En record de Joan Solà

Neus Nogué Serrano

joan_sola.jpgNo és cap exageració dir que Joan Solà, que va ser catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona durant més de vint-i-cinc anys, va dedicar tota la seva vida professional a la llengua catalana.

Com a investigador va ser, al costat de Pompeu Fabra i Joan Coromines, un dels lingüistes que més aportacions van fer al llarg del segle XX a l’estudi de la llengua: va elaborar multitud d’estudis de sintaxi sobre aspectes poc o gens tractats anteriorment, va participar d’una manera decisiva en l’elaboració dels capítols de sintaxi de la nova gramàtica normativa (que encara està en procés d’elaboració), i  va coordinar dues obres magnes, la Gramàtica del català contemporani (amb M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) i l’edició de les obres completes de Pompeu Fabra (amb Jordi Mir).

Com a professor, Joan Solà va contribuir a la formació de diverses generacions de lingüistes i filòlegs. I a tots els que hi van ser sensibles, els va encomanar la seva passió pel que ensenyava.

Com a divulgador, va fer arribar als lectors de diverses publicacions periòdiques (bàsicament, la revista El Món i els diaris Diari de Barcelona i Avui) la seva capacitat d’anàlisi lingüística i la seva visió sobre els aspectes històrics, socials i polítics de la llengua catalana.

Per als que el vam conèixer, llegir Joan Solà és evocar l’home apassionat que hi havia al darrere de totes aquestes facetes: la seva escriptura -ja des dels textos dels anys setanta, però d’una manera més intensa en els dels últims anys- remet d’una manera sorprenent a la seva imatge i la seva veu. Més enllà del tòpic, el seu llegat científic i humà és ben viu i ben vigent, i ho continuarà sent, sens dubte, durant molts anys.

116

TRES PRINCIPIS

Aquests dies s’ha celebrat el Correllengua i he vist que els assistents es feien una pregunta ineludible: què hem de fer per contrarestar la situació. La situació és que el castellà ha envaït ja pràcticament tot l’espai català i que els que volem mantenir la nostra llengua topem amb dificultats sovint insuperables.

A l’acte de Cerdanyola Francesc Ribera, «Titot» (dels Brams), va dir unes quantes coses prou interessants: que ell no tenia pas la pedra filosofal; que el Correllengua no ha aconseguit d’eixamplar l’ús social del català, però ha aconseguit d’eixamplar la militància; que no hi ha fórmules o campanyes que es puguin aplicar de manera general, perquè cada lloc i cada circumstància presenten característiques prou diferents; finalment, va dir que els catalans militants no tenim moments de pau. Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.
Joan Solà, Avui, 6.XI.2006.
També publicat a: Plantem cara. Defensa de la llengua,
defensa de la terra
. Barcelona: Empúries, 2009.

LA PARAULA

Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l’estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l’espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d’anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.

La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d’aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.

Paral·lelament, hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius ?les dues condicions? que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d’una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l’economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l’equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra. […]

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Fragment de “La paraula”, discurs al Parlament de Catalunya, 1.VII.2009.
Publicat a: L’última lliçó. Barcelona: Empúries, 2011.

Orgull en favor de la llengua

Muriel Casals

muriel_casals.jpg“Les nacions pobres tenen gana, les nacions riques són orgulloses; l’orgull i la fam estaran sempre confrontats”. Aquestes paraules, una mica terribles i molt pessimistes pel que fa al futur de la vida en societat, les va escriure l’irlandès Jonathan Swift l’any 1726.

És suggerent recordar aquesta frase avui i fer-ho des de Catalunya, perquè està escrita poc després de la desfeta del 1714, una derrota bèl·lica que va significar un canvi en l’actitud política dels catalans. Haver viscut una guerra molt dura, una resistència heroica, però finalment vençuda, i una repressió cruel per part dels vencedors ens va fer creure que havíem de renunciar a l’activitat política.

L’orgull, si és que n’hi havia, estava greument ferit. Ben segur que en la nostra història no hem estat, i no som en l’actualitat, una nació orgullosa. Fins i tot podríem preguntar-nos si una part dels nostres problemes no tenen el seu origen en la manca d’orgull de la gran majoria dels ciutadans catalans.

Segurament, però, durant força temps de la nostra història hem estat una nació que ha passat fam. Diuen que l’expressió “Els catalans de les pedres en fan pans” té el seu origen precisament en l’etapa posterior a la derrota del 1714, quan els pagesos es van dedicar a treballar intensament unes terres especialment dures. Ens vàrem empassar l’orgull ferit i calmàvem la gana cultivant unes terres poc fèrtils. Perquè, efectivament, la natura no ha estat gaire generosa amb Catalunya.

Avui agraïm el bon clima i els paisatges molt variats que han possibilitat l’expansió del turisme, una activitat econòmica que, com sabem, contribueix substancialment a la creació de riquesa. Però fins a la segona meitat del segle XX s’esperaven de la natura altres coses que la bellesa; els països es feien rics si tenien aigua per a regar els camps, ferro per a transformar-lo en màquines i carbó per a obtenir energia. Cap d’aquests elements es trobava a disposició dels catalans en la quantitat suficient per a satisfer la disposició a treballar, és a dir,  la voluntat de viure millor.

Ara que el progrés tècnic ja no ens fa tan dependents de la natura i que la nostra història ens ha fet una nació desenvolupada podem pensar com ens plantegem el tema de la gana i de l’orgull. Certament, avui encara hi ha fam als països rics com el nostre, però el problema ja no rau en la manca de recursos econòmics sinó en la seva mala distribució. I quan pensem en el tema de la distribució de la renda ens cal recordar que vivim en un context polític i social en el qual hem atribuït al sector públic la responsabilitat de satisfer les necessitats bàsiques de la part de la població que no ha aconseguit fer-ho dins del joc del mercat. I és en gran part per això que tots els que obtenen resultats positius de la seva actuació en el procés productiu paguen impostos.

Aquí podem trobar una certa relació entre la gana i l’orgull a casa nostra en l’actualitat. La manca d’orgull dels nostres representants polítics pel que fa a l’exigència sobre el control dels impostos generats a Catalunya limita la capacitat de l’Administració catalana a l’hora de resoldre els problemes de la part més desafavorida de la població. Però si no ens volem allunyar massa del que pensava Swift, quan escrivia que hi ha nacions orgulloses i nacions que passen gana, podem reprendre el raonament sobre la nostra manca d’orgull  reflexionant sobre la nostra actitud pel que fa a la llengua.

La nostra manca d’orgull ens fa oblidar que som els dipositaris d’una llengua amb una de les tradicions literàries més llargues i riques d’Europa; com que no som orgullosos, oblidem que tenim entre nosaltres alguns dels autors que són reconeguts com a molt bons per editors de països cultes i que són llegits per lectors exigents. No tenir l’orgull que correspondria fa que ens comportem com si tot just acabéssim d’arribar al món de la cultura universal i fa que no gosem fer sentir la nostra veu.

Però, en canvi, massa sovint els catalans només calmem la mica que ens queda d’un orgull atàvicament ferit en un exercici absurd que consisteix a exhibir el nostre coneixement d’una altra llengua, gairebé sempre el castellà.

Certament és una sort poder llegir, escriure i parlar una llengua tan important com és la llengua espanyola, però no té cap sentit que la usem cada vegada que tenim la més lleugera sospita que el nostre interlocutor és una persona no nascuda a Catalunya. Quan fem això estem privant els qui ho desitgen practicar el seu català, en procés d’aprenentatge o de millora, i cometem una falta d’educació en suposar que l’altra persona és menys capaç de poliglotisme que nosaltres mateixos.

Una barreja de manca d’orgull i d’orgull ferit i mal digerit ens fa maldestres  i origina comportaments inadequats; som injustos envers la nostra llengua i som poc agraïts envers els nous catalanoparlants. Fent això mostrem una irresponsabilitat cap a la diversitat lingüística d’Europa. Si abdiquem del dret i del deure de fer sentir i llegir el català arreu on correspon estem privant els nostres compatriotes europeus d’una part de la seva riquesa; per tant, ens cal fer ús de l’orgull més legítim i ser, com tants catalans ho han estat, uns activistes de la nostra llengua.

Crisi europea: oportunitat indirecta per a la llengua catalana?

Bernat Joan i Marí

bernat_joan.jpgLa Unió Europea està patint una crisi d’unes dimensions extraordinàries, que, a hores d’ara, no ens trobam en absolut en condicions de poder avaluar. Senzillament, ens manca la perspectiva que només podrà donar-nos el temps. Per tant, no sabem ni la dimensió real de l’actual crisi, ni com se’n sortirà la Unió Europea, ni la faisó de la pròpia UE quan s’esdevingui una nova situació político-econòmica a la nostra part del món.

La crisi ha estat provocada per les escletxes i desajustaments en el sistema financer, que ens ha palesat, una vegada més, que Europa no havia aconseguit dotar del suficient múscul polític un projecte que ja porta a sobre un gran bagatge econòmic. No sé si avui algú s’atreviria a escriure allò tan suat que “Europa és un gegant econòmic però un nan polític”, perquè ningú que no sigui a l’Àsia o a Amèrica pot anar gallejant, a hores d’ara, de gegant econòmic. És veritat que la Unió Europea s’ha construït a partir de la unió econòmica, i que ha avançat en la seua consolidació a través de l’establiment d’un espai monetari, encara que aquest no ocupi tots els països de la UE. Com ho és que la crisi econòmica que sacseja la nostra part del món (i la globalitat) mostra, com no havia passat en cap altra etapa del procés de construcció europea, els problemes que la feblesa política genera en la pròpia economia.

Fent un bot vers la reflexió a l’entorn de la llengua, m’aturaré a remarcar que estic convençut que perquè la llengua catalana sigui algun dia plenament oficial de la Unió Eurpoea, serà necessari que aquesta compti amb més contingut polític. També serà necessari, naturalment, que la nació catalana compti amb més poder propi; preferentment amb estructures d’estat. Però, si bé és veritat que l’Europa actual només reconeix aquells que tenen estat, i que la demanda de l’estat resulta absolutament imprescindible perquè una llengua sigui plenament oficial de la Unió Europea, això no hauria d’ocórrer necessàriament si la UE comptàs amb més gruix polític, amb més substància en tant que unió real, i no mera unió d’estats.

Amb les regles del joc actuals, ho tenim molt magre. La idea, que alguns hem defensat, que la mera excepcionalitat estadística contribuiria a generar-nos oportunitats perquè el català sigui llengua plenament oficial de la Unió Europea crec que ja podem anar-la descartant. Dia a dia, se’ns ha demostrat que no és així, i que per al conjunt dels estats que formen el puzzle de la UE el fet que el català compti amb més parlants, més universitats, més llibres publicats o més bagatge històric que la major part de les llengües oficials de la UE no significa res. L’element fonamental, per a ser-hi comptat, és tenir estat propi.

Tornem a la crisi econòmic i als moviments que pot generar. Darrerament, hem estat veient com tota una sèrie de decisions que afecten la necessària reforma a diversos estats de la Unió han estat preses dins l’anomenat eix francoalemany, o directament pel govern d’Alemanya. Angela Merkel ha esdevingut una mena de presidenta de facto de la UE, amb l’escolania de luxe de Nicolas Sarkozy. Però tot plegat presenta uns problemes cada vegada més grans de legitimitat democràtica. I no ho dic perquè el regne d’Espanya perdi sobirania a favor d’Alemanya o de França, que particularment no em trauria la son, sinó perquè la presa de decisions no es basa en criteris estrictament democràtics (i dóna ales, per exemple, als sectors del Partit Conservador Britànic que consideren que el Regne Unit no hauria de formar part d’un club que no fos impecablement regit per criteris de democràcia parlamentària). Per a evitar aquests dèficits, caldria, com a mínim, dotar d’autèntiques prerrogatives democràtiques el Parlament europeu, i fer que la Comissió Europea esdevingués l’autèntic poder executiu de la Unió, controlat pel propi parlament, més carregat de funcions.

Dins aquest context, es podria dirigir, amb fermesa i amb criteris democràtics, la política econòmica , però, així mateix, també tendria un impacte sobre altres polítiques (dins les quals, si s’actuava amb prou habilitat i intel·ligència, s’hi podria encabir la política lingüística).

No existeix una política lingüística de la Unió Europea (com no hi ha una política econòmica realment unificada i legitimada democràticament, o no es disposa d’una política internacional, amb els handicaps que això ha suposat, repetidament, per a la UE). Però el fet de dotar de contingut polític la Unió –fer de la necessitat virtut, per a sortir de la crisi econòmica– pot oferir un camp de joc més complex, però també més interessant, perquè avanci el procés que, si tot va com pertoca, ha de culminar amb el ple reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial de la Unió Europea.

Particularment, sempre havia pensat que això ocorreria després de la nostra independència nacional. Però, ara mateix, la crisi és tan profunda, la incertesa tan gran i la incapacitat de preveure el futur tan espectacular, que ja no m’atrevesc a pronosticar-ho.

Cronologia de l’associacionisme andalús, una història sobre la manipulació política de l’enyorança

 
 Lluís Cabrera Sánchez

Si la Feria de Abril de Sevilla neix sota l’impuls de dos empresaris, un de català, Narcís Bonaplata, i un de basc, José María Ybarra, l’any 1847, amb la intenció d’establir un espai perquè la classe dominant andalusa pogués incrementar els seus intercanvis i per tant els seus negocis, la Fira d’Abril de Catalunya es comença a gestar en albirar-se la fi de la dictadura i sota la batuta d’un militar d’alta graduació establert a Barcelona.

L’any 1969, de la mà del tinent coronel Linares, es funda a Barcelona la Casa de Andalucía, la que fins fa poc estava situada a la Via Laietana, una entitat promoguda pel Movimiento Nacional, partit únic que sustentava la dictadura franquista. Pels volts de 1970, el qui anys després seria el primer director de política migratòria de l’incipient govern autonòmic andalús, Gonzalo Crespo, encoratja i proposa a un grup de persones organitzades al voltant de la Casa de Andalucía de Barcelona la celebració d’una Fira d’Abril a l’estil de la de Sevilla, però a Catalunya. En aquell moment es compten unes 800.000 persones d’origen andalús a Catalunya i, per tant, susceptibles de ser manipulades políticament pel fet de no haver nascut en aquesta terra. Al mateix temps ja es comença a denominar Catalunya com “la novena província andalusa”.

L’any 1971 a Castelldefels es realitza una prova del que havia de ser la Fira d’Abril de Catalunya de la mà d’un col·lectiu vinculat a la Casa de Andalucía de Barcelona. La primera Fira va ser una experiència pilot per a copsar quina resposta rebria per part de la població. Davant l’èxit de la convocatòria, els organitzadors van impulsar les properes edicions. Els anys successius es va continuar celebrant a Castelldefels fins al 1978. L’any 1979 la Fira es fa a l’Hospitalet de Llobregat i l’any 1980, per primera vegada, es celebra al municipi de Barberà del Vallès, on s’instal·larà fins al 1993.

No hem d’oblidar que el 1980 es porten a terme les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i que el PSA, Partit Socialista Andalús, hi obté dos escons. Una dada important, atès que aquest partit es presenta sota el lema que els originaris d’Andalusia en terres catalanes havien de votar els seus, és ha dir, una formació política que volia dividir el conjunt del poble català en funció del lloc de naixement de cadascun dels seus habitants, una fòrmula que podria haver trencar la cohesió social i un intent de tirar per terra el consens d’una divisa inclusiva i de gran calat: un país, un sol poble. També és important recordar que el PSA desenvolupa la seva campanya electoral mitjançant la xarxa de cases i centres regionals andalusos estesa per Barcelona i la seva àrea metropolitana. Encara que el nombre total de vots del PSA va mostrar la fragilitat d’una proposta pensada per un altre cos social i que només dos diputats poca feina podien realitzar al Parlament, les forces polítiques catalanes sí que van estar receptives a aquest moviment. Sorprèn aquesta recepció, la qual es fa realitat a través de la por, tenint en compte que el 1984 el PSA no es torna a presentar a les eleccions catalanes i el partit desapareix de l’escena política catalana.

Tampoc podem oblidar que és l’any 1982 quan es constitueix la FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas de Catalunya), grup que a partir de la seva creació agafa el compromís d’organitzar la Fira d’Abril de Catalunya. He de fer èmfasi en el fet que quasi per les mateixes dates es dilueix el PSA a Catalunya i es consolida la FECAC. Un partit ha de ser validat per les urnes i una federació de caire cultural no. Un detall que no hem de menysprear. Si les urnes no van estimar el PSA, millor posar en marxa un artefacte que sota la ingènua cuirassa de l’enyorança i el respecte per la diversitat cultural, faci el mateix treball que el PSA, però sense que el poder se’l guanyi amb els vots democràtics dels ciutadans. Seran els polítics porucs de les dues forces hegemòniques a Catalunya els encarregats d’inflar un globus sonda que, amb el temps, ha aconseguit un volum considerable i que porta per nom FECAC.

Seguint amb la cronologia de la Fira d’Abril de Catalunya, constatem que el 1994, l’esdeveniment es trasllada a Can Zam, Santa Coloma de Gramanet, on restarà cinc anys. El 2000 se celebra a Sant Adrià de Besòs, mentre troben un recinte definitiu. En aquest període, des del 2001 al 2004, es fa a la platja de la Nova Mar Bella, a Barcelona, i serà l’any 2005 quan s’inaugura l’època actual: plaça central de l’espai del Fòrum.

Tornant enrere, hem de matisar que durant els anys que la Fira d’Abril de Catalunya se celebra a Barberà del Vallès, des de l’Ajuntament d’aquesta ciutat es volia treure pes folklòric a la festa, organitzant, en paral·lel al ball de sevillanes, les tapes i el vi, una sèrie d’activitats complementàries com ara recitals de flamenc, xerrades i debats sobre la immigració, l’Estatut, la llengua catalana i altres. Recordem amb estima la predisposició i la bona voluntat dels conferenciants, així com la gran assistència de públic per a escoltar Francesc Candel, Josep Maria Huertas Claveria i Ignasi Riera.

Cap al 1986 el PSC comprova que, mitjançant el govern de la Generalitat, la coalició de CiU comença a establir unes molt bones relacions amb la FECAC, i és per això que contraataca i promou una altra federació amb la intenció de dividir el pastís de l’enyorança i la manipulació política: neix l’AARCA, Agrupación de Asociaciones Recreativo Culturales Andaluzas, que fins i tot arriba a organitzar una Fira d’Abril paral·lela a Cornellà de Llobregat, però sense èxit.

El fracàs en aquesta acció porta el PSC a canviar d’estratègia. Dins del partit es funda el col·lectiu Crisol per a elaborar propostes d’acció envers les entitats –que en aquell moment comencen a multiplicar-se i que anomenen “altres entitats de cultura tradicional i popular”–, per tal de treure’n rendiment polític. Amb el poder que li ofereix la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de l’àrea metropolitana, el PSC còpia el model que CiU estava desenvolupant a través del govern de la Generalitat i comença a donar suport a la FECAC, una decisió que comporta la desaparició de l’AARCA, l’acord d’enfortir una única Fira d’Abril a Catalunya i la promesa de trobar un espai adient per a futures edicions. Un pacte que es fa realitat quan la Fira fixa la seva residència al recinte del Fòrum. D’aquesta manera la Fira d’Abril de Catalunya aconsegueix fer-se rellevant a les agendes dels partits polítics i als mitjans de comunicació.

Els fets que consoliden la FECAC com un potent grup de pressió va ser la postura en contra de la Llei del Català de 1998, aprovada per una majoria folgada al Parlament de Catalunya, la negativa a permetre l’entrada al conseller de Cultura, Joan Maria Pujals, a l’espai públic on se celebrava la Fira (Can Zam, Santa Coloma de Gramanet) i l’amenaça de recollir signatures en contra per a derogar la llei. Amenaça que no es va portar a terme, però que va fer augmentar, de nou, el pressupost econòmic de la FECAC i el seu poder d’influència.

La convulsió política creada l’any 1998 provoca que un grup d’entitats decideixin constituir una nova agrupació, la FAC, Federación Andaluza de Comunidades, liderada per Miguel Montaño, un militar d’alta graduació que defensava una major distància entre les entitats andaluses a Catalunya i els partits polítics.

Actualment a Catalunya cotitzen al mercat de l’enyorança la FECAC i la FAC. La primera amb unes setanta entitats federades i la segona amb unes trenta. Ara bé, l’organització que talla el bacallà davant les institucions públiques catalanes i andaluses és la FECAC. El seu president, amb el vistiplau de l’establishment polític, actua com el propietari de la hisenda on estan instal·lats els immigrats, i també com a governador civil d’un suposat col·lectiu que ell domina, que es manté estàtic, que no s’ha mogut mai de la perifèria, que rebutja la mescla i que amenaça la supervivència del català. La realitat catalana nega aquests supòsits, però la miopia política és, en aquest cas, superior a les dades i les estadístiques. El nombre total d’adherits a les dues federacions no crec que superi la xifra de les 10.000 persones. La immensa majoria de desplaçats d’Andalusia a Catalunya entre 1950 i 1970 i els seus descendents ni estan associats, ni participen de les premisses que prediquen cap de les dues organitzacions esmentades.

El poder polític, per no estar convençut que el sistema català de reproducció ha estat clau per al manteniment de la cohesió social, ha sigut l’únic responsable que la serp regional aparegui a la contra en els moments en què el poble de Catalunya ha volgut afirmar el seu dret de decidir respecte a qüestions que poden condicionar el seu futur. Per a il·lustrar la meva tesi, a continuació en posaré alguns exemples.

Any 2003, darrer mandat del president Pujol. Els seus assessors tenen la genial idea d’organitzar una exposició itinerant que sota el títol “Catalunya, tierra de acogida” va fer la volta a Espanya. Novament una mostra per a donar a conèixer que els catalans som gent oberta i acollidora. Per tant, a la inauguració de la exposició a Sevilla, Jordi Pujol es fa acompanyar pels dos presidents de les federacions andaluses que actuen a Catalunya. Tots tres van ser rebuts per l’aleshores president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves. Quan es diu que una imatge val més que mil paraules, aplicat al detall que ens ocupa, hem de reconèixer que aquest refrany popular té tota la raó del món.

Any 2004, poc després de la constitució del primer tripartit liderat per Pasqual Maragall, la CECREC, Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya, alertava els partits polítics catalans respecte del fet de no haver estat consultada en cap moment en el projecte i l’elaboració del nou Estatut de Catalunya. La CECREC agrupa les diferents federacions regionals establertes a Catalunya, de les quals la més activa i poderosa és la FECAC. La Confederació, en reivindicar que ha de jugar un paper que només correspon al Parlament de Catalunya i a les forces polítiques representades, se situa com un organisme que gosa parlar, sense estar-hi legitimat, en nom de les persones d’origen no català.

Més recentment, dues notícies certifiquen que la serp regional torna a sortir del seu cau. La primera aparició és la notícia publicada a El Periódico de Catalunya el diumenge 29 de novembre de 2009, en què el viceconseller de Governació de la Junta d’Andalusia,  José Antonio Gómez Periñán, en un acte a Barcelona per a presentar el I Plan integral de andaluces en el mundo, declara “Hemos dejado expresamente a Catalunya para el final, pues somos conscientes de la importancia de esta colonia”; “Este es un plan de igualdad, se trata de que los andaluces que viven fuera tengan los mismos derechos que los demás”; “Este primer plan dará cobertura a necesidades básicas, tales como educación, sanidad, cultura e investigación”. Sembla que en referència a aquestes necessitats, el govern de la Generalitat de Catalunya no acaba d’afinar en relació amb els ciutadans d’origen andalús. La notícia anava acompanyada d’una fotografia molt sucosa: Francisco García Prieto, president de la FECAC, l’esmentat Gómez Periñán i  Josep Maria Sala, secretari de formació del PSC i “gran hermano” de tot el que es cou en el món de les entitats regionals a Catalunya. A l’article s’hi pot llegir com un alt càrrec de la Junta d’Andalusia fa unes declaracions fora de tota lògica i comet una greu ingerència en la delimitació de competències de l’Estat autonòmic.

Per a acabar-ho d’arrodonir, el 2 de desembre del 2009 el diari Avui informava de la posició de la CECREC contra les consultes sobiranistes. Novament aquesta confederació mostra com, sota expressions a primera vista neutrals, treballa incondicionalment a favor de l’espanyolisme més ranci, el de “antes roja que rota” i el de “una grande y libre”.

S’ha de denunciar obertament que la FECAC i la CECREC només representen un grup reduït de persones format pels membres de les seves juntes directives i alguna cobertura externa que els injecta ideologia. En realitat, i tal com la mateixa CECREC reconeix, no pot parlar en nom de les persones d’origen extremeny, aragonès, castellanomanxec, andalús o gallec que resideixen a Catalunya, atès que la mateixa confederació diu que tots som catalans. Que la CECREC es posicioni en contra de les consultes sobiranistes és legítim, encara que els motius al·legats siguin incongruents.

El fet que el teixit social català es mobilitzi per qüestions que afecten el futur de Catalunya no pot ser motiu de conflicte ni perjudicial per a la convivència pacífica, ni pot crispar una part de la societat catalana. Ans al contrari, una societat densa i associada, que es mostra activa i proposa idees imaginatives és una societat vacunada contra els qui creuen que la comunitat es pot dirigir com un ramat de xais. Els referèndums són una eina d’aprofundiment de la democràcia i qualsevol idea que es dugui a terme sense pressions i amb llibertat, respectant les posicions de tothom, sense violència i amb un cert to festiu, serviran o haurien de servir, per a afavorir la cohesió social.

Si la Junta de Andalusia vol saber l’estat d’ànim, els desitjos i les nostàlgies de tots els catalans d’origen andalús i els seus descendents, que ho faci a través del seu homòleg a Catalunya, el govern de la Generalitat, i no pas utilitzant intermediaris que només es preocupen o procuren pels seus propis interessos. Des de la recuperació de la democràcia, el govern andalús ha mantigut, amb diferents denominacions, una oficina a Catalunya que ha fet el treball propi d’una ambaixada. Una oficina per on han pasat, en qualitat de delegats, Gonzalo Crespo (abans d’exercir a Andalusia de director general d’immigració), Pablo Martínez, Francisco Hidalgo (un dels dos diputats que va treure el PSA al 1980 a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya) i, ara, Xesco Gomar, un jove que cotitza a l’alça després del seu pas per l’Ajuntament de Mataró. El rètol de l’adreça actual del despatx diu: “Junta de Andalucía, Consejería de Gobernación, Delegación para las Comunidades Andaluzas en Catalunya, Valencia y Baleares”; Déu n’hi do. Si algú volgués saber la funció del servei podria fer-hi una visita: carrer València 268 de la ciutat de Barcelona.

D’una vegada i sense dilacions, que la FECAC i la CECREC, amb una forta vocació  d’intervenir en la política de Catalunya, facin el pas i es transformin en un partit polític, que preparin els seus programes electorals i així participin en les conteses electorals, per tal de conèixer el veredicte de les urnes i, per tant, el  suport real en vots i escons.

Fills, néts i besnéts

Joan Oliver

joan_oliver.jpgQuan jo era petit, a casa, al carrer, al barri, només s’hi parlava català.

Les àvies i els besavis amb prou feines sabien parlar espanyol.

A l’escola, professors catalans ens feien estudiar en llengua forastera.

Als vespres, algun cop, enceníem la ràdio que parlava en espanyol.

Quan els meus fills eren petits, al carrer, al barri ja se sentia molt d’espanyol.

Els fills no van conèixer ningú que només sabés català i molts que només parlaven espanyol.

A l’escola (privada, és clar) els ensenyaven en català professors que estimaven el català.

A tot arreu i a tota hora hi havia alguna ràdio o alguna tele encesa on predominava l’espanyol.

Ara que els meus néts són petits, al carrer ja gairebé ningú no parla català.

Els néts coneixeran molta gent que només saben parlar llengües forasteres.

A l’escola (pública) els ensenyaran en català uns professors castellanoparlants.

A casa només hi tenen internet, res de ràdios, res de teles. Tot en espanyol i anglès.

No sé si mai veuré els meu besnéts. Ni sé si m’agradaria veure’ls.

Jo seria per a ells el besavi sonat que encara parla en català.

Relleu al CCCB: n’hi ha per tant? (gener 2012)

He seguit amb molt d’interès la polèmica sorgida entorn de la destitució de Josep Ramoneda al davant del CCCB, després de gairebé vint anys de gestió. Gestió excel·lent, dit sigui de bell antuvi. Ramoneda és un pensador fi i sobretot solitari, en el sentit que no segueix el guió de ningú. I és un pensador que pensa sobre el gran tema de la societat i la gestió dels afers públics, en un moment que tots els paràmetres trontollen. La seva aposta pels valors republicans és de pedra picada, i s’agraeix, perquè precisament els defensa sense un bri de demagògia. Ramoneda, doncs, era un candidat immillorable per a crear del no-res (del no-res local, s’entén) un artefacte que incidís en el debat urbà de la cultura contemporània. La ciutat com a receptacle de cultura i com a generadora de llenguatge, de mecanismes de participació, en definitiva d’actitud crítica (o tot el contrari, i llavors és l’observador qui exerceix la crítica). Tot això, aquí resumit de forma maldestra, Josep Ramoneda ho va practicar al CCCB, i va dotar el centre de personalitat, objectiu, excel·lència i públic.

Més no puc dir en favor del cessat. Però també defenso que un equipament públic no és casa de ningú ni és bo que s’hi eternitzin els directors, perquè un canvi de persones és també una manera d’obrir portes a noves idees i a noves preguntes. Això sí, espero que el CCCB mantingui la capacitat de generar debat i de recollir-lo, de ser un instrument de reflexió sense fronteres, però com que conec molt poc Marçal Sintes –només de llegir-lo en cròniques estrictament polítiques– no puc ara valorar cap a on tendirà la nau quan tingui les mans lliures per a menar-la. El que sí que espero és que Ferran Mascarell no tiri endavant la peregrina idea d’agermanar el CCCB amb el Macba, aprofitant que comparteixen barri i època, i ocupant al primer les sales d’exposicions. Les exposicions han estat un gran què del CCCB.

Ara bé: anem a la polèmica. S’ha centrat en dues coses. L’una, el procediment: Sintes hi desembarca sense concurs previ. Hi crec molt poc, en els concursos, perquè n’he vist algun de prop (no pas com a participant, que quedi clar) i he vist com se’ls adreça al resultat desitjat. No sempre és així, però sovint sí. I, d’altra banda, allò de posar els propis en els llocs destacats és una pràctica que han seguit nyerros i cadells, vull dir convergents i sociates. D’acord, estem en temps de demanda de més democràcia, però hem de convenir que darrere d’aquesta queixa pel no-concurs hi ha un prejudici clarament abusiu. Hom pensa que només els progressistes, i millor si són socialistes, poden gestionar la cultura o els equipaments culturals. Ja és hora, aquí també, d’obrir finestres. Però, en el fons, aquest prejudici ens duu a la segona fase de la polèmica.

Ha estat el mateix Ramoneda qui ha dit: “Deien que el centre era massa cosmopolita”. Jo no sé qui deia una semblant bajanada. Res no és mai “massa” cosmopolita, perquè el cosmpolitisme és una manera d’estar en el món, i no es pot quantificar: o se n’és o no. I certament el CCCB ho era, perquè es relacionava amb la cultura global i la feia venir de visita a Barcelona. La qüestió real era una altra: qui era, a casa nostra, l’interlocutor de la cultura global? I durant molts anys l’interlocutor principal era la cultura espanyola feta a Catalunya. Perquè al prejudici cultural prosociata s’hi suma immediatament, inevitablement, el prejudici cultural que diu que la catalana és una cultura provinciana, carrinclona i tancada. Com si la cultura espanyola no fos una cultura local! I com si la cultura feta a Catalunya amb un ull posat a Madrid no fos una cultura provinciana!

De manera que el CCCB no era massa cosmopolita, només faltaria, sinó que discriminava la cultura catalana donant preeminència a la cultura espanyola, és a dir, als seus representants. Això s’ha anat corregint en els últims anys, amb una representació més paritària de les dues cultures presents a Catalunya. I la crítica és justa i pertinent, perquè en una situació de biculturalitat la batalla és pel prestigi. Un centre d’excel·lència, com és el CCCB, hi juga un paper clau: diguem que reparteix medalles. Que les medalles estiguin massa decantades cap a un costat és preocupant. Potser és això el que deien els crítics, i certament és un aspecte a corregir, simplement perquè la cultura catalana hauria de ser amb naturalitat la cultura vertebradora de la societat, sense menystenir el diàleg amb la cultura espanyola que hi viu tan tranquil·la, i benvinguda sigui.

Ni els “sociates” són els únics gestors culturals possibles –pel que fa al cas, hi ha moltes coses a criticar en l’estil de la casa socialista –ni la cultura catalana és carrinclona. De fet, estem davant un fenomen molt interessant: l’emergència d’una generació, la gent que ara frega per dalt o per baix els quaranta anys, pleníssima de talent, desacomplexada, brillant i present en totes les manifestacions culturals, des de les més convencionals fins a les més innovadores. Incloent-hi el pensament. I del tot integrats en el mainstream de la cultura catalana. No s’havia donat això des dels anys setanta, que de fet són –som– la generació anterior.

Per tant, que aquesta nova lleva ens pensi la cultura, ens la creï, ens la posi davant dels ulls perquè triem, em sembla interessantíssim. I gosaria dir que ho estan fent amb més potència que no pas la que veiem en la cultura espanyola feta a Catalunya, que s’expressa de manera menys sofisticada. Espero que el CCCB ho tingui en compte i que d’alguna manera els incorpori al debat, a la reflexió, al concert europeu i mundial, ara que la vella guàrdia ha fracassat estrepitosament en la manera de portar la democràcia, el benestar, els mercats, el món.

Patricia Gabancho

Desè aniversari de Cercle XXI: i quins 10 anys!

Cercle XXI

Amb motiu dels 10 anys de Cercle XXI publiquem aquest número especial del nostre Butlletí, format pels articles que han escrit per a l’ocasió alguns dels convidats amb qui hem tingut el plaer de conversar durant els sopars que hem fet entre 2002 i 2012: Patrícia Gabancho, Joan Oliver, Lluís Cabrera, Bernat Joan i Muriel Casals ens han fet arribar les seves reflexions sobre diversos aspectes relacionats amb la situació de la cultura i la llengua catalanes; tanquem el butlletí amb uns textos de Joan Solà, ja traspassat, escollits i presentats per Neus Nogué. Agraïm a tots ells la seva aportació, que estem convençuts que serà de gran interès per als nostres subscriptors i lectors.

Es tracta de textos d’extensió, tema i to diferents, que reflecteixen les diverses experiències i percepcions proporcionades pels interessos i els camps d’actuació professional i cívica de cada un dels nostres convidats i col·laboradors.

Els deu anys de vida de Cercle XXI es compleixen en un moment de grans dificultats econòmiques i de greu crisi de l’Estat espanyol. Han estat uns anys en què s’han precipitat una colla d’esdeveniments que poden ser d’una importància cabdal per al futur de la nostra llengua. N’apuntem alguns d’entre els més significatius.

Des del punt de vista tecnològic, hi ha hagut en aquests anys un esclat de la difusió de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, Internet, etc. Es tracta d’un àmbit molt important en què la llengua catalana s’ha anat situant prou bé, en part perquè la regulació que hi pot exercir l’Estat espanyol, sempre hostil a la nostra llengua, és limitada: actuacions com les prohibicions a la difusió de TVC al País Valencià no hi són possibles. Un exemple d’èxit en aquest camp és l’obtenció del domini .cat. Al costat d’aquests avenços, n’hi ha hagut d’altres, per exemple en el camp de la premsa (La Vanguardia, etc.) o de la comunicació de les empreses (la catalanització del catàleg d’Ikea, amplíssimament difós per les llars catalanes, etc.).

En l’aspecte demogràfic i demolingüístic, l’enorme immigració arribada al nostre país de fora de l’Estat espanyol en aquests darrers 10 anys és alhora una dificultat i un repte per al futur de la llengua. Naturalment, l’arribada d’aquesta nova població ha fet minvar el percentatge de persones de llengua inicial catalana (sense, però, fer pujar de manera estadísticament significativa el percentatge de persones de llengua inicial castellana); no hem d’oblidar, però, que a Catalunya i en altres zones del domini lingüístic la transmissió lingüística intergeneracional es manté favorable al català, cosa que és molt positiva. Per tant, hem de mirar de gestionar aquesta realitat adequadament, en el benentès que també l’actitud i el comportament lingüístic dels catalans influirà en un o altre sentit en les actituds i els comportaments dels nouvinguts i, sobretot, dels seus fills.

Finalment, en el vessant polític, en el cas del Principat (però amb efectes a la resta del territori de la llengua), l’evolució política del país en aquests anys ha estat molt ràpida i significativa arran del procés fallit de l’Estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, minimitzat pel Congrés dels Diputats el 2006 i definitivament desactivat per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de juny de 2010. La sentència  nega el caràcter de llengua preferent per al català a Catalunya, diu que no hi ha un deure de conèixer el català equiparable al deure de conèixer el castellà, “interpreta” (sempre contra el català, sempre contra l’autonomia política de Catalunya) un munt de conceptes clau (com ara el de competència exclusiva), rebaixa el mateix valor de l’Estatut en relació amb l’ordenament jurídic espanyol, impedeix la possibilitat d’un finançament just i suficient i redueix a no-res els aspectes relacionats amb el poder judicial a Catalunya. La resposta catalana va ser la grandiosa manifestació del 10 de juliol del mateix any, que es va decantar molt clarament cap a la reclamació d’independència. Mentrestant, d’Arenys de Munt a Barcelona, es van fer les consultes populars sobre la independència de Catalunya i tot seguit s’ha constituït l’Assemblea Nacional Catalana. Tot plegat passa en un context de màxima bel·ligerància del món polític i mediàtic espanyol contra la nostra llengua en tot l’àmbit lingüístic sota dependència espanyola: multes a ACPV per transmetre el senyal de TVC al País Valencià, menysteniment de les més de 600.000 signatures que avalen la ILP televisió sense fronteres al Congrés dels Diputats, atacs pertot a la llengua a l’escola i als mitjans de comunicació públics, atacs gravíssims també en l’àmbit de la funció pública i la toponímia a les Illes Balears, recursos del PP i el Defensor del Pueblo davant el Tribunal Constitucional contra diverses lleis catalanes, i especialment contra els aspectes lingüístics d’aquestes lleis, aprovades amb ampli consens al Parlament (codi de consum, llei del cinema, llei d’immigració, llei d’educació, etc.), derogació de la llei de llengües de l’Aragó (que no oficialitzava el català a la Franja però, si més no, anomenava la llengua pel seu nom), etc.

Ens trobem, doncs, immersos en un context de greu crisi econòmica i en aquesta nova situació tecnològica, demogràfica i política. Davant aquesta realitat, sectors cada vegada més amplis de la societat catalana estan arribant a la conclusió que cal treballar per a assolir la màxima llibertat política per al país, perquè aquesta és la manera més efectiva a hores d’ara de poder fer front als reptes actuals amb els recursos econòmics, polítics i socials adequats. També, és clar, als reptes relacionats amb la normalització de l’ús de la llengua catalana, un àmbit en què, de moment, caldrà intel·ligència per a treballar en positiu i coratge per a arribar, si cal, a la insubmissió a les lleis injustament imposades a la població catalana pel poder polític i judicial espanyol. Des de Cercle XXI contribuirem a aquesta tasca procurant, com sempre, aportar-hi dades, reflexions i propostes útils, i ho farem amb humilitat, tenacitat i esperit positiu.