Enllaços recomanats:

Plataforma per la llengua: Guia pràctica, Campanya d’acollida
Fundació Jaume Bofill: Àrea Diversitat
Càritas Diocesana a de Barcelona: Migració i codesenvolupament
Exposició “La immigració, ara i aquí” (Barcelona, fins el juny de 2009)
Secretaria per a la Immigració
Veu Pròpia

Paco Candel (1925-2007): un homenatge. Tria de textos d’Els altres catalans sobre llengua i immigració

Cercle XXI vol retre un homenatge de respecte i admiració a Paco Candel ara que no fa gaire del primer aniversari de la seva mort. Per això, en aquest número del Butlletí de Cercle XXI dedicat a la relació entre llengua i immigració, us presentem en extracte diversos fragments de la seva obra més coneguda, Els altres catalans (Edicions 62, Barcelona, 1964). Es tracta de textos en què Candel parla de la immigració i la llengua, de la immigració i el país. Agraïm a Edicions 62 les facilitats que ens ha donat per reproduir-los en aquest butlletí.

 Naturalment, a l’hora de llegir aquests textos, cal tenir en compte les circumstàncies polítiques del moment en què Candel els va escriure (1963), en plena dictadura franquista, que van obligar-lo a dir les coses de tal manera que la censura no impedís la publicació del llibre. L’autor, en valer-se de certs sobreentesos o en eludir certes concrecions inacceptables per al poder d’aleshores, comptava certament amb la complicitat i la intel·ligència del lector. A desgrat d’aquests impediments, més de 40 anys després, aquest llibre continua sent un testimoni lúcid i honest.

Ara, en un nou context d’immigració, cal que aprenguem de l’experiència de les generacions que ens han precedit, dels seus encerts i del les seves limitacions, i encara amb més motiu si es tracta d’unes vivències i unes reflexions tan valuoses com les de Candel.

Semblança de l’autor

Francisco Candel Tortajada va néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, Racó d’Ademús, al País Valencià, un poblet de muntanya, des d’on va emigrar quan era un nen de dos anys amb els seus pares. Va viure a les Cases Barates del grup Eduardo Aunós (Barcelona), que ja no existeixen i que inspirarien el seu conegut llibre Donde la ciudad cambia su nombre (1957). Va estudiar en una escola del temps de la República, i sempre en va conservar molt bon record.

Fou autor d’una cinquantena de llibres. Sens dubte, el de més transcendència social i política per a la història de la Catalunya del segle XX és el ja esmentat Els altres catalans. Ja se n’han fet una vintena d’edicions; es pot considerar, doncs, un long seller

La trajectòria cívica i política de Candel i la seva obra estan marcades pel compromís amb els més desafavorits, i amb la voluntat d’integració de la immigració. Com a polític, fou senador dins l’Entesa dels Catalans (1977-78), una candidatura unitària que va triomfar àmpliament a les quatre circumscripcions catalanes, i després regidor a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Va ser l’historiador Josep Benet (1920-2008), un altre insigne català recentment traspassat, que fou company de Candel en l’esmentada candidatura de l’Entesa, qui li va suggerir d’escriure el llibre. Deia Benet en ocasió de la mort de Candel: “Recordo que les seves intervencions al Senat sobtaven pel seu estil, feien molt d’efecte perquè eren molt autèntiques. Candel era molt autèntic. I el país li deu molt. […] Candel era autodidacta, però tenia una forta cultura popular. Era un home d’una gran bondat i d’una gran sinceritat. I sempre va viure al seu barri, el barri del port, no el va abandonar mai, fins i tot quan va fer-se un nom”.

L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2003 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya per la seva feina a favor de la integració dels nouvinguts al país. Al seu barri hi ha una biblioteca que duu el seu nom.

Tria de textos d’Els altres catalans sobre els immigrants i la llengua, de Francesc Candel (Edicions 62, Barcelona, 1964)

Capítol Catalanitat dels immigrants d’abans

[1, i 2: L’actitud positiva envers Catalunya no sempre es tradueix, no sempre es pot traduir, en l’adquisició de la llengua.]

1. (pàg. 55-56)

“Hi ha l’altre cas. El de l’home que pel fet d’haver immigrat de gran no va poder, no va aprendre de parlar català. Ni ho va intentar. Tant li feia. (El fet de viure en nuclis d’immigració fa oblidar que la terra que trepitges té una llengua.). Tot i així, aquest home […] admira Catalunya […].”

Capítol Els fills dels immigrants

2. (pàg. 73-74)

“Els pares de l’Enrique eren de Cartagena. Ell ja va néixer aquí.

   ¿Hablas catalán?

   A veces, según con qué personas.

Deu xampurrejar-lo, o el deu parlar en converses curtes, quan no té més remei que entendre’s així, cosa que passa poques vegades.

¿Te sientes catalán?

   A mi me da lo mismo ser una cosa que otra.

Com la majoria dels immigrants, dels descendents d’immigrants, ni a favor ni en contra. Són aquí, doncs són catalans.

[…]

Després, però, em diu que no pot sofrir que malparlin de Barcelona. I després encara va més enllà: tampoc de Catalunya. […].

[…]

Al capdavall, l’Enrique reconeix que se sent més català que no es pensava. Feu aquesta prova, amb tacte, amb persones d’idèntiques característiques i circumstàncies, i el resultat serà el mateix.”

[El valor de cada testimoni en el procés d’apropiació de la llengua catalana.]

3. (pàg. 76-77)

“Un matí d’aquests, mentre m’escarrasso amb aquest llibre tan complicat, em trobo en Peret, el del carrer 16, el carrer dels nostres jocs, a l’autobús. La seva mare és d’Almeria […]. El seu pare també n’era. Ell ha nascut a les cases barates. Puja un home a l’autobús. Amb vestit de treball blau i gorra. Català de soca-rel. Coneix en Peret. El saluda, li parla en català. Em sorprenc o bé ho faig veure.

–Parles català?

–Sí.

–Però tu no ets català.

–Sí, que ho sóc.

–Bé, vull dir que els teus pares… On l’has après?

–No ho sé. Amb la Maria del Tom sempre hi parlo.

És la veïna de davant de casa meva. Un dels pocs catalans que van anar a viure a les Cases Barates quan van ésser fundades. […]. I ella, que també ha “estat”, que no ha fet altra cosa que “estar” en aquest barri, donant el seu testimoni sense adonar-se’n ni proposar-s’ho –ben segur que no se n’ha adonat pas– , ha fet que el veí de davant de casa seva parli en català, l’ha ajudat, inconscientment, si voleu, a aprendre’l.”

[L’àmbit laboral com a entorn de socialització i d’aprenentatge de la llengua.]

4. (pàg. 78)

“És curiós el cas d’aquests dos germans. Per què aquests dos sí i els altres no? […]

Tots s’han criat en el mateix ambient i han anat a la mateixa escola. Queda la feina. […]”

Capítol Detalls heterogenis entorn de la parla catalana

[Els immigrants d’abans de la guerra.]

5. (pàg. 82)

“Són molts els immigrants d’abans de la guerra que parlen el català. Hi ha qui diu ‘Gairebé tots, o almenys els fills, tots’. Això és una mica exagerat. Els dels nuclis suburbials, els qui es van quedar aïllats en aquests barris, no ha prosperat tant.”

Capítol Catalanitat dels immigrants d’ara

[Els immigrants d’ara (fins a 1963).]

6. (pàg. 85)

“Amb els immigrants d’ara es produirà el mateix procés que amb els d’abans i amb els de sempre. Seran catalans. Qui ho dubta! Sobretot els fills; aquests –almenys per naixement–, “altres” catalans (altres i també). Potser esdevindran catalans més a poc a poc, però tant se val. Les circumstàncies actuals que ha tocat de viure a Catalunya fan que aquests nous vinguts no trobin el clima ni els lògics processos d’adaptació que abans trobaven.”

Capítol Concretem o centrem-nos

[Actituds reprovables i contraproduents.]

7. (pàg. 98)

“Molt de compte amb el menyspreu, mil vegades pitjor que l’insult obert! Aquestes faltes de tacte ressusciten en el foraster aquelles ínfules d’invasor de quan es va acabar la guerra i que ara anaven desapareixent.”

Capítol Sobre l’idioma català

[Dificultats dels nouvinguts per adquirir la llengua del país.]

8. (pàg. 106)

“Per molt bona voluntat que tingui, al foraster, li falla per tots cantons l’aprenentatge de la llengua. Per a ell no solament falla l’escola sinó la llar, i l’ha d’aprendre, si l’aprèn, com ja hem dit, al carrer.”

[Un detall emotiu: el valor integrador de l’art, de la literatura de qualitat.]

9. (pàg. 108)

“En una entrevista que vaig fer a Josep M. de Sagarra un any abans de la seva mort, li vaig dir: ‘Jo vaig llegir versos seus quan era petit, als llibres que ens servien de text a les escoles. ¿Ho sabia, vostè, que els infants dels suburbis, fills d’immigrants, hi apreníem el català, en aquests llibres?’ A la qual cosa, Sagarra, sorprès i meravellat, contestà: ‘No ho sabia. Realment, ja que vostè ho diu, me’n sento orgullós i emocionat.’”

Capítol Setze jutges

[Sobre què és de mala educació i que no ho és.]

10. (pàg. 112)

“Contra els qui qualifiquen el català de mal educat pel fet de parlar un idioma que no entén el qui ve de fora, jo sempre he sostingut la tesi contrària”.

[Restriccions polítiques a la projecció pública del català que en dificulten l’aprenentatge als immigrants.]

11. (pàg. 114)

“Avui dia la llengua catalana, a part l’amenaça de la immigració, es veu amenaçada per una sèrie d’elements externs: absència de premsa, de ràdio, de televisió, de cinema, i gairebé de teatre i de literatura; també […], absència absoluta d’ensenyament, etc. Tot això ha fet que hagi perdut fins i tot el domini del carrer. En aquestes condicions, com es comprèn, la integració lingüística d’aquests mateixos immigrants que l’amenacen es fa molt difícil.”

Capítol El xarnego

[Classisme.]

12. (pàg. 182)

“Entre elements de la mateixa classe o nivell social –segueixen dient els qui han estudiat això­– la confraternitat existeix, tant a les classes més baixes com a les més elevades. Una mostra d’això és que, fins i tot entre els mateixos immigrants, s’observen diverses actituds entre els d’immigració antiga i els arribats de poc, actituds que s’assemblen completament a les dels autòctons envers els immigrants. No existeix, doncs, discriminació –diguem-ne, encara que el nom sigui completament inadequat–, racial, sinó social, o millor dir, moral.”

Capítol Integració

[13, 14 i 15: El procés de la integració; el paper que hi ha de fer cadascú; la força del país.]

13. (pàg. 322)

“I tot i això Catalunya ha passat i passa per una prova de foc pitjor que la que aleshores li auguraven. No solament s’ha produït un augment de la població forana, sinó que aquest l’ha trobada amb les mans lligades.

Però avui ens trobem amb una Catalunya més serena, més equànime, més dignificada, i, per què no dir-ho?, més optimista, més amorosa i generosa. Això, és clar, a part certes ‘no’ honroses excepcions.

Per tot això ens ha estat possible de llegir en algunes ponències sobre immigració i integració els següents punts bàsics i categòrics:

a)      Els immigrants són gent catalana.

b)      El nostre objectiu és la integració.

c)       La missió de Catalunya és fer de gresol.

d)      Amb això Catalunya enllaça amb a seva tradició.

e)      D’aquesta missió, en són responsables les minories dirigents del país (enteses en un sentit molt ampli.)”

14. (pàg. 324)

“Personalment, volem fer l’observació que la primera generació, aquesta que segons tothom mai no s’integra, acaba estimant també Catalunya.”

15. (pàg. 325-326)

“La nostra observació particular ens ha ensenyat, o demostrat, més o menys això: que, a desgrat de tots els corrents migratoris, sempre hi ha hagut al país un fons de catalanitat que ha romàs inalterable. Davant aquest fons, per tant, sucumbiran tots els immigrants, a la primera, a la segona, a la tercera, i si cal a la quarta generació. En aquest sentit ja hem assenyalat la gran vocació i capacitat d’element integrador que té Catalunya. A més, el foraster, i encara que no ho analitzi –perquè la gran majoria aquestes qüestions no se les planteja–, necessita trobar, a on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci. En certa manera és la seva garantia i és el que, si les coses són com cal, respondrà per ell. A ells, que vénen de terres on estaven a zero, no els convé de trobar unes altres terres iguals, mortes i sense esperança.”

[…] El sol fet de venir ja és una possibilitat d’integrar-se. N’hi ha molts que, per malament que se la passin a la seva terra, no se’n van. S’hi queden. S’estimen més aguantar allà i morir-s’hi, si cal. El qui se’n va, se’n va disposat a tot, fins i tot a això que ell encara no sap què és, la integració, i que és probable que no sàpiga ni tan sols quan ja ho haurà fet. Aquest home acorralat només desitja una cosa: que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins  tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura, la tradició…”

Capítol Els altres immigrants

[16 i 17: Obrers i funcionaris: dues actituds diferents.]

16. (pàg. 328)

“A Catalunya hi ha un tipus d’immigrant –contràriament a aquest tipus d’immigrant pobre, del qual ens hem ocupat tan extensament i que és una esperança per al país– que té mentalitat de conqueridor. Són, s’ha dit, parlant en línies generals, els buròcrates, els militars, i […] molt homes de professió liberal.”

[…]

El contingent relativament petit són aquests altres immigrants que ara acabem d’esmentar. Però aquest contingent petit és poderós per la seva situació social i la seva força política. Alhora té idees molt concretes sobre Espanya, sobre Catalunya, sobre el paper que a ell li pertoca d’interpretar. Van venir a Catalunya –aquesta és l’opinió general– convençuts que feien una tasca patriòtica, amb una mena de missió a complir, tots cofois i envanits de portar-la”.

17. (pàg. 330)

“També [els interviuats] m’han fet notar que la diferència entre obrers i funcionaris immigrants és molt acusada. En general, al funcionari no-català se li té poca simpatia per l’altivesa i el ‘complex de colònia’ amb què tracta el públic”.

[La força del país i el pas del temps com a factors favorables a la integració.]

18. (pàg. 342)

”En alguns d’aquests exemples, veiem com Catalunya, l’ambient català, sempre guanya el foraster. Per exemple, un escriptor […], casat amb una catalana, explica que la seva dona parla amb els seus fills en català i amb ell en castellà.

[…]

[…] No parla en català per un defecte auditiu. Però llegeix en català, i remarca: ‘Lo leo mejor que mi mujer’. Els seus fills es consideren catalans. Ho troba lògic. Té molts amics catalans, però no de la professió.”

Capítol Els infants del suburbi, aquesta esperança

[Conclusió.]

19. (pàg. 363)

“Perquè, desbordats els genuïns catalans –és una manera de dir-ho, això de genuïns­– per imperatius de tipus econòmic, afeblits potser per un excés d’interès materialista, la majoria s’ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político-socials que han sorgit a Catalunya. Bé podria passar, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores ­–potser en caldran més– la catalanitat passés a mans d’aquests ‘altres catalans’. D’aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.

I Catalunya, s’haurà salvat un cop més.

El meu amic té raó.

Barcelona, barris de Can Tunis,

15 de febrer-22 d’octubre de 1963.”

Rafel Torner
Cercle XXI

Entrevista a Asmaa Aouattah: els immigrats i la llengua catalana

Breu qüestionari adreçat a persones d’origen divers que parlen català

Resposta d’Asmaa Aouattah, llicenciada en filosofia i professora de llengua amaziga

Com creus que es podria millorar l’ús del català entre la població d’origen divers a Catalunya (aspectes jurídics i polítics)?

Primer de tot, si el català està en perill, no és pas perquè els immigrants no el vulguin parlar, sinó per diferents altres motius:

1         Els que no el volen parlar realment i intencionadament són una part dels castellanoparlants i dels residents comunitaris

2         L’oferta d’aprenentatge del català no és suficient a nivell quantitatiu i és deficient a nivell qualitatiu (no està adaptada a les diferents realitats lingüístiques que necessiten programes especialitzats)

3         Els immigrants es troben amb la urgència de treballar per legalitzar la seva estada, renovar permisos, reagrupar les seves famílies (que és un dret humà!), etc. El mercat laboral de Catalunya és un mercat castellà en la seva majoria, els immigrants no troben cap altra opció per poder treballar que parlar la llengua del patró.

Proposta:

Hi ha d’haver un pla d’acollida en cada municipi adreçat a tots els nouvinguts (espanyols, comunitaris i estrangers). Aquest pla ha de tenir en compte els següents aspectes:

1         Fer del català una llengua d’acollida ampliant-ne la difusió en aquest nivell.

2         Exigir l’aprenentatge de l’idioma a qualsevol persona que s’empadroni (inclosos espanyols i comunitaris), amb totes les facilitats que calguin: horari compatible amb la feina, becar els que no tenen temps per aprendre el català perquè necessiten treballar (molts llocs de treball no faciliten ni l’aprenentatge ni la pràctica del català: treball en domicilis en règim d’interins amb gent castellanoparlant, residències de gent gran…), moltes dones no els deixen els seus marits aprendre l’idioma (una beca pot encoratjar), no sempre els horaris del català són compatibles amb els de l’escola (fer les classes en horari escolar quan els nens estan a l’escola i facilitar espais maternoinfantils per a nens de menys de 3 anys podria ser una solució).

3         Oferir en paral·lel cursos de descoberta de l’entorn perquè el nouvingut construeixi lligams  sòlids amb el seu entorn i sàpiga moure-s’hi amb facilitat: assessorament jurídic, formació laboral…: en resum, iniciar el nouvingut a fer vida normal en català.

4         Hi ha d’haver un canal de seguiment coordinat amb entitats i centres formatius per poder saber qui ha estudiat l’idioma, fins a quin punt, quines possibilitats té per continuar el seu aprenentatge, ampliar l’oferta formativa a altres nivells (continuar els estudis o iniciar-los:  en moltes escoles d’adults, nouvinguts alfabetitzats en català es troben que han de fer estudis més superiors en castellà!), tenir un certificat també quan hom aprèn en llocs informals.

5          Adaptar els programes d’aprenentatge del català a les diferents realitats lingüístiques i culturals que hi ha, els programes han de tenir a veure amb la realitat de cada col·lectiu, amb la seva cultura i llengua d’origen. Promoure la formació de formadors nouvinguts que formin els seus iguals i comptar amb els que tenen carrera per preparar els materials didàctics ajudarà molt.

6         Intentar trencar amb el bilingüisme que posa el nouvinguts en un dilema real. Quan no es té molta consciència identitària o quan no se sap què passa, senzillament, el nouvingut parla la llengua que sigui, molts comencen parlant català i el mercat laboral, la gent, etc. l’obliga a canviar d’idioma. Els immigrants d’ara paguen els errors que s’han fet amb els immigrants dels anys seixanta.

Com creus que una persona immigrada pot sentir-se catalana?

Abans de sentir-se català, el nouvingut s’ha de sentir ciutadà. Això passa per la garantia de la igualtat de drets a nivell legal i a nivell pràctic. La societat catalana ha de ser acollidora i alleugerir al màxim possible les dificultats que els nouvinguts tenen a l’hora d’arribar aquí i en el procés d’integració.

Actituds a l’administració: el pla d’acollida esmentat, facilitats a l’hora de comprar o llogar pisos (molts no tenen papers o permís de treball, però treballen en negre).

Sentir-se català passa també per la predisposició de tothom a adreçar-se-li en català o a contestar-li en català, no tenir mai la por de fer el ridícul; molta gent no contesta en català als nouvinguts, cosa que els impulsa a canviar al castellà, sobretot si vénen d’una cultura on s’acostuma a canviar d’idioma cada dia.

Sentir-se català passa també per conèixer la història del país, les seves tradicions i festes, facilitar els mitjans per celebrar-les i fer-se-les seves.

 Com explicaries la manera de sentir-se català/ana i el paper de la llengua catalana en aquest sentiment?

S’ha de tenir en compte que la responsabilitat dels governs i les seves polítiques en aquest àmbit és molt gran per no criminalitzar els castellanoparlants, que, a part de sentir-se els posseïdors de la llengua del poder, s’ha de reconèixer que el discurs de la defensa del català és un discurs nou per a ells. Molts d’ells se senten catalans i estimen Catalunya i ho mostren en la seva participació en comissions de festes, AMPAS, etc. Vull dir amb això que sentir-se català no passa únicament per parlar català, però sí que és una mancança que s’ha de resoldre, però amb molta prudència, perquè allò que era una cosa normal abans no pot esdevenir fàcilment anormal ara. Els nouvinguts s’han trobat amb el conflicte ja servit i es troben com una pilota que uns llencen cap allà i uns cap aquí! Amb totes les dificultats que tenen, només un discurs acollidor els podrà obrir els ulls sobre la identitat pròpia del país. Això falta, com falten els esforços per fer-los partícips del costumari català (participar en les festes, explicar i celebrar les pròpies crea lligams molt estrets amb la societat d’acollida).

Quins són els avantatges de parlar holandès a Holanda?

Parlar holandès a Holanda comporta tots els avantatges d’un coneixement directe i immediat de la realitat del país. Permet gestionar les necessitats petites i grans de la vida diària, adquirir informació –que pot ser rellevant, necessària i de vegades urgent– que afecta com a persona i ciutadà, relacionar-se amb l’altra gent del país, viure’l en totes les seves vessants i triar les experiències que s’adiuen millor amb el gust, interès o requeriments i possibilitats personals.

Si per motius professionals o de lleure es viu a Holanda sense ser holandès, és clar que per tot allò que ja s’ha explicat i que podria ser una llista inacabable, l’holandès és la via per a la interrelació de la persona amb el país que l’acull i els seus habitants d’origen. Li posa a l’abast les mateixes oportunitats i facilitats i tota una manera de veure el món, perquè la llengua és més que un instrument mecànic de transferència de dades, ofereix el resultat dinàmic i canviant de la manera d’haver viscut i vist el món de tota una col•lectivitat. A Holanda, l’holandès.

Canviem ara les paraules “holandès” i “Holanda” per “català” i “Catalunya”. Canvia la nostra actitud? Negar-ho és mentir. Sembla que ara ens hem d’esforçar a trobar arguments diferents dels que acceptàvem abans, que sent naturals no cal ni justificar ni ampliar. Alguna cosa és diferent en els dos casos. Hem d’ampliar la nostra visió si volem entendre la raó de la diferència.

Imaginem la situació. Un nouvingut a Holanda tria entre tres opcions respecte a l’holandès. En la primera, formar-se activament; en la segona, anar fent la viu-viu amb el seu propi idioma i el que li serveix per entendre’s amb els companys de feina –que tampoc és l’holandès- i, finalment, en la tercera, rebutjar conscientment aprendre una sola paraula, parlar sempre i exigir que li parlin en un idioma diferent de l’holandès. En aquest últim cas l’actitud pot ser més o menys bel•ligerant; qui explica que “mai aprendré holandès perquè en [el meu idioma] m’explico millor” és la versió educada de la més agressiva “mai parlaré holandès perquè només el parlen a Holanda” o “no vull que els meus fills parlin holandès perquè només el parlen a Holanda” (dit per algú que viu a Holanda).

Qualsevol a qui es pregunti afirmarà que la tercera tria és incomprensible, absurda. És evident que l’actitud dels que rebutgen l’holandès és, dient-ho de forma molt diplomàtica, poc intel•ligent i, a més, té la característica d’incorporar elements agressius i de manca de respecte envers Holanda que no l’ajudaran en l’adaptació a Holanda.

I doncs? Passa que la incomoditat, la dificultat per respondre a quins són els avantatges de parlar català a Catalunya, prové d’una distorsió perversa de la realitat que tenim tan interioritzada que ni ens n’adonem. La diferència és que, en parlar del català a Catalunya, tant catalans com estrangers no veuen la incongruència de la tercera opció. Aprofundir en com s’ha generat aquesta aberració no és tan important com adonar-se’n i actuar en conseqüència, caminar cap a una naturalitat en la forma de vida de tots els que són a Catalunya.

Cada ciutadà, cada institució, té un paper a fer en un procés en què, malgrat l’escepticisme d’alguns, tots hi poden guanyar en nom de la racionalitat i la convivència, del respecte i, per què no dir-ho?, del que és just i natural.

Per començar, fem créixer el nombre dels que, per una actitud activa o simplement neutral, entenen que parlar català és natural si es viu a Catalunya. Si us plau, ajudeu a tots els que ja fan ús normal de l’idioma del país, ajudeu els que trien ser com vosaltres. Sigueu conscients de l’esforç i tracteu-los com a iguals, parleu-los en català i feu allò que sigui possible perquè els que tinguin dificultats i l’estan aprenent els sigui més agradable i gratificant fer-ho, no els forceu a viure permanentment en un gueto. Qui vol aprendre un idioma aprofita i agraeix totes les oportunitats que se li donen; l’aprenentatge d’un idioma agilita el procés d’acollida i integració, la capacitat d’intercanvi entre la persona i el seu entorn.

Ramon Carranza
Empresari

Immigració i llengua. Integrar lingüísticament la població arribada

La primera cosa a constatar és la xifra enorme de persones nouvingudes aquests darrers anys. A partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, podem concloure que del 2000 al 2006 s’han instal•lat al nostre país gairebé 700.000 estrangers. La majoria opta per utilitzar i aprendre la llengua castellana -si no és que ja és la seva llengua-, i el català queda desplaçat. Aquesta elecció és una realitat diàriament viscuda pels catalanoparlants, cada cop més empesos a haver de renunciar a la llengua catalana per relacionar-se amb la població immigrant, cosa que genera una inquietud justificada. Des de les instàncies públiques s’ha fet poc per integrar lingüísticament la població arribada. Comptat i debatut, una campanya dubtosa per donar corda a la nostra llengua pròpia i un increment considerable dels cursos per aprendre-la. Tanmateix, aquest augment de cursos constitueix una iniciativa del tot insuficient. L’any 2005 van empadronar-se a Catalunya 157.375 estrangers, xifra molt allunyada dels 3.440 certificats homologats de nivell bàsic que, segons la memòria 2006 del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), es van atorgar durant el curs 2005-2006, i no tots corresponen a estrangers. Ras i curt: un fracàs estrepitós.

TINC LA CONVICCIÓ QUE CALDRIA ESTABLIR el requisit d’haver d’aprendre el català, en els termes que precisaré de seguida, en el moment en què l’estranger obté per primer cop, a través de l’empadronament, la condició de veí en un municipi de Catalunya. Entre les raons que fan recomanable aquest moment: 1) la connexió entre llengua i territori de residència, conseqüència del fet que cal inscriure’s en el padró del municipi en el qual es resideix habitualment; 2) que la llei obliga a empadronar-se a tota persona que viu a Espanya, o sigui, no només els espanyols, sinó també tots els estrangers, tant els que hi resideixen de manera legal com els irregulars; 3) la coincidència que transcorreria entre l’establiment del deure lingüístic i l’adquisició de drets que reporten millores considerables en les condicions de vida, drets que l’estatut de veí confereix automàticament, com el dret a l’assistència sanitària; 4) la cooperació entre municipis en les altes i baixes en el padró, que en facilitaria el control del compliment; i 5) que la Generalitat podria substituir els municipis quan incomplissin la competència de fer respectar el requisit lingüístic. La inscripció dels estrangers en el padró hauria de generar el deure d’haver de cursar un determinat nombre d’hores de classes de català. Quantes? Per exemple 135, que és la suma de les hores corresponents als tres cursos bàsics que ofereix actualment el CPNL. Aquestes hores caldria fer-les al llarg dels dos anys següents a l’empadronament, temps que permetria a la persona nouvinguda compatibilitzar l’assistència als cursos amb la feina, normalment d’horari intens, alhora que evitaria destorbar desproporcionadament la seva situació, freqüentment menys afavorida. L’incompliment hauria de ser sancionat, per exemple, amb el pagament del cost real dels cursos (que en els nivells bàsics solen ser gratuïts), sanció que no alliberaria l’infractor d’haver de complir el deure els dos anys següents.

DEL RÈGIM GENERAL CALDRIA EXCEPTUAR els estrangers nacionals d’un Estat membre de la Unió Europea o d’Estats firmants de l’Acord sobre l’Espai Econòmic Europeu, que, com a efecte de la lliure circulació, es regeixen per un règim particular. A més, n’haurien de quedar dispensats els estrangers que estiguessin empadronats en un municipi de Catalunya en entrar en vigor la mesura, els qui acreditessin el coneixement bàsic del català, els qui estiguessin matriculats en centres escolars de Catalunya, els d’edat avançada (per exemple, majors de 60 anys), els estrangers amb dificultats greus per a l’aprenentatge i aquells que es trobessin en una situació social precària que ho justifiqués. El govern de la Generalitat hauria de fer-se càrrec, a través del CPNL, de garantir els mitjans personals i econòmics que fossin necessaris. Malament aniríem si resultava que, per manca de mitjans, tancàvem després la porta a la demanda voluntària.

EN SUMA, ES TRACTARIA DE FER OBLIGATORI allò que alguns municipis amb llarga experiència en immigració, com per exemple Manlleu, ofereixen des de fa temps en el moment de l’empadronament amb caràcter voluntari. Per què fer-ho ara obligatori? No per caprici, sinó perquè amb les dades a la mà la voluntarietat ha estat un fiasco. I és que ¿com podem bastir seriosament la cohesió social si no garantim la comprensió lingüística entre les parts que han de conviure, i això sense que els originaris del país hagin de renunciar cada cop més sovint a utilitzar la seva llengua?

Antoni Milian i Massana
Catedràtic de dret administratiu, UAB
(article publicat al diari Avui el dilluns 19 d’octubre de 2007)

Immigració i llengua: de què parlem quan parlem d’integrar?

GabanchoEn els últims anys s’han incorporat al cens català més d’un milió i mig de persones, i el flux, tot i que alentit per la crisi, no s’ha aturat. No és pas que aquest fenomen es produeixi en el millor moment. Ens pot semblar que les eines per a un eficaç integració són a les nostres mans (escola, treball, polítiques socials…), però ens falta un marc conceptual clar que endreci els esforços, començant pel significat de la paraula integració. De què parlem quan parlem d’integració? Què volem dir quan diem que un immigrant està integrat? Parlem d’integrar nosaltres o integrar-s’hi l’immigrant? Aquest debat, en un dels típics gestos catalans d’amagar l’ou, no s’ha produït. Algú té por de posar el llistó massa amunt?

El context en el qual els immigrants –molts d’ells llatins, que és tant com dir que arriben amb una identitat lingüística definida– entren a Catalunya és, com a mínim, confús. Catalunya mai no ha ofert paràmetres clars d’integració. Mai no ha dit als immigrants, amb una sola veu, què se n’espera. I això, perquè Catalunya està sotmesa a la pressió, subtil o descarada, que exerceix la voluntat homogeneïtzadora de l’Estat: Espanya s’està construint, des de fa 30 anys, amb una inusitada potència i una escassa tolerància envers la diferència. Es tracta de minimitzar, de regionalitzar, tot allò que no quadra amb l’Espanya centralista, homogènia, castellana, classista, barroera: l’Espanya de sempre.

En aquest marc, hi entra amb força el concepte de multiculturalitat. Les societats occidentals del segle XXI són, en efecte, multiculturals, però això no treu que sempre hi ha una cultura que fa de paraigua, que les relliga totes, que estableix quina és la llengua pont entre totes les llengües. La societat catalana no ha decidit si vol que el català sigui un “formatget” més de la multiculturalitat, o si vol que sigui el paraigua. De moment, aquesta funció unificadora la fa el castellà, excepte en poblacions petites on, diem, la integració és més fàcil. Ah, ¿així doncs integració vol dir també llengua catalana? I per què no hi treballem amb més intensitat allà on la integració no ho és, d’automàtica?

La seducció com a problema

Catalunya, acomplexada, sempre tendeix a integrar a través de la seducció. Es dóna llengua i alguna cosa més. Si és un curs de català, s’hi afegeix una classe de cuina; i millor encara, es teixeixen les parelles lingüístiques. Tot això és artesania, quan de fet estem davant un flux migratori de proporcions industrials. Amb això, i l’escola, no hi som a temps, perquè mentrestant els immigrants, amb consciència o sense, funcionen com a agents de l’espanyolització. Quin és el problema primer? Que els catalans, amb aquella actitud d’ai, pobrets! creuen, o els han fet creure, que el català és una nosa afegida en la difícil cursa per la integració dels immigrants i, amables com són, els l’estalvien. El segon problema és l’agressivitat constant de la comunitat espanyola envers qualsevol possible avenç del català. Per això es parla d’”imposar” el català, quan de fet allò que l’ambient imposa és precisament el castellà (per no esmentar l’article 3 de la Constitució).

Ara bé, hi ha alguna cosa que el català ofereixi com a plus a un immigrant? Sí: oportunitats. Hem d’interioritzar un detall: els itineraris socials d’un catalanoparlant no són els mateixos que els d’un castellanoparlant; és més, són millors. El castellà té uns determinats nínxols socials, que estan o molt amunt o més aviat avall en l’escala. Dalt de tot els immigrants trigaran a arribar-hi, per tant, el castellà els tanca en el seu nivell social baix. Els posa una barrera. Els consagra com a immigrants i per tant com a proletaris (llocs de treball no qualificats, capacitat reproductiva, barris marginals, comunitats tancades). El castellà és, doncs, una eina d’explotació. Parlar en castellà amb la immigració és contribuir a la seva explotació social, i a la seva no-integració fluïda amb la societat. El testimoni d’immigrants de tot arreu confirma que, en el moment que comencen a parlar en català, el seu món s’eixampla. I és fàcil constatar que són precisament els immigrants que saben català els qui menys són presoners de la seva comunitat d’origen, els més des-guetificats (que no vol dir perdre les arrels). La pregunta és: saben català perquè són els qui han tingut empenta per sortir del gueto i per això tenen feines millors? O bé el català els ha fet sortir del gueto? Ou o gallina? En tot cas, l’efecte és constatable.

Hegemonia en disputa

Si algú, i algú vol dir el govern, expliqués això ben explicat tant a immigrants com a autòctons, l’actitud dels uns i dels altres canviaria. Però ni s’ha fet (amb trenta anys de coll!) una campanya perquè els catalanoparlants abandonin el costum de cedir davant el castellà, ni s’ha parlat de l’efecte guetificador del castellà en la immigració (que reprodueix, per cert, el que ha passat amb la immigració anterior: mireu de què treballa el nét castellanoparlant d’un immigrant andalús i de què fa el nét catalanoparlant). Per què no s’ha esmerçat aquest esforç? Perquè Catalunya (és a dir, la societat catalana, és a dir la comunitat catalana que forma part de la societat catalana) no té clar que s’està jugant una batalla incruenta per l’hegemonia cultural. Cultural vol dir també lingüística i política. En unes altres paraules, el que s’està dirimint és quin paper tindrà la comunitat catalana en el futur de Catalunya –que és tant com dir en l’existència futura de Catalunya. Els immigrants, ja ho hem dit, són una força de xoc en aquesta batalla: castellanitzen. I això, a segons qui, l’interessa força.

Què hi podem fer? Primer de tot, prendre’n consciència. Parlar català amb els immigrants és positiu per a l’immigrant i per a Catalunya (sense necessitat de crear conflictes i respectant sempre la llengua de les relacions personals, que pertanyen a l’àmbit privat). En segon lloc, pressionar perquè els Pactes Nacionals i similars incloguin la catalanització dels immigrants, i perquè aquest gest s’incorpori al programa dels partits polítics dits “nacionalistes”, que són aquells que en principi no treballen per al nacionalisme espanyol (tot i que això seria sovint discutible). Finalment, cal pressionar també perquè s’estableixi l’obligatorietat del català en el marc laboral, en especial en aquelles professions i oficis que es fan de cara al públic, de manera que els drets lingüístics dels catalanoparlants estiguin preservats. Això també donaria més fluïdesa a la relació entre comunitats culturals, perquè sovint l’immigrant és percebut com un agent de la dissolució de Catalunya i això crea recels.

Tinguem-ho clar: integrar vol dir compartir amb els nouvinguts un projecte col•lectiu, construir conjuntament, cohabitar en un espai social, i tot això requereix una llengua comuna. Pot ser-ho el castellà o el català. Però en tot cas, una i altra llengua ens duen a projectes oposats, antagònics i incompatibles.

Patrícia Gabancho
Periodista

Editorial

En aquest Butlletí núm. 6 de Cercle XXI tornem a tractar del tema de la llengua catalana i la immigració. Els cinc anys transcorreguts des de la darrera vegada que hi vam dedicar la nostra atenció han estat molt importants pel que fa a la qüestions relacionades amb la immigració.

Quantitativament, perquè el contingent dels immigrats i el percentatge que representen en la població de Catalunya i de l’àmbit lingüístic en general han crescut d’una manera rapidíssima justament en aquests darrers anys.

Qualitativament, perquè en aquests anys han aparegut reflexions i aportacions importants a la cultura catalana de persones procedents d’aquesta nova immigració (com en van sorgir de l’anterior gran onada immigratòria, del tercer quart del segle XX). Alhora, perquè, seguint una ja llarga tradició, des de la mateixa societat d’arribada s’han generat debats i propostes per abordar des d’una perspectiva catalana i democràtica la qüestió de la immigració i la llengua del país.

Una mostra d’aquestes reflexions i propostes són els quatre primers textos que trobareu en aquest butlletí:

En primer lloc, l’article de Patricia Gabancho (Immigració i llengua: de què parlem quan parlem d’integrar?) és una interessant reflexió, incisiva i compromesa, sobre la manera com la societat catalana hauria d’enfocar aquesta qüestió, una qüestió que, d’una manera o altra, ens cal abordar indefugiblement.

En segon lloc, l’article del doctor Antoni Milian (Immigració i llengua. Integrar lingüísticament la població arribada), publicat fa vora un any al diari Avui però plenament vigent, fa una proposta argumentada i concreta d’actuació per avançar en l’obtenció d’uns certs coneixements de llengua per part de la població immigrada.

El tercer article (Quins són els avantatges de parlar holandès a Holanda?) és una reflexió de l’empresari Ramon Carranza en què, a partir de la comparació amb un país lliure, planteja quin sentit tenen les preguntes que ens fem i les actituds que prenem els qui parlem català en relació amb els immigrats i la llengua catalana.

El quart text són les Respostes d’Asmaa Aouattah, llicenciada en filosofia i professora de llengua amaziga, a un qüestionari que li vam plantejar.

Agraïm als autors d’aquests quatre textos la seva disposició a col•laborar en aquest butlletí núm. 6 de Cercle XXI.

Finalment, el cinquè i darrer article (Paco Candel (1925-2007): un homenatge. Tria de textos d’Els altres catalans sobre llengua i immigració) és una breu semblança de Francesc Candel, traspassat l’any passat, que precedeix una tria de textos del seu conegut llibre Els altres catalans (1963) sobre la immigració i la llengua catalana. Es tracta de conèixer i aprofitar l’experiència acumulada arran de les grans immigracions espanyoles del segle XX, un bagatge que és d’un gran interès per encarar la situació actual amb la nova immigració. D’aquesta manera, a més, Cercle 21, vol retre un homenatge a Francesc Candel.

Cercle XXI