Especial eleccions 2003

Política lingüística a votació

Illes Balears

Més informació:
La llengua, tema electoral Diari de Balears, 14/5/03 (PDF 130KB)
El PSM no ens ha respost però ens ha enviat el seu programa sobre política lingüística (PDF 413 KB)

1.Queden encara sectors socials -autòctons i vinguts de fora- que no coneixen el català, ja sigui oralment i/o per escrit. Quins objectius plantejau per a la propera legislatura per difondre’n el coneixement? Podeu indicar-nos qualque mesura que adoptaríeu en particular?

ERC: En relació als autòctons i els “naturalitzats”, establir les diposicions legals oportunes per millorar la presència del català en els mitjans de comunicació, en els espais comercials i d’oci, entre tots els membres de l’administració pública… i perquè qualsevol disposició en matèria de política lingüística vagi acompanyada de les corresponents sancions reals i efectives als infractors.Pel que fa als immigrants no integrats a la nostra realitat lingüística i cultural, inclusió de l’aprenentatge de la llengua catalana entre les obligacions associades al “carnet de ciutadania”: hom es podrà beneficiar de totes les prestacions públiques en l’àmbit de l’assistència social a canvi d’implicar-se en l’aprenentatge de la llengua i de la cultura catalanes i de col·laborar amb altres tasques destinades a la creació d’una comunitat sòlida orientada a la prevenció del conflicte.

IU: Proposam augmentar la partida pressupostària i en recursos humans en tot allò que fa referència a la integració plena dels nous vinguts a les nostres terres, les persones provinents d’altres indrets del món quehan de tenir tots els mitjans necessaris per a conèixer la nostra llengua i cultura, per a sentir-se plenament ciutadans de les nostres illes. En concret pensam que s’han d’incrementar els treballs conjunts amb els Ajuntaments, l’Administració més propera, i sobretot els nostres centres escolars han de romandre oberta programes de mediadors culturals no només cap als alumnes, sinó a travers d’ells, per a les famílies.
Des dels Ajuntaments es poden concretar accions de coordinació amb les escoles del terme, als barris on hi hagi més famílies nouvingudes, i a la vegada, oferta als Casals de cultura, o de joves, de cursos per a adults dirigits a les famílies, a les persones que han decidit venir a viure i fer-se illencs.

2.Considerau que l’actual política educativa és, pel que fa a la llengua catalana, la correcta? En aquestes eleccions, proposau d’adoptar qualque mesura que adoptaríeu en aquest àmbit?

ERC: La Conselleria d’Educació no s’ha atrevit a agafar el bou per les banyes i ha mantingut una estratègia orientada a la superació (qui dia passa, any empeny!) dels principals reptes derivats de les darreres grans onades migratòries, que s’han d’afegir a l’immens col·lectiu de monolingües espanyols procedents de processos de desplaçament poblacional anteriors.

Els alumnes que arriben durant el curs han de ser escolaritzats en centres especialments orientats a la formació lingüística intensiva, a l’espera que els seus coneixements de la llengua catalana i de la cultura del nostre poble siguin suficients per integrar-los a les aules generals amb garanties de bon aprofitament de l’educació impartida.

IU: En general pensam que la tasca que ha fet la Conselleria d’Educació des del 1999 ha estat correcta.Coneixem els intents del govern central, amb mesures legislatives com la Ley de Calidad Educativa de primar la llengua castellana per damunt de la catalana, en l’ensenyament, i en la ingerència que pot suposar cap a l’autonomia que significa tenir les competències educatives transferides a la nostra Comunitat Autònoma. En aquest sentit, aplaudim el recurs d’inconstitucionalitat que ha plantejat el Govern de les Illes Balears.
En la proposta electoral d’EUIB plantejam mesures per tal que, front a aquests intents de retrocés centralista, i mesures que proposa per exemple el Partit Popular de les Illes Balears d’un “bilingüisme a la carta” prou estrany, la llengua catalana s’ha de generalitzar com a llengua vehicular de l’ensenyament, garantint l’objectiu de la plena competència lingüística per a tot l’alumnat al final de l’etapa obligatòria, en el coneixement i ús de la llengua catalana i de la castellana.

3.El català és encara lluny d’haver assolit un ús normal tant a les institucions públiques com al sector privat i en els usos interpersonals. Quins camps us semblen prioritaris en aquest terreny i quins objectius us hi marcaríeu? Podeu indicar-nos qualque mesura que adoptaríeu en particular?

ERC: Els mitjans de comunicació de masses, les activitats lúdiques i d’oci i les interaccions comercials són els grans reptes que només tenen solució si es modifica la legislació actualment existent i s’arbitren les mesures de força psicològica i legal de què disposa qualsevol país amb rang d’Estat: les regles del joc ja fa dècades que estan establertes i no tenim cap altra alternativa per assolir la normalitat que disposar d’un equip (la societat implicada) exigent i competitiu.

IU: Desenvolupament estricte, amb mitjans suficients, de la Llei de Normalització autonòmica, del 1986, que garanteix l’ús de la nostra llengua a les administracions públiques, sembla reiterativa aquesta acció però és ben necessari donat els missatges perillosos de reformar aquesta llei i només fer obligatori el coneixement i ús de la nostra llengua catalana, als funcionaris que el seu lloc de treball és de cara al ciutadà i ciutadana.
S’ha de treballar des de les Administracions en el foment d’aquest ús enles relacions interpersonals, no només des de les relacions amb els àmbits públics, també en els privats. Hem d’intensificar la tasca de promoció d’aquest ús, en col·laboració amb entitats privades, des de l’àmbit econòmic, social, cultural, juvenil, etc.
Com a prioritats entenem el treball entre la gent jove, no limitada a l’àmbit escolar, sinó treballar en l’àmbitpro fessional, laboral, d’oci, d’esplai. Crèiem que aquest àmbit s’haurà de treballar estretament amb les associacions juvenils, clubs d’esplai, moviments socials en general, per al foment de l’ús de la nostra llengua als àmbits d’esbarjo dels joves.
Igualment i també des de l’àmbit de la col·laboració interinstitucional s’ha de dedicar esforç i pressupost a programes conjunts per a arribar al coneixement i ús de la nostra llengua a les persones nou vingudes, tantdes dels països de la Unió Europea, com els extracomunitaris, i aquells que coneixen millor la seva implantació són els Ajuntaments.

4.De quina manera impulsaríeu l’ús i la qualitat de la llengua catalana als mitjans de comunicació públics i privats?

ERC: Nova legislació sobre l’ús de la llengua pròpia. Intervenció sobre el model de llengua utilitzat en els mitjans de comunicació públics i “convicció” sobre els privats: ajudes econòmiques, creatives, d’imatge pública…

IU: El nostre programa electoral insisteix en l’Aposta per un canal autonòmic de ràdio-televisió pública. Una RTV pública ha de tenir un caràcter de servei públic essencial i ha demarcar-se l’objectiu de garantir el pluralisme als mitjans de comunicació.
Respecte als mitjans de comunicació privats, és evident que s’haurà de treballar, des del Govern de les Illes Balears en convenis de col·laboració amb múltiples formes.

5.Alguns sectors afirmen que el marc legal actual és insuficient per a protegir el català. Quines modificacions proposaríeu d’introduir-hi?

ERC: El marc legal per protegir la llengua és insuficient, perquè el marc legal per protegir la nació catalana -sigui sota sobirania espanyola, francesa o italina- també és absolutament insuficient per garantir la nostra pervivència com a poble amb una cultura econòmica i amb una tradició legal pròpia prou ben caracteritzats.

IU: Proposam un debat seriós amb els sectors que plantegen aquestes insuficiències. Un debat que signifiqui també la conclusió en propostes clares de millora del marc legislatiu i proposar els canvis a la llei del 86 que siguin necessaris. Debatre amb profunditat les mancances i els instruments més adients per a solucionar-les.

6.Alguns sectors argumenten l’existència de diferències dialectals i de denominació de la llengua per posar en qüestió l’existència d’un àmbit lingüístic comú. Quines mesures proposaríeu per tal de dissipar aquestes reticències?

ERC: Aquestes reticències es fonamenten en la no distinció entre els àmbits propis de la raó i aquells que formen part del món de la fe. Hem de suposar que l’educació és la via principal per aconseguir que no hi hagi persones que opinen de llengua com si fossin membres d’una Acadèmia, mentre que no s’atreveixen a opinar sobre macroeconomia o fusió nuclear; així, s’ha de fer entendre que les opinions tècniques en matèria lingüística s’han de confiar als lingüistes i que qui vulgui anar al marge de les resolucions científiques només pot rebre la consideració de malintencionat o d’ignorant voluntari.

IU: Aquestes reticències han existit des de fa molts anys, en èpoques passades es parlava a Mallorca de “gonellisme” per una famosa polèmica pública. Les millors mesures per dissipar reticències d’aquest tipus és fomentar el coneixement. No es pot caure en falses polèmiques com aquelles que planteja el candidat del Partit Popular a la Presidència, l’exministre Sr. Matas, que pretén traslladar a les nostres Illes polèmiques que desgraciadament han viscut altres territoris com el País Valencià, amb conseqüències molt greus.
La millor superació de les reticències és augmentar el coneixement, la formació d’adults, superar l’analfabetisme estructural, posar a l’abast de totes les persones visquin a un poble o a una barriada de Palma, cursos atractius de coneixement de la llengua catalana, de la nostra cultura.

Cercle XXI

La nova immigració i la llengua catalana: 36 testimonis

Hem conversat amb 36 testimonis que ja parlen en català habitualment i els hem preguntat:

1. On has après el català que saps?
2. Quines coses et van fer decidir a aprendre el català i quines et van ajudar durant el procés d’aprenentatge?
3. Quines ocasions tens de practicar el català i amb quines dificultats et trobes?
4. Quins avantatges té saber-lo?
5. Creus que a la feina, les institucions i les empreses haurien d’oferir la possibilitat d’aprendre català?
6. D’una manera resumida, per quina raó val la pena aprendre i parlar català?

Perfectament integrats?
Xavier Vila

1. On has après el català que saps?

 

Rafik el Mossaoui

En Rafik va néixer al Marroc, té 30 anys i fa dos anys i mig que viu a Catalunya. Treballa per a l’Ajuntament de Torrelles de Foix, a l’Alt Penedès.

“He après a parlar català amb l’ajut de la meva parella i ara el perfecciono als cursos del Consorci del Centre de Normalització Lingüística de l’Alt Penedès-Garraf”

 

Dionilda Zegarra Pinto

La Dionilda va néixer al Perú, té 37 anys i fa 10 anys que és a Catalunya. Viu a Mataró, és psicopedagoga i treballa com a tècnica d’inserció laboral.

“Durant els dos anys que vaig estudiar la carrera vaig escoltar molt català dels professors i dels alumnes. La majoria de les classes es feien en català; els exàmens, però, jo els feia en castellà. Com a procés d’aprenentatge, el que vaig fer allà va ser escoltar molt activament.

 

Anne Degenève

L’Anne és francesa. Té 54 anys i en fa 23 que viu a Barcelona. És professora d’història i de geografia al Liceu Francès de Barcelona. A més de parlar el francès i el català, també sap italià i anglès.

“He après el català a Catalunya, a casa, amb els amics que he anat fent i a través dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió).

 

Wolfram Goedde

En Wolfram va néixer a Alemanya fa 37 anys. Fa 3 anys que va arribar a Catalunya, a Manresa, on treballava com a enginyer en una empresa japonesa de components electrònics.

“A les classes de català, a la feina, amb els amics.”

 

Naoual Boukabous

La Naoual té 23 anys. Va néixer al Marroc i la seva llengua familiar és l’àrab. Va arribar a Catalunya i es va incorporar als últims anys de l’ensenyament obligatori. Viu a Llagostera (la Selva) i treballa en una fàbrica de suro.

“De qui vaig aprendre més va ser del grup d’amigues. També a l’escola, però ja era gran, de manera que anava a classe però m’espavilava a entendre com podia. Sort de les amigues!

 

Luís Alberto Calle Farías

En Luis Alberto, 38 anys, és argentí i encara no fa un any que viu a Catalunya.

“Vaig aprendre el català al Casal Català de Buenos Aires. Un amic meu argentí que viu a Barcelona des de fa 10 anys va instal·lar aquesta idea en el meu cap”

2. Quines coses et van fer decidir a aprendre el català i quines et van ajudar durant el procés d’aprenentatge?

 

Luis Gigosos García

En Luís és espanyol, té 30 anys i fa mig any que viu a Catalunya. Treballa en una empresa industrial de Vilafranca del Penedès.

“Em vaig decidir perquè volia venir a viure a Catalunya i tenia el desig de conèixer una altra llengua. Em van ajudar amics catalans a Madrid i la Delegació de la Generalitat a Madrid.”

 

Consuelo Vila González

La Consuelo va néixer a Galícia, té 47 anys i en fa 30 que viu a Catalunya.

“Em vaig decidir perquè els fills anaven a escola en català i els havia d’ajudar en els deures. També perquè al final de la dictadura, amb la represa del català, vaig veure que era natural parlar en català amb la gent. Em va ajudar que a la feina em corregien quan deia alguna cosa malament, i que quan llegia i alguna cosa no l’entenia me l’explicaven”.

 

Sabine Bürk

Na Sabine va néixer a Alemanya, té 45 anys i en fa 15 que viu a Mallorca. És professora de dibuix i disseny.

“Per poder ajudar la meva filla, que va a escola en català, i perquè els meus alumnes són mallorquins.”

 

Nicole Gaskell

La Nicole té 34 anys i va arribar a Catalunya quan en tenia 7. És anglesa.

“Per a mi el més important és que jo em sento molt catalana. Fa molts anys que sóc aquí i m’estimo molt aquest país, els seus costums, el menjar, la seva història i sobretot la gent catalana.”

 

María Pulido Henares

La María és andalusa, de Còrdova. Té 26 anys i fa de professora d’anglès. Fa un any i mig que viu al Baix Llobregat. El seu marit és professor de català.

“El fet d’haver entrat a formar part d’una família i un cercle d’amistats en què el català és la llengua habitual ha estat alhora la motivació i l’ajuda principal per aprendre’l.”

 

Dujo Muniurana

En Dujo és croat. Té 50 anys i en fa 25 que viu a Catalunya. Està casat amb una catalana. És director d’una escola d’idiomes que usa el català com a llengua instrumental per als aprenentatges.

“Em sentia incòmode de parlar el castellà, que ja sabia, en un indret (Sant Llorenç de Morunys, on sovint anava) en què el català era la llengua usual.”

3. Quines ocasions tens de practicar el català i amb quines dificultats et trobes?

 

Gloria Patricia Álvarez

La Gloria va néixer a Colòmbia fa 38 anys i viu a Catalunya des dels 36.

“A la casa on treballo puc parlar amb l’àvia, i també em van ajudar els meus professors de català; però el que realment importa són els meus desigs de tirar endavant.”

 

Luís Martínez Pacheco

En Luís és de Veneçuela, té 26 anys i fa gairebé dos anys que viu a Catalunya. Es dedica a temes editorials.

“El parlo amb la meva companya, que és catalana, i amb els companys de l’equip de beisbol del Barça, esport que practico.”

 

Tim Hann Taylor

En Tim va néixer als Estats Units, té 56 anys i fa 16 anys que viu a Catalunya. Parla cinc llengües amb fluïdesa i en coneix tres més. És formador de professors d’idiomes.

“En públic començo totes les converses en català o, si cal, en anglès. També el parlo amb els botiguers i amb alguns veïns. A la feina parlo en català o en anglès.”

Thomas Rutayisire

En Thomas és de Rwuanda. Quan fa 5 anys va arribar a Catalunya, en tenia 30. És químic, però ara treballa en una empresa de manteniment d’autobusos, a la unitat de control de fums.

“Parlo en català a la feina, a la Universitat, en la vida quotidiana, amb les noves persones que conec…”

 

Carl Mac Gabhann

En Carl té 43 anys. Es traductor i professor de traducció d’anglès. Va arribar a Catalunya l’any 1987, amb 27 anys, i al cap de 4 anys va començar a parlar el català, quan li va semblar que es quedaria a viure a Catalunya. Viu a Montcada i Reixac.

“M’ajudava el fet que se sentís parlar català pertot arreu; això em donava moltes ocasions d’escoltar, parlar, llegir i aprendre’n pel meu compte. El que més em va costar va ser canviar del castellà al català amb tota la gent que coneixia i amb la qual havia parlat en castellà fins aleshores; també a ells els va costar molt canviar.”

 

Pablo Gómez Jiménez

En Pablo és espanyol. Té 44 anys i viu a Barcelona des de fa 17 anys, on fa de perruquer.

“No hi ha ocasions especials, depèn de la persona amb qui parlo, si parla castellà o parla català.”

4. Quins avantatges té saber-lo?

 

Hamdi Embarek Al-lali

En Hamdi va néixer al Sàhara Occidental, té 31 anys i des de fa 1 any viu a Catalunya. No té feina.

“Jo crec que l’avantatge principal de parlar català és poder comunicar-se amb la gent.”

 

Rachid Rouina

En Rachid va néixer a l’Algèria i fa 12 anys que viu a Catalunya.

“Crec que em pot servir per trobar feina, i també perquè ‘El saber no ocupa lugar’. Per això crec que s’ha d’aprendre, i més si vius a Catalunya.”

Yenny Paola Pacheco Aguilar

La Yenny va néixer a Colòmbia. Té 23 anys i viu a Catalunya des dels 19. Treballa en una empresa de serveis.

“Parlar el català té molts avantatges, perquè em puc comunicar i integrar amb la gent.”

 

Laura Marsili Buzzo

La Laura encara no fa un any que viu a Catalunya. És argentina i té 31 anys. Ara està sense feina. Li agrada llegir, cuinar i trobar-se amb els amics per cantar i passar-ho bé. Practica el tai-txi.

“La integració a la societat. Perquè val la pena comprendre l’entorn i si no entenem l’idioma del lloc que escollim per viure ens perdem moltes vivències i experiències.”

 

Faustino Bosio Baita

En Faustino és guineà. Té 22 anys i va arribar de Guinea Equatorial quan era molt petit, amb la seva mare i altres germans. Des de llavors viu al barri barceloní del Guinardó, on va anar a l’escola pública. Els seus pares parlen bubi, però a ells els van parlar en castellà. És cuiner i també ha treballat en una empresa de seguretat.

“Si parlo català em sento integrat, com un més.”

Natalia Coll Alsina

La Natalia, 29 anys, vivia a Buenos Aires fins fa mig any. Ara viu a Barcelona. És filla de pares catalans que a l’Argentina van mantenir la llengua en l’àmbit familiar, tot i que ella no els parlava en català. L’ha començat a parlar amb la família que té a Catalunya, i també la feina, quan l’entorn li parla en català.

“Em va obrir i em continua obrint moltes portes, sobretot a la feina.”

5. Creus que a la feina, les institucions i les empreses haurien d’oferir la possibilitat d’aprendre català?

Gudrun Jung Pfaff

La Gudrun va néixer a Alemanya, té 75 anys i viu a Catalunya des que en tenia 35. Va aprendre el català amb el seu marit.

“Veig molt necessari que es pugui aprendre català a la feina.”

Abdelghani El-Molghy (Gani)

L’Abdelghani va néixer al Rif, al Marroc, fa 37 anys. Fa 14 anys que viu a Catalunya, a la comarca d’Osona. Treballa de recepcionista d’hotel. La seva llengua inicial és el tamazight (rifeny), i abans d’arribar a Catalunya ja parlava àrab i francès. Ha après el català pel seu compte.

“S’haurien de donar facilitats per aprendre la llengua catalana a les institucions i les empreses.”

Carmen Vidal Álvarez

La Carmen va néixer al Brasil, té 44 anys i en fa 8 que viu a Catalunya.

“La majoria de les institucions donen suport a l’acolliment en català. Quan vaig arribar, fins i tot a l’INEM em van orientar sobre on calia anar a estudiar el català. Qui no l’aprèn és perquè no vol. Quan vaig arribar no podia gastar diners en cursos i vaig rebre ajudes per pagar els cursos de català. En general trobo que hi ha una preocupació per la integració dels nouvinguts.”

Mohamed Yahya Babeli Shawa

En Mohammed va néixer a Alep (Síria) l’any 1962. Ara té, doncs, 41 anys, i en fa 21 que viu a Barcelona. La seva llengua inicial és l’àrab. És criminòleg i treballa a la Generalitat, on s’ocupa de qüestions relacionades amb la immigració.

“Sí, és imprescindible que s’ofereixi la possibilitat d’aprendre el català al personal treballador i que les organitzacions i empreses emprin el català en la seva activitat diària.”

José Carlos Marcos de la Rubia

En José Carlos és espanyol i té 31 anys. Viu a Catalunya des de fa 10 anys. És funcionari de l’Estat.

“Jo vaig aprendre català amb la meva dona. A la meva feina fan cursos de llengua catalana, cosa que trobo molt necessària.”

Fuad Saou

En Fuad té 24 anys. Va arribar de la ciutat de Nador (Marroc) quan tenia 10 anys, i va aprendre el català a l’escola.

“En un país com Catalunya tothom hauria de parlar català i no veig malament que les institucions i les empreses donin accés a cursos de català.”

6. D’una manera resumida, per quina raó val la pena aprendre i parlar català?

Cristian Buono

En Cristian és argentí, té 28 anys i fa un any i mig que viu a Catalunya.
Treballa en una empresa industrial.

“Parlar català serveix per comunicar-se amb la gent catalana, per compartir i entendre els seus costums i també per fer nous amics, per tenir l’oportunitat de noves feines i per gaudir de l’art català.”

Edmundo Sepa Bonaba

L’Edmundo va néixer a Bioko (Guinea Equatorial), té 51 anys i en fa 24 que és a Catalunya. La seva llengua inicial és el bubi i parla sis llengües. És sociòleg i treballa en el camp de la immigració i la cooperació.

“Quan vaig saber que el català havia estat una llengua perseguida com la meva, vaig sentir el mateix que ens va passar als bubis durant la colonització espanyola… i em vaig sentir solidari de la causa lingüística del poble català. Parlo català per una qüestió de respecte i de reconeixement de la identitat catalana.”

Souhaila Yahyaoui

La Souhaila és marroquina, té 20 anys i quan va arribar a Catalunya en tenia 15.

“Parlar català val la pena perquè d’aquesta manera es pot demostrar que les persones tenen l’interès d’integrar-se.”

Jane Bustamante Chávez

La Jane és peruana i fa quatre anys que viu a Catalunya. Va estudiar biologia al seu país, però treballa en una empresa japonesa de components electrònics.

“Per integrar-te millor al lloc on arribes. Quan la gent m’escolta, jo em sento bé i ells també. A la gent li agrada que parli la seva llengua.”

James Miele Scialabba

En James va néixer als Estats Units d’Amèrica fa 47 anys. Quan en tenia 35 va arribar a Barcelona. Viu a Mallorca, a Bunyola, des de fa 7 anys. Treballa al servei lingüístic de la Universitat de les Illes Balears. Va aprendre a parlar el català a Barcelona i a Mallorca. També sap el castellà, el francès i l’alemany.

“Val la pena parlar català perquè jo visc a Mallorca, jo sóc un emigrant.”

Deivi Segura Alba

En Deivi va néixer al Perú fa 33 anys. Quan en tenia 19 va arribar a Catalunya. Fa 7 anys que viu a Barcelona, on ha treballat de comercial per a empreses d’assegurances. Té quatre fills. La seva llengua inicial és el castellà i sap que al seu país també es parla el quítxua i l’aimara, però ell no les coneix.

“Sí que ha valgut la pena, perquè la integració en un nou medi és molt important, i parlar català em fa guanyar una valoració cultural millor, perquè la gent veu bé l’actitud de superació. També m’és útil per a la feina i per als fills.”

La llengua catalana com a instrument del benestar social de la nova immigració

Una conversa de Cercle XXI amb Salvador Cardús

cardus.jpgSalvador Cardús és professor titular de Sociologia a la UAB i doctor en Ciències Econòmiques. Periodista guardonat, assagista i investigador sociològic brillant, algunes de les seves obres i articles han tingut abast internacional. Els seus escrits lúcids, i alhora compromesos en la defensa de la nostra llengua, el seu estil incisiu, analític i alhora creatiu, ens aclareixen aquesta realitat accelerada i a vegades boirosa en què vivim. La perspectiva i les propostes pràctiques sobre la immigració que ens ofereix en aquesta entrevista ens orienten vers la normalitat com a país.

Recentment ha publicat un article sobre llengua i immigració a l’AVUI: Teoria i pràctica de l’empeltament i un altre sobre les raons per a l’esperança en una bona incorporació social de la nova immigració a La Vanguardia Los inmigrantes dejarán de serlo.

Cercle XXI: Des d’un punt de vista sociològic, quin model d’adaptació lingüística pot pretendre’s que segueixi un immigrant que s’ubica en una situació amb conflicte lingüístic com la nostra?

Salvador Cardús: La cosa més raonable de respondre és “no ho sé”, no tan sols perquè jo particularment “no ho sé”, sinó perquè tinc la impressió que és una molt bona pregunta, que no té resposta en aquests moments, perquè el tipus de metodologies que fins ara hem fet servir per estudiar com es produïen els conflictes lingüístics mai no han mirat de respondre això.

Jo crec que en aquests moments seria urgent que es produís una certa revolució metodològica en el sentit que hom incorporés una perspectiva etnogràfica. El que és important és agafar la biografia, l’itinerari que segueix una persona, per analitzar d’una manera etnogràfica uns quants casos, veure què passa. Per dir-ho així, que fóssim capaços d’agafar uns individus, des del moment que arriben al país, per veure exactament amb qui entren en contacte, quina mena de vinculacions estableixen amb la societat d’arribada, i per observar com es va articulant aquesta presa de contacte amb la llengua (perquè crec que tindríem sorpreses), més enllà de les representacions “oficials”.

Tindríem sorpreses perquè no és segur que ni tan sols les institucions polítiques del país facin constar o facin saber quina és la llengua del país. Probablement molts ajuntaments ni en els seus serveis d’acollida, ni en les seves primeres preses de con tacte, a través dels serveis socials, de la policia municipal i de tots els serveis que es relacionen amb l’immigrant, no estic segur que li diguin pas res, al contrari, sobre el fet que acaba d’arribar a un país que té una llengua pròpia que no és l’espanyola, sinó la catalana.

O bé, per exemple, “potser” quedaríem parats (“potser” és una precaució retòrica) del fet que la major part d’ONG que atenen els immigrants no tenen en compte per a res la variable lingüística (sí que la tenen en compte, però, pel que fa a l’espanyol), amb l’argument de “fer les coses fàcils”, amb l’argument que “ com que no sabem segur si aquesta persona després s’estabilitzarà a Catalunya i es traslladarà a altres zones de l’estat espanyol, podria ser que li fos més pràctic saber espanyol”, amb una mena d’actituds “paternalistes” que encaixa poc amb la realitat lingüística dels que arriben, que moltes vegades són gent que ja coneixen dos, tres o quatre llengües perquè les situacions dels països d’origen són situacions multilingües, per raons diverses: des de la llengua de l’antic colonitzador, fins a les diferents llengües que en aquell territori es poden utilitzar. Per tant em temo molt que en aquesta entrada d’immigrants al nostre país, el descobriment que aquí hi ha una llengua diferent i que és una llengua necessària, o que probablement els serà necessària, no els arriba fins molt tard, i encara de manera molt difosa.

“el descobriment que aquí hi ha una llengua diferent i que és una llengua necessària, o que probablement els serà necessària, no els arriba fins molt tard, i encara de manera molt difosa”

Cercle XXI: Quin paper pot haver tingut en les vicissituds de la normalització recent la immigració que anomenarem “antiga”, en relació amb la “nova” immigració, a l’àrea metropolitana?

Salvador Cardús: Imagino que hi fa un paper, no vull dir d’obstacle, però sí confusionari. Segur que no contribueix a oferir claredat de percepció de quina és la realitat lingüística formal. Però és clar, en això de la “realitat” la gent percep el que hi ha en el seu entorn immediat i ni tant sols pot percebre quina és la realitat formal. Perquè podem suposar que aquesta nova immigració resideix en els antics barris en els quals s’instal·laren, fa algunes dècades, els grups de població immigrada que menys han fet l’esforç d’incorporació lingüística. Per tant, solen anar a parar al pitjor lloc on podrien ubicar-se, des del punt de vista lingüístic.

Això no seria greu si el marc institucional fos diferent, però aquí, se suma la fam amb les ganes de menjar. Perquè si abans dèiem que aquesta nova immigració no té el marc de recepció institucional adequat que li faci explícit que aquí hi ha una llengua diferent, i no li’n faciliten l’accés, és perquè de fet allà on arriben aquests serveis socials municipals o de barri, no és que dificultin l’accés al català, sinó que ja s’han acomodat als usos lingüístics de la antiga immigració. Per tant, per a mi, no és tant l’efecte dels usos lingüístics dels ciutadans particulars, com aquests marcs institucionals de recepció que de vegades, cap enfora simulen una forta voluntat normalitzadora, però que de portes cap endins hi ha el que hi ha.

“no és tant l’efecte dels usos lingüístics dels ciutadans particulars, com aquests marcs institucionals de recepció que de vegades, cap enfora simulen una forta voluntat normalitzadora, però que de portes cap endins hi ha el que hi ha”

Cercle XXI: Com podríem aconseguir la integració lingüística del grup immigrant ubicat a l’àrea o àrees d’immigració antiga? No sabem si integració lingüística és el terme adequat, o bé és millor parlar d’adaptació o un altre terme.

Els termes són importants, però la paraula “integració” no em produeix cap mena de reserva. Si algú vol dir incorporació o un altre terme, bé, però finalment del que es tracta és d’integració, d’uns processos culturals que són generals a totes les societats, no només per als immigrants. Els nostres fills s’han integrat a la cultura anglosaxona d’una manera fantàstica, i si no ho han fet més és perquè per algunes coses no els seria útil. Nosaltres ens hem “integrant” a la cultura musical i a la cultura cinematogràfica nord-americana. No farem ara embuts del que pugui ser la incorporació dels que arriben des d’uns altres territoris al nostre propi país, oi?

De vegades aquestes actituds amb tanta precaució el que denoten és més aviat acomplexaments nacionals més que no pas una altra cosa. Si tu vas a França ningú tindrà cap dubte que cal integrar-se a la societat francesa, fins i tot si vas a la Gran Bretanya, que és el país de la multiculturalitat, malgrat tot el respecte i tota la possibilitat de supervivència multicultural. La veritat és que finalment o t’integres o no t’integres en una societat, per tant vas a les seves universitats, formes part de les seves entitats i institucions, i sinó malament… Per això no em sembla pas dolenta la paraula integració.

Com s’hauria d’aconseguir aquesta integració? Segueixo pensant que el mateix que podríem dir per al conjunt d’immigrants podria servir per als nous, amb una diferència, i és que la nova immigració té dos avantatges, que com que és nova està més disposada al canvi, mentre que l’antiga si ha trobat acomodament en castellà en aquest país durant 25, 30 o 40 anys, no li demanarem que ara faci el canvi, si no l’ha fet, si ha pogut sobreviure així. Però diferentment el que arriba està en molt més bona disposició, perquè sap perfectament que quan vingui s’haurà d’acostumar a la llengua i a mil coses més, per tant la disponibilitat és més gran, és a dir que crec que és una bona raó perquè es produeixi l’adaptació lingüística.

I el segon avantatge dels que acaben d’arribar és el fet que necessiten més que els que ja fa temps que són aquí aquesta vinculació amb els serveis socials, i per tant tenen més motivació per aprendre la llengua que aquests facin servir.

Tenim un estat, poc o molt, del benestar, encara que no sigui òptim, que té instruments d’acollida (sovint poc rendabilitzats), que és el que més urgeix al que arriba, i que podrien propiciar aquesta presa de contacte; és el moment que l’immigrant busca habitatge, que li cal fer papers, entrar en contacte amb el món sindical, amb el món escolar, amb el sanitari, és el moment que s’inicien tots els processos. Si en tots aquests àmbits hi hagués una atenció especial a fer saber i a afavorir aquesta incorporació lingüística o aquest descobriment de la realitat lingüística del país, crec que tindríem avantatges; a més amb una població jove, de 25 o 30 anys, que estan en perfectes condicions per fer-ho.

De fet és més fàcil la incorporació lingüística d’aquesta nova immigració que no pas la d’una antiga immigració que es va fer en unes circumstàncies polítiques que complicaven molt les coses. Actualment, si més no sobre el paper, les condicions polítiques ho fan molt més fàcil, perquè hom ja ha reconegut que aquí hi ha una llengua pròpia. A hores d’ara tenim les eines, les institucions, el reconeixement públic, instruments de política social força més eficaços i una població molt més disposada; francament, no aconseguir-ne l’adaptació lingüística seria una badada.

“A hores d’ara tenim les eines, les institucions, el reconeixement públic, instruments de política social força més eficaços i una població molt més disposada; francament, no aconseguir-ne l’adaptació lingüística seria una badada”

Cercle XXI: Sí, d’alguna manera ara podem dir que tenim una part de l’estat, cosa que abans no teníem (era un estat en contra)

Salvador Cardús: Efectivament, ara aquesta nova immigració pot trobar que hi ha ràdio en català, televisió en català, que les escoles fan o haurien de fer immersió lingüística, que hi ha impresos en català… En fi, per molt que ens queixem hi ha unes diferències substancials respecte la situació dels anys 60 o 70. Per tant, arriben a un context molt diferent, i arriben també sabent que són estrangers, perquè els que van arribar els anys 50, 60 i 70 probablement no tenien la idea que venien a Catalunya on haurien d’aprendre una altra llengua, ells tenien la percepció que es movien dins del seu territori “nacional”. En canvi ara, aquesta gent saben perfectament que si en lloc de venir aquí van a Alemanya hauran d’aprendre alemany, i si van a França, francès. La consciència de necessitat d’adequació lingüística la tenen, i si se’ls facilités no hi hauria massa dificultats. Ara bé, el drama és que per una mena de “tics” i de protecció i de paternalisme malentesos, sovint s’està fent malament la feina.

“La consciència de necessitat d’adequació lingüística la tenen, i si se’ls facilités no hi hauria massa dificultats. Ara bé, el drama és que per una mena de “tics” i de protecció i de paternalisme malentesos, sovint s’està fent malament la feina”

Cercle XXI: Encara que sigui a tall d’exemple, quines accions caldria que endeguéssim els catalanoparlants com a individus i també les institucions per poder donar una empenta a una normalització que sembla afeblida?

Salvador Cardús: En aquests casos segur que tot el que es pugui fer, cal. Moltes vegades tenim la temptació, per defensar alguna cosa nova, de discutir l’antiga, la que s’ha fet fins ara. És molt habitual que per dir que la política de normalització lingüística no ha fet el que havia de fer, el que fem és criticar el que s’ha fet. Jo tinc la impressió que el que s’ha fet s’havia de fer. Que s’havia d’haver fet més, d’acord, però, en tot cas no en contra del que ja hi ha. Probablement s’ha tirat endavant el que era més fàcil, el que era més factible, el que generava menys conflicte, quan potser calia anar més enllà.

També ara, davant d’una situació d’aquestes, no crec que sigui tant una qüestió de triar quina “cosa” de les moltes que es poden dur a terme cal endegar , sinó que hem de seguir en la mateixa línia de fer-les totes. Per exemple, per garantir que els serveis socials, d’atenció a l’immigrant, tinguin consciència que la llengua no és merament un element de comunicació en el sentit restringit de la paraula, sinó que és una eina d’integració més que hom proporciona als futurs nous ciutadans d’aquest país, i que si no els faciliten o no els fan conèixer mitjans per incorporar-se a la llengua, de fet estan generant ciutadans de segona. És a dir, no els fan “més fàcils” les coses, els les compliquen. Això no és fàcil de fer entendre, perquè com que tothom ha jugat molt amb la idea de la llengua amb la seva la “utilitat” més immediata, com un instrument d’intercanvi més que no pas en la seva dimensió sòlida, cultural i d’integració social o d’incorporació a una cultura, com que això ho sabíem però no es deia massa, diria que per a molta gent les llengües són únicament una eina d’utilitat pràctica, cosa que els porta a confusions greus, fins i tot quan es planteja amb tota la bona intenció.

Per tant els serveis socials han de saber que la llengua forma part dels instruments del benestar social, de la incorporació del ciutadà a la societat (em sembla clar!)

Què més s’ha de fer? S’han de fer accions que podríem dir-ne de tipus simbòlic. Per exemple una iniciativa esplèndida (l’únic que lamento és que s’hagi trigat vint anys fins que se li hagi acudit a algú): el President del Parlament aplega grups d’immigrants i els porta a visitar el Parlament. I al final de la visita, després d’explicar-los què és el Parlament i com funciona, a aquelles vint-i-cinc o trenta persones se’ls imposa una insígnia del Parlament de Catalunya a cadascú. Una cosa tan simple com aquesta té un potencial simbòlic espectacular. La gent que va al Parlament i que se sent atesa pels seus polítics i que descobreix per primera vegada que hi ha un lloc on la gent discuteix i els expliquen què fan i els posen un escut del Parlament, se’n tornen a casa seva havent conegut el país. Això no només atrau els immigrants, també els nacionals, la gent d’aquí, un grup d’avis, de ciutadans, els porten a fer una visita i els rep el President del Parlament… La gent s’emociona!, i em sembla que no ho hem de trivialitzar. Si a més aquesta gent acaben exercint un cert lideratge dins del món de la immigració, l’oferiment d’aquests accés directe a la política pot tenir una força simbòlica que es multipliqui extraordinàriament.

I paral·lelament a aquesta iniciativa també se’n podria fer una de similar en els àmbits municipals; per exemple, es poden fer propostes modestes en l’àmbit local: a Terrassa, d’on sóc jo, es podrien fer uns itineraris per a immigrants, perquè coneguessin la ciutat, els museus, fins i tot els entorns naturals, perquè veiessin que tenim fonts, camins i muntanyes. Es tracta de traspassar als nous ciutadans l’experiència emocionant d’enfilar-te a Sant Llorenç i veure la potència de la naturalesa, que la tens a tocar de la ciutat. Aquests immigrants, des de La Mola, se sentirien més a casa seva. Per tant, aquesta proximitat, aquest contacte directe té una força simbòlica i emotiva que crec que l’hauríem també de tenir molt en compte!

I llavors, a més, hi hauria d’haver tot el que són les regles de joc social. La millor manera d’entendre la noció de ciutadania és la que formula Edgar Morin, la ciutadania entesa com un intercanvi entre drets i deures; “Nosaltres et reconeixem drets i a canvi tu tens deures”, per tant a aquesta nova immigració se li hauria de dir: Escolti, vostè pot tenir papers, però per això necessita passar per aquests cursos, aquests cicles d’iniciació a la llengua i al país”. Alguna cosa es fa, però no es fa de manera sistemàtica. Ens sortiria més a compte, fins i tot des d’un punt de vista pragmàtic, invertir diners en aquests processos d’iniciació. Vostè té dret a unes hores a la setmana (a l’empresari ja li pagarem les hores) per fer uns cursos d’iniciació al país, com a condició per aconseguir permisos definitius, per a “tenir papers”. A la llarga ens sortiria molt més a compte que totes les despeses que ens poden comportar els conflictes futurs, per no haver fet bé aquesta feina.

Per tant, dit sense embuts: no hi hauria d’haver-hi papers sense una disposició per conèixer el país i la llengua. Això hauria de ser fonamental. I llavors també fa falta accions de combat social, de la societat civil, d’associacions de veïns, tot aquest treball de carrer, més de cada dia. Ara amb això sol, certament, no en tenim prou. Per tant, aquests tres plans,: 1- els serveis socials presentats en la llengua del país, dins dels quals la llengua sigui el suport del servei, 2- l’acció en gestos simbòlics eficaços i 3- la coacció directa “papers a canvi d’incorporació al país”, són tres elements fonamentals per a la integració lingüística dels immigrants.

“aquests tres plans:
1- els serveis socials presentats en la llengua del país, dins dels quals la llengua sigui el suport del servei,
2- l’acció en gestos simbòlics eficaços i
3- la coacció directa “papers a canvi d’incorporació al país”, són tres elements fonamentals per a la integració lingüística dels immigrants”

Cercle XXI: Des del punt de vista discursiu, quin podria ser per als catalanoparlants l’actitud lingüística en relació a la nova immigració?

Salvador Cardús: No hem aconseguit una cosa molt important que semblava que hauria de passar i que és un dels punts febles del procés de normalització lingüística: em refereixo a adquirir prou confiança en la pròpia llengua com per no fer el canvi lingüístic al castellà de seguida que tenim la intuïció que som davant d’algú que no és catalanoparlant. No pot ser que allò que passava fa quaranta, trenta, vint-i-cinc anys enrere, que encara passi ara. Que quan el President va a un acte organitzat pel “Cercle d’Economia” a Sitges, per “deferència” parli en castellà. No hem aconseguit una convicció suficient en l’ús del català com per no canviar de llengua al primer entrebanc.

Posaré un cas recent d’exemple del que vull dir. L’altre dia era en un restaurant i a prop hi tenia a dues noies catalanoparlants. El cambrer també era catalanoparlant. Però quan arriba el cambrer, el van saludar amb un “buenas noches”, i a partir d’aquí tota la conversa es va produir en castellà, durant tot el sopar. El curiós és que entre elles parlaven català, el cambrer amb nosaltres parlava català, i tots eren catalanoparlants d’origen, o si més no, no tenien accent. Per què entre ells parlaven castellà? Per què en l’imaginari social dominant la relació entre cambrers i clients es representa en castellà i la gent s’hi acomoda? Si això no ho hem resolt amb els que ja som aquí, és molt difícil que quan t’arriba un immigrant, la gent no fem automàticament el canvi de llengua.

És el mateix que passa a la Universitat, i no són immigrants, amb els estudiants Erasmus. Si el primer dia preguntes si algú no entén el català, has begut oli. Tampoc no entenen el castellà, de fet. I a cap universitat del món s’acomodarien a la llengua de l’alumne foraster en contra de la de la majoria local. Però si a un estudiant Erasmus li parles català amb convicció no hi ha cap problema. Depèn més de l’actitud del qui fa servir la llengua que no pas de la demanda del qui s’hi adreça.

“un dels punts febles del procés de normalització lingüística: em refereixo a adquirir prou confiança en la pròpia llengua com per no fer el canvi lingüístic al castellà de seguida que tenim la intuïció que som davant d’algú que no és catalanoparlant”

Cercle XXI: Em sembla que no tenim prou clara la diferència entre els usos institucionals, no en el sentit solemne de la paraula (per exemple la relació entre un cambrer i un client seria un ús institucional) i d’altra banda els usos lingüístics privats o personals, com la relació entre dos amics. Un professor i un estudiant seria un ús lingüístic institucional.

Salvador Cardús: D’acord, això és el que els dic als meus estudiants. No parlo català perquè jo vull o per la llibertat de càtedra, parlo català perquè sóc d’una universitat que parla català i estic fent un ús institucional de la llengua. No és una cosa que puguis dir: tu què vols parlar? Jo parlo el que he de parlar, per la universitat i pel país, no sóc “lliure” de parlar el que vulgui, ni tampoc ho seria en un país normal. Aquesta opció no l’hem feta i per tant és molt difícil saber el que s’hauria de fer; seria tot el que contribuís a donar confiança, prestigi i força a la llengua, amb una exemplaritat més gran per part dels responsables socials. En institucions com el Barça, caldria dir a un entrenador: fes-t’ho com vulguis, però espavila’t amb el català. Amb el que cobren, saber català hauria d’entrar en el sou. També caldria mantenir el rigor de la llengua, que es pot parlar d’una manera popular, però que quan s’està en una situació formal cal parlar adientment, com no sempre és el cas, per exemple, dels col·laboradors habituals a Catalunya Ràdio o a TV3.

“No parlo català perquè jo vull o per la llibertat de càtedra, parlo català perquè sóc d’una universitat que parla català i estic fent un ús institucional de la llengua”

Cercle XXI: Tot això caldria fer-ho amb una actitud positiva, d’una manera ben normal, sense necessitat ni de ser catalanista.

Salvador Cardús: La gran confusió ha estat pensar que la normalització anava vinculada a una presa de consciència. Perquè llavors això ha volgut dir haver de portar sempre una càrrega ideològica potent, i farcir la llengua d’ideologies és posar-li plom a les ales. En lloc de fer-la còmoda l’hem convertit en un gest d’afirmació combativa, quan de fet, més enllà del gest d’afirmació, la gràcia hauria estat aconseguir que això es produís de manera invisible. No dic que no s’hagi aconseguit gens, però molt parcialment. En són exemples l’ús del català de certs líders sindicals.

La situació adequada, que també es dóna, és la de l’alumne que ha estudiat sempre en català i quan va a la universitat es troba que més de la meitat de la docència li fan en castellà i s’emprenya, però no per raons polítiques, sinó perquè troba que és una situació rara, que no és normal que li parlin castellà si tots han de saber català. Aquesta és una situació ideal: qui troba rar que no es parli català, sense passar per cap adhesió ideologicopolítica explícita i combativa. Com més confiança en nosaltres mateixos, en la nostra llengua, com més suport institucional en l’ús de la llengua, el que ve de fora s’adonaria més ràpidament, més palesament, que aquí és un país que parla català i que per tant s’ha d’aprendre, igual com s’aprèn a conduir.

“La gran confusió ha estat pensar que la normalització anava vinculada a una presa de consciència. Perquè llavors això ha volgut dir haver de portar sempre una càrrega ideològica potent, i farcir la llengua d’ideologies és posar-li plom a les ales”

Cercle XXI: Vols afegir alguna cosa més? Gràcies per les teves aportacions.

Salvador Cardús: Només he fet unes consideracions genèriques, perquè ni sóc expert en la qüestió ni estic en la primera línia de cap responsabilitat política. I una cosa és opinar i l’altra és saber com resoldre els problemes concrets. Però crec fermament que els problemes concrets són més els nostres problemes que no pas els problemes dels immigrants. En la immigració anterior el problema era dels que arribàvem (perquè en van arribar molts, perquè el context polític era diferent, perquè havíem d’explicar que teníem una llengua que no era present). En aquell moment el problema eren “ells”, si és que es pot dir així; en canvi en aquest moment, el problema som nosaltres, no aquesta nova immigració, que estan més ben disposats, que són més joves, que tenen un marc institucional que els ho podria fer entendre amb facilitat. Ara i aquí tornarà a ser veritat allò que “depèn de nosaltres”, cosa que ara és més certa que mai: tenim més eines i menys excuses per fer la feina ben feta!

“Els problemes concrets, tinc la impressió, que són més els nostres problemes que no pas els problemes dels immigrants”

Entrevista a cura de Joan Solé Camardons i de Núria Riba (membres del Cercle XXI)

De la immigració a la interculturalitat

mari.jpgEls canvis demogràfics que vivim reclamen que posem al dia el model d’integració que es va popularitzar durant la transició. Encara deu ser vàlid el concepte de ciutadania oberta i igualitària que reflectia el lema ‘És català (si vol) tot qui viu i treballa a Catalunya’: una integració política, laboral i social que fa possible la identificació amb la societat receptora. I la llengua no ho oblidem ha tingut sempre un paper crucial en aquesta identificació: l’aprenentatge i l’ús gradual del català han estat el signe visible d’aquesta incorporació a la societat catalana. A mesura que parlaven català, els nous ciutadans assumien una nova pertinença compatible amb la seva identitat d’origen i eren vistos com uns catalans més. I si volien, lliurement, ells o els seus descendents podien acabar decidint que la seva nova identitat seria catalana.

Ara ens cal actualitzar aquell concepte d’integració, que comportava un esforç recíproc: l’acolliment dels nous ciutadans i l’adaptació d’aquests a la societat receptora. Podem inspirar-nos en les experiències internacionals de convivència multicultural, però cada país n’ha de fer una interpretació pròpia. I nosaltres no podem oblidar l’experiència positiva que havíem acumulat.

Ara es parla molt de l’acolliment lingüístic de la immigració. I cal fer-ho. Però a la vegada hem de transcendir una interpretació massa restrictiva d’aquestes activitats. De la mateixa manera que l’educació intercultural ha d’implicar tots els estudiants, tots els professors i tota la comunitat educativa i no limitar-se a la feina del professorat de suport a l’acolliment, la convivència intercultural és una responsabilitat de tota la societat. Pensar només en termes d’immigrants pot ser reduccionista: qui es considera o és considerat immigrant? Els professionals i residents comunitaris probablement no. Els castellanoparlants que arriben ara de la resta d’Espanya potser tampoc. I en canvi també els hem d’incorporar a la societat receptora. Tampoc ens hem de limitar a una fase inicial d’acolliment, ni deixar tota la responsabilitat en mans dels serveis, entitats o persones que s’hi dediquen específicament: cal implicar-hi tant com es pugui tota la societat receptora, en un concepte de relacions interculturals que vagi molt més enllà del període inicial, que es plantegi com una acció duradora, permanent.

Els canvis demogràfics que vivim reclamen que posem al dia el model d’integració que es va popularitzar durant la transició. Encara deu ser vàlid el concepte de ciutadania oberta i igualitària que reflectia el lema ‘És català (si vol) tot qui viu i treballa a Catalunya’: una integració política, laboral i social que fa possible la identificació amb la societat receptora. I la llengua no ho oblidem ha tingut sempre un paper crucial en aquesta identificació: l’aprenentatge i l’ús gradual del català han estat el signe visible d’aquesta incorporació a la societat catalana. A mesura que parlaven català, els nous ciutadans assumien una nova pertinença compatible amb la seva identitat d’origen i eren vistos com uns catalans més. I si volien, lliurement, ells o els seus descendents podien acabar decidint que la seva nova identitat seria catalana.

I parlant de la llengua, és realment imprescindible que el català sigui present des del primer moment en el procés d’acolliment. Qualsevol acolliment que ignori el català serà socialment segregador. Ara bé: tampoc podem pensar en l’acolliment en termes exclusivament lingüístics. La gent s’interessa per la llengua del país que l’acull perquè hi troba persones amb les quals estableix relacions positives i pot fer-hi coses que li interessen. Cal que la persona que arriba trobi ben aviat unes relacions socials normals amb els catalans, perquè entengui la importància de conèixer la llengua i la cultura del país que l’acull. En aquest sentit, coneixem dos magnífics exemples: l’experiència d’alguns centres docents, d’assignar un company-tutor català a cada nouvingut (evitant que es formin grups a part en les hores de lleure) i l’experiència dels cursos d’adults de Cornellà de Llobregat, en què una seixantena de voluntaris catalans (sorgits del món associatiu) s’han ofert per a fer una hora setmanal de conversa amb estrangers que aprenen català. Estic segur que en cap d’aquests casos han calgut grans argumentacions sobre la utilitat del català.

Evidentment, necessitem un bon sistema d’acolliment, amb personal especialitzat i recursos suficients, però sempre serà insuficient si la societat receptora no exerceix el seu paper en la integració. I per tant cal que hi hagi una idea clara i àmpliament compartida, un paradigma socialment establert de convivència intercultural. Com hi va ser en temps de la transició.

Un dels nostres objectius col·lectius més importants hauria de ser construir, amb la més àmplia participació, una versió actualitzada del model d’integració. Un model que segurament ha de reunir característiques semblants a les que segueixen:

         Un enfocament intercultural: cal transcendir la simple idea de multiculturalitat o diversitat cultural, que es poden entendre com a coexistència de cultures aïllades entre si o com un mestissatge en què la cultura hegemònica dissolgui totes les altres. Ens cal un compromís de construir conjuntament un marc de convivència.

        Un marc sostenible de pluralisme cultural: de la mateixa manera que en el camp ecològic no n’hi ha prou d’assegurar la supervivència de cada espècie, sinó que cal assegurar l’ecosistema que la fa possible, en el terreny cultural cada cultura ha de disposar de primacia pública en el seu territori històric, com a garantia de continuïtat, en el marc d’uns principis de pluralisme en què també es respectin les opcions culturals personals.

         Una nova idea de ciutadania: des del primer moment, els que arriben a la nostra terra han de sentir que formen part d’un ‘nosaltres’ que els inclou i lluita amb ells contra les desigualtats. És a partir d’aquesta identificació bàsica com podran avançar cap a un nou sentit de pertinença, centrat en la llengua i la cultura del país, i obert a la lliure incorporació a la identitat catalana.

         Una acomodació raonable dels espais públics a la diversitat: en la mesura que es pugui, els serveis públics han d’adaptar-se gradualment a les llengües, religions i costums dels nouvinguts, de la mateixa manera que ells s’han d’adaptar gradualment a la llengua i la cultura de la societat receptora.

        Una demanda conjunta de competències i recursos en les polítiques d’immigració: sense capacitat política i financera no és possible fer una política intercultural pròpia. Els nous ciutadans i la societat receptora tenen un interès coincident per aprofundir en l’autogovern i obtenir uns recursos proporcionals a les necessitats, equitativament distribuïts.

         Un projecte compartit de reconeixement recíproc: en la mesura que la societat receptora ha fet i continua fent un esforç de reconeixement de la diversitat, això la legitima per a obtenir dels nous ciutadans un compromís recíproc amb les institucions democràtiques, l’autogovern i el futur de la llengua pròpia com a llengua comuna d’ús públic.

Sóc ben conscient que potser les característiques no han de ser exactament aquestes: caldrà elaborar-les millor entre tots. Però si aconseguim que hi arribi a haver una idea àmpliament compartida sobre les relacions entre la societat receptora i els nous ciutadans que arriben, ja tindrem més de la meitat de la feina feta. Per part meva, crec que es podria actualitzar el lema de la transició més o menys així: “Serà català, si vol, tot qui trobi a Catalunya una ciutadania, una feina i, sobretot, uns bons companys catalans”.

Isidor Marí
Membre del Cercle XXI

Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves immigracions

Presentació

Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya… I, com ells, n’arribaran molts més.

La seva presència no passa pas inadvertida. En una societat en què les fragilitats són més la norma que l’excepció, l’arribada dels nous veïns remou consciències, desvetlla inquietuds i fa aflorar contradiccions que, de tan rutinàries, ja eren per a molts quasi invisibles. És així que les incògnites s’acumulen, fins i tot de manera angoixada. Se’n sortirà, el nostre maltractat país, a l’hora d’incorporar plenament els nouvinguts? Ho farà amb justícia i en benefici de tothom? Sabrà –sabrem– superar amb èxit el repte de les noves immigracions?

Per a una llengua minoritzada –i el català encara ho és, mal que ens pesi–, els trasbalsos demogràfics són sempre una qüestió molt delicada. És per això que des de Cercle xxi hem volgut abordar la reflexió sobre com enfocar el tractament de les noves immigracions. Us convidem a acompanyar-nos en aquestes reflexions tot navegant per la nostra web.

A les nostres pàgines hi trobareu, per començar, una conversa amb Salvador Cardús, una de les veus que més lúcidament ha plantejat la urgència de definir un model d’integració propi que no imiti servilment les propostes pensades per a altres societats. En aquesta conversa, Cardús denuncia les mancances i el paternalisme que ofeguen moltes de les iniciatives relacionades amb les noves immigracions, i reclama actuacions que treguin partit de les potencialitats reals del moment, tant pràctiques com simbòliques.

Alguns suggeriments per a aquest nou model és el que trobareu a l’article d’Isidor Marí De la immigració a la interculturalitat. Al seu article, Marí aposta per una interculturalitat que constitueixi un projecte compartit de reconeixement recíproc entre tots els qui s’identifiquin com a catalans, en una iniciativa que funcioni en favor –i no pas en contra– del català.

Finalment, hem volgut cedir la paraula a alguns d’aquests conciutadans que no només són amb nosaltres, sinó que ja són plenament nosaltres. Hem aplegat els testimonis directes d’alguns novíssims catalans, homes i dones nascuts en terres llunyanes que han decidit d’incorporar-se plenament al seu nou país, una decisió que han materialitzat, sense renunciar a res ni a ningú, aprenent i servint-se d’una nova llengua, la llengua de la seva nova gent i d’aquest seu nou país. Llegireu, amb les seves pròpies paraules, com s’hi han decidit, quins motius els hi han empès, quins obstacles han hagut de superar, i de quina manera se’n van sortint.

Cercle XXI