Les actuacions individuals

El paper del professorat. Expericències i opinions de diferents professors

No cal dir que l’actuació del professorat és fonamental, tant la del professorat no-catalanoparlant (que caldria, com hem vist, que esdevingués coneixedor de la llengua pròpia, si més no, a nivell passiu), com del professor catalanoparlant, que és el qui és capaç de fer realitat la presència quotidiana de la llengua catalana a la universitat. Ja hem comentat que per tal de fer general i socialment efectiva, la tasca d’aquests professors caldria afavorir-la per mitjà d’un marc legal més explícit i també amb una implicació més gran de les institucions universitàries, de tal manera que les actuacions conseqüents no puguin ser considerades tal sols el resultat d’una tossuderia o integritat individuals.

Mentre aquest marc general i el suport institucional no sigui encara una realitat, cal reconèixer que la funció del professorat és, no sols important, sinó sovint determinant. Per tal d’ajudar a la consideració matisada d’aquestes actuacions individuals del professorat, aportem uns quants testimonis concrets davant de diferents situacions pràctiques.

Experiències i opinions de diferents professors
Preguntes del qüestionari
1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun alumne – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?

Resposta d’Albert Castellanos (Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició,per exemple, d’algun alumne – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
De moment no m’he trobat mai en aquesta situació. Tots els alumnes que he tingut entenien perfectament el català. En cas que em facin preguntes en castellà, responc en català.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Crec que potser faria falta un protocol d’actuació en aquests casos que no respongui unicament al “sentit comú” del professor. La manca d’aquest protocol quan es produeixen aquestes situacions fa que el professor hagi o bé de renunciar al català a classe o de quedar com el dolent de la pel•licula…

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Que ho vinculés a la qualitat de la seva docència (poder fer-ho millor) i anunciés amb antelació i publicitat (amb col•laboració amb la universitat) la llengua de les seves sessions per tal que tots els alumnes ho poguessin saber prèviament a assistir a les classes.

Resposta de Ramon Piqué (Professor d’Informàtica a Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universtat Autònoma de Barcelona)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun almune – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Els explico que és fàcil seguir en català la matèria de l’assignatura, que jo intentaré parlar més lentament i que si no entenen alguna cosa jo la traduiré al castellà. Igualment si malgrat això s’estimen més seguir les classes en castellà els convido a apuntar-se al grup que hi ha per a no-catalanoparlants. La majoria, però, decideixen continuar en el grup.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
No, en absolut. El marc legal existent és poc clar i crea confusió a l’entorn dels usos lingüístics. És difícil entendre, per exemple, que el català és la llengua oficial de la universitat mentre que el castellà és oficial a nivell d’Estat, situació que genera en casos extrems alguna actitud de rebuig cap a la llengua catalana.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Molta fermesa a l’hora de mantenir l’ús de la llengua com a llengua vehicular del professor, però sense que això es tradueixi en un conflicte amb l’estudiant; és important deixar una sortida a una situació de conflicte com aquesta. Per exemple, insistint en el fet que com a professor t’adaptaràs a nivell particular, a la seva situació, de tal manera que el fet de no conèixer la llengua no ho visqui com una discriminació que pogués influir en els resultats de la l’aprenentatge. Això de vegades implica un tractament especial pel que fa a la relació entre el professor i l’alumne de cerca de complicitat. El que no és massa interessant, al meu parer, és entrar en una discussió amb l’alumne sobre els drets dels uns i dels altres.

Resposta d’Humbert Boada (Catedràtic de Psicología de la Comunicació a la Univeritat de Barcelona)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun almune – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Particularment no he tingut gaires problemes. Els alumnes estrangers s’adapten bé a les meves classes en català, i no solament ara que faig més aviat optatives. Quan feia troncals tampoc hi havia conflicte. Davant d’alguna demanda he respost negativament. D’altres estratègies no les conec, excepte la de fer les classes en anglès que no és mai acceptat per la totalitat. Llavors, en cursos de doctorat reduïts, particularment a la UAB l’única estratègia que acaben imposant els organitzadors és emprar l’espanyol. Es sorprenent la manca de planificació dels responsables acadèmics en aquest camp.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Queda contestat en el paràgraf anterior. Es deixa que el docent vagi a l’aventura. La solució més fàcil és fer les classes en castellà. Em sembla que l’única solució adient és emprar anglès en casos de conflicte, tal com es fa als països nòrdics. D’aquesta manera baixaria de manera notable l’ús del castellà com a llengua franca. En conseqüència anglès hauria de ser condició sine qua non en qualsevol forma d’accés a la Universitat catalana, docents i no docents. Un reciclatge seriós per al personal en actiu seria de desitjar.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Cap suggeriment. Així de fàcil.

Resposta de Màrius Fullana (Professor del Departament de Matemàtica Aplicada de la Universitat Politècnica de València)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun almune – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Ara mateix ho tenim més senzill a l’ETS de Gestió de l’Edificació de la UPV. La normativa de la Universitat diu que el professorat pot donar les classes en la llengua que trie, mentre en els grups de primer estiga garantida la presència de l’espanyol, això sí ha d’explicitar-se en els horaris que es donen al principi de curs a les i els alumnes. La justificació és pels estudiants que vénen de fora dels Països Catalans. Això ha costat molt d’esforç i molta lluita per aconseguir-ho, abans d’aquesta normativa el grup sencer es marcava en “valencià” perquè el professorat no tinguera problemes en emprar la llengua però gairebé ningú la donava en català.
És important fer aquest enquadrament per explicar les estratègies. Malgrat tot això, i acompanyat per deficiències en els programes de matriculació, encara ens trobem amb alumnes que demanen que canviem de llengua. En aquest cas, comence per explicar-los les raons per les quals donem les classes en català, en pla breu, els explique la història del nostre país, la situació de opressió de la nostra llengua, el fet de la recuperació, que dues llengües no poden subsistir en un mateix país per molt temps. Si cal, els faig veure que la nostra llengua no és tan diferent de l’espanyola, que podran seguir-ho, que les matemàtiques són un llenguatge en si i és universal, que els anirà bé per integrar-se en el país, per al treball futur. En tot moment els escolte i intentem que encaixen les seues concepcions a les raons de donar-ho en català. Els dic que els ajudaré, que tenen molta bibliografia en altres llengües, que no cal que parlen, ni escriguen en català, malgrat que estaria bé que ho feren. Bé, tota aquesta argumentació depén una mica de com evolucione la discussió. Al final, la majoria es queden en el grup. Tot i que he tingut algun cas que han canviat de grup, val a dir que en aquest cas la direcció facilita el canvi. Per finalitzar, posaré un exemple d’alumnes mexicans i mexicanes que vaig tenir fa dos anys en una assignatura de lliure elecció que done (Història de la Ciència i la Tecnologia). Ells ja sabien que el grup era en català, malgrat això intentaren que canviara, quan els vaig fer tot el raonament desconeixien tot el que passava al nostre país i van seguir l’assignatura. Val a dir que quan veia que alguna cosa no la seguien els traduïa alguna paraula difícil o, si veia que calia els ho repetia en espanyol.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Pel que he explicat adés són prou favorables. De tota manera, ens cal sempre estar alerta. Per exemple, els descuits sempre són desfavorables a la nostra llengua, la paperassa, retolació, etc., és majoritàriament en espanyol. No hi ha una política de recuperació de la nostra llengua, no hi ha un programa decidit d’incentivació a la docència en català. El primer canvi que caldria fer és la política lingüística: prioritzar la docència en català. És a dir, tendir a fer que la totalitat de la docència siga en català. La política que es fa és la contrària. De fet, pense que la normativa que hi ha no genera problemes perquè la gent que impartim les classes en català som molt minoritaris, un 2 o 3%, mentre que la demanda de docència en català per part de l’alumnat és d’un 25% i el nombre d’alumnes als quals els és indiferent, és molt més alt. Val a dir que hi ha alumnes que tenen problemes quan s’expressen o s’examinen i ho fan en català, en grups que no estan declarats amb docència en català (i més quan cap dels grups és en català i ells o elles han demanat docència en català). Fins i tot, hi ha hagut alguna denúncia com ara en el cas de l’Escola de Gandia. També estem començant a tenir xicotets enfrontaments per la denominació de la llengua a nivell de professorat. El canvi que hauríem de fer és un canvi a nivell de tota la Universitat i va lligat a molts d’altres canvis que ací no és moment d’explicitar però que poden ser motiu d’altres escrits.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
Primer molta serenitat. Després plantejar la lluita amb el recolzament de la resta de companys i companyes i també de l’alumnat. En qualsevol cas, no fer una lluita individual. Així hi ha molts nivells, l’Escola o Facultat, el Departament, la Universitat, la resta d’Universitats; s’ha de donar una resposta segons el nivell de la dificultat i mesurant les forces. Això sí, cal estar sempre alerta i no desistir mai.

Resposta de Josefina Plaixats (professora de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona)

1. Podríeu explicar quines són les estratègies que utilitzeu per tal de mantenir la llengua catalana en l’activitat docent (davant la petició, per exemple, d’algun alumne – Erasmus o no – per a fer-ho en castellà)?
Quan em pregunten si puc fer les classes en castellà la meva resposta és que la meva llengua és el català i que és una de les llengües oficials de la nostra universitat i del nostre país. Immediatament li dic a l’estudiant que això no ha de ser cap problema i que en acabar la classe en parlarem.
En la nostra conversa els dic que dedicaré les meves hores de tutoria setmanals a explicar, al meu despatx, el contingut de les classes de la setmana. Ens posem d’acord per al dia i l’hora per tal de no interrompre altres activitats dels estudiants i així successivament cada setmana durant el semestre. Al mateix temps els animo a aprendre una nova llengua, el català, i els informo dels recursos disponibles que existeixen a la nostra universitat, tot i que normalment ja en tenen informació prèvia.
Aquesta estratègia sempre m’ha donat resultats excel•lents tant des del punt de vista acadèmic i lingüístic com personal.

2. Considereu que les condicions institucionals de l’entorn (marc legal, reglaments universitaris etc.) són suficients per a ajudar-vos en el manteniment de la llengua? Quins canvis favorables caldria demanar?
Penso que les condicions són encara insuficients malgrat que han millorat recentment en algunes de les universitats catalanes, però sovint el professor es troba en una situació d’indefensió perquè no hi ha reglamentació suficient i no té la percepció de que té el recolzament de la institució.
La Universitat com a institució hauria de fer palès com a fet natural i normal l’ús del català en la docència.
Es necessari informar als futurs estudiants del fet que bona part de la docència pot ser en català però que rebran el suport necessari.
Cal informar al professorat que és absolutament legítim impartir la docència en català sota l’empara de la institució universitària.

3. Què recomanaríeu a un professor que volgués mantenir la llengua catalana en la docència, davant les dificultats amb què pugui topar en l’exercici d’aquest dret lingüístic?
De moment li recomanaria que provés de fer el que s’ha esmentat en la resposta de la pregunta número 1. Cal assenyalar que generalment desprès de sis – vuit setmanes d’aplicar aquesta estratègia la freqüència de trobades a les hores de tutoria disminueix i es converteix en resolució de dubtes.

______________________________________________________________

El paper de l’alumnat. Opinions i comentaris d’associacions d’estudiants

La presència d’estudiants catalanoparlants actius és l’altra cara de la moneda. La seva funció principal és establir el marc social regular per a l’ús habitual de la llengua en els diferents àmbits.

D’altra banda, són també els estudiants i les estudiantes, les persones que nodreixen fonamentalment les activitats del voluntariat lingüístic i de les diferents actuacions d’acolliment dels estudiants no-catalanoparlants.

Ajudar en el desenvolupament d’aquestes activitats amb suports no sols econòmics sinó també en els discursos institucionals, és una obligació de les universitats.

Adjuntem diferents entrevistes que ens posen en coneixement de diferents experiències.

Opinions i comentaris de diferents associacions d’estudiants

Adjuntem les respostes al qüestionari que ens han fet arribar la Coordinadora del Voluntariat Lingüístic de la Univeritat Rovira i Virgili, la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC) i l’ Associació d’Estudiants Progressistes (AEP).
Preguntes del qüestionari

1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Resposta de la Coordinadora del Voluntariat Lingüístic de la Univeritat Rovira i Virgili 1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

Ús oral: Molts professors continuen fent classes en espanyol i molts que les fan en català es canvien de llengua si només una persona (normalment Erasmus) els diu que no els entén.

Ús oral entre els estudiants: depèn molt de la carrera (la majoria, però, no practiquen el bilingüisme passiu).

Edició de llibres acadèmics: molts professors catalanoparlants quan han d’escriure els seus llibres ho fan en espanyol o en anglès.

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

Evidentment, cal informar els estudiants de mobilitat de manera precisa i no donar la informació ambigua que des de moltes oficines de relacions internacionals s’està donant; i quan aquests estudiants arriben, oferir-los cursos de català de manera immediata.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

Cal motivar-los de manera no imperativa. Promoure la llengua com una manera d’integrar-se millor a la ciutat on hauran de viure durant uns mesos i fer-ho sempre amb exemples contrastables.

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

Des del meu punt de vista, caldria que la llengua catalana, com passa en l’ensenyament secundari, fos la llengua oficial, perquè la regulació que fa l’article 22 de la Llei de Política Lingüística és ambigua i al final, des del meu punt de vista, sempre acaba afavorint la llengua espanyola.

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Primer, que les institucions tinguessin clar quina política volen seguir; i després, més finançament per poder crear nous recursos adaptats a perfils concrets i per poder organitzar més cursos de català.

Resposta de la Plataforma per la Llengua
1) Quines mancances principals veus en la situació dela llengua catalana a la Universitat?

De dificultats en veiem diverses. En algunes especialitats, per exemple dret, encara no s’ha aconseguit trencar inèrcies de temps passat i la castellanització encara és patent en tots els àmbits, de tal manera que la llengua catalana hi ocupa un lloc poc destacat. El problema principal és que fins i tot els nous titulats surten de la universitat amb mancances lingüístiques que els dificulten poder exercir amb normalitat lingüística.Des de la universitat i des de l’administració cal potenciar l’ús del català per part dels professors. No n’hi ha prou amb el fet que els docents obtinguin títols de llengua catalana; s’ha d’aconseguir que en realitat la utilitzin a classe. Si això s’ha de fer a base d’inspeccions o a base d’incentius laborals, no ho sabem.

També pel que fa al professorat, amb relació als estudiants d’intercanvi, es detecta una manca de conscienciació. Cal que el professor tingui molt clars els motius pels quals no ha de deixar d’impartir una classe en català. Potser cal que la Universitat passi una mena d'”instruccions” sobre com actuar/respondre quan un estudiant d’intercanvi demana un canvi d’idioma a classe. Així els estudiants detectarien una coherència dins la Universitat, el professor tindria una guia sobre com respondre i alhora se sentiria més protegit políticament. Es detecta també la mancança en l’àmbit de les publicacions, sovint, fins i tot des d’universitats catalanes que defensen el català en els seus estatuts es prioritza la publicació de bibliografia en castellà per davant del català. Cal que les universitats gaudeixin d’un servei de traducció i correcció eficient i sistemàtic.

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

Un cop han triat les universitats dels Països Catalans, els estudiants han de rebre a casa i per part dels seus responsables d’intercanvi informació i recomanacions no només sobre la llengua, sinó de la nostra situació geopolítica peculiar. Actualment ja en reben molta, cal que la rebin efectivament. I si cal recomanar-los venir un mes abans a fer un curs de català, assegurar-se que ho compleixen.

Un cop els estudiants arriben aquí, l’única solució efectiva és que la gent nouvinguda trobi una resposta coherent quan arriba a les nostres universitats. Coherent quant a continguts i també quant a impartició. És a dir, que la resposta sigui sempre dins les mateixes línies, sigui la universitat que sigui, i per part de tots els professors. Haurien d’existir cursos de llengua i cultura catalanes obligatoris o tan recomanats que tots els estudiants d’intercanvi acabessin seguint, com es fa ja en alguns països europeus.

Aquestes cursets haurien de portar a una comprensió de la llengua i a un coneixement bàsic de la nostra situació històrica, cultural, i política. En aquests cursos considerem prioritari que els estudiants d’intercanvi ampliïn els coneixements sobre Catalunya i la seva realitat; per tant, si s’escau, es podria recórrer a diversos idiomes. Haurien de valdre com a crèdits universitaris. Aquesta proposta és vàlida tant pels estudiants de l’estat com pels de la resta de països.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement -actiu o passiu- de la llengua catalana?

L’argument més convincent és sempre el de la necessitat, que vegin que el català els és necessari per estudiar i viure a casa nostra. I aquest hauria de ser l’objectiu final.Mentre això no és una realitat, però, en primer lloc cal que coneguin coses que alguns potser desconeixen com que el català és la vuitena llengua de la Unió europea en nombre de parlants, que és la 70a llengua en internet de les 6.000 mundials, que té una literatura,i que la situació en què es troba és fruit d’una història anòmala.

En segon lloc, que entenguin que el català és la llengua habitual dels estudiants catalans, i que les classes en català constitueixen un dret que se’ls ha de respectar. A més a més, el català és un valor afegit, una font de riquesa i de cultura que cal que emprin. Malgrat tot, en català hi ha moltes obres i informació que els pot ser útil, i això també en pot ser un argument. Comparar la situació catalana amb les situacions lingüístiques d’altres punts d’Europa i del món pot ajudar a treballar per a aquests objectius. Es podrien potenciar les activitats lúdiques que tradicionalment s’organitzen per als Erasmus, en català. Intercanvis, projeccions de cinema, teatre i altres activitats culturals, sempre en català.

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris? Principalment canvis a nivell de reglaments com el que hem comentat abans, perquè entendre el català sigui prescriptiu. És imprescindible també exigir als professors un grau de coneixement en llengua catalana com a condició per tal de poder exercir i assegurar-se que la utilitzen sempre que la seva assignatura consta com a impartida en català als horaris.

Creiem necessari també assegurar que totes les assignatures de primer i segon cicle, i totes les possibles de tercer cicle puguin ser impartides com a mínim en llengua catalana. Cal treballar també el context, especialment que tots els serveis de la universitats estiguin en català, siguin directes o de concessions; per exemple, que tots els productes venuts als bars i a les màquines expenedores hagin d’estar en català (després d’haver-ho estudiat, vam arribar a la conclusió que això era jurídicament possible).

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Creiem principalment que cal prioritzar els temes següent: assegurar que els professors hagin d’entendre com a mínim la llengua catalana, la necessitat d’impartir assignatures als alumnes nouvinguts, i la realització de campanyes entre els estudiants per tal que no es canviïn de llengua, entenent la llengua catalana com a llengua d’acollida, enriquidora, com a valor afegit. Per tot això cal que tant el context com els models públics fornits a dins de la universitat siguin en català com a expressió d’una cosa totalment normal. 

Resposta de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans 1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

Les mancances lingüístiques, més o menys aguditzades segons la facultat, són la conseqüència lògica de la situació de disglòssia en la que ens trobem. Des de la CEPC, no direm que la llengua està en perill d’extinció imminent a les aules -tot i considerar que patim un procés de substitució lingüística-, però si que queda lluny de ser la llengua vehicular, tot i que ens vulguin fer veure el contrari a base de retolar els campus en català. D’exemples en tenim uns quants: Tenim assignatures en català i en castellà, però sempre que hi ha algun conflicte lingüístic (estudiant de fora dels Països Catalans que demana fer classes en castellà perquè no entén el català; professorat que canvia la llengua en la qual està prevista l’assignatura sense motiu aparent) és en detriment del català, sempre sota els viciats principis de la “tolerancia” i el de “las lenguas son para entendernos”.

Relacionat amb la docència, un altre aspecte a destacar són els fons bibliogràfics. A moltes de les nostres facultats els materials bibliogràfics en català són escassos, sigui per manca d’implicació de professorat i equip rectoral de torn, sigui per la manca d’implicació de les editorials que consideren econòmicament poc rentable l’edició de materials en llengua catalana. Si observem els cursos de postgraus, directament ja veiem com el castellà és la llengua més utilitzada pel fet que són estudiants foranis els que financen aquests cursos amb les seves inscripcions.

Sobre l’ús social de la llengua als campus, ens podem trobar amb l’autoodi de molts catalans i catalanes de canviar de llengua en funció de la del seu interlocutor, complex present dins i fora de les nostres universitats, d’altra banda.

En definitiva, una situació que cal emmarcar en el context que vivim, i que en el cas de les aules pot aguditzar-se amb el progressiu desplegament del Distrito Único, l’adaptació de les universitats a les directrius del Procés de Bolonya i amb uns estatuts universitaris absolutament insuficients, per ambigus i poc decidits, en matèria lingüística.

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

De mesures concretes n’hi ha unes quantes, moltes d’aplicables amb l’actual ordenament jurídic, en el cas del Principat. Unes són de caràcter més social i altres suposen legislar. Per exemple, exigir al professorat l’acreditació del model C de coneixement de la llengua catalana i donar un temps d’adaptació al professorat per obtenir-lo amb les facilitats que calgui (oferir cursos gratuïts). Lligat amb això, doncs exigir plans d’estudis on qualsevol estudiant pugui diplomar-se o llicenciar-se en català, independentment de l’oferta en llengua castellana.

A dia d’avui, però, el més important és donar a conèixer als estudiants de fora (siguin de Málaga o de Reikjavik) que si vénen a estudiar a les universitats catalanes es trobaran que s’hi fa docència en català. Això avui es fa de manera testimonial i assegurant que la llengua no suposarà cap problema (sigui el DURSI, siguin els vice-rectorats de torn de les universitats), tot plegat perquè sota els criteris mercantilistes amb els quals funciona la gestió de la universitat -criteris en augment d’altra banda- la llengua catalana esdevé un cost i no pas una riquesa a preservar. En aquest aspecte, també és important tenir present com els erasmus mateixos són conscients, a través del boca orella en origen, de que tot i que se’ls avisi de l’existència del català sàpiguen que per experiència pressionant una mica s’aconsegueix el canvi de llengua a classe. Evidentment, són actituds de tipus individual.

Una altra opció, lògica en un estat suposadament plurinacional, és donar la possibilitat a la gent de la resta de l’Estat a aprendre català -una llengua llatina “assequible” a més a més -, per a tota aquella gent interessada en venir algun dia als Països Catalans. I evidentment, oferir cursos gratuïts de català per part de les administracions.

Ara, a banda d’aquestes mesures, la nostra militància per la llengua, i pels altres temes, és individual i diària. Cal prendre part en tots aquests conflictes lingüístics a les aules, sempre de forma constructiva: Hem d’exigir l’ús de la llengua en el poc marge que sovint tenim (dret a fer els exàmens en català, dret lingüístic pel que fa a la llengua en què es dóna una assignatura mantenint la que consta a la guia de l’estudiant); i quan s’entri en conflictes amb persones que no entenen la llengua, provar d’arribar a consensos (oferir-los apunts en castellà, tutories amb el professor a banda de la classe…però mantenir la docència en català). Aquesta actitud militant, de visualitzar i provar de solucionar un conflicte, on segur que tots i totes ens hi hem trobat algun cop, és evidentment la més efectiva a mitjà o llarg termini.

Tot i això, la veritable mesura és poder decidir com a poble sobirà, sense complexos, ja que competir amb una llengua com la castellana amb un estat fort i 300 milions de persones darrere és com clavar-se cops de cap contra la paret.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneixement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

Ras i curt, que és una llengua com qualsevol altra i que és la llengua autòctona de les persones que vivim i treballem als Països Catalans, que tenim uns trets culturals propis, ni millors ni pitjors, i que per nosaltres la llengua n’és segurament la màxima expressió. En tot cas, és evident que la sensibilització és millor que la coerció, i aquí podem entrar amb tot l’argumentari de recorregut històric de la nostra llengua i a nivell més pràctic, les facilitats que li suposa a qualsevol persona, a la llarga, conèixer el nostre idioma en les seves relacions socials o laborals.

El coneixement passiu, però, és la punta de llança de cara al coneixement actiu: Comprendre la nostra postura de voler viure plenament en català, de viure en una situació de disglòssia, és un acte de respecte que diu molt de les persones; l’ús de la llengua aleshores vindrà donada

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

Els canvis legals efectius, sense dubte, passen per la independència. Ni vivim ni viurem dins d’un estat plurinacional (per no parlar de l’estat francès), i la Història, en aquest aspecte, ha sigut molt clara com per poder tenir perspectives de canvi. És important comentar això ja que tota reforma radical del panorama lingüístic xoca amb l’ordenament jurídic (a banda de la marginal extrema dreta disfressada de progressista coneguda per la seva política de querella rere querella). No pot ser que els reglaments d’usos lingüístics agosarats, les lleis de política lingüística, la regulació de la llengua a la LUC o als posteriors estatuts es facin directament descafeïnats per la por als recursos al Tribunal Constitucional, que tot i aquest fre de mà acaben sent-hi.

A banda, doncs, de mesures com les comentades anteriorment, és tant o més important vetllar pel seu compliment. Respecte a la llengua i l’educació, doncs no serveix de res estipular que el català és la llengua pròpia de la universitat si després es contracten professors castellanoparlants per motius econòmics i no pas acadèmics, s’usa el castellà per captar estudiants de fora (amb fort poder adquisitiu, que atorguen prestigi al centre) com ara en els postgraus o doctorats, o s’edita material en castellà; no serveix de res que tinguem un programa pioner com el d’immigració lingüística a les escoles, si després no es compleix

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Com dèiem, a banda de les mesures legals, cal sobretot potenciar la sensibilització, sigui des de la comunitat universitària, sigui des d’organitzacions d’estudiants com ara la nostra, sigui per part d’entitats culturals. A nivell general és vital guanyar-se les noves fornades migratòries (característiques dels Països Catalans d’altra banda) amb polítiques d’integració decidides, això és, amb els recursos necessaris.

Per la nostra part, darrerament hem tractat diverses línies de treball relacionades amb la llengua, destinades sobretot a difondre la nostra realitat als estudiants de fora dels Països Catalans (a través de nosaltres mateixos, lluitant sense èxit perquè fossin els rectorats o l’administració qui se’n fés càrrec); considerem que és prioritari degut a les vertiginoses reformes dels sistemes educatius lligades a aquesta etapa de globalització neoliberal en què ens trobem immersos, i de greus reformes en l’aspecte social com venim denunciant i de retruc, també culturals i lingüístiques. I per tot això, cal que siguem la gent més conscienciada qui donem una empenta a tota aquella gent recelosa de prendre una actitud decidida com la que falta a la classe política o als òrgans rectors; i en cas de no ser possible, doncs en bastir alternatives a aquests que actuïn en consonància.

D’altra banda, una feina més de formigueta passa per l’actitud militant de tots i totes, treure’ns el complex d’autoodi i també, a l’altre extrem, per arraconar el discurs racista que a vegades es desprèn de determinades persones a l’hora de defensar la llengua. Cal guanyar-se la gent, cal donar-li motius per a fer el pas i això no pot passar de cap manera per l’actitud de rebuig

Resposta de l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) 1) Quines mancances principals veus en la situació de la llengua catalana a la Universitat?

Considero que la mancança principal pel que fa a la situació de la llengua en la Universitat es concentra en l’edició de material acadèmic.

En altres aspectes com l’ús dels professors o alumnes considero que la situació no és preocupant

2) Quines mesures concretes creus que caldria prendre per tal de redreçar la situació?

Considero totalment bàsic que s’informi als estudiants estrangers de la realitat llingüística de Catalunya com a principi mínim d’assegurar la seva bona adaptació i integració. D’altra banda, el coneixement que la resta de l’Estat té avui en dia continua sent insuficient i deficient. Sens dubte el currículum dels estudis obligatoris hauria d’incloure un coneixement sobre la totalitat del territori que actualment conformen l’estat i també la realitat lingüística que es viu en cada zona.

També considero que les facilitats per aprendre a les universitats d’avegades no són suficients.

3) Quins arguments poden acostar els estudiants no-catalanoparlants al coneuxement –actiu o passiu- de la llengua catalana?

Al coneixement actiu porta una mentalitat oberta que compren que la llengua catalana és un signe d’identitat cultural molt fort que cal respectar i compartir ja que també és un enriquiment personal.

4) Quins canvis generals -en les lleis, en els reglaments etc.- creus que serien necessaris?

No crec que els canvis hagin de venir per reglaments, sinó per recolzaments pràctics que donin les eines necessàries per tal que tots i totes ens puguem expressar en la llengua que vulguem, no per incapacitat d’expressar-nos en una altra sinó per decisió personal.

5) Quines prioritats caldrien en l’activitat de mobilització i conscienciació?

Informació als i les estudiants que es mobilitzen sobre la realitat social/ política i també lingüística del país.

Beques per fer accessible aquest mobilitat a tots i totes.

Recursos pràctics accessibles per tots i totes per tal de garantir la integració en la Universitat i l’entorn social que acull.

Carles Biosca, Carles Castellanos, Marta Estella

Dades i consideracions generals

Punt de partida

Podem remarcar dos aspectes fonamentals que, segons diferents analistes cal prendre en consideració, en l’anàlisi de la situació. a) D’una banda, cal tenir en compte el marc sociolingüístic general, que és definit pel marc polític i legal en què es troba immersa la llengua catalana, i les tendències que se’n deriven.

  1. b) I, en segon lloc, el marc sociolingüístic universitari i les tendències generals de la política lingüística en aquest àmbit.

……………

  1. a) Desenvoluparem, tot seguit, alguns dels aspectes més remarcables del marc sociolingüístic general.

Si ens cenyim a les aportacions de Turull, a l’annex II d’aquest butlletí, cal considerar, entre les causes de la situació d’incertesa del català des del punt de vista sociolingüístic, la política lingüística estatal, com a “primera força causant” negativa pel que fa a la normalització social del català. Malgrat tot, mentre el marc general no es pugui modificar substancialment és possible d’emprendre diferents mesures tendents a la normalització.

Bofarull, al document inclòs també a l’annex II, remarca d’altra banda, diferents aspectes positius i negatius de la situació sociolingüística general.  Com a aspectes positius recorda, per exemple, la generalització del coneixement de la llengua (si més no, al Principat de Catalunya), la persistència de la transmissió intergeneracional de la llengua (en zones importants del territori), el manteniment d’un cert prestigi social de la llengua amb la introducció a les noves tecnologies,  l’existència d’institucions representatives pròpies  etc,  aspectes que permeten fonamentar una política lingüística sobre unes bases mínimes.

Però, al costat d’aquests aspectes positius, Bofarull exposa un seguit d’aspectes negatius que amenacen el procés de normalització de la llengua catalana, com són el marc estructural i polític advers ja esmentat, la reculada de la llengua entre la joventut i en les zones urbanes (disposició social que dibuixa una tendència negativa prou remarcable), la persistència encara d’aquella norma d’ús que tendeix a fer que el catalanoparlant s’adapti a les llengües dominants, la conscienciació i la mobilització escasses i segurament insuficients, etc.

No ens entretindrem en més detalls que ja són exposats per menut en els documents d’anàlisi general que adjuntem. Retindrem, tan sols, que la situació present permet un rellançament de la normalització, fonamentat en dues mesures: la reflexió sobre els criteris i els mitjans; i la relegitimació del discurs, dues mesures que es complementen mútuament.

  1. b) Pel que fa al marc sociolingüístic universitari cal, d’entrada, constatar diferents evidències principals. De manera general, es pot observar, d’una manera prou clara, l’esgotament de la política lingüística universitària actual, que apareix com a incapaç d’afrontar els reptes del moment, concretament els derivats de la mobilitat creixent d’estudiants i professors i de la internacionalització dels estudis, especialment en els cicles superiors.

Turull remarca la importància que podria tenir introduir el debat sobre una “tercera llengua”, cosa que podria incidir en un replantejament de les funcions assignades a les llengües en presència. L’aplicació correcta del mutilingüisme podria servir com a element d’un replantejament a fons de les funcions, tot resituant la funció de la llengua catalana.

Bofarull, per la seva banda, assenyala la conveniència de superar l’”estratègia productiva” de la política lingüística a les universitats (fonamentada en la producció creixent de materials), per mitjà d’una estratègia reguladora més ben definida i portada amb més convicció que l’actual (excessivament tímida i indecisa i indefinida).

Tot plegat palesa la necessitat d’establir uns fonaments més sòlids per a la política lingüística universitària. Sintetitzarem, tan sols, tres elements que poden anar en el sentit d’una estratègia renovada de normalització lingüística en l’àmbit universitari:

  1. La funció de la universitat en la normalització social de la llengua
  2. Les actuacions principals
  3. Els instruments fonamentals

1. La funció de la universitat en la normalització social de la llengua

La reflexió fonamental que pot donar força a un rellançament de la política lingüística a la universitat que vagi acompanyada d’una relegitimació és, sens dubte, la reflexió entorn de la funció de la universitat en la normalització social de la llengua.

Convé, doncs, primer de tot aclarir quina és la universitat que cal promoure des del punt de vista lingüístic; i per a avançar en aquest sentit convé distingir sobretot entre dues funcions ben diferenciades de la universitat: entre la incidència en la pròpia societat (com a organisme formador de persones que han d’incidir en una realitat concreta); i la projecció exterior (pel fet que l’intercanvi general de coneixements tendeix, per la seva mateixa naturalesa, a fer-se universal). Convé, doncs, situar aquesta dualitat – que no és incompatible – entre incidència social i universalitat; entre identitat i obertura.

La primera funció reclama partir d’una identificació clara de la societat de referència; i la segona funció està relacionada de manera immediata amb la mobilitat internacional de professors i d’estudiants. Es tracta d’una dualitat que existeix d’ençà que la universitat és universitat i que genera una certa tensió que és en general conciliable, com hem apuntat, però que pot esdevenir conflictiva en els casos en què la societat de referència no està ben definida, especialment en un moment en què la confrontació entre l’àmbit del que és local i l’àmbit del que és global demana una nova delimitació.

En el nostre cas, la confusió bàsica és conseqüència de la manca de distinció entre dos àmbits, l’estatal i el cultural-nacional. Tot i que existeix un consens generalitzat al si de la intel·lectualitat catalana a distingir entre l’àmbit polític que correspon a l’estat (estats espanyol i francès, com a més importants en el nostre cas) i l’àmbit lingüístic i cultural (l’àrea lingüística catalana), les inèrcies i pereses intel·lectuals fan que, a la pràctica, hi hagi una gran indeterminació a l’hora d’identificar l’àrea social de referència.

Si ens limitem a l’anàlisi lingüística i cultural la societat de referència de les universitats catalanes és l’àrea lingüística catalana. Si aquesta identificació elemental no es produeix, no sols la llengua i la cultura catalanes es troben mancades de la seva institució bàsica de formació i de recerca, sinó que les universitats no acaben de trobar el seu rumb i naveguen a la deriva en una indeterminació que perjudica tant el seu arrelament com la seva projecció internacional.

Independentment, doncs, del grau d’acceptació de què pugui ésser objecte la idea de Països Catalans i del seu reconeixement, o no, com a comunitat nacional, és imprescindible que les universitats catalanes es reconeguin en funció de la seva comunitat cultural i lingüística. Aquesta identificació és bàsica per tal de poder estructurar una política lingüística plurilingüe que sigui capaç de fer compatible la funció social formadora amb l’intercanvi internacional.

Un inici important en aquest sentit del reconeixement de la pròpia àrea lingüística el constitueix l’Institut Joan Lluís Vives, organisme de coordinació amb un funcionament regular i positiu. Caldria no sols que aquest organisme tingués un suport més ampli i explícit (en el suport conjunt a una política de publicacions normalitzadora, per exemple) sinó que les diferents universitats avancessin també, cadascuna pel seu compte, en una identificació molt més clara i explícita.

Pel que fa a la projecció exterior, una primera observació a fer hauria de considerar l’orientació geogràfica de les relacions internacionals de les universitats, sens dubte d’una banda excessivament polaritzades vers el món anglosaxó i d’altra banda integrades de manera quasi-exclusivista dins l’espai universitari hispanoamericà. Una bona planificació hauria de diversificar, de manera més enraonada, aquestes relacions la qual cosa marcaria també uns criteris de selecció de les llengües de comunicació internacional.

L’equilibri òptim entre la funció social o comunitària de la universitat i la funció de connexió internacional només es pot aconseguir mitjançant una clarificació dels criteris que regeixen cadascuna d’aquestes funcions i la consideració dels diferents cicles d’estudis més orientats a cadascuna.

Des d’un punt de vista general és evident que cal distingir entre els cicles fonamentals de l’ensenyament, orientats a la formació dels estudiants en la seva capacitació professional bàsica i, relacionats per tant més a la funció social de la universitat; i el cicle (o cicles) superiors, orientats més vers la recerca i els treballs i estudis especialitzats, molt més dependents dels intercanvis internacionals. Tot i així, és evident que no es pot simplificar, pel fet palès que la capacitació es completa realment al llarg també dels cicles superiors i perquè, en alguna mesura, els intercanvis s’estenen al llarg dels cicles fonamentals (intercanvis d’alumnes i de professors, lliçons de professors visitants, congressos etc.).

Deixem, però, apuntada la necessitat d’aquesta diferenciació general entre aquestes dues fases (fonamental i superior) de l’ensenyament universitari, perquè ens servirà per a esbossar algunes propostes més endavant.

En l’aspecte de la clarificació de les dues funcions que hem assenyalat, convé ara recordar finalment algunes consideracions apuntades pel treball de Jordi Muñoz i Joan Font aplegat als annexos d’aquest butlletí, on es remarquen alguns dels condicionaments de la globalització econòmica actual. La consecució d’una solució equilibrada entre els dos àmbits presos en consideració, només serà possible si la universitat catalana és capaç de mantenir les seves funcions sense fer-se esclava dels interessos purament i rasament mercantils.

A favor de la funció social de la universitat com a institució arrelada a una llengua pròpia, cal remarcar la singularitat que aquest fet aporta al si de l’espai universitari europeu, progressivament homogeneïtzat. L’ús de la llengua pròpia esdevé un tret diferenciador important i podria portar també a incidir en la recerca acadèmica sobre experiències de gestió del multilingüisme, aspecte en el qual les universitats de llengua catalana i la societat en què es troben inserides poden aportar actuacions i programes remarcables. L’adquisició de la llengua catalana pot ésser presentada com un valor afegit.

D’una banda, convé que la universitat imparteixi els seus ensenyaments i desenvolupi la seva recerca, no solament orientant-se vers la simple rendibilitat de cursos i de treballs, sinó tenint en compte les necessitats econòmiques i també socials i culturals del país (de la seva àrea natural). I d’altra banda, convé també que seleccioni les seves relacions interculturals atenent no tant als interessos uniformitzadors dels Estats, sinó d’acord amb les necessitats de la societat de la qual és la seva màxima representació acadèmica.  En aquest sentit recomanem altra volta la lectura del treball de Muñoz i Font esmentat, el qual introdueix propostes concretes interessants que caldria prendre en consideració.

Les conseqüències d’aquestes consideracions són fonamentals i haurien de portar a una orientació progressiva de les universitats de l’àrea cultural i lingüística catalana  sense alienació, és a dir, autocentrada, tal com correspon a unes funcions universitàries normalitzades. Sense aquesta normalització de les funcions de les universitats, el lliscament cap al pendent de la rendibilitat a curt termini serà inevitable i el divorci entre universitat i societat no farà més que accentuar els factors de crisi de la institució. A més, la indefinició en les mesures universitàries d’internacionalització, no fa altra cosa que generar falses expectatives en estudiants i professors no catalanoparlants tot provocant reaccions de rebuig que s’oposen els objectius d’expansió recercats.

Mentre aquesta normalització va madurant caldria introduir alguns criteris reguladors dels usos lingüístics d’acord amb les funcions i cicles que hem esmentat. L’estudi de diferents experiències d’universitats europees (v. annex III), les quals mantenen un equilibri prou ponderat entre l’enfortiment de la llengua i la cultura pròpies, i els usos d’altres llengües de relació internacional.

Un primer criteri a adoptar hauria de determinar uns percentatges suficients en l’ús de la llengua pròpia: als cicles fonamentals, fóra convenient, per exemple, un ús de la llengua pròpia àmpliament majoritari. I en els cicles superiors aquest percentatge podria oscil·lar dins unes xifres equilibrades d’ús de la llengua pròpia i d’altres llengües, procurant de mantenir-se dins la majoria. Sempre caldria assegurar la possibilitat que l’estudiant pugui seguir tots els seus estudis fonamentals en llengua catalana; es tracta no sols d’una condició per a garantir la presència social de la llengua sinó també de la necessitat de no excloure la llengua catalana de cap àmbit de conreu acadèmic.

2. Les actuacions principals

Diferents estudis sociolingüístics han remarcat la necessitat d’una estratègia combinada, els diferents elements de la qual es podrien resumir fonamentalment en el marc legal, en la sensibilització i en la informació.

Es parteix de la constatació del marc legal no és l’adequat, tant el marc dels referents legals fonamentals (que s’han descrit com a no-igualitaris), com en la legislació universitària (que hom ha assenyalat com a insuficient i imprecisa).

A les zones més favorables a la  normalització de la llengua catalana (la Comunitat Autònoma de Catalunya) les lleis que afecten els usos lingüístics a la universitat es basen en aquesta doble consideració: a) El català és la llengua oficial de la Universitat. b) La llengua d’ús del professor depèn d’ell sol.

Així podem considerar que el català és alhora llengua oficial de la Universitat i també llengua pròpia de l’ensenyament d’acord amb el marc legal general. Però aquest fet contrasta amb la pràctica de deixar l’elecció de la llengua al criteri individual del professor.

És evident que entre aquesta limitació i les exigències d’alguns estudiants en el sentit de fer abandonar al professor la llengua catalana, pot portar –porta, a la pràctica– a una restricció dràstica de l’ús de la nostra llengua. Tal com remarca Bofarull cal insistir en la regulació. Sense entrar en aquest document en detalls, assenyalem que caldria establir diferents condicions concretes:

– Regular els percentatges de presència del català a les diferents àrees. Caldria arribar a precisar amb un cert detall, més enllà de la distinció entre cicles fonamentals i cicles superiors. Cal tenir clar que els percentatges que hem apuntat més amunt han de ser tan sols presos com a referències genèriques indicatives i que convindria arribar a una determinació ben precisa i concreta, tant a nivells generals com a cada universitat.

– Regular l’ús de llengües per part dels professors, d’acord amb els índexs que s’hagin establert i exigint el nivell de coneixement de la llengua catalana segons els diferents casos (expressió oral i escrita en casos d’estades d’una llargada de més d’un any, coneixement passiu en cursos regulars però per a períodes més breus etc). Aquesta exigència deriva de l’objectiu normalitzador que, tal com ja hem assenyalat, és, d’una banda, garantir els nivells de presència del català en la tasca docent, i d’altra banda, no bloquejar en cap cas l’expressió en llengua catalana per part de l’estudiant. El document esmentat de Muñoz i Font introdueix propostes concretes interessants que caldria prendre en consideració.

D’altres aspectes legals haurien de ser presos també en consideració, com les mesures adequades davant disposicions que instauren el districte universitari únic, sense tenir en compte l’existència de diferents àmbits lingüístics al si de l’Estat espanyol. Tal com assenyala encertadament el document esmentat més amunt, cal exigir que aquesta disposició legal vagi acompanyada, per exemple, de mesures que aportin la cultura lingüística necessària a les persones que s’han de desplaçar a una altra àrea lingüística, oferint als instituts d’ensenyament d’arreu de l’Estat espanyol assignatures optatives de batxillerat per al coneixement de les altres llengües que poden trobar en els seus desplaçaments acadèmics.

Finalment, cal considerar que l’anàlisi de la legislació vigent hauria de portar a preses de posició pertinents en cada cas. Com és sabut, l’estatut de la llengua pròpia de què la llengua catalana gaudeix en una part del seu territori, permet un desenvolupament positiu del nou marc legal que caldria desenvolupar a fons.

La sensibilització de professors i estudiants és una tasca fonamental que és doble: adreçada a professors i estudiants catalanòfons; i a professors i estudiants no-catalanòfons. Cal partir de la idea que professors i estudiants són agents determinants en les usos lingüístics; és per això que no n’hi hauria prou amb perseguir un nivell de consciència elevat i una voluntat de posar les condicions pràctiques perquè  la llengua catalana esdevingui una llengua d’ús en la proporció suficient que correspongui a cada cas, sinó que caldrà que la legislació i el marc institucional protegeixin els usos lingüístics positius.

L’orientació ha d’ésser, per a cada situació, l’adequada, tal com les experiències ja endegades ho demostren prou. Cal, així, aconseguir, a grans trets, de la població catalanòfona que assumeixi sense tensió el fet de ser el fonament natural de l’ús de la llengua a la universitat. Totes les disposicions legals i administratives han de contribuir a facilitar aquest paper, incloent-hi el foment d’una nova consciència legitimadora de l’ús normal de la llengua en les universitats de l’àrea lingüística catalana.

D’altra banda, la població no-catalanòfona s’hauria de concebre no pas com una categoria estàtica sinó en evolució, de tal manera que hauria de quedar regularment reduïda a la “població en trànsit”. En aquest cas, totes les disposicions legals i administratives han de contribuir a facilitar l’acceptació i l’aprenentatge de la llengua d’una manera fàcil i natural. D’entrada, caldria que hagués rebut la informació adequada de la realitat lingüística de les nostres universitats i del procés de normalització en curs, tot procurant atreure el seu interès i la seva simpatia. Un cop arribats a la universitat en qüestió, el visitant (professor o estudiant) hauria de tenir el màxim de facilitats per a la comprensió de la llengua catalana, en una primera fase; i per al domini oral i escrit de la nostra llengua, en fases ulteriors.

És evident que l’aplicació d’aquest conjunt de disposicions demana la fixació d’uns criteris que portin a una regulació dels usos de la llengua que es considerin necessaris en casa cas, superant la hipocresia i l’ambigüitat de les condicions actuals que fan reposar tot el pes de la normalització damunt les espatlles individuals de cada professor abandonat a la seva sort.

En la línia de la sensibilització de la comunitat universitària i, especialment de la població no-catalanòfona, cal afegir encara una darrera consideració que és la d’aprofitar l’experiència que poden aportar les universitats de l’àrea lingüística catalana en la gestió del multilingüisme en l’àmbit universitari, de manera favorable per a l’avanç de la normalització de la llengua catalana i per a l’acceptació de mesures de promoció de la nostra llengua. Això és possible si se sap presentar com un valor afegit el fet de disposar d’importants programes acadèmics i de recerca en aquest àmbit, i d’oferir també l’experiència més genèrica però igualment interessant de poder d’estudiar i viure en un país singular des del punt de vista lingüístic i cultural.

La informació adequada, adreçada a totes les persones que han de venir a les universitats de llengua catalana, fent conèixer la presència de la llengua catalana en la societat i en la universitat en qüestió, és també una exigència crucial sobre la qual cal insistir, pel fet que molt sovint  les persones que mostren més ostensiblement la seva oposició a l’ús de la llengua catalana són aquelles que addueixen que han estat mal informades i se senten frustrades en les seves pretensions d’utilitzar les activitats regulars dels cursos de les nostres universitats com a instruments per a intensificar les seves pràctiques d’altres llengües que no són la catalana (normalment la llengua espanyola).

Cal, doncs, que en tots els programes d’intercanvi que es porten a terme a les universitats de llengua catalana s’informi puntualment dels usos lingüístics habituals i també de les perspectives i aspiracions normalitzadores.

És convenient reconèixer, tanmateix, que en aquest camp de la informació no es comença de zero, ja que existeix una tasca importantíssima ja desenvolupada per un bon nombre d’universitats des de diferents serveis, centres i departaments. La tasca que caldria emprendre en aquest àmbit, com en d’altres aspectes que hem analitzat, s’hauria de centrar sobretot en l’orientació i la sistematització dels continguts, d’acord amb les noves consideracions generals que es fan amb l’objectiu de millorar de les línies d’acció per a la normalització lingüística a la universitat.

Si la informació és el resultat d’una línia d’acció decidida, sense ambigüitats, i preveu els instruments adequats de formació necessaris per a facilitar l’accés a la llengua, la presència normalitzada del català es farà molt més comprensible i acceptable.

3. Els instruments fonamentals

Els instruments per a portar a terme l’acció combinada que hem assenyalat, són també diversos.

Així, per tal de fer efectiva la regulació necessària de la política lingüística universitària, cal no sols que hi hagi un canvi legislatiu com el que apuntem a l’apartat precedent, sinó també que totes de les instàncies universitàries (des dels governs autonòmics als equips rectors de les universitats, als diferents centres, departaments i serveis universitaris…)  s’impliquin en aquesta tasca regularitzadora, fent valer no sols la seva força prescriptiva sinó també les dosis de formació, de pedagogia i de persuasió necessàries envers la comunitat acadèmica en el seu conjunt.

Tota la maquinària política i administrativa ha de ser posada al servei d’una tasca de regulació efectiva, capaç d’esvair els obstacles a un expandiment adequat de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit universitari.

Caldria incloure en aquesta tasca de regulació-formació-pedagogia-persuassió tots els àmbits administratius començant per les oficines d’intercanvi que haurien d’informar de manera puntual i rigorosa de les funcions que corresponen a la llengua catalana a les universitats de llengua catalana en general, i a la universitat on desenvolupa l’oficina la seva activitat, en particular.

Els gabinets o serveis de llengua catalana s’han de coordinar també com a peces fonamentals d’aquesta estratègia global, tot facilitant els instruments necessaris, no sols per al coneixement de la llengua catalana, sinó també per a la informació sobre la funció social atribuïda a la llengua, coordinant així tant les tasques informatives com les polítiques d’acolliment impulsades des de diferents organismes oficials o de caire voluntari.

……………

Darreres consideracions. Després de tot el que hem exposat, si diem que cal concebre la normalització lingüística de les nostres universitats com una mobilització general de tota la societat concernida, de tots els estaments i sectors que tenen a veure amb la universitat, estarem acostant-nos a l’abast necessari que requereix aquesta tasca.

Es tracta d’una mobilització general que es fonamenta en la pretensió justa, lícita i democràtica de fer presents a la institució universitària les seves responsabilitats envers la pròpia societat i la pròpia llengua.

Carles Biosca, Carles Castellanos, Marta Estella

______________________________________________________________________


Entrevista a Salvador Cardús (Sociologia, UAB)

Com veus la situació de la llengua a la Universitat. Quins problemes et semblen més importants?

La veig en una situació cada vegada més compromesa. Ha deixat de ser la llengua de prestigi polític i intel·lectual pel professorat, i els estudiants en deslliguen l’ús del seu propi ascens social, ja sigui perquè no aspiren a cap ascens, ja sigui perquè no creuen que passi per la llengua.

D’altra banda, l’augment de la competitivitat acadèmica ha acabat de forçar l’entrada un camp de joc que té perfils estatals, és a dir, espanyols i, sovint, espanyolistes (congressos, revistes, associacions científiques i professionals…).

Quines propostes principals podrien rellançar la situació?

El camí és doble: cap endins, reforçant les estructures acadèmiques pròpies en l’àmbit dels Països Catalans (revistes, congressos, agències d’avaluació…) i, cap enfora, buscant la projecció universitària a l’exterior, principalment en el marc europeu, recuperant les antigues bones relacions amb França o Itàlia, per fer contrapès a l’hegemonia anglosaxona.

La situació de la llengua a la Universitat, segons diverses anàlisis, és el resultat de la relació amb la pròpia societat. Quina creus que és la situació d’aquesta relació, quines mancances o ambigüitats hi podries assenyalar?

La Universitat ha renunciat de fa temps a ser un interlocutor amb veu pròpia a la societat catalana. Som centres de formació professional, però només excepcionalment aconseguim intervenir amb autoritat als debats de la societat catalana. Aquesta manca de veu, que és a l’hora manca de lideratge intel·lectual i cultural dins de la societat catalana, afavoreix posicions a la defensiva que busquen sortida en territoris políticament més allunyats i més còmodes que el propi. Hi ha un ideal “universalista” en el món acadèmic pel qual els Països Catalans es fan petits, però el món se’ls acaba a Espanya.

Com conceps l’arrelament de la Universitat a la societat catalana? En quins aspectes es pot manifestar?

En dos plans. Primer, com a Universitat, amb les aportacions que li són pròpies: bons professionals i bona recerca en els camps que són prioritaris al país. En segon lloc, com a professionals, vinculant-nos a les organitzacions científiques, socials i culturals de la societat civil catalana.

Com creus que es podria combinar el necessari arrelament a la societat catalana i la universalitat de la universitat, sobretot en els aspectes lingüístics?

Com s’ha dit, no hi ha millor aportació a la universalitat que la de la pròpia particularitat. Si deixem morir el català a la universitat, haurem fet el pitjor favor imaginable a la universalitat que prediquem i esdevindrem lingüísticament i acadèmicament provincians. Quan un professor renuncia a la seva llengua en nom de l’obertura als intercanvis d’estudiants, per exemple, a més de la deslleialtat lingüística en relació a la seva universitat, a la cultura i al país en general, es comporta de manera provinciana, poruga, dimissionària. I, és clar, projecte una pobra imatge del caràcter del país i de la seva voluntat de futur.

Com creus que el districte únic universitari a tot l’Estat espanyol, pot influir en la situació de la llengua? Com creus que es podrien contrarestar (amb mesures polítiques, legals etc.) els efectes d’aquesta disposició legal?

No hauria de ser necessàriament negatiu si tinguéssim una política lingüística universitària sòlida. Al contrari: seria bo que gent de tot l’Estat comprovés que aquí es parla català, que el mantenim de manera digna i que és tan fàcil d’aprendre que, en quinze dies, qualsevol espanyol universitari, si vol, el pot entendre. Ara bé, coneixent com som, pot representar un nou pretext per a les renúncies personals i col·lectives. De totes maneres, no estaria d’acord en cap política proteccionista que, a més de ser criticada, no faria altra cosa que disminuir l’autoestima i fer-nos sentir més febles. Al capdavall, són les dificultats les que ens poden fer reaccionar.

Com creus que es poden contrarestar les tendències derivades de la globalització i molt especialment les que poden resultar dels intercanvis promoguts per la convergència de Bolonya?

Més que contrarestar-les, cal apuntar-s’hi amb vigor. I, sobretot, amb recursos i intel·ligència. Si tinguéssim un professorat més competent amb la resta de llengües europees i, sobretot, amb la pròpia, el resultat de l’intercanvi podria arribar a ser francament positiu: ras i curt: es dissoldria la forta polarització bilingüe català-castellà per fer una universitat multilingüe, en la que l’ús del català com a llengua comuna estaria especialment justificat.

Creus que el nou model d’ensenyament preconitzat per la convergència de Bolonya pot afavorir o perjudicar la situació social de llengua catalana a la Universitat?

Jo m’ho plantejaria d’una altra manera. Diria que només pot ser bona aquella política universitària que converteixi el model de convergència en un avantatge per a la llengua catalana. Vull dir que el procés de convergència hi serà indefectiblement i que seria una desgràcia que convertíssim la llengua en un obstacle per a allò que no es pot aturar. Al contrari, com en el judo, cal aprofitar la força de l’adversari potencial a favor propi. Cal convertir aquest procés en una “oportunitat” per la llengua, com se sol dir ara.

A tall de síntesi, podries resumir quin creus que hauria de ser el model lingüístic de la universitat catalana que caldria impulsar?

No em sento capaç de donar una resposta audaç i completa a aquesta qüestió. Però tinc la certesa que hi ha prou experts al país com per donar-la. De manera balbucejant, diria que cal ser estrictes en la defensa del predomini -l’hegemonia- del català a la docència de grau, afavorir el multilingüisme en els nivells de postgrau i a la recerca i consolidar totes les plataformes necessàries per mantenir el català en la comunicació científica dins del propi país i per difondre cap enfora la producció acadèmica catalana en totes les llengües estrangeres possible.

Editorial

En aquest número del butlletí hem volgut cobrir tres objectius fonamentals: en primer lloc, ajudar a organitzar una part important de la informació que s’ha produït al llarg dels darrers anys entorn de la normalització de l’ús de la llengua catalana a la universitat, que és força extensa; en segon lloc, oferir uns esquemes d’anàlisi que ajudin a destriar conceptes en els aspectes essencials; i, en tercer lloc, exposar diferents experiències concretes, principalment de professors i d’estudiants en l’activitat quotidiana de manteniment i promoció de l’ús de la llengua en l’àmbit universitari.

La presència de la llengua catalana a la universitat és una qüestió especialment complexa i important perquè, en aquest cas que ens ocupa, no es poden aplicar directament els criteris de política lingüística general a causa de l’especificitat de les situacions en què es desenvolupa; i d’altra banda, cal considerar especialment l’aspecte simbòlic i multiplicador que té una política lingüística aplicada a la universitat a causa tant del prestigi social que acompanya la institució en múltiples aspectes, com pel fet que es tracta d’un àmbit en què es forja la formació de persones que, especialment en algunes instàncies, influeixen o influiran  poderosament en els usos lingüístics.

Els debats i els documents entorn de la qüestió han estat molt diversos al llarg dels darrers anys. Amb l’objectiu de documentar mínimament aquestes aportacions, hem recollit tres tipus de materials: En un primer annex presentem diverses ressenyes de les aportacions dels congressos i debats principals entorn de l’estudi de la situació de la llengua a la universitat; en un segon annex, oferim en la seva versió íntegra, diversos documents recents que ens han semblat bàsics per la profunditat i la sistematicitat de les seves anàlisis: per exemple, el treball “Els reptes sociolingüístics de la universitat catalana” de Jordi Bofarull, presentat a la sessió del 12 de febrer de 2004 organitzada per la Fundació Joaquim Torrens i Ibern; i dos altres documents aportats a la reunió de treball tinguda a la UAB el 21 març de 2003, per Albert Turull (“L’ús de la llegua catalana a les universitats de Catalunya: de la precarietat a la incertesa”) i per Jordi Muñoz (“El futur del català en una universitat globalitzada”), aquest darrer text revisat i posat al dia posteriorment per Joan Font; i en un tercer annex, exposem de manera resumida diferents estudis fets en diferents instàncies universitàries catalanes (UPF, UAB i DURSI), sobre polítiques lingüístiques universitàries d’una quarentena d’universitats pertanyents a una vintena de països europeus.

De les diferents aportacions, en podríem extreure les consideracions generals següents:

Les universitats catalanes han contribuït en els darrers 25 anys, de manera general, a la normalització dels usos lingüístics en diferents àmbits. Tal com comenta Bofarull, han aconseguit (al Principat de Catalunya) que el català sigui la llegua institucional i  una llengua per a ensenyar a la universitat, n’han fet una llengua d’administració i de ciència i, en conseqüència, una llengua de prestigi. Han establert, a més, vincles estables entre les universitats dels Països Catalans, per mitjà de l’Institut Joan Lluís Vives. I han aconseguit (també dins el Principat de Catalunya) que l’ús del català a les aules es trobi en un 65% de percentatge mitjà.

Es tracta d’unes conquestes importants que cal saber reconèixer com a capital que ha permès la pervivència de la llengua i el seu prestigi social, i la introducció en les noves tecnologies; però noves condicions socials, econòmiques i polítiques del present amenacen aquesta situació i poden frenar, i fins i tot fer recular, els avenços vers la normalitat; es tracta no sols de les condicions generals de la globalització que accentua els intercanvis internacionals, sinó de diferents aplicacions i interpretacions que s’han fet d’aquest fenomen, des de diferents ideologies poc favorables a la normalització del català.

L’agreujament de la situació sociolingüística de la llengua catalana a la universitat es pot resumir al voltant del fenomen creixent de la mobilitat dels estudiants i dels professors, especialment al tercer cicle; però, tal com assenyalen diferents analistes, no es tracta d’un fenomen social espontani sinó d’un fenomen agreujat per tres factors essencials: per un marc legal general poc definit o poc favorable; per una indefinició de les mesures universitàries d’internacionalització, que genera falses expectatives en estudiants i professors no catalanoparlants; i, de manera general, per una certa desorientació en els objectius i en els mitjans.

En aquest sentit s’ha assenyalat que cal una reorientació en la política lingüística universitària, una reorientació que demana reconsiderar diversos elements que hi conflueixen. Tot sembla indicar que no n’hi ha prou amb un simple canvi de l’estat d’opinió per mitjà de la propaganda, presentant per exemple com a fàcil l’aprenentatge de la llengua catalana; també és clar que no es pot fer dependre, tot l’esforç de normalització, del professorat sense que aquest estament es pugui sentir protegit en la seva actuació individual per disposicions adequades de la política universitària. Es tractaria, doncs, d’un esforç de reflexió i d’una actuació combinada a diversos nivells, començant per una valoració adequada bàsica de la funció de l’àmbit universitari en el procés de normalització de la llengua catalana.

Desenvoluparem aquestes qüestions amb una mica més de detall en les diferents parts en què hem dividit els materials d’aquest butlletí.

Cercle XXI

Annexos

Annex I. Jornades sobre política lingüística en l’àmbit universitari
Estat de la qüestió
Conclusions de les Trobades dels Serveis Lingüístics Universitaris de les universitats dels Països Catalans (1989-2004)
Conclusions de les Jornades Universitàries “Mobilitat estudiantil i llengua” organitzades pel DURSI (2000)

Annex II. Recull de ponències
Jordi Bofarull “Els reptes sociolingüístics de la universitat catalana”
Albert Turull “L’ús de la llengua catalana a les universitats de
Catalunya: de la precarietat a la incertesa”
Jordi Muñoz i Joan Font “El futur del català en una Universitat globalitzada”

Annex III. El multilingüisme a les universitats europees