El català en un estat independent: perspectiva psicològica

Ferran Suay, Universitat de Valencia

ferran_suay.jpgLa qüestió de l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en un estat català sobirà pot abordar-se des de diverses perspectives complementàries. És obvi que els especialistes en dret hi tindran molt a dir, així com els excel·lents sociolingüistes amb què comptem.

L’aportació que tinc la intenció de fer amb aquest escrit se centra en el punt de vista psicològic, i en les possibles conseqüències que  les diverses alternatives  poden tenir sobre el comportament dels parlants individuals, i especialment, sobre la conducta de tria lingüística.

En qualsevol interacció social, les persones que estan capacitades per a expressar-se en més d’un idioma poden elegir quina de les llengües que coneixen faran servir. En societats amb la llengua normalitzada, com les del nostre entorn, la tria es veu molt facilitada per múltiples estímuls presents en l’entorn (paisatge lingüístic visual i auditiu) i en la història d’aprenentatge individual (escolarització, mitjans de comunicació, usos socials dominants…). Així és com una persona que s’expressa en castellà, a Salamanca, fins i tot si sap parlar més idiomes, no dubtarà gens a l’hora de fer-lo servir per a qualsevol propòsit comunicatiu, i –un aspecte que no és gens trivial en aquest àmbit– se sentirà perfectament còmoda amb la seua tria.

Ben diferent, per contra, és la situació per a algú que s’expressa en català, que a València, a Reus o a Barcelona pot experimentar molts dubtes sobre quina llengua li convé fer servir en unes o altres ocasions. Per què ens passa, això?

Aprenentatge de llengües

Quan aprenem un idioma, n’aprenem també les condicions d’ús. I això passa tant si es tracta de la llengua primera com d’una altra d’apresa amb posterioritat. Durant moltes generacions, la majoria dels qui parlem català l’hem aprés com a llengua familiar, alhora que apreníem que la norma social era la d’usar principalment el castellà, especialment en els àmbits més formals i, per descomptat, amb les persones que no s’expressen en català.

La situació sociolingüística en què hem crescut resulta d’un supremacisme lingüístic (Moreno Cabrera, 2008; Whitley i Kite, 2010) plasmat en múltiples normes legals i socials. Per a il·lustrar-ho, n’hi ha prou de fer notar que la Constitució espanyola, que és la llei de rang superior que encara ara ens afecta, estableix l’obligació de conèixer el castellà (“Todos los españoles tienen el deber de conocerlo y el derecho de usarlo”), independentment del territori de l’Estat on es troben, mentre que, mitjançant una referència als futurs estatuts d’autonomia relega “las demás lenguas españolas” (sense esmentar el català pel seu nom, doncs) a la condició merament subsidiària de ser un dret individual circumscrit a alguns territoris, i sense el deure de coneixement corresponent, que garantiria l’exercici del dret. Com pot algú exercir el seu dret a expressar-se en català si la persona amb qui pretén comunicar-se no té cap obligació de saber el seu idioma? I què passa si aquesta persona, a més a més, posseeix algun tipus d’autoritat? Com podria algú fer valdre el seu dret, per exemple, davant d’un policia o un jutge que no tenen cap obligació legal, ni tan sols d’entendre el català?

En termes psicològics podem dir que l’esmentat supremacisme lingüístic genera dues conseqüències ben diferents sobre els parlants, en funció de si s’identifiquen amb la llengua dominant o amb la subordinada.

Breument, podem dir que els parlants de la llengua subordinada aprenen majoritàriament  la indefensió (Suay i Sanginés, 2004); una condició profusament estudiada,  tant en animals com en éssers humans, que resulta d’afrontar situacions de càstig inescapable (Maier i Seligman, 1976), i que genera un conjunt de respostes d’adaptació que inclouen descens de la motivació, baixa autoestima, menor capacitat per a reconèixer el control i resoldre problemes, depressió  o submissió (vegeu Maldonado, 2002). En la tria lingüística, la indefensió apresa (també desemparança apresa) facilita l’adopció de conductes submises, consistents en adaptar-se sistemàticament a l’idioma dominant, amb qualsevol tipus d’interlocutor i en la pràctica totalitat de les circumstàncies (Suay i Sanginés, 2005; Suay, 2009). Òbviament, la generalització d’aquest tipus de conducta contribueix notablement a facilitar la substitució lingüística, en la mesura que fa completament innecessari el coneixement –ni tan sols passiu– de la llengua minorada per part dels parlants de la dominant.

En la tria lingüística, la indefensió apresa (també desemparança apresa) facilita l’adopció de conductes submises, consistents en adaptar-se sistemàticament a l’idioma dominant, amb qualsevol tipus d’interlocutor i en la pràctica totalitat de les circumstàncies. Òbviament, la generalització d’aquest tipus de conducta contribueix notablement a facilitar la substitució lingüística.

Convé precisar que un dels elements que contribueixen molt a mantenir aquesta actitud d’indefensió és la carència de models públics i significatius, capaços de mostrar (i encomanar) un altre tipus de comportament. Recordem que, fins i tot els més alts representants polítics de la societat catalana, fins ara, s’han plegat sistemàticament a la llengua dominant, tant en privat com en públic. Les escenes que s’han repetit després de cada contesa electoral, en què els mateixos candidats feien (gratuïtament) de traductors a l’espanyol de les seues pròpies valoracions dels resultats, per a un conjunt d’empreses de la informació lingüísticament incompetents, n’és un exemple molt adequat.  En un país normal, les autoritats no tradueixen les seues pròpies declaracions a altres idiomes. Són les empreses de la informació les que posen els mitjans necessaris (doblatge, subtitulació…) per a facilitar la comprensió de les seues audiències.

En l’altre extrem, el supremacisme lingüístic facilita l’aprenentatge d’una condició que el sociolingüista Bernat Joan anomena omnipotència apresa i que consisteix a considerar que poden expressar-se en el seu idioma (dominant) en qualsevol circumstància, i més encara, que qualsevol interlocutor està obligat (si més no, moralment) a parlar-la en la seua presència (Joan, 1998). Aquesta actitud dóna peu a assumir que (a) qualsevol grup en què un dels parlants omnipotents ingresse hauria de passar a parlar en el seu idioma, i (b) no hi ha cap necessitat –per a ells– d’aprendre o ni tan sols entendre la llengua minorada. En alguns casos, aquesta actitud supremacista s’estén fins a la consideració que qualsevol exposició a l’idioma subordinat (paisatge lingüístic visual o sonor, documents o interaccions personals) és una falta de respecte o un insult cap a ells.

L’actitud d’omnipotència apresa dóna peu a assumir que (a) qualsevol grup en què un dels parlants omnipotents ingresse hauria de passar a parlar en el seu idioma, i (b) no hi ha cap necessitat –per a ells– d’aprendre o ni tan sols entendre la llengua minorada.

Cal dir que aquestes són dues categories molt genèriques, que no exclouen de cap manera tota l’àmplia gamma de matisos pel que fa a la manera com cada persona tria una llengua o l’altra, i en fa uns o altres usos.

En el grup que hem qualificat com desemparat hi ha una diversitat de graus de submissió i de maneres d’assumir-la. Particularment, hi ha grans diferències en allò que podríem anomenar el grau de consciència lingüística. En un extrem tindríem les persones que han desenvolupat una ideologia justificatòria de la seua submissió, i han arribar a acceptar que el català és un idioma secundari, i que és correcte que així siga. En l’altre, aquells que no accepten la subordinació del català, i consideren –en canvi– que hauria de tenir una posició social i legal predominant, tal com la té el castellà al seu territori. Tanmateix, és clau constatar que sovint, tant els uns com els altres, exhibeixen conductes lingüístiques sorprenentment semblants, que consisteixen a  canviar al castellà en moltes ocasions i amb diversos graus de facilitat.

D’altra banda, tampoc en el grup ‘omnipotent’ són tots els parlants iguals. Més aviat oscil·len en un continu que va des del supremacisme explícit dels qui consideren que el castellà hauria de ser la llengua principal (o única), especialment pel que fa a educació i usos públics i oficials, i els qui expressen el desig d’un bilingüisme formalment paritari (tot en els dos idiomes oficials), però en la pràctica, netament decantat cap al castellà, que és considerat com una llengua general (o fins i tot «internacional») enfront de la consideració localista del català. I sobretot, les maneres d’expressar aquesta omnipotència apresa poden diferir molt individualment. Algunes persones ho fan de manera clarament agressiva, mentre que unes altres poden optar per maneres més suaus d’exercir la superioritat lingüística. Quan els supremacistes que s’expressen de manera agressiva són autoritats (policies, jutges, etc.), la seua conducta adquireix un valor extra pel que fa a l’impacte sobre la tria lingüística dels ciutadans.

Tot i que en la major part de les activitats humanes tendim a considerar que el coneixement és preferible  a la ignorància, resulta curiós constatar que, conductualment, la major fortalesa del supremacisme lingüístic rau precisament en la ignorància. Si un dels interlocutors pot, de manera creïble, al·legar que ignora la llengua de l’altre, tota la pressió per a resoldre la (pretesa) dificultat comunicativa recaurà indefectiblement sobre aquest últim. Per tant, mentre estiga justificat suposar que qualsevol persona que parla català és competent en castellà, al·legar ignorància del català (o fins i tot dificultat per expressar-s’hi) pot ser un argument definitiu per a considerar que la comunicació s’ha de produir en castellà.

Conductualment, la major fortalesa del supremacisme lingüístic rau precisament en la ignorància. Si un dels interlocutors pot, de manera creïble, al·legar que ignora la llengua de l’altre, tota la pressió per a resoldre la (pretesa) dificultat comunicativa recaurà indefectiblement sobre aquest últim.

 

Òbviament, les actituds descrites, i els comportaments concrets que se’n deriven, resulten perfectament complementàries en una societat per a facilitar la substitució de la llengua subordinada per part de la dominant.

Cooficialisme

Una de les conseqüències de l’anomenat Estat de les autonomies és la consideració de cooficials d’algunes de les llengües dels territoris sota sobirania espanyola. Tanmateix, els termes cooficial, cooficialitat no apareixen a la Constitució espanyola ni als estatuts d’autonomia. Malgrat això, han estat usats profusament pels òrgans jurisdiccionals que els últims 35 anys han intervingut en els freqüents conflictes lingüístics que s’han produït. I n’han fet una interpretació de cada vegada més restrictiva per al català, que ha anat passant de llengua (també) oficial a llengua cooficial i, finalment, amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, al que podríem dir-ne «llengua subcooficial».

El diccionari (DIEC) estableix que cooficial vol dir «Que comparteix l’oficialitat, amb igualtat de circumstàncies legals, s’aplica especialment a llengües en un mateix territori». Això, que legalment s’ha articulat de maneres diverses a Catalunya, el País Valencià o les illes (i de cap manera a la Franja de Ponent), sovint ha significat –pel que fa a l’impacte sobre els qui s’expressen en català–, senzillament, «oficial però menys». En la pràctica, al País Valencià –per exemple– significa que tot allò que estiga escrit en català ho estarà també en castellà, però no viceversa. En general, i en tot el territori lingüístic, un efecte social d’aquest «cooficialisme» és que qualsevol ciutadà pot viure íntegrament en castellà, fins i tot ignorant (o afirmant que l’ignora) el català, mentre que és virtualment impossible viure normalment sense conèixer (i sovint, sense usar) el castellà.

Des del punt de vista de la conducta individual, podem dir que això darrer forma part del distint impacte de la condició de cooficialitat sobre els dos grans tipus de parlants (omnipotents i desemparats) descrits més amunt. Els primers estan en condicions d’assumir, creure’s i fer valer la condició d’oficial de la seua llengua, mentre que els segons no passen d’entendre-la com una mena d’aspecte formal, sense cap impacte sobre les relacions interpersonals en què participen. No hi ha dubte que les freqüents actituds omnipotents que es donen entre autoritats judicials i policíaques, fonamentalment, contribueixen en gran mesura a consolidar aquesta situació discriminatòria.

Si ens centrem en les conseqüències conductuals que podria tenir la cooficialitat del català i el castellà en un estat català, la qüestió central és com impactaria la cooficialitat en cadascun dels dos tipus de parlants.

Si ens centrem en les conseqüències conductuals que podria tenir la cooficialitat del català i el castellà en un estat català, la qüestió central és com impactaria la cooficialitat en cadascun dels dos tipus de parlants. Amb el benentès que, tal com ja s’ha precisat més amunt, només es tracta de dos grups genèrics, podríem aventurar que l’impacte seria ben diferent per a cadascun d’ells.

No hi ha dubte que uns (els de l’omnipotència apresa) estarien en perfectes condicions d’aprofitar totes les oportunitats que el caràcter oficial del seu idioma els atorgaria, mentre que els altres (els de la desemparança apresa), probablement no.

Entenc que els qui defensen que el castellà també ha de ser oficial en un estat català no pensen en una doble oficialitat esbiaixada a favor del castellà, com la que coneixem actualment. Probablement impulsarien un reconeixement del castellà com a idioma també oficial, sense qüestionar el rol de llengua nacional del català. Tot i això, és probable que, entre el grup dels desemparats, aquesta certa continuïtat de l’statu quo facilités una estabilitat, en consonància, dels habituals usos lingüístics, que no afavoreixen gens la vigència del català. No cal negar que els canvis legislatius que probablement es produirien (normatives lingüístiques més respectuoses amb el català, major presència social i visibilitat pública…) podrien propiciar alguns canvis de conducta, en el sentit d’una major normalitat en l’ús social del català. Aquests canvis, però, solen tenir efecte més aviat a llarg termini, i potser durant els primers anys no serien gaire perceptibles. Això genera el risc d’aprofundir l’actual debilitat del català enfront del castellà, que continuaria tenint a favor tota la potència de l’aparell de l’Estat espanyol (incloent-hi, de manera especialment rellevant, la gran profusió de mitjans de comunicació) i seguiria disposant del suport explícit de l’Estat català. Per contra, el català només comptaria amb el suport del seu estat, que també hauria de vetlar pel castellà.

Proposta

Com he dit al principi, la meua formació no m’autoritza a emetre cap mena d’opinió experta sobre assumptes de caràcter legislatiu. Més encara, entenc que potser la disputa entre doble oficialitat o no és una mica simplista, en la mesura que la manera concreta com s’articule el nivell d’oficialitat pot resultar tant o més rellevant. Pel que fa a l’impacte sobre el comportament, en canvi, la meua opinió és que, més important que la condició d’oficial o no, és quines actituds lingüístiques promourà la nova legislació en la població en general, i molt particularment en els funcionaris i les autoritats.

Els ciutadans podem recórrer a les instàncies judicials en determinats casos, quan l’acord per altres mitjans ha resultat impossible o, almenys, molt difícil. Tanmateix, quotidianament funcionem de maneres que, si bé es troben generalment dins del marc dels comportaments que la legislació vigent considera acceptables, no hi fan referència explícita. Vull dir que una persona no consulta què en diu la llei, abans d’adreçar-se, en un o altre idioma i d’una o altra manera, a un interlocutor. Ho fa, en canvi, d’acord amb un altre tipus de «lleis», que són les normes socials vigents. Aquestes són les que hauran de canviar per tal de garantir la vigència social i la bona salut del català.

Per tant, caldria construir una cultura del respecte lingüístic que abaste tantes instàncies de la futura societat catalana com siga possible. És per això que les actituds (i les conductes que se’n deriven), tant de les autoritats polítiques (des del president del Govern fins als funcionaris municipals) com de jutges i policies són especialment rellevants. No vol dir que les d’uns altres professionals no ho siguen. Òbviament que mestres, metges o bancaris també exerceixen la seua influència, no gens descartable.

Això depèn en part de les lleis que s’articulen. També dependrà, però, d’altres aspectes, no tan específicament dissenyats i redactats, com ara les conductes que es promouen. El model invers el tenim ben a la mà. L’Estat espanyol ha construït un model de supremacisme lingüístic, que inclou diverses formes de ridiculització dels idiomes estatals distints del castellà, així com la humiliació freqüent dels seus parlants. Entre les forces de seguretat, particularment, hem trobat, només en els últims pocs anys, una llarga llista d’exemples d’això mateix. Des de policies d’aduana que fan despullar-se una senyora perquè se’ls havia adreçat en català, fins a guàrdies de trànsit que formulen acusacions falses a un conductor pel mateix motiu, o revisors de la RENFE que expulsen del tren un avi i el seu nét, l’element comú és sempre una cultura en què l’abús lingüístic no sols no està mal vist, sinó que és sistemàticament tolerat, i potser fins i tot estimulat.

És exactament això el que hem d’evitar. Aquesta cultura de l’abús que es basa en una profunda consideració de la superioritat intrínseca del nostre grup enfront dels altres. Per a escapar d’aquesta cultura supremacista disposem de bons predictors d’èxit, entre els quals destacaria els següents:

  1. La població que parla català mai no ha desenvolupat l’actitud de prepotència lingüística descrita més amunt. Per tant, no ha de ser molt difícil evolucionar, des de l’actual desemparança apresa, cap a una actitud de respecte sincer als altres idiomes, incloent-hi l’espanyol.
  2. Essent el català una llengua de grandària mitjana, la conveniència de conèixer un o més idiomes europeus es fa evident.
  3. Tothom qui actualment parla català domina almenys dos idiomes, cosa que, com s’ha documentat sobradament, facilita molt l’aprenentatge de noves llengües i –encara més– la comprensió d’idiomes que no es dominen plenament.

Amb aquest panorama, diria que no hauria de ser una tasca particularment difícil generar un model de conducta respectuós amb l’ús de distintes llengües, diametralment oposat al que ens ha imposat durant segles l’Estat espanyol.

Amb aquest panorama, diria que no hauria de ser una tasca particularment difícil generar un model de conducta respectuós amb l’ús de distintes llengües, diametralment oposat al que ens ha imposat durant segles l’Estat espanyol. Potser la dificultat estiga en aconseguir això sense perjudicar la imprescindible revitalització de l’ús social del català en tots els àmbits. Entenc, però, que aquest objectiu no és contradictori, sinó més aviat complementari, amb la construcció d’una autèntica cultura de respecte lingüístic, capaç de garantir el respecte degut a tots els parlants de qualsevol idioma.

Resum

  1. L’estatus legal del castellà en el futur Estat català no és un afer menor, perquè afectarà la probabilitat que els ciutadans trien amb normalitat el català com a llengua de comunicació habitual.
  2. Hom pot esperar que l’estatus de cadascuna de les llengües tinga impactes diferents sobre els seus parlants actuals, ja que han estat sotmesos a aprenentatges ben distints.
  3. Tan important o més que el grau d’oficialitat són les actituds que es promoguen institucionalment respecte a l’ús d’uns altres idiomes.
  4. Tant si el castellà adquireix un cert grau d’oficialitat com si no, hi ha dos punts que caldria garantir si volem avançar en la normalització real de l’ús social del català:
    1. Cap persona hauria de poder al·legar vàlidament ignorància del català en cap situació. Això es pot donar sens perjudici del fet que els ciutadans, en les seves relacions amb qualsevol administració, puguen gaudir del dret d’usar el castellà, o aprofitar el fet que pràcticament tothom domina aquesta llengua per a utilitzar-la ells mateixos en tots els àmbits.
    2. L’actitud oficial davant l’ús de qualsevol llengua hauria de ser la d’intentar facilitar la comprensió mútua. Evidentment, això no implica que mestres, metges o policies catalans estiguin obligats a dominar mitja dotzena d’idiomes. Es tracta, senzillament, que no adopten cap actitud supremacista respecte a algú que s’expressa en un altre idioma, amb independència de si és oficial o no. Els humans estem molt ben dotats per a entendre’ns, i per poc que ho vulguem trobem la manera de fer-ho.
    3. El repte serà aconseguir que el català esdevinga un idioma plenament normal, en què es puguen realitzar totes les activitats, alhora que ni es persegueix ni es desencoratja l’ús d’altres idiomes.
    4. Un dels factors decisius serà la capacitat de mostrar models públics, en tots els àmbits, d’un ús realment normal (no subordinat) del català.

Tant si el castellà adquireix un cert grau d’oficialitat com si no, hi ha dos punts que caldria garantir si volem avançar en la normalització real de l’ús social del català: cap persona hauria de poder al·legar vàlidament ignorància del català en cap situació; l’actitud oficial davant l’ús de qualsevol llengua hauria de ser la d’intentar facilitar la comprensió mútua.

Referències

Kaushanskaya, M. & Marian, V.: The bilingual advantage in novel word learning. Psychonomic Bulletin & Review 16 (4), 705-710, 2009

Jaspal, R.: Language and social identity: a psychosocial approach. Psych-Talk, 64, 17-20, 2009

Joan, B.: Un espai per a una llengua. València, Edicions 3i4, 1998

Maier, S. F. i Seligman, M. E . P.: Learned Helplessness: Theory and Evidence. Journal of Experimental Psychology: General 1976, Vol. 105, No. 1, 3-46

Maldonado A. Research on irrelevance, helplessness, and immunization against helplessness in Spain: past, present, and future. Integrative Physicological & Behavioral Science.; 37(1):22-34, 2002

Moreno Cabrera, J. C.: El nacionalismo lingüístico. Barcelona: Edicions 62, 2008

Suay, F.: Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics. Cercle XXI, Butlletí 7, 2009

Suay, F. i Sanginés, G.: Un espai per als parlants d’una llengua. Llengua i Ús, 34, 27-39, 2005

Suay, F. i Sanginés, G.: Un model d’anàlisi i intervenció en la submissió lingüística. Anuari de Psicologia, 9 (1): 97-111, 2004

Whitley, B. E. & Kite, M. E. (2010) The Psychology of Prejudice and Discrimination. Ed 2. pp. 379-383. Cengage Learning: Belmont.

El català a la xarxa. Reptes per a un estat independent i més enllà

Vicent Partal, director de VilaWeb

vicent_partal.jpgPer al català Internet ha estat un cas d’èxit. Això no ho discuteix ningú arreu del món. Ben a l’inrevés. Després que el potent moviment d’Internet en català aconseguís el primer domini lingüístic i cultural del món, el .cat, l’obvietat ha estat manifesta. Tant, que anys després l’ICANN, la corporació encarregada d’adjudicar els dominis, no només ha reconegut l’èxit del .cat sinó que l’ha convertit en la pedra angular del nou desplegament de dominis a la xarxa. En aquest sentit, podem dir no només que la xarxa ha estat un èxit per al català, sinó també que el català ha estat un èxit per a la xarxa.

I què entenem per èxit? Diverses coses. El 1995, quan la Internet tal com la coneixem avui començava a prendre forma, no estava escrit de cap manera que allò jugués a favor del català. Prop de vint anys després, però, podem dir sense por d’equivocar-nos que ho va fer. Tant, que hi ha qui opina que és més senzill viure en català a la xarxa que no pas al carrer –opinió a parer meu exagerada però al mateix temps significativa. No només s’ha creat una normalitat d’ús i presència del català a Internet, sinó que fins i tot això ha estimulat la presència del català en altres mercats o situacions. Només cal recordar, per exemple, com de difícil era fa anys tenir l’ordinador, les eines bàsiques i el sistema operatiu, en català i quin canvi tan gran és la situació actual.

El 1995, quan la Internet tal com la coneixem avui començava a prendre forma, no estava escrit de cap manera que allò jugués a favor del català. Prop de vint anys després, però, podem dir sense por d’equivocar-nos que ho va fer.

No és aquest, però, l’únic èxit derivat d’Internet. M’atrevisc a dir que la independència virtual aconseguida amb el domini .cat va exercir un impacte notable en el creixement de l’independentisme al Principat. Cal recordar en aquest sentit que l’actitud de l’estat espanyol i el menyspreu dels mitjans de Madrid va ser un calc idèntic del que estem vivint ara, cosa que ens podria portar a parlar de precedent. I la sensació de normalitat que es va apoderar dels internautes catalans quan van veure que no havien, havíem, de disfressar la nostra identitat per a anar directament al món.

Hi ha finalment un èxit que cal remarcar també: el domini .cat no és del Principat ni per al Principat sinó de tota la nació. Des de www.eltempir.cat a Elx a www.usap.cat a Perpinyà el domini ha marcat de forma contundent l’existència d’un projecte cultural i polític que supera el marc estricte del Principat i que, per tant, superarà els límits geogràfics i administratius de la previsible república catalana.

I aquest és un dels primers reptes, en aquest cas polític, al qual caldrà fer front en el pròxims mesos. La independència del Principat no ha de significar necessàriament un fre a les relacions amb la resta del país, però de fet podria representar-ho. En el terreny d’Internet, per exemple, tindrem una discussió immediata sobre si caldrà seguir usant el .cat o caldrà usar el .ct, probablement el domini estatal de dues lletres que un cop aconseguida la independència serà atorgat a la Catalunya estricta.

No hi ha precedents enlloc d’una situació d’aquest estil, cosa lògica tenint en compte l’excepcionalitat del cas català. ¿És millor, doncs, ‘normalitzar’ el país amb l’adopció d’un domini estatal (.ct) o, a la vista de la popularitat del domini nacional (.cat), fora millor limitar-ne l’ús, per exemple, a les institucions i prou? El vell debat sobre l’estat i la nació renaixerà tot just després de la independència, i espere que aquells que tenen clar ara mateix que al sud l’estat va d’Algesires a La Jonquera però la nació de Guardamar a Salses siguen capaços de recordar que després l’estat anirà d’Alcanar a La Jonquera però la nació seguirà anant de Salses a Guardamar.

El repte polític, però, no serà l’únic ni segurament el més important. El més important, fins allà on ara podem veure, estarà relacionat amb les noves onades d’Internet i la presència, per tant, que hi tindrà el català.

De què parlem? Ara mateix dels mòbils, però demà, i demà és demà i no demà passat, de l’anomenada Internet de les coses. Això en aquesta dècada. Més enllà no crec que ningú s’atrevisca a mirar ni puga endevinar a què ens enfrontem.

La Internet de sobretaula va ser un èxit per al català. Matisem-ho així. La Internet caracteritzada per les connexions ADSL, l’ordinador gros de sobretaula, fins i tot els venerables i avui desapareguts mòdems. Aquesta Internet avui ja comença a ser gairebé secundària al costat de la Internet dels mòbils. Qualsevol web avui té ja entre un vint i un cinquanta per cent de les connexions, depenent del seu segment de mercat, que arriben des de mòbils. Des de telèfons, però també des de tauletes. A través de les versions mòbils del web, però també, i aquest és un fenomen clau, a través de les anomenades app (aplicacions mòbils).

La Internet de les app no és la del web –d’entrada ni tan sols té una «adreça», així que la utilitat del .cat ací és minúscula. És un món diferent. Les app són continents més o menys tancats on la marca –i, per tant, la seua rellevància– té un paper considerable. La reacció de la cultura catalana en general la podem considerar bona, però les incerteses són grans. Vam guanyar molt en el web, però ara hem de redoblar esforços amb les app, ni que siga només per a mantenir l’èxit aconseguit abans.

I després vindrà el món de les coses connectades. Les famoses ulleres de Google o l’anunciat rellotge d’Apple serien dos bons exemples d’aquesta nova fase. Fase on Internet abandonarà definitivament el món dels ordinadors per tal d’«embedar-se» (la discussió sobre els neologismes continuarà…) en les coses.

Podem imaginar-ho tot. Ulleres que ens aporten informació mentre caminem. Sensors a les neveres que podran parlar amb el supermercat per a avisar de la compra. Places de pàrquing que ens avisaran que estan disponibles… Sobtadament, això que en diuen smart cities o, encara, smart houses es colarà en la nostra vida i canviarà la relació que tindrem no només amb la informació sinó també amb la quotidianitat. Allà el català seguirà sent la llengua d’interfície?

No ens hauríem de confiar, però de moment podem pensar que sí. Per dues raons. D’una banda, perquè aquestes tecnologies i les grans empreses que les promouen s’han definit clarament com a multilingües. I, per sort, en el període web el català va aconseguir ser integrat com una de les grans llengües de la xarxa i la tecnologia. Que el Google Maps, tot i les errades toponímiques, l’iPhone o el navegador del cotxe parlen en català és d’una importància gran, i depèn en bona part del treball fet en els anys anteriors. D’una altra banda, però, també és important consolidar la presència de la llengua en els grans projectes d’investigació d’interfícies, especialment de parla. I en aquest sentit el paper jugat per les nostres universitats i els nostres investigadors és molt fonamental.

Serà prou això? Serà prou en tot el territori? Serà prou en l’àmbit administratiu de la república catalana? Ara ja sabem que mai no serà prou. La tecnologia ha canviat l’ecosistema lingüístic del món i l’anglès ja és també un competidor. Amable en termes polítics, si es vol així, però competidor al cap i a la fi.

Hem de pensar, per això, a establir un model per a la llengua catalana en l’àmbit de la tecnologia, però no només, que ja no tinga en compte simplement les interferències de l’espanyol i el francès, sinó també les de l’anglès. Com en tants altres casos, l’experiència danesa, noruega, estoniana o eslovena tenen un gran valor per a nosaltres. Especialment les experiències dels països escandinaus, avançats tecnològicament, amb un gran orgull cultural propi i amb la presència normalitzada i quotidiana ja de l’anglès en el dia a dia dels seus carrers.

Com en tants altres casos, tenen un gran valor per a nosaltres les experiències dels països escandinaus, avançats tecnològicament, amb un gran orgull cultural propi i amb la presència normalitzada i quotidiana ja de l’anglès en el dia a dia dels seus carrers

Des del punt de vista tecnològic hom pot acceptar un paradigma que es concretaria en la frase ‘Volem viure amb plenitud en català’. L’expressió plenitud no significa només sinó que indica un grau de satisfacció suficient que es podria definir dient que la majoria de les coses haurien d’estar en català però que no caldria que ho estigueren totes. Segurament aquest és un escenari raonable, especialment si el que no està en català entra directament en l’anglès que molta gent avui considera ja un idioma universal i no privatiu de ningú.

El problema per a aquest escenari simple és la definició del límit i, sobretot, qui el defineix. Les tecnologies de la informació i la comunicació estan normalitzant de forma vertiginosa l’anglès entre els nostres infants. Només cal parar l’orella per a entendre-ho. Quan arriben a la universitat, a l’edat adulta, quines implicacions tindrà això?

El debat dels límits en la Internet de les coses serà per això important. Si les ulleres et «parlen» en català podem suposar que tendiran a moure’s en català. Però què passa si l’anglès és tan prepotent com per a imposar les seues versions? És un drama conèixer les darreres novetats de la biomedicina en anglès? I llegir els clàssics grecs en la versió de Penguin Classics en comptes de la versió de la Bernat Metge? Els llibres de Penguin segur que els tindrem en format ePub, «embedats» en aplicacions i accessibles des de qualsevol punt del planeta. Però, i els de la Bernat Metge?

Un interrogant final és sobre les traduccions automàtiques. Està fora de tota discussió que cada dia són millors i més bones, però tots convindrem que no és això. Com a utilitat són impagables, com a cultura són discutibles. De nou, però, seria un greu error quedar-ne fora. Només perdríem possibilitats. Grans possibilitats.

El català, en resum, ha començat a caminar magníficament dins Internet. Però a mesura que avança el camí, les dificultats creixen i, mentre es normalitza, veu com llengües sense cap mena de problemes institucionals comencen a qüestionar-se si la globalitat tecnològica és una amenaça o no. Nosaltres ens ho hem de plantejar rigorosament, també, sense perdre de vista que gairebé sempre una amenaça porta aparellada una oportunitat.

Sobirania i llengua en l’àmbit de l’empresa i el consum

Isidor Marí, Universitat Oberta de Catalunya

Introducció

isidor_mari.jpgL’activitat lingüística dels professionals i de les empreses i organitzacions de tota mena té una transcendència especial en la vida personal de cadascú –sigui com a consumidor, client, usuari, sigui com a treballador– i per al conjunt de cada societat –tant per a la presència de les llengües en el funcionament del mercat intern com per a la capacitat de relació internacional o global en les exportacions, les importacions i els fluxos de mà d’obra (immigracions o emigracions de motivació laboral). És evident per poc que hi pensem: vivim en un món dirigit pels mercats i l’activitat socioeconòmica influeix en tots els ordres de la nostra vida. Tanmateix, en la política catalana, en l’activitat de les empreses i organitzacions o en les iniciatives sindicals, cal reconèixer que la importància de la bona gestió de les llengües no ha merescut fins ara més que una atenció secundària i tardana, i el mateix podríem dir de les escoles de negocis catalanes, per molt prestigioses que siguin en la nostra societat i fins i tot internacionalment.

La importància de la bona gestió de les llengües no ha merescut fins ara més que una atenció secundària i tardana de la política catalana i de les nostres escoles de negocis.

La Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris no feia referència a qüestions lingüístiques. Calgué esperar a la Llei 3/1993, del 5 de març, de l’Estatut del consumidor –deu anys després de la Llei de normalització lingüística– per a trobar una primera regulació dels drets lingüístics dels consumidors (Capítol IV) d’aquella llei. En aquell moment, encara que l’article 26 establia el dret a rebre en català les informacions pertinents per al consum i l’ús dels béns, els productes i els serveis, l’article 27 només concretava el dret del consumidor a ser atès (no correspost) en expressar-se en qualsevol de les llengües oficials.

El capítol V de la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística, va detallar i ampliar alguns d’aquests drets, però és sabut que no va arribar a aconseguir un consens parlamentari suficient per a estendre a l’àmbit econòmic privat el principi de disponibilitat lingüística vigent en el sector públic (ni tan sols amb un termini d’aplicació gradual) i a l’article 32 reitera que les empreses i establiments han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya, però no preveu que hagin de ser atesos en la llengua que escullin.

Caldrà esperar a la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya per a veure establert al Capítol VII (article 128.1) el dret dels consumidors a ser atesos oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

Poc abans, la Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya havia prestat també una atenció especial a la llengua catalana, sobretot a l’article 9.

Si tenim en compte que aquestes dues lleis han estat impugnades davant del Tribunal Constitucional i es troben pendents de sentència, comprendrem la importància que té que Catalunya disposi de plena sobirania per a establir el règim lingüístic en aquest àmbit socioeconòmic.

Si tenim en compte que aquestes dues lleis [el Codi de consum i la Llei d’acollida de les persones immigrades] han estat impugnades davant del Tribunal Constitucional i es troben pendents de sentència, comprendrem la importància que té que Catalunya disposi de plena sobirania per a establir el règim lingüístic en aquest àmbit socioeconòmic.

Es pot consultar quin és el marc legal vigent i les mesures de suport de la Generalitat de Catalunya a l’ús de les llengües en el Punt d’atenció a l’empresa.

Gestionen bé el multilingüisme, les empreses catalanes?

La necessitat de vincular l’ús habitual de la llengua catalana amb la gestió satisfactòria del multilingüisme en les activitats de les empreses i organitzacions ja es va invocar arran de la incorporació del Regne d’Espanya a les comunitats europees l’any 1986. La incorporació a un espai econòmic multilingüe representava un estímul important perquè totes les empreses i organitzacions es preparessin per a competir en aquell nou àmbit, i l’administració catalana podia oferir suport a aquest procés al mateix temps que consolidava l’ús del català en el mercat interior. El Màster de Planificació i Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (1987-1993) i la Primera Trobada de Serveis Lingüístics (1990) volien incidir en aquesta oportunitat i preparar persones capacitades per a gestionar el plurilingüisme amb un compromís simultani amb l’ús normal del català.

Però  no va ser fins a l’any 2006 que es va reactivar la necessitat de promoure una bona gestió del multilingüisme per part de les empreses catalanes, arran de l’informe europeu ELAN (Effects on the European Economy of Shortages of Foreign Language Skills in Enterprise), que posava en evidència que les empreses mancades d’una bona estratègia lingüística perdien oportunitats de negoci molt significatives i va donar peu a una política europea de foment del multilingüisme de les empreses: Llengües per als negocis i l’ocupació.

En aquest moment es va fer un estudi similar a Catalunya, anomenat ELAN.cat (2009), que havia de ser la base d’una política de foment del multilingüisme de les empreses i organitzacions, partint de la base que les exportacions havien crescut una mitjana del 12,5 % anual entre 1998 i 2005, i en la perspectiva del marc legal que obria el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

Entre altres dades interessants, l’estudi indicava que eren menys del 40 % les empreses que declaraven tenir una estratègia lingüística formal, però pràcticament totes declaraven disposar de personal capacitat per a atendre els clients indistintament en català o castellà, a part d’altres idiomes: aparentment, doncs, l’extensió de la disponibilitat lingüística al món privat no havia de comportar dificultats especials.

Les claus d’una bona estratègia multilingüe

L’accés de Catalunya a la plena sobirania ha de permetre el reconeixement formal, al més alt nivell, de dos drets fonamentals –que recull la legislació quebequesa, pròpia d’una nació no independent: el dret dels consumidors a ser informats i servits en català (sens perjudici que pugui haver-hi disposicions similars per al castellà o l’aranès) i el dret dels treballadors a exercir les seves activitats en català (llevat que la naturalesa del lloc de treball reclami el coneixement i l’ús d’altres llengües).

El marc legal ha de garantir l’exercici d’aquests drets, i les polítiques de suport a les empreses han d’acompanyar i facilitar la capacitació per a dissenyar i dur a la pràctica una estratègia multilingüe en què el català ocupi un lloc central com a llengua de treball i de relació amb el mercat interior en tot l’àmbit de llengua catalana.

Les polítiques de suport a les empreses han d’acompanyar i facilitar la capacitació per a dissenyar i dur a la pràctica una estratègia multilingüe en què el català ocupi un lloc central.

Cal partir també de la base que, segons els estudis més acreditats, la gestió del multilingüisme en les petites empreses (que representen una part important del teixit empresarial català) comporta el recurs freqüent a serveis externs, mentre que les grans empreses tendeixen a disposar de recursos propis. És important doncs assegurar una bona oferta d’empreses i professionals de serveis multilingües que puguin oferir suport al teixit empresarial, igual que el desplegament de tecnologies i eines informàtiques adaptades per al funcionament multilingüe i l’ús del català.

Les dimensions ineludibles d’una bona estratègia lingüística comprenen principalment les polítiques de comunicació, de personal i de recursos tecnològics.

En les comunicacions exteriors és on més cal assegurar el dret dels consumidors a ser informats i atesos en català –al costat de les altres llengües dels públics de cada organització. En les comunicacions interiors és on s’ha de fer efectiu el dret dels treballadors a usar el català –llevat que la naturalesa del treball comporti el coneixement i l’ús d’altres idiomes.

Els estudis de les comunicacions en les grans companyies transnacionals han permès identificar àmbits de comunicació interna que mereixen consideracions diferenciades. Solé, Alarcon et al. (Capitals lingüístics i empreses. Barcelona: IEC, 2008) arriben a distingir quatre nivells: (1) la llengua corporativa dels alts directius; (2) la llengua franca de coordinació entre les diferents seus territorials de la corporació –que pot coincidir o no amb l’anterior; (3) les llengües internes de treball i producció a cada seu local, i (4) les llengües de relació amb els proveïdors i consumidors locals.

Les estratègies lingüístiques en les polítiques de personal tenen una incidència molt més important del que se sol creure, i no sols en la capacitació i la promoció interna dels recursos humans de cada empresa o organització, amb vistes a les relacions amb els mercats interiors o internacionals, sinó també sobre l’evolució de les capacitats multilingües i interculturals del capital humà que representa el conjunt de la població com a mercat de treball.

Evidentment, el primer objectiu d’una bona estratègia multilingüe de personal és la identificació de les competències lingüístiques que reclama cada lloc de treball –i de les capacitats lingüístiques i de relació intercultural que ja té el personal existent en l’empresa: moltes organitzacions desaprofiten la competència multilingüe i intercultural del seus equips humans, simplement perquè la desconeixen. Aquest és el punt de partida d’un bon procés de selecció de personal, que permeti incorporar les persones lingüísticament qualificades per a les funcions que hauran d’exercir. Val la pena observar que la decisió de no establir competències lingüístiques com a requisit (o almenys com a mèrit) en la selecció de personal –sota el pretext que ja adquirirà posteriorment aquestes competències– és un error tan greu com freqüent: seleccionar personal lingüísticament competent no té cap cost addicional (la formació posterior, sí, encara que s’ajorni sine die, perquè resta rendiment i origina pèrdues). D’altra banda, la convocatòria de places anunciant que comporten competències lingüístiques implica que tots els aspirants potencials fan un esforç per adquirir-les, de manera que contribueixen a millorar el capital lingüístic del conjunt de la població, encara que no resultin finalment elegits. Encara més: en una societat tan diversa lingüísticament i culturalment com la nostra, la valoració de les competències lingüístiques i interculturals permet millorar les relacions (comercials i culturals) amb els països d’origen i facilita la identificació dels nouvinguts amb una societat receptora en què la llengua i la cultura d’origen són valorades i no ignorades o menystingudes. Les polítiques australianes de diversitat productiva són un bon referent en aquest sentit.

La importància dels processos de selecció no ha de fer oblidar que la formació lingüística complementària a l’interior de l’empresa, posteriorment a la incorporació, pot tenir una efectivitat especial: les organitzacions empresarials daneses van reclamar que els recursos públics destinats a la formació lingüística per a l’ocupació es destinessin a cursos en el lloc de treball: la formació lingüística genèrica sovint descuida el llenguatge d’especialitat propi de cada camp d’activitat i les formes de comunicació específiques dels llocs de treball (atenció telefònica, correspondència, redacció de documents tècnics, etc.).

En conclusió

És cert que en un marc legal no sobirà –com ha succeït al Quebec– és possible desplegar polítiques lingüístiques que garanteixin alhora el dret dels consumidors a relacionar-se en català amb les empreses i professionals i el dret dels treballadors a usar el català en l’exercici de les seves activitats professionals. Tanmateix, la interposició política i judicial de les autoritats estatals –i els efectes que exerceix sobre la mateixa mentalitat dels sectors directius de l’economia– permeten pensar que una Catalunya independent tindria una capacitat enormement superior de satisfer aquestes aspiracions legítimes. Les mateixes directrius europees sobre el funcionament lingüístic del mercat es veuen interferides per la manca de sobirania de Catalunya: és aquesta una de les dificultats que impedeix l’ús normal del català en l’etiquetatge de molts productes de consum, ja que la normativa europea només preveu que sigui obligatori l’ús de les llengües oficials de la UE, entre les quals no figura el català per manca d’exigència dels representants espanyols.

La interposició política i judicial de les autoritats estatals i els efectes que exerceix sobre la mateixa mentalitat dels sectors directius de l’economia permeten pensar que una Catalunya independent tindria una capacitat enormement superior de satisfer aquestes aspiracions legítimes [el dret dels consumidors a relacionar-se en català amb les empreses i professionals i el dret dels treballadors a usar el català].

Els principals reptes per a les polítiques lingüístiques educatives a la Catalunya independent

F. Xavier Vila, Universitat  de Barcelona

Preàmbul

xavier_vila.pngAl llarg de les darreres dècades, les polítiques lingüístiques educatives han estat cabdals per a la recuperació de la llengua catalana. Amb tots els seus defectes i limitacions, el model lingüístic escolar implantat a Catalunya —el model de conjunció en català— ha contribuït a consolidar una societat lingüísticament cohesionada per damunt dels efectes de 300 anys de polítiques lingüístiques castellanitzadores i de les diverses onades immigratòries del segle XX i XXI. Avui, però, el model educatiu català topa amb la concepció colonial i homogeneïtzadora que regna en els centres dirigents de l’Estat i en bona part de la seva societat. El principal repte al qual s’enfronta avui dia el sistema educatiu català és la voluntat del nacionalisme espanyol de matriu castellana i les institucions que controla de desmantellar-lo. Certament, aquesta voluntat s’expressa amb modulacions diferents segons els territoris, però la direcció general del procés no deixa lloc a dubtes:[1] la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006 i les interpretacions que hi han donat diverses instàncies judicials espanyoles; l’ofensiva contra el català engegada a les Illes Balears; l’erosió de les línies en valencià al País Valencià; la minorització redoblada a la Franja, amb substitució del nom català per l’eufemisme vergonyant «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental» inclosa. Tot plegat no són més que variacions d’un mateix projecte que apunta cap a la liquidació de la llengua per etapes, actuant amb més força allà on menys oposició es pot oferir i disfressant-la amb pell d’ovella bilingüista allà on la ciutadania està més preparada per resistir les escomeses. En aquest context, mantenir l’statu quo equival a instal·lar-se en el conflicte indefinit en condicions d’inferioritat insuperable, una situació que a mitjà termini només pot conduir a l’anihilament del català per esgotament. Només assolir la plena sobirania —és a dir, vista la inexistència de propostes de federalisme real, constituir un estat independent— impedirà que els poders espanyols continuïn interferint de manera sistemàtica en les polítiques lingüístiques educatives catalanes.

En aquest context, mantenir l’statu quo equival a instal·lar-se en el conflicte indefinit en condicions d’inferioritat insuperable, una situació que a mitjà termini només pot conduir a l’anihilament del català per esgotament.

Però l’assoliment de la independència no significa pas que tots els problemes del model lingüístic educatiu català s’hagin de resoldre de manera automàtica. D’una banda, no tots aquests problemes es deriven de les interferències estatals. D’una altra, enlloc no és escrit que la llibertat de governar-se impliqui necessàriament que les coses s’hagin de fer millor. Si hom vol edificar un país que funcioni convé identificar quins són els principals reptes i plantejar-hi les respostes més adequades. Això és el que proposem fer tot seguit, de manera necessàriament sumària, en relació amb la política lingüística educativa. En fer-ho, partirem de la hipòtesi que, si bé la constitució d’un nou estat és una porta oberta que permet imaginar tota mena d’escenaris, no tots els escenaris són igualment probables. Els equilibris sociolingüístics, demogràfics, econòmics, etc., sobre els quals reposa la societat catalana contemporània no canviaran pas de manera sobtada pel sol fet que Catalunya s’erigeixi en nou estat. És partint de la configuració sociolingüística de Catalunya que a les pàgines següents plantegem quines són les respostes que entenem més plausibles davant dels reptes sociolingüístics amb què es trobarà el sistema educatiu català. Per descomptat, que el país avanci en una direcció o en una altra dependrà en última instància de les tries que fem els catalans.

1.     Primer repte: tornar a universalitzar el coneixement del català

El primer repte sociolingüístic del sistema educatiu del nou estat serà el de tornar a universalitzant el coneixement del català. Independentment de l’estatus constitucional que acabin tenint les diverses llengües parlades a Catalunya, el nou estat arribarà a la independència amb uns percentatges de coneixement de la llengua nacional sensiblement més baixos d’allò que és la norma als països del seu entorn sociocultural (figura 1). En aquest sentit, resulta especialment preocupant la xifra de quasi un 45 % de persones que l’any 2011 declaraven no saber escriure en català. Tenint en compte la necessitat política i econòmica dels estats contemporanis de compartir llengua amb els ciutadans, les polítiques d’ensenyament de l’idioma hauran d’ocupar un espai significatiu en les polítiques públiques.

Figura 1

Font: Cens de població i habitatges de l’INE. Dades provisionals. Elaboració nostra a partir de < http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=876&V4=18&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CTX=B >

En la tasca d’universalitzar el coneixement del català entre la població de Catalunya cal distingir entre les polítiques lingüístiques escolars i les extraescolars. Tal com mostren les dades reproduïdes a la Figura 2, el model de conjunció vigent, segons el qual la llengua vehicular normal de primària i secundària és el català, aconsegueix facilitar el coneixement d’aquest idioma en les quatre habilitats a un percentatge molt majoritari de la població escolar. De fet, els percentatges dels qui declaren no saber-lo entendre, parlar, llegir i/o escriure al final de l’educació obligatòria no arriben al 10 % del total, i el gruix dels qui no en saben està format per persones relacionades amb la immigració recent. Per contra, més enllà de l’edat escolar, el domini del català cau de manera significativa, sobretot pel que fa a la capacitat d’escriure. Només la capacitat d’entendre’l es manté sempre per sobre del 90 % de la població.

Figura 2

Font: Cens de població i habitatges de l’INE. Dades provisionals. Elaboració nostra a partir de < http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=876&V4=18&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CTX=B >

A la vista d’aquests resultats, és altament probable que l’accés a la independència no comporti una transformació radical de l’arquitectura del model de conjunció actualment vigent. Cal no oblidar que aquest model gaudeix d’un amplíssim suport polític i social que depassa àmpliament el marc de les forces sobiranistes i que una enquesta recent de La Vanguardia estimava en més del 80 % de la població del Principat.[2] Per tant, a diferència d’altres àmbits com la justícia, l’administració d’hisenda o les forces i cossos de seguretat, abocades a canvis en profunditat, no sembla que l’accés a la independència hagi d’implicar una transformació radical del model lingüístic escolar. En altres paraules, el més probable és que un nou estat català mantingués vigent l’actual marc legislatiu català, inclosa la Llei d’educació de Catalunya, prescindint, això sí, tant de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i les sentències derivades com de la LOMCE o Llei Wert.

L’alliberament de la dependència espanyola permetria reconduir la situació d’un seguit de centres, bàsicament de secundària, en què el català queda lluny de la posició de llengua vehicular prioritària que preveu la legislació.

El fet que l’arquitectura general del model lingüístic no es modifiqui no vol pas dir que el canvi de conjuntura política no tingui cap impacte en el model lingüístic escolar. En termes generals, és raonable pensar que l’accés a la independència hauria de tenir uns efectes beneficiosos per a la promoció del català a l’escola, més lligats a aspectes de gestió que pròpiament de legislació. En termes de llengua vehicular, l’alliberament de la dependència espanyola permetria reconduir la situació d’un seguit de centres, bàsicament de secundària, en què el català queda lluny de la posició de llengua vehicular prioritària que preveu la legislació. Part d’aquesta situació pot atribuir-se a col·lectius docents que fins ara han estat reticents a servir-se del català per motivacions polítiques personals, i és previsible que aquestes actituds fossin relativament fàcils de resoldre en el context d’un nou estat amb el català com a llengua nacional. Però cal tenir present que bona part de les dificultats que hi ha hagut fins ara per normalitzar la llengua en aquests centres es deriven de la fragilitat del català en la vida quotidiana dels seus alumnes. En aquest sentit, caldria evitar que la transformació de les pràctiques d’aquests centres es concebés com un mer acte administratiu, perquè hauria d’anar de la mà d’un increment de la valoració del català en tots els ordres de la vida quotidiana que cal esperar de la proclamació de l’estat català, però que no és ineluctable sinó que caldrà gestionar adequadament.

Si la universalització del coneixement del català sembla una possibilitat raonablement accessible quan parlem dels escolars, la difusió de la llengua entre els adults és tota una altra qüestió. Les capacitats que té qualsevol estat d’incidir sobre els coneixements dels ciutadans un cop fora del circuit d’ensenyament obligatori són més aviat reduïdes, de manera que els aprenentatges (lingüístics i de qualsevol mena) estan estretament lligats a incentius econòmics i de promoció social. Per tant, el nou estat català arrossegarà durant dècades uns percentatges significatius de persones que no sabran parlar, llegir i escriure en la llengua nacional. En aquest context, les administracions estaran obligades a posar eines per a facilitar l’aprenentatge del català entre la població jove i adulta, i cal esperar que institucions com el Consorci per a la Normalització Lingüística o similars, les escoles d’adults, els cursos ocupacionals, etc., es reformin i potenciïn per tal de cobrir la demanda incrementada que segurament es derivarà de la nova conjuntura sociopolítica. Però resulta impossible de predir fins a quin punt creixerà aquesta demanda, perquè la seva evolució estarà estretament lligada tant al desenvolupament normatiu i legislatiu com a l’orientació econòmica del nou estat, per la qual cosa estem parlant d’evolucions a mitjà termini. Sense anar més lluny, l’aplicació sistemàtica del principi de disponibilitat lingüística de les empreses faria que almenys una part dels treballadors de cara al públic invertissin esforços en l’aprenentatge del català, perquè aquest esforç tindria una recompensa immediata en termes laborals. Igualment, un canvi de model econòmic que reduís la dependència de les feines manuals, intensives i/o amb poc valor afegit i apostés per feines més qualificades tindria igualment com a resultat una formació més llarga i més continuada que duria aparellada, amb força seguretat, un increment del nivell de català dels treballadors joves, autòctons o immigrants. Si Catalunya opta per ser «com Àustria i Dinamarca» (Guinjoan, Cuadras Morató, i Puig 2013), és previsible que s’incrementi la cohesió social i que això tingui una repercussió lingüística positiva per al català. Però aquesta evolució econòmica no està escrita: Catalunya pot optar per altres models, i l’exemple andorrà, amb una gran massa de població flotant i poc formada, permet imaginar altres escenaris molt menys falaguers per a la llengua.

Pel que fa a l’ensenyament d’adults] L’aplicació sistemàtica del principi de disponibilitat lingüística de les empreses faria que almenys una part dels treballadors de cara al públic invertissin esforços en l’aprenentatge del català, perquè aquest esforç tindria una recompensa immediata en termes laborals.

2.     Segon repte: la millora de la qualitat lingüística

«¿Tu mires “La que se avecina”? […] Sortia una vieja súper-fea que li deia a unes hermanitas que anessin a la seva cassa, i l’abuelita li pegava una colleja… La tens de mirar, al principi no t’agradarà, pero después et molarà un montón,.» Font: PA (8 anys) parlant en català amb un amic de classe (PV, 8 anys) en un trajecte amb cotxe [fragment reconstruït, maig 2013]

Aquesta citació, extreta d’una conversa real espontània entre dos nens de llengua inicial catalana de 8 anys, exemplifica el segon repte que haurà d’enfrontar el model lingüístic escolar: el de la qualitat de la llengua. Si bé el model de conjunció ha reeixit a estendre el coneixement del català entre pràcticament tota la població escolar, sovint només en proporciona un coneixement insuficient. D’alguna manera, l’extensió del coneixement no garanteix la profunditat del domini. Aquestes limitacions es plantegen de maneres diverses.

En els casos més extrems de segments de la població que viu en els contextos més descatalanitzats, el coneixement del català que s’arriba a assolir en el marc escolar és el d’una segona llengua precària, gairebé una llengua calc, molt marcada per interferències i mancances de tot tipus: insuficient adquisició del sistema fonològic del català (ex.: no distinció de sordes i sonores), interferències de tipus morfològic i sintàctic (ex.: no distinció entre vaig anar / he anat), mancances en vocabulari bàsic (ex.: levantar-se, quitar, sacar) o fraseologia calcada del castellà. Són sectors que tendeixen a no usar el català, fins i tot dins l’aula.

Al costat d’aquests sectors, n’hi ha d’altres, normalment de llengua inicial no catalana, però no pas de manera exclusiva, que tot i adquirir un domini raonable del català com a llengua vehicular i sonar raonablement nadius, no desenvolupen una llengua prou rica, dúctil i variada. Són persones que, com que no dominen adequadament diversos registres de la llengua —ja sigui el col·loquial, ja sigui els registres cultes—, troben certes dificultats per expressar adequadament el pensament i les emocions de certa subtilitat. Així, a mesura que es fan grans, solen recórrer al castellà servint-se de manlleus, de calcs, alternança de codis perquè els falten recursos lèxics i estilístics que els permetin anar més enllà d’una llengua plana, una mica esquifida.

Finalment, cal no oblidar que, en tant que llengua minoritzada en el seu propi espai lingüístic, el català és una llengua sotmesa a fortes pressions despersonalitzadores que van arrelant-hi, i hi ha el perill que hi esdevinguin hegemòniques fins i tot entre els infants que viuen en cercles catalanoparlants. Entre aquestes tendències n’hi ha de fonètiques, com la substitució de la l palatal —escrita ll— per la iod; n’hi ha de morfosintàctiques, com la reculada dels pronoms adverbials en/hi (ex.: «m’he anat a casa»); n’hi ha de lèxiques, com la substitució de lleig per feo, escoltar quan tocaria sentir («no s’escoltava res»), olorar en comptes de fer olor, etc.; i de discursives, com em da igual. Algunes d’aquestes tendències s’estenen entre les noves generacions fins al punt que ja han esdevingut la norma i han arraconat les produccions tradicionals.

Enfeinada a aconseguir l’extensió del coneixement, ocupada impartint nocions de gramàtica teòrica, i tot sovint convençuda que ensenyar llengua era tasca només dels professors de català, l’escola no ha pogut o no ha sabut fins ara ocupar-se adequadament de la qualitat de la llengua. I això no pot continuar així. Sense amagar en cap cas la dificultat de l’empresa i la seva dependència de factors externs al sistema educatiu, cal que l’escola abordi de manera urgent les vies per resoldre aquesta mancança. En aquest sentit, fóra bo que l’escola catalana es tragués alguns prejudicis de sobre i recuperés el valor de l’excel·lència i la qualitat, ara segrestats per determinats grupuscles ultraideologitzats, com un complement imprescindible a la cooperació i la solidaritat. Les darreres iniciatives en el sentit de reforçar la lectura van en aquesta direcció, però caldria no oblidar que el domini de les capacitats expressives orals és com a mínim igual de fonamental que el domini de la llengua escrita, i introduir-ne el conreu de manera sistemàtica.

Enfeinada a aconseguir l’extensió del coneixement, ocupada impartint nocions de gramàtica teòrica, i tot sovint convençuda que ensenyar llengua era tasca només dels professors de català, l’escola no ha pogut o no ha sabut fins ara ocupar-se adequadament de la qualitat de la llengua. I això no pot continuar així.

Un dels elements crucials a l’hora d’emprendre la millora de la qualitat (lingüística) del nostre sistema escolar és abordar la formació dels formadors de manera més sistemàtica i molt més exigent que no pas ara. S’ha repetit a bastament que una de les diferències fonamentals entre el sistema educatiu català i el finlandès, un dels models de prestigi que funcionen com a punt de referència a nivell europeu i internacional, és el fet que el cos de docents finlandesos es nodreix d’estudiants amb expedients excel·lents, mentre que a Catalunya els estudis de magisteri atreuen alumnes amb uns resultats acadèmics molt més magres. Aquesta situació es veu especialment agreujada a Catalunya per una combinació de factors sovint poc comentada. D’entrada, una part molt significativa dels actuals candidats a mestre provenen d’entorns socials on el català té una presència escarransida i/o interferida; però en comptes de tractar-ho adequadament, al llarg dels darrers anys la formació explícita en llengua en els graus de formació de mestres ha esdevingut quasi residual. Com a resultat, si fa quaranta anys bona part dels mestres posseïen un català ric i genuí, encara que tinguessin dificultats per escriure’l i no dominessin la normativa, ara en canvi hi ha nombrosos mestres joves que tot i saber la normativa tenen un català poc genuí, amb un repertori pobre, fins al punt que sovint han d’alternar al castellà per aconseguir efectes estilístics. Quelcom similar o fins i tot pitjor pot afirmar-se de part dels docents de secundària, que no reben formació lingüística ni durant el grau ni durant la seva formació com a professors, i que tot sovint arriben a les aules sense tenir clara la seva funció de models lingüístics del seu alumnat. De fet, ni mestres ni professors sembla que estiguin rebent gaire formació especialitzada pel que fa a les seves responsabilitats lingüístiques ni de cara als autòctons ni de cara als nouvinguts. Si a tot això hi afegim que ben aviat es jubilarà la primera generació de professors de català i que probablement no hi haurà prou graduats en filologia catalana per substituir-los a secundària, amb el risc que els nous docents provinguin d’estudis en altres filologies o humanitats sense preparació específica adequada, hom pot copsar fins a quin punt ha esdevingut imperatiu que s’intervingui sobre la formació en llengua dels docents de Catalunya, tant si s’assoleix la independència com si no.

De fet, ni mestres ni professors sembla que estiguin rebent gaire formació especialitzada pel que fa a les seves responsabilitats lingüístiques ni de cara als autòctons ni de cara als nouvinguts.

3.     El repte de potenciar l’ús de la llengua

Contràriament al que s’esperaven els primers impulsors de la normalització lingüística, el model de conjunció no ha transformat de forma radical les normes de tria lingüística de les noves generacions. Les dades disponibles indiquen que els adolescents i joves catalanoparlants inicials tendeixen a passar-se a la seva segona llengua força més que no pas els seus coetanis castellanoparlants inicials, que estan molt més instal·lats en la seva llengua familiar (Vila i Galindo 2012). La mobilitat geogràfica i l’arribada de les noves immigracions han generalitzat arreu del país l’hàbit de passar-se al castellà davant d’un hispanòfon poc competent en català, de manera que si no ho fan en edats primerenques, els castellanoparlants inicials tenen moltes dificultats per abraçar l’ús del català. Això fa que en moltes localitats, en certs entorns socials, els infants i adolescents que no tenen el català com a llengua inicial no trobin contextos per practicar la llengua amb els seus iguals, la qual cosa engega un cercle viciós: no parlo català (perquè no tinc ningú amb qui parlar-lo) => l’adquireixo només de manera parcial => no m’hi expresso amb total comoditat => no el practico amb ningú i sant tornem-hi.

Les experiències que s’han dut a la pràctica per modificar aquesta dinàmica l’han atacada des de perspectives diferents. Els projectes lingüístics de centre i els plans d’entorn són iniciatives valuoses que sovint han abordat el tema i que caldria explorar amb calma per veure què han aportat. S’ha intentat incidir sobre les consciències i les mentalitats per tal d’afavorir el canvi de comportaments, de vegades amb missatges breus i punyents, sobretot des d’àmbits lligats amb l’activisme lingüístic (veg. Figura 3). També s’han posat en pràctica experiències molt més reflexives, com ara els tallers d’espai lingüístic personal (Suay i Sanginés 2010). D’altres plantejaments han mirat de reorientar els comportaments lingüístics incidint sobre el context d’adquisició: és el cas de la Bressola, la xarxa d’escoles associatives de Catalunya nord que reïxen a introduir el català com a llengua d’interacció interpersonal per defecte entre el seu alumnat (Capell, Teixidor, i Rosés 2013).

Figura 3 Exemple d’adhesiu en una campanya de promoció de l’ús del català adreçada a joves

Font: https://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/1203/utilitza.jpg

Tot i l’existència d’aquestes i altres iniciatives, en termes generals pot afirmar-se que l’escola no ha acabat de trobar el seu camí a l’hora de potenciar l’ús interpersonal del català. En aquest sentit, hi ha unes quantes reflexions que potser caldrà tenir presents de cara a una nova etapa de la política lingüística a Catalunya. D’una banda, els professionals de l’educació catalans tendeixen a percebre els usos interpersonals dels infants com un territori privat en què no volen intervenir. Els docents comparteixen una cosmovisió segons la qual la seva tasca és facilitar coneixements, però no modificar conductes. Si les iniciatives per augmentar el coneixement del català oral i informal es presenten com una ajuda perquè els alumnes el puguin col·loquialitzar seran ben rebudes, però si es presenten exclusivament com a iniciatives per transformar els usos seran rebudes amb força més fredor.

D’altra banda, potser caldria recordar que la potenciació de l’ús interpersonal del català és un repte general del país, no pas de l’escola. Resulta il·lús esperar que l’escola capgirarà els comportaments interpersonal dels infants si la resta de la societat continua donant per bones conductes com el manteniment del castellà davant del català i la convergència sistemàtica al castellà. Una part fonamental dels aprenentatges socials es fan per osmosi i imitació, molt més que per replantejament conscient. En aquest sentit, segurament és més important aconseguir que els treballadors de cara al públic usin el català com a primera llengua d’atenció al client que no pas forçar els mestres a fer discursos que després no es reflecteixin en la vida extraescolar. En tot cas, la constitució d’un nou estat permetrà replantejar dinàmiques i desequilibris, entre els quals destaca, en la situació actual, que legalment el català és llengua de coneixement optatiu i el castellà de coneixement obligatori. Potser no cal que cap llengua sigui de coneixement obligatori, però el que no pot ser és esperar que el català passarà a ser la llengua d’ús per defecte mentre es mantingui la situació d’inferioritat social en què es troba el català.

Si les iniciatives per augmentar el coneixement oral i informal del català es presenten com una ajuda perquè els alumnes el puguin col·loquialitzar seran ben rebudes, però si es presenten exclusivament com a iniciatives per transformar els usos seran rebudes amb força més fredor.

4.     Acordar la posició idònia per al castellà

Al llarg del segle XX, el castellà ha passat de ser bàsicament la llengua de l’administració i de l’exèrcit a ser la llengua més sabuda per la població de Catalunya, la llengua amb més parlants nadius entre els residents —tot i que no pas entre els nascuts a Catalunya—, la llengua per defecte en moltíssimes situacions, i la que la gran majoria dels catalans usen com a primera llengua de relació exterior. Bona part de la població local s’ha apropiat del castellà, si no de manera simbòlica, almenys sí de manera pràctica, un procés que deu molt a l’ocupació administrativa de molts àmbits, però també als lligams personals i familiars amb conciutadans d’origen castellà. Per a molts catalanoparlants el castellà és la llengua de la seva parella, d’algun avi, d’un cunyat, dels amics, de diversos companys de classe o de feina, dels clients… El castellà és un capital lingüístic valuós i a l’alça en l’entorn de la globalització que permet accedir a molts recursos laborals, culturals i de lleure. En consonància a això, a diferència del que passava no fa pas gaires dècades, avui són molt minoritàries les veus que a Catalunya propugnen l’oblit del castellà. Per dir-ho en termes psicolingüístics, la gran majoria de la població prefereix un projecte lingüísticament additiu més que no pas un de substitutiu.

La política lingüística del nou estat català haurà de partir de premisses similars a aquestes. En termes educatius, això implica essencialment garantir un accés ampli i de qualitat a l’aprenentatge d’aquesta llengua en els ensenyaments obligatoris. El moment i el ritme d’introducció de la llengua hauria de ser objecte de reflexió i probablement modular-se en funció del centre i el seu alumnat, tal com es feia abans que el nacionalisme espanyol comencés la seva ofensiva contra l’escola o com es fa ara mateix en l’escola andorrana. Al capdavall, l’ecosistema lingüístic actual català garanteix un accés amplíssim a continguts de qualitat en aquest idioma que en faciliten un aprenentatge aprofundit. En aquest sentit, la proximitat de les dues llengües i la presència del castellà en la vida quotidiana dels catalans impedeix imaginar un escenari bàltic, en què la independència ha comportat un retrocés significatiu del coneixement del rus. Tenint en compte la realitat sociolingüística del país convindrà evitar sensacions d’ofec i reaccions defensives. Un dels atots del sistema de conjunció ha estat garantir l’aprenentatge de les dues llengües oficials. En la mesura que el castellà continuarà essent un capital lingüístic important dins Catalunya mateix, la percepció que el sistema educatiu no en facilita l’adquisició podria generar turbulències indesitjables.

El que sí que caldria replantejar urgentment en un estat independent és una part significativa dels continguts curriculars lligats amb llengua i literatura castellanes. Els continguts actuals estan plantejats de manera espanyolista i vinculats a la recreació constant d’un relat nacional i (post)imperial; en aquest sentit, penseu en la importància que s’hi sol atorgar a la reflexió sobre el «ser d’Espanya de la generació del 98. Un nou currículum menys nacionalista podria partir d’una visió més global de la cultura i la llengua castellanes que tingués més present el pes determinant del continent americà, i alhora valorar més adequadament l’aportació catalana a aquest patrimoni universal. De fet, tal com han reclamat algunes veus, un estat independent potser podria permetre’s el luxe de desvincular els criteris de correcció lingüística d’allò que dicta la RAE, afluixant-ne, per exemple, els components classistes que ara l’encotillen i acceptar amb més cordialitat la diversitat d’accents de les immigracions.

Els continguts actuals [de llengua i literatura castellanes] estan plantejats de manera espanyolista i vinculats a la recreació constant d’un relat nacional i (post)imperial; en aquest sentit, penseu en la importància que s’hi sol atorgar a la reflexió sobre el «ser» d’Espanya de la generació del 98.

5.     Millorar el nivell de llengües estrangeres

El procés de globalització ha disparat l’interès per l’aprenentatge de llengües estrangeres, especialment l’anglès. Els resultats de llengües estrangeres dels alumnes catalans són molt més discrets que no pas el dels seus coetanis de la majoria de països europeus. En la mesura que Catalunya vulgui esdevenir un país «com Àustria o Dinamarca», és a dir, un país competitiu en termes europeus en temes com l’obertura als mercats exteriors, la innovació i l’aposta tecnològica, el model lingüístic escolar català haurà de millorar substancialment en aquest terreny.

Per tal d’avançar en el coneixement de llengües estrangeres, cal tenir clares almenys un parell d’idees. D’una banda, contràriament al que afirma la saviesa popular, l’ensenyament precoç no és garantia de millor aprenentatge.[3] De fet, aprenent llengües estrangeres, els adolescents són més hàbils que no pas els infants, i a igualtat d’hores, els primers en treuen molt més profit que els segons. Sense anar més lluny, a Holanda no es comença l’aprenentatge de l’anglès fins a final de primària.[4] D’una altra, s’ha de tenir molt present que l’aprenentatge d’una llengua depèn de manera crucial de la motivació, i que aquesta està profundament lligada amb la utilitat, personal, social, cultural, lúdica, etc., que els alumnes percebin en aquesta llengua. I en aquest punt tenim un problema, un problema que s’entén ràpid comparant castellà i anglès. Per què aprenen el castellà els alumnes no hispanòfons de Catalunya i Andorra? Doncs perquè, a banda d’estar present al seu ambient, aquest idioma és vehicle de relacions, de continguts, de significats que els són rellevants. Per què n’hi ha tants que no aprenen anglès? Essencialment, perquè per a ells, l’anglès no és rellevant en absolut. Quina importància pot tenir l’anglès per a la vida d’un nen de 9 anys de classe mitjana o treballadora de qualsevol localitat de Catalunya? Que el fan servir, els adults del seu entorn? Que el necessita, per a la seva vida quotidiana? La resposta és, senzillament, no. I aquesta manca de rellevància té un efecte pervers en la docència de la llengua: encara que els darrers anys s’ha anat avançant el moment d’introducció de l’anglès, per a un percentatge molt gran d’alumnes la classe d’anglès és profundament avorrida perquè la manca de motivació desincentiva l’aprenentatge, i aquesta manca d’aprenentatge implica que cada curs cal tornar a començar pràcticament des de zero.

Davant d’aquesta realitat, hi ha veus que reclamen la implantació progressiva d’un model plurilingüe que inclogui l’ús d’altres llengües —especialment estrangeres— com a llengua vehicular en sistemes d’immersió parcial o aprenentatge integrat de continguts i llengües estrangeres (AICLE, o CLIL en les seves sigles en anglès). Es tracta d’una possibilitat que cal explorar i que pot acabar desembocant en una certa diferenciació entre centres segons si incorporen o no aquestes pràctiques. Cal recordar que el model de conjunció en català ja és, ni que sigui de manera minoritària, plurilingüe, perquè permet l’ús vehicular tant del castellà com d’altres llengües per tal d’assolir els objectius lingüístics del centre. Fóra raonable que, si es posaven en marxa, aquests programes es desenvolupessin sobretot a secundària, que és quan són més eficaços. Però davant de la possibilitat de generalitzar-los, no està de més recordar un punt crucial: perquè tingui resultats significatius, un programa d’immersió/AICLE demana una exposició significativa a la llengua diana, és a dir, un ús intensiu en més d’una assignatura. Potser per aquest motiu a hores d’ara no hi ha cap país d’Europa —llevat de les excolònies i, potser algun dia, les Illes Balears de Bauzá— que faci immersió parcial (AICLE) en llengua estrangera de manera generalitzada a tota la població escolar. L’únic país en què l’ensenyament funciona essencialment en una llengua diferent de la nativa de l’alumnat és Luxemburg, que usa l’alemany a primària i el francès a secundària, i totes dues són oficials al territori. Arreu d’Europa, els alts nivells d’anglès s’assoleixen a partir de classes de llengua estrangera. De fet, no està gens clar que la introducció de l’anglès com a llengua vehicular parcial resolgués el principal repte per a l’aprenentatge de llengües estrangeres: la manca de motivació de l’alumnat. Un punt que novament situa la política lingüística educativa en una perspectiva més àmplia i que genera una reflexió: si l’aprenentatge de la llengua estrangera depèn de l’existència d’un ecosistema comunicatiu que l’estimula, té sentit sotmetre el conjunt del sistema escolar a la pressió de l’AICLE i no incidir sobre la resta dels factors d’aprenentatge? Dit de manera més senzilla: què sortiria més a compte, plurilingüitzar massivament l’ESO o incrementar substancialment la presència de televisions en anglès i altres llengües estrangeres en el nostre panorama comunicatiu?

A hores d’ara no hi ha cap país d’Europa que faci immersió parcial (aprenentatge integrat de continguts i llengües estrangeres) generalitzada a tota la població escolar.

[…] Arreu d’Europa, els alts nivells d’anglès s’assoleixen a partir de classes de llengua estrangera.

En tot cas, sigui quina sigui la resposta, els gestors del sistema educatiu farien bé de facilitar que la poliglotització no es produeixi de manera exclusiva en anglès. La fixació per aquest idioma és comprensible en alguns entorns acadèmics que han fet de l’anglès la seva llengua franca universitària, però convé recordar que una part substancial de les relacions comercials catalanes es duen a terme amb França, Alemanya i Itàlia, països amb un nivell general d’anglès més aviat mediocre. De fet hi ha diversos estudis que mostren que l’economia globalitzada no funciona en una sola llengua sinó sobre la base del multilingüisme. La demanda sobtada i massiva de persones capacitades per parlar rus l’estiu del 2013 a Catalunya, per exemple, és una mostra de com una política lingüística assenyada no ha de posar tots es ous al mateix cistell.

6.     El tractament dels nouvinguts i de les llengües d’origen

Catalunya ha esdevingut, durant la darrera dècada, un pol d’atracció d’immigració d’arreu del món. Avui els infants que tenen llengües inicials altres que el català sovintegen als centres educatius catalans, especialment als públics. El percentatge d’alumnes al·loglots inicials, és a dir, amb una llengua familiar diferent del català o el castellà, és difícil de calcular: l’any 2008 hi havia un 12,3 % de joves entre 15 i 29 anys de llengua inicial altra que el català i el castellà (EULP 2008), i és probable que el percentatge d’infants i adolescents no s’allunyi gaire d’aquesta xifra. Les noves immigracions han estat molt fragmentades, i encara que quantitativament destaquin alguns col·lectius, com els arabòfons o els amazigòfons, el cert és que no n’hi ha cap que configuri una minoria compacta i ben establerta, sobretot tenint en compte que tendeixen a estar força escampats pel territori.

La primera dècada dels 2000 va veure un important esforç per acollir la població que anava incorporant-se al sistema educatiu català, en forma d’aules d’acollida, plans d’entorn, projectes lingüístics de centres, reorganitzacions de les àrees escolars, etc. La major part dels esforços van adreçar-se a nouvinguts, mentre que el tractament dels al·loglots de més durada no ha estat mai objecte d’atenció sistemàtica. Amb l’arribada de la crisi i la caiguda del ritme de la immigració, aquest esforç ha minvat substancialment, tot i que continuen produint-se arribades d’alumnes amb necessitats lingüístiques especials que en un món globalitzat caldrà continuar atenent de manera sistemàtica.

Quins reptes plantegen els al·loglots inicials per al sistema educatiu català? D’entrada, un repte d’igualtat d’oportunitats. Les darreres proves PISA mostren que els resultats de l’alumnat immigrat són significativament inferiors als de l’autòcton. Aquest no és un problema exclusiu de Catalunya, ans al contrari, és general arreu del món desenvolupat, però això no treu que calgui vetllar perquè el sistema educatiu català redueixi substancialment aquest diferencial. En aquest sentit, és més que probable que, igual com s’ha detectat en nombrosos països d’immigració, les mancances lingüístiques de l’alumnat nouvingut juguin un paper considerable en els seus resultats. Hi ha tota una línia de recerca psicolingüística i pedagògica que defensa que cal facilitar a l’alumnat al·loglot l’alfabetització de les seves llengües d’origen com a eina per reduir el fracàs escolar i afavorir la integració. Un cop establertes les poblacions al·loglotes definitivament a Catalunya, el més probable és que el debat sobre el tractament de les llengües d’origen s’obri camí en la societat catalana, sobretot si el fracàs escolar s’enquista entre els al·loglots nascuts i educats a Catalunya, com s’ha esdevingut en altres contextos occidentals.

Contràriament a allò que de vegades es creu, el conreu de les llengües d’origen no té per què resultar contraproduent ni per a l’aprenentatge del català ni per a la integració social dels nouvinguts a la societat d’acollida.

D’altra banda, encara que el model de conjunció asseguri la plena igualtat pel que fa a rendiments escolars, fóra bo que el sistema educatiu català es plantegés les vies per ajudar els infants al·loglots a preservar i desenvolupar el seu repertori lingüístic. Contràriament a allò que de vegades es creu, el conreu de les llengües d’origen no té per què resultar contraproduent ni per a l’aprenentatge del català ni per a la integració social dels nouvinguts a la societat d’acollida. És més, la valoració oficial dels idiomes d’origen pot enviar un missatge de reconeixement i integració. En una economia abocada a la internacionalització, seria d’interès per a la societat catalana que almenys un segment dels seus joves preservés el coneixement de llengües com l’àrab, l’amazic, el xinès, el rus o el romanès, per esmentar-ne només unes quantes de les més presents. En aquest sentit, Catalunya podria aprendre lliçons de països com Suècia o Austràlia, on aquesta filosofia de preservar el capital de la immigració fa dècades que funciona.

7.     Repensar el model lingüístic universitari

A les universitats catalanes hi impera un model lingüístic diferent de l’escolar i cal distingir entre els estudis de grau —les antigues carreres— i els màsters i doctorats.

En termes generals, a les universitats de Catalunya hi predomina el principi de llibertat emissiva i bilingüisme català-castellà almenys receptiu, de manera que professors i alumnes són lliures de parlar i escriure en una d’aquestes dues llengües, però tenen l’obligació d’entendre l’altra i no poden exigir un canvi d’idioma als seus interlocutors. Aquesta impossibilitat de demanar un canvi de llengua s’ha reforçat els darrers anys sobre la base del que s’ha denominat principi de seguretat lingüística, segons el qual l’estudiant que es matricula en un curs té la seguretat que aquest s’impartirà en la llengua anunciada i no es canviarà pel simple fet que un alumne al·legui no comprensió. Aquest principi s’ha estès, entre altres coses, per evitar que la presència d’estudiants forans a les aules catalanes fes recular massivament l’ús del català com a llengua docent.

Damunt d’aquest esquema bàsic, els darrers anys les universitats estan experimentant vies d’introduir l’anglès, tant per captar alumnat estranger com per incentivar l’aprenentatge de l’anglès entre l’alumnat autòcton. Això ha generat un reguitzell d’iniciatives molt divers que va des de la introducció d’algunes assignatures en anglès o l’ús de materials docents multilingües fins a l’obligació de defensar els treballs de grau en aquesta llengua. Val a dir que la majoria d’aquestes iniciatives fins ara són més aviat poc coordinades i els seus resultats han estat molt poc o gens avaluats.

L’actual model lingüístic universitari ha tingut uns resultats desiguals pel que fa als usos lingüístics. Les dades disponibles indiquen que el català és la llengua predominant dels graus, però aquest predomini no és en absolut general, perquè hi ha facultats molt descatalanitzades. Aquest és el cas, per exemple, de bona part de les ciències socials; sense anar més lluny, segurament encara avui és impossible de cursar dret íntegrament en català a cap universitat catalana. Pel que fa als màsters, la situació és tota una altra i la presència del català hi és molt inferior, més aviat minoritària enfront del castellà i, cada vegada més, de l’anglès. Cal no oblidar que els màsters, sobretot els orientats cap a la recerca, es nodreixen tot sovint d’alumnat de fora del domini lingüístic.

En aquest sentit, el canvi fonamental serà que el sistema universitari català deixarà de ser un apèndix de l’espanyol i, consegüentment, es traurà de sobre la cotilla lingüística que aquest fet imposa, sovint de manera inconscient.

L’accés a la independència segurament introduirà canvis en la gestió lingüística universitària, però és poc versemblant d’esperar una substitució ràpida del castellà pel català com a llengua docent. Certament, hi ha mesures de xoc que podrien introduir-se per potenciar l’ús del català en els graus més descatalanitzats, com ara exigir als Departaments que garantissin que l’oferta en català fos almenys equivalent a la de qualsevol altra llengua. També seria factible de garantir que tots els graus es poguessin cursar íntegrament en català. Igualment, seria raonablement senzill d’aconseguir que els graus universitaris garantissin que tots els estudiants que cursen els seus estudis íntegrament a Catalunya dominen la llengua pròpia amb un nivell C1 o C2. Aquestes mesures ja implicarien un canvi substancial en alguns centres.

Però més enllà d’aquestes mesures explícites i urgents, els canvis en la posició de les llengües a la universitat es derivaran de factors globals més que de mesures explícitament lingüístiques. En aquest sentit, el canvi fonamental serà que el sistema universitari català deixarà de ser un apèndix de l’espanyol i, consegüentment, es traurà de sobre la cotilla lingüística que aquest fet imposa, sovint de manera inconscient. Aquesta cotilla és molt més important del que pot semblar: la presència d’alumnat espanyol, per exemple, sovint indueix a fer classes en castellà; els tribunals acadèmics normalment han de servir-se d’aquest idioma perquè els integren professors de tot l’estat; molta de la paperassa acadèmica cal enviar-la a Madrid; en un exemple concret, part dels estudiants de medicina que fan el seu MIR als hospitals catalans provenen de fora dels països de llengua catalana, amb tot el que això comporta en termes lingüístics tant per a la gestió hospitalària i del procés d’aprenentatge com per a l’atenció als pacients. La independència del sistema universitari català no impedirà la mobilitat de professors i alumnes —avui la universitat ha de tenir vocació internacional—, però permetrà, per exemple, aplicar uns requisits lingüístics que garanteixin una presència molt més sòlida del català en aquests àmbits. Però igual com en altres contextos de llengües mitjanes, la universitat catalana estarà abocada a treballar per la internacionalització i la captació de talent —i clients— estrangers, i això implica utilitzar llengües altres que el català. De fet, hom pot predir que la universitat catalana d’un estat independent avançarà cap a un model trilingüe on el català serà força predominant als graus, l’anglès guanyarà terreny com a llengua de relació internacional i per a captació de talent de primera línia i el castellà continuarà tenint un paper molt significatiu sobretot en activitats lligades amb el mercat hispànic, tant de captació de talent com de clients.

8.     Síntesi i advertències finals

Al llarg de les pàgines anteriors hem anat apuntant alguns dels reptes per al model lingüístic educatiu català i algunes de les que poden ser les vies de solució per a aquests reptes. Tal com s’ha vist, un cop alliberada de la servitud envers les instàncies centrals de l’Estat espanyol, el sistema educatiu català té reptes a manta, que han de plantejar-se de manera pausada però cercant la màxima eficiència i eficàcia. Aquests reptes tenen a veure amb la posició del català, del castellà, de les llengües estrangeres i de les llengües d’origen de les poblacions immigrades, i tot i que no són absolutament diferents de les dels països similars a Catalunya, sí que demanen un tractament ad hoc perquè la situació del país no és exactament igual que la dels nostres veïns.

Si volem assolir les transformacions apuntades

 —universalitzar el coneixement del català i difondre’n l’ús, mantenir un alt nivell de castellà, potenciar l’aprenentatge de les llengües estrangeres, facilitar el de les llengües d’origen, etc.— l’ecosistema català haurà d’introduir canvis significatius no sols en el terreny legislatiu, sinó en el de les pràctiques comunicatives reals.

Al llarg dels apartats anteriors hem fet notar en diverses ocasions que la política lingüística educativa no pot plantejar-se de manera independent de la política lingüística general, i és moment de reblar el clau en aquest sentit. Qualsevol comunitat lingüística és un ecosistema comunicatiu que afavoreix uns aprenentatges i en desincentiva uns altres. Si volem assolir les transformacions apuntades —universalitzar el coneixement del català i difondre’n l’ús, mantenir un alt nivell de castellà, potenciar l’aprenentatge de les llengües estrangeres, facilitar el de les llengües d’origen, etc.— l’ecosistema català haurà d’introduir canvis significatius no sols en el terreny legislatiu, sinó en el de les pràctiques comunicatives reals. En aquest sentit hem apuntat que el món socioeconòmic i el dels mitjans de comunicació seran igual o fins i tot més determinants per conduir l’evolució lingüística del país que les polítiques educatives.

No voldríem acabar aquest text sense plantejar una advertència final. Amb motiu de la definició del nou estat, cal parar una atenció exquisida a com s’explica internacionalment el model de conjunció català. Si bé és cert que els assessors del Consell d’Europa han lloat aquest sistema, cal recordar que l’educació és possiblement l’àmbit en què els estats nació solen mostrar més flexibilitat pel que fa tant a les llengües de les minories nacionals com a les dels immigrants. No oblidem per exemple que als països bàltics, els russòfons i altres grups lingüístics disposen d’escoles que funcionen (parcialment) en les seves llengües. És força probable que, un cop superat el trauma de la secessió, alguns sectors de l’espanyolisme lingüístic optin per presentar-se al món com una minoria nacional i reclamin suport internacional per a la creació d’una xarxa d’escoles en castellà, una petició que comptarà amb el suport espanyol i pot gaudir d’àmplia comprensió europea. Així, si amb l’accés a la independència és possible que la política lingüística escolar es pugui desjudicialitzar en certa mesura, és també força probable que els grupuscles d’activisme lingüístic castellà continuïn actuant després de la secessió, per la qual cosa la conflictivitat entorn del model lingüístic escolar no desapareixerà d’un dia per l’altre. En aquest sentit, l’equilibri lingüístic global i constitucional que s’implanti al nou país serà molt important i haurà d’oscil·lar entre dos riscos: d’una banda, un marc que ignorés totalment el castellà implicaria —si s’arribés a aprovar— amb força probabilitat una conflictivitat social considerable que trobaria en l’escola un punt d’unió i un aparador internacional; d’una altra, la igualació constitucional de les dues llengües podria tenir el resultat paradoxal de desmantellar el sistema de conjunció i forçar-hi l’entrada també paritària del castellà.

Tota situació de canvi genera les seves incògnites, i els canvis de gran abast generen incògnites de gran abast. Tanmateix, siguin quins siguin els perills que puguin entreveure’s, tot fa pensar que l’energia que s’alliberarà amb l’accés a la independència permetrà enfrontar amb esperança i confiança els reptes que vagin sorgint. Per sort, no tot està per fer: la feina ja feta és ingent i, en aquest sentit, el sistema lingüístic educatiu del nou estat català podrà comptar amb un cabal d’experiència que permet enfrontar-se a aquests reptes confiadament. Es tracta de congriar, entre tots plegats, prou capacitat de treball, prou coneixement i prou habilitat per anar-los superant en benefici col·lectiu.

Referències

Capell, Georgina, Maria Pau Teixidor, i Carla Rosés. 2013. L’ecola immersiva i l’escola bilingüe. El pati com a espai comunicatiu d’aprenentatge. Perpinyà: Talaia.

Guinjoan, Modest, Xavier Cuadras Morató, i Miquel Puig. 2013. Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible. Barcelona: Pòrtic. http://www.grup62.cat/llibre-com-austria-o-dinamarca-114985.html.

Suay, Ferran, i Gemma Sanginés. 2010. Sortir de l’armari lingüístic. Angle editorial: Barcelona. http://www.angleeditorial.com/sortir-de-armari-linguistic-198.

Vila i Moreno, F. Xavier i Mireia Galindo. 2012. Sobre la història i l’extensió de la norma de convergència lingüística a Catalunya. Dins: Vila i Moreno, F. Xavier (ed.).2012. Posar-hi la base. Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 31-45.


[1] Veg. F. Vila «El projecte lingüístic de l’unionisme espanyol». Ara, 1/4/2013, http://www.ara.cat/opinio/projecte-linguistic-lunionisme-espanyol_0_893310690.html o bé http://slcat.blogspot.com.es/2013/04/el-projecte-linguistic-de-lunionisme.html

[2] «Un 81 % dels catalans defensa la immersió lingüística actual» La Vanguardia, 7/10/2013, < http://www.lavanguardia.com/encatala/20131007/54390622541/81-catalans-defensa-immersio-linguistica.html >

[3] L’aprenentatge de llengües segones, és a dir, presents en l’ambient, segueix tota una altra dinàmica.

[4] Contràriament al que es pensa, els infants holandesos no estan massivament exposats des de petits a l’anglès als mitjans de comunicació, perquè els dibuixos i les pel·lícules estrangeres per a nens els arriben doblades (lògicament, perquè no saben llegir els subtítols!).

El català, llengua d’estat en comunicació i cultura

Josep Gifreu, Universitat Pompeu Fabra

josep_gifreu.jpgEn el camp de la comunicació i  la cultura, disposar d’un estat protector és avui una condició indispensable per a la sostenibilitat d’una llengua, sobretot en la present fase aguda de competició per a accedir i tenir casa pròpia a la Babel digital global. El nou Estat català haurà d’emprendre una tasca titànica per tal de bastir en pocs anys la superestructura del poder comunicatiu i cultural que els altres estats nacionals d’Europa han edificat al llarg de dècades. I l’haurà de construir òbviament en la llengua nacional, el català. Com han fet i fan els estats d’Europa.

El procés previsible en l’assumpció i l’exercici del poder comunicatiu i cultural de la Catalunya independent hauria de comprendre actuacions coherents i articulades a diferents nivells, que resumiria en els cinc punts següents.

En el camp de la comunicació i  la cultura, disposar d’un estat protector és avui una condició indispensable per a la sostenibilitat d’una llengua, sobretot en la present fase aguda de competició per a accedir i tenir casa pròpia a la Babel digital global.

Estatut per a la llengua dels media

El primer nivell és lògicament el de l’estatut d’oficialitat de la llengua catalana com a llengua nacional i territorial de Catalunya, el qual hauria d’incloure i definir l’estatut específic del català en relació amb els mitjans de comunicació amb seu social a Catalunya. Aquest definició constitucional afectaria en primer lloc els serveis públics i les polítiques, és a dir, el servei públic de l’audiovisual i les polítiques culturals i de comunicació.

El català, com a llengua nacional, hauria de ser la llengua institucional pròpia dels mitjans públics, així com la llengua dels mitjans privats en la mesura que optessin a llicències de l’espectre radioelèctric. Igualment, el català hauria de ser la llengua exigible en les activitats i produccions culturals que aspiressin a obtenir ajuts públics.

L’ampli consens assolit aquests anys envers el procés general de normalització del català al Principat de Catalunya porta a pensar que el procés sobiranista conduirà també cap a un consens suficient per a culminar el procés tot declarant el català llengua oficial del nou Estat. Aquesta condició afavoriria en gran manera la normalització del català també en els mitjans i serveis de comunicació del país, així com en les polítiques culturals. Establerta la preeminència del català en els dos àmbits, caldria atendre també la regulació de les condicions de la presència d’altres llengües en els serveis de comunicació i de cultura prestats per operadors del territori, atenent especialment dos casos: el de l’aranès a la Vall d’Aran, amb caràcter de cooficialitat territorial, i el de l’espanyol, per la seva importància històrica, cultural i social a Catalunya.

Les institucions culturals i mediàtiques

El següent nivell hauria de preveure i establir les institucions culturals i mediàtiques que haurien de garantir la normalització del català en els mitjans i en les indústries culturals i comunicatives. En aquest sentit, l’entramat de les institucions destinades a vetllar per la progressió de la normalització de la llengua catalana en el camp de la cultura i la comunicació hauria de dur a terme les següents actuacions:

[…] S’hauria de preveure i establir les institucions culturals i mediàtiques que haurien de garantir la normalització del català en els mitjans i en les indústries culturals i comunicatives.

− Una llei general de la comunicació i la cultura.

− La creació de dues autoritats independents: una per a la regulació i control de la comunicació; i l’altra, per a la potenciació de la llengua en la creació i producció culturals.

− La creació d’un potent sector públic de la comunicació audiovisual, amb llei específica (continuant les funcions de la CCMA).

− L’adopció de polítiques de foment, suport i protecció de les empreses i iniciatives culturals en català, especialment en sectors estratègics (cinema, audiovisuals, interactius, animació, multimèdia, etc.) orientats a la creació i gestió de continguts per a les xarxes i les pantalles.

En aquest sentit, Catalunya ja acumula una important tradició d’iniciatives, algunes  pioneres, en l’establiment de regulació i de polítiques pròpies en cultura i comunicació, on la llengua ha adquirit un tractament força favorable.

Actuacions prioritàries contra la dependència

El tercer nivell del procés −per raons d’oportunitat aquesta fase podria ser prioritària− comprendria l’adopció de les mesures més urgents en relació amb l’estat actual de dependència específica de l’espai cultural i comunicatiu català respecte de l’espanyol. En aquest punt, em limitaré a plantejar tres àmbits estratègics amb vista a situar el català com a llengua hegemònica en els processos de comunicació i cultura.

[…] el procés comprendria l’adopció de les mesures més urgents en relació amb l’estat actual de dependència específica de l’espai cultural i comunicatiu català respecte de l’espanyol.

Primer àmbit estratègic, considerat avui de nivell zero: el control de l’espai o espectre  radioelèctric (que equival a la sobirania en la planificació de les telecomunicacions) a fi de facilitar l’assignació i planificació d’espectre també en àmbits de gran impacte en comunicació i cultura com són els dos grans blocs d’operadors, les telefòniques i les cadenes de televisió.

Segon àmbit estratègic: l’assumpció de la cultura catalana com la cultura vinculada a la llengua catalana, almenys en aquelles expressions en què la llengua juga un paper determinant. L’Estat nacional català haurà d’afavorir a través de diverses polítiques i mesures (subvencions, crèdits, beneficis fiscals, etc.) els diversos actors i operadors culturals –cosa que a la Unió Europea està legitimada per l’anomenada «excepció cultural»– en la mesura que les activitats culturals a protegir assegurin el compromís d’incorporar la llengua catalana com a llengua normal d’expressió o llengua origen de la traducció.

I tercer àmbit: el del sistema comunicatiu convencional amb un nucli encara hegemònic, la televisió. Si la premsa diària i la ràdio conformen ja un sistema català, i en part en català, de caràcter força autònom, en canvi és clarament en el sistema televisiu on la dependència del sistema espanyol, i totalment en espanyol, resulta més clara. Per tant, una de les primeres mesures del nou Estat català haurà de ser l’abolició de les prerrogatives de cobertura del territori català de les cadenes de ràdio i televisió espanyoles i la provisió d’un nou mapa de distribució de l’espectre per a emissores de ràdio i TDT al territori de Catalunya. Seria un requisit explícit dels nous operadors l’ús normalitzat del català en les seves emissions (potser amb percentatges d’ús que acceptessin, sota determinades condicions, quotes de presència d’altres llengües).

El cas de la televisió privada d’àmbit nacional català podria ser un bon exemple de subsector a potenciar amb mesures adequades, segurament transitòries però generoses.

Així, al costat de les antigues empreses de comunicació, sorgirien probablement noves iniciatives empresarials i comercials per a ocupar segments de mercat que ara exploten determinades empreses de titularitat espanyola. El cas de la televisió privada d’àmbit nacional català podria ser un bon exemple de subsector a potenciar amb mesures adequades, segurament transitòries però generoses. També àmbits emergents com les empreses de creació i producció de continguts i serveis per als nous dispositius mòbils haurien de trobar suports decisius en  mesures públiques de foment i promoció a condició de fer-hi ús normal del català.

Foment i vertebració dels sectors privats

Un quart nivell d’actuacions ha de comprendre les mesures de suport i de foment per a potenciar la creació, producció i difusió de continguts i de serveis culturals i comunicatius en català. Es tracta de definir, adoptar i executar una política cultural i lingüística destinada a afavorir els sectors privats catalans que es dediquen a activitats de comunicació i/o de cultura. En aquest sentit, la vertebració d’un sector privat català potent i capaç de competir en els mercats i en el ciberespai requeriria polítiques i mesures decidides de foment, protecció i promoció almenys en els primers anys de la independència.

Caldria adoptar línies especials de suport (financer, creditici, fiscal, etc.) a certes àrees estratègiques de desplegament de la creativitat i de la producció catalanes, sobretot en continguts audiovisuals i multimèdia en català. Caldria en aquest punt una estreta coordinació entre les polítiques culturals destinades a potenciar sectors creatius i productius essencials (com el cinema, l’audiovisual, la música, l’animació o la preservació del patrimoni artístic) i les polítiques de foment a la producció de continguts multiplataforma de qualitat, capaços de competir a l’interior del mercat català, però també a l’exterior.

De cara a l’execució d’un model d’ajuts públics al sector de l’audiovisual, inclosos el cinema i els nous productes multimèdia, caldria definir el concepte obra audiovisual catalana (al mode com les mesures europees de suport al sector defineixen obra europea, qüestió ja abordada en la llei de la comunicació audiovisual de 2005). Els criteris que definirien una obra com a catalana, permetrien d’objectivar la nacionalitat catalana de l’obra, tal com fan molts països de la Unió Europea, que no dubten d’establir la llengua pròpia com a primer criteri de nacionalitat de l’obra.

També caldrien mesures especials per a la traducció (en format de doblatge o de subtitulatge) tant de les obres audiovisuals i multimèdia catalanes cap a altres llengües com, sobretot d’altres llengües cap al català.

Relacions amb els altres països de parla catalana

Finalment, el darrer nivell d’actuacions, però no per això el menys important, seria la definició i implementació d’un quadre articulat de relacions culturals i de comunicació amb els altres territoris de parla catalana. L’actual Estatut d’autonomia orienta ja les línies d’actuació a seguir. Estableix l’article 12: «La Generalitat ha de promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya». També s’hauria d’arbitrar mesures especifiques de suport i ajuda a les comunitats catalanes a l’exterior (art. 13).

El nou Estat català hauria de ser conscient de la responsabilitat històrica que li pertoca en el procés actual de redreçament de la llengua i la cultura catalanes, i per això hauria de prestar una atenció especial a l’establiment d’acords de cooperació estable en el camp de la comunicació i la cultura amb els altres territoris de l’espai del català. La potenciació dels vincles d’intercomunicació de tota mena (cultural, comunicativa, acadèmica, professional, etc.) entre Catalunya i les altres comunitats de l’espai del català és condició necessària per a garantir un espai de comunicació i de llengua sostenible en el ciberespai i capaç de competir amb els altres espais culturals i lingüístics de rang mitjà a Europa i al món.

El nou Estat català hauria de ser conscient de la responsabilitat històrica que li pertoca en el procés actual de redreçament de la llengua i la cultura catalanes, i per això hauria de prestar una atenció especial a l’establiment d’acords de cooperació estable en el camp de la comunicació i la cultura amb els altres territoris de l’espai del català.

El català a l’Administració de justícia: balanç de 35 anys i perspectives de canvi en una Catalunya independent

Rafael Torner, Cercle XXI

rafel_torner.jpg0. Introducció

Aquest article es proposa donar una visió general de la situació en què es troba l’ús del català en l’Administració de justícia (AJ) a Catalunya 35 anys després de la restauració de la Generalitat i de la implantació de l’autonomisme constitucional espanyol. Com veurem, es tracta d’una situació molt precària, a desgrat dels esforços i recursos esmerçats pel Departament de Justícia de la Generalitat amb governs de diferent signe polític, especialment en els últims 20 anys.

Analitzarem, també, les causes d’aquesta precarietat, i veurem que estan principalment relacionades amb el marc juridicopolític, el qual exerceix una influència molt negativa per a l’ús del català en l’AJ a través de l’estructura de l’Estat, del marc legal relatiu a les llengües i de l’actitud política envers les llengües, és a dir, de la política lingüística de l’Estat espanyol.[1] Aquesta anàlisi ens permetrà formar-nos una idea fonamentada de com podria millorar la situació de la llengua catalana en aquest àmbit si Catalunya es constitueix en estat independent.

1. Síntesi de la situació actual

1.0. Aquest no és el lloc per a fer una anàlisi extensa i aprofundida de l’estat de la qüestió, només en donarem una visió general.[2]

Diguem clarament i de bon principi allò que ja és prou conegut de tothom: la situació de la llengua catalana en l’AJ és molt precària, val a dir, molt més precària del que podria esperar-se de la situació general de la llengua al Principat. Els drets respecte del català que les lleis vigents reconeixen al ciutadà, ja prou limitats, no troben el context necessari per a poder-se fer raonablement efectius, ans al contrari. La percepció que en té el ciutadà en general i l’usuari de l’AJ en particular –i especialment l’usuari de llengua catalana– és corroborada per totes les dades de què disposem. Tant les informacions quantitatives com les qualitatives confirmen aquesta precarietat, que es manifesta en un ús força escàs i molt inestable.

Els drets respecte del català que les lleis vigents reconeixen al ciutadà, ja prou limitats, no troben el context necessari per a poder-se fer raonablement efectius, ans al contrari.

1.1. Efectivament, hi ha una gran distància entre les dades respecte de l’ús del català en l’àmbit social en general i les que corresponen a l’AJ. Segons les últimes dades de què disposem[3], hi ha un certa paritat entre el català i el castellà com a llengua d’ús habitual de la població de Catalunya. Vora tres quartes parts declara que sap parlar català. Més enllà d’aquesta autovaloració, sembla ben clar que no menys de dues terceres parts de la població en té un bon coneixement que l’habilita per a un ús oral fluid i més o menys habitual. Diversos estudis indiquen que les persones que tenen un alt grau de coneixement del català (sigui perquè és la seva llengua inicial o perquè l’han apresa fora de la llar) l’usen habitualment en la seva vida de relació social. D’altra banda, els nivells de comprensió s’acosten al 95 % (i en les franges d’edat jove i mitjana aquests percentatges encara són més alts). En aquestes condicions hom podria esperar, com a mínim, un ús si fa no fa similar del català i el castellà en l’AJ.

Però no és així. Què és el que passa? Doncs que, puix que l’AJ no s’adapta al país i els seus ciutadans, els ciutadans catalans s’han d’adaptar a l’AJ. Val a dir que aquí, en un entorn institucional com l’AJ, fortament castellanitzat, adaptar-se no vol dir limitar-se a entendre el català (i encara, sense tenir-hi, de fet, cap obligació): si no és la mateixa AJ qui s’adreça en català als ciutadans de manera proactiva, com a mínim de la mateixa manera que ho pot fer i ho fa en castellà, no és realista pensar que el català podrà avançar gaire en un àmbit com aquest, en què el ciutadà es pot sentir molt vulnerable. L’ús o desús real de la llengua per part dels funcionaris de l’AJ, amb l’actitud que aquest comportament lingüístic denota, exerceix una influència gairebé determinant sobre el ciutadà i la resta d’operadors jurídics. Es pot ben dir que el que ha fet necessari esmerçar tants recursos humans i econòmics, durant tant de temps, per a normalitzar l’ús del català en l’AJ (i a més, com veurem, amb uns resultats força pobres) és el fet que l’organització general d’aquesta administració i –més enllà de les actituds individuals– els funcionaris que la serveixen tenen reconegut el «dret» d’ignorar la llengua del país, el dret de no fer-la servir per adreçar-se de paraula o per escrit als ciutadans; de fet, els funcionaris judicials, individualment, tenen fins i tot el «dret de no entendre» el català. Vet aquí una concepció ben pobra dels principis que, en democràcia, han de regir l’organització dels serveis públics.

Si no és la mateixa AJ qui s’adreça en català als ciutadans de manera proactiva, com a mínim de la mateixa manera que ho pot fer i ho fa en castellà, no és realista pensar que el català podrà avançar gaire en un àmbit com aquest, en què el ciutadà es pot sentir molt vulnerable.

1.2. Les sentències són un indicador molt significatiu de l’estat de la llengua catalana en l’AJ. Efectivament, per la importància d’aquest document en el procés judicial, pel seu caràcter de text obert que requereix un marge d’autonomia lingüística als qui el redacten, pel lloc preeminent que aquests ocupen en l’estructura de l’AJ (no solament respecte dels altres funcionaris judicials, sinó també envers el ciutadà), etc., les sentències ens serveixen per a il·lustrar de manera sintètica la realitat que intentem descriure. D’altra banda, els percentatges d’ús del català en les sentències són molt semblants als que es donen en la resta de documents judicials de tràmit.

Doncs bé, l’any 2012 les sentències en català només representaven un 12,72 % del total de sentències emeses a Catalunya (vegeu la memòria corresponent a 2012 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja esmentada a la nota 3). Si ens cenyim a les sentències de la sala contenciosa administrativa, el percentatge de sentències en català baixa fins al 5 %.[4] Aquest percentatge gairebé residual resulta molt significatiu del fet que l’AJ, en bona mesura, funciona en castellà independentment de l’entorn en què actua: efectivament, en l’entorn contenciós administratiu la documentació que aporten la Generalitat i els ajuntaments catalans, que generalment són una de les parts en els litigis, és en català; però això no fa pas pujar l’ús d’aquesta llengua en les sentències. Això ens mostra que l’AJ actua en castellà o en català a discreció, atenent les seves actituds o condicionaments interns i prescindint en bona mesura de l’entorn lingüístic. Aquest fet també es manifesta en la notable divergència que es pot donar en els percentatges de sentències en català en entorns lingüístics no gaire diferents (per exemple, en dades de 2012: Terres de l’Ebre, 1,55 %; Girona, 35,93 %).

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que un percentatge important del total de les sentències en català d’aquest any 2012 no es van redactar en català, sinó en castellà, i posteriorment foren traduïdes automàticament i revisades o posteditades pel personal dels serveis lingüístics, ja que es tractava d’òrgans judicials que no eren autosuficients lingüísticament. Afegim-hi, encara, que molt sovint l’ús del català que fan els jutges en les sentències i altra documentació escrita no es correspon amb un ús general d’aquesta llengua en les vistes orals, en les quals els fiscals i els secretaris judicials tenen un  paper lingüísticament més actiu que no pas els jutges; és molt freqüent que aquests funcionaris judicials, independentment de la llengua que hi puguin utilitzar les parts, s’expressin de manera monolingüe en castellà, fet que resulta dissuasori de l’ús del català, i que encara ho és més si tenen dificultats de comprensió del català, com passa de vegades.

En definitiva, es tracta d’uns nivells d’ús molt baixos, que no guarden proporció amb la presència i l’ús del català en la resta dels àmbits de la societat catalana i que, a més, són inestables, en la mesura que depenen d’una discrecionalitat que respon principalment a actituds i condicionaments de la mateixa AJ.

1.3. En definitiva, es tracta d’uns nivells d’ús molt baixos, que no guarden proporció amb la presència i l’ús del català en la resta dels àmbits de la societat catalana i que, a més, són inestables, en la mesura que depenen d’una discrecionalitat que respon principalment a actituds i condicionaments de la mateixa AJ. Una mostra de la manca de consolidació dels usos en català és que l’any 2004 el percentatge d’ús del català en les sentències havia arribat fins a un 21 %: partint d’un nivell residual durant els anys noranta, a partir de l’any 2000 hi va haver uns certs avenços, fins arribar al 21 % esmentat. Hi ha hagut, doncs, des de fa uns quants anys, un retrocés constant. L’explicació ve de fet que aquella millora estava vinculada gairebé exclusivament als òrgans judicials inscrits a l’anomenat Pla pilot, una iniciativa del Departament de Justícia de la Generalitat molt meritòria però amb uns fonaments febles, ja que es basava en el voluntarisme (estimulat econòmicament, val a dir-ho) del personal que treballava en els òrgans judicials que s’adherien al Pla. Tanmateix, ni el Pla pilot ni tot d’altres actuacions que es van fer i que en bona part encara tenen continuïtat, a desgrat dels importants mitjans econòmics i la voluntat política que s’hi va posar, no podien canviar el problema estructural, de marc legal, d’interpretació per part dels òrgans jurisdiccionals d’aquest marc i de manca de voluntat política de l’Estat espanyol a què ens referirem tot seguit.

2. Causes de la precarietat

La precària situació del català en l’AJ que hem descrit succintament no és d’ara, sinó que ve d’un conjunt complex de fets històrics i sociopolítics que tenen l’origen en el desenllaç de la Guerra de Successió i els esdeveniments de 1714. A partir d’aquesta data el marc juridicopolític espanyol, com és natural, ha evolucionat i ha passat per diversos règims i estadis històrics. S’han succeït els règims monàrquics –absolutistes o més o menys parlamentaris, amb abundants pronunciamientos militars–, breus períodes republicans democràtics, un parell de dictadures (que sumen gairebé 50 anys del segle passat), l’última de les quals, duríssima, va néixer d’un cop d’Estat contra la II República espanyola que desencadenà una cruenta guerra civil i una terrible repressió en la llarga postguerra. I així es va arribar al règim actual.

A Espanya, doncs, sempre hi ha hagut una cultura democràtica precària, tardana i pobra en comparació amb la dels principals països del nostre entorn europeu. I bé, tots aquests règims han tingut una cosa en comú: la negació de Catalunya com a subjecte polític. Heus ací la conseqüència persistent del desenllaç de la Guerra de Successió. Evidentment un Estat configurat sobre aquest principi no ha estat ni és un medi gens favorable perquè el català, la llengua nacional de la Catalunya negada com a nació, s’usi amb normalitat en l’Administració en general, inclosa una AJ que pràcticament mai, ni tan sols en els períodes democràtics en què Catalunya ha recuperat una certa autonomia política, no ha estat una AJ catalana, sinó l’AJ espanyola a Catalunya.

Tots els règims que s’han succeït en els últims 300 anys han tingut una cosa en comú: la negació de Catalunya com a subjecte polític. Heus ací la conseqüència persistent del desenllaç de la Guerra de Successió. Evidentment un Estat configurat sobre aquest principi no ha estat ni és un medi gens favorable perquè el català, la llengua nacional de la Catalunya negada com a nació, s’usi amb normalitat en l’Administració.

Els entrebancs amb què s’ha trobat i es troba la llengua catalana en aquest àmbit són, almenys, de cinc menes: les quatre primeres estan directament relacionades amb el marc jurídicopolític i amb l’Estat (dificultats estructurals, de marc legal lingüístic, d’interpretació jurídica d’aquest marc i de voluntat política); la cinquena té a veure més aviat amb factors socials o sociolingüístics.

(1) D’una banda, hi ha dificultats legislatives de caire estructural o general, començant pel fet que no existeix una Administració de justícia catalana, sinó una Administració de justícia espanyola a Catalunya. Efectivament, la mateixa organització de l’Estat, que justament és en l’àmbit de l’AJ on més clarament ha mantingut el seu caràcter fortament centralitzat, comporta moltes dificultats a la llengua catalana: pel que fa a l’AJ actual i el tema que ens ocupa, la principal i més directa és l’àmbit i la dependència estatals dels seus cossos de funcionaris, amb totes les conseqüències que en deriven. També és una dificultat el fet d’haver d’accedir, dins de l’organització jurisdiccional, a instàncies superiors radicades a Madrid i amb idioma únic castellà.

La veritat és que les competències del Departament de Justícia de la Generalitat en aquest àmbit són molt limitades. El tímid intent de canviar això que representà la proposta d’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovada el setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya (amb el suport del 89 % dels diputats) va ser retallat implacablement a les Corts espanyoles, i el poc que en quedà en l’Estatut de 2006 encara ho rebaixà la sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010.

(2) D’altra banda, hi ha dificultats legislatives pròpiament lingüístiques. Efectivament, durant la major part dels tres-cents darrers anys, l’Estat ha imposat el castellà i ha exclòs el català de l’àmbit de les administracions, inclosa l’AJ, a Catalunya mateix (i no cal dir a la resta de l’àmbit lingüístic i als òrgans centrals de l’Estat). No solament això, sinó que, com és prou sabut, hi ha hagut una persistent persecució política de la llengua catalana, dins i fora de l’Administració, que ha anat prenent diferents formes segons els períodes i els règims.

Fins al període 1931-1939 no es reconeix, per la via de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1932, l’oficialitat del català, però limitada territorialment i sempre al costat, o per sota, de l’oficialitat del castellà, cosa que també limita funcionalment la llengua pròpia del país. De fet, l’any 1931, amb la Constitució republicana, el castellà s’imposa constitucionalment per primera vegada com a única llengua oficial de l’Estat, per a la qual s’estableix també l’obligació de coneixement, de manera que es consolida així de iure la imposició de facto que s’havia iniciat arran dels fets de 1714. Probablement això fou una resposta legislativa a la pressió catalana per a obtenir un reconeixement jurídic per a la llengua del país, una pressió que venia de força anys enrere i que llavors s’havia palesat en l’articulat de l’Estatut de Núria de 1931, anterior a la Constitució republicana i aprovat en referèndum a Catalunya, el qual establia que «La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana». En la tramitació que va de l’Estatut de Núria a l’Estatut de 1932, amb el règim lingüístic de la recent aprovada constitució republicana («El castellano és el idioma oficial de la República», «Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo […]»), això va quedar en «l’idioma català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya».

L’any 1931, amb la Constitució republicana, el castellà s’imposa constitucionalment per primera vegada com a única llengua oficial de l’Estat, per a la qual s’estableix també l’obligació de coneixement, de manera que es consolida així de iure la imposició de facto que s’havia iniciat arran dels fets de 1714.

Després de la dictadura franquista, l’any 1978 la Constitució actual torna a fixar el castellà com a única llengua oficial de l’Estat (és a dir, consolida en l’articulat constitucional el que ja deia la Constitució de 1931 i havia continuat sent una realitat factual durant el franquisme), i preveu la recuperació del reconeixement limitat de l’oficialitat del català (que la dictadura havia anul·lat) amb una referència als futurs estatuts d’autonomia. Però, a desgrat de la introducció del concepte de llengua pròpia (absent de l’Estatut de 1932) i de la recuperació de l’oficialitat del català en l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979, en conjunt el marc juridicopolític actual continua entrebancant molt l’ús de català. De fet, la CE estableix un marc legal lingüístic radicalment desigualitari, que és advers al català, llengua que continua exclosa de l’oficialitat en l’àmbit estatal i que ni tan sols esmenta pel seu nom; a més, l’any 1985 la Llei orgànica del poder judicial, en comptes de suavitzar aquesta desigualtat constitucional, la va aprofundir, de manera que, pel que fa a l’AJ, aquesta llei interpreta de manera molt restrictiva l’oficialitat del català a Catalunya.

L’any 1978 la Constitució actual torna a fixar el castellà com a única llengua oficial de l’Estat (és a dir, consolida en l’articulat constitucional el que ja deia la Constitució de 1931 i havia continuat sent una realitat factual durant el franquisme).

Un exemple d’això, molt important per les repercussions que té, és la impossibilitat en tots aquests anys d’establir cap mena de requisit de coneixement del català per a accedir a cap plaça de l’AJ a Catalunya: ni jutges, ni fiscals, ni secretaris judicials, ni fiscals, ni tampoc la resta del personal dels jutjats, cosa que limita l’exercici dels drets lingüístics formalment reconeguts al ciutadà. El 1992 l’Estat signa la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, si bé no la ratifica fins al 2001. Amb l’entrada en vigor passa a formar part de l’ordenament jurídic vigent; ara bé, això no ha significat en la pràctica una millora clara, per tal com l’Estat, senzillament, fins ara no ha aplicat els principis de la Carta, que representen un progrés clar en comparació amb el marc legal originat per l’Estat espanyol.

Per a accedir a les places de l’AJ a Catalunya, ni jutges, ni fiscals, ni secretaris judicials, ni fiscals, ni tampoc la resta del personal dels jutjats, tenen cap obligació de conèixer el català, cosa que limita l’exercici dels drets lingüístics formalment reconeguts al ciutadà

(3) En tercer lloc, aquest marc advers es veu reforçat per la interpretació que n’ha fet el Tribunal Constitucional, que ha estat de cada vegada més restrictiva per al català i que va culminar en la sentència de juliol de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, d’efectes demolidors.[5] Aquesta sentència consolida el caràcter del català com a llengua «subcooficial», ja que estableix que a Catalunya no hi podia haver, com establia l’EAC de 2006, un deure de coneixent del català equivalent al deure de coneixement del castellà (ja establert per la CE) i, a més, anul·lava qualsevol consideració com a preferent del català en l’àmbit de Catalunya.

Una de les fórmules jurídiques per a imposar aquesta lectura encara més restrictiva de la Constitució ha estat la doctrina segons la qual la regulació de l’ús de les llengües oficials correspon a l’òrgan de l’Administració que té la competència de què es tracta en cada cas: la competència material arrossega la competència per a regular l’ús de les llengües en l’exercici d’aquesta competència. En la pràctica molt sovint això vol dir que l’Estat no desenvolupa cap regulació que concreti l’oficialitat del català que estableix l’EAC i la CE, o ho fa en uns termes en què els drets lingüístics dels ciutadans respecte del català no es poden exercir en unes condicions raonables. Aquest criteri, que ja ve de molts anys enrere, és el que ha permès a l’Administració de l’Estat (tant l’AJ com l’Administració perifèrica de l’Estat als territoris de llengua catalana) ignorar de facto el fet que el català hi és llengua oficial i llengua pròpia. Per exemple, en el cas de l’AJ, la Generalitat no ha pogut aplicar una normativa que demanava el coneixement del català com a requisit, ni tan sols per a accedir a les borses d’interins, a causa dels constants recursos que s’hi han interposat davant un poder judicial que, precisament, es destaca pel seu poc ús del català i que, per tant, en certa manera és jutge i part. Ara bé, quan la Generalitat o les administracions locals regulen els aspectes relacionats amb l’ús del català com a llengua pròpia i oficial (i del castellà com a llengua oficial de l’Estat) en matèries de la seva competència, l’Estat no s’està de fer les impugnacions que li semblen convenients (recursos contra la llei del Codi de consum, la Llei d’educació de Catalunya, contra diversos aspectes relacionats amb la llengua de la llei d’immigració o diversos reglaments d’ús lingüístic de les administracions locals, etc.). Aquesta amenaça constant de judicialització de la política de normalització de l’ús del català pot explicar, si més no en part, les importants mancances que en aquest aspecte afecten encara ara importants àrees de les administracions catalanes, especialment en els àmbits sanitari i penitenciari.

En la pràctica molt sovint l’Estat no desenvolupa cap regulació que concreti l’oficialitat del català que estableix l’EAC i la CE, o ho fa en uns termes en què els drets lingüístics dels ciutadans respecte del català en l’AJ no es poden exercir en unes condicions raonables.

(4) Hi ha també, en consonància amb els punts anteriors, una manca total de voluntat política efectiva per part del poder judicial espanyol d’avançar de debò en aquesta qüestió.

Una mostra d’aquesta actitud, entre moltes altres, podria ser la «ignoració» esmentada suara de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries; o bé, el fet que no hi ha hagut pràcticament cap sanció ferma en els nombrosos casos de flagrant vulneració de drets lingüístics dels ciutadans respecte del català en l’AJ que han estat denunciats pels afectats i que han difós els mitjans de comunicació.

Així doncs, el marc legal vigent –en els aspectes (1) estructurals i (2) lingüístics–, (3) la interpretació que se’n fa i (4) la manca de voluntat política del poder judicial espanyol donen com a resultat unes actuacions de l’Estat espanyol que són contràries a la normalitat de l’ús del català en el seu propi territori i que s’encaminen més a defensar els «drets» dels funcionaris de l’AJ que no pas a garantir l’exercici real i efectiu dels drets lingüístics dels ciutadans, que troben en l’AJ un context molt poc favorable per a exercir-los.

(5) Finalment, hi ha dificultats de caire més social o sociolingüístic, que no tenen una vinculació tan directa i determinant amb les accions actuals de l’Estat: es tracta de dificultats relacionades amb els efectes acumulats de les accions o omissions de l’Estat al llarg del temps i que, combinades amb les accions actuals, dibuixen un escenari gens favorable per al català. Malgrat que l’acció negativa de l’Estat espanyol cessaria amb la independència de Catalunya, aquestes dificultats persistirien durant un cert temps. Enumerem-ne algunes de més significatives: bona part del personal de l’AJ que actualment treballa a Catalunya procedeix de fora del nostre àmbit lingüístic, especialment els jutges, fiscals i secretaris, que són els qui tenen més impacte lingüístic per raó del lloc que ocupen; la formació dels actuals professionals i operadors jurídics ha estat molt majoritàriament en castellà, i en bona mesura ho continua sent; els llargs períodes en què el català ha estat legalment exclòs de l’AJ han generat una inèrcia d’usar-hi el castellà que dificulta enormement la recuperació del català en aquest àmbit; els ciutadans també es veuen afectats per aquesta inèrcia i no són prou conscients dels seus drets lingüístics davant l’AJ; els ciutadans que sí que en són conscients perceben l’ús del català com una (possible) font de dificultats, de vegades induïts pels mateixos professionals, de vegades a partir de situacions reals (sovint recollides pels mitjans de comunicació) en què el fet d’usar el català ha comportat alguna mena de dificultat amb els jutges o amb altre personal de l’AJ (dificultats més o menys ben resoltes, però sempre relacionades amb l’ús del català i no pas del castellà); malgrat la meritòria tasca feta pel Departament de Justícia amb el portal Lexcat i altres iniciatives, hi ha encara certes mancances en la disponibilitat en català de textos normatius (produïts en gran part en castellà), terminologia, etc., en part a causa de la inexistència d’una infraestructura editorial privada en català; etc.

3. Conclusió. Possibilitats de millora en una Catalunya independent

Han transcorregut 35 anys des de la restauració de la Generalitat i l’aprovació de la CE de 1978, 34 de la de l’EAC de 1979; és a dir, ha passat més d’una generació. És des d’aquesta perspectiva temporal que cal valorar els pobres resultats que, amb un gran esforç en mitjans materials i humans, s’han obtingut quant a l’ús del català en l’AJ. I aquests resultats, que no podem donar de cap manera per acceptables, ja no els hem de continuar atribuint al franquisme i les seves seqüeles (malgrat les inèrcies ja esmentades que certament generà).

Cal reconèixer que l’actual marc juridicopolític espanyol, en molts aspectes hereu dels anteriors, i la legislació lingüística que en deriva són el problema de fons, estructural, que no solament no facilita sinó que impedeix que l’ús del català progressi en l’AJ i es correspongui, com a mínim, amb l’ús que en fan els ciutadans com a llengua habitual. A aquest problema estructural s’hi afegeix la interpretació restrictiva per al català dels textos jurídics i la manca d’una voluntat política favorable a la nostra llengua o, ben sovint, una voluntat política que li és clarament hostil.

Les accions en favor de l’ús normal del català en l’AJ que han dut a termes el Govern de Catalunya i diverses entitats sensibles[6] a aquesta qüestió, probablement, han tocat sostre…, o han topat amb un mur. Paral·lelament, el país en general, i l’activisme lingüístic en particular, han anat traient les seves pròpies conclusions sobre la viabilitat del país, i de la llengua, en aquest context advers i recentralitzador: ha arribat un moment que la millor manera, de vegades l’única manera, de treballar pels seus legítims objectius és treballar per alliberar-se d’aquest Estat.

El país en general, i l’activisme lingüístic en particular, han anat traient les seves pròpies conclusions sobre la viabilitat del país, i de la llengua, en aquest context advers i recentralitzador: ha arribat un moment que la millor manera, de vegades l’única manera, de treballar pels seus legítims objectius és treballar per alliberar-se d’aquest Estat.

Si ens fixem en les causes de la precarietat analitzades al punt 2, veiem que les quatre primeres estan totalment vinculades a l’acció, o l’omissió, de l’Estat. Avui dia la influència de les polítiques dels estats (siguin hostils, indiferents o favorables a una llengua) és molt més potent que no pas fa seixanta o cent anys, per la senzilla raó que el pes de l’estat i la seva capacitat d’influir en la vida quotidiana de la població és molt més gran ara que llavors. Per tant, és ben clar que si en comptes de patir un estat hostil disposéssim d’un estat propi tots aquests aspectes podrien millorar substancialment, en un termini relativament breu.

L’assoliment de la independència de Catalunya faria que un procés de canvi lingüístic en l’Administració de justícia catalana fos indefugible (com ho fou als anys 80 el canvi lingüístic en l’escola catalana, per exemple). La normalització de l’ús del català en la nova Administració de justícia catalana, amb 35 anys de retard en comparació amb molts altres àmbits de la societat, hauria de tenir com a punt de referència els drets lingüístics dels ciutadans i el dret de Catalunya com a país de situar la seva llengua com a llengua pròpia i d’ús normal en l’Administració de justícia i, alhora, hauria de tractar amb flexibilitat i determinació la complexitat de la realitat d’aquest àmbit.

En canvi, pel que fa a algunes de les dificultats esmentades a (5), caldria continuar incidint-hi des dels diferents àmbits implicats per tal d’anar superant les inèrcies creades.

Ara bé, sembla evident que es podria avançar a bon ritme gràcies al nou context d’una Catalunya sobirana, lliure per a prendre democràticament les seves pròpies decisions sense la imposició de limitacions legals i polítiques foranes; perquè, més enllà de l’alliberament d’aquestes imposicions, hi ha encara un factor la incidència del qual –difícil d’avaluar– serà sens dubte molt positiva en aquest procés: em refereixo als canvis que aquest nou context generarà en les expectatives i les percepcions dels diversos agents (ciutadans individuals, operadors jurídics, institucions) pel que fa a l’ús normal del català en la futura Administració de justícia catalana.


[1] Vet aquí una política lingüística (de molt bon tros la que disposa de més mitjans econòmics i de poder i la que més es pot permetre d’actuar per vies no explícitament lingüístiques) de la qual es parla molt poc i que ens hauria convingut portar a l’escrutini cívic molt més que no ho hem fet. En aquest sentit, el 2009 la Plataforma per la Llengua (PL) presentà un interessant estudi sobre la política lingüística de l’Estat espanyol des del final de la dictadura. De 2009 ençà, aquesta política s’ha fet encara més agressiva, amb la cobertura de la sentència de juliol de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006. Vegeu l’esmentat estudi a http://www.cercleestudissobiranistes.cat/files/pdf/tercer_congres/Estat_i_llengua.pdf. Vegeu també Marcet, Joan. «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59, 2013, pàg. 59-74. I també, pel que fa a aquests últims anys, vegeu http://www.cercle21.cat/ca/butlleti/12/index.html (abril 2013).

[2] El lector que hi estigui interessat pot consultar les memòries del Departament de Justícia (pàg. 100-104) http://www20.gencat.cat/docs/Justicia/Documents/Publicacions/memoria_2011/memoria_justicia_2011.pdf, la memòria corresponent a l’any 2012 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (pantalles 97-101)  http://www.poderjudicial.es/stfls/TRIBUNALES SUPERIORES DE JUSTICIA/TSJ Catalunya/MEMORIA/FICHERO/Memòria TSJC 2012 català.pdf. Si es vol  fer càrrec de la situació més a fons, pot veure “El català a la justícia” (document de treball 14 del Llibre verd de l’Administració de Justícia), un document de 2005 que, per desgràcia, és prou útil encara…, fent-hi correccions a la baixa http://www20.gencat.cat/docs/Adjucat/Documents/ARXIUS/doc_13506990_1.pdf.

[3]http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=876&V4=18&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CTX=B, dades de l’IDESCAT (2011). Hi ha altres estudis segons els quals el percentatge de població que sap parlar català és un 85 % (vegeu per ex., http://blogs.iec.cat/cruscat/publicacions/informe/, que correspon a 2012).

[4] Devem aquesta dada a Agustí Pou, a qui agraïm també diverses precisions i comentaris sobre aquest article.

[5] Vegeu http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=82, vídeo de l’acte que va tenir lloc a l’IEC el 8-9-2010. Especialment: minuts 30.55 a 36.10 (conclusions d’Antoni Milian Massana al final de la seva intervenció); minuts 100.20 a 108.40 (intervenció final d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC), i minuts 62.15 a 98.17 (el fragment més extens, intervenció íntegra del Ferran Requejo, que contextualitza els aspectes lingüístics en el marc més general de la sentència).

[6] Val la pena destacar, entre d’altres, el treball meritori i molt ben encaminat de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia i del Servei Lingüístic del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya, que fa molts anys que malden per millorar la situación.

Estat propi i llengua

Agustí Pou, Universitat de Barcelona

Quins avantatges reportarà a la llengua catalana que els catalans tinguem un estat propi? La relació entre l’accés a la independència i la viabilitat de la llengua ha estat un lloc de trobada de molts autors que s’han apropat a la normalització del català des de perspectives diferents, des de la sociolingüística, la filosofia política o la ciència política. Des del lloat per molts i qüestionat per altres manifest d’Els Marges[1], la relació entre l’existència d’una estructura d’estat i la consolidació del català com a llengua amb perspectiva de futur (o, en sentit negatiu, el perill de la substitució lingüística per la manca d’estat) ha anat generant una extensa aportació científica, però també, i sovint barrejat amb l’anterior, una gran quantitat de contribucions des de la tribuna política, dels mitjans de comunicació i de l’activisme lingüístic. No és ara, però, el moment de fer un report de tot aquest cos teòric i ideològic, ni per l’extensió breu d’aquest escrit ni, sobretot, per la falta de coneixement de qui el subscriu.

Crec que és indiscutible, però, que l’establiment del poder polític vinculat a una llengua, la llengua nacional, obre un espai de consolidació i manteniment de l’idioma. Bernat Joan ens il·lustra en aquest sentit[2]. En el nostre entorn politicocultural s’ha donat una íntima relació entre accés a la independència i recuperació de la llengua. Casos com el polonès, el romanès, el txec, l’hongarès o, encara més espectacular, l’hebreu, donen compte d’aquest paral·lelisme, sense entrar en el debat de si la independència és una condició necessària per a restablir l’idioma en la major part de les seves funcions o si es tracta d’una condició necessària, però no suficient, o fins si no és necessària ni tampoc suficient. Com s’ha dit tantes vegades, «la llengua sempre ha estat companya de l’imperi»[3], i per al poder polític l’elecció d’una determinada llengua «de govern» no ha estat solament una simple decisió tècnica; ans al contrari, ha constituït una opció de caràcter eminentment polític, amb unes motivacions i amb unes mesures implícites o explícites per a assolir l’objectiu lingüístic nacional  i, alhora, amb unes conseqüències de caràcter simbòlic i identitari.

En el nostre entorn politicocultural s’ha donat una íntima relació entre accés a la independència i recuperació de la llengua

El multiculturalisme liberal ha postulat la necessitat que des de les democràcies liberals s’atenguin i s’integrin els drets de les minories i, ensems, ha indagat sobre els límits de les polítiques de «redreçament» lingüístic[4]. Ha postulat els punts d’equilibri que ha d’observar l’estat democràtic entre el manteniment de l’estructura estatal i el respecte al plurilingüisme. Entre els tractadistes catalans, Branchadell[5] s’ha endinsat en les possibilitats de justificació teòrica d’aquesta política: com i fins on es pot protegir la llengua respecte a les altres llengües; fins on es poden restringir els usos interns dels membres de la minoria per a salvaguardar l’idioma; o quines poden arribar a ser les garanties per a la seguretat lingüística. En definitiva, com conciliar la planificació lingüística pròpia de la construcció nacional amb la teoria política liberal.

Des d’una perspectiva jurídica, això és, des de l’articulació normativa de l’estatus de la llengua i dels drets lingüístics, la pregunta sobre els límits jurídics ha estat abordada en diverses ocasions pels autors[6]. Les normes que estableixen el règim lingüístic sobre un territori no deixen de ser el resultat o la concreció pràctica dels aspectes que des d’un punt de vista teòric s’han debatut prèviament: els trets generals que caracteritzen el règim d’oficialitat, els usos lingüístics a l’educació, la llengua i els drets lingüístics en l’actuació administrativa i judicial, la política de subvencions, la regulació lingüística del règim d’estrangeria i d’adquisició de la nacionalitat, la regulació d’una institució de la llengua, etc. La important normativa lingüística que hi ha sobre tot això significa una intervenció del poder sobre la llengua de comunicació i ha de respondre, forçosament, a unes limitacions.

El debat sobre els límits de la normalització del català ha pesat, i molt, sobre el procés de recuperació del català com a llengua nacional. La llengua a l’ensenyament, els usos lingüístics a l’Administració, la necessitat que els servidors públics sàpiguen català, la llengua a les actuacions judicials, l’etiquetatge, la legitimitat de subvencions a la llengua, per dir-ne només alguns. Però els límits no es plantegen essencialment des del punt de vista del respecte als drets fonamentals o als drets lingüístics dels castellanoparlants; sinó que el sostre de la normalització l’ha marcat, sobretot, el règim jurídic del castellà a l’Estat espanyol: el deure constitucional de conèixer el castellà; la falta de designació expressa de «les altres llengües oficials»; la falta de declaració d’oficialitat de «les altres llengües» a tot l’Estat espanyol (castellano, lengua oficial del Estado), la concepció sovint uniformista de la igualtat, l’exercici de les competències estatals sense tenir en compte el català, etc. Els límits, en definitiva, de les mesures de planificació lingüística no vénen tant per la confrontació mesura normalitzadora-dret ciutadà, sinó per la contraposició de la dimensió lingüística dels national building català i espanyol. L’Estat espanyol (això és, el seu aparell ideològic, polític, administratiu i mediàtic) no vol deixar de ser, almenys des d’un punt de vista lingüístic, un estat de matriu castellana, cosa que s’evidencia en la conflictivitat amb les polítiques lingüístiques autonòmiques.

El sostre de la normalització l’ha marcat, sobretot, el règim jurídic del castellà a l’Estat espanyol: el deure constitucional de conèixer el castellà; la falta de designació expressa de «les altres llengües oficials»; la falta de declaració d’oficialitat de «les altres llengües» a tot l’Estat espanyol.

Al meu entendre, això ha provocat que la doctrina jurídica catalana[7] hagi cercat l’empara de termes jurídics que suplissin la falta efectiva de poder de decisió: la noció de llengua pròpia com a base dels usos oficials a favor del català (el malaurat ús «preferent» de l’Estatut anul·lat pel TC) i de les polítiques de normalització del català[8], conceptuar el «deure de coneixement del català» com a conseqüència lògica de la mateixa declaració com a llengua oficial o l’atribució de competència en matèria de llengua a favor de la Generalitat. S’ha volgut «esgarrapar» jurídicament allò que una interpretació i pràctica restrictives de distribució de competències negava; la bateria jurídica catalana ha maldat per contrarestar el desequilibri normatiu que es produeix entre castellà i català, ja des de la mateixa Constitució. Però aquest és un repte molt difícil de superar perquè es juga en un discurs jurídic que no és el propi. El límit de l’oficialitat del català no el marca només el territori, sinó sobretot les competències i potestats sobre les diferents matèries: tota competència atribuïda a l’Estat i que funciona de manera centralitzada, funciona en castellà; les institucions centrals (amb competències centralitzades) funcionen en castellà; les competències que exerceix l’Estat a Catalunya es vehiculen (ja jurídicament, però sobretot a la pràctica) en castellà; la fragmentació territorial ha aconseguit posar constantment en dubte la unitat del català; el català és absent en l’acció exterior de l’Estat. En altres paraules: la manca de voluntat política per part de l’Estat fa que el català s’allunyi en molts sentits de les funcions de la llengua oficial que esmentava Cooper: no s’estatueix com a llengua oficial de l’Estat; no és una llengua de treball en molts espais de vida pública dels catalans; no constitueix un element simbòlic de l’Estat[9]. Tampoc Espanya no és un estat federal en què els estats federats escullin el seu règim lingüístic, sinó que aquest règim està dissenyat per l’Estat central i fiscalitzat per les seves institucions jurisdiccionals, que no han tingut un procés de descentralització paral·lel als poders legislatiu i executiu.

La manca de voluntat política per part de l’Estat fa que el català s’allunyi en molts sentits de les funcions de la llengua oficial: no s’estatueix com a llengua oficial de l’Estat; no és una llengua de treball en molts espais de vida pública dels catalans; no constitueix un element simbòlic de l’Estat

Per aquesta raó competencial i per l’estructura política territorial de l’Estat, doncs, en molts espais el català no hi és, o hi és de manera precària, justament perquè la normativa i la mateixa pràctica de l’Estat espanyol ho impedeixen. Ser oficial plenament vol dir ser oficial en tots els àmbits de gestió i decisió del poder públic estatal i, en la mesura que s’ha produït un trasllat de competències a la Unió europea, vol dir ser oficial també a la Unió. Posem-ne alguns exemples ben vistosos: en què s’ha concretat la possibilitat d’ús del català al Senat? En ben poca cosa. I la previsió de l’article 33.5 de l’Estatut de poder utilitzar el català en òrgans jurisdiccionals centrals? En res. I els acords administratius amb les institucions de la UE perquè el català pogués ser un idioma de relació per part dels ciutadans que s’hi adrecen? En incompliments. Alhora, les mesures de protecció lingüística han estat objecte constant d’impugnació (el règim d’usos a les administracions públiques, la llengua a l’ensenyament, l’exigència del coneixement de la llengua per a treballar a l’Administració pública) i d’oblit en els usos de l’Estat.

Reprenem ara la pregunta inicial: què pot oferir un estat propi al català? Aquí, ja ho hem apuntat, podem fer la llista d’àmbits en què l’Estat espanyol, en la norma i en la pràctica, negligeix el català. Però el més important no és tant en quins àmbits s’estendrà l’ús del català pel simple fet d’existir com a estat propi, sinó la qüestió prèvia: què pot fer un estat pel que fa a la llengua? I aquí rau el nucli de la qüestió. El règim lingüístic que s’estableixi[10], amb respecte als drets dels ciutadans i seguint els cànons establerts als textos internacionals, serà determinat per un poder polític emanat del poble català. Pot ser millor un estat català que un estat espanyol? Si féssim un judici aliè a la història, un estat espanyol no hauria de ser negatiu per a la llengua d’una minoria notable de la població[11]. El dret comparat ens mostra sistemes d’articulació lingüística respectuosos. Però la perspectiva històrica, corroborada per la pràctica política, administrativa i judicial espanyola a partir de l’aprovació de la reforma de l’Estatut català, ens evidencien la incapacitat de l’Estat espanyol d’encaixar la demanda de plurilingüisme que es planteja des dels territoris amb llengua pròpia, significadament Catalunya[12]. Només cal fer un seguiment dels informes que periòdicament presenta l’Observatori de la Llengua Catalana[13] per a constatar aquesta manca de capacitat.

Així les coses, un estat català pot oferir, com a mínim, un punt de partida millor. Amb un estatus de llengua oficial a tots els efectes el català serà present en la gestió de tots els afers públics dels quals avui es veu bandejat: la justícia, la tasca legislativa i de control polític, el control de constitucionalitat, el règim de nacionalitat i estrangeria, tots els registres públics, patents i marques, requeriments de l’etiquetatge, institucions reguladores diverses, projecció exterior… Només cal agafar les llistes de distribució de competències Estat-comunitats autònomes per a saber on el català avui pràcticament ni se’l veu i demà, molt probablement, serà llengua d’ús. En el darrer aspecte esmentat, la projecció exterior, el canvi d’estatus dins d’organitzacions supranacionals com la Unió Europea seria evident. Només pel fet de ser una llengua d’estat passaria a ser una llengua oficial dins de l’organisme[14]. L’assumpció d’aquesta plena oficialitat reubicaria conceptes jurídics avui segurament sobreexplotats com el de llengua pròpia[15] o la prescripció de l’ús preferent que conté  l’Estatut del 2006 i que va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional en la Sentència 31/2010, o tècniques legislatives voluntarioses però imprecises com la molt adduïda i sovint poc concretada competència de la Generalitat sobre la llengua[16], o la proclama de drets lingüístics «d’acord amb la legislació corresponent» de l’Estat que poques vegades s’acaba concretant[17].

Només cal agafar les llistes de distribució de competències Estat-comunitats autònomes per a saber on el català avui pràcticament ni se’l veu i demà, molt probablement, serà llengua d’ús.

L’oficialitat no serà, com ara, de segona categoria, encaixonada entre el deure exclusiu i excloent  de conèixer el castellà, la manca de plurilingüisme a les institucions centrals i l’aplicació del criteri territorial de l’oficialitat només per al català, i un exercici de competències per part de l’Estat que dóna la primacia al castellà. La STC 31/2010 és, precisament, una vindicació d’aquesta primacia[18]. Nega, per exemple, la constitucionalitat del deure general de coneixement del català que estableix l’Estatut (correlat lògic de l’oficialitat d’una llengua) i l’atribueix només al castellà en virtut de l’article 3.1 de la Constitució. Aquesta gradació de l’oficialitat (el castellà és més oficial que el català), lògicament, no tindria cabuda en un estat català, sobretot perquè la gradació segurament ja contradiu ara mateix la institució de la doble oficialitat[19]. Que el català sigui oficial hauria de voler dir que és tan oficial com el castellà, i això avui no és així perquè hi ha molts àmbits en què la negació del deure de coneixement més el joc de distribució de competències Estat-Catalunya fan que, en l’expressió que va difondre Puig Salellas[20], el català quedi desoficialitzat.

S’ha apuntat també, des d’un punt de vista sociolingüístic, que un efecte negatiu de la independència seria un perjudici per al català al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent, en veure’s incrementades les actituds anticatalanes en aquests territoris[21]. De tota manera, a parer meu, ni jurídicament s’hi ha de produir una involució pel que fa a l’estatus de la llengua, ni políticament és sostenible una acció lingüística que només respongui a una reacció davant una eventual independència. Per contra, comptar amb els ressorts d’una llengua d’estat pot tenir una influència positiva sobre els tres territoris, si bé és veritat que la garantia per al manteniment de la llengua depèn al capdavall de l’actitud lingüística que adoptin els parlants que hi viuen.

Quins avantatges reportarà a la llengua catalana que els catalans tinguin un estat propi? La pregunta no la podem respondre plenament fins que això no sigui una realitat. Però el que és segur és que, en un sentit negatiu, el seu estatus no estarà subjugat a la condició juridicopolítica que actualment només s’ha atribuït al castellà,  com a llengua considerada comuna i com a llengua de l’Estat, i, en un sentit positiu, el seu règim jurídic respondrà a un procés de decisió democràtic dels representants de la ciutadania catalana, amb respecte pels drets lingüístics i per la pluralitat idiomàtica del país.

Amb un estat propi l’estatus del català respondrà a un procés de decisió democràtic dels representants de la ciutadania catalana i no estarà subjugat a la condició juridicopolítica que actualment només s’ha atribuït al castellà, com a llengua considerada comuna i com a llengua de l’Estat.


[1]     «Una nació sense estat, un poble sense llengua». Els Marges, núm. 15, 1979, pàg. 3-15.

[2]     Joan Marí, Bernat. Normalitat lingüística i llibertat nacional. València: Eliseu Climent, 2002.

[3]     Sobre el nacionalisme lingüístic, Moreno Cabrera, Juan Carlos. El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva. Barcelona: Ediciones Península, 2008; en concret, sobre el pròleg de la Gramática de la lengua castellana de Nebrija, pàg. 106-109. En una perspectiva ben diferent, però que il·lustra i documenta bé la relació entre la consolidació de la llengua i la construcció nacional, Marfany, Joan-Lluís. Llengua, nació i diglòssia. Barcelona: l’Avenç, 2008, especialment els capítols «Llengua i nació (a Europa)» (pàg. 59-84) i «Llengües sense estat i renaixences romàntiques» (pàg. 273-301).

[4]     Kymlicka, Will; Patten, Alan. Language Rights and Political Theory. New York: Oford University Press, 2003, especialment l’estudi introductori dels editors «Language Rights and Political Theory: Context, Issues, and Aproaches», pàg. 1-51.

[5]     Branchadell, Albert. La moralitat de la política lingüística. Un estudi comparat de la legitimitat liberaldemocràtica de les polítiques lingüístiques del Quebec i de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005.

[6]     Antoni Milian ha fet diverses aproximacions a la qüestió de la legitimitat de les normatives lingüístiques i dels seus límits; entre altres, Público y privado en la normalización lingüística. Cuatro estudios sobre derechos lingüísticos. Barcelona: Atelier. IEA, 2001.

[7]     Per aproximar-se als conceptes bàsics del dret lingüístic, Vernet, Jaume (coord.); Pons, Eva; Pou, Agustí; Solé, Joan Ramon; Pla, Anna Maria. Dret lingüístic. Valls: Cossetània Edicions, 2003.

[8]     Solé i Durany, Joan Ramon. «El concepte de llengua pròpia en el dret i en la normalització de l’idioma a Catalunya». Revista de Llengua i Dret, Barcelona, núm. 26, desembre de 1996, pàg. 95-119.

[9]     Cooper, Robert L. Language Planning and Social Change. Cambridge: University Pres, 1989, citat, juntament amb altres tractadistes, per Branchadell, Albert. La moralitat…, pàg. 78

[10]   Ja tenim propostes del règim lingüístic per a un estat propi; vegeu Branchadell, Albert. «Language Policy in the Independent State of Catalonia». Letras, núm. 42, 2011, pàg. 73-96.

[11]   Esmentem, per exemple, les propostes que feia Branchadell perquè l’Estat (espanyol) actués positivament en diversos aspectes relatius a la situació del català, «Les institucions de l’Estat i el sector privat com a àmbits de promoció del català». A: Junyent, M. Carme; Unamuno, Virgínia (ed.). El català: mirades al futur. Barcelona: EUB. Octaedro, 2002, pàg. 66-81. Tanmateix, totes aquestes possibilitats s’han resistit tenaçment a ser realitats. És més, en molts aspectes s’ha produït un discurs i una pràctica involucionista per part de les institucions de l’Estat. En un article recent a El Pais («Resolver el déficit simbólico», 24-05-2013), el mateix autor insisteix en la importància de les estructures estatals en la protecció de les llengües, però veu molt difícil que Espanya es pugui encaminar cap a aquest objectiu, atesa la falta d’evolució cap a una estructuració federal de l’estat.

[12]   Marcet, Joan. «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59, 2013, pàg. 59-74.

[13]   http://www.observatoridelallengua.cat/observatori.php?llengua=ca.

14  Sobre les llengües i el català a Europa i a la Unió europea podeu consultar, entre altres, Pons Parera, Eva. El català a Europa.   Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2007, especialment el capítol 2.

[15]   El treball de Joan Ramon Solé i Durany, «El concepte…», ens apuntava la  base i, sobretot, les possibilitats del concepte jurídic de llengua pròpia, que després es veurien reflectides a la Llei de política lingüística i a la reforma de l’Estatut de 2006. En un sentit contrari a l’ús d’aquest concepte, és molt interessant el capítol que Albert Branchadell hi dedica dins del llibre Liberalisme i normalització lingüística. Barcelona: Empúries, 1997, pàg. 139-185.

[16]   Esmentem sobre la qüestió competencial el treball de Cabellos Espiérrez, Miguel Ángel, «La competència en matèria de llengua pròpia en el nou Estatut», Revista de Llengua i Dret, núm. 49, 2008, p. 69-96.

[17]   Per exemple, en el capítol de l’Estatut dedicat al poder judicial hi ha una vintena de remissions a la legislació estatal, que deixen els drets aprovats en els llimbs de la  voluntat legislativa del parlament espanyol.

[18]   Sobre els efectes d’aquesta resolució, vegeu Pons Parera, Eva, «Els efectes de la STC 31/2010, de 28 de juny, sobre el règim lingüístic de l’Estatut d’autonomia de Catalunya». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, núm. 12, 2011, pàg. 120-152 Vegeu per a cada àmbit el monogràfic de la Revista Catalana de Dret Públic, «Especial Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006», 2010, p. 131-138.

[19]   Segura Ginard, Lluís J. «Les llengües oficials en la doctrina recent del Tribunal Constitucional». Revista de Llegua i Dret, núm. 56, 2011, pàg. 93-96. La Sentència del Tribunal Constitucional 82/1986 ja establia que «sólo del castellano se establece constitucionalmente un deber individualizado de conocimiento, y con él, la presunción de que todos los españoles lo conocen.»

[20]   «Un nuevo ámbito de desoficialización de la lengua catalana: el Registro Mercantil». Revista Jurídica de Catalunya, vol. XCVII, núm. 1, 1998, 127-141.

[21] Vegeu per exemple l’entrevista a Brauli Montoya a «http://parlemaliec.wordpress.com/2012/03/08/brauli-montoya-la-independencia-de-catalunya-seria-contraproduent/» [consulta 01-10-2013], en què defensa que la independència de Catalunya seria contraproduent per a les Illes i el País Valencia.

Presentació El català a l’estat propi

Joaquim Torres-Pla, Cercle XXI

joaquim_torresEl català és un cas especial entre les llengües de les zones desenvolupades del món, ja que és l’única en aquesta part del planeta que manté una vitalitat apreciable, tot i que no hi hagi ara com ara cap estat mitjanament gran que la tingui com a principal. La llengua es manté viva, però està condicionada per una sèrie de factors que fan que es trobi en una situació precària i, per tant, no estigui plenament garantida la seva estabilitat en el futur. La total manca de presència institucional i la repressió contra el català durant quasi tres segles, així com un reconeixement limitat i constantment minimitzat pels òrgans dirigents de l’Estat espanyol durant els últims trenta anys, són alguns dels factors més rellevants que expliquen la situació actual de precarietat de la llengua. En aquest butlletí s’explica com la consecució d’un estat propi a Catalunya podria ajudar molt a fer-nos passar d’aquesta situació de precarietat a una altra en que l’estabilitat del català estaria molt més garantida.

La manera com s’explica aquesta qüestió és mitjançant la presentació d’una sèrie d’articles sobre diferents aspectes de la situació lingüística, redactats per reconeguts experts en la matèria, que representen una aportació sòlida a l’anàlisi del tema. En primer lloc s’hi pot trobar un article d’Agustí Pou, professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, titulat «Estat propi i llengua». Es tracta d’una reflexió general sobre les limitacions que la normativa i la pràctica dels òrgans dirigents de l’Estat espanyol imposen als usos institucionals i públics de la llengua catalana. Per exemple, no efectuant una interpretació correcta de la cooficialitat de les dues llengües, ja que de fet no se les considera iguals, sinó que al català se li atorga una cooficialitat de segon nivell, tal com mostra, entre altres, la sentència de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Una de les conclusions de l’article és, per tant, que deixar de dependre de l’Estat espanyol representaria una millora automàtica substancial per al català, fins i tot abans que el nou estat canviés la normativa lingüística catalana existent fins ara.

Seguidament hi ha un article de Rafel Torner, lingüista, amb una àmplia experiència en el treball de normalització del català en el si del Departament de Justícia. El seu article porta per nom «El català a l’Administració de justícia: balanç de 35 anys i perspectives de canvi en una Catalunya independent» i s’hi analitza la situació del català en aquest àmbit a Catalunya. Parteix del fet que l’administració judicial és l’àmbit institucional en el qual s’empra menys el català, i l’autor en delimita els motius. El primer és que es tracta de l’àrea de l’Administració en la qual hi ha hagut menys traspàs de competència a la Generalitat, i, per tant, quasi tota la capacitat de decisió resta en mans del poder central. Això fa que els funcionaris de justícia continuïn depenent bàsicament d’aquest poder central i que no hi hagi cap normativa efectiva per la qual hagin de conèixer el català. A més, la normativa estatal en general, i la interpretació que se’n fa, són poc favorables a aquesta llengua. Així, en aquest camp és especialment clar que la creació d’un estat propi faria aparèixer una situació completament nova, en què la fi del control espanyol comportaria sens dubte avenços substancials per al català.

Un altre dels temes tractats en aquest butlletí és el dels mitjans de comunicació, del qual s’ha ocupat Josep Gifreu, reconegut periodista, comunicòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra. El títol del seu text és «El català, llengua d’estat en comunicació i cultura». En aquest article l’autor proposa un programa complet d’actuacions per convertir el català en la llengua principal del sistema comunicatiu i cultural de Catalunya, actuacions que es podran portar a terme en cas d’assolir un estat propi. Parteix de la necessitat de mantenir el català com a llengua dels mitjans de comunicació públics i d’aconseguir que el sector privat comunicatiu sigui principalment català i en català. També considera necessari potenciar aquesta llengua en les manifestacions culturals en general. Per assolir aquests objectius proposa la promulgació de lleis i la creació d’organismes adients. Una altra proposta és la de treballar per aconseguir la màxima unitat d’acció en aquest aspecte entre els diversos territoris de llengua catalana, a fi de crear i potenciar un sistema de mitjans de comunicació en català que abraci tot l’àmbit lingüístic.

La presència del català en el sistema d’ensenyament és un dels grans cavalls de batalla de la lluita pel present i el futur del català. Aquest tema és tractat per Xavier Vila, director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona, reconegut sociolingüista i expert, entre altres qüestions,  en llengua i ensenyament. El seu treball porta per títol «Els principals reptes per a les polítiques lingüístiques educatives a la Catalunya independent». L’autor parteix de la idea que la política lingüística educativa construïda a Catalunya durant les últimes dècades, el model de conjunció, que funciona a satisfacció de la gran majoria dels ciutadans, es troba actualment greument amenaçada per l’actitud contrària a la diversitat lingüística dels òrgans rectors de l’Estat espanyol. Aquesta política és bàsica per a la supervivència del català, i l’autor considera que l’única possibilitat de mantenir-la sense un conflicte permanent és que Catalunya assoleixi la sobirania. Posteriorment, es desgranen una sèrie de propostes sobre com millorar la política lingüística escolar, que en tot cas estarà lligada a la funció que es doni al català en la conformació general del nou estat.

Un altre àmbit social important per a la llengua que es tracta en aquest butlletí és el de les empreses. L’encarregat de parlar-ne és Isidor Marí, president de la Secció Filològica i reconegut sociolingüista. El seu article es denomina «Sobirania i llengua en l’àmbit de l’empresa i el consum». S’hi analitza com ha evolucionat, en l’àmbit socioeconòmic, la normativa sobre el català i l’ús de les llengües. També en aquest camp, la legislació generada per la Generalitat favorable al català està amenaçada per l’actitud contrària del poder central. D’altra banda, l’autor considera que l’accés de Catalunya a la sobirania ha de permetre el reconeixement formal de dos drets fonamentals en aquest àmbit, com són el dret dels consumidors a ser atesos en català (la disponibilitat lingüística) i el dret dels treballadors a exercir les seves activitats en aquesta llengua. Aquest reconeixement representaria un salt endavant important en la millora dels drets lingüístics dels ciutadans i en la presència social de la llengua.

La presència del català a la xarxa és un altre dels aspectes clau de la situació sociolingüística. D’aquesta qüestió se n’ocupa Vicent Partal, editor del primer diari electrònic que va aparèixer en català i reconegut expert en la matèria. El seu article es titula «El català a la xarxa. Reptes per a un estat independent i més enllà». L’autor constata que la Internet ha estat un èxit per al català, i la prova és que el .cat va ser el primer domini lingüístic i cultural del món, però també posa de manifest que el català ha estat un èxit per a la Internet, ja que el .cat ha inspirat part del desenvolupament posterior de la xarxa. D’altra banda, la Internet és un espai en canvi continu; per tant, els reptes s’hi succeeixen sense treva. Cal estar amatent per tal que les noves interfícies puguin continuar sent en català, per a la qual cosa en principi estem ben posicionats. Un altre repte és que la generalització creixent de l’ús de l’anglès, inevitable, pugui compaginar-se amb un ús suficient del català. Aquest article no insisteix com els altres en la necessitat de l’estat propi per fer avançar la llengua, ja que a la Xarxa els estats hi influeixen menys.

Des d’un punt de vista més psicològic, trobem un article de Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València i conegut activista en favor del manteniment del català en les converses. Es tracta del treball titulat «El català en un estat independent: perspectiva psicològica». S’hi comença per explicar algunes de les actituds lingüístiques dels parlants en una situació de desigualtat lingüística, com la que es produeix al Països Catalans. Concretament parla de l’actitud supremacista, que segons l’autor tenen part dels parlants de castellà, i de l’actitud desemparada, que diu que tenen els parlants de català. Es planteja la conveniència o no de declarar cooficial el castellà en un possible estat català. La qüestió clau que veu és com superar la situació de dominància social del castellà sobre el català. Considera que per assolir aquest objectiu caldria que es donés una preeminència institucional clara del català en el nou estat, amb disponibilitat lingüística inclosa. Però amb això no n’hi hauria prou, segons ell, ja que caldria també que les autoritats i elits dirigents mantinguessin sistemàticament el català en les converses. Així mateix, caldria aconseguir que ningú pogués al·legar ignorància del català i posar fi a les actituds de supremacisme lingüístic en general.

La lectura d’aquest conjunt d’articles mostra que l’actual poder polític espanyol té com un dels seus objectius el retrocés de la presència pública del català en quasi tots els àmbits, i posa de manifest que l’única manera d’acabar amb aquesta greu amenaça és deixar de dependre d’aquest poder estatal. També queda clar que, una vegada constituït l’estat propi , si el català hi té una presència fortament preponderant, es podrà millorar el seu ús en tots els camps i es podrà anar superant progressivament la seva actual situació de subordinació en les interaccions socials. És a dir, que el català anirà augmentant el seu valor social, de forma que la població el podrà anar assumint progressivament com a llengua comuna efectiva, com a llengua neutra a triar en cas de dubte, fins a superar la situació de precarietat en què es troba des de fa temps.  La qüestió clau, per tant, és que la presència institucional que tingui el català sigui prou preponderant perquè tothom el vegi com la llengua del nou estat. Després d’una atenta lectura dels articles d’aquest butlletí, podem considerar que, per aconseguir aquest objectiu, cal, d’acord amb la fonamentada opinió dels autors dels articles, que en la configuració del nou estat es prenguin una sèrie de decisions. Les principals d’aquestes decisions es podrien resumir de la manera següent:

1) En la constitució haurà de quedar clar, sigui expressat d’una forma o d’una altra, el caràcter del català com a llengua de l’estat i de les institucions en general.

2) La llengua de l’Administració de justícia haurà de ser el català, amb les modulacions que calgui, atesa la complexitat de la realitat lingüística de Catalunya, per fer-hi possible l’ús del castellà i altres llengües. Entre altres coses, això comportarà que tots els funcionaris de l’àmbit judicial coneguin de manera suficient el català, com la resta dels servidors públics.

3) Pel que fa als mitjans de comunicació i la cultura, caldrà fer les actuacions públiques necessàries per convertir el català en la llengua principal del sistema comunicatiu i cultural de Catalunya. Així, el català haurà de continuar sent la llengua dels mitjans públics, però també caldrà prendre les mesures adients perquè vagi esdevenint la llengua principal dels mitjans privats.

4) A l’ensenyament, caldrà mantenir l’arquitectura bàsica de la política lingüística escolar vigent a Catalunya, avui greument amenaçada per l’actitud hostil del poder central. Serà necessari, doncs, mantenir el català com a llengua vehicular, tot avançant en allò que fins ara no s’ha aconseguit, com ara la universalització del coneixement del català, la generalització del seu ús a l’ensenyança secundària o la millora de la qualitat de la llengua emprada per gran part dels escolars.

5) En l’àmbit de l’empresa i el consum, caldrà portar a la pràctica el dret dels consumidors a ser atesos en català oralment i per escrit, així com el dret dels treballadors a poder exercir les seves activitats en aquesta llengua, amb les excepcions que calgui, a més de l’aplicació d’altres normatives que es considerin necessàries per assegurar l’ús del català en l’organització interior i les relacions exteriors de l’empresa.