Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics

Com canvia la conducta lingüística? La perspectiva psicològica. Intervenció sobre la conducta de tria lingüística. Una altra forma d’intervenció: la imposició lingüística

Cada vegada que la Generalitat engega una campanya orientada a promoure l’ús del català, una bona colla de veus crítiques apareixen als mitjans de comunicació. En general, entre les posicions crítiques contra la campanya, sempre n’hi ha que incideixen especialment en la perversitat del fet que els poders públics miren de fer descansar una part de la responsabilitat sobre la bona salut del català damunt dels muscles dels mateixos parlants. En aquesta línia d’argumentació, podríem dir que l’argument central es focalitza en el fet que l’Administració no és prou ferma ni eficaç en l’observació i l’aplicació de la legislació lingüística vigent alhora que, contradictòriament, demana als parlants que facen l’esforç suplementari de fer servir regularment el català. No tinc la intenció d’entrar en aquesta discussió, ni molt menys de mirar d’establir qui hi té més raó, perquè crec fermament que, tal com va dir Oscar Wilde, “la raó és la substància més abundant d’aquest món: tothom la té tota tot el temps”.

En canvi, tractaré d’abordar la qüestió des d’un altre punt de vista que, d’altra banda, sembla que em toca més de prop. El punt de partida que proposaré és que qualsevol situació comunicativa és una font d’estrès per als éssers humans (vegeu Sapolsky 2004), i ho és, d’una manera especial, per als parlants d’una llengua minorada. Això és així, en el nostre país, per un conjunt de raons històriques i polítiques, l’anàlisi de les quals sobrepassa l’objectiu d’aquest escrit. Tot i això, cal dir que en la nostra història recent, l’aplicació sistemàtica de polítiques lingüístiques de caràcter i metodologia radical, encaminades a la implantació d’un monolingüisme castellà, va generar un conjunt de privilegis que no han estat mai ni abolits ni tan sols qüestionats. Això, des de la perspectiva psicològica, implica que s’han consolidat actituds i conductes anòmales pel que fa a l’ús del català, que mai no s’han redreçat. Així, malgrat que les lleis vigents actuals despenalitzen i oficialitzen l’ús del català, els parlants no hem arribat a fer les passes que calen perquè aquesta llengua –la nostra– siga la d’ús normal al nostre territori. És en aquest marc que ens mourem. El comportament que pretenem analitzar n’és un de perfectament legal: parlar en català, i per tant, no caldria cap mena d’heroïcitat per tal de dur-lo a terme. I tanmateix, una majoria de la població no ho fa (parla directament en castellà), o hi renuncia amb una facilitat espaordidora (abandona el català i gira al castellà davant el mínim senyal de no comprensió o, fins i tot, de dubte).

En aquest context, la hipòtesi central del meu plantejament podria formular-se de la següent manera:

Qualsevol estratègia capaç d’incrementar els recursos psicològics de què disposen els parlants per a expressar-se en català redundarà en una millora del seu benestar i augmentarà la probabilitat que s’expressen en català en les seues interaccions socials.

Com canvia la conducta lingüística?

Començaré per afirmar que, en la meua opinió, la manera més eficaç de facilitar l’ús del català seria una intervenció del tipus de dalt a baix (top-down). Ço és, una acció institucional decidida i coherent a favor de la llengua pròpia, tal com es produeix en la major part de les nacions que disposen d’un estat propi i, per tant, favorable als seus interessos nacionals. Això implica, bàsicament, que el català tindria un estatus semblant al que té el castellà a Espanya o a l’Argentina, o al que té l’anglès a Anglaterra. En aquestes condicions, qualsevol intervenció específica sobre les capacitats individuals dels parlants per a expressar-se regularment en català seria innecessària. Els parlants no haurien de fer cap esforç especial per a parlar en català habitualment. Ans al contrari, seria força difícil per a qualsevol persona resident al territori de no aprendre i fer servir regularment el català en la majoria de les seues interaccions socials.

Dit això, i tot sabent que aquesta no és la nostra situació actual, podem plantejar-nos quines accions són convenients per tal d’augmentar la probabilitat que les persones que volen expressar-se en català (un dret reconegut per les lleis en la major part del territori lingüístic) ho facen. Estem parlant, per tant, de persones que tenen la voluntat de fer servir el català com a llengua vehicular, és a dir, d’aquelles que posseeixen un cert grau d’allò que es coneix habitualment com a ‘consciència lingüística’. És clar que, en una llengua normal (llegiu-hi ‘normalitzada’, si convé), aquestes persones constituirien una exigua minoria. En català, tanmateix, la minoria no és tan exigua. A més a més, es tracta d’una minoria força important perquè constitueix, precisament, el sector de la població que pot engegar accions orientades a millorar la salut de la llengua; una salut que, des del meu punt de vista, està en relació directa amb el benestar dels seus parlants. I m’estic referint al fet que puguen sentir-se còmodes mentre fan ús de la seua llengua, en qualsevol context interpersonal.

La perspectiva psicològica

Convé, per tant, que ens preguntem quina mena de capacitats o recursos necessiten les persones per tal d’assolir aquest benestar associat a l’ús del català, sense perdre de vista que es tracta d’una llengua minorada. És precisament per això que cal parlar de recursos individuals. En l’àmbit de la psicologia, és habitual abordar qualsevol conducta tot tenint en compte tres nivells d’anàlisi:

a) El nivell cognitiu, que fa referència als pensaments que acompanyen qualsevol acció deliberada (no reflexa).

b) El nivell fisiològic, que es refereix als canvis orgànics que es produeixen amb la conducta. Inclou processos com l’activació del sistema nerviós autònom, les variacions hormonals o els canvis sistèmics, com els que afecten el sistema cardiovascular. Subjectivament, experimentem aquests canvis en forma d’emocions (sorpresa, por, alegria, ira, etc.).

c) El nivell motor, o de la conducta observable des de fora, que ens remet a què fem en un moment donat: parlar o callar, avançar, retrocedir, empal•lidir, aixecar la veu, insultar, demanar excuses…

Cal precisar que no es tracta de tres fenòmens independents, ni tan sols diferents, sinó de tres nivells des dels quals podem observar i analitzar un mateix fenomen comportamental; en aquest cas, la conducta de tria lingüística d’una persona. Potser un exemple ens en facilitarà la comprensió.

Una dona s’acosta al taulell d’una companyia aèria en l’aeroport de València, i s’adreça a la persona que l’ha d’atendre:

-Bon dia, tinc un bitllet per al vol de les 10 a Bilbao.

I obté aquesta resposta:

-Buenos días, ¿me permite su DNI, por favor?

És en aquest instant quan podem considerar que es produirà el moment final del procés de tria lingüística. És clar que, inicialment, la dona ja l’ha feta, perquè ha usat el català per tal de fer la seua petició. També és evident que en una situació de normalitat, i tot havent-hi fet servir una llengua que és oficial al territori en què es troba l’aeroport, el treballador de la companyia aèria hauria d’haver-li contestat en la mateixa llengua. Això, per exemple, és exactament el que hauria fet si la dona s’hagués expressat en anglès (tot i que no és idioma oficial a València). Tanmateix, la situació d’anormalitat del català ens permet de considerar que l’autèntica tria lingüística, és a dir, la decisió de mantenir el català o de girar al castellà, es produeix després de constatar que l’ interlocutor no és catalanoparlant.

Si analitzem el que passa tot atenent als tres nivells esmentats adés, tenim que:

a) Nivell cognitiu: la dona pot dir-se a ella mateixa (autodiàleg) una cosa així com: “No m’ha contestat en català; segurament no l’entén”.

b) Nivell fisiològic: probablement, això ha anat acompanyat d’una resposta emocional basada en les experiències prèvies que ha tingut en situacions semblants (interlocutor que no convergeix a la seua llengua). En la major part dels casos, l’experiència emocional pot ésser descrita com a incomoditat. Generalment, l’emoció bàsica dominant és la por, i ben sovint, n’apareixen algunes altres com la ira (frustració, enuig, ràbia) o la tristesa (pessimisme, abatiment, pena).

c) Nivell motor: la dona somriu tímidament, abaixa la mirada durant un breu instant i mostra el seu document d’identitat. La resta de la interacció es produeix íntegrament en castellà.

Aquesta escena és inventada, i per tant, la resposta de la protagonista també ho és. La realitat pot ser ben diferent del que hem il•lustrat, és clar. D’entrada, molts usuaris s’hi adreçaran directament en castellà. El paper destacat que té aquesta llengua en el paisatge visual i sonor de l’aeroport esmentat pot explicar, en bona mesura, l’elevada probabilitat d’aquesta conducta.

Caldria dir que en l’apartat corresponent al nivell cognitiu (a) hem fet referència únicament a l’autodiàleg que es produeix in situ. Tanmateix, també hi juga un paper decisiu un altre aspecte, de caràcter més estable, com és el conjunt d’idees, creences i judicis (incloent-hi els prejudicis) que aquesta persona té respecte del català i de les funcions que exerceix i hauria d’exercir en la societat. Podem considerar, però, que, en la seqüència conductual que hem optat per analitzar, aquesta influència es concreta en allò que la dona es diu a si mateixa en el moment en què percep que l’ interlocutor no li ha contestat en català. Cal destacar que la transició des de “No m’ha contestat en català” fins a “segurament no l’entén” no està gens justificada. Ans al contrari, com que no ha demanat cap aclariment respecte de la petició, hauríem de pensar que sí que ens ha entès. En realitat, són les idees i creences que aquesta dona té (respecte al català i la seua funció social) les que l’empenyen a fer aquesta concatenació.

La resposta fisiològica (b), que es manifesta com a reacció emocional, també està íntimament connectada amb el nivell cognitiu. En realitat, no és l’empleat responent en castellà qui genera la incomoditat. Si més no, és tot allò que ha quedat prèviament condicionat a aquest tipus de situacions. Això inclou les experiències anteriors, fins i tot les més primerenques, que s’han produït quan érem infants, i també les instruccions específiques que hem rebut respecte a això, tot instant-nos a parlar en castellà als desconeguts “per educació”. Tot plegat, podem considerar que cristal•litza en el conjunt d’idees i creences que acabem mantenint pel que fa al paper social del català. És això el que ens provoca incomoditat quan ens trobem front a un interlocutor que fa servir l’altra llengua, i ho fa amb total comoditat, perquè aquestes experiències de frustració no són gens simètriques. Als infants de llengua inicial castellana, els seus pares no els expliquen que han de parlar en català als desconeguts “per educació”. Més encara, és força infreqüent que es troben amb persones que no canvien al castellà quan ells s’expressen en aquesta llengua.

Per tant, la conducta que observem (c) és perfectament coherent amb el que està passant dins del cap i dins del cos de la protagonista, i retroalimenta netament tant la seua incomoditat com la comoditat del seu interlocutor. De nou cal insistir que, si atenem al paper que cadascun dels dos hi juga (ella hi fa de client i ell de proveïdor), la convergència hauria de produir-se en l’altre sentit, amb el treballador adaptant-se a l’ idioma de la clienta.

Intervenció sobre la conducta de tria lingüística

Vist això, cal dir que, des d’una perspectiva psicològica, és possible intervenir en els tres nivells.

a) La intervenció sobre el nivell cognitiu es basaria en una mena de reestructuració cognitiva. Caldrà, d’entrada, que la persona identifique quines són les idees i creences que actuen com a factors limitadors del seu comportament, per tal de procedir a substituir-los per uns altres de més satisfactoris. Això, òbviament, pot presentar unes certes dificultats. Es tracta d’un treball que només pot fer-se quan la persona detecta una distància entre allò que considera que s’hauria de fer (per exemple, que el català fos una llengua d’ús normal) i allò que ella mateixa fa (per exemple, girar al castellà innecessàriament).

b) La intervenció sobre el nivell fisiològic és, en realitat, un treball de control d’emocions. Es tracta d’aprendre a reduir la incomoditat que ens pot generar el manteniment del català, i això pot fer-se també mitjançant tècniques orientades a controlar l’activitat del sistema nerviós autònom. Les tècniques respiratòries i de relaxació hi poden ser molt útils. Potser convé especificar que no es tracta de recursos pensats per aplicar-los in situ, sinó de coses que podem practicar prèviament (a casa, per dir-ho així) i que ens permetran d’afrontar amb més calma les interaccions que abans ens havien resultat conflictives i ens havien generat malestar.

c) Pel que fa al nivell de la conducta observable, es tracta de desenvolupar un conjunt de recursos comunicatius que ens permeten d’afrontar amb més facilitat les situacions en què ens trobem amb interlocutors no adaptatius (que mantenen el castellà malgrat que nosaltres ens hi adrecem en català). El fet que moltes de les situacions són bastant previsibles, ens permet de preparar una bateria de recursos, de caràcter polivalent. No és l’objectiu d’aquest article entrar-hi en detall. Tanmateix, cal dir que, en molts casos, el recurs més senzill, que és el de continuar parlant en català, és sobradament efectiu: fa que alguns interlocutors acaben girant al català, i que molts altres accepten la comunicació bilingüe. Tant les estadístiques de comprensió del català, com el fet que es tracta d’una llengua romànica, fan que puguem considerar que la immensa majoria de les persones amb qui ens podem comunicar al llarg del dia estan capacitades per a entendre’ns sense grans dificultats. No és amb elles que hem de lluitar, sinó amb la nostra tendència a girar al castellà a la menor provocació. En qualsevol cas, els recursos comunicatius a què ens referim inclouen tant l’àmbit verbal (què diem) com el no verbal (com ho diem), i es basen en la idea general que podem comportar-nos com vulguem (sempre que això siga legal) sense haver de donar-ne cap explicació o justificació.

Aquesta idea i les tècniques i estratègies que se’n deriven, provenen del concepte d’assertivitat. En el terreny que ens ocupa, que és el de la tria lingüística, la conducta assertiva consisteix a exercir els nostres drets lingüístics més que no en explicar-los o discutir-los. És força freqüent el fenomen d’una o més persones argumentant (generalment, amb vehemència) a favor dels drets lingüístics dels catalans, en castellà. Aquest és un magnífic exemple de com dos nivells comunicatius complementaris poden anul•lar l’eficàcia del missatge. En el nivell verbal, el missatge diu “tenim dret a parlar en català”, mentre que, en el no verbal, en parlar en castellà, estem comunicant clarament que no ens fa res de renunciar a aquest dret. Tal com s’esdevé en unes altres conductes, en què pot ser igualment útil, l’aplicació d’un comportament assertiu implica la coherència de tots dos nivells. Més encara, una conducta realment assertiva respecte a això probablement se centraria més a negociar com ens comuniquem (“Jo parlaré en català, tu parla com vulgues”, per exemple) que no a argumentar les nostres conviccions.

Aquest són, en essència, els àmbits d’intervenció dels tallers que impartim des de Tallers per la Llengua (www.tallers.cat); fonamentalment del Taller d’espai Lingüístic Personal (TELP; Suay i Sanginés 2004; 2006; Palau 2009). Es tracta d’intervencions de l’estil ‘de baix cap a dalt’ que hem esmentat adés i, per tant, s’adrecen a grups petits de persones, amb un determinat nivell de consciència lingüística. No se’ns escapa que aquesta mena d’intervencions té unes limitacions clares, quant a l’abast i les possibilitats de modificar perceptiblement els hàbits lingüístics d’una societat.

Una altra forma d’intervenció: la imposició lingüística

Voldria observar, tanmateix, que els nivells sobre els quals s’actua, són ben bé els mateixos que constitueixen l’objectiu de les intervencions de l’estil ‘de dalt a baix’, que, com he dit al principi, són –en la meua opinió– les més efectives. Es tracta, recordem-ho, d’estratègies que impliquen una acció institucional plenament coherent i consistent amb l’objectiu de prioritzar l’ús d’una llengua. Això inclou mesures legislatives que, quan cal, són també de caràcter punitiu, i també l’important efecte modelador que exerceixen els personatges públics de tots els àmbits (governants, polítics, esportistes, artistes, etc.). En aquest cas, també s’actua sobre els tres nivells esmentats: cognitiu, emocional, motor. La principal diferència és que s’hi intervé amb abundància de mitjans, i sense cap necessitat de fer explícites ni les intervencions ni els mecanismes que utilitzen. Per tal d’entendre-ho podríem analitzar qualsevol dels casos en què el procés de normalització d’una llengua ha reeixit, després d’un període de minoració. També podem, però, parar atenció al procés (que probablement ens resulta força més conegut) d’anormalització d’una llengua, per imposició d’una altra.

a) En aquest cas, les intervencions des de dalt actuen sobre el nivell cognitiu, tot instal•lant-hi tota mena de dubtes sobre la conveniència o no d’usar la llengua minorada (M’entendrà?; Aquest funcionari té o no l’obligació de conèixer el català?; És lícit demanar que els metges coneguen la llengua dels seus pacients, si aquesta és el català?). Aquests dubtes, ràpidament abonen la idea que l’ús sistemàtic de la llengua imposada


contingents a la conducta d’expressar-se en català, i per tant, en disminueixen la probabilitat futura.c) Òbviament, en el nivell de la conducta observable són fàcilment identificables les conseqüències de la minoració. Breument, l’observació ens mostra amb claredat com les persones van abstenint-se d’usar la llengua que els és pròpia, en una quantitat creixent de contextos i situacions. Generalment renuncien en primer lloc als espais més públics i formals, per a acabar renunciant fins i tot als més íntims, moment en què el procés de substitució ja haurà assolit l’èxit que perseguia.

Així doncs, la idea d’intervenir sobre els tres nivells esmentats no és pas nova, ni gens original. Són els nivells en què actua qualsevol de les múltiples estratègies efectives de canvi de conducta a què estem sotmesos en tota societat. És l’enfocament individualitzat, de baix cap a dalt, el que pot resultar nou. En realitat, allò que ens xoca és el fet d’haver de fer explícites les intervencions. És això el que resulta inusual, perquè generalment, les llengües compten amb potents mecanismes de dalt a baix per a imposar-se. I el que fan precisament aquests mecanismes és invisibilitzar-se. D’aquesta manera, arribat un moment, sembla que no hi ha més imposició que la de la llengua que ha estat prèviament anormalitzada (minorada), mentre que la llengua imposada (precisament, gràcies al procés d’anormalització de l’altra) queda instal•lada en un pretès espai de ‘neutralitat’ que és el de la normalitat.

És per trencar aquesta falsa normalitat de la llengua imposada, que constitueix precisament la nostra anormalitat lingüística, que cal que els parlants incrementen els seus recursos individuals d’afrontament. Ja sabem que no és La Solució (així, amb majúscules) per a l’estat anormal de subordinació que se’ns ha imposat als catalanoparlants. Es tracta més aviat de les petites solucions que necessitem quotidianament per tal de poder aproximar-nos a allò que volem, intentar viure en català amb normalitat, sense deixar-hi la pell.

Referències

Palau, C. La convergència al castellà es pot superar. El Taller d’Espai Lingüístic Personal, TELP, en D. Vila (coord.): De la consciència a la conducta. L’experiència de Tallers per la Llengua. Barcelona: Edicions 7dquatre, 2009Sapolsky, R.M. Why Zebras Don’t Get Ulcers: An Updated Guide To Stress, Stress Related Diseases, and Coping. 3rd Rev Ed, 2004. New York: Henry Holt & Co., 2004

Suay, F. i Sanginés, G. (2004). Un model d’anàlisi i intervenció en la submissió lingüística. Anuari de Psicologia, 9 (1): 97-111, 2004

Suay, F. i Sanginés, G.: Un espai per als parlants d’una llengua. Llengua i Ús 34 (2): 27-39. Generalitat de Catalunya, 2006

Ferran Suay i Lerma
Institut de Política Lingüística. Acció Cultural del País Valencià

Experiències per la llengua. Què en diuen els participants?

Són diversos els programes per al foment de la llengua catalana. Entre aquests, voldríem fixar-nos en tres dels que desenvolupa Òmnium Cultural: el Voluntariat per la llengua, els Grups de conversa i el Quedem? Ens hi aproximarem des del punt de vista dels participants.

Tots tres programes acullen persones que volen “practicar” la llengua i persones catalanoparlants habituals que volen usar-la i fomentar-la. Veurem però, a partir dels seus comentaris, que aquests programes van més enllà de la llengua i que es viuen com una experiència cultural entre membres d’una mateixa societat, la catalana.

Voluntariat per la llengua

El programa consisteix a posar en contacte una persona que parla català amb una altra que vulgui practicar-lo per adquirir fluïdesa en l’expressió oral. A partir d’aquest moment, la “parella lingüística” es troba un cop a la setmana per conversar en català. Vegeu els comentaris dels participants recollits en l’acte de finalització del curs 2008-09 a Òmnium Cultural (Barcelona). Se’ls preguntava “Què és el que més t’ha agradat de participar al Voluntariat per la llengua?”

“Millorar la fluïdesa de parlar català i conèixer millor Catalunya.”

“Parlar amb la parella lingüística de coses de cada dia m´ha permès desinstitucionalitzar el català, que per a mi, fins ara, només era al telediari i als llibres de gramàtica.”

“Que desinteresadamente personas pierdan parte de su tiempo para enseñar su idioma.”

“[…] a més de millorar els meus coneixements de català, he après moltes coses sobre la cultura catalana. Puc dir que ha sigut una experiència molt completa”

“Conocer el otro lado del espejo de la sociedad que elegí para vivir.”

“[…] aprens molt més coses de la cultura que en una classe d’idiomes, i també hi ha un factor afectiu que no sabria definir, que fa que encara t’agradi més aprendre la llengua i la cultura.”

“Tenir l’oportunitat de conèixer algú d’una altra cultura interessada en la meva. A més, et permet veure de ben a prop una realitat força diferent de la que un viu, i això sempre enriqueix molt.”

“Com a catalanoparlant m´ha servit per esforçar-me a parlar correctament i recuperar vocabulari per no utilitzar barbarismes. També per sentir que faig alguna cosa per la meva llengua i per conèixer gent d’una altra cultura.”

Grup de conversa

Hi participen persones que han passat abans per l’experiència del Voluntariat per la llengua i volen aprofundir en l’ús de la llengua en un entorn de debat (curs 2009).

Mercedes. Vint-i-set anys a Barcelona. “Jo l’entenia (el català) i ara el parlo molt més, (el grup de conversa) m’ha donat confiança.”

Pilar. Cinc anys a Barcelona. “És molt enriquidor, tinc llibertat de parlar de tot. Venir és una festa.”

Sonia. Menys de dos anys a Catalunya. “El divendres és el dia que més parlo català de la setmana. Aquí hi ha molts temes de què parlar, ningú està corregint l’altre”; i afegeix: “Quan surto d’aquí el trasllado a d’altres espais.”

Samuel. Menys d’un any a Catalunya. “El meu barri és molt wòlof. Millorar el català al carrer no és fàcil”; i afegeix que aquest és un espai per relacionar-se que creu que el pot ajudar a guanyar coneixements i fluïdesa.

Quedem?

El Quedem? és un programa per al foment de la cohesió social que facilita espais de trobada entre les persones que volen descobrir i redescobrir el lloc on viuen. Posa l’èmfasi en l’espai de coneixença entre gent diversa i a partir de les activitats, fomenta l’ús social de la llengua. Comentaris dels participants recollits a la primera festa dels programes Quedem? d’arreu de Catalunya (juny 2009):

“Això és com una torre de Babel, però gràcies al català ens entenem tots!”
“El Quedem? ens fa conèixer costums d’altres països i conèixer la nostra terra.”
“Una oportunitat immillorable de conèixer gent i llocs.”
“Cohesió social, ciutadania i el català com a eina.”
“Crec que amb cada Quedem? creixem com a persones i com a país.”
“Una bona oportunitat de conèixer diferents cultures.”
“És conèixer Catalunya.”
“M’agrada molt el Quedem? per practicar el català.”
“Quedem per conèixer la cultura catalana i les llengües.”
“ Avui he sentit la llengua catalana amb tots els accents del món.”
A tall de resum, resulta il•lustratiu veure que entre els comentaris, una de les paraules més freqüents és “conèixer”: “conèixer la cultura”, conèixer la llengua”, “conèixer altres realitats”… Ho diuen ambdues parts, tant els qui són catalanoparlants com els qui volen ser-ho. Ens trobem, per tant, davant d’experiències lingüístiques, però també culturals, davant de programes que tenen com a raó de ser el foment de la llengua catalana, però també el de la cohesió social.

Jordina Boix
Òmnium Cultural i Cercle XXI

’Encomana el català’, una campanya diferent

queta_corda.jpgDes de l’inici de la legislatura el Govern va voler dur a terme una campanya de sensibilització per fomentar l’ús social de la llengua catalana. L’objectiu principal d’aquesta campanya era promoure el manteniment del català en contextos en què se sol canviar l’ús de la llengua (amb persones que no parlen català encara que l’entenguin, en contextos plurilingües, en àmbits amb dificultats d’ús de la llengua…), és a dir, sensibilitzar la població que parla habitualment català perquè mantingui la llengua pertot arreu i en totes les circumstàncies, de manera general.

Dels estudis qualitatius duts a terme per la Secretaria en l’avaluació de la campanya “Dóna corda al català”, se n’extreu la conclusió que l’inici d’una conversa amb persones desconegudes tindrà lloc en català o castellà d’acord amb elements externs com el context o l’aspecte físic de la persona. Suposar que les persones no catalanoparlants desconeixen el català o no l’entenen pot constituir una barrera davant l’acollida a la nostra societat.

A més, el Pla de política lingüística per a la VIII legislatura fa referència explícita a la necessitat que els poders públics actuïn aplicant principis d’afirmació activa i atorgant una atenció especial a la llengua catalana. “Tant l’acció de govern de la Generalitat de Catalunya com l’actuació de les altres administracions existents a Catalunya han de servir per promoure un règim de convivència lingüística en l’àmbit públic que faci efectiu el respecte als drets lingüístics recollits en el marc legislatiu vigent i que garanteixi l’acollida de les persones nouvingudes.”

La recerca del consens

Tanmateix, com que la campanya es planteja des del primer moment com una campanya de govern de gran abast i amb un gran consens social, es veu molt necessari treballar la gènesi amb rigor. Si es vol una campanya de suma, d’inclusió, necessitem, d’una banda, conèixer les percepcions de la població i, de l’altra, implicar els diferents sectors de la societat i els agents socials, buscar la complicitat de les institucions, dels mitjans de comunicació, dels líders socials i d’opinió. Tothom ha de sentir-se involucrat en el projecte, ha de poder aportar els seus punts de vista i ha de fer-se seva la campanya des del primer moment.

Així, doncs, hi ha dos punts d’inflexió en aquest procés previ de gènesi que cal remarcar molt especialment:

  1. Setembre 2007: la Secretaria du a terme un estudi qualitatiu basat en la tècnica dels grups de discussió per valorar els arguments i situacions d’ús de les llengües que provoquen més empatia i també els que provoquen més rebuig en la població relacionats amb l’objectiu de la campanya: el manteniment del català en contextos en què se sol canviar l’ús de la llengua. Es treballa també amb dades obtingudes d’altres estudis amb l’objectiu final de trobar la modulació de la campanya que pugui generar més consens social.
  2. 9 de maig de 2008: la Secretaria convoca una nombrosa representació de la societat civil catalana a participar en una jornada que té com a objectiu treballar els continguts de la campanya, i també recollir propostes de conceptes i lemes i de com comunicar-los. Hi van participar 31 persones representants d’entitats a favor de la llengua, associacions de l’àmbit de la immigració, organitzacions empresarials i sindicals, universitats, mitjans de comunicació, institucions acadèmiques. L’objectiu final és, doncs, fer participar el conjunt de la societat civil catalana en el disseny de la campanya perquè se la puguin sentir seva i d’aquesta manera es pugui incidir al màxim en les pautes d’ús lingüístic del conjunt de la societat. En general es va considerar necessària una campanya d’aquestes característiques, i es van fer suggeriments, comentaris i aportacions que van ser de gran utilitat.

Aquesta participació de la societat civil és un dels valors més destacables de la campanya. “Encomana el català” no l’ha fet el govern i prou, sinó que hi ha hagut una part important de la societat que no només ha participat en la gènesi sinó que va considerar que era necessària. I això s’ha vist reflectit en les diverses accions que hem dut a terme, com explicarem més endavant.

Com a resultat d’aquests treballs previs, la campanya finalment s’ha enfocat de la manera següent. Es tractarà d’una campanya en dues grans fases:

A la primera, que es durà a terme aquest 2009, el públic objectiu són les persones que fan servir habitualment la llengua catalana i la finalitat és que mantinguin el català de manera natural en les converses amb persones que no el parlen però que l’entenen, en espais públics (laborals, educatius, d’oci…).

A la segona fase de la campanya, prevista per al 2010, l’objectiu és associar la representació social de la llengua catalana a valors de facilitat, acolliment i integració. Aquest objectiu és complementari de l’anterior i per això d’alguna manera és implícit a la primera fase de la campanya. En aquesta segona, passarà a ser-ne l’objectiu principal, i el públic al qual ens adreçarem seran principalment les persones que encara no parlen català.

El pas d’una fase a una altra s’ha de viure com una evolució natural de la campanya i en cap cas ha de donar la sensació de trencament.

Una campanya 2.0

La campanya publicitària pròpiament dita (emissió d’espots, falques de ràdio, publicació d’anuncis a la premsa i bàners a Internet) es va dur a terme entre el 16 de febrer i el 15 de març de 2009. Alhora, es va publicar una pàgina web (http://www.gencat.cat/encomanaelcatala).

Però la gran innovació en una campanya d’aquestes característiques han estat les accions en entorns web 2.0. Principalment és destacable la creació d’un grup a la xarxa social Facebook que a hores d’ara aplega més de 32.000 persones. És a dir, 32.000 persones amb noms i cognoms subscriuen els objectius i l’oportunitat de la campanya i molts aprofiten per expressar la seva opinió (hi ha publicats més de 350 missatges al mur del grup).

També cal remarcar la creació d’una aplicació viral, també per a Facebook, per “encomanar el català”, que ja han utilitzat més de 21.000 persones.

“Encomana el català” al carrer

“Encomana el català” es desplegarà també en accions per tot el territori. De moment, la diada de Sant Jordi la campanya va ser present als carrers de Barcelona amb un autobús estacionat al carrer Còrsega, davant els jardins de Palau Robert, que proposava encomanar el català amb música i propostes lúdiques. Més de 2.000 persones van venir a informar-se sobre la campanya. 300 persones van participar en un joc que feia reflexionar sobre les llengües i els usos lingüístics i 200 van entrar dins l’autobús, on quatre ordinadors connectats a Internet presentaven els diferents productes i serveis que la Generalitat de Catalunya posa a disposició de la ciutadania per fer més fàcil el coneixement i l’ús de la llengua catalana.

Està previst que hi hagi més accions de característiques similars per tot el territori, amb la col•laboració dels centres del Consorci per a la Normalització Lingüística, que han d’ajudar a fer arribar el missatge de la campanya arreu.

Destaquem també que durant el partit del Barça-Vila-real, al Camp Nou, es va poder veure un zepelí amb el lema “Encomana el català” i es va retransmetre l’espot de la campanya. Igualment, s’han dut a terme xerrades (Música que encomana el català, Cuines que encomanen el català) que volen fer reflexionar sobre el paper que tenen els àmbits socials, culturals, econòmics, esportius… com a catalitzadors del principal objectiu de la campanya: el manteniment del català i el seu ús habitual i públic.

Com en qualsevol campanya de sensibilització que pretén modificar uns hàbits, resulta difícil mesurar resultats quantificables en termes de rendibilitat i assoliment. Com es pot saber la incidència d’una campanya en la modificació de les conductes de la ciutadania? Els canvis d’hàbits lingüístics seran resultat de l’èxit d’”Encomana el català”? Evidentment, molts altres factors incideixen en aquests canvis, però creiem que aquestes campanyes també hi ajuden, perquè hem vist les respostes de la gent quan participa en activitats com la de Sant Jordi o en els espais de la campanya a Facebook o a Youtube. “Encomana el català”, d’una manera lúdica i festiva, fa pensar sobre la importància de dir la primera paraula en català.

Certament, però, encara és aviat per fer balanç, perquè encara tenim molta feina per fer en el marc de l’”Encomana el català”. Però creiem que sí que podem dir que hem aconseguit una campanya positiva i amable, i que ha aconseguit un consens social considerable.

Bernat Joan i Marí
Secretari de Política Lingüística

Entrevista a Joan-Pere Le Bihan, director general de La Bressola

Després de molts anys de feina de les bressoles i d’altres escoles que fan l’ensenyament en català al nord de Catalunya, ja hi ha una experiència i un coneixement acumulat molt valuosos. N’hem parlat amb Joan-Pere Le Bihan, director general de la Bressola.

Sobre l’escola i els anys escolars

C XXI. Com aconseguiu que els infants de les bressoles arribin a parlar en català entre ells, sobretot en els primer temps, i no ho facin en francès, essent així que (gairebé) tot l’entorn familiar, social i mediàtic és en aquesta llengua?

Joan-Pere Le Bihan. La base de l’èxit de la immersió a les nostres escoles és la verticalitat, és a dir, que a totes les aules de parvulari o de primària hi ha com a mínim tres edats diferents (P3, P4 i P5 a parvulari; 1r. i 2n. / 3r. i 4t. a primària) en classes paral•leles. Els alumnes més grans són els “tutors” dels més petits, tant pel que fa a la llengua com per a la resta dels hàbits que cal aconseguir. Això desenvolupa l’esperit de responsabilitat dels alumnes. Podeu trobar l’explicació més completa d’això a http://www.xtec.cat/sedec/iepi/revista/num1/BRESSOLA.pdf

C XXI. Quins mètodes seguiu? Creieu que hi ha algun d’aquest mètodes o procediments que podrien ser útils en certs contextos escolars al sud de la frontera?

JPLB. Jo crec que sí, ja que disposeu a la Catalunya autonòmica del 40% d’alumnes catalanoparlants i nosaltres només de l’1 %. Crec que amb un muntatge correcte (i un poc car, ho reconec) els 40% podrien servir de “tutors”.

C XXI. Els pares de les bressoles tenen una actitud més aviat “militant” o més aviat “utilitària” o neutra?

JPLB. És variable, hi ha pares militants i pares “consumidors” (potser perquè la feina no els deixa temps). Als delegats de pares els presentem cada any els comptes de l’entitat presentats per un “comissari de comptes” exterior i jurat. La transparència és molt important, ja que no es troba pertot.

C XXI. A quina edat us cal iniciar l’ús i l’ensenyament del francès a les aules? Això comporta alguna distorsió o endarreriment en el procés d’adquisició i ús (especialment parlat) del català entre els vostres alumnes?

JPLB. Vàrem decidir d’iniciar l’ensenyament del francès a 3r. (6 hores per setmana). No distorsiona gens l’aprenentatge del català; al contrari, fem comparacions entre les dues llengües.

C XXI. Fins a quina edat podeu oferir als infants la continuïtat dels estudis en català?

JPLB. Fins als 15 anys…, de moment.

C XXI. Quina és l’actitud i el comportament lingüístic dels catalans que no saben parlar català però l’entenen respecte dels nois i les noies de les bressoles?

JPLB. És molt variable segons els individus. Ara, a l’interior de la Bressola els alumnes contesten en català, però a fora no ho farien.

C XXI. I dels que el saben parlar? Hi ha alguna reserva o dificultat per les discrepàncies entre el seu català més o menys influït pel francès i el català de l’escola?

JPLB. Sí, alguna vegada passa, els alumnes de vegades es riuen dels gal•licismes de la gent del carrer. Intentem d’explicar que no van tenir la sort de poder anar a la Bressola…

C XXI. Hi ha alguna manera de compensar la dificultat que representa l’escassa presència del català als mitjans de comunicació?

JPLB. Posem vídeos en català a les hores de guarderia, però gràcies a les gestions que férem el 84 sortosament es pot veure TV3 a Catalunya Nord. Ara, però, està en perill a causa del canvi cap a la TV digital terrestre. L’hem de salvar!

Després dels anys escolars

C XXI. Parlem ara dels vostres alumnes i exalumnes. Quina influència ha tingut el fet d’haver passat per les bressoles en el seu comportament lingüístic, en la seva “biografia lingüística”?:

JPLB. Alguns tenen poca ocasió de fer-lo servir, d’altres han trobat feina gràcies al català. Molts tornen a les nostres festes encara que ja no siguin alumnes…

C XXI. Aconseguiu que tots o gairebé tots els vostres alumnes, fins i tot els qui no obtenen resultats acadèmics gaire bons, surtin de les bressoles amb un bon coneixement de català oral, no només en els registres formals (és a dir, podem dir que l’han col•loquialitzat)?

JPLB. És una assignatura una mica pendent, els falta poder parlar amb catalanoparlants joves (ells mateixos m’ho deien la setmana passada)

C XXI. Assoleixen una capacitat d’expressió en català equivalent o gairebé equivalent a la que tenen en francès?

JPLB. Gairebé equivalent.

C XXI. En el camp de les converses interpersonals més o menys informals, han estat persones que han fet “aflorar” en el seu entorn el català ocult que hi pugui haver en el seus entorns de relació, familiar i social?

JPLB. Sí, qualque vegada ha passat, però no gaire sovint.

C XXI. Respecte a les generacions anteriors (pares i avis dels vostres alumnes), han estat un factor de modificació de les actituds o dels usos respecte del català (per exemple, persones de llengua inicial catalana que no l’havien parlada als fills l’han parlada als néts?)?

JPLB. Alguns ho fan o ho han fet, però no tots.

C XXI. Un cop fora de l’entorn escolar, en la relació entre ells (relació entre iguals), han mantingut el català com a llengua habitual de relació?

JPLB. Alguna vegada sí, però de moment és minoritari.

C XXI. En les seves viles o pobles han trobat (o recuperat) altres interlocutors per parlar-hi en català?

JPLB. A algun poble sí, més aviat a la muntanya…

C XXI. Creieu (o potser ja en teniu casos) que aquests alumnes adoptaran el català com a llengua de relació amb llurs fills?

JPLB. Algun ho ha fet…

Rafel Torner
Cercle XXI

El català sentit al centre de Barcelona

La interferència lingüística és un dels camps preferits en l’estudi del contacte de llengües, alhora que un dels més treballats en la sociolingüística internacional. El contacte entre el català i el castellà, tant els castellanismes com els catalanismes, és des de fa molts anys un terreny d’estudi força conegut, fins i tot popular, en l’ús oral sobretot. El que aquí es presenta, sense ànim ni pretensió de ser un estudi sinó una simple enumeració dels fets escoltats, no deixa de ser un tipus d’aportació prou particularitzat, ja que es tracta de constatar simplement el que s’ha sentit de viva veu al carrer; en aquest cas, no hi ha laboratori ni cap marc referent que pugui condicionar el més mínim la parla espontània i lliure de la gent. Aquestes observacions queden ben bé encavalcades entre les pròpies del camp de la lingüística i les de la sociolingüística o entorn d’on es parla una llengua.

El treball de camp efectuat

Amb l’objectiu d’esbrinar si l’ús oral del català al carrer (compresos els transports públics, però no l’interior de les botigues) augmentava, baixava o s’estancava respecte al del castellà, vaig començar l’any 1999 un seguiment sistemàtic consistent a quantificar la presència d’aquestes dues llengües al centre de Barcelona. Es tracta d’un treball, doncs, quantitatiu que consisteix a anotar les persones sentides en una llengua o en l’altra. Aquest treball, efectuat sempre sobre la mateixa base (els mateixos dies de l’any, les mateixes hores, els mateixos itineraris) s’inseria en la necessitat de disposar d’un “termòmetre lingüístic real” que no fos el resultat d’una pregunta efectuada als ciutadans sobre si parlaven o no català. També m’interessaven molt dos vessants més de l’ús lingüístic: l’interpersonal i el marc del carrer; el primer perquè és el nervi d’una llengua i el segon perquè és el nervi d’una societat. Els resultats estan en vies de ser publicats i la metodologia utilitzada, nova, haurà de ser contrastada degudament, analitzant-ne els pros i els contres. Aquí, però, no es presentaran els resultats obtinguts sinó les observacions efectuades sobre alguns aspectes lingüístics a partir de les 2000 persones sentides (de cada persona sentida es pren nota d’aquestes variables: sexe, edat aproximada, si va acompanyada de només una persona o més, o si se l’ha sentida parlant per mòbil, i naturalment la llengua en què parla. També s’han tingut en compte altres variables com l’hora, el dia en què s’havia fet el treball de camp, dimecres o divendres; el lloc: el carrer, el metro, etc.). El que aquí es comentarà no tindrà en compte aquestes variables.

La metodologia

L’obtenció de la informació ha comportat al llarg dels anys un recull d’observacions de tipus lingüístic i sociolingüístic enriquidor. Per poder dur a terme el treball era indispensable tenir clares unes premisses que són les que han comportat amb el temps la major part d’aquesta informació de primera mà. La més important de totes les premisses és que per anotar la llengua sentida és del tot indispensable estar absolutament segur de quina és la llengua suposadament sentida. És a dir: les interjeccions (uf, ai), els mots ambivalents català castellà (sí, no, dia, mes, hòstia, problema), les frases curtes també ambivalents i paraules no identificades clarament no poden ser anotades com a pertanyents a una llengua per molt que sembli que són pronunciades en una fonètica determinada, per exemple la catalana; ni tampoc serveix d’ajut la llengua de la resposta, si n’hi ha, ja que la persona que respon podria utilitzar l’altra llengua (i per tant ens podria induir a error). Aquesta premissa pot resultar desesperant pel que pot comportar de frustració de no poder anotar persones de les quals estàvem “segurs” que havíem sentit que parlaven en una llengua determinada, però que en realitat eren paraules ambivalents, o no n’estàvem pas segurs del tot. La solució més idònia sempre és respondre la pregunta: quina paraula ha dit exactament?, la podem reproduir amb tota seguretat? Si no és així, de cap manera no se n’ha de prendre nota.

Un altre aspecte bàsic del protocol inclòs en aquesta metodologia és la determinació de la persona de qui es pren nota que parla: sempre la primera a qui, com s’acaba de dir, s’ha sentit clarament; la resposta (si es va amb una altra persona) o una resposta procedent d’alguna persona del grup (si es va amb més d’una persona) no és anotada.

L’aplicació de la primera premissa incloïa necessàriament el vessant sociolingüístic que fa referència al corpus, més concretament a la fonètica i el lèxic. Altres aspectes són més pròpiament pertocants a l’àmbit de la sociolingüística genèricament parlant, societat i ús lingüístic. Els comentaris els faig sota epítets clarificadors i senzills.

La continuïtat del català

La primera constatació general és que l’ús del català i el del castellà es mantenen clarament diferenciats. O es parla en català o es parla en castellà, sobretot les persones adultes o per damunt dels cinquanta anys, aproximadament. El que aquí s’exposarà no posa en judici aquesta qüestió, només es matisen alguns aspectes. Per tant, des d’un punt de vista lingüístic, el castellà no es “menja” el català a base d’introduir constantment paraules, frases, diccions en castellà. La continuïtat del català, vista des d’aquesta perspectiva, no sembla que tingui perill (aquí no s’entra en quantificacions del nombre de parlants, que és una altra qüestió).

Algunes anotacions sobre el corpus

Els joves constitueixen el col•lectiu on es produeix més diversitat en els usos lingüístics. Per exemple, cada vegada són més freqüents els canvis sobtats de llengua per part d’una persona o de les dues o més que parlen. Em refereixo a un canvi de llengua i no a una barreja. Aquest canvi de llengua tendeix a incrementar-se, per part fins i tot d’una mateixa persona. Es tracta de parlar en una llengua o en una altra amb frases clarament diferenciades (per tant, no de barrejar contínuament paraules d’una llengua i l’altra). És a dir: es parla en català uns segons o minuts, i després pot ser que es parli en castellà. És més aviat una alternança. Podríem dir que som lluny d’una galleguització, en el sentit de parlar una barreja contínua de castellà i gallec, amb trets de les dues llengües alhora (lèxics, fonètics, sintàctics). Això no vol dir que no es detecti la presència de la interferència lingüística, que té certa tendència a augmentar (per exemple: parlant en castellà: aprofitaré o plegar), tot i no ser gens generalitzada sinó tot al contrari.

En canvi, pel que fa a la fonètica hi ha una situació més clarament confusa o difusa. Cada cop hi ha més frases que, partint d’una pronúncia molt semblant, o amb la mateixa estructura lèxico-sintàctica, passen a ser clarament ambivalents. Aquí és on més fortament avança una forma difusa de català-castellà, en què l’observador ha d’esperar per saber si és català o castellà el que es parla (frases com: és que no sabia si el problema era tal que… és difícil, el professor dirà; o és una moda que no va…), dites amb una fonètica d’impossible enregistrament de quina llengua caldria anotar. És una situació distinta del clàssic castellanoparlant adult que s’esforça a parlar en català, amb una sèrie de tics que tothom coneix a Catalunya, fàcilment distingible.

I encara dins aquest sector juvenil es nota una tendència cap al trencament de l’estructura: em parlen en castellà, responc en castellà que compleixen pràcticament sempre els adults. Pot ser un trencament volgut, deliberat, però molt sovint no ho sembla, perquè la barreja en el diàleg és contínua. Sobretot s’observa entre els estudiants. Aparentment són persones d’origen catalanoparlant els qui tenen més tendència a mantenir-se en català; i probablement són castellanoparlants d’origen els qui fan més canvis sovintejats de llengua, tenen fonètica confusa, adopten castellanismes parlant en català (es podria dir que són més sovint portadors d’interferències). Els suposadament catalanoparlants, aquells que es mantenen parlant en català i si parlen un moment en castellà se’ls nota clarament per la fonètica que no ho són d’origen, tenen fonètica catalana més clara i se’ls nota més repertori lexical. Ara bé, la mateixa diferenciació entre catalanoparlants i castellanoparlants és cada vegada menys clara. En molts casos costaria “endevinar” si una persona sentida devia ser catalanoparlant d’origen o no. Un tret que s’ha observat durant el treball és que persones més o menys joves a les quals es nota un cert deix fonètic que no correspondria clarament a un catalanoparlant poden confondre, en canvi, per una riquesa de lèxic i de frases idònies que serien pròpies de catalanoparlants de generacions. Probablement aquest fenomen correspon a individus que són fills de castellanoparlants que han viscut en un medi ambient on el català és la llengua normal i tot i no haver “abandonat” certs trets fonètics de la influència de la seva llengua d’origen castellana sí que s’han integrat al sistema català com a llengua viva. Una prova seria el fet de la fluïdesa amb què parlen en castellà quan és el moment (mentre que un catalanoparlant “de sempre” té menys espontaneïtat en el domini d’aquella llengua).

Tendència del català a ser parlat en veu més baixa

Des d’un punt de vista més pròpiament sociolingüístic, s’ha anat confirmant amb el transcurs de les diverses onades la percepció que el català es parla en veu més baixa en general que el castellà, amb totes les connotacions que el fet pugui comportar. És a dir: el castellà es pot fer més present perquè pot sentir-se més. En canvi, el català s’”amagaria”.

De quantes persones es compon el nostre entorn quotidià? A més dels companys de la feina o de casa, cal comptar-hi les persones que ens rodegen al carrer (al bus, al metro, al bar, etc.). Trobaríem que cadascú té un nombre de persones diferent al seu entorn. És evident que, segons aquesta corona que contínuament ens rodeja, l’exposició a determinats fenòmens augmenta o disminueix (una persona que va en metro, esmorza en un bar i té vint companys de feina immediats està més exposada a influències, entre elles la lingüística, que una altra que va sola en cotxe, treballa per lliure i no va a bars. Aquesta persona està menys exposada doncs a sentir i imitar, rebre i implementar, les novetats que es produeixen en les llengües, ni tampoc en podrà reproduir). Així, el fenomen que el català es parli amb veu més baixa, que pot semblar de poca importància, en té més si tenim en compte que es repeteix sovint.

El mòbil

Es va incrementar espectacularment al començament dels 2000, però sembla que ha arribat a una estabilització segons les darreres onades. Des d’un punt de vista sociolingüístic està introduint un nou hàbit bilingüe, sobretot entre els joves, que consisteix a parlar presencialment amb una persona, que acompanya el parlant, en una llengua i intercalar pel mòbil una conversa en una altra llengua.

Les referències. Fer referència a una altra conversa

El fenomen de relatar una conversa que es va produir en temps passat és un tema prou referit als estudis publicats a les revistes de sociolingüística, sobretot per analitzar-hi les interferències quan es tracta de parlants de diverses llengües, el tipus de tracte, la forma de fer aquesta referència, els tipus de persona que més la practiquen, etc. Aquí s’ha detectat, altra vegada especialment entre els joves, aquest tipus de referència respecte a una conversa que s’havia produït anteriorment en una llengua que resulta que és una altra distinta de la que parla habitualment el/la relator/a, la qual quedarà així intercalada en la conversa presencial. Per exemple, una noia que s’explica en català fa de cop i volta referència a una conversa en castellà que va tenir amb una altra persona o simplement al que va dir una altra persona en castellà: jo estava allà i aleshores em va dir: “oye, pues, por qué no vienes?”; i jo li vaig dir que no sabia què fer; i ella: “pues bueno…”. Aquestes referències poden anar tant del castellà al català com a l’inrevés, però s’han detectat més casos en què una persona que parla en català fa la referència a una conversa en castellà. Metodològicament pot ser una situació bastant enutjosa (ja que la referència es pot produir molt ràpidament i pot comportar una certa confusió); amb tot, s’anota sempre la llengua que s’ha sentit primer, encara que sigui, per descomptat, la de la referència.

Aquestes referències, encara que es tracti de casos i situacions molt minoritàries, podrien influir en la quantitat de llengua sentida en una determinada llengua, si es produïssin sempre o s’incrementessin en un determinat sentit.

Dins aquest capítol de les referències continua present entre persones que parlen català l’hàbit de fer citacions en castellà de frases suposadament d’origen en aquesta llengua (tant se val que es tracti de referències o declaracions de famosos o frases bíbliques, o de dites que només sonen en castellà).

Respecte a la immigració llatinoamericana

La presència d’immigrants llatinoamericans té un efecte molt menor sobre el paisatge lingüístic del que semblaria que en principi hauria de ser si partim de la base de la seva elevada presència física, que repercutiria a favor de la presència del castellà. La comprovació és que en general els immigrats parlen menys que les persones d’aquí. Hi poden haver diverses raons: una, que no van tan sovint acompanyades com les d’aquí; una altra, que no són tan xerraires, o que als seus països no queda gaire bé socialment de parlar en públic; una altra podria ser que psicològicament se senten encara amb un cert grau d’inseguretat en una societat encara estranya per a molts. En aquest sentit, és molt clar que gairebé sempre que se sent parlar en veu ben alta per part de dues persones o més, són d’aquí. En tot cas, aquesta qüestió, que no era un objectiu del treball, té un notable interès perquè pot fer equivocar molts opinadors sobre la importància de la presència d’immigrants llatinoamericans amb referència a les llengües sentides al carrer.

Conclusió

D’una forma aproximada es podria dir que s’ha detectat que mentre que les persones de més de cinquanta anys mantenen unes pautes lingüístiques i sociolingüístiques que van quedar fixades fa molts anys, les més joves, per sota dels trenta, estan introduint molts canvis en els dos vessants; i les persones que quedarien entremig introdueixen només algunes novetats, generalment amb més esforç que no els joves, però amb una tendència general al manteniment de les normes dels més grans. Tot plegat seria el resultat d’una hibridació a l’alça d’una societat que anys enrere es mantenia tancada en dues comunitats poc comunicades; d’aquesta manera, el contacte de les dues llengües presents majoritàriament produeix unes interferències de tot tipus, tant lingüístic com sociolingüístic, que tendeixen a augmentar.

Algunes dades bàsiques del treball de camp

Anys en què s’ha realitzat: 1999, 2001, 2004, 2007, 2008 i 2009. A la segona quinzena del mes de març.
Dia de la setmana: dimecres i divendres
Hores: des de les 9 fins les sis de la tarda, amb un descans de dues hores per dinar.
Trajectes: Rambla de Canaletes, plaça de Catalunya (vorera sud i la del Corte Inglés), passeig de Gràcia, Diagonal, Rosselló, Rambla de Catalunya, carrer Gran de Gràcia, diversos carrers de Gràcia, plaça Letamendi, Consell de Cent, Gran Via, Portaferrissa, Portal de l’Àngel.
Metro: línia verda (entre Catalunya i Penitents), línia vermella (entre Mercat Nou i Espanya). Autobusos: 28 i 21.
FGC: des de Sant Cugat fins Catalunya o Gràcia, segons el dia.
Aquests trajectes han tingut molt poques alteracions.

El nombre de persones escoltades ha arribat als 2000; amb el transcurs dels anys les escoltes s’han anat incrementant.
Josep Maria Aymà Aubeyzon

Editorial

Aquest és el setè Butlletí que publiquem. El primer (núm. 0), que aparegué l’11 de novembre de l’any 2002, vam anomenar-lo “Espai comunicatiu català” i s’hi van incloure els primers treballs de recerca i opinió sobre la llengua que, posteriorment, hem continuat publicant en els següents butlletins. Temes tan importants com la immigració, la repressió contra la llengua o el català a la universitat, entre d’altres, han estat tractats, tal com podeu comprovar en la relació que figura en aquest web.

“L’ús interpersonal del català” és el nom del que ara presentem amb un contingut que complementa el butlletí núm. 2, que titulàvem “El futur del català es juga en l’ús oral”.

L’ús literari, l’estudi filològic i històric, l’anàlisi sociolingüística i altres aspectes acadèmics sobre la llengua han estat i continuen essent conreats amb una profunditat i extensió que, probablement, sobrepassa el que ens correspondria si ens comparem amb altres llengües amb un nombre de parlants superior al català. Podem estar-ne orgullosos i hem de palesar el nostre agraïment a tots els qui han treballat i treballen en favor del català. La seva excel•lent tasca professional no s’entendria si no hi descobríem l’amor a la llengua. L’anàlisi científica i la projecció literària de la llengua són, doncs, vessants coberts amb escreix.

També podríem mostrar-nos optimistes si hi afegíem la força amb què el català és present en un món acabat de néixer i emergent: la xarxa d’Internet i, en general, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), àmbit en el qual, una altra vegada, ocupem llocs preferents, per sobre de moltes altres llengües amb més parlants. Prova del que diem és l’èxit que va tenir el primer Congrés de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana (CONVIT, Girona, 16 i 17 juliol de 2009). Un membre del Cercle XXI que hi va assistir ens deia: “[…] l’alta professionalitat i qualitat de l’organització del Congrés, l’alt nivell dels ponents i de les taules rodones, l’atenció i interès amb què hi participaven els congressistes, la joventut de la majoria dels assistents, la quantitat i qualitat del material exposat (revistes, material publicitari, fullets, etc.) ens feien veure la vitalitat de la llengua…., tot plegat molt i molt esperançador. Quina empenta i quin optimisme es respirava! Gens de pessimisme, ben al contrari, la convicció que allò que estàvem fent era el que convé, que avançàvem en la direcció encertada. Amb aquests fonaments no és cap somni pensar que el futur serà nostre”.
Ens ha semblat oportú citar aquest testimoniatge.

Ara volem considerar la situació de la llengua en un altre vessant: l’ús oral. Una cara no tan falaguera. Llegíem en el primer paràgraf de l’editorial del Butlletí núm. 2:

«La fe sense obres, morta és”. L’afirmació va com anell al dit a l’hora de parlar de llengües. Una llengua sense obres –una llengua que no es parla– és allò que se sol denominar una llengua morta. Tant se val que sigui venerada com a símbol d’una època esplendorosa, que disposi d’una literatura insigne o que l’estudiïn any rere any molts milions de persones. Sense l’ús quotidià, la llengua s’esvaeix i acaba, si té sort, relegada als llibres d’història. I amb ella, la comunitat que la parlava.

Aquest és el nostre punt dèbil. Els lectors dels nostres butlletins són coneixedors de la situació del català i dels motius pels quals en aquest moment és una llengua minoritzada; en tenim ple coneixement, no cal aportar xifres o recollir opinions.

Afirmem que, si no volem entrar en un camí que ens mena costa avall cap a un final indesitjable, és necessari reaccionar. Dit això, afegim que, quan es reflexiona sobre l’afirmació precedent, apareix, sovint, aquesta disjuntiva: cal confiar-ho tot a l’esforç personal i a la voluntat de la societat civil o hem de refiar-nos de la feina que puguin fer els polítics que ens representen i que disposen de poder i de mitjans? No en tenim cap mena de dubte: la llengua, la cultura i la nostra identitat són objectius que avançaran amb la implicació i la complicitat de totes dues forces, el poder polític i la societat. Per tant, tothom, superant el que fóra una inexcusable passivitat, hi ha d’aportar el seu esforç i assumir un compromís en l’activitat que li sigui més adient. Que ningú no es deixi enganyar per la idea que l’esforç individual és ineficaç. Fals. És un error molt gros creure que no val la pena fer res perquè el que es pot fer és poc. Com també és un error molt gros creure que els nostres hàbits personals no els podem canviar…, oimés quan, compartint la nostra llengua amb tots els nostres interlocutors, tothom hi surt guanyant.

Veurem quina és l’actitud i el capteniment personal que preconitzen els col•lectius que us presentem en aquest Butlletí. Sabem doncs on som i què volem, però ens cal veure com ho aconseguim.

Aquest butlletí aplega sis articles:

“El català sentit al centre de Barcelona”
Josep Maria Aymà Aubeyzon

“L’ensenyament en català al nord de Catalunya”

entrevista a Joan-Pere Le Bihan

“’Encomana el català’, una campanya diferent”

Bernat Joan i Marí, secretari de Política Lingüística

“El Voluntariat per la llengua, els Grups de conversa i el Quedem”

Jordina Boix, Òmnium Cultural

“Col•lectiu Català Sempre”
Jordina Boix i Josep M. Borrull

“Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics”
Ferran Suay i Lerma

Els membres del Cercle XXI som conscients que, contra aquest just i legítim objectiu de recuperació del català, hi ha una forta pressió de la ideologia espanyolista (o francesista), que sovint s’exerceix indirectament però que, avui, de manera oberta i desacomplexada, pretén avançar cap a un escenari de pura substitució pel que fa a l’ús oral de la llengua.

Actualment veiem com han revifat moviments sorgits de la societat civil que malden per recuperar la voluntat d’avançar cap a un camí de plenitud del nostre poble. Aquesta és la nostra esperança. I en uns moments com aquests insistim novament a assenyalar la importància que té fer allò que està al nostre abast, la conducta personal, fent ús de la llengua sempre i en tot lloc i denunciant les situacions en què es vulneren els nostres drets.


Cercle XXI