L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes Treballs de Sociolingüística Catalana, 17 Benicarló, Onada 2003

portada_tsc17.gif

Així s’expressen diversos autors d’aquest interessant volum, publicat per iniciativa del Grup Català de Sociolingüística (GCS) com a número 17 de la sèrie Treballs de Sociolingüística Catalana. El llibre aplega les ponències, comunicacions i col·loquis corresponents a les Primeres Jornades d’Estudi sobre l’Ús Interpersonal del Català, que van tenir lloc a la Universitat de Barcelona el novembre de 2001 organitzades conjuntament pel GCS i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC).

Segons els autors del llibre, diversos estudis recents corroboren que hi ha un cert retrocés de l’ús del català en certs contextos col·loquials, és a dir, en l’ús informal amb els familiars, els amics, els companys de feina, etc. Aquestes dades “deixen fora de lloc el cofoisme, p0erò tampoc no justifiquen el catastrofisme exagerat” respecte del futur del català, dues actituds que troben “igualment irresponsables i paralitzadores”. Qualifiquen la situació de “força preocupant”, però alhora asseguren que “hi ha un gran potencial de canvi” i, justament per això, cal aprofitar-lo i obrir noves línies d’actuació perquè aquest potencial de canvi s’activi i afavoreixi l’extensió de l’ús del català en l’àmbit col·loquial, que és fonamental per a la vitalitat i la continuïtat de la llengua.

En la situació actual hi conflueixen factors d’índole social i demogràfica positius i negatius (vegeu l’article de Joaquim Torres Algunes informacions clau… en aquest mateix Butlletí).

Entre els factors positius, Xavier Vila -un altre dels especialistes que han participat en aquest volum amb una ponència sobre l’ús oral no familiar- destaca que el percentatge de persones que usen el català fora de la llar com a llengua habitual o en diverses situacions de comunicació no familiars (amb el amics, amb els companys de feina, a les botigues, etc.) és notablement més alt que el percentatge de persones que l’usen en l’àmbit familiar. En correspondència amb això, la proporció de persones -gairebé totes de llengua inicial no catalana- que fan un “ús feble” del català (un ús inferior al 40%, dividit en dues franges: de l’1 al 20% o del 20 i el 40%) ha augmentat i se situa en nivells molt importants: per exemple, més d’un 40% dels nascuts entre 1969 i 1983 en fan aquest ús feble, repartits aproximadament a parts iguals entre els qui situen el seu ús del català entre l’1 i el 20% i els qui el situen entre el 21 i el 40%. En canvi, la proporció dels qui no el fan servir mai minva constantment, i entre els grups d’edat esmentats no arriba al 6,5%.

Aquests percentatges de persones que fan un “ús feble” del català es refereixen al conjunt de la població; però el mateix nombre de persones, en relació només amb la població de llengua inicial castellana, representa, si fa no fa, un percentatge doble. Això fa una gran proporció de persones d’aquest grup lingüístic que no solament poden parlar en català, sinó que de fet ho fan. Són dades molt interessants, i en bona part esperançadores. Certament, en les persones que fan aquest ús relativament feble del català hi ha un potencial de canvi enorme, perquè ja han fet el salt “qualitatiu” que hi ha entre no parlar el català (gairebé) mai i parlar-lo (bastant).

Entre els factors negatius, se’n destaquen dos que, de fet, es complementen. El primer és que la proporció de població que fa un ús exclusiu o predominant del català ha minvat. El segon, justament, explica aquesta minva: és la persistència entre les persones de llengua inicial o habitual catalana de la norma d’adaptació al castellà, en converses amb no catalanòfons, norma que, a més limita molt la difusió de l’ús de català entre la població de llengua inicial castellana.

Una situació, per tant, complexa, sens dubte difícil, però també amb un gran potencial de canvi que caldria saber aprofitar.

El volum s’estructura, com les Jornades, en tres blocs. El primer aporta abundant informació nova, ja que, com hem dit, és informatiu i d’anàlisi de dades sobre els usos col·loquials a Catalunya (no pas sobre el grau de coneixement). En el segon bloc, a partir de les ponències de Terricabras (El mite de la llibertat d’elecció de llengua) i Branchadell (sobre els límits de la intervenció en l’ús privat de la llengua), es fa una reflexió sobre les raons per les quals és lícit i necessari potenciar l’ús interpersonal del català. Finalment, al tercer bloc (ponències de Gelabert, Aymà i Strubell), amb vista a fomentar unes pràctiques lingüístiques en els usos col·loquials que hi afavoreixin la presència i expansió del català, es proposen nous plantejaments en la política lingüística i en el treball de les associacions i entitats favorables a la normalització del català. Una ponència de Kenneth McRoberts, professor canadenc de filosofia política, obre el volum i un article d’Albert Bastardas el tanca.

Com a conclusió, els autors consideren que “és del tot necessari (i és ben possible)canviar la norma social -heretada d’una situació social i política anterior, parcialment superada- que fa que molts catalans “s’adaptin al castellà, gairebé sempre innecessàriament, quan parlen amb persones que ells consideren (o que inicialment se’ls mostren) com a no parlants habituals de català”. Aquesta conducta “minoritza el català i l’arracona, en la seva pròpia societat, a un nivell d’ús molt inferior al que li correspondria i podria tenir” tenint en compte el percentatge dels qui el tenen com a llengua primera o habitual, i també el percentatge dels qui l’usen sovint o podrien fer-ho. Cal, doncs, treballar des de l’àmbit institucional i civil per canviar aquesta norma social limitadora i estendre’n una altra de positiva que aprofiti el potencial de canvi i afavoreixi l’expansió de l’ús oral del català, i alhora que estigui adaptada a la situació social i política actual.

Cercle XXI

Campanyes i programes institucionals per promoure l’ús de la llengua

Finalitzat el període franquista i, a partir dels anys de transició política per a l’establiment de la democràcia a l’Estat espanyol, les distintes institucions i entitats ciutadanes de l’àmbit lingüístic català, recullen i impulsen les reivindicacions populars que tenen com a objectiu prioritari la normalització del coneixement i ús social de la llengua catalana. Aquesta voluntat institucional de recuperació de la llengua autòctona es traduirà més endavant en la formulació i l’aplicació d’unes polítiques lingüístiques adaptades a cada territori.

Després de tants anys de marginació de la llengua catalana del sistema educatiu, l’esforç de les diferents administracions, es va orientar inicialment a organitzar recursos per fer possible l’alfabetització en català de la major part de la població autòctona i, alhora, afavorir l’aprenentatge oral i escrit de la llengua per part de la població de procedència no catalana, ja que la majoria de persones que havien arribat de fora tenien un gran desconeixement del català.

Però el domini de la llengua catalana per part de la població no podia garantir “per se” la recuperació del seu ús en tots els àmbits de la vida social, sobretot perquè durant aquest llarg període de repressió de la llengua autòctona, sumat a un augment del flux d’immigrants procedents d’altres comunitats de l’Estat espanyol, en la societat receptora havien arrelat uns hàbits de submissió lingüística vers el castellà, consistents en adaptar-se sistemàticament a la llengua dels interlocutors castellanoparlants, i/o percebuts com a no catalanoparlants, costum que ha perseverat fins avui i que dificulta la recuperació de l’estatus que correspon al català com a llengua pròpia del país.

És per això que, des de l’inici, s’han dut a terme diverses actuacions institucionals, amb la intenció d’animar la societat civil a participar activament en la normalització lingüística del català. Les formes més usuals per estendre aquesta inquietud entre la població han estat sovint de caràcter local, mitjançant conferències, articles en diaris i revistes, cursos de llengua, actes populars, congressos acadèmics, etc. En ocasions, però, aquestes reivindicacions populars es difonen amb força pels diferents mitjans de comunicació del país, en forma de veritables campanyes de propaganda institucional que introdueixen arguments i estratègies per legitimar i promoure l’ús del català en les diferents situacions de la vida quotidiana. Per exemple: El català, cosa de tots; Tu ets mestre; Atreveix-t’hi. A la “pelu”, en català!; etc.

En aquest article ens ocuparem de descriure les característiques d’algunes d’aquestes campanyes institucionals, especialment aquelles que han tingut una àmplia divulgació en algun dels territoris de parla catalana, i escollides per raó de la seva la finalitat: incidir en els usos lingüístics interpersonals.

La Campanya de la “Norma”

Generalitat de Catalunya, 1982

La Campanya de la “Norma” va ser la primera campanya institucional promoguda per la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) de la Generalitat de Catalunya (1982-1985). Aina Moll, al capdavant de la DGPL, en fou la principal impulsora, amb el suport de la Conselleria de Cultura, que va destinar una important partida pressupostària per poder-la dur a bon terme. La campanya es va orientar a promoure una sensibilització col·lectiva vers la problemàtica sociolingüística de la societat catalana.

Problemàtica sociolingüística en la qual es vol intervenir

Com s’ha dit abans, entre la població catalanòfona s’havia instaurat la norma d’abandonar el català per parlar amb interlocutors castellanòfons, encara que entenguessin aquesta llengua i tant si es tractava de serveis públics, com si es tractava de relacions de la vida privada (veïns, botiguers, amics…), i també s’havia generalitzat el costum d’adreçar-se en castellà a les persones desconegudes. Una de les raons més utilitzades per justificar aquest comportament anòmal era les ganes de ser educat o respectuós amb la llengua de l’altre.

Pel que fa als ciutadans de llengua inicial castellana, s’havia consolidat el costum de parlar sempre en castellà amb tothom, independentment de quina era la llengua dels interlocutors. Un dels arguments que més s’ha utilitzat per legitimar aquest comportament lingüístic és la por de cometre incorreccions, possiblement derivada d’un exagerat sentit del ridícul, i sense que aparentment els preocupés el fet que aquesta conducta els impedia aprendre el català amb normalitat.

Així, a través d’aquests comportaments diglòssics, i alhora complementaris, al si de la societat catalana s’estava negociant un estatus superior per al castellà, considerat la llengua necessària per part de la majoria i, inconscientment, el català passava a ser una llengua de segona, o llengua no necessària. Amb tot, precisament en aquest context polític de la Transició, en l’imaginari de la població immigrant resident a Catalunya, el català començava a ser vist com una llengua de prestigi i de progrés social.

Eslògan: “El català, cosa de tots”

Aquest eslògan convidava a compartir la responsabilitat de recuperació de la llengua entre els poders públics i la ciutadania. Al llarg de la campanya es demanava el compromís i l’esforç de tota la població, esforç diferenciat per a autòctons i nouvinguts, per trobar una via de solució al conflicte, amb la voluntat de promoure una convivència pacífica entre els parlants d’una i altra llengua. Alhora, es donaven pautes d’intervenció i s’aportaven arguments per legitimar un procés de canvi en el comportament lingüístic dels ciutadans, de manera que es convertien així en els veritables agents de canvi social.

Objectius

“Es tractava d’establir una nova pauta de conducta lingüística, segons la qual no és descortesia contestar en català a qui ens parla en castellà, en la mateixa mesura que no ho és contestar en castellà a qui ens parla en català, i és millor parlar malament el català que no parlar-lo de cap manera. En funció d’aquesta nova pauta, es recomanava la pràctica de la conversa bilingüe (en què cada interlocutor parla la seva llengua), com a primera passa cap a la normalització”.

Difusió publicitària

Com a element principal d’identificació de la campanya es va triar una nena d’uns 12 anys que va ser escollida mitjançant un concurs i es va convertir en la model dels materials de la campanya (historietes filmades en vídeo i vinyetes de còmic que es van publicar a molts diaris i revistes). Aquest personatge es va anomenar “Norma”, i volia promoure la Normalització Lingüística del català a través d’un missatge divertit i transgressor, sense que fos percebut com una amenaça. En paraules de la senyora Aina Moll:

“Se’ns va fer evident que feia falta dir més coses impertinents (que resultaven difícils de dir dins d’un missatge institucional) sobre actituds molt diverses i que calia dir-les de manera clara i sense que resultessin ofensives per a ningú. Aleshores vam pensar en un personatge infantil, perquè els infants sovint diuen impertinències que són veritats com un temple i que no ofenen perquè són ells els que les diuen” .

Es van editar 24 tires de la Norma, que plantejaven conflictes lingüístics i escenes de tolerància lingüística, extrets de situacions de la vida quotidiana. Les escenes representaven situacions molt diverses i en cadascuna d’elles es proposava un objectiu diferent, com ara:

  • Explicar que aprendre el català no és difícil: s’ironitzava sobre la semblança del català i el castellà, com a llengües romàniques que són.
  • Posar en evidència que el fet que moltes persones no han après el català, té a veure amb el comportament lingüístic dels catalans.
  • Fomentar un interès per la recuperació de paraules genuïnes i per l’eliminació de barbarismes: la Norma convidava als catalanoparlants a millorar la seva parla.

També es van elaborar 8 falques radiofòniques que es van emetre per un gran nombre d’emissores i, a més, es va realitzar un curtmetratge de 12 minuts, titulat “La normalització lingüística” que, només en la primera fase de la campanya, va ser projectat a 66 cinemes.

Durant dos mesos, dos equips mòbils van visitar 197 municipis i punts de la ciutat de Barcelona. Eren rulots equipades amb monitors de televisió que projectaven els vídeos de la campanya, protagonitzats per la Norma i repartien adhesius, cartells, etc. També, arrel de la celebració del Dia per la llengua, el dia de Sant Jordi de 1982, es va fer un massiu repartiment de material (cartells, adhesius, etc.).

En un altre ordre, es van celebrar 82 actes públics arreu de Catalunya i 39 entrevistes i intervencions per a la ràdio i la televisió, amb càrrecs de la DG de Política Lingüística.

Valoració dels resultats

Cal esmentar la consecució de milers d’adhesions al procés de normalització lingüística d’entitats cíviques i culturals i, de manera especial, dels ajuntaments.

“La campanya «el català, cosa de tots » va tenir els seus detractors, lògicament, però en general va ser ben acceptada, i àmpliament comentada per l’opinió pública. Va preparar el terreny, en definitiva per a la llei que desplegava l’article tercer de l’Estatut d’Autonomia, i que va ser promulgada escassament dos mesos abans de l’edició del llibre-memòria de la Campanya.” (Strubell, 1992, p. 186)

Certament, la campanya de la Norma va aconseguir aglutinar els principals sectors socials i polítics del país, però, en canvi, no va reeixir en el seu principal objectiu: canviar la norma social d’adaptació al castellà, especialment en les relacions interpersonals.


Promoció de l’ús del català a les perruqueries i les barberies

Govern d’Andorra, 2000

La tardor de l’any 2000, el Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra (SPL) va engegar una campanya publicitària amb l’objectiu de promoure l’ús del català entre la població andorrana, per donar resposta a uns resultats poc satisfactoris, generats a partir d’un estudi comparatiu entre dues enquestes sociolingüístiques (1995/1999), fetes pel mateix Servei. En resum, es va constatar que l’ús del català era molt baix en alguns sectors del món socioeconòmic i, concretament, es va decidir intervenir en el món de les perruqueries i les barberies perquè s’havia detectat un descens significatiu en l’ús del català en aquests establiments.

Problemàtica sociolingüística en la qual es vol intervenir

La dada més significativa del citat estudi és que el català deixa de ser la llengua inicial més usada i s’inverteixen els resultats en relació amb el castellà, que passa a ocupar el primer lloc, com a llengua d’ús familiar.

Català

Castellà

Francès

Portuguès

Anglès

Altres

1995

42.7%

34.6%

18.8%

10.7%

1.7%

4.8%

1999

35.1%

43.2%

9.5%

10.9%

1.3%

6.2%

(Extret de Pujol i Badia, 2002)

Un altre indicador lingüístic significatiu per entendre la problemàtica sociolingüística andorrana és l’anàlisi del comportament lingüístic de la població adulta en l’esmentat sector, a partir de les entrevistes realitzades l’any 1999. Es detecta que la nacionalitat i la llengua inicial, són els factors que més influeixen en aquesta conducta; així, els andorrans i els espanyols de llengua inicial catalana són els que fan més ús del català; els andorrans castellanoparlants s’adapten més a la llengua de l’interlocutor, mentre que els espanyols de llengua inicial castellana usen habitualment el castellà. Els francesos adopten dos comportaments diferents: un grup parla sempre en català i un altre grup usa el francès en situacions favorables, però el va substituint pel castellà quan es troba en situacions desfavorables. Els portuguesos utilitzen sobretot el castellà en tots els àmbits del món socioeconòmic (Vegeu Pujol i Badia, 2002).

Eslògan: “Atreveix-t’hi. A la “pelu”, en català!”

A través d’un llenguatge desimbolt es desafia els conciutadans a ser capaços d’enfrontar-se amb un hipotètic risc (atreveix-t’hi) i, alhora, es dóna la consigna de transgredir la norma lingüística establerta en aquest sector. L’eslògan aconsegueix transmetre un missatge en clau d’humor, i afavoreix la creació d’un context de complicitat dins de cadascun dels establiments implicats.

Objectiu

L’objectiu d’aquesta campanya era promoure l’ús del català entre els professionals i els clients de les perruqueries i les barberies per tal d’aconseguir que la llengua catalana esdevingués llengua d’ús habitual en aquest sector.

Difusió publicitària

La Campanya va arribar a totes les perruqueries i barberies d’Andorra i es va comptar amb la col·laboració del Gremi de Perruquers, la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis, la Direcció de Turisme i de molts professionals del sector. El seu missatge es va difondre a través dels diversos espais i mitjans de comunicació: tanques publicitàries, premsa escrita, falques de ràdio, sales de cinema i un espot de televisió. A més, es van repartir pòsters, fulletons amb lèxic bàsic de perruqueria, adhesius i llaunes de caramels amb l’eslògan i adhesius acreditatius com a “establiment col·laborador de la campanya”.

Paral·lelament, es van organitzar cursos adreçats als professionals del sector que no sabien, o no “s’atrevien”, a parlar en català, amb l’objectiu d’animar-los a utilitzar-lo en el seu àmbit professional. L’organització d’aquests cursos es va allargar fins al gener del 2001.

Valoració dels resultats

Des del Servei de PL el resultat d’aquesta campanya es valora com a “molt satisfactori”. Es destaca la bona rebuda dels ciutadans i es considera que va tenir més incidència que altres campanyes perquè es jugava amb una imatge atractiva que va ser percebuda com a positiva pel sector al qual anava adreçada, i també per la gent jove.

“Com altres vegades, s’ha demostrat que el més important en una actuació d’aquestes característiques és el contacte directe amb els destinataris i els cursos de formació” (SPL. Memòria de l’any 2000).


El català, una llengua per a tothom

Govern Balear, 2002

La campanya s’inicia l’any 2002, promoguda per Direcció General de Política Lingüística, com a resposta a la problemàtica sociolingüística creada arran de l’arribada a les Balears d’una gran quantitat d’immigrants, a partir de la segona meitat dels anys noranta (sobretot des del 1998).

Problemàtica sociolingüística en la qual es vol intervenir

Pere Salvà ha calculat (a partir de dades de l’INE, de l’IBAE i de Sa Nostra) que l’any 2002, a les Balears, hi havia 141.807 residents permanents d’origen estranger, dels quals 73.415 procedien d’Europa (la majoria de la Unió Europea), 28.197 eren de l’Àfrica (la majoria del Magrib) i 33.583 procedien d’Amèrica (la majoria de l’Amèrica Central, el Carib i l’Amèrica del Sud). A més, s’ha de tenir en compte que, segons dades del Padró proporcionades per l’IBAE, l’any 2002 hi havia 201.523 persones residents a les Balears procedents de comunitats autònomes espanyoles no catalanoparlants. Això dóna un total de 343.330 residents a les Balears procedents de fora dels Països Catalans (el 37,44% de la població).

Només amb un nivell elemental d’anàlisi d’aquestes dades, observem que es dibuixa una problemàtica de gran complexitat cultural i lingüística que justifica una intervenció social.

Eslògan:El català, una llengua per a tothom. Oferiu-la. Demanau-la”

La primera part de l’eslògan “El català, una llengua per a tothom”, proclama el dret a aprendre i usar el català en qualsevol situació, per part de tots els ciutadans de les Illes, independentment del seu origen.

La segona part, “Oferiu-la. Demanau-la”, convida als autòctons i als forans a implicar-se en la construcció d’un projecte social comú, en el qual la llengua catalana és el referent més significatiu. Aquesta implicació es pot traduir tant en el gest d’afavorir l’aprenentatge del català als qui encara no el parlen, com en la demanda de l’ús de la nostra llengua a aquells que la poden oferir.

Objectius

  • Explicar que el català, la llengua pròpia de les Illes Balears, és el principal element cohesionador de la societat illenca i és un instrument essencial d’integració cultural.
  • Promoure contextos afavoridors de l’aprenentatge i l’ús del català.

Difusió publicitària

La campanya es va difondre per diversos mitjans: tanques de carretera, falques de ràdio, espots de televisió, els calendaris de l’any 2003 i tríptics en diverses llengües.

Valoració dels resultats

No es va fer cap valoració sistemàtica de la repercussió de la campanya, però la iniciativa va ser ben acollida i, durant la fase de difusió, es va comptar amb la col·laboració i la implicació de la societat civil de les Illes, si tenim en compte que tot el material editat es va distribuir a través de sindicats, associacions d’immigrants, etc.


Tu ets mestre

Generalitat de Catalunya, 2003

L’any 1999 es constata que hi ha hagut un creixement important de la població immigrant a Catalunya, procedent del nord d’Àfrica (35%), de l’Amèrica llatina (35%) i encara que amb una proporció menys important, també arriben persones procedents dels països de l’Europa de l’Est, del subcontinent indi i del sud-est asiàtic. Aquestes persones arriben a Catalunya sense competència en català i, sovint, sense ni tan sols saber-ne l’existència. Gran part d’aquesta població immigrada es concentra en el sector socioeconòmic, fet que posa en evidència el canvi demogràfic i fa créixer la percepció social que el català recula en aquest sector.

Problemàtica sociolingüística en la qual es vol intervenir

Segons les últimes dades sociolingüístiques, a Catalunya, el 94,5 % de la població entén el català i gairebé el 80 % el sap parlar, dades que demostren que hi ha molta gent immigrada que aprèn el català. Malgrat aquesta realitat, la població de llengua inicial catalana utilitza habitualment el castellà per parlar amb els interlocutors que no són percebuts com a catalanoparlants, i es redueix així, cada vegada més, els àmbits d’ús social del català. Per donar resposta a aquesta necessitat social, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya posa en marxa una campanya institucional adreçada a tota la població de Catalunya i, especialment, als catalanoparlants, encaminada a conscienciar la societat catalana de la importància d’usar habitualment el català amb tothom.

Eslògan: “Tu ets mestre”

Aquesta consigna pretén legitimar l’ús del català en les relacions interpersonals entre les persones catalanoparlants i les persones d’aspecte estranger o desconegudes, ja que transmet un missatge pedagògic entre aprenents (nouvinguts estrangers) i experts (autòctons catalanoparlants), alhora que l’ús del català genera expectatives d’integració social.

Objectius

L’objectiu principal de la campanya era fomentar l’ús del català en tots els àmbits de la vida social, especialment, en el de les persones immigrades procedents de fora de l’Estat espanyol. Alhora, la campanya pretenia:

  • Explicar que Catalunya és terra d’acollida i d’integració amb un bon nivell de vida.
  • Fer entendre els catalans que han de parlar català amb els immigrats per no discriminar-los i als immigrats explicar-los que han de parlar català per integrar-se de manera plena al país.
  • Fer saber que molta gent aprèn català i que parlar-lo en tot lloc facilita aquest aprenentatge.
  • Fer entendre a tothom que el català és una llengua com les altres, igual d’útil que el castellà.

Difusió publicitària

La Direcció General de Difusió s’encarrega de la difusió de la campanya, conjuntament amb una central de mitjans. La planificació de la campanya era  multimèdia: espots de TV, publicitat a la premsa, falques de ràdio i publicitat exterior (cartells, cabines).

Valoració dels resultats

L’avaluació de la campanya es va basar en un model d’anàlisi de valoració qualitativa publicitària, mitjançant una tècnica interactiva. La campanya va ser valorada des de diferents perspectives, tot i que el seu grau d’acceptació es veurà condicionat per les actituds individuals que s’adopten davant el fenomen de la immigració, generades a partir de la percepció unànime del missatge principal: Ajudar els immigrants a integrar-se mitjançant la divulgació de la llengua catalana.

A través d’una anàlisi qualitativa de les opinions dels subjectes, es distingeixen tres perfils actitudinals: solidari compromès (individus que participen en accions solidàries), solidari “adormit” (individus sensibles a accions solidàries, però que adopten una actitud passiva) i insolidari escèptic (individus que adopten actituds poc tolerants). En resum, direm que els primers valoren positivament la campanya i es mostren entusiastes, els segons, adopten una postura ambivalent: valoren positivament la intenció de la campanya, però no la forma, i els últims no s’identifiquen amb la intencionalitat de la campanya i manifesten una actitud de rebuig.


TENIM PARAULA

Televisió de Catalunya i Fòrum de les cultures- 2004 (2003)

El miniespai Tenim paraula, va ser emès per TV3, amb el suport del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004, des del 14 de juliol al 3 d’octubre de 2003. En aquest cas no es tracta d’una campanya pròpiament dita, sinó d’un programa breu dirigit per l’escriptor i filòleg Ramon Solsona i adreçat a un sector de públic ampli, no necessàriament catalanoparlant.

Problemàtica sociolingüística en la qual es vol intervenir

Aquests últims anys, la societat europea, i per extensió la societat catalana, es troba davant d’un fenomen migratori de grans dimensions. Persones procedents de diversos països en vies de desenvolupament es desplacen cap als països de la Unió Europea, amb l’objectiu principal de trobar feina i poder satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquest fet, unit a un augment de la mobilitat de la població mundial, facilitada pels nous mitjans de comunicació, dóna lloc a unes concentracions humanes multiculturals i multilingüístiques sense precedents, que conviuen en un mateix territori.

Actualment, a Catalunya hi ha un augment progressiu dels immigrants procedents d’altres països i altres cultures, especialment del continent africà, cosa que ens obliga a considerar tots aquells aspectes relacionats amb la convivència multicultural. Així, per exemple, quan aquestes persones arriben al nostre país, entren en contacte amb la nostra llengua, i sovint arriben a parlar-la amb fluïdesa. Sens dubte aquest és un aspecte positiu que es pot aprofitar per estendre llaços d’unió entre la diversitat lingüística present avui a Catalunya.

Breu descripció del programa

Una persona de parla no catalana i nascuda fora de l’Estat espanyol s’expressa en català durant un minut per definir una paraula o una expressió catalana que li ha cridat l’atenció per algun motiu: una anècdota personal, la dificultat d’usar-la correctament, la semblança o diferència amb la llengua pròpia, ja sigui per la seva sonorització, el seu significat o bé, simplement, perquè resulta curiosa. Es van entrevistar més de 40 persones, i entre les 150 paraules o expressions hi trobem: “Déu n’hi do”, “julivert”, “has begut oli”, “safareig”; “la mare que et va parir”, “a la babalà”, “síndria”, i “a les cinc tinc són”.

Objectiu

“El conjunt de totes les col·laboracions vol construir un mosaic geogràfic, social, ètnic i lingüístic. Es vol potenciar el contrast de punts de vista i la cordialitat de la barreja amb l’objectiu de fomentar l’interès per la cultura de l’altre. I també la mirada de l’altre sobre la nostra cultura i la nostra llengua.” (Extret del comunicat de premsa)

Difusió publicitària

L’emissió del miniespai “Tenim paraula” es feia de dilluns a divendres, abans de Telenotícies Catalunya, al tall publicitari del Telenotícies Vespre i als talls publicitaris dels programes de més audiència.

Valoració personal dels resultats

No s’ha pogut accedir a cap valoració institucional, però a partir de la declaració d’intencions extreta del comunicat de premsa, es pot deduir que el programa tenia la voluntat de promoure actituds interculturals entre els ciutadans de Catalunya autòctons i nouvinguts, a través de la construcció de ponts sociolingüístics entre la llengua catalana i cadascuna de les llengües dels ciutadans estrangers que han entrat en contacte amb la nostra llengua.


Voluntaris per la llengua

Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya, 2003-2004

El Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) és l’organisme públic constituït per la Generalitat i 120 ens locals de Catalunya que s’ocupa de dissenyar i desenvolupar estratègies i accions que garanteixin l’extensió territorial del coneixement i l’ús de la llengua catalana, per mitjà dels seus 22 centres de normalització lingüística.

Durant el primer semestre de l’any 2003, al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Cornellà de Llobregat es va iniciar l’experiència pilot del que és ara el programa “Voluntaris per la llengua”, i posteriorment s’ha anar estenent a altres CNL.

Problemàtica sociolingüística en la qual es vol intervenir

Els cursos de català permeten accedir al coneixement formal de la llengua catalana per part de la població adulta, però, si aquest coneixement s’adquireix fora del context d’ús habitual d’aquesta llengua, els aprenents no seran capaços d’utilitzar-la eficaçment en les situacions reals de la vida quotidiana. I si a aquesta mancança, s’hi afegeix la tendència dels catalanoparlants a adreçar-se als estrangers en castellà o a canviar de llengua, ens trobem que els aprenents de català tindran dificultats per parlar-lo de manera espontània en els diferents àmbits d’ús social. La iniciativa del voluntariat lingüístic, va néixer per donar resposta a aquesta problemàtica, com una acció complementària dels cursos de català i, originàriament, s’adreçava a les noves migracions, bàsicament extracomunitàries.

Breu descripció del programa

Aquest programa consisteix en aparellar una persona catalanoparlant o alumne/a de cursos superiors que, voluntàriament, vulgui destinar una hora setmanal (durant un mínim de 10 setmanes) a conversar amb una persona nouvinguda que tingui interès a practicar el català. Un cop les dues persones entren en contacte, només han de pactar dia, hora i lloc de trobada i mantenir el compromís de limitar-se a fer servir la llengua oral. Als aprenents de català, els va bé que els ajudin a superar la possible inseguretat que provoca l’ús d’una nova llengua, alhora que es promou un intercanvi cultural molt enriquidor per a les dues parts.

Objectius

  • Consolidar la idea que el català és, i ha de ser, la llengua d’acollida dels immigrants.
  • Recrear situacions d’ús real de la llengua catalana, fora de l’aula, com a recurs per ajudar les persones nouvingudes a practicar la nova llengua.
  • Incidir en els hàbits lingüístics dels catalanoparlants ja que, indirectament, es demanava que parlessin en català amb les persones nouvingudes.

Difusió publicitària

Ja en la primera fase del projecte, l’experiència es va publicar en diversos formats i va rebre l’atenció de diversos mitjans, tant locals (Diari de Cornellà, El Far, El 9 Nou, El Punt-Tarragona, El Punt-Maresme, Regió 7, Diari d’Igualada, Diari de Sabadell, Ràdio Cornellà, Ràdio Esplugues, Vilaweb-Mataró…) com nacional (programa En directe de TV3, Telenotícies Vespre de TV3, La Vanguardia, l’Avui, El Mundo Catalunya, El Periódico, etc.

Valoració dels resultats

En finalitzar l’any 2003, el total de parelles lingüístiques formades és de 1.540, moltes de les quals han volgut repetir l’experiència. A partir de juliol de l’any 2003, amb el marc general del programa “Voluntaris per la llengua”, una actuació transversal que implica diversos departaments de la Generalitat (la Secretaria per a la Immigració, l’Incavol i la Direcció General de Política Lingüística), el Consorci per a la Normalització Lingüística, Òmnium Cultural i més de 120 altres entitats, que s’hi ha adherit, s’inicia la posada en marxa del programa per tot el territori.


Valoració global i propostes de futur

Si repassem la descripció de les diverses campanyes institucionals, ens adonem que, al llarg del temps, la problemàtica sociolingüística del nostre país s’ha anat transformant de mica en mica. Alguns factors que jugaven en contra han desaparegut del panorama social, com ara l’absència de la nostra llengua en les institucions polítiques, d’altres aspectes han anat canviant progressivament, com és el cas del nombre de persones que parlen i entenen el català, i d’altres, com per exemple l’estatus de la llengua en el sistema escolar, han canviat radicalment. D’altra banda, si inicialment les campanyes s’adreçaven a la immigració castellanoparlant, procedent de la resta de l’Estat espanyol, ara es preveu l’actual fenomen migratori amb la corresponent diversitat lingüística que comporta.

No obstant això, hi ha un aspecte que crida l’atenció i que, des de 1982 fins ara, és l’objectiu comú de totes les campanyes: canviar la norma d’adaptació al castellà dels catalanòfons, ja que aquest comportament es continua produint majoritàriament, tant amb els interlocutors percebuts com a castellanoparlants, com amb els estrangers. El cert és que aquest fenomen s’accepta socialment com quelcom estable (i no pas dinàmic): els individus utilitzen la llengua en la qual se senten més còmodes. Potser en el futur caldrà focalitzar explícitament aquest fet.

Bibliografia de referència

campanya de la “Norma”

Direcció General de Política LINGÜÍSTICA, (1983), La campanya per la normalització lingüística de Catalunya -1982-, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Strubell, M. (2001), “La campaña de la Norma” a En recuerdo de Tísner. Semblanza. El Colegio de Jalisco, México / Generalitat de Catalunya, Barcelona: pp. 37-50.

—- (1992), “Les campanyes de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1990)”, Revista de Llengua i Dret, núm. 18, pp. 181-192.

—- (1990) “Deu anys de normalització lingüística a Catalunya”, Treballs de Sociolingüística Catalana, 8, pp. 21-23.

campanya de Promoció de l’ús del català a les perruqueries i les barberies

Pujol, M., Badia M. (2002), “Els estudis impulsats per l’Administració andorrana com a punt de referència per a la planificació lingüística” , Noves SL, Hivern 2002, [en línia]

Servei de Política Lingüística. Govern d’Andorra. “Memòria de l’any 2000” (document d’ús intern).

“el català, una llengua per a tothom”

RAMON, N., (2003) “Immigració i acolliment lingüístic a les Illes Balears”, (en premsa).

Villaverde, J. A. (2002), “Coneixements i usos lingüístics a les Illes Balears. Revisió dels estudis promoguts per institucions i altres” , Noves SL, Hivern 2002, [en línia]

“Tu ets mestre”

Direcció General de Difusió. Generalitat de Catalunya. (2003) Campanya de publicitat: “Promoure l’ús del català amb i entre les persones immigrades” . Brífing de la campanya. (Document d’ús intern).

SCACS- Direcció General de Difusió. Generalitat de Catalunya. (2003) Campanya de comunicació 2003 “Tu ets mestre”. Post-test d’avaluació. (Document d’ús intern).


TENIM PARAULA

Televisió de Catalunya, amb el suport del Fòrum de les cultures Barcelona 2004, (2003) “Tenim paraula”. Comunicat de premsa.


“Voluntaris per la llengua”

CONSORCI PER A LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA.

  • (2003). Memòria del programa “Voluntaris per la llengua” (document intern).
  • (2003). Formació de parelles lingüístiques. Programa “Voluntaris per la llengua” (document intern).
  • (2004). “Resultats de les enquestes dels voluntaris i dels aprenents» (document intern).

M. Dolors Areny i Cirilo

“Parlar en català et converteix en un català més”, Josep-Anton Fernández

Entrevista amb Josep-Anton Fernàndez, president de Veu Pròpia
<http://www.veupropia.org/>


Cercle XXfoto_j_a_fernandez.jpgI: Sovint, a moltes persones de llengua inicial catalana se’ls fa difícil d’entendre el procés pel qual una persona arriba a aprendre català. Segons la vostra experiència, de quina manera funciona, aquest procés? I com es passa d’aprendre’l a usar-lo habitualment?

  

J.A. Fernández: Crec que aquesta dificultat que tenen els “catalanoparlants de tota la vida” d’entendre el procés d’adopció de la llengua dels nous parlants és un efecte de la subordinació lingüística. D’una banda, a alguns els sembla fins a cert punt incomprensible que algú aprengui i faci servir una llengua subordinada i, per tant, no gaire “útil”, una llengua que no és gaire “de debò”. D’altra banda, moltes persones perceben aquest procés d’adopció de la llengua com una cosa excepcional, i reaccionen amb sorpresa o amb uns elogis que, en realitat, només accentuen l’excepcionalitat d’una experiència que hauríem de percebre amb la naturalitat que es mereix. Al mateix temps, i paradoxalment, aquest procés d’adopció de la llengua comuna es dóna per suposat, sense tenir en compte que començar a parlar una llengua diferent de la teva comporta certes dificultats. Aquesta situació objectivament suposa un entrebanc en el procés que fan els nous parlants.

Pel que fa al funcionament del procés d’adopció de la llengua, hi ha moltes situacions diferents, i em sembla molt difícil fer-ne una síntesi. En la majoria dels casos, suposo que l’escola hi juga un paper important, i sobretot el contacte amb persones de llengua inicial catalana, tant en les relacions de lleure com en un entorn laboral. El més interessant, però, és el pas que es fa d’aprendre la llengua a utilitzar-la habitualment (i en aquest respecte cal dir que en els últims vint anys potser s’ha incidit massa en el coneixement i massa poc en l’ús; creiem que, de fet, la distinció entre coneixement i ús és una falsa dicotomia). Ens enfrontem a una situació molt peculiar: la llengua del país, que atorga el reconeixement com a membre de la comunitat dels catalans, és una llengua que, estrictament parlant, no és necessària per conduir la major part d’activitats en la nostra societat. Això vol dir que el procés d’adopció del català conté en molts casos un element de voluntarisme, sovint associat al valor d’identitat que proporciona la llengua catalana. És a dir, parlar en català et converteix en un català més, però en l’actualitat això acostuma a ser fruit d’un esforç. En altres casos, també depèn de l’adaptabilitat dels individus i dels seus desitjos d’ascens social (perquè el català contribueix a convertir qui l’adopta en un membre més de les classes mitjanes). Nosaltres voldríem ajudar a crear una situació en què el procés d’adopció del català pugui tornar a ser espontani, com un resultat més de la socialització dels individus.

Cercle XXI: Quin pes té, per tant, el contacte amb persones que fan un ús habitual del català a l’hora d’estimular-ne l’aprenentatge i l’ús?

J.A. Fernández: Té un pes absolutament fonamental. No n’hi ha prou d’aprendre la llengua: s’ha de poder parlar, que per això serveix. Com deia Carles Riba, “els mots són per entendre’ns, no per entendre’ls”. La llengua només pot ser un objectiu en ella mateixa per a una part molt petita de la població. I per poder parlar la llengua espontàniament en un context social, el català ha de ser visible i audible en l’espai públic. Però això implica que l’actitud de les persones de llengua inicial catalana respecte els nous parlants, presents i futurs, és molt important: si no valoren prou la seva pròpia llengua i no tenen una actitud respectuosa i integradora (és a dir: tolerància amb els accents i els errors, combinada amb el manteniment de la llengua en les converses) envers les persones que estan intentant adoptar el català, l’únic que aconseguirem és frustració, desídia i cinisme per totes bandes.

Cercle XXI: Hi ha qui considera que mantenir el català davant d’una persona que l’entén però no el parla pot ser contraproduent, perquè pot arribar a generar tensió o incomprensió; també hi ha qui ho considera l’única manera d’estimular l’aprenentatge i l’ús del català. Quina és la vostra posició davant d’aquesta proposta?

J.A. Fernández: Veu Pròpia fa campanya a favor de mantenir sempre la llengua en el contacte interpersonal amb els al·lòfons; ens sembla que és essencial tant per mantenir la presència social de la llengua com per afavorir la incorporació a la comunitat lingüística dels nous parlants. El problema és que el canvi cap al castellà que fa la majoria de les persones de llengua inicial catalana en les converses amb al·lòfons és un hàbit, i demanar-los (com feia la campanya “Tu ets mestre”) que mantinguin el català en les converses és com demanar a un fumador que deixi de fumar: un fumador ja sap que el tabac mata i que ho hauria de deixar, però la seva voluntat no necessàriament es traduirà en aquest canvi de conducta, perquè es tracta d’un hàbit, i els hàbits són les conductes més difícils de canviar. Pensem que seria més important explicar les regles del joc als nous immigrants: el català els traurà l’etiqueta d’immigrant, però es trobaran amb la resistència de les persones de llengua inicial catalana, que estan habituats a passar-se al castellà, i per tant cal que els nouvinguts disposin d’estratègies per forçar aquestes persones a parlar-los en la llengua del país. També pensem que seria bona idea estigmatitzar el canvi de llengua de les persones de llengua inicial catalana cap al castellà, presentant-lo públicament com una actitud ridícula i motiu de burla: potser és cruel, però al cap i a la fi la campanya “Tu ets mestre” ho era encara més, ja que desviava la responsabilitat de la política lingüística de les administracions cap als ciutadans, que no estan en condicions de fer complir la llei i no se senten protegits. Un cop dit tot això, crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: aquesta norma social de canviar automàticament al castellà en la interacció amb un al·lòfon, no pot crear tensió a les persones de llengua inicial catalana? Aquestes persones no tenen també la seva sensibilitat, els seus sentiments? O és que no tenen drets i no compten per a res?

Cercle XXI: Sembla que, després d’un període de certa atonia, darrerament el teixit associatiu del país torna a interessar-se per la promoció de la llengua. Quina hauria de ser l’aportació de la societat civil en aquest terreny, i molt concretament, en el camp de la promoció de l’ús interpersonal del català?

J.A. Fernández: D’entrada, les entitats de la societat civil en el seu conjunt haurien d’exigir a les administracions que compleixin i facin complir les lleis existents. El teixit associatiu hauria d’assegurar-se que el seu funcionament intern i la seva comunicació externa es fa en la llengua comuna; això inclou el seu material promocional i de campanya, els seus actes i la seva relació amb el públic. I per damunt de tot, la societat civil pot jugar un paper fonamental en la creació d’un clima social favorable al català, que estimuli els individus a tenir present l’impacte de les seves petites accions diàries sobre el conjunt de la llengua, i que per tant els predisposi a mantenir la llengua en totes les situacions. Per a això és molt important que les entitats especialitzades en el treball a favor del català “descentralitzin” la seva actuació i estableixin aliances i complicitats amb tota mena d’organitzacions (des de cases regionals fins a grups esportius, passant per associacions de defensa dels drets humans o de solidaritat amb el Tercer Món) perquè assumeixin com a propi el treball a favor del català en el seu àmbit d’actuació. En aquest sentit tenim molt a aprendre de la campanya “Compromís pel valencià”, liderada per la Federació Escola Valenciana. Crec que aquesta extensió de l’activisme lingüístic, que combinaria una actuació especialitzada i no especialitzada, podria tenir un paper crucial en la “despolitització” de la llengua (és a dir, en aconseguir que la llengua comuna deixi de ser moneda de canvi en el joc polític partidari), per tornar-la a convertir en una qüestió social i de progrés compartida per la majoria del teixit social del país.

Ara bé, hem de ser conscients que per a aconseguir aquestes noves complicitats, la defensa del català ha de sortir del seu gueto. Ha de superar la seva consciència de marginalitat i minoria, i fer uns discursos adreçats a les majories socials; uns discursos i unes pràctiques una mica menys seriosos o solemnes, i una mica més “desmelenats”, fins i tot “horteres” si cal, que tinguin més presents els gustos dels interlocutors que no pas els propis. En general, cal fer uns discursos raonables i amables que no vagin destinats a refermar els convençuts en les seves posicions, sinó a convèncer les persones indiferents (però no contràries) a l’ús del català. Això significa anar a crear noves adhesions, sense exigir d’entrada un compromís increbantable amb la llengua i les essències pàtries. Una manera de fer-ho seria, per exemple, mitjançant accions que no requereixin l’ús de la llengua per expressar una posició favorable al català, seguint l’exemple de la Korrika al País Basc, que és un esdeveniment esportiu (i com és sabut, per córrer no cal parlar cap llengua). El que proposo és, ni més ni menys, encetar un procés d’innovació tant en els continguts com en les formes, que ha d’incloure la superació de la dependència econòmica respecte de les administracions i un finançament independent i lligat sempre a les campanyes (seguint exemples com ara la targeta Visa pel valencià, creada per la Federació Escola Valenciana per finançar la campanya “Compromís per valencià”). Estic convençut que la capacitat de les entitats d’incidir sobre l’ús interpersonal depèn, en última instància, del seu èxit a l’hora de dur a terme aquest procés d’innovació.

Cercle XXI: Estem tancant un cicle electoral en què hi ha hagut nombrosos canvis pel que fa als responsables de la política lingüística al Principat de Catalunya. Quina creus que hauria de ser la posició dels poders públics en relació amb la promoció de l’ús interpersonal del català?

J.A. Fernández: D’entrada, cal distingir entre els usos privats i els usos públics. Les administracions només han d’incidir directament en els últims, tot i que poden crear un clima favorable a l’ús interpersonal privat. Com a condició indispensable per a qualsevol acció en aquest terreny, em sembla essencial treballar la legitimació de la llengua catalana i el seu ús, que en aquests moments estan només “tolerats”. Crec que caldria reformar la Llei de política lingüística del Principat i aprofitar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per redefinir el català com a “llengua comuna” i no (o no només) com a “llengua pròpia”. Aquest últim concepte no constitueix cap garantia per a la legitimació de la política lingüística i l’ús de la llengua, ja que del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no es deriva necessàriament que l’hàgim de promoure o que la usem en l’àmbit públic. En canvi, el concepte de “llengua comuna” pot tenir tota una sèrie de conseqüències jurídiques i polítiques favorables: si definim el català com la llengua de comunicació interètnica (i ja sé que en aquests moments no ho és), se’n deriven tota mena de mesures encaminades a garantir-li aquest paper. També em sembla important treballar per millorar l’estatus del català/valencià als altres territoris on es parla, però sobretot en el conjunt dels estats en què està repartida la nostra comunitat lingüística: cal millorar la situació jurídica del català a Espanya i a França (i a Andorra), i fer campanya pel seu reconeixement a la Unió Europea. Ara, per fer-ho s’han de plantejar una estratègia gradual i uns objectius realistes, que permetin aconseguir resultats, i cal professionalitzar les campanyes. Un tercer element pel que fa a la legitimació és aconseguir que la ciutadania conegui els seus drets i proporcionar-li garanties perquè pugui exercir aquests drets sense por; un primer pas absolutament essencial és una campanya d’explicació de la legislació lingüística i la creació d’una Oficina de Drets Lingüístics amb capacitat sancionadora que defensi el ciutadà davant les administracions i les empreses.

Quant a l’ús interpersonal públic, em sembla que un dels papers que ha de jugar l’administració és proporcionar garanties perquè aquest ús pugui tenir lloc, ja sigui a l’hora d’anar a comprar el pa o demanar un cafè, contractar un servei per telèfon, o fer un tràmit a l’ajuntament o a la delegació d’Hisenda. Crec que és important recordar sempre que la majoria de les persones de llengua inicial catalana tenen molt internalitzada una consciència de subordinació, i per tant és imprescindible que el manteniment de la llengua en situacions com les que he esmentat no es percebi com una situació de risc personal. És a dir, cal que els parlants se sentin protegits i recolzats per l’Administració, que ha de donar exemple, exercir el seu lideratge i deixar de desviar la responsabilitat de l’ús públic de la llengua cap a una ciutadania desprotegida. Crec que la cobertura legal dels drets lingüístics s’hauria de reflectir tant en la legislació sobre consum com en les lleis antidiscriminatòries (i com deia al paràgraf anterior, s’ha de fer que la ciutadania conegui els seus drets). A l’hora de fer respectar aquests drets, cal tenir present sempre que ens movem en un clima neoliberal que dificulta parlar de sancions: crec que cal dotar-se de capacitat sancionadora, però fer que la iniciativa surti dels ciutadans. Les administracions haurien d’animar la ciutadania a queixar-se quan no es respectin els seus drets. Una campanya que encoratgés els consumidors a presentar queixes per motius de llengua tindria considerables efectes persuasius sobre les empreses, potser més que l’amenaça de sancions. En l’àmbit laboral, caldria aprofundir en una aliança amb els sindicats per impulsar l’ús interpersonal del català en les relacions laborals. Un altre àmbit important d’actuació serien els mitjans audiovisuals, que promouen models de conducta lingüística no sempre positius. Crec que totes les emissores de ràdio i televisió públiques, així com les emissores privades en règim de concessió de la Generalitat, haurien de tenir l’obligació legal de practicar la conversa bilingüe quan la llengua vehicular del programa sigui el català i l’interlocutor (ja sigui un personatge entrevistat o un participant en un debat, per exemple) s’expressi en una altra llengua. Els usos lingüístics als mitjans de comunicació públics o en règim de concessió no són privats sinó públics, i per tant s’han de poder regular.

L’ús interpersonal privat és tota una altra cosa. L’Estat no pot ni ha d’intervenir-hi directament, mitjançant la legislació. Però com deia més amunt, s’hi pot incidir indirectament. En aquest sentit, em sembla d’una importància estratègica extraordinària tenir en compte el punt de vista, l’experiència i les necessitats dels nous parlants, ja que el futur del català depèn en gran mesura no només de la seva capacitat de mantenir els parlants que ja té, sinó de guanyar-ne. De fet, el gran repte de la llengua comuna és la incorporació plena a la comunitat lingüística dels nouvinguts en un context de diversitat. Sense voluntat de fer-ne una llista exhaustiva, se m’acudeixen algunes possibles línies d’actuació. Cal dur a terme campanyes constants de promoció de la llengua, tant generals com sectorials; aquestes campanyes són importants perquè si es fan bé (és a dir, si no desvien la responsabilitat cap a la població) poden contribuir a crear un clima favorable a l’ús de la llengua comuna i oferir models de conducta. Em sembla indispensable fer una promoció seriosa de la conversa bilingüe, que no exigeixi cap mena d’heroisme i que ridiculitzi la convergència dels “catalanoparlants de tota la vida” cap al castellà. Cal donar atenció a les possibles preocupacions i necessitats dels pares de llengua inicial castellana que parlen en català als seus fills; aquesta conducta s’ha de “premiar” dotant-la de prestigi social. Per últim, cal resoldre la interfície entre coneixement i ús: com sabem, hi ha moltes persones que han après el català però que, per motius diversos, no l’utilitzen. En primer lloc, caldria treballar per la legitimació dels nous accents del català (per exemple en els mitjans de comunicació) i relativitzar els errors (aquesta és una qüestió que interessa molt a Veu Pròpia: com garantir la qualitat de la llengua i alhora promoure la tolerància cap als accents no “genuïns” i pels errors). I en segon lloc, cal incidir sobre els factors amb influència indirecta sobre l’ús interpersonal, com ara la relació entre la llengua i els elements d’identificació cultural; pensem que l’escola i els centres d’ensenyament de la llengua a no-catalanoparlants haurien de posar molt més d’èmfasi en les tradicions i costums populars, la història, etc., en les classes de català. No es pot ensenyar el català com si fos l’anglès, perquè l’anglès serveix per anar a Austràlia o al Canadà, mentre que el català serveix per incorporar-se al nostre país: l’estudiant no està aprenent la llengua del professor, sinó la seva llengua.

Cercle XXI

Mantenir el català, adoptar el català. Sis testimonis.

Us presentem a continuació sis “biografies lingüístiques”. Aquestes sis persones, des de procedències diverses han confluït en l’ús del català. Us proposem que pareu esment en el procés que cada una d’elles ens ha relatat, perquè resulta ben interessant: molta gent s’hi pot reconèixer o hi pot reconèixer persones i situacions del seu entorn, de la seva experiència. Són experiències positives que aporten molts elements per entendre i modificar les rutines sobre l’ús lingüístic que encara arraconen o oculten el català.

Les tres primeres corresponen a persones de llengua inicial catalana que en les converses mantenen el català independentment de la llengua que els parlin. Les altres tres corresponen a persones de llengua inicial castellana que han adoptat el català com a llengua habitual. En unes i altres s’hi reflecteixen la pràctica quotidiana, els sentiments, les representacions i significats culturals, la influència de l’entorn, i també el marge de decisió personal, que, en una situació de contacte de llengües, condicionen l’ús d’una o altra llengua.

ADOPTANTS

  • Pep Palacio

Entrevista amb Pep Palacio

L’entorn familiar

En Pep (Maldà, La Segarra, 1949) és fill únic. Va viure fins als cinc anys a Maldà i en un petit poble del costat. Però els seus pares es van separar i fins als 10 anys va viure a l’Aragó, amb la família paterna, i a Barcelona, on vivia la seva mare. Des d’aleshores viu a diversos barris de Barcelona i, ja casat, s’instal·la al barri de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on encara resideix. El pares (un aragonès una catalana) parlaven entre ells en castellà, i amb en Pep, el pare en castellà i la mare en català. Fora de casa, però, el pare, que treballava de secretari d’ajuntament, parlava català molt habitualment. La mare tenia diversos negocis. Actualment, en Pep i la seva dona parlen en català.

L’entorn escolar

Fins als 10 anys la seva situació escolar fou molt inestable, però l’ensenyament era en castellà. Quan es va instal·lar a Barcelona ja havia de fer el batxillerat, també en castellà. La majoria dels mestres, però, eren catalanoparlants i els parlaven sovint en català. Al pati els nens parlaven català. De més gran es va traslladar a un col·legi privat de Sarrià, on es va trobar amb la sorpresa que joves amb cognoms ben catalans parlaven en castellà; tot i això, en Pep els parlava en català. La seva actitud de mantenir sempre el català es va gestar, doncs, ja de ben jove.

Pel que fa a l’ensenyament universitari, va passar per diverses facultats: Arquitectura, Filosofia i Lletres, Econòmiques…, per acabar llicenciant-se en Filologia Catalana l’any 1977. A Arquitectura, on tot el material escrit era en castellà, en Pep decidí prendre els apunts en català, i així, pel seu compte, es va anar formant a poc a poc.

L’entorn laboral

Ja d’estudiant, en Pep va col·laborar amb Òmnium Cultural per fer classes de català fora de l’horari escolar, encara en ple franquisme. I així va aterrar al barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, a l’escola de les monges, precisament on estudiava una altra dels testimonis d’aquest número del Butlletí del Cercle XXI, la Susanna Navarro. Més endavant, va treballar de mestre d’adults al barri de la Mina, de Sant Adrià. El 1990 va canviar de feina i entrà en una empresa colomenca de jardineria. Allò va suposar un canvi important des del punt de vista lingüístic, ja que bona part dels treballadors ben just si entenien el català, i la llengua gairebé única de relació era el castellà. Però en Pep ja havia adoptat feia molt de temps la norma de parlar gairebé sempre en català, i es convertí en un rara avis de l’empresa. Amb la gent més gran (que més problemes tenia amb el català) mesclava ambdues llengües, i a la gent jove i als catalanoparlants els parlava en català. Ell mateix comenta que va ser molt dur, però a poc a poc, els companys s’hi van anar acostumant. Fa poc en Pep ha tornat als orígens, i ara treballa de mestre d’adults a Sant Adrià del Besòs.

El canvi de context sociolingüístic

Quan en Pep i la seva dona s’hi instal·len, el barri de les Oliveres era un barri abandonat a la seva dissort, sense cap mena de servei, ni botigues, ni transports públics, sense llum, amb uns habitatges amb greus problemes d’humitats i esquerdes. Un barri on pràcticament no se sentia parlar gens el català. En Pep hi aterra i intenta mantenir la seva norma d’utilitzar al màxim el català. Però li costa molt. Tot i això, el parla amb les poques persones de llengua inicial catalana que hi viuen (que n’hi ha, però passen desapercebudes) o amb les persones que l’entenen. També fa servir la tàctica de barrejar el català i el castellà. Finalment, parla en castellà si algú no l’entén. Diu que, en aquella època, d’un 25% a un 30% de les seves converses fora de casa es devien fer en català. Més endavant, a mesura que s’han anat notant els efectes de l’ensenyament en català a les escoles, el seu ús del català ha anat augmentant.

Les reaccions i comentaris d’interlocutors i espectadorsQuan va arribar a les Oliveres, en Pep era considerat una persona estranya. Pràcticament era l’únic que parlava en català de tot el barri. Però, des de sempre, va participar en el moviment cívic i associatiu de les Oliveres, i això li va proporcionar un prestigi reconegut. Ell diu, també, que en un entorn tan difícil cal fer pedagogia i tenir molt de tacte: saber diferenciar els diversos casos personals i crear molta empatia. Tanmateix, explica, “sempre hi ha gent que no t’entén i et demana que parlis en castellà, o que t’ho demana encara que t’entengui”. En això no s’ha de transigir: “Jo també tinc els meus drets”, diu en Pep.

Cercle XXI

  • Sandra Rius

Entrevista amb Sandra Rius

L’entorn familiar

Actualment la Sandra viu amb el seu company, també a Sant Andreu, amb qui sempre ha parlat en català. No tenen fills.

La Sandra (Barcelona, 1974) és la gran de dos germans. Sempre ha viscut al barri de Sant Andreu de Barcelona. La seva llengua inicial i la dels seus pares és el català. El pare és enginyer tècnic, i ara fa de professor. La mare ha estat administrativa, tot i que des de fa temps no treballa fora de casa. La seva família és de classe mitjana.

L’entorn escolar, universitari i de lleure

L’escola on la Sandra va fer l’EGB era la Institució Pere Vergés, de Badalona. Era una escola catalana, on tot l’ensenyament es feia en aquesta llengua, tret, és clar del castellà o els altres idiomes. Els alumnes eren majoritàriament de llengua inicial catalana, de famílies d’un nivell social mitjà o alt, tot i que també hi havia alguns alumnes de llengua inicial castellana. La llengua de relació, gairebé única, entre els nens era el català. El batxillerat també el va fer a la mateixa escola, però en un centre diferent situat a Barcelona, on hi havia més alumnes que procedien d’altres escoles o centres, la qual cosa va fer augmentar l’índex d’alumnes de llengua inicial castellana. Però la Sandra va continuar parlant amb tothom en català, tot i que alguns dels seus companys es passaven al castellà quan l’interlocutor era un nou alumne de llengua inicial castellana. Tanmateix, la llengua més comuna era el català. Pel que fa a la llengua de l’ensenyament, el 50%, aproximadament, es feia en català, i l’altra meitat en castellà, segons el professor.

Pel que fa a l’ensenyament universitari, la Sandra opta per l’enginyeria tècnica de telecomunicacions. Allà es produeix un veritable canvi del context sociolingüístic, ja que molts dels seus condeixebles són de llengua inicial castellana. La Sandra, però, manté el seu hàbit de parlar, d’entrada, en català. L’ensenyament també es fa en català o en castellà, segons cada professor, però amb predomini del castellà.

Acabada la carrera, fa un màster a la Universitat Pompeu Fabra en el qual només hi ha 3 alumnes de llengua inicial catalana d’un total de 25. L’ensenyament es fa totalment en castellà. La Sandra parla en català amb els catalanoparlants i amb alguns amics o amigues que l’entenen, i en anglès i castellà, amb la resta.

Amb els seus amics, la Sandra sempre parla en català, independentment de la seva llengua inicial. Els que són de llengua inicial castellana actualment també li parlen en català, després d’un període més o menys llarg de vacil·lacions en què han hagut d’optar pel manteniment del castellà o el canvi cap al català.

L’entorn laboral

Dos dels contextos laborals amb què s’ha trobat la Sandra tenen una certa relació amb el foment de l’ús del català i, per tant, han estat molt majoritàriament en català. Per contra, va treballar en una empresa de telefonia i telecomunicacions on quasi tothom era de llengua inicial castellana, excepte el cap.

La consolidació d’un hàbit lingüístic

En molt bona part, el costum de parlar gairebé sempre en català per a la Sandra és un fet natural, atès el seu context lingüístic inicial. Però, segons ella, el moment en què aquest fet esdevé una opció volguda és quan va a la universitat i canvia substancialment, com hem vist, el seu context sociolingüístic. Per a ella això va suposar el manteniment d’un costum que ja venia de lluny, ho va provar i li va sortir bé. Bona part dels interlocutors li corresponien en català, i els que no ho feien no posaven cap mena de problema que la conversa esdevingués bilingüe. Al principi les converses bilingües li creaven una certa incomoditat, però després s’hi va anar acostumant, i ara ja les viu d’una manera natural.

La prova de foc va ser quan, a l’empresa de telecomunicacions, una persona li va dir que li parlés en castellà, “com feia tothom”. Ja feia un any que es coneixien i la Sandra li havia preguntat, al principi, si entenia el català i si tenia problemes perquè li parlés en aquesta llengua. L’altra persona li havia dit que no passava res, que parlés com volgués. Per això, la Sandra es va sorprendre tant quan, un any després, li va demanar tot el contrari. El requeriment no va tenir èxit i la Sandra li va continuar parlant en català.

Les reaccions dels interlocutors i espectadors

Ja n’hem vist algunes. Per acabar-ho d’arrodonir, la Sandra ens explica dos casos interessants.

El primer és el d’una amiga seva de la universitat, de l’Hospitalet del Llobregat, de llengua inicial castellana. La Sandra li parlava en català i la seva amiga ho feia en castellà. Però, a poc a poc, la relació ha evolucionat i ara l’amiga ja se li adreça d’entrada en català, i la conversa s’hi desenvolupa totalment.

El segon cas és el d’un treballador de manteniment de l’empresa de telecomunicacions. La Sandra li parla en català, tot i que, en un principi, l’interlocutor té algun lleuger problema de comprensió. Problema de comprensió que la Sandra resol, si cal, amb la traducció al castellà. Però a mesura que passa el temps la seguretat de l’interlocutor augmenta i, fins i tot, es llança a dir alguna paraula en català. Tot plegat sense cap problema.

Cercle XXI

  • Ricard Torner

Entrevista amb Ricard Torner

L’entorn familiar

En Ricard (Barcelona, 1953, casat, amb dues filles) és el gran de sis germans. Va néixer (i encara viu) a l’Eixample, en una família de classe mitjana-baixa. El català és la llengua inicial de tot el seu entorn familiar d’origen, i també és la llengua de la família actual (llengua de relació entre en Ricard i la seva dona, la qual és de llengua inicial castellana, i llengua inicial de les filles). Els pares d’en Ricard tenien estudis mitjans. El pare, a més de treballar per compte d’altri com a comptable, administrava algunes cases amb l’ajuda de la dona.

A casa, quan en Ricard era petit, durant uns quants anys hi va haver una minyona andalusa que només parlava castellà. Ell recorda haver-li parlat sempre en castellà, que és com li parlava tothom.

L’entorn escolar i de lleure

Al col·legi religiós del barri on va anar a partir dels 8 anys (Colegio San Miguel) tots els capellans, molt majoritàriament forasters, i tots els professors parlaven sempre en castellà, a tothom, sense excepcions. Això feia que tots els alumnes, fins i tot els de llengua inicial catalana, parlessin entre si en castellà. Amb els companys de llengua inicial castellana això es mantenia així fins que acabaven l’escola (16-17 anys); amb els altres nens de llengua inicial catalana es mantenia fins a una certa edat (cap als 12 anys, recorda el Ricard), quan, si la relació es feia més pròxima, s’adonaven que tots dos parlaven català, eren catalans! Llavors canviaven al català.

En canvi, l’entorn de lleure no vinculat al col·legi era totalment català (un agrupament escolta de la parròquia de Sant Eugeni).

L’entorn laboral i universitari

Als 16 anys comença a treballar en una empresa constructora i als 17 al Ministerio de Hacienda. Manté la norma d’enraonar en català només amb els companys o els caps de llengua inicial catalana. L’any 1970 comença informàtica a la UAB. En acabar els estudis treballa, ja com a informàtic, en diverses empreses de Barcelona. Des de fa anys és el responsable del servei informàtic d’una empresa d’importació i exportació amb seu a Ciutat Vella.

El canvi

En Ricard canvia la norma de convergència al castellà en la seva etapa universitària. Allà, a partir de llavors, i també en el nou àmbit laboral com a informàtic, comença a parlar en català a tothom, sempre, llevat d’algun cas molt excepcional o que es trobi amb algú que, per una raó o altra, no l’entén.

En Ricard creu que el seu canvi no va ser espontani, sinó que va ser mínimament raonat, o almenys conscient. El “raonament” tenia dos aspectes: (1) “Si ells ho fan [això de no canviar mai de llengua] perquè [el castellà] és la seva llengua, jo ho puc fer per la mateixa raó, perquè [el català] és la meva; i a més, som a Barcelona, no pas a Madrid.” (2) I també: “Si parlo en català gairebé sempre, amb gairebé tothom, per què no ho haig de fer amb aquest o amb aquell altre?” En aquest cas, es tractava de la “consciència” que el fet de parlar en castellà amb algunes persones comportava un trencament amb la seva pràctica molt majoritària. Per tant, si deixava de banda la norma de convergència amb el castellà no li calia “trencar” amb la seva pràctica lingüística més habitual.

Ara bé, s’adonava que amb el seu nou comportament “trencava” amb el que feia la majoria dels seus companys. Per tant, era conscient que això cridava l’atenció.

Les reaccions i comentaris d’interlocutors i espectadors

Cridava l’atenció (més llavors que no pas ara), però molt rarament generava rebuig (i mai el rebuig es verbalitzava). Molt més sovint, l’interlocutor fa esforços per parlar en català (fins i tot no gaire reeixits: i llavors ho deixa córrer); si se’n surt, se sol instal·lar en el català i s’hi manté. En Ricard creu que sovint es tracta de persones que se’ns han mostrat com a no catalanoparlants, però que en altres ambients, amb altres persones, ja parlen en català.

Els comentaris dels qui canvien cap al català de vegades expressen explícitament la satisfacció de trobar l’ocasió de parlar-lo “amb algú”, i diuen que els aniria bé que més persones fessin com en Ricard. Algunes vegades en Ricard també ha tingut la sensació, o després ho ha sabut, que aquella persona començava a parlar en català amb ell, que (de moment) només parlava en català amb ell.

Els comentaris d’alguns dels interlocutors que continuen sense parlar en català solen ser per excusar-se per no parlar-lo. Diuen que no en saben prou, que no s’expressen prou bé o que s’expressen millor en castellà; però també fan alguna expressió d'”adhesió” al català, com per deixar clar que la seva actitud no hi és contrària. Altres persones, potser la majoria, continuen la conversa en castellà sense fer cap comentari.

Alguna vegada, no gaire sovint, algú ha preguntat a en Ricard pel seu capteniment. Sovint són altres persones de llengua inicial catalana. En Ricard els respon: “No deus pas voler que li [et] doni tracte de foraster, oi?” També hi sol haver comentaris de complicitat de persones de llengua inicial catalana, com ara “Això és el que hauríem de fer tots”, però després no ho acostumen a fer.

D’altra banda, en Ricard creu que potser la relació per telèfon és un context que facilita els primers passos en català a algunes persones.

Balanç i conclusió

En resum, en l’ambient laboral en què es mou, en Ricard fa aquest balanç: els interlocutors de llengua inicial castellana estan majoritàriament en condicions de parlar en català, i això és el que fan (generalment des del primer moment, però sovint també després d’uns quants intercanvis o d’unes quantes ocasions de relació). Algunes d’aquestes persones fan un ús vacil·lant de tots dos idiomes, sobretot en presència d’altres interlocutors que parlen en castellà. També hi ha persones que no canvien i continuen en castellà. Entre les persones més joves el canvi cap al català és més majoritari que entre les persones més grans.

En Ricard se sent millor fent-ho així amb tota naturalitat perquè li sembla que és la manera més lògica de fer-ho, ja que “som aquí i no allà”, i també li és més fàcil de parlar en català. Això no li comporta problemes de rebuig gairebé mai; si de cas, al contrari: s’adona que més aviat és ben valorat en el seu entorn, tant per les persones de llengua inicial catalana com de llengua inicial castellana (potser per raons una mica diferents), que algunes vegades expressen explícitament la seva aprovació.

Cercle XXI

ADOPTANTS

  • Ton Martínez

Entrevista amb Ton Martínez

L’entorn familiar

Els pares d’en Ton són procedents d’Extremadura i van immigrar a Catalunya l’any 1964. Aquí van formar una família i és on van néixer tots els seus fills. En Ton és el segon de cinc germans i ara té 37 anys. Ha viscut, doncs, sempre a Catalunya, encara que al llarg de la seva vida ha anat canviant de població de residència: la Llagosta, Sabadell, Castellar del Vallès i, actualment, Sant Llorenç Savall.

La seva llengua inicial és el castellà i fa un ús exclusiu d’aquesta llengua per parlar amb els seus pares i germans. En canvi, per parlar amb la seva dona i amb tots els membres de la família política, ha adoptat un ús exclusiu del català (llengua que parla amb total correcció). Fa uns quants mesos que ha tingut un fill i ha decidit que la llengua de relació entre pare i fill sigui el castellà.

L’entorn escolar i universitari

La llengua d’escolarització (llengua parlada i amb la qual va aprendre la lectura i l’escriptura) va ser el castellà. En Ton afegeix: “Quan jo tenia 12 anys anava a 7è de bàsica en un col·legi de germans catòlics i fèiem tres assignatures en català. Ara bé, aquest contacte amb el català a l’escola el vaig perdre en arribar al Bup i Cou, ja que aquests anys estudiava en un col·legi religiós de Sant Cugat que pertanyia a l’Opus Dei, en el qual totes les classes es feien en castellà (a excepció de la de català), tot i que alguns professors eren catalanoparlants i els costava de fer la traducció oral. A la universitat el contacte amb el català va tornar a ser més freqüent, ja que la majoria de professors el parlaven a classe i la majoria d’alumnes també”.

L’entorn laboral i social

En Ton explica que a la feina fa servir més el castellà que el català “perquè les persones (clients i proveïdors) majoritàriament són castellans, potser perquè en el meu ofici és així…” En el seu entorn social, en canvi, diu que usa més el català que el castellà “perquè amb la meva dona el parlo i visc també al seu poble, més a prop dels seus familiars i amics”.

El canvi de context sociolingüístic

En Ton comença el canvi quan nota que ha adquirit un vocabulari mínim en català i s’adona que fa una entonació regular. Llavors és quan li surt espontani, “sobretot”, diu, “amb persones catalanes que acabo de conèixer en un moment donat, suposo que per no patir aquella mica de vergonya del canvi d’idioma amb les persones amb les quals tota la vida havia parlat en castellà”. De fet, és a partir de la seva entrada a la universitat quan va començar a parlar-lo més: “Quan algú (que en principi era un company nou) em parlava en català, jo també contestava en català, en part per respecte i en part perquè confiava què algú que no em coneixia em podia sentir parlar en català sense riure i sense trobar-ho estrany.”

En Ton continua recordant: “Això de la pràctica amb gent desconeguda és allò que més vaig fer servir per canviar l’idioma, perquè… això sí, no gosava fer-ho amb amics catalanoparlants que sempre m’havien sentit parlar en castellà. Ara bé, en altres ambients fora de la universitat, potser era més fàcil parlar el català, sobretot amb gent més gran, i crec que per respecte i per evitar sentir aquella ‘agressivitat’ del canvi d’idioma en iniciar una conversa”. El moment inicial de les converses és important. En Ton reflexiona: “Depèn. Amb les persones que sé que són catalanoparlants inicio sempre la conversa en català, però si sé que no són castellanoparlants faig servir el castellà. Amb les persones desconegudes ho faig en català si sóc a Catalunya, si bé rectifico si la persona contesta en castellà. Perquè crec que és cosa de respecte intentar conversar en un mateix idioma si un dels interlocutors els domina tots dos”.

Per a en Ton, parlar català o castellà no comporta cap sentiment especial: “La majoria de vegades parlo en un o un altre idioma inconscientment i ni penso quin idioma parlo.”

Amb el fill que ha tingut fa poc hi parla en castellà: “No ho sé. Potser és una mena d’instint. Suposo que això li passa a tothom, potser perquè sense pensar-ho saps que pots fer servir aquelles paraules que havies fet servir tu amb la canalla, en la teva infància. Jo parlo ara amb el meu fill amb molta similitud a com parlava amb els meus germans més petits”.

Cercle XXI

  • Susanna Navarro

Entrevista amb Susanna navarro

L’entorn familiar

La Susanna (Barcelona, 1955) és la mitjana de tres germans. Va viure al barri xino de Barcelona, al costat de la Rambla, fins als dos anys. Allà vivien rellogats, els seus pares, ella i la seva germana, en una petita habitació, amb dret a cuina. Quan va néixer el seu germà petit l’espai ja no donava per a més, i van marxar a Casp, el poble de l’àvia materna. Als 11 anys la Susanna va tornar a Catalunya, amb la seva família, a Santa Coloma de Gramenet, al barri de Singuerlín, on va viure fins fa cinc anys, que es va traslladar al barri del Centre de la ciutat de Badalona.

La seva llengua inicial i la dels seus pares és el castellà. El pare era de Múrcia i va venir cap als 20 anys a Barcelona, durant la dècada dels quaranta. La mare és aragonesa i va arribar l’any 1939, també a Barcelona, al barri xino. El pare no sabia parlar català, mentre que la mare el parlava, però a casa no ho feia mai. El pare era fuster i la mare modista, a casa. La família de la Susanna era de classe social baixa.

Actualment la Susanna parla amb el seu marit en català, mentre que ell li respon en castellà o mesclant ambdues llengües. La Susanna té una filla de 14 anys, i mare i filla parlen en català.

L’entorn escolar

Atès que va viure a Casp des dels dos fins als onze anys, va fer l’ensenyament primari, que aleshores s’acabava precisament en aquesta edat, en castellà. Quan va arribar a Santa Coloma de Gramenet va fer el que aleshores s’anomenava batxillerat elemental (fins als catorze anys) en una escola de monges força progressistes; però l’ensenyament es feia tal com era “normal” en aquella època, en castellà. Tot i això, quan la Susanna tenia 13 anys es van començar a introduir algunes classes de català, a proposta d’Òmnium Cultural. Les seves companyes de classe eren majoritàriament de llengua inicial castellana, encara que també n’hi havia de llengua inicial catalana. La llengua de relació entre les noies era únicament el castellà. Quan va acabar va fer “secretariat”, sempre en castellà. Als 15 anys la Susanna es posa a treballar.

El primer entorn laboral

Primer va treballar en una empresa de transports internacionals a Sant Adrià, i després en una de televisors, fins que va deixar de treballar. La seva feina era d’administrativa. Tant en un lloc com a l’altre, la majoria dels caps eren de llengua inicial catalana, i també alguns dels companys i companyes de la Susanna, tot i que ella sempre els parlava i li contestaven en castellà. Allà va descobrir, però, que el català era útil, que era la llengua d’aquí, i que potser calia començar a pensar a aprendre’l.

El canvi

La Susanna tenia plena consciència de ser catalana, que aquesta era la seva terra…, però no coneixia la llengua d’aquí. I va fer el pas per superar aquesta mancança. On? Al seu barri, Singuerlín. Allà es començaven a fer els primers Cursos de Català per a Adults (CCA), coordinats aleshores per Salvador Cabré, el capellà del barri, àmpliament compromès amb el moviment veïnal i antifranquista de l’època, als inicis dels setanta. La Susanna també formà part d’aquell moviment i, tot plegat, devia animar-la a fer el pas. El seu marit també s’hi apuntà, però aviat ho va deixar. Per contra, la Susanna va anar avançant en el coneixement del català, fins al punt que sis anys després el nou coordinador dels CCA li va proposar que hi fes de mestra. Ves per on, l’alumna esdevingué professora amb tots els ets i uts.

Fins aquell moment, el seu ús del català amb la família, les amistats, etc. encara era minoritari. Però ara calia fer un nou pas endavant. El context en què s’integrava era el d’un grup de mestres activistes que maldaven per recuperar el català, fins i tot en un context molt desfavorable, com era el de Santa Coloma de Gramenet. I la Susanna volia contribuir-hi. Fins al punt que, des d’aleshores, va dir al seu marit que li parlaria en català. Tanmateix, amb els seus pares i germans mantingué l’ús del castellà, així com amb els antics amics, sobretot amb els de llengua inicial castellana.

El darrer moment del canvi coincideix amb el canvi de lloc de residència. De Singuerlín, la família de la Susanna (que ja s’havia incrementat amb el naixement d’una filla, amb qui la mare parla sempre en català) es trasllada al barri del centre de Badalona, un territori molt més catalanitzat que el barri colomenc. Això fa que en pràcticament totes les seves converses ella usi el català. Vet aquí, doncs, un canvi espectacular: d’un 0% de converses en català quan va arribar a Santa Coloma de Gramenet, als onze anys, hem passat pràcticament al 100% en l’actualitat.

Cercle XXI

  • Esther Veigas

Entrevista amb Esther Veigas

L’entorn familiar

Actualment, l’Esther parla en català amb el seu company, també de llengua inicial castellana.L’Esther (Barcelona, 1965) és la petita de dos germans. Sempre ha viscut a l’Eixample de Barcelona. La llengua inicial de l’Esther i dels seus pares és el castellà. El pare és de León i viu a Barcelona des dels 20 anys, però no parla mai en català; en canvi, la mare, nascuda ja a Barcelona, parla el català amb amics i coneguts catalans. La família de l’Esther és de classe mitjana-baixa. Els pares només tenen estudis primaris. El pare treballava d’encarregat de magatzem en una gran empresa d’alimentació i la mare va treballar al mercat i en una bugaderia.

L’entorn escolar i de lleure

A l’escola religiosa del barri on va anar entre els 7 i els 14 anys totes les monges (majoritàriament forasteres) i les poques professores que tenien parlaven sempre en castellà, a tothom, sense excepcions. Totes les alumnes, fins i tot les de llengua inicial catalana (almenys fins als 12 anys), parlaven entre si en castellà. Als 12 anys (1978) l’Esther va començar a rebre alguna hora de català a la setmana. Jugava al carrer amb altres nenes de l’escola i del barri. Tothom (a l’escola, al carrer i a casa) li parlava en castellà.

Als 14 anys passa a l’Institut, molt a prop de l’escola. Hi rep algunes assignatures en català (però amb els llibres, els exàmens, les intervencions orals, etc. en castellà), fins al 50% a COU, i aprèn més gramàtica. Augmenta molt el seu contacte amb el català, però ella no el parla i continua sense haver-hi ningú que se li adreci en català.

L’entorn universitari i laboral

Als 18 anys (1983) comença Història de l’Art a la UB. La major part de les classes són en català. A la Universitat l’Esther es fa molt amiga de la Marga, que té 5 anys més i havia anat a la mateixa escola. De moment la Marga li parla en castellà, però li insisteix sovint que s’hauria de decidir a parlar en català i li explica coses sobre la situació i la història recent de la llengua catalana.

Als 20 anys l’Esther comença a treballar en una empresa mitjana dedicada al fred industrial. Ha de fer l’atenció telefònica des d’una centraleta. L’ambient de l’empresa és molt catalanoparlant i, d’altra banda, la qualitat de la seva feina fa que es doni per descomptat que ella sap parlar en català.

El canvi

A partir d’un cert moment la Marga havia començat a parlar-li sempre en català i actuava com una mena de consciència política de l’Esther en un aspecte que ni tan sols s’havia plantejat. Per primera vegada, als 19 anys, hi ha algú que se li adreça en català. D’aquesta època recorda que pensava “Sí, la Marga té raó, el que diu és just, ho hauria de fer…, però si m’ho pogués estalviar…”

El que desencadena el canvi cap al català de l’Esther és la pressió laboral, les necessitats del nou lloc de treball i l’entrada en un nou àmbit catalanoparlant. Ella es decideix llavors i es presenta en aquest nou àmbit ja parlant en català des del primer moment, al principi amb moltes limitacions. Té 20 anys. Recorda que aquestes limitacions expressives van durar aproximadament mig any, i que va ser un període una mica difícil, però que els companys l’animaven i ella s’ho havia proposat i ho va fer: en les converses amb els companys de vegades s’estimava més dir menys coses o callar que parlar en castellà. Paral·lelament, va canviar amb la seva amiga Marga i es van instal·lar ja definitivament en el català.

Quan pensa en aquest procés, s’adona que hi van influir diversos factors: la necessitat i l’entorn de la feina només van ser el desencadenant del canvi, però abans, per les converses amb la Marga i altres factors, hi havia hagut una presa de “consciència” que li feia pensar que era just i raonable que s’hi decidís, i també hi havia un factor emotiu de proximitat vital amb diverses persones amb qui simpatitzava especialment i que eren de llengua inicial catalana o la usaven habitualment.

Balanç i conclusió

L’Esther està molt satisfeta d’haver-se decidit a parlar en català quan tenia 20 anys. De fet, actualment és la seva llengua habitual, la llengua que parla amb la parella i molt probablement la que parlarà amb el fill que esperen. Parla en català amb la seva nebodeta, de llengua inicial castellana. Ara s’adreça a tothom en català d’entrada, i si li responen en castellà llavors parla en castellà. Si algú inicia la conversa amb ella en castellà sol respondre en castellà, sobretot quan es tracta de clients de l’empresa en què treballa. En altres àmbits pot respondre en castellà o en català; en aquest segon cas, si el seu interlocutor es manté en el castellà, ella hi convergeix. En conjunt, doncs, va fins i tot una mica més enllà que moltes persones de llengua inicial catalana.

Cercle XXI

Siguem oberts: parlem en català

Per poc que hi pensem, ens adonarem que resulta positiu i encertat que les persones de llengua inicial o habitual catalana mantinguin el català en les converses amb interlocutors que se’ls adrecen en altres llengües, generalment el castellà. Anomenarem aquest comportament lingüístic norma de manteniment del català (NMC). Ho trobem -senzillament- lògic, raonable i just, i sabem que és molt efectiu amb vista a garantir un futur col·lectiu digne als parlants del català. Tanmateix, per diverses raons (vegeu l’editorial i les entrevistes d’aquest Butlletí), moltes persones que voldrien adoptar aquesta nova conducta, la NMC, no se senten capaces de canviar el seu hàbit en la relació social. A totes aquestes persones els volem proposar unes quantes idees que els poden ajudar a escurçar la distància entre allò que els agradaria fer, o troben que haurien de fer, i allò que realment encara fan.

1. Quan seguim la NMC fem una proposta personal, cordial i integradora als nostres interlocutors, una proposta en positiu, que comporta un tracte igualitari i que fa possible un progrés personal i social conjunt; a més, transmetem als nostres infants un bon hàbit. Mantenint el català obtenim la satisfacció personal d’actuar d’acord amb allò que ens sembla més convenient, raonable i just. Alhora, obrim a l’altre espais de relació i contacte amb la nostra llengua que li permetran fer-la seva, apropiar-se-la. El nostre interlocutor obté facilitats en el seu progrés cap a l’adquisició de la llengua del país, i també la satisfacció de veure’s tractat com un igual, com un més de la colla, del grup, de la comunitat a què pertany. En canvi, s’ha d’evitar la sensació que mantenim el català perquè hi tenim dret. És clar que n’hi tenim, però convé defugir qualsevol actitud que pugui semblar reivindicativa o desafiant, perquè és completament fora de lloc en les relacions interpersonals. Les actituds d’aquesta mena i els plantejaments basats en drets són adequats per a les situacions i actuacions col·lectives, socials o polítiques, o bé per a casos extrems d’intolerància.

2. La decisió d’aplicar la NMC es pot modular, no s’ha de seguir necessàriament de manera total i inflexible. No ens hem d’amoïnar pensant que ens demana d’un dia per l’altre un canvi radical en absolutament totes les situacions de comunicació, en qualsevol context, amb tothom, per un temps indefinit o per sempre. És cert que el més senzill és habituar-se a seguir sempre la NMC, i modificar-la només si algú no ens entén o hi ha alguna situació que ho aconsella. Però també és cert que, mentre s’adquireix aquest nou hàbit, hi ha contextos que faciliten la superació de l’hàbit anterior. Podem tenir-los en compte per modular la nostra decisió d’adoptar la NMC. Sigui quin sigui el grau d’aplicació que en fem, en cada ocasió concreta que mantinguem el català obtindrem un efecte positiu apreciable en el nostre entorn. Aquesta modulació depèn de la nostra decisió i, també, de cada interlocutor: de la mena de relació que hi tinguem i de la seva biografia lingüística; i, a partir del moment que adoptem la NMC amb algú, també depèn de la mateixa història lingüística de la relació.

L’aplicació de la NMC depèn de la mena de relació que tinguem amb la persona amb qui parlem. És més fàcil seguir-la amb una persona amb qui iniciem un contacte, i encara més si aquest contacte és ocasional o esporàdic. En aquest cas ni tan sols es tracta de mantenir el català, sinó d’iniciar la conversa, la relació, en català: es tracta, senzillament, de proposar-li el català. Si es tracta d’una relació que es mantindrà en el temps (una nova feina, una nova colla, una nova amistat, etc.), els moments inicials, els dies o setmanes inicials són molt importants. Canviar la llengua de relació amb les persones amb qui hi ha una llarga coneixença prèvia és possible però costa més.

També podem tenir en compte la “biografia lingüística” del nostre interlocutor, si la sabem o la podem imaginar: no és el mateix una persona amb un baix nivell cultural o que viu en un barri sense gens de presència del català que una persona amb un cert nivell d’estudis o una trama de relació social en què el català és llengua habitual. El factor edat també és molt important. Qualsevol persona jove que no ha immigrat recentment ha passat pel sistema educatiu i escolar en català i, per tant, l’entén, molt probablement el sap parlar i no tindrà inconvenient a fer-ho…, si li ho proposem parlant-hi en català.

La “història lingüística” de la relació. Pot ser una història tot just començada, d’uns quants segons, o pot ser molt més llarga. Si nosaltres d’entrada proposem a una persona el català, pot ser que ens hi correspongui des del primer moment; provem-ho i ens trobarem que això passa en molts més casos que no ens pensem. Sovint es tracta de persones que en el nostre àmbit hem percebut com a no-catalanoparlants, però que poden usar el català, i de fet ja ho fan en altres àmbits.

Si inicialment no ens corresponen en català, llavors ja podem parlar pròpiament de mantenir el català. És possible que l’interlocutor, que potser hi està poc habituat, comenci a parlar en català en un moment més o menys inicial de la conversa (o de la relació). Tots dos interlocutors (no solament el que parla català) poden sentir una certa incomoditat pel fet de no parlar una mateixa llengua. Però ara ja hi ha les condicions socials per fer jugar a favor del català aquest factor, que fins ara gairebé sempre hi havia jugat en contra.

Si la conversa s’instal·la (de moment?) en una situació en què cada interlocutor fa servir un idioma diferent, ens podem posar un termini (uns minuts, unes quants dies, unes quantes setmanes; o bé uns quants intercanvis comunicatius cada vegada que ens retrobem amb aquesta persona, etc.). Si finalment, passat un termini que ens haguem proposat, la nostra proposta cordial no és atesa, sempre podem decidir de deixar-ho córrer si no ens és còmode o si no ens veiem capaços o no tenim ganes de mantenir la situació indefinidament. Però en molts casos, la nostra proposta haurà obtingut resposta positiva.

3. Hem de tenir clar que la NMC sempre produeix efectes positius, encara que (de moment?) no obtinguem resposta en català: si més no, el fet encara poc habitual de mantenir el català planteja la qüestió (en comptes d’esquivar-la) de quina relació té el nostre interlocutor amb la llengua del país. A partir d’aquí hi pot haver una certa incomoditat, que pot influir en l’actitud de l’interlocutor amb vista a resoldre-la (per ell mateix, potser en altres àmbits o relacions, per evitar aquesta situació als seus fills, etc.). Alhora, és una situació dinàmica, que pot progressar, ja que facilita un context que interpel·la la persona que tenim davant i afavoreix el seu procés d’interiorització emotiva i de coneixement passiu, que és sempre previ (i simultani) al procés d’apropiació activa d’una llengua.

Fins i tot en el cas que la comprensió no sigui total, el manteniment del català produeix efectes positius pels mateixos motius esmentats al punt anterior: planteja al nostre interlocutor la conveniència o necessitat de millorar en la comprensió, que ja és un primer pas per a, més endavant, iniciar-se en l’expressió.

4. Un altre factor positiu és que la NMC no discrimina els nostres interlocutors per raó de llengua, i això produeix uns efectes d’acolliment, de tracte igualitari i de valoració de la seva capacitat d’aprenentatge que poden ser molt apreciats pels que són de llengua inicial no catalana.

5. Finalment, per als escassíssims casos de rebuig explícit, frontal i agressiu amb què ens puguem trobar, n’hi ha prou d’haver pensat abans en aquesta possibilitat per reaccionar adequadament, sense fer-ne gaire cas ni deixar que ens afecti emotivament; i potser també convé que ens plantegem si relacionar-los amb persones així, que no ens respecten gens, ens aporta res de positiu.

En resum: us proposem de mantenir el català i us animem a fer-ho per un munt de motius: perquè és natural, perquè ens convé, perquè així transmetem un bon hàbit als nostres fills, perquè és raonable i just, perquè ens resulta satisfactori, perquè és molt efectiu per a fer aflorar la gran quantitat de català “ocult” que hi ha en el nostre entorn, perquè és una proposta cordial i en positiu que socialment és integradora i personalment planteja una relació entre iguals, perquè és una situació dinàmica, en què hi ha un progrés personal i social dels interlocutors…; i també per respecte a tanta gent que ha lluitat i ha patit per defensar aquesta llengua.

I llavors, quan ens proposem de fer-ho, ens hi pot ajudar el fet de saber que molt sovint es tracta d’una situació momentània o transitòria, fins que l’interlocutor comença a parlar en català (o, si no, fins que ens sembli convenient), i també que podem modular l’aplicació del nou comportament de manteniment del català com ens sembli més adequat segons els casos (segons la mena de relació amb l’interlocutor, la seva biografia lingüística, etc.).

L’experiència viscuda per molta gent ens mostra que, una vegada superada la rutina que ens impulsa a adaptar-nos innecessàriament al castellà, es pot practicar el manteniment del català en quasi tots els casos, de manera automàtica i natural; i se’n pot prescindir de manera també natural però ben conscient en les escasses situacions en què ho considerem convenient.

Rafel Torner Membre del Cercle XXI

Algunes informacions clau sobre l’ús interpersonal del català a Catalunya

1. Introducció

Els principals factors que condicionen l’ús interpersonal, és a dir l’ús col·loquial, del català a Catalunya es poden englobar en dos àmbits. D’una banda l’àmbit que podríem denominar de la capacitat d’atracció de la llengua i d’altra banda l’àmbit dels fenòmens demogràfics. Ambdós han anat evolucionant al llarg del temps i han anat fent aparèixer condicionaments de signe divers per al català.

La capacitat d’atracció d’una llengua és la mesura en la qual les poblacions arribades de fora de l’àmbit lingüístic se senten portades, pel fet d’inserir-se en la vida social, a adoptar l’ús d’aquesta llengua. En territoris on la llengua pròpia no està minoritzada en cap manera, com el francès a París o el castellà a Castellà i Andalusia, les poblacions que arriben de zones amb una altra expressió lingüística es troben unes condicions sociolingüístiques que els porten a aprendre i adoptar en la seva gran majoria la llengua del lloc abans de gaires anys d’estada. En el cas actual del català a Catalunya això no és així: la seva capacitat d’atracció és clarament inferior.

Molt probablement, el factor que més contribueix a determinar aquesta capacitat d’atracció són les normes de tria lingüística vigents en un moment donat, és a dir, aquelles normes interioritzades i normalment inconscients que, en una societat multilingüe, ens fan triar l’ús d’una llengua o l’altra en els diversos escenaris de la vida social. El grau en el qual aquestes normes són favorables a la llengua autòctona condiciona fortament la seva adopció o no per part dels nou vinguts.

Pel que fa als fenòmens demogràfics que condicionen l’ús actual del català, es tracta sobretot de les diverses immigracions que s’han produït en els últims cinquanta anys i de seves conseqüències sobre la natalitat dels diferents sectors de la població.

Tenint en compte aquests dos àmbits bàsics, es mostraran seguidament els principals factors negatius i positius per a l’ús del català que sorgeixen del conjunt de les informacions disponibles.

2. Factors negatius

2.1 Pel que fa a la capacitat d’atracció

Fins a principis del segle XX, i malgrat l’actitud hostil del poder envers la llengua del país, a Catalunya el català tenia una capacitat d’atracció per als nou vinguts pròxima a la de les llengües no minoritzades. L’existència d’una població molt majoritàriament de llengua principal catalana, amb poca o nul·la fluïdesa en castellà i amb una forta adhesió a la pròpia identitat, així com la reduïda incidència dels aparells de poder sobre la vida quotidiana de la gent en aquella època, expliquen en bona part la situació. Al llarg de la primera meitat del segle aquest estat de coses va començar a canviar, amb ritmes diferents segons els territoris i els nivells socials, però fins a principis dels anys 50, la capacitat d’atracció de la llengua era encara notòria, almenys en moltes zones del país. Durant aquesta dècada dels 50, tanmateix, es produeix un canvi sociolingüístic considerable i a principis dels 60 ens trobem amb una nova situació, en la qual, de manera generalitzada, les normes de tria lingüística s’han allunyat de les vigents en les llengües plenament consolidades i han esdevingut més favorables al castellà. La repressió anticatalana del període franquista, així com la gran magnitud de la immigració de llengua castellana d’aquells anys i l’aparició dels moderns mitjans de comunicació únicament en castellà, són els principals motius que expliquen aquest canvi. Així, els arribats de fora abans dels anys 50, o els seus fills, sembla que adoptaven majoritàriament el català com a llengua principal, mentre que el nombrós contingent que va arribar en aquesta època i després, ja no va tenir aquest capteniment lingüístic.

2.2 Pel que fa als fenòmens demogràfics

La immigració de llengua castellana arribada els anys 50 i 60 no va tenir només un gran impacte sociolingüístic per la seva magnitud i pels altres motius acabats d’exposar, sinó també perquè els seus integrants van tenir una natalitat més alta que els autòctons durant els primers anys després de la seva arribada. Aquesta diferència de natalitat es va produir sobretot per dues raons: perquè en aquell moment les pautes natalícies eren força més altes a les zones d’origen dels immigrants, bàsicament Andalusia i Castella, que a Catalunya, i perquè els nou vinguts eren molt majoritàriament joves, i per tant en edat de tenir fills, mentre que la població autòctona tenia lògicament una proporció molt més alta de gent gran. Atès que, com s’ha vist, la majoria d’aquells immigrats no va adoptar el català com a llengua principal i per tant com a llengua emprada amb els fills, l’esmentada natalitat diferencial havia de fer necessàriament disminuir els percentatges d’ús del català entre la generació corresponent als fills dels arribats aquells anys..

2.3 El grau actual d’ús

Per aquests motius i d’altres, en el conjunt de Catalunya, els percentatges d’ús del català emprat de manera exclusiva o preferent són actualment lleugerament inferiors al 50 % en la majoria de les principals funcions lingüístiques. Pel que fa concretament a l’ús a la llar, especialment decisiu perquè és on s’efectuen gran part dels intercanvis lingüístics quotidians i on es determina la llengua inicial de les persones, podem veure en el gràfic núm.1 el resultat d’una de les enquestes disponibles més recents.

imatge3.gif

3. Factors positius

3.1 Pel que fa a la capacitat d’atracció

Tot i la minva que ha sofert, la capacitat d’atracció del català s’ha mantingut prou forta com perquè durant les últimes dècades una important minoria dels arribats o dels seus fills hagi adoptat el català en l’ús familiar, com a llengua habitual o en determinades funcions lingüístiques. Aquest fenomen es reflecteix en les dades següents:

a) Entre el conjunt de la població adulta actual de Catalunya, l’ús del català ha augmentat al llarg de la vida de les persones. Tal com es pot veure al gràfic núm. 2, hi ha un 7,5 % de la població que té el català com a llengua habitual mentre que la seva llengua inicial va ser una altra.

imatge4.gif

b) La transmissió lingüística familiar és favorable al català. El gràfic núm. 3 ens mostra que el percentatge de la població de Catalunya que parla català de manera exclusiva o predominant amb els fills és superior en més d’un 10 % al percentatge que el parla o parlava amb els pares.

imatge5.gif

c) A mesura que baixa l’edat va augmentant de manera notable el percentatge de persones de llengua principal castellana que fa un cert ús del català. En el gràfic núm. 4 es pot veure com el percentatge de població que no usa pràcticament mai el català és molt més baix entre el més joves que entre els més grans.

imatge6.gifFont: Vila (2003)

3.2 Pel que fa al fenòmens demogràfics

Un dels fenòmens demogràfics favorables al català més notables és que l’esmentada diferència de natalitat entre autòctons i nouvinguts que es va produir durant un temps després de la gran immigració del tercer quart del segle XX va anar reduint-se posteriorment, de tal forma que probablement va desaparèixer a mitjan dels anys 90. Aquesta evolució, juntament amb el procés de normalització lingüística, deuen ser els motius pels quals s’hagi produït un lent però sostingut augment del percentatge de català com a llengua familiar a mesura que baixa l’edat entre els nascuts a Catalunya des del 1977 al 1992, segons ens indiquen les dades disponibles. En els últims anys, tanmateix, ha tornat a sorgir una natalitat diferencial segons l’origen, ja que bona part de la recent immigració estrangera té una natalitat superior a la de la població instal·lada.


4. Conclusió

Des de la restauració de la Generalitat s’ha fet certament un esforç important en favor del català, sobretot per introduir-lo en els usos institucionals i públics. Però no s’ha aconseguit donar un tomb prou important a la situació com per canviar de manera clara les normes de tria lingüística negatives per a l’ús de la llengua que eren vigents a la fi de la dictadura. Això fa que la situació del català sigui precària. Per superar aquesta estat de coses i assegurar el futur de la llengua cal, per tant, a més de seguir treballant en la millora dels usos institucionals, actuar de manera decidida en favor del canvi de les normes de tria lingüística.


5. Bibliografia

CENTRO DE INVESTIGACIONES SOCIOLÓGICAS (2001). Situación social y política de Cataluña. Estudio 2410. Document trobat a la web del CIS.

DYM (1998b). Enquesta lingüística sobre l’ús oral del català entre la població de Catalunya major de 15 anys. Taules. Volum fotocopiat. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

TORRES, J. (2003). “L’ús oral familiar a Catalunya”, Treballs de Sociolingüística Catalana 17: pàg. 47-76.

VILA, F.X. (2003): “Els usos lingüístics interpersonals no familiars a Catalunya. Estat de la qüestió a començaments del segle XXI”: pàg. 77-158.

Joaquim Torres
Membre del Cercle XXI

Trencar el cercle viciós

Editorial


«La fe sense obres, morta és», deia el clàssic. L’afirmació va com anell al dit a l’hora de parlar de llengües. Una llengua sense obres -una llengua que no es parla- és allò que se sol denominar una llengua morta. Tant se val que sigui venerada com a símbol d’una època esplendorosa, que disposi d’una literatura insigne o que l’estudiïn any rere any molts milions de persones. Sense l’ús quotidià, la llengua s’esvaeix i acaba, si té sort, relegada als llibres d’història. I amb ella, la comunitat que la parlava.

Una llengua no és tan sols un mitjà per comunicar-se: també és el medi, l’entorn comunicatiu en el qual vivim. L’ús quotidià, habitual d’un idioma és el principal estímul perquè els nouvinguts -ja siguin infants que creixen, ja siguin forasters que s’hi instal·len- s’integrin en una comunitat. Sentir-se interpel·lat en un idioma, voler participar en una conversa, tenir ganes de ser un més de la colla, vet aquí les claus per a l’aprenentatge de les llengües. Unes claus que les llengües normalitzades han preservat zelosament, perquè, ras i curt, en depèn la seva supervivencia.

Els parlants de les llengües minoritzades com el català se solen trobar en un trencacolls ben complicat. D’una banda, voldrien veure garantida la possibilitat de viure plenament en català al seu propi territori i assegurar així un futur per a la llengua que vagi més enllà de la mera supervivència. D’una altra, el seu comportament diari posa en entredit aquesta possibilitat i aquest futur. A còpia de dècades i dècades d’imposició, aquests parlants han après la llengua dominant. El poliglotisme no és pas una desgràcia, ben al contrari. Però de la mà de la nova llengua, els parlants de llengües minoritzades han anat assumint insconscientment que ells tenen l’obligació de parlar aquest idioma sempre que «als altres» els convingui. Sovint han interioritzat aquesta obligació fins al punt que la perceben com un impuls intern, propi, que els surt de les entranyes. Arribats en aquest punt, ja ni tan sols s’adonen que aquest comportament és, en bona part, conseqüència d’unes relacions històriques de dominació política.

És així com molts parlants de llengües històricament subordinades s’instal·len en el cercle viciós de la minorització: com que es passen a la llengua dominant «per educació», suprimeixen els estímuls per a l’aprenentatge; com que no hi ha aprenentatge, s’enforteix la idea d’obligació de passar-se a la llengua dominant. I així, de mica en mica, la llengua dominant esdevé el medi i el mitjà per a la integració social, i va desplaçant insensiblement la llengua autòctona fins a fer-la desaparèixer del tot.

Dintre dels territoris de llengua catalana, els mecanismes d’aquest cercle viciós tenen diferents graus d’intensitat i, per tant, de perillositat per a la llengua. En el cas de Catalunya la situació és complexa perquè, tot i que el fenomen hi és present, es troba compensat per diversos factors favorables al català, tal com mostra, entre altres estudis, el recentment aparegut a l’anuari del Grup Català de Sociolingüística, que té per títol “L’ús oral del català: dades, reflexions i propostes”.

Al cercle viciós de la minorització només s’hi pot oposar el cercle virtuós de la recuperació. Cal que el català recuperi posicions no sols com a llengua oficial, sinó com a llengua de carrer, de feina, de colla. Només que un percentatge significatiu de la població s’instal·lés en el català amb la mateixa desimboltura amb què ho fan els molts que viuen instal·lats en el castellà al nostre territori, el context lingüístic es modificaria de manera formidable en favor del català. Tots els analistes estan d’acord que hi ha una immensa capacitat de parlar català soterrada, amagada, rere la pantalla de l’educació. Ens convé fer-la sortir a la llum, perquè només l’ús de la llengua en farà possible la projecció cap a un futur de normalitat

És possible modificar els hàbits i construir un context d’acolliment molt més favorable al català? Certament, es pot fer. Per aconseguir el canvi, ens cal, en primer lloc, ser conscients de la importància del repte. D’aquí que Cercle 21 hagi volgut dedicar aquest monogràfic a la important qüestió de l’ús oral, col·loquial, del català: perquè la situació del català és delicada i s’ha d’actuar des d’ara mateix. Ens cal, en segon lloc, determinació: si per fer una truita cal trencar ous, per canviar la rutina de passar-se a la llengua dominant cal fer un esforç… si més no, fins que l’hàbit consolidi la nova rutina. Ens cal també capacitat de lideratge: el canvi de normes d’ús ha de ser impulsat per una minoria que l’assumirà de manera conscient i el posarà en pràctica sense estridències però amb constància i seguretat per tal que viure en català al nostre país torni a ser normal i natural als ulls de tothom. I finalment, ens cal poder exemplificador, simpatia i capacitat de seducció: un cop obert el camí, seran molts els que seguiran, els uns per convicció, els altres per comoditat, molts simplement per moda, per reflex. Ens cal aconseguir que el canvi de normes d’ús sigui percebut en positiu per la majoria, si no per tothom. Perquè si les llengües són acció i participació social, hem d’aspirar a aconseguir que tots els nostres conciutadans vulguin participar de la llengua pròpia del país.

Cercle XXI