Setge implacable

Teresa Casals, somescola.cat

El setge implacable que el govern de l’Estat exerceix sobre el sistema educatiu  català comença el dia 28 de juny de 2010 quan es fa pública la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Aquesta sentència és la conseqüència dels recursos d’inconstitucionalitat presentats pel Partit Popular i pel Defensor del Pueblo, el senyor Múgica, conspicu socialista. Crec que és útil recordar que la voluntat d’uniformitzar és compartida pels dos partits majoritaris de l’estat. Tal vegada cal reconèixer una certa diferència en la forma però no pas en el fons.

La sentència abans esmentada és especialment negativa perquè s’imposa als acords del Parlament de Catalunya, als pactes aconseguits al Congrés de Diputats de Madrid i a la voluntat del poble de Catalunya expressada en el referèndum del dia 18 de juny de 2006. En les relacions de Catalunya amb l’Estat hi ha un abans i un després i la línia de separació la dibuixa la sentència.

Des del juny de 2010 fins ara, la jurisprudència contrària a la llibertat de decidir com a catalans, expressada clarament pel Tribunal Constitucional, ha inspirat totes les sentències i interlocutòries posteriors i les que vindran. Inspira, també, les manifestacions del ministre d’Educació i Cultura, senyor Wert. Crec que hem d’agrair al senyor Wert la seva claredat. El llenguatge judicial, volgudament críptic i interpretatiu, potser no posava de manifest la intencionalitat real de totes les sentències i de les actuacions de l’estat en relació amb la nostra llengua i el nostre sistema educatiu en tota la seva cruesa. Les paraules , reiterades, del senyor Wert no permeten matisos. Manifesta clarament que pretén “espanyolitzar” l’alumnat de Catalunya. Ras i curt. La metròpoli vol acabar amb les singularitats de la colònia.

Els pobles, les nacions, tenen el dret i l’obligació de dissenyar i posar en pràctica aquell sistema educatiu que, entroncat en la seva tradició pedagògica, amb la llengua pròpia com a vehicle dels aprenentatges, permeti proporcionar la millor educació possible a les noves generacions i així, contribuir a aconseguir un país pròsper i cohesionat on tothom pugui viure en llibertat. Una de les tasques que dóna més sentit als governs democràtics és el disseny, l’aplicació i l’avaluació d’un sistema educatiu propi que garanteixi el dret a l’educació per a tothom. Per tot això la Generalitat de Catalunya, en virtut del previst a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha promulgat la Llei d’Educació de Catalunya fonamentada en el Pacte Nacional per a l’Educació. Aquesta Llei també ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional. El setge continua.

El ministre Wert, fidel als seus principis inspiradors de la doctrina de la FAES, que ja manifestava com a tertulià a les ràdios i a les televisions de Madrid abans de ser nomenat ministre d’Educació i Cultura, enllesteix ja la nova Llei d’Educació de l’Estat que, d’acord amb la seva voluntat centralitzadora, augmenta fins al 65% els continguts curriculars que decideix l’estat (Abans representaven el 55%), controla les diverses avaluacions de l’alumnat, estableix proves úniques a Primària, ESO i Batxillerat i aplica la doctrina de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i per això estableix l’obligatorietat que el castellà sigui, també, llengua vehicular dels aprenentatges en el període de l’ensenyament obligatori.

És evident que hem de millorar els resultats educatius. La dura realitat és que, en les avaluacions PISA, Espanya està en el lloc 26 dels 40 països més industrialitzats del món i que els alumnes catalans no obtenen els resultats acadèmics desitjables. I que no serveixi d’excusa dir que això es produeix perquè dediquem massa hores a l’aprenentatge de la nostra llengua. No és això. Precisament en llengua, catalana i castellana, tenim molt bons resultats, millors que els que obtenen els alumnes monolingües d’altres comunitats. El més preocupant és que el 20% de l’alumnat català no arriba al nivell mínim i només un 4% adquireix el nivell d’excel·lència. Prou ingerències. A Catalunya hem d’analitzar les causes que ens han portat a un retrocés tan gran en els resultats, hem d’analitzar urgentment el perquè d’un abandonament escolar del 30% i hem de posar-hi remei. Hem d’analitzar els sistemes educatius d’altres països que obtenen bons resultats com Finlàndia, a Europa o Shangai i Corea del Sud en la zona asiàtica no per copiar-los sinó per aprendre’n. Una bona diagnosi ens portarà a trobar una bona solució.

Un estudi realitzat per un reconegut institut australià considera que capacitat d’èxit en el sistema educatiu té a veure amb les qüestions següents: exigent formació del professorat, atraure els millors cap a la docència, incentivar els docents segons els resultats, supervisar i avaluar permanentment el professorat, mesures d’equitat (un sistema just de beques). No cal dir que hem de dedicar als pressupostos d’educació el percentatge adient. Suècia hi dedica gairebé el 7% del PIB, la Unió Europea fixa un objectiu del 6% i Espanya hi dedica el 4’5%.

Hem començat un altre curs escolar amb tota una sèrie d’amenaces de trencament del nostre model d’escola catalana en llengua i continguts. Unes minories polítiques  intenten separar l’alumnat per la llengua que parlen a casa. El clima que pretenen crear a les escoles i instituts no és el més adequat per aconseguir lluitar contra el fracàs escolar, per augmentar la capacitat lectora del nostre alumnat, per treballar per a la cohesió social i per  l’excel·lència. L’escola necessita equilibri i no convulsions. Així ho han entès la pràctica totalitat de les famílies catalanes. Només un insignificant nombre de famílies  han demanat que seus fills siguin escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular tot i que alguns polítics i opinadors han fet d’aquesta demanda una qüestió política de primer ordre i han donat tota mena d’indicacions i consignes perquè es produís. Aquest curs, s’han incorporat a P3 (parvulari 3 anys) els nens i nenes de 50.000 famílies catalanes. Podien demanar que la llengua dels primers aprenentatges fos el castellà. Només ho han demanat 12 famílies. S’ha imposat la pedagogia i el sentit comú per sobre de la política. Una bona notícia. Fa molt pocs dies, una altra bona notícia: el Tribunal Suprem dóna la raó a la Generalitat i considera que a la demanda d’una família que reclamava l’escolarització del seu fill en castellà s’hi ha de respondre individualment, però no ha d’afectar tot el sistema.

Les ingerències de fora continuaran, s’incrementaran. Hem d’estar preparats per fer-hi front. Ho hem d’estar a nivell particular i a nivell col·lectiu. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ja va evidenciar que els atacs contra el nostre sistema educatiu es produirien i, per sort, de manera espontània, una sèrie d’entitats molt significatives del nostre país van unir forces a l’entorn de la plataforma Somescola.cat. Des de Somescola s’ha fet molta feina, sense estridències, però sense treva. Estem preparats. Estem convençuts que el futur dels nostres joves és el futur del país, és el futur de tots. Per això estem disposats a recuperar la nostra tradició pedagògica, que ens va fer capdavanters a Europa, volem col·laborar per acabar amb el fracàs escolar, per promoure la cultura de l’esforç i de l’austeritat. Volem reconèixer la igualtat d’oportunitats com un valor irrenunciable, però sense confondre-la amb la mediocritat i l’igualitarisme. Tenim al davant molts entrebancs, molts reptes. També tenim la il·lusió i les ganes per superar-los amb èxit.

L’ofensiva sobre el català al País Valencià

Brauli Montoya Abat, Universitat d’Alacant i l’Institut d’Estudis Catalans

L’ofensiva sobre el català al País Valencià no ve d’ara. És ben antiga: concretament de 1707, quan la llengua que organitzava tota la vida pública del Regne de València és substituïda pel castellà en aplicació del ‘justo derecho de conquista‘ que reclamava el decret d’abolició dels Furs:

Y [a] estos escrivanos […] se les manda el precisso usso del papel sellado y haver de actuar en adelante en lengua castellana.  (Real Chancillería de Valencia, 1707).

D’aleshores ençà, les prohibicions no han deixat d’augmentar, amb pics més elevats, com el de la postguerra última (1939-…), i amb èpoques de ‘bonança’, com la de la II República o l’actual règim de monarquia parlamentària. Això no obstant, fins i tot durant aquestes fases de ‘tranquil·litat’, com teòricament és l’actual, la persecució no ha cessat. Això sí: d’una manera més sibil·lina, com la que practiquen els governants de la Generalitat Valenciana, en mans del PP, per a fer desaparèixer el català de la vida pública dels valencians. Per exemple, del sistema educatiu, dient que volen implantar programes plurilingües perquè els xiquets valencians aprenguen anglès, però ocultant que ho faran en detriment del català, que fins a l’agost de 2012 comptava amb les anomenades línies en valencià, que asseguraven aquesta llengua com a vehicular d’un 30% de l’alumnat. Curiosament, els nous programes comencen tots per PP…: PPEV (Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià) i PPEC (Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Castellà), tot un símptoma de la procedència política dels autors del colp de gràcia al català dels valencians. I no és exageració dir això perquè el refugi per al català del País Valencià havia estat l’escola d’ençà que el PP va ocupar la Generalitat Valenciana el 1995.

Abans d’aquesta ‘rematada de la faena’, el PP valencià ja havia anat reduint fins a l’extenuació el pressupost dedicat a política lingüística que havia heretat de l’etapa socialista, alhora que havia procedit a aplicar un altre currículum ocult: el del nom de ‘Política Lingüística’, que, de merèixer una sola direcció general fins a 1995, s’havia dissimulat com a partenaire secundària d’una altra direcció general en els primers temps i, ara ja, ha quedat rebaixada a una pobra ‘Àrea de Política Lingüística’ dirigida per un tècnic sense capacitat de decisió política.

Més recentment (2010-2011), i també més descaradament, la Generalitat s’ha dedicat a tancar repetidors de TV3 mitjançant diverses ordres judicials i la força de la Guàrdia Civil. Fins i tot una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada al Congrés dels Diputats i signada per 651.000 ciutadans a favor d’una “Televisió sense Fronteres”, ha rebut la negativa a la seua tramitació per part del Govern de l’Estat, també controlat pel PP (setembre de 2012).

Però si tornem a les actuacions ‘més fines’ en contra del català (i aquesta no solament la devem al PP sinó també ‘al otro gran partido nacional‘, el PSOE), la palma se l’emporta el tractament secessionista de la llengua catalana des dels organismes de l’Estat i de les grans empreses públiques, que la presenten dividida en català i valencià. I això a pesar de les múltiples sentències judicials a favor de la unitat de la llengua, com ara l’última, del Tribunal Suprem (18 d’abril de 2012), que diu:

Esta sentencia, para justificar su decisión, invoca en sus razonamientos la jurisprudencia de esta Sala y del Tribunal Constitucional sobre el carácter de lengua común que, tanto en el ámbito científico y académico como en la legislación estatal de educación, se viene atribuyendo al idioma conocido con las denominaciones de ‘catalán’ y ‘valenciano’.

Doncs bé, malgrat la claredat d’aquest dictamen, la majoria de les institucions que ofereixen als ciutadans espanyols els seus serveis mitjançant un accés multilingüe en les llengües cooficials, segueixen mantenint una separació entre ‘català’ i ‘valencià’. No se’ns escapa que es tracta d’aplicar la coneguda màxima del ‘divideix i venceràs’, i que aquesta presentació diferenciada contribueix, en el cas de les pàgines web, a afeblir el potencial de visites a través d’una única llengua catalana. Així, amb aquesta divisió en dos del català, el resultat total és de quatre ‘llengües autonòmiques‘ que no poden fer ombra a l’única ‘llengua nacional‘, però que posarien en risc aquest domini tan clar del castellà si català i valencià, amb el seu potencial demogràfic, es presentassen amb una sola entrada. D’exemples no en falten si accedim a qualsevol pàgina web del Govern espanyol: consulteu les dels ministeris de Sanitat, Foment i Exteriors, o les de Renfe i Aemet (servei meteorològic), que presenten com a dues llengües diferents català i valencià; normalment, amb la introducció ‘Benvingut’ o ‘Benvinguts’ (exactament igual per a les dues suposades llengües, per bé que quan hi posem el cursor, apareix el nom de ‘la llengua’: català o valencià). Una volta hi hem entrat, els textos són pràcticament idèntics llevat d’unes poques distincions morfològiques i lèxiques, i altres, fins i tot, d’estil. Altres ministeris o organismes estatals només presenten un ‘Benvingut’: això significa, indefectiblement, que és el del català. Però la tipologia no s’acaba aquí perquè hi ha webs que no ofereixen ni el català (ni cap de les altres llengües estatals, per descomptat). Només hi hem sabut detectar una excepció (la que confirma la regla?), la del Ministeri d’Indústria, que presenta, després del ‘Benvinguts’, la ‘versió en català-valencià’. Tanmateix, quan accedim als organismes que en depenen (Comissió Nacional d’Energia, Institut de Turisme d’Espanya, etc.), comença a esvair-se no sols la llengua que havien presentat unitàriament sinó també qualsevol versió en català (unitarista o seccessionista).

Clourem aquesta casuística mostrant un cas ben simptomàtic de la voluntat de segregar el valencià del català. Es tracta del menú trilingüe (castellà, valencià i català) del servei de restauració que opera en els trens de llarga distància de Renfe que recorren els Països Catalans. La il·lustració que acompanya aquest text ens mostra el punt de partida:

Castellà Valencià Català
Elige tu comida Tria el teu menjar Escull el teu àpat
Lista de precios Llista de preus Llista de preus

REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA DEL MENÚ DE RENFE:

ELIGE TU COMIDA

Menú Renfe

DETALL DEL MENÚ

Menú Renfe detall

La diferència entre valencià i català que se’ns mostra en la primera fila es basa en una selecció lèxica que obeeix a raons estilístiques: tria i escull són sinònims que no permeten diferenciar entre valencià i català, tant com si haguéssem posat, traduint més literalment del castellà –que és sempre la llengua font en tots aquests casos–, elegeix (o selecciona, si voleu). Pel que fa a la tria del mot àpat, que no és conegut al País Valencià, causa l’efecte d’una voluntat d’exterioritzar innecessàriament una distinció quan en tot el territori lingüístic disposem de menjar com a forma comuna. Quan passem pàgina i entrem en la relació de productes que s’hi ofereixen, veiem que estan encapçalats per una ‘llista de preus’, tant en valencià com en català, per a la qual no han sabut trobar sinònims capaços de distingir territoris. Ja endinsats en els continguts concrets del menú, el més habitual és aquesta mena de repeticions entre ‘les nostres dues llengües’:

Castellà Valencià Català
vaso de zumo got de suc got de suc
bocadillo de jamón entrepà de pernil entrepà de pernil
cerveza sin alcohol cervesa sense alcohol cervesa sense alcohol

Però també hi ha diferències, a voltes sense justificació, com la que hem vist que encapçala el menú:

Castellà Valencià Català
patatas ecológicas creïlles ecològiques patates ecològiques
tostada con aceite y tumaca torrada amb oli i tomaca torrada amb oli i tomàquet
Pregunta por nuestro especial del mes y tómatelo con tu refresco favorito. Demana pel nostre especial del mes i assaborix-lo amb el teu refresc favorit. Pregunta pel nostre especial del mes i pren-te’l amb el teu refresc preferit.

La parella de creïlles i patates és un dels pocs contrastos entre valencià i català que hem sabut trobar. Ara bé, en aquest cas es podia haver recorregut a posar ‘creïlles o patates’ en una suposada versió unitària per a evitar la presentació segregada. La següent diferència (tomaca/tomàquet) no es correspondria tan plenament a una oposició valencià/català i els traductors disposaven d’una opció unitarista clara: tomata, la més estesa a tot el territori. (Ja és una anècdota la nota de color regional que pretenen donar els autors del menú amb l’ús de tumaca dins l’apartat en castellà). Finalment, acabem l’exemplari amb una nova opció estilística que intenta compensar la manca de discrepàncies entre valencià i català: demana/pregunta, assaborix-pren, favorit/preferit. Ara resultarà que ‘en valencià‘ diem demana, assoborix i favorit, i ‘en català‘, respectivament, pregunta, pren i preferit (!). Si som ben intencionats, podem suposar que hi han intervingut diferents traductors, un ‘per al valencià’ i un altre ‘per al català’, i que han decidit, cadascú, pel seu compte, de fer algunes traduccions lliures sense conèixer l’altra versió. Però si pensem malament, per si l’encertem, podem imaginar un sol traductor (o equip de traducció) buscant amb lupa les diferències per tal de fer créixer el secessionisme entre els catalanoparlants.

En conclusió, podem dir que l’atac al català del País Valencià, que té un principi clar, no ha conegut encara un final, perquè, en èpoques democràtiques com l’actual, ‘les formes’ són més dissimulades o ‘diplomàtiques’. Així, podríem continuar enumerant exemples d’aquesta ofensiva sense fi com a bons deixebles de Francesc Ferrer i Gironès perquè,   com cantava Raimon, ‘quan creus que ja s’acaba, torna a començar’.

Què passa amb el català a les Illes?

Rosa Calafat, Universitat de les Illes Balears

Aquest article pretén fer un resum de les mesures que en un any  el govern balear, presidit pel Popular José Ramón Bauzá Díaz, ha adoptat en matèria lingüística, i que afecten la regulació de l’ús del català com a llengua pròpia de les Illes Balears. Aquest article fa una anàlisi de la reacció que aquestes noves directrius han provocat en la població en general i en els diversos agents socials implicats.

Dia 25 de març de 2012,  cinquanta mil persones surten a Palma amb un lema: ‘A Mallorca, en català!’ El 10 de juliol de 2010, un milió i mig ho fa a Barcelona amb el lema ‘Som una nació, nosaltres decidim’. L’11 de setembre de 2012, a la mateixa ciutat, més d’un milió i mig de persones proclamen: ‘Catalunya, nou estat d’Europa’.

Del context. Objectius d’un govern autonòmic en matèria lingüística

La planificació o ordenació d’un context social és una de les funcions –la funció– que assumeix un govern. El govern balear ha adoptat, ara com ara, l’ordenació d’un discurs que modifica o pretén modificar el comportament ‘natural’ –après per context social i comunicatiu, i assumit com a propi pels parlants– de  bona part dels illencs. Aquest govern, amb l’objectiu explícit de desfer un discurs de comunicació que es basa en l’acceptació i socialització de la realitat catalana de les Illes, ha provocat entre la població –i els seus agents socials– una reacció  contundent. Les mesures que han emprès conformen l’acció politicomediàtica més gran duta a terme en contra de l’ús del català a les Illes d’ençà de l’anomenada democràcia; i no hi escatimen ni esforços ni recursos. També cal dir, però, que la reacció a aquest discurs mediàtic i legal en contra de la planificació de l’ús del català ha estat –i és– gran.

Des que el maig de 2011 el Partit Popular guanya les eleccions a les Illes, aquest govern ha usat en negatiu la llengua catalana com a eix vertebrador de la seva política. Objectius: minvar les garanties legals d’aquesta llengua, aconseguides durant el llarg recorregut des del 1975 fins ara. Provocar l’enfrontament social, si escau. I fonamentalment tornar a fer polèmica dels símbols que fan d’ancoratge entre la llengua i la seva conceptualització: glotònim, topònims, antropònims, estàndard, àmbits i usos…: ‘La política lingüística contra el català del govern de José Ramón Bauzá ha anat un pas més enllà, i ja utilitza l’estratègia del PP a l’Aragó d’amagar el nom de la llengua catalana. N’és una mostra el Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB): en l’edició d’ahir va anomenar el català ‘llengua cooficial distinta del castellà’, en la resolució de la convocatòria de subvencions a la indústria cinematogràfica feta en català’ (Vilaweb, 19-10-2012).

Posam nom a les coses que ens són properes i necessàries…, perquè atorgar un nom implica garantir l’existència –la presència– cultural d’allò anomenat. Les paraules són referència de les nostres necessitats. El llenguatge terminològic, els neologismes, manlleus i adaptacions i adopcions, creacions…, tot plegat uns mots per a una societat. Deixar d’anomenar o senzillament no anomenar és en llenguatge humà la no existència.

Aquestes estratègies de contraplanificació no aporten res de nou a les tècniques governamentals de sempre usades per capgirar conductes socials i decantar la balança de l’ús cap a una de les llengües en contacte.

Actualment, en el món català la llengua cooficial no pròpia juga amb l’avantatge de la pretesa comunicació global: l’espanyol i l’anglès es converteixen en llengües de comunicació ‘universals’, mentre que el català resta immergit en una localització de context advers en lleis. Mentrestant, la pressió del discurs mediàtic i simbòlic garanteix el punt de vista en l’observador de la necessitat d’universalització de la llengua del poder legal. L’espanyol es converteix així en una llengua no només de pressió sinó de comunicació. I mentre que els infants escolaritzats a Madrid no han de patir pel fet que l’ensenyament de l’anglès, si escau, resti hores a la presència de l’espanyol a les aules, l’anomenat trilingüisme a l’escola catalana implica sovint manllevar hores a la llengua legalment més feble, en aquest cas el català. És per això que des del Partit Popular dels País Valencià o de les Illes s’esforcen a veure-hi els avantatges, a aquest trilingüisme: ‘En un món cada vegada més globalitzat, la Generalitat aposta pel trilingüisme en l’educació. El president de la Generalitat ha reiterat este compromís en la inauguració de l’Escola Oficial d’Idiomes de Gandia.’ (RTVV 12/11/2012, http://www.rtvv.es/va/comunidad-valenciana/Fabra-inaugura-Oficial-dIdiomes-Gandia_0_641335945.html). I tanmateix és un trilingüisme amb data de caducitat perquè del que es tracta és de garantir més presència de l’espanyol a les escoles catalanes. A les Illes la majoria d’escoles tenen el català de llengua vehicular, el trilingüisme que es proposa des del govern significa restar hores a la llengua territorial: ‘El conseller d’Educació del govern balear, Rafel Bosch, ha anunciat que elimina per decret la immersió lingüística el curs vinent. […] Bosch va dir que el que es volia aplicar és un model trilingüe en què la presència del català, el castellà i l’anglès hi fos a parts iguals en els currículums, inspirant-se en el ‘model valencià”. (Vilaweb, 18-10-2012).

No havia passat ni una setmana d’aquestes darreres declaracions i el conseller Bosch ja deixava clar què significa en el vocabulari del partit popular el mot ‘trilingüe’ quan una de les llengües implicades en el concepte és el català: ‘Bosch vol que els pares triïn en una consulta la llengua dels centres. […] Si més de la meitat de les famílies no donen suport a un mateix Projecte Lingüístic de Centre, s’imposarà el bilingüisme per decret. (…) A la pràctica, això es tradueix que tots aquells centres que actualment apliquin un model d’immersió lingüística en català només podran garantir que continuï si la majoria del cens del col·legi voten a favor d’un model educatiu que tingui el català com a llengua vehicular’ (Diari de Balears, 22-10-2012).

En el discurs actual del Partit Popular illenc, i en les noves mesures legals la pretensió de les quals és minvar els àmbits d’ús en català, tampoc no hi ha res de nou. S’hi expressen els judicis de valor i les argumentacions eternes pel que fa a llengües: en tant que n’hi ha de bones i de dolentes, n’hi ha de prescindibles i n’hi ha d’imprescindibles… Evidentment, la qualitat de bondat i la de necessitat són marcades amb normalitat legal i social pel poder establert.

Primera acció governamental. De la funció pública. El català, obstacle per avançar en la professionalització

El juliol de 2012 el govern balear decideix modificar la Llei de la funció pública d’aquesta comunitat autònoma (Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears, BOIB núm. 106, 21-07-2012). Aquesta modificació és segons el govern necessària per poder, cito textualment ‘avançar en la professionalització del personal que accedeix a l’Administració’… I sembla que aquest avenç només és possible si el català deixa de ser un obstacle per accedir a la funció pública.

L’argumentari no és nou, tampoc. D’altra banda, és un argument que s’atribueix el valor de certesa ell mateix. El text argumental és per si mateix la demostració del fet que s’hi expressa, independentment de lògiques o realitats diverses. De tal manera que s’hi infereix la conclusió lògica de la incompatibilitat entre ‘les persones més ben qualificades’ i ‘saber català’: ‘[…] es pretén instrumentar les mesures necessàries perquè els processos selectius permetin l’accés de les persones més ben qualificades i que superin les proves amb més nivell, sense que la falta de l’acreditació oficial d’un determinat nivell de català sigui, d’entrada, un obstacle per accedir-hi. […] El coneixement de la llengua catalana no serà, de manera general, un requisit per accedir a la condició d’empleat públic de les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears, ni per ocupar-hi llocs de treball. El mateix principi s’ha d’aplicar al personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears, així com per accedir o ocupar llocs en les entitats del sector públic instrumental dependent de les administracions anteriors.’ (boib.caib.es/pdf/2012106/mp29.pdf).

Quan el setembre de 2012 el govern de la Generalitat de Catalunya aprova el decret sobre l’acreditació del coneixement lingüístic del professorat a les universitats catalanes, hi conclou que: ‘Els professors universitaris no hauran d’acreditar el nivell C de català’ (http://www.vilaweb.cat/noticia/3775667/20100914/professors-universitaris-hauran-dacreditar-nivell-c-catala.html). El món mediàtic contextual ja s’havia encarregat de fer veure amb normalitat social el poc benefici que suposa per a l’avenç de la ciència comptar amb una llengua pròpia anomenada català… Tertulians i titulars de premsa argumentaven la poca visió de futur i de progrés que representaria garantir el fet que els professors universitaris haguessin de saber català.  Imaginem-nos un professor danès, cervell eminent de física teòrica, que no pot accedir a les universitats catalanes perquè hom li exigeix el nivell C de català… Com pot una eminència aprendre el català? I en la fal·làcia retòrica argumentativa ningú no feia –ni fa– esment al fet que el professor en qüestió haurà d’aprendre espanyol… Aquest fet objectiu senzillament ni és tema de conversa ni, evidentment, de discussió. Les universitats espanyoles monolingües per defecte, o les alemanyes o les franceses, porten professors externs sense que la seva premsa mediàtica s’hagi d’ocupar o de preocupar per l’esforç que li haurà de suposar al professor en qüestió el fet d’aprendre llengua francesa a París, per exemple… Mai ningú no ha difós un titular de diari que ens fes reflexionar sobre el torturat professor danès, impedit per no saber francès. Com tampoc mai no ha estat titular de diari el fet que per al progrés dels infants escolaritzats a Madrid calgués amb urgència modificar lleis que en garantissin un ensenyament bilingüe, en espanyol i en anglès… Senzillament aquestes qüestions no són coses de tractar perquè no són matèria opinable. I és que amb els símbols no s’hi juga. El símbol i la paraula són matèria sagrada: no es toquen.  La degradació del símbol i del seu context amb la paraula conformen l’eix estratègic per menystenir els altres: El català és una llengua construïda i recreada senzillament per posar traves al progrés… I entre aquesta fal·làcia argumentativa i les afirmacions, en categoria de metàfora, com ara ‘Parlar català fa de poble’, la diferència és mínima pel que fa a la creació del constructe mental col·lectiu en referència a una llengua i al seu valor social.

De la Llei de la funció pública, dos. Permet incloure el castellà en la denominació oficial dels municipis, i fa que la decisió depengui de cada ajuntament; i per tant variï de cas en cas. És la confrontació per la confrontació. És l’antinorma o la anormalitat de la norma. És la indefensió i el cost de la discussió: perquè la comoditat i la normalitat són en mans del que ja ve reglat per llei, del que és perquè ho és, en tant que immutable… Com ara la presència del castellà a Catalunya, però no la subsistència del català al seu territori natural.

La comunicació humana es basa a rendibilitzar esforços a partir de pactes preestablerts. És per això que en parlar d’habilitats lingüístiques parlam també d’habilitats socials compartides, o pactes implícits, els quals actuen en el nostre cervell social com a certeses, altament rendibles per a la comunicació. Les certeses no es toquen. Les certeses són. La immutabilitat aparent per pressió social dels afers culturals humans neix d’aquesta creença. La construcció de les certeses és cosa del poder, i dels seus mecanismes generadors de discurs social. Allò que és socialment opinable per a tothom es converteix en l’antítesi del que és per definició ‘el símbol’, el qual té significat més enllà del fet perquè és una construcció pactada socialment, i no individualment. La incertesa i el dubte són altament molests. Fer de la llengua catalana matèria d’exposició pública, de mutabilitat, és deixar-la sense construcció simbòlica: el novembre de 2011 l’ajuntament de Palma acorda canviar el topònim de la ciutat i anomenar-la Palma de Mallorca. L’altre canvi important de toponímia que impulsa una administració del PP a les Illes és a la ciutat de Maó: Mahón-Maó. I així ho reflecteix, ara com ara, la pàgina web de la institució.

El setge a l’ensenyament en català a l’Estat espanyol i l’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, o com aturem un procés de genocidi lingüístic a la Unió Europea

Marina Solís Obiols, Universitat Oberta de Catalunya

Per a l’Armand i la Isolda,
per a qui volem una vida feliç i en català.

[1]

1.      Els atacs a la llengua catalana en l’àmbit de l’ensenyament: Catalunya, País Valencià i Illes Balears

Només en el decurs de l’any 2012 s’han concretat tota una sèrie d’actuacions de contraplanificació lingüística –esperonades principalment des de l’àmbit polític i jurídic-en el si d’alguns territoris de llengua catalana i contra l’ús del català, especialment en l’àmbit educatiu.[2]

Aquests atacs, però, no són incipients ni per si mateixos ni en el temps.[3] I tampoc no és una coincidència el fet que s’hagin produït pràcticament en cadena: políticament en dos d’aquests territoris, el País Valencià i les Illes Balears, governa en majoria absoluta el Partit Popular, d’ideologia lingüística espanyolista i anticatalana[4] i, a Catalunya, a la demagògia i tergiversació del procés de normalització lingüística en l’àmbit escolar per part del Partit Popular de Catalunya,[5] cal afegir-hi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, 31/2010, de 28 de juny, en què es considera el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament juntament amb el català. 

Així, al País Valencià, l’inici del curs 2012-13 s’ha caracteritzat per la implementació del decret de plurilingüisme,[6] aprovat el mes d’agost pel Consell i que estableix dos programes: el programa plurilingüe en valencià (PPEV) i el programa plurilingüe en castellà. Amb aquest Decret, doncs, desapareixen els programes d’immersió lingüística; no es garanteix una competència lingüística igual en català i castellà a l’alumnat que estudiï en el programa plurilingüe d’ensenyament en castellà; i es paralitza de cop la normalització lingüística del català a través de les escoles.[7]

Pel que fa a les Illes Balears, –i amb anterioritat a l’aprovació al Parlament a mitjan agost del projecte de modificació de la llei de la funció pública,[8] en què queda modificada la Llei de Normalització Lingüística i s’elimina el requisit de coneixement i el deure d’ús del català als funcionaris, al personal sanitari i als policies locals –, el govern popular també imposà en el procés de preinscripció per a l’alumnat el curs 2012-2013 l’opció de triar el primer ensenyament en castellà o en català. Aquesta nova regulació, a més de bandejar la discriminació positiva envers l’ús vehicular del català en l’ensenyament, destrueix l’exemplar pau lingüística que hi havia hagut en aquest àmbit i sembra el caos en la dinàmica i funcionament dels centres.[9]

I a Catalunya, el Tribunal Suprem va dictar sentència, de data de 12 de juny de 2012, que declara nuls els articles 4 –en els apartats 1, 3, 4 incís inicial i 5–, 10.1 i 14.3 del Decret 181/2008, de 9 de setembre, que es refereixen bàsicament a la llengua emprada en l’aprenentatge, al·legant que no s’ajusta a la doctrina constitucional,[10] ja que el decret en qüestió no fa referència al castellà com a llengua de la docència i vehicular en l’ensenyament a Catalunya juntament amb el català. A més, i per primera vegada, en la mateixa sentència el Tribunal Suprem adverteix de manera expressa que la Llei d’Educació de Catalunya –en contra del que ha estat defensant el Govern de la Generalitat els darrers mesos— està sotmesa a la doctrina del Tribunal Constitucional pel que  pel que fa al model lingüístic escolar.

Finalment, l’avantprojecte de Llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOMCE) impulsat pel Govern espanyol, comporta una gran agressió contra el model lingüístic escolar a Catalunya i, per consegüent, contra la immersió lingüística. Aquest avantprojecte modifica el règim lingüístic de l’ensenyament a Catalunya, envaeix competències de la Generalitat i vol imposar des de l’Estat el model que el PP, aquí minoritari, reclama de fa més de vint anys sense més suport que el de grups minoritaris i radicals.[11] Així, el projecte de llei pretén que els pares puguin optar perquè els seus fills segueixin els estudis en castellà i, en tots els casos, que el castellà ocupi gran part de l’espai que correspon al català. No permet, en canvi, que els pares puguin optar perquè tots els estudis siguin en català.

Aquestes, doncs, són les actuacions objectivables i reals que s’han dut a terme contra l’ús del català en el sistema educatiu només aquest any 2012, sia des de l’àmbit polític i/o governamental, i també el jurídic.

Ara bé, aquestes imposicions en contra del procés de normalització de la llengua catalana en l’àmbit educatiu no poden explicar-se únicament per les accions dels agents polítics i/o jurídics, sinó que cal posicionar-les en un context complex on s’interrelacionen altres agents i/o factors, com ara: i) la contundent i ingent pressió anticatalana sobre la societat valenciana exercida ja des de la Transició espanyola i atiada per diferents mitjans de comunicació d’ideologia espanyolista; ii) la majoria absoluta aconseguida per un Partit Popular en l’àmbit estatal l’any 2011, que ha accelerat una política recentralitzadora emparant-se en el marc de la crisi econòmica actual; iii)  la mala qualitat de la democràcia; iv) el trencament del consens en matèria lingüística, especialment a Catalunya i les Illes Balears; v) la línia poc definida en les interrelacions entre l’àmbit judicial i la política espanyoles; vi) la manca d’instruments d’Estat propis polítics, jurídics, i també econòmics, per defensar la legitimitat i legalitat del procés de normalització de la llengua catalana; vii) la manca aparent d’instruments eficaços davant els tribunals per evitar genocidis lingüístics…[12]

Finalment, quant  a aquest darrer aspecte, hem de dir que malgrat l’existència i l’adhesió per part de l’Estat espanyol a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, l’únic instrument vinculant a escala internacional que se centra en la protecció de les llengües minoritàries, les recomanacions fetes a l’Estat espanyol els anys 2005, 2008 i 2010 per tal de potenciar el català, i de què donarem compte més avall, no solament han estat completament incomplertes i ignorades, sinó que en el decurs del temps s’ha reforçat la intensitat i les accions per aturar els processos de normalització de la nostra llengua en diferents àmbits, especialment en l’educatiu.

2.      Què és la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries?

La Carta europea és un Tractat internacional aprovat pel Consell d’Europa el 1992, i ratificat posteriorment per més de 20 estats membres. Reconeix les llengües definides com a ‘regionals o minoritàries’ com a expressió de riquesa cultural i compromet els estats signants a promoure-les en la vida quotidiana.

La Carta insta els estats que l’han ratificada a fer possible l’ensenyament –en tot o en part– en aquestes llengües i també a poder usar-les a l’administració, la justícia, els mitjans de comunicació, les activitats culturals, la vida econòmica i social… així com en altres àmbits de l’esfera pública i privada (senyalitzacions viàries, serveis de salut, relacions amb les autoritats públiques…).

La Carta europea va ser signada pel Govern espanyol el mateix 1992. Des de l’1 d’agost de 2001 la Carta és en vigor a l’Estat espanyol.[13]  

3.      El seguiment de l’aplicació de la Carta europea: un pas fonamental

La Carta és la pedra angular d’un sistema creat per protegir i promoure unes bones condicions per a totes les llengües, amb l’objectiu que aquestes llengües es continuïn utilitzant i reforcin la diversitat lingüística que caracteritza Europa.

El procés de seguiment de l’aplicació de la Carta ha de garantir la sensibilització de les autoritats tant pel que fa al potencial o els desavantatges de llurs polítiques lingüístiques.

A més, aquest seguiment ha de contribuir a establir contactes constructius entre les autoritats i els parlants de les llengües de què es tracti.

Així, els governs dels estats membres que l’han ratificada han d’enviar triennalment un informe sobre les mesures preses per al seu compliment.[14]

En aquest sentit, l’Estat espanyol ha enviat fins a tres informes al Consell d’Europa des que la Carta entrà en vigor: els anys 2002, 2007 i 2010. A partir d’aquests informes, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa, assessorat per un Comitè d’Experts, ha emès unes recomanacions els anys 2005, 2008 i 2010 quant a la utilització efectiva d’aquestes llengües en el marc de l’Estat espanyol.  

4.      L’Estat espanyol i l’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries

Tal com dèiem més amunt, el mecanisme de control que teòricament comporta el seguiment i l’aplicació de la Carta europea no ha funcionat, en el sentit que l’Estat espanyol ha incomplert de manera sistemàtica les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa pel que fa a la protecció i el foment, en aquest cas, de la llengua catalana, els anys 2005 i 2008, tal com també queda recollit en l’extens i minuciós informe[15] elaborat per l’Observatori de la Llengua Catalana, del qual nosaltres donarem compte d’una manera molt breu i pel que fa i) a la regulació jurídica general que fa l’Estat espanyola en matèria de política lingüística quant a la diversitat lingüística, i ii) a l’àmbit de l’ensenyament de la llengua catalana.[16]

De fet, en relació amb l’article 8 de la Carta, que tracta l’ensenyament, la Declaració espanyola es compromet a la posició més avançada: en concret, a “fer possible”  l’ensenyament, en lloc d’optar per altres posicions menys favorables; i ho fa en els nivells d’ensenyament preescolar, primari, secundari, tècnic i professional. També es preveu l’ensenyament de la història i de la cultura de les quals les llengües regionals o minoritàries són expressió; també la formació dels ensenyants per tal de poder complir els aspectes anteriors i, finalment, la creació d’òrgans de seguiment de les mesures adoptades.[17]

Del primer informe del Comitè d’Experts (2005), i segons l’informe[18] de l’Observatori de la Llengua es constata el següent:

1. “(…) la pervivència de les estructures i lògiques pròpies del monolingüisme castellà i reclama una transició progressiva cap al plurilingüisme.”
2.“que l’únic model respectuós amb els compromisos de la Carta europea és el que s’aplica a Catalunya basat en la immersió lingüística i la  no- segregació dels alumnes; i considera que al País Valencià i a les Illes Balears els models de bilingüisme estructural són un incompliment de la Carta europea”.

En el segon informe del Comitè d’Experts (2008) es perpetua l’incompliment per part de l’Estat espanyol de les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa i, per tant, de les directrius del Tractat de la Carta europea. Així, doncs, en l’informe lliurat per l’Estat (2007), i segons l’Observatori de la Llengua Catalana:

“1.No es dóna resposta a les principals qüestions plantejades al voltant del pluralisme lingüístic en l’Estat espanyol, i que són el nucli central i l’esperit de la Carta europea; No es respon cap de les peticions d’informació i aclariments que el Comitè d’Experts havia fet en la valoració del primer informe;
2.Els òrgans centrals de l’Estat no han seguit cap de les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres en el valoració del primer Informe, ni en el terreny de les mesures normatives i pràctiques, ni en la capacitació i reclutament dels funcionaris.
3.No s’hi recullen les queixes i situacions de malestar, ni els problemes detectats en el funcionament de les administracions públiques pel que fa referència a l’aplicació de la Carta europea;
4.S’evita tota responsabilitat dels òrgans centrals de l’Estat emparant-se en les competències exclusives de les Comunitats Autònomes pel que fa a les llengües declarades pròpies i oficials en els seus respectius Estatuts d’Autonomia. (…)”[19]

A més, i en l’àmbit de l’ensenyament, a Catalunya:

“1.L’Estat no informa sobre el conflicte jurídic provocat pel Decret estatal[20] d’educació bàsica que estableix una tercera hora setmanal de l’ensenyament del castellà a les escoles de Catalunya”.[21]

Per altra banda, i continuant amb els atacs al sistema educatiu posteriorment al primer informe de recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa (2005), també l’any 2006 –igual que en el cas de Catalunya suara esmentat–, a les Illes Balears es va aprovar un Decret basat en el trilingüisme,[22] que amb el pretext d’augmentar l’aprenentatge de la llengua anglesa comportà la reducció de les classes en català. A més, la llibertat de l’escola per escollir aquesta opció es va convertir al mateix temps en una oportunitat per finançar escoles privades, que poden contractar ràpidament personal docent per ensenyar en anglès, en contrast amb l’educació pública i gratuïta.[23]

I al País Valencià, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa considerava que: “a excepció del model d’”immersió lingüística” fins a una determinada fase de l’escola primària, cap dels altres models assoleix el nivell exigit pels compromisos adoptats per l’Estat espanyol”.[24]

Finalment, en les recomanacions de 2010 [25]i en el cas de Catalunya, el Comitè d’Experts considera correcta la política educativa de conjunció lingüística, essent coneixedor de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010.

Per altra banda, el mateix Comitè denuncia el baix nombre d’hores d’ensenyament del català a la Franja d’Aragó (2 hores setmanals); demana garanties d’oferta de català en l’ensenyament primari i secundari a les Illes Balears; demana que el valencià sigui el centre de tot el sistema educatiu del País Valencià, i alerta sobre l’ensenyament trilingüe, ja que pot posar en perill o fer retrocedir en l’ensenyament del valencià.

Així mateix, el Comitè considera que l’oferta d’ensenyament en valencià a l’àrea  predominant en castellà al País Valencià és satisfactòria.

5.      Es pot aturar un procés de genocidi lingüístic[26] a la Unió Europa?

Els incompliments quant a la Carta europea, doncs, són flagrants, es perpetuen i, a més, cal destacar la poca transparència informativa de l’Estat espanyol quant al tractament juridicolingüístic de l’ensenyament de la llengua catalana, tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears.[27] La impunitat i allò de “qui dia passa, any empeny”, no presenten cap mena de dubtes.

Però, i la nostra llengua? Què passa o pot passar si aquesta inèrcia i atacs, sobretot politicolegals continuen? No sembla que hi hagi res que els aturi quant al seu objectiu de fer desaparèixer la llengua catalana en l’àmbit públic, i concretament en l’educatiu.

El to polític i social, almenys a Catalunya, però, ha canviat especialment des de la manifestació de l’11 de setembre d’enguany: la pressió de la societat –empobrida econòmicament per un Estat recentralitzador; molt conscient d’un tracte fiscal injust i espoliador des de fa dècades; assetjada lingüísticament i culturalment… ha començat a donar els seus fruits a l’hora de tenir mires cap a uns horitzons de llibertat de manera pacífica i democràtica.

Segurament, el procés de genocidi lingüístic l’haurem d’aturar sobretot nosaltres mateixos, des de dins, cadascú des de la seva posició, conscienciant classe política, professorat i famílies, sobretot, amb nous arguments i denunciant la situació en els tribunals i a la Unió Europea.

6.      Possibles vies per sortir-nos-en

Realment és paradoxal que, per una banda, l’Estat espanyol s’acollís als màxims establerts per la Carta europea per salvaguardar el català almenys en l’àmbit de l’ensenyament i, de l’altra, que hagi fet no solament oïdes sordes a les recomanacions fetes fins ara pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre aquesta qüestió –i d’altres— per redreçar diferents situacions que no són precisament favorables a l’ús del català en l’àmbit educatiu, sinó que, a més, amb total impunitat han continuat els atacs juridicopolítics contra l’ús del català en aquest àmbit, reblant el clau.

Tal com dèiem al final de l’apartat 5, una possible escletxa que cal descobrir encara és la denúncia en el si dels tribunals i a la Unió Europea d’aquesta situació d’incompliment d’un Tractat internacional[28] com és el de la Carta europea, d’una banda, i dels atacs continuats que creen situacions de discriminació envers l’ús de la llengua catalana, de l’altra.

Així, de la bibliografia juridicolingüística més recent en aquest sentit, a parer nostre caldria explorar per professionals del dret, ciutadans, Govern de la Generalitat i/o organitzacions no governamentals les vies següents:

1. Invocació directa més freqüent de la Carta europea als tribunals per part dels ciutadans. Per a Jordi Nieva sembla que fins a l’actualitat hi ha hagut una interpretació esbiaixada de les traves jurídiques en els tribunals sobre aquesta qüestió. Per al mateix autor, la Carta europea és un Tractat europeu i internacional ratificat per l’Estat espanyol i, per tant, el seu continugut ha d’informar tot l’ordenament jurídic, amb la qual cosa, doncs, la seva aplicació no hauria de generar tants inconvenients com s’observa a la pràctica dels tribunals.[29]

2. Invocació al Tribunal Superior de Justícia Europeu sobre la base dels articles 21 i 22 de la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea (2000) i en relació amb la remissió que fa el Tractat de Lisboa (2009) amb la Carta, que fa que aquesta sigui legalment vinculant.

Alessia Vacca exposa, d’una banda, el poc poder legal que té el Tractat de la Carta europea del Consell d’Europa, on no hi ha vertaderes sancions quant a l’incompliment de la seva regulació i on, per tant, sense sancions les normes són simples deutes morals; d’altra banda, la mateixa autora reconeix el poder legal exercit des de la Unió Euroea –a diferència del Consell d’Europa–, via el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i on la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea pot obrir el camí per apel·lar al TJUE en casos de discriminació per raó de llengua. L’autora també adverteix, però, que els jutges del TJUE són curosos quant a la intervenció sobre els drets humans i la possible influència sobre les decisions dels estats, però també al·lega sentències favorables en aquest sentit.[30]

3. Invocació al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg.
En el Seminari sobre drets lingüístics i dret a l’educació, organitzat per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya, que va tenir lloc a Barcelona el 17 d’octubre de 2012, Antoni Milian, catedràtic de Dret Constitucional, argumentava diferents actuacions quant a altres llengües d’Europa en matèria de dret lingüístic a la seu del Tribunal d’Estrasburg, entre altres, i sempre en el marc constitucional i estatutari dels drets lingüístics en l’educació. [en premsa]

Finalment, per posicionar de manera favorable l’ús de la llengua catalana en el nostre sistema educatiu i almenys a Catalunya, a parer nostre podríem treballar en les direccions següents:

  1. Associar el model lingüístic català a l’èxit escolar, en general.
  2. El professorat del sistema educatiu català i en català ha de ser el millor en tots els nivells (infantil, primària, secundària, tècnic i professional), amb esperit vocacional, amb gran domini de la seva matèria, i amb altes capacitats pedagògiques.
  3. El Departament d’Ensenyament hauria de vetllar perquè els equips directius dels centres estiguin realment conscienciats, sobretot en la pràctica funcional, quant a l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular en la comunitat educativa (alumnat, professorat, PAS i famílies).
  4. Crear una associació de famílies que tinguin fills i/o filles en edat d’ensenyaments obligatoris sensibilitzades per l’ús del català en els centres.
  5. Potenciar en els mitjans de comunicació audiovisuals i/o per Internet l’emissió de sèries infantils i/o juvenils en la versió original d’altres llengües, com ara l’anglès, el francès, l’alemany… per reforçar una imatge de treball per la diversitat lingüística en el si del marc de la Unió Europea.

[1] Voldríem agrair molt sincerament les observacions i comentaris sobretot des del punt de vista jurídic quant aquest paper dels col·legues Miquel Strubell, Joan Ramon Soler i Vicenç Aguado. En aquest sentit, també volem agrair les aportacions pel que fa a alguns continguts del company Rafel Torner. En tot cas, però, la responsabilitat i compromís amb el text són únicament de l’autora.

[2] L’objectiu d’aquest article se centra en els atacs contra la llengua catalana en l’àmbit educatiu. A més, però, d’aquesta situació, en el decurs només de l’any 2012 s’han produït altres escomeses en el conjunt de la comunitat lingüística catalana: i) el Govern aragonès va proposar suprimir la Llei de llengües, i evita anomenar “català” la llengua de la Franja amb el circumloqui «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la comunitat autònoma»; ii) l’eliminació dels drets lingüístics dels catalanoparlant a les Illes Balears per adreçar-se a l’Administració en català, mitjançant el projecte de modificació de la llei de la funció pública, de què donarem compte en el text, també; iii) la prohibició per rebre el senyal de TV3 al País Valencià…

[3] En aquest sentit, vegeu el Butlletí número 5 del Cercle 21: Rèplica a l’espanyolisme lingüístic en 10 punts, coordinat per Rafel Torner.

[4] Vegeu algunes declaracions dels màxims dirigents del PP enttre 1995-2003: José M. Aznar, Josep Piqué, J. Fernández Díaz, i recollides en l’article de Marina Solís “Perles de la negació”, publicat al Butlletí número 3 del Cercle 21: La negació de la repressió contra la llengua catalana.

[5] La presidenta del Partit Popular Català, Alicia Sánchez-Camacho, el juny de 2011 va interposar una instància al Departament d’Ensenyament de la Generalitat per sol·licitar que el seu fill rebés “un ensenyament bilingüe”: http://www.reagrupament.cat/noticies/la_presidenta_del_pp_ataca_la_llengua_catalana_mentre_negocia_amb_ciu_els_pressupostos

[6] Decret 127/2012, de 3 d’agost, pel qual es regula el plurilingüisme en l’ensenyança no universitària a la Comunitat Valenciana (DOGV 6834, de 6 d’agost de 2012).

[7] A més, en l’Informe de Matriculació presentat per Escola Valenciana el setembre de 2011, es fa referència al fet que 61,2% de les famílies valencianes demanen que els fills siguin escolaritzats en valencià  i, en canvi, la Generalitat solament ofereix places al 33%. I sembla que cada any n’ofereix menys.

[8] Aquest projecte ha estat aprovat per la Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears.

[9] A més de canviar la normativa lingüística de l’ensenyament, recentment també va enviar dues cartes successives als pares: http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/8063/una-colla-dineptes-de-la-conselleria-deducacio-creen-el-caos-a-lescola; http://dbalears.cat/actualitat/balears/stei-demana-suspendre-lliure-eleccio-llengua-dels-nins-escolaritzats.html; http://www.vilaweb.cat/noticia/4016437/20120601/conselleria-deducacio-envia-milers-cartes-insistint-possibilitat-delegir-llengua.html; http://www.normalitzacio.cat/noticia/index.php?sec=noticia&n=20566 per recordar-los el dret de tria lingüística, i per induir-los a demanar l’ensenyament en castellà, atès el baix percentatge de pares que havien triat aquesta llengua.

[10] Vegeu la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, 31/2010, de 28 de juny, en què es considera el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament juntament amb el català.

[11] En 20 anys de plena vigència del model lingüístic escolar a Catalunya, només 12 famílies han demanat que els seus fills fossin escolaritzats en castellà.

[12] En l’apartat 6 d’aquest article donarem compte de diferents interpretacions i/o mecanismes per denunciar davant dels tribunals aquestes situacions.

[13] A la Declaració espanyola de la Carta (pàg. 13-14) es fa constar que ‘s’entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra’. Cal tenir en compte que, atès que el període a què fa referència aquest informe (2002-2005) és anterior a la declaració de l’occità d’Aran com a llengua oficial de Catalunya per l’Estatut de 2006 (vegeu Article 11. L’Aran), i que l’instrument de ratificació d’Espanya limita l’aplicació de la Carta a aquelles llengües reconegudes com a oficials pels estatuts d’autonomia, no es fa cap referència a l’occità en aquest informe.

[14] Aquest informe, juntament amb els informes que amb la mateixa periodicitat lliuren altres institucions no governamentals dedicades al foment i la difusió d’aquestes llengües, les ampliacions d’informació que sol·licitin i, si s’escau, la informació obtinguda en el territori de cada llengua pels observadors i experts delegats, serveix al Comitè d’Experts previst a l’article 17 de la Carta per emetre el seu informe d’avaluació i la proposta de recomanacions que presenta al Comitè de Ministres del Consell d’Europa.

[15] Breu Informe sobre l’aplicació per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries 2007.

[16] A més, d’aquests aspectes, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa –i recollit per la Comissió d’Experts de l’Observatori de la Llengua–, que: “la Llei Orgànica del Poder Judicial no garanteix l’accés a l’administració de justícia i a un procediment en la llengua pròpia del ciutadà. Al mateix temps considera que l’estructura de la carrera del personal que treballa a l’Administració de Justícia i a l’Administració de l’Estat ha de ser repensada en termes de capacitació lingüística per atendre els ciutadans. En l’àmbit dels serveis públics, dels mitjans de comunicació, de la vida econòmica i social, i de la vida cultural, el Comitè d’Experts deixa a Espanya sota sospita demanant reiteradament que en el proper informe s’aporti la informació pertinent. Finalment, demana un marc jurídic de protecció i impuls del català a l’Aragó”.

[17] Vegeu la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, pàg. 16.

[18] Breu Informe sobre l’aplicació per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries 2007, pàg. 6.

[19] Ibídem, pàg. 7-8.

[20] La nota a peu de pàgina és nostra. Vegeu Real Decreto 1513/2006, de 7 de diciembre, por el que se establecen las enseñanzas mínimas de la Educación primaria. BOE núm. 293, 8 de diciembre de 2006, pp. 43053-43102. http://www.mepsyd.es/educa/sistema-educativo/loe/files/educacion-primaria.pdf

[21] Ibídem, pàg. 14.

[22] Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics.  Butlletí Oficial de les Illes Balears,  Núm. 87,  20/6/2006, pp. 5-8. http://boib.caib.es/pdf/2006087/mp5.pdf

[23] Ibídem, pàg. 15.

[24] La traducció al català és nostra. Ibídem, pàg. 15.

[25] Vegeu: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=166888

[26] En el cas de la comunitat lingüística catalana, l’historiador Josep Benet fou el primer a emprar el terme genocidi lingüístic per denunciar la persecució política i cultural, així com la prohibició de la llengua catalana i la imposició del castellà en el context de la Dictadura franquista. Tot i que el context sociopolític en l’actualitat és un altre, l’objectiu de les mesures preses pels diferents governs del PP, sia des del govern de l’Estat o de les Illes Balears i el País Valencià, és el mateix: l’anihilació de l’ús del català en diferents àmbits d’ús públics, vitals per a la supervivència de qualsevol llengua i/o cultura, com ara l’educació, els mitjans de comunicació, l’Administració…

[27] Vegeu la pàgina 5 de l’apartat 4 d’aquest article.

[28] En tractar-se d’un tractat internacional ratificat per l’Estat espanyol i que va entrar en vigor el dia 1 d´agost de 2001, la Carta europea forma part de l’ordenament jurídic espanyol, segons l’article 96.1 de la Constitució Espanyola: “Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.” L’article 1.5 del Codi Civil espanyol diu que: “Les normes jurídiques que contenen els tractats  internacionals no són aplicables directament a Espanya mentre no hagin passat a formar part de l’ordenament intern mitjançant la seva publicació íntegra en el Butlletí Oficial de l´Estat.” En haver estat publicat íntegrament al BOE forma part de l´ordenament jurídic espanyol segons el que disposa l’Instrument de Ratificació. Per tant, segons l’article1.7 del Codi Civil espanyol: “Els jutges i els tribunals tenen el deure inexcusable de resoldre en tot cas els assumptes de què coneguin, atenint-se al sistema de fonts establert.”

[29] Nieva, Jordi (2009): “La invocació directa de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries als tribunals”, a Revista de Llengua i Dret, núm. 52, desembre de 2009. Pàg. 183-204.

[30] Vacca, Alessia (2010): “Una aproximació comparativa als tractats del Consell d’Europa i al marc de la Unió Europea pel que fa a la protecció de les llengües minoritàries”, a Revista de Llengua i Dret, núm. 53, juny de 2010. Pàg. 111-136.

L’Aragó: les aventures i desventures d’una llei

Ramón Sistac, UdL i IEC

Qui segueix, des de Barcelona o Lleida, la ruta de la Vall d’Aran per la ribera de la Noguera Ribagorçana (carretera N230, coincident amb l’Eix Occidental de Catalunya) es troba, tot passat Alfarràs, una autèntica barrera de muntanyes que ve a coincidir, pam més pam menys, amb el límit entre el Segrià i la Llitera, la província de Lleida i la d’Osca, la comunitat autònoma de Catalunya i la de l’Aragó. Es tracta, ni més ni menys, que dels primers plegaments pirinencs o, dit d’una manera més tècnica, de la zona de fricció entre la depressió de l’Ebre i les serralades exteriors del Prepirineu. Comença ací, doncs, allò que coneixem genèricament com la Muntanya (“Montanya”, amb o i sense article, en dialecte nord-occidental); ben bé, doncs, el món pirinenc. A partir d’aquest paisatge, qui no estiga avesat a la geografia es durà la impressió que hi ha una autèntica frontera natural entre Catalunya i l’Aragó, o entre el Principat i la Franja. Res més lluny de la realitat. La frontera pròpiament (és a dir: la frontera política i administrativa) s’estén de nord a sud, però les serralades van d’est a oest. No hi ha cap més frontera física, doncs, que un riu no gaire cabalós (perquè pateix sobreexplotació) i, això sí, uns embassaments descomunals, aprofitats per al reg i per a la producció elèctrica, construïts durant el franquisme.

Si, pel contrari, ens desplacem cap a Saragossa, entre Lleida i Fraga (localitats situades a tan sols 25 km de distància entre elles) no trobem pas cap mena d’indicador geogràfic fronterer reconeixedor, i la línia imaginària de creuetes i punts només serveix per a orientar determinats empresaris sobre en quin costat han d’ubicar les seues respectives empreses, en funció dels canvis legislatius i la permissivitat de les dues comunitats autònomes (llegiu-hi legislació laboral, mediambiental, horaris, tolerància en el cas de la prostitució…). Cap mena de No Man’s Land: el paisatge és el mateix, l’economia similar i la influència de l’àrea econòmica, comercial, lingüística i cultural de Lleida és igual pertot. No hi ha més fronteres, doncs, que les mentals.

La Franja no és, doncs, un territori evident. No apareix als mapes físics i tampoc no es percep sobre el paisatge. Tampoc no la trobem reflectida com a tal als mapes polítics. De fet no solament no forma una unitat, sinó que es troba dividida entre tres províncies (Osca, Saragossa i Terol) i sis comarques administratives (tot traduint directament la nomenclatura oficial aragonesa al català: Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó-Alcanyís); aquestes, a més, no coincideixen pas amb els límits lingüístics i fins i tot algunes tenen la capital fora de l’àrea catalanòfona (Graus, Binèfar, Casp i Alcanyís). De fet, les úniques capitals catalanoparlants són Fraga (que té, però, part de la comarca de llengua castellana) i Vall-de-roures (en aquest cas, l’única íntegrament catalanoparlant). Encara hi hauríem d’afegir el cas del Pont de Suert, a la província de Lleida, però capital efectiva de bona part de la Ribagorça. Noteu que en la divisió administrativa actual Benavarri i Tamarit de Llitera han perdut la seua condició de capitals en benefici, respectivament, de Graus (la Ribagorça) i Binèfar (la Llitera).

Així, doncs, la Franja no és cap territori vertebrat. De fet, podríem dir que la Franja no és res més que la construcció intel·lectual en què agrupem les poblacions de llengua catalana i administració aragonesa, si bé és cert que en els darrers anys aqueixa construcció intel·lectual ha anat prenent algun cos en l’imaginari col·lectiu autòcton. Segurament això es deu a l’evidència del fet lingüístic i, en menor grau, cultural i econòmic. Malgrat l’absència de carreteres, de centres d’irradiació culturals i econòmics endògens o de xarxes de comunicació i relació compartides, es podria interpretar (i crec certament que així ho comença a interpretar força gent) que els ciutadans aragonesos catalanoparlants són gairebé els únics de la península Ibèrica sense cap dret lingüístic formalment reconegut. I açò és cert amb algunes matisacions, és clar; concretament tres. La primera, és que hi ha “altres” comunitats ibèriques –totes força distants, però– amb realitats d’estatus lingüístic semblants (lleonesos, localitats de llengua galaicoportuguesa externes a Galícia i Portugal, el cas del Carxe…). La segona, és que la interacció amb  Catalunya hi és constant, i això té efectes. Per posar un exemple de la vida quotidiana, el malalt es veu sovint forçat a parlar castellà amb el metge d’assistència primària (i això es pot arribar a viure com un autèntic drama per part de la gent gran!), però pot ser atès es català si és derivat a Lleida, ciutat que, almenys de Mequinensa cap al nord, exerceix com ja hem apuntat de pol d’atracció principal sobre la Franja i encara més enllà… Una part dels serveis públics (i bona cosa dels privats) són rebuts, doncs, en català i des de Catalunya, encara que en proporcions força variables en funció de la situació geogràfica de la població i de la personal de cada ciutadà. I la tercera, és que al desembre de l’any 2009 es va aprovar, per part de les Corts d’Aragó, la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón (http://www.boa.aragon.es/cgi-bin/BOAE/BRSCGI?CMD=VERDOC&BASE=BOLE&PIECE=BOLE&DOCR=3&SEC=FIRMA&RNG=200&SEPARADOR=&&PUBL=20091230). Aquesta llei, en el seu article segon (Las lenguas propias de Aragón) establia el següent:

1. El castellano es la lengua oficial en Aragón. Todos los aragoneses tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. El aragonés y el catalán son lenguas propias originales e históricas de nuestra Comunidad Autónoma.

3. En calidad de tales, gozarán de protección y se garantizarán y favorecerán su enseñanza y el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, especialmente en relación con las Administraciones Públicas.

Evidentment, això és a molta distància d’un reconeixement real de l’oficialitat de la llengua catalana en la línia del que estableix la Constitució espanyola en el seu article 3, apartat primer, on diu que «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla» i, a l’apartat segon, que «Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos». Sembla simplement inspirat en l’apartat tercer del mateix article, on diu que «La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». L’argumentari esgrimit aleshores pels promotors de la llei (el PSOE) fou que l’oficialitat no estava inclosa en l’estatut d’autonomia que, segons la reforma de 2007, tan sols diu al respecte, en el seu article 7 (Lenguas y modalidades lingüísticas propias), que

1. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés y un valor social de respeto, convivencia y entendimiento.

2. Una ley de las Cortes de Aragón establecerá las zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón, regulará el régimen jurídico, los derechos de utilización de los hablantes de esos territorios, promoverá la protección, recuperación, enseñanza, promoción y difusión del patrimonio lingüístico de Aragón, y favorecerá, en las zonas de utilización predominante, el uso de las lenguas propias en las relaciones de los ciudadanos con las Administraciones públicas aragonesas.

3. Nadie podrá ser discriminado por razón de la lengua.

Aqueixa llei, doncs, coneguda popularment com la “Llei de llengües”, va provocar el desencís dels sectors més favorables al català i l’aragonès, pel fet de limitar-se a un més que tímid reconeixement dels drets lingüístics, i la indignació de la dreta (soci de govern del PSOE –el PAR– inclòs), totalment reticent a la més mínima explicitació, ni tan sols nominal, de l’existència del català en territori aragonès. De fet, no cal ser gaire sagaç per a intuir que tots els conflictes entre l’Aragó i Catalunya sobre les obres d’art implicades en el canvi de diòcesis dels anys noranta (pas de parròquies del bisbat de Lleida al de Barbastre-Montsó), i altres saragates identitàries semblants,  van ser atiats per la dreta aragonesa com a cortina de fum sobre el tema lingüístic. Tot i això, o precisament per això, la llei trencava de manera important una dinàmica històrica, amb la consagració definitiva del català com a llengua de l’Aragó i de l’aragonès categoritzat com a llengua i no pas com a conjunt dispers de parlars, i la possibilitat d’iniciar, encara que de manera tímida, accions de política lingüística favorables al català.

Amb l’adveniment del nou govern de dretes, ara de coalició PP-PAR, les coses semblen anar en la direcció contrària. Gairebé tres anys després de l’aprovació de la llei, aquesta continua sense desplegar-se, i per part del govern no hi ha hagut res més que mostres ben explicites d’hostilitat, sens dubte lligades a la política general desplegada pel Partit Popular a nivell espanyol. La concreció de tot plegat és la redacció d’un avantprojecte de llei que haurà de substituir l’anterior, i que a hores d’ara (finals d’octubre de 2012) espera la seua tramitació a les Corts d’Aragó. Aquesta nova redacció (http://www.lafranja.net/?page_id=9530), ara no ja de las lenguas propias sinó de lenguas y modalidades lingüísticas propias, deixa ben clar (és una ironia) de quines llengües està parlant en el seu article 5 (Zonas de utilización de las lenguas y modalidades lingüísticas propias):

Además del castellano, lengua utilizada en toda la Comunidad Autónoma, a los efectos de esta Ley existen en Aragón:

a) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.

b) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.

La delimitació entre una zona i una altra no ha de ser pas gaire difícil (article 6, Declaración de las zonas de utilización de las lenguas y modalidades lingüísticas propias): “El Gobierno de Aragón, oídos los ayuntamientos afectados, declarará las zonas y municipios a que se refiere el artículo 5.”. I, sobre la validesa dels drets lingüístics individuals i col·lectius, pertot arreu apareix la paraula “voluntari” o “voluntària” en sentit, és clar, unidireccional (el català –o com es diga– és voluntari, el castellà obligatori), sense que en cap moment s’hi esmente quins procediments permetran l’exercici de la “voluntarietat”.

Davant d’aquesta perspectiva, la indignació primera ha deixat lloc a una profunda desesperança. Els sectors implicats en la defensa i promoció de la llengua veuen com la involució torna a portar l’Aragó a una situació més pròpia de finals del franquisme i de la transició que no pas de l’estat de dret propi d’una democràcia occidental. A més, la perspectiva d’una possible independència de Catalunya contribueix encara més a crear una situació d’incertesa davant el futur, amb el temor d’un increment de l’anticatalanisme acrític típicament i tòpicament aragonès. Malgrat tot, la indignació (i el sentit del ridícul aliè davant les noves tàctiques usades per amagar el nom de la llengua) s’estén entre col·lectius cada vegada més nombrosos que, fins fa ben poc, encara creien que havíem entrat en una època de redreçament i d’impuls d’una llengua que, malgrat totes les dificultats, continua essent la llengua del carrer…

El castellà a l’escola: debat ideològic o pedagògic?

Joaquim Arnau, Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació, Universitat de Barcelona

Des de 1978, data en què s’incorpora el català al sistema educatiu, s’ha anat configurant progressivament una escola en què el català és la principal llengua vehicular, la llengua en què s’ensenyen els continguts del currículum. Castellà i llengua estrangera tenen també un espai d’ensenyament d’entre tres i quatre hores setmanals. Un element important d’aquest model educatiu ha estat la implantació dels programes d’immersió en indrets on una majoria de la població és castellanoparlant.

El 1994 una decisió del Tribunal Constitucional declarava que el model era constitucional. I la Llei de normalització lingüística de 1998 i l’Estatut d’autonomia de 2006 han confirmat aquest model. Un model que també regula que, a petició dels pares, els alumnes poden seguir les etapes inicials del seu ensenyament en castellà. Aquest dret l’han exercit un nombre mínim de pares, cosa que indica que la majoria confien en el model que l’escola els proposa.

L’any 2010 el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat que el castellà ha de ser introduït com llengua vehicular al mateix nivell que el català. I similars pronunciaments del Tribunal Suprem (setembre de 2010) i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (2011) confirmen aquesta decisió.

En aquest escrit es defensarà que l’actual model es un model que satisfà els objectius proposats en la Llei de normalització lingüística i l’Estatut d’autonomia i que la incorporació del castellà  com a vehicle d’instrucció al mateix nivell que el català obligaria a canviar el model lingüístic, i això tindria efectes negatius tant sobre el coneixement del català com sobre la cohesió social.

Està més que demostrat, amb avaluacions sobre els resultats acadèmics, que l’actual model educatiu aconsegueix que els alumnes, a la fi de l’escolaritat obligatòria, tinguin una competència satisfactòria i pròxima en les dues llengües oficials. Així ho mostren successives avaluacions aplicades als escolars de sisè de primària. En la diversitat de competències pesen més factors com el nivell socioeconòmic, les diferències de sexe i el context sociolingüístic que no pas la llengua familiar dels alumnes (si fem excepció, lògicament de la població immigrada que s’ha incorporat tardanament al sistema educatiu), tal com indica un informe del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu del 2011.

Pel que fa als immigrants, i salvant les diferències que poden marcar les llengües d’origen i el nivell social, les dades globals indiquen que aquests alumnes necessiten sis anys o més per a disposar de competències en català properes a les dels autòctons, moment en què assoleixen un nivell de castellà i català equiparable. Per a explicar el nivell de castellà assolit, tot i el predomini del català com a llengua vehicular, cal tenir present que a bona part de Catalunya els immigrants s’instal·len als barris on el castellà és la llengua d’ús gairebé exclusiu, que funciona entre els adults nouvinguts com a llengua franca per defecte. Fins i tot una àmplia majoria d’escolars immigrants, tant hispanoamericans com al·loglots, tenen el castellà com a llengua de relació principal.

També està demostrat empíricament que si el català no és la llengua vehicular més important del sistema educatiu, la població castellanoparlant no assolirà un nivell de competències equiparable en les dues llengües, és a dir, el coneixement del català serà més limitat.

L’explicació, tantes vegades donada, està en l’ús i la presència dominant del castellà sobre el català en els media i sobretot en els indrets de majoria castellanoparlant. Les nombroses avaluacions realitzades sobre el programa d’immersió, eix fonamental de la política educativa en aquests indrets, corroboren el que s’està dient. L’aprenentatge d’una segona llengua en un context on l’escola és l’únic espai de pràctica i ús, requereix  molt de temps i molta intensitat i s’ha d’iniciar en els primers moments de l’escolaritat.

La validació del model educatiu català encara troba més arguments empírics en el fet que els alumnes catalans tenen una mitjana de competències bàsiques en castellà equiparables als de la resta de l’Estat, on  bastants  territoris són monolingües. Això és el que indica una avaluació feta pel Ministerio de Educación y Ciencia (2010). I quan es comparen competències com la comprensió lectora, que va més enllà de la dimensió purament lingüística i que és molt determinant del rendiment acadèmic en totes les matèries, els resultats mostren que la mitjana dels alumnes de Catalunya està per damunt de la d’Espanya i de l’OCDE. Són els resultats PISA 2009.

En aquest sentit cal afirmar amb bastant rotunditat que Catalunya és un dels  països del món el model educatiu dels quals garanteix competències en dues llengües a tota la població escolar, amb les excepcions derivades de fenòmens excepcionals com la incorporació tardana dels immigrants al sistema educatiu. No tots els països amb dues o més llengües poden garantir aquest objectiu.

No estan justificades per tant, des d’un punt de vista empíric, les posicions dels qui creuen que el model educatiu català limita el coneixement del castellà o el rendiment acadèmic dels alumnes. Tampoc han presentat contraevidències en aquest sentit. Si l’interès fos exclusivament pedagògic i no ideològic, si hi hagués una preocupació autèntica pel coneixement del castellà, només caldria que proposessin participar en avaluacions independents, com ho són moltes de les que s’han fet i, si fos el cas, demanar que es realitzessin les correccions necessàries.

La sentència del Tribunal Constitucional proposa que el castellà ha de ser una llengua vehicular al mateix nivell que el català. La denominació llengua vehicular no ha estat del tot compresa en el nostre context. Indica senzillament que una llengua no por ser ensenyada de manera formal, atenent només els seus aspectes gramaticals, lèxics i ortogràfics, tal com ho plantejava la metodologia tradicional ja desfasada. Ha de ser ensenyada com a vehicle de temàtiques i continguts acadèmics. No s’entén un bon ensenyament del castellà com el de qualsevol altra llengua (l’anglès) si no es fa d’acord amb aquest criteri. Des d’aquesta perspectiva, l’ensenyament del castellà ha de ser vehiculat mitjançant diversos tipus de continguts. Mitjançant textos (literatura) seqüenciats en funció de l’edat i els interessos dels alumnes, textos que han de donar-los l’oportunitat de parlar, llegir, escriure i reflexionar sobre aquesta llengua i cultura de manera integrada. Mitjançant el treball d’algun tema del currículum de primària (coneixement del medi natural i social),  d’una selecció de continguts d’un tema que al mateix temps s’estigui treballant en català, d’un contingut transversal del currículum, etc. En el marc de les idees que s’han apuntat, cal dir que la planificació de l’ensenyament del castellà i el moment d’incorporació en el currículum hauria de deixar-se a un criteri raonat dels propis centres que pot dependre molt del seu context sociolingüístic. Però per tot el que s’ha comentat sobre les característiques del nostre context, una freqüència de tres hores setmanals és un espai de temps raonable. En aquest aspecte importa més la qualitat de la docència que no pas el temps dedicat, sempre que aquest sigui, com s’ha demostrat, suficient en l’actual model educatiu.

Una cosa és que el castellà sigui llengua vehicular i una altra que se situï al mateix nivell que el català. Parlant de competències lingüístiques i per totes les evidències que s’han presentat anteriorment, en sortirien especialment perjudicats els alumnes que no tenen el català com llengua familiar (autòctons i immigrants). Una mesura d’aquestes característiques amb el mateix status des de l’inici de l’escolaritat no recrearia aquelles condicions que són més favorables per a aprendre una segona llengua (el català) en contextos on té poca presència ambiental, i desaprofitaria les condicions d’èxit que han mostrat els programes d’immersió.

No podem dir que si fos aquest un programa únic per a tots els centres aniria en contra de la cohesió social. Sí que hi aniria si aquest model fos opcional i es creessin programes diversos en funció de decisions personals de pares o centres.

Es raonable pensar que no cal canviar allò que funciona. El debat sobre l’ensenyament de les llengües en el currículum no s’ha de fer des de posicions ideològiques d’un o altre sentit. Ha de ser un debat pedagògic. S’ha de fer des de la consideració de quins són els factors que porten a una escola multilingüe, a una escola que proporcioni bones competències en les dues llengües oficials i la llengua estrangera en el marc de l’actual model educatiu. Això passa per continuar millorant els processos d’ensenyament i aprenentatge de les tres llengües del currículum: del català, un pont o maó per a l’aprenentatge de les altres llengües, així com de l’ensenyament integrat i efectiu d’aquestes. I de proporcionar el millor suport per a la integració de la població immigrada. Una condició indispensable d’aquest propòsit son recursos, formació de professors i decisions sobre quina és la forma més efectiva de dur-la a terme.

Editorial. La llengua catalana, avui

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC

L’observació de la situació sociolingüística actual del català ens mostra signes ambivalents i fins i tot contradictoris.

Si tenim en compte els obstacles i les adversitats que ha hagut de superar la llengua catalana al llarg del darrer segle, resulta admirable –i de fet és objecte d’admiració internacional– que la nostra llengua, considerada en el seu conjunt, no sols no hagi reculat, sinó que presenti signes evidents de vitalitat i de creixement.

Això és cert i visible, per exemple, en termes demolingüístics, en el cas de Catalunya. Malgrat l’arribada, en onades successives, de centenars de milers de persones de molt diversa procedència que tenien altres idiomes com a llengua inicial, la diferència positiva en alguns punts percentuals d’aquells que han adoptat el català com a llengua d’identificació és prou indicativa de l’atractiu que exerceix el català sobre els nouvinguts. Naturalment, això no
modifica les proporcions de les llengües d’identificació de la població actual, en les quals el català ha perdut una posició majoritària. Però si es manté la tendència cap a l’adopció gradual del català, l’evolució sociolingüística permet un cert optimisme, que també pot confirmar l’evolució dels coneixements lingüístics: les competències actives (saber parlar i escriure el català) segueixen un procés de signe positiu i fan pensar que l’estabilització dels
fluxos demogràfics donarà pas a una població cada vegada més competent en català –més susceptible d’utilitzar-lo en la vida pública, encara que personalment mantingui un altre idioma com a llengua d’identificació. També podríem posar entre aquests signes positius el fet que no hi hagi actituds gaire significatives de rebuig social envers l’ús o l’aprenentatge del català –com succeeix malauradament en altres contextos de concurrència lingüística.

Així mateix, entre els aspectes positius de l’evolució de la llengua, considerada igualment en el seu conjunt, podríem incloure-hi la diversificació dels seus usos públics. En els darrers trenta anys, encara que sigui en graus molt diferents segons els territoris, la llengua catalana ha recuperat un ventall raonablement complet de funcions socials. Evidentment, s’ha tornat
a fer present en els àmbits més estrictament oficials, dels quals havia estat proscrita, i el seu ús en institucions polítiques i administratives és clarament visible, tot i les llacunes i resistències que hi persisteixen. Així ha estat també en els diferents nivells educatius, des dels més inicials fins als més especialitzats –i també en la recerca, al costat d’altres idiomes
de més difusió, sobretot l’anglès. En la creació cultural i en la comunicació de massa, malgrat els condicionaments de mercat, el català s’ha fet un lloc en tots els àmbits, i les restriccions quantitatives que l’afecten no han impedit que els productes culturals en català hagin assolit sovint la més alta qualitat i un reconeixement internacional de màxim nivell en gèneres molt diversos. Les audiències dels mitjans de comunicació han arribat a tenir un abast força
ampli, i en ocasions mostren unes tendències més favorables que no pas els que s’expressen en castellà. Fins i tot en les activitats comercials i econòmiques, en què el català té encara probablement una presència quantitativa molt insuficient, l’ús de la nostra llengua s’ha fet visible en pràcticament tots els sectors d’activitat, especialment de nou a Catalunya.

Tota aquesta diversificació de funcions ha comportat també l’expansió de les capacitats expressives de la llengua mateixa. El català ha mostrat clarament que podia desplegar, amb els corresponents esforços d’elaboració, tots els recursos lingüístics necessaris per a qualsevol

finalitat, des dels llenguatges d’especialitat –amb la terminologia corresponent– fins a la gamma més variada d’estils o registres per a tota mena de situacions comunicatives: tant els textos més elaborats i formals, literaris o solemnes, com els usos més col·loquials o informals propis d’alguns gèneres de ficció.

Fins i tot, en una dimensió internacional, podríem dir que la llengua catalana –ocultada durant segles– comença a ser coneguda, reconeguda i valorada entre les comunitats lingüístiques d’Europa i del món. I associada positivament amb la defensa d’una diversitat lingüística més justa i equitativa, cosa que sens dubte ha suscitat un corrent de simpatia internacional que en cap cas podem oblidar o minimitzar.

Ara bé, ja hem afirmat d’entrada que el balanç presenta signes ambivalents i contradictoris. I tot el que fins ara hem dit –que ens permet ser raonablement i críticament optimistas respecte al nostre futur lingüístic– no ens pot fer oblidar les dificultats objectives, ni els obstacles estructurals, ni les obstaculitzacions actives que encara ens afecten de manera molt preocupant.

No té sentit que ens preguntin, com encara es fa a vegades, si som optimistes o pessimistes respecte al futur de la llengua catalana, si veiem el vas mig ple o mig buit. No té sentit perquè aquest vas no s’omple ni es buida per si sol o per un atzar del destí, ni perquè ens el mirem amb una actitud psicològica més o menys esperançada. El català té sense cap dubte la possibilitat d’accedir a un futur de plena normalitat, i en podem estar completament segurs, però no hi arribarà per si sol: reclama una mobilització social activa i un suport institucional decidit per aconseguir l’estatus d’igualtat que té la capacitat i el dret de tenir a Europa i al món.

Però la llengua catalana presenta avui també signes altament inquietants, que ens cal identificar, i que reclamen una acció enèrgica i en molts casos urgent. I no sols en un àmbit estrictament lingüístic: la consecució de la plena igualtat per a la llengua catalana reclama una actuació conjunta en molts d’altres fronts, dels quals la llengua és absolutament indestriable.

I en primer lloc, la superació de l’ofensiva política i judicial de què és objecte actualment la llengua catalana en el marc espanyol i en tots els fronts, com a clara mostra d’una estrategia de legitimar la desigualtat no sols en les institucions generals de l’Estat, sinó en els mateixos territoris en què el català és la llengua oficial pròpia. En tota la història de la recent –i tendrá i deficient– democràcia espanyola, mai no s’havia produït una ofensiva tan generalitzada des de la dreta espanyolista, ni tampoc –diguem-ho clarament– una inhibició tan escandalosa per part dels sectors espanyols suposadament democràtics, intel·lectuals o polítics, d’esquerres, de centre o de l’anomenada dreta civilitzada.

No sols s’han desatès des de les institucions estatals els compromisos adquirits envers la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i les recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa (l’última de les quals acaba d’aparèixer), sinó que s’ha desencadenat – -a partir de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya
prèviament plebiscitat– una autèntica operació a gran escala de marginació i subordinació del català disfressada sovint amb arguments igualitaris de signe uniformista –com si des d’Aristòtil la igualtat equitativa no fos tractar igual allò que és igual i compensar les desigualtats entre allò que és diferent!

Així: cap suport a les polítiques interculturals i d’acolliment dels elevats contingents d’immigració (més del 40% dels estrangers de l’Estat són a l’àrea de llengua catalana); supressió del requisit de conèixer el català per a l’accés a la funció pública; atac frontal a l’ús vehicular habitual de la llengua catalana en el sistema educatiu –malgrat els òptims resultats
acadèmics i socials, i com si no fos aquest el tractament just en qualsevol comunitat lingüística lliure; obstaculització a la difusió de la televisió en català al conjunt del territori, malgrat les més de 600.000 firmes que avalaven la ILP; impugnació davant dels tribunals de tota disposició en què el català tingui en territori propi la consideració de preferent –almenys de primus inter
pares– que tenen arreu del món les llengües de països lliures, etc.

L’esmentada sentència del Tribunal Constitucional que nega aquesta preferència al català en l’Estatut de Catalunya constitueix una bona mostra de l’estranya lògica ‘igualitària’ que ara es practica des dels poders estatals. Poc després d’afirmar que no hi pot haver cap preferencia per la llengua oficial pròpia, i que l’oficialitat de català i castellà han de ser estrictament iguals,
l’alt tribunal nega la possibilitat d’establir per al català el mateix deure de coneixement que per al castellà (?). Ja ho veus, Orwell: les llengües són iguals, però una és més igual que l’altra.

Com he dit en altres ocasions, les institucions estatals –i també les europees– semblen indicar que no hi ha més camí cap a la igualtat real que assolir la plena sobirania política. És un camí difícil, però no ens en deixen d’altre, almenys fins ara. I la igualtat autèntica és tan irrenunciable com inalienable en termes democràtics. Per molt difícil que sigui, cal que l’aconseguim. I està al nostre abast.

Presentació

 

Rafael Torner, Cercle XXI

Ara fa vuit mesos, coincidint amb els deu anys del Cercle 21, l’editorial del Butlletí número 10 feia balanç dels darrers deu anys pel que fa als reptes relacionats amb la normalització de l’ús de la llengua catalana. Hi dèiem que caldria “intel·ligència per a treballar en positiu i coratge per a arribar, si cal, a la insubmissió a les lleis injustament imposades a la població catalana pel poder polític i judicial espanyol ”.

No ha passat ni un any i, lamentablement, les agressions a la llengua i el país no solament no han cessat sinó que s’han incrementat. Els articles d’aquest número ens presenten diverses manifestacions d’aquest atac que no cessa, però també ens mostren un poble que és ben viu i que ha decidit plantar-hi cara; i també, en la línia dels butlletins del Cercle, hi trobareu informació i arguments per a fonamentar i reforçar aquesta decisió catalana.

En l’editorial, Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis
Catalans, ens dóna una visió de conjunt de la situació lingüística actual i fa un repàs dels aspectes positius; també ens parla dels aspectes negatius que tenen a veure amb l’actitud bel·ligerant de l’Estat. Per Isidor Marí, en les nostres actuals circumstàncies, el camí per a afrontar aquesta situació de manera adequada passa per la plena sobirania política.

Joaquim Arnau, professor emèrit del Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Barcelona, ens parla dels fonaments pedagògics del model lingüístic escolar, un model que hem construït entre tots i que funciona raonablement bé, tot i que sempre hi ha coses que es poden millorar.

Ramon Sistac, de la Universitat de Lleida i l’Institut d’Estudis Catalans, ens parla de la Franja, on la nova llei de llengües del PP ni tan sols esmenta pel seu nom la llengua catalana.

Marina Solís
, de la Universitat Oberta de Catalunya, ens fa una valoració de l’aplicació
de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, en particular en l’àmbit de l’ensenyament, i de l’escassa predisposició que ha mostrat l’Estat a complir els seus propis compromisos.

Rosa Calafat, professora i directora del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, ens parla de la situació a les Illes: dels forts atacs de l’actual govern del PP, però també de l’àmplia, contundent i esperançadora resposta de la societat civil illenca.

Brauli Montoya, de la Universitat d’Alacant i l’Institut d’Estudis Catalans, ens explica la situació al País Valencià, on els atacs a la llengua són igual de forts, però fan més mal perquè la situació de la llengua és més precària; Montoya s’atura especialment en certes manifestacions ridícules del secessionisme.

Finalment, Teresa Casals, de Somescola, se centra en els atacs que l’escola catalana en llengua i continguts rep al Principat, i també ens dóna informació i arguments per a afrontar-los i resistir-los.

Els articles, doncs, ens mostren l’acció permanentment hostil de l’Estat i d’una gran part dels poders fàctics espanyols envers la llengua i la cultura catalanes. Aquesta actitud es complementa, o més ben dit, es correspon, amb la mateixa actitud en altres àmbits: ofec econòmic, dèficit fiscal, política d’infraestructures, invasió de competències, imposició
de simbologia espanyola, recursos davant el Tribunal Constitucional contra qualsevol iniciativa del Parlament o del Govern i els ajuntaments catalans, etc. És natural, perquè com va escriure Joan Solà al seu conegut article “Plantem cara” (diari Avui, 2006):

“Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació”.

Efectivament, qui pot pensar que uns governs i uns poders espanyols que han actuat i actuen així pel que fa a l’ànima del país (la llengua i la cultura) actuaran de manera diferent pel que fa als aspectes materials, que en definitiva són el cos en què se sustenta aquesta ànima?

Ara bé, entre juliol de 2012 i ara mateix, quantes coses han passat, i quins canvis han representat! Heus ací que, només dos mesos després d’haver sortit l’esmentat Butlletí núm. 10, hi va haver a Barcelona la magnífica manifestació de l’11 de setembre de 2012 i tot el que se n’ha seguit, en un procés que ens omple d’empenta i il·lusió per a començar a superar d’una vegada els entrebancs que aquesta gent tan ufana i tan superba ens imposen.

Ens n’hem de sortir. I ens en sortirem, perquè ara, com sempre, es tracta d’una qüestió de qualitat democràtica; perquè ara, com quan Espriu construïa la seva obra enmig de la foscor, es tracta d’un imperatiu ètic i de dignitat: ras i curt, perquè, com escau de recordar enguany en paraules que el poeta dedicà a Pompeu Fabra,

“Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo