catalunya, el 5 de setembre de 2002
No disposem de dades sobre el conjunt del territori. Les referides a Catalunya (que contenen un 8% d’”altres”) són:

El marc comunicatiu català i la llengua

 

Article publicat al diari Avui (17/7/02)

Els professionals dels mitjans de comunicació públics catalans estan sotmesos a unes pressions superiors a les que experimenten els seus col·legues que treballen en llengües normalitzades. Com aquests, es deuen als principis d’independència, honestedat i pluralisme. Però a més a més, el fet treballar en una llengua minoritzada amb aspiracions a la normalitat els posa en el punt de mira tant dels qui voldrien liquidar definitivament aquesta llengua com dels qui volem recuperar-ne la dignitat i la plenitud d’ús. És aquesta una tensió que els professionals han d’assumir amb coratge i sabent que la seva posició sempre serà criticada, perquè difícilment podran acontentar tothom.

En un món cada cop més sotmès a la pressió homogeneïtzadora dels estats i de la globalització, qualsevol comunitat lingüística que aspiri a la sostenibilitat necessita mitjans de comunicació que s’expressin plenament en la seva llengua. Però fa l’efecte que el paper fonamental dels mitjans de comunicació en el manteniment de les comunitats lingüístiques ha estat copsat millor pels qui aspiren a arraconar definitivament el català que no pas pels qui tenen la responsabilitat de potenciar-lo. Vista la inferioritat objectiva del català a l’espai audiovisual, sorprèn que encara ara apareguin iniciatives destinades a reduir-ne la presència als mitjans públics, mentre es deixa de banda la qüestió, veritablement crucial, de com poden corregir-se les absències escandaloses del català a la majoria de mitjans que ocupen el nostre espai comunicatiu.

Som molts els que pensem que és precisament aquesta darrera la qüestió que cal plantejar. I és que cal no oblidar que la marginació del català a l’espai audiovisual és conseqüència, en primer lloc, d’un conjunt de decisions polítiques dissenyades per fer no competitiu el català al seu propi espai audiovisual. O és que potser cal recordar que la llei que regulava la concessió de les televisions privades espanyoles posava com a condició que les cadenes concessionàries cobrissin una àrea geogràfica molt superior a la dels territoris de llengua catalana? O que els successius governs espanyols han apostat sempre per empreses comunicatives madrilenyes? Que potser ja s’ha esvaït el record de com el control polític d’aquest procés ha arribat fins al punt d’enviar la Guàrdia Civil a tancar repetidors de TV3 instal·lats per iniciativa popular?

No es tracta de somniar impossibles. Els exemples de Bèlgica, Finlàndia o Dinamarca corroboren que hom hauria pogut impulsar un mapa audiovisual veritablement respectuós amb la realitat plurilingüe de l’Estat Espanyol. Però l’objectiu polític dels qui van ordenar el mapa comunicatiu de l’Estat era aplegar entorn del poder central tota la difusió dels continguts audiovisuals -informacions, entreteniments, narratives- imprescindibles per fer viable qualsevol comunitat cultural. Com a resultat d’aquestes i altres actuacions, ara com ara l’espai comunicatiu català ha quedat en gran mesura diluït, i la dependència de les indústries culturals catalanes respecte de Madrid ha crescut de manera mai vista.

És per tots aquests motius que, des de Cercle XXI, considerem que ara més que mai caldria que la societat catalana, i molt especialment els professionals i els responsables dels mitjans de comunicació, reflexionessin seriosament sobre el paper de cadascú en la configuració del nostre espai audiovisual. Perquè cal donar una resposta adequada als qui voldrien convertir els mitjans públics en català en una mera caixa de ressonància de la cultura hispanocastellana. I és que potser ja n’hi ha prou d’omplir-nos la boca de multiculturalitat i fer-la pagar sempre al més feble. Calen iniciatives per tal de fer sortir el català de la dinàmica regressiva en què ha estat posat durant la darrera dècada. Calen iniciatives per trencar la compartimentació forçada de l’espai comunicatiu en català. Calen iniciatives per tornar a engrescar un desenvolupament cultural plural i autònom. Perquè sense un espai mediàtic compartit en la nostra llengua, no podem aspirar a la sostenibilitat del català. I sense vitalitat del català, el discurs sobre la diversitat a casa nostra no passa de cinisme i propaganda.

Cercle XXI