Famílies lingüísticament mixtes segons l’enquesta EULP08

Introducció

En societats on hi ha dues llengües en contacte, els seus parlants es relacionen entre si. D’entre tots els tipus de relació possible, les relacions de parella conformen un nucli essencial per a la transmissió intergeneracional de les llengües. Des d’un punt de vista sociolingüístic, estes parelles sentimentals poden ser de dos tipus: les parelles monolingües, amb parlants de la mateixa llengua, i les parelles mixtes, amb parlants de diferents llengües. En part, la vitalitat de les llengües residix en les decisions de les parelles monolingües. Però part de la vitalitat de les llengües també depèn de les decisions establertes en el si de les parelles lingüísticament mixtes. Així, el comportament d’estes parelles mixtes és un indicador clar sobre la vitalitat de les llengües. Aquí analitzarem el comportament d’estes parelles a Catalunya a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de l’any 2008 (EULP08).[1]

En primer lloc aclarirem els indicadors amb què definim les parelles mixtes. En segon lloc analitzarem si les parelles mixtes són tan comunes com s’espera en una distribució sense condicionaments lingüístics. I en tercer lloc analitzarem els usos lingüístics familiars d’estes parelles.

Les parelles lingüísticament mixtes

Les parelles lingüísticament mixtes poden analitzar-se des de la perspectiva dels progenitors enquestats, que formen una parella lingüísticament mixta, o des de la dels fills dels enquestats, que tenen uns progenitors mixtos lingüísticament. La nostra perspectiva serà la primera, la dels enquestats catalanoparlants que tenen una parella de llengua castellana, i la dels enquestats castellanoparlants que tenen una parella de llengua catalana.

Pel que fa a la llengua inicial dels enquestats, la població adulta de Catalunya (EULP08) es distribuïx  en un terç de parlants de català  (31,7%) i poc més de la meitat de parlants de castellà (55,1%). Entre els dos grans grups de llengua inicial, una minoria declara les dues llengües com a inicials (3,8%) i la resta té altres llengües, o combinacions amb estes (9,3%).

Per tal de completar la composició sociolingüística d’estes parelles a Catalunya hauríem de poder conèixer la llengua inicial de la parella. Però la pregunta més propera que l’EULP08 ens facilita és la llengua habitual de la parella, declarada per l’enquestat. Els percentatges totals són similars als de la llengua habitual dels enquestats. I tal com ja sabem, a Catalunya les preguntes relatives a la llengua habitual, o a la llengua d’identificació, obtenen un resultats més favorables al català que en la llengua inicial.[2] El català és més comú com a llengua habitual de les parelles (37,6%) que com a llengua inicial dels enquestats, de la mateixa manera que l’ús habitual de català i castellà és més comú (9,9%) que com a llengua inicial. La major presència del català i les seues combinacions creixen a costa de la reducció del castellà (45,1%) i la resta de llengües i combinacions (7,1%).

Del creuament entre la llengua inicial de l’enquestat i la llengua habitual de la parella de l’enquestat formem fins a cinc tipologies de parelles. Per a la formació de les parelles no tenim en compte si la condició de parlant fa referència a la llengua inicial de l’enquestat o a la llengua habitual de la  parella de l’enquestat. Per això definirem les parelles només per la tipologia de parlants que la componen.

Les parelles de catalanoparlants són les formades per dos membres catalanoparlants, de la mateixa manera que les parelles castellanoparlants són les formades per dos membres de llengua castellana. Entre les parelles parlants d’altres llengües incloem aquelles en què els dos membres parlen altres llengües, així com aquelles on un membre parla altres llengües i l’altre  castellà. Per a les parelles mixtes considerem aquelles on els seus dos membres utilitzen simultàniament el català i el castellà (i potser una tercera llengua). Diferenciem entre les parelles mixtes enteses en un sentit estricte, on un dels membres és parlant de català i l’altre de castellà, i les parelles mixtes enteses en sentit lax, on almenys un dels membres és parlant bilingüe (de català i castellà). En este sentit lax, l’altre membre pot ser  parlant d’una única llengua o de més, i a més incloem també aquelles que tenen un component catalanoparlant i un altre parlant d’altres llengües. Vegeu el creuament de les dues variables, i la formació de les tipologies de parelles, a la Taula 1.

La distribució de les tipologies de parella a l’EULP08, segons el total de parelles existents, és d’una quarta part de catalanoparlants (24,1%) i més d’un terç de castellanoparlants (37,6%). Les parelles mixtes sumen el 29,8%, que es dividixen en un 15,7% de parelles mixtes enteses de forma estricta i un 14,1% de forma laxa. Finalment les parelles formades per parlants d’altres llengües sumen el 8,5%.[3]

Taula 1. Tipologies de parella segons la seua composició lingüística. Entre parèntesi apareix el percentatge d’enquestats de l’EULP08 que conforma el grup.

Llengua inicial de l’enquestat

Català

Català i castellà igual

Castellà

Altres llengües i altres combinacions

Llengua habitual de la parella

Català

Parelles de catalanop. (24,1)

Parelles mixtes (1,5)

Parelles mixtes estricte (10,9)

Parelles mixtes (1,1)

Català i castellà igual

Parelles mixtes (1,9)

Parelles mixtes (1,1)

Parelles mixtes (6,5)

Parelles mixtes (0,4)

Castellà

Parelles mixtes estricte (4,8)

Parelles mixtes (1,2)

Parelles de castellanop. (37,6)

Altres (1,6)

Altres

Parelles mixtes (0,3)

Parelles mixtes (0,0)

Altres (1,1)

Altres (5,8

A Catalunya, una quarta part de les parelles són catalanoparlants i més d’un terç són castellanoparlants. Les parelles mixtes s’aproximen al terç, i es dividixen en dues meitats, segons si estan compostes per dos parlants de llengua diferent o per algun membre que és parlant de les dues llengües. Finalment, les parelles formades per parlants d’altres llengües no són més d’una de cada deu.

La distribució lingüísticament aleatòria de les parelles

És habitual que les relacions socials entre persones amb condicions similars siguen més comunes que les relacions entre persones amb condicions diferents. A este tipus de tendència se l’anomena homofília, que no expressa més que la tendència dels individus a associar-se i vincular-se amb individus similars segons la seua edat, gènere, classe social, tipus de treball o altres factors. [4] Evidentment, la llengua és un aspecte social més amb el qual es reproduix esta homofília. És possible que la força de l’homofília lingüística estiga superposada a l’efecte de tants altres factors correlacionats amb la realitat sociolingüística, com l’etnicitat, la classe social o el lloc de residència. En esta anàlisi no anirem tan lluny. Ens conformarem amb mesurar la proporció de relacions de parella segons la llengua dels seus membres.

En sociolingüística, entre altres estudis, la constatació que les relacions sociolingüístiques no seguixen una tria lingüísticament aleatòria ha estat desenvolupada per Alvarez (2001) amb un model matemàtic[5] i ha estat adequat al cas català, i aplicant-lo a un model més ampli, per Fabà (2003). En este espai tampoc aprofundirem en els càlculs sobre les relacions que es desenvoluparien si la tria fos lingüísticament aleatòria.[6]

L’objectiu és comparar els resultats d’una distribució aleatòria amb la distribució real de les parelles establertes a Catalunya (EULP08). Es confirma, com no pot ser de cap altra manera, que les relacions de parella entre parlants de la mateixa llengua són més comunes que no pas les relacions entre parlants de diferents llengües. És a dir, les relacions de parella lingüísticament mixtes són menys comunes del que caldria esperar per la distribució sociolingüística de la població. I en conseqüència, les relacions de parelles monolingües són més comunes d’allò esperat per a una distribució aleatòria.

A partir de la distribució de la població adulta de Catalunya segons la seua llengua inicial, que hem vist més amunt, si la llengua no tinguera cap importància en les tries de parella, i per tant fora una tria lingüísticament aleatòria, la distribució de les parelles segons la seua tipologia lingüística seria la següent. Un 10% de les parelles estaria format per dos catalanoparlants, i un 30,4% de les parelles, per dos castellanoparlants.[7] Les parelles lingüísticament mixtes serien aproximadament la meitat (48,4%). La major part serien les parelles mixtes en un sentit estricte, formades per un parlant de català i un parlant de castellà, que nosaltres hem definit com a parelles mixtes en sentit estricte, les quals serien el 34,9% del total.[8] Les parelles mixtes en un sentit lax, sobretot formades per un parlant d’ambdues llengües, serien el 13,5% del total. Finalment, les parelles formades per dos parlants d’altres llengües sumen l’11,2%.

Però, tal com hem vist més amunt, els resultats a partir de les respostes dels enquestats a l’EULP08 són diferents. Així, el grup que major diferència té entre els resultats de l’enquesta i l’esperat és el de les parelles catalanoparlants. La diferència entre la distribució esperada aleatòriament (10%) i la distribució real (24,1%) és de 14,1%. En el cas de les parelles castellanoparlants, estes també són més quantioses. Però no de manera tan prominent com en el cas del català. Segons la distribució de parlants inicials de castellà, s’espera un 30,4% de parelles castellanoparlants, i en l’EULP08 n’hi ha un 37,6%, amb una diferència de 7,2 punts més.

Contràriament, les parelles mixtes en un sentit estricte, que són les creades per un parlant inicial de català i un altre de castellà, són només el 15,7%, encara que en una distribució aleatòria se n’esperen fins el 34,9%. Això resulta 19,2 punts menys de parelles mixtes (en sentit estricte) de les esperades. Menys de la meitat. Per contra, en el cas de les parelles mixtes en un sentit lax, que són formades sobretot per algun membre de la parella que és parlant bilingüe, són pràcticament les mateixes en l’EULP08 (13,5%) que les esperades en una distribució aleatòria (14,1%). Així mateix, en el cas de les parelles formades per parlants d’altres llengües, la diferència tampoc és gran, i la seua quantia en l’EULP08 (8,5%) no és molt menor a l’esperada en una distribució aleatòria (11,2%).

Així doncs, la distribució real de les parelles dista força de l’esperada aleatòriament. La població té un nivell d’homofília raonablement alt amb els parlants de la seua pròpia llengua, fet pel qual les parelles compostes per dos individus de la mateixa llengua (sobretot en el cas dels catalanoparlants) són molt més habituals del que caldria esperar. Contràriament, les parelles lingüísticament mixtes, compostes per un parlant de català i un parlant de castellà, són menys comunes del que caldria esperar si, en la tria de parella, el component sociolingüístic no fos important.

Usos lingüístics familiars de les parelles mixtes

La llengua parlada amb la parella

Pel que fa als usos lingüístics familiars, en les parelles monolingües l’enquestat utilitza amb la parella una única llengua: el català en el 97,7% de les parelles catalanoparlants i el castellà en el 94,3% de les parelles castellanoparlants. Per contra, en el cas de les parelles mixtes (les dues tipologies), pràcticament la meitat parla només o sobretot el castellà a la seua parella (49,7%), mentre que un terç utilitza el català (33,8%). És sobretot en les parelles mixtes enteses en un sentit lax que este ús menor del català és més clar (25,9%), mentre que en el sentit estricte l’ús del català (41%) està pràcticament equilibrat amb el del castellà (46,7%).

Cal destacar, perquè és un factor important, que les parelles mixtes amb què compta l’EULP són majoritàriament descrites pel component castellanoparlant de la parella. Del total de parelles mixtes, està numèricament determinat que, pel fet que entre la població general hi ha més castellanoparlants que catalanoparlants inicials, també tindrem més informació de les parelles donada per enquestats castellanoparlants que pels catalanoparlants. Així, del total de parelles mixtes, el 23,6% són les declarades pels catalanoparlants i el 58,4% per castellanoparlants. Si ho filtrem per a les parelles mixtes en el seu sentit estricte, la proporció és pràcticament de dos terços de castellanoparlants (69,6%) i un terç de catalanoparlants (30,4%). Esta dada no és, ni de bon tros, banal. El comportament lingüístic declarat de l’enquestat amb la parella és molt diferent segons si el català és la llengua inicial de l’enquestat o la llengua habitual de la parella. De manera general, en les parelles mixtes hi ha una tendència que l’enquestat utilitze més la llengua (habitual) de la seua parella que la seua llengua (inicial). Dit d’una altra manera, en les parelles mixtes hi ha certa tendència de l’enquestat a convergir lingüísticament a la llengua de la seua parella. Major que la tendència que este enquestat mantinga la seua llengua inicial.

Així doncs, en les parelles mixtes (estrictes) narrades per l’enquestat catalanoparlant inicial, la llengua que utilitza l’enquestat amb la parella no és el català, si no que és el castellà en el 73,2%. I només en el 16,4% dels casos és el català. En les situacions en què el relator és un castellanoparlant inicial, amb la parella parlant habitual de català (les situacions majoritàries en les nostres dades), la llengua utilitzada per l’enquestat és el català en el 51,8% dels casos, i només o sobretot el castellà en el 35,1%.

Contràriament, en les parelles mixtes enteses de manera laxa, en les quals, per tant, hi ha (almenys) un parlant de les dues llengües, la pauta és que siga la llengua (inicial) de l’enquestat la que té major predominança. En els casos en què l’enquestat és catalanoparlant inicial (i la parella utilitza les dues llengües habitualment), la major part d’enquestats utilitza el català (52,1%), tot i que una part important utilitza el castellà (18,6%). En els casos que l’enquestat és castellanoparlant inicial (i la parella parla habitualment les dues llengües), l’ús del castellà és molt majoritari (74,7%) i el del català pràcticament nul (5,6%). En els casos que l’enquestat és parlant inicial d’ambdues llengües inicials, hi ha un equilibri entre el català (45,2%) i el castellà (38,5%).

Llengua a la llar actual

La llengua a la llar actual fa referència a l’ús lingüístic de l’enquestat en la seua unitat de convivència actual. Hem de tenir en compte que en gran part dels casos es refereix a l’ús lingüístic amb la parella, i els fills de la parella. Però no sempre és així, ja que part dels enquestats no conviuen amb la seua parella, com per exemple en els casos en què els membres de la parella conviuen per separat amb els seus respectius progenitors, o bé viuen per separat en altres tipus d’unitats de convivència.

Els usos a la llar actual són menys desfavorables al català, les dues llengües queden en un ús similar. El 37,9% dels enquestats que formen una parella mixta parlen català a la llar actual, i el 39,8% parlen castellà. La resta parla les dues llengües igual. Si restringim només a les parelles mixtes enteses de manera estricta, l’ús del català és major (44,7%) que el del castellà (33,2%).

Els canvis mes pronunciats respecte la llengua utilitzada amb la parella es produeixen, sobretot, entre les parelles mixtes narrades per un catalanoparlant. Tant en una tipologia de parella mixta com en l’altra, l’augment en l’ús del català se situa en els 30 punts, cosa que fa que l’ús d’estos catalanoparlants inicials siga del 45,8% en les mixtes en un sentit estricte i del 82,2% en les mixtes en un sentit lax.

La llengua amb els fills

Entre les parelles mixtes, l’ús del català amb els fills[9] en tots els casos és superior a l’ús amb la parella i a l’ús a la llar actual. I és sempre superior a l’ús de la resta de llengües. Esta dada mostra la vitalitat de la llengua, que té cert poder d’atracció en la transmissió lingüística intergeneracional, també en les parelles mixtes. La vitalitat no és generalitzada, és limitada, però en tot cas favorable al català.

Les parelles lingüísticament mixtes, en el seu tipus estricte, parlen molt majoritàriament el català al fill, fins a assolir un important ús del català, del 64,3% de la població. Només el 23% utilitza el castellà. Les parelles mixtes en el seu tipus lax utilitzen el català només en el 44,1% dels casos, un percentatge força proper al 32,6% que utilitza el castellà.

Així, el creixement se situa al voltant dels 20 punts en ambdós casos (veg. Gràfic 1). I es deu sobretot al fet que el component catalanoparlant (i el bilingüe en el cas del tipus lax) observa un fort creixement de l’ús del català, que es converteix en la llengua majoritària de transmissió. Contràriament, els components castellanoparlants d’estes parelles continuen amb un ús del català amb els fills que no supera el 60% en les parelles mixtes en un sentit estricte o el 20% en les parelles mixtes en un sentit lax.

Gràfic 1. Usos lingüístics familiars en parelles lingüísticament mixtes (en un sentit estricte i en un sentit lax) segons la llengua inicial de l’enquestat. EULP08. Percentatges.

En general, entre les parelles lingüísticament mixtes hi ha certa tendència de l’enquestat a convergir lingüísticament a la llengua de la seua parella, siga quina siga esta llengua, però amb un menut biaix a favor del castellà. En tot cas, en els usos lingüístics amb els fills el català reprèn posicions i és majoritari entre les parelles mixtes.

Conclusió

A Catalunya, la distribució lingüística de les parelles es repartix en tres parts força similars, una de més reduïda formada per dos membres catalanoparlants (24,1%), i dos de més extenses, una formades per dos membres castellanoparlants (37,6%) i l’altra per parelles lingüísticament mixtes (29,8%). Pel que fa a la distribució de les parelles, els parlants d’una llengua tenen major tendència que la seua parella tinga la mateixa llengua (homofília), i això fa que les parelles lingüísticament mixtes siguen menys de les esperades en una distribució aleatòria (48,4%). Els enquestats tenen tendència a la convergència lingüística a la llengua de la parella, però amb cert avantatge per al castellà. Però pel que fa a la vitalitat de la llengua, el català reprèn posicions com a llengua de transmissió intergeneracional en les parelles mixtes, i és la llengua majoritàriament parlada al fill.

Natxo Sorolla. Xarxa CRUSCAT – IEC
http://xarxes.wordpress.com

Bibliografia

Alvarez Enparantza, José Luís (2001) Hacia una socio-lingüística matemática. Donostia: Euskal Soziolinguistika Institutua Sortzen.

Fabà, Albert (2003) «L’ús interpersonal del català i altres variables sociolingüístiques. Assaig d’un model interpretatiu. El cas de Santa Coloma de Gramenet» dins Revista Llengua i Dret. Número 40. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. <http://www10.gencat.net/eapc_rld/revistes/revista.2008-09-19.0890290151>

McPherson, M.; L. Smith-Lovin;  J. Cook (2001) «Birds of a Feather: Homophily» dins Social Networks. Annual Review of Sociology. 27:415–444.

Villaverde i Vidal, Joan-Albert (2007) «Comportament dels grups lingüístics i representacions sobre la llengua». Dins: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Comunitat Valenciana, la Franja i les Illes Balears. (Querol, E. (coord); Chessa, E.; Sorolla, N.; Torres, J.; Villaverde, J.A.).  Barcelona: Generalitat de Catalunya. <en línia>


[1] Generalitat de Catalunya, Secretaria de Política Lingüística i IDESCAT Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 <http://www.idescat.cat/cat/societat/usoslinguistics.html>

[2] Villaverde (2007)

[3] La població que declara que té parella és un 88,6% del total de població.

[4] McPherson, M. et al. (2001)

[5] Alvarez tracta les relacions com isotròpiques i anisotròpiques.

[6] Cal aclarir, però, els principis dels quals s’ha de partir per al càlcul respecte les parelles sentimentals, que no són els mateixos que en les relacions d’amistat, per posar algun exemple. Els càlculs sobre les possibles díades (relacions entre dues persones) en un nombre donat d’individus han de tenir compte que les relacions de parella són considerades simètriques, que en un temps donat per al càlcul cada actor participa només en una única díada (o en cap díada) i que no hi ha relacions amb un mateix (bucle).

[7] El càlcul de les parelles monolingües és el més senzill de tots. És el quadrat de la proporció (en tant per un) de parlants inicials de la llengua. Per al català és 0,3172 i per al castellà 0,5512.

[8] El càlcul de les parelles mixtes en un sentit estricte també és senzill. Són el doble del resultat de multiplicar les proporcions (en tant per un) de parlants inicials de català amb el de parlants de castellà. En el nostre cas seria 2 x 0,317 x 0,551.

[9] Per qüestions de facilitat de tractament de les dades, utilitzem la resposta a la llengua parlada amb el fill major.

Llengua, llengua, llengua

Toni Fernández

El ministre d’interior alemany ha dit recentment que el seu govern està preocupat perquè hi ha 1,1 milions d’estrangers a Alemanya que no parlen l’alemany, i que entre un 10 i un 15 per cent dels immigrants no volen integrar-se. La recepta germànica: llengua, llengua, llengua! Cal exposar els nouvinguts a la llengua alemanya tan aviat com sigui possible quan són infants, i per als adults, cursos de 600 hores d’alemany, història, cultura i lleis. I a casa nostra, què no hauríem de fer en la nostra pèssima situació?

“Els nens tant juguen entre ells en alemany com en català, i alternen les llengües sense,
sovint, ni adonar-se’n, sense la importància i càrrega simbòlica
i identitària que els grans donem a les llengües.” 

Nosaltres, a casa, parlem cada dia un mínim de tres llengües. Els grans, entre nosaltres, en anglès, i els petits en català i alemany, tot seguint l’anomenat mètode OPOL (one person one language, una persona una llengua), que és la nostra política lingüística particular, en què l’adult es comunica amb el nen sempre amb la mateixa llengua; jo, per exemple, amb els meus fills en català, i la meva dona en alemany.

Tot i que els nens encara viuen aquesta mini Babel sense problemes, la veritat és que amb els grans ja és una altra història. Els adults ens entestem que els nens aprenguin bé les nostres respectives llengües i instaurem a les nostres llars una mena de dictadura lingüística, tot vivint amb angoixa les diverses fases d’aprenentatge dels petits (“Ai, que sembla que no parlen prou en català!”, “Ui, que no conjuguen bé els verbs en alemany!”, “Ja tenen prou exposició a la meva llengua?”, “Sabran escriure i expressar-se bé en els dos idiomes?”) i pensant que l’ús d’una llengua, en una llar multilingüe, és constant i definitiu, un tret que marcarà sense remei el futur lingüístic dels fills. Res més lluny de la realitat: els nens tant juguen entre ells en alemany com en català, i alternen les llengües sense, sovint, ni adonar-se’n, sense la importància i càrrega simbòlica i identitària que els grans donem a les llengües. Hi haurà fases de les seves vides en què potser predominarà una llengua damunt l’altra, ja que l’equilibri perfectament multilingüe no existeix pas i pot donar lloc a moltes frustracions parentals, com, per exemple, si els amics dels nostres fills són tots només d’una llengua o se’n van a estudiar en un futur a una universitat alemanya i s’obliden del català.

“Només si com a pares sabem relaxar-nos i transmetre la nostra llengua als nostres fills,
sense neguits ni estrès afegits, podrem gaudir d’una experiència realment meravellosa i especial,
la d’uns infants que creixen i aprenen a veure i descobrir el món amb més d’una llengua,
amb més d’una cultura, sense oblidar mai que al nostre país el català ha de ser la llengua de tots,
la
lingua franca, la llengua social d’ús preferent.”

O també, sense anar més lluny, ja ara mateix, que els nens comencen a jugar entre ells majoritàriament en alemany com a conseqüència d’una educació en aquesta llengua i un major temps de contacte amb parlants d’alemany (irònicament, vivint a Catalunya), per a la desesperació i el risc d’alienació del progenitor català. Com tot, això presenta avantatges, però també inconvenients: si els nens parlen en alemany en presència meva, no cal que els pari gaire atenció, puc continuar amb el que estava fent, s’adrecen només a la seva mare. D’altra banda, si això passa gaire sovint, hi ha el risc que em trobi fora de lloc i totalment ignorat.

També és cert que, si Catalunya fos un país lingüísticament i políticament normal, les meves angoixes no tindrien pas gaire sentit. Però en el meu cas no em puc permetre el luxe que els nens aprenguin i practiquin prou el català aquí a Barcelona per contacte amb la societat que ens envolta, perquè aquesta societat s’expressa (malauradament) massa sovint només en espanyol.  Així per exemple, els meus fills han après espanyol (sense saber-ne abans de venir a viure a Catalunya) únicament amb el contacte amb nens espanyols i sudamericans monolingües (valgui la redundància) de la seva escola “catalana”. En el nostre cas si que és ben certa l’expressió que l’espanyol s’aprèn sol!

Malauradament, també han après un català insegur, que dubta a l’hora d’expressar-se bé, amb incorreccions gramaticals, de lèxic i de pronúncia, fruit d’una societat, la barcelonina en particular i la catalana en general,  cada vegada més mestissa, amb catalans que la malparlen i no l’usen prou, i uns nous parlants que aporten el seu accent i errors particulars. Els meus fills tenen la sort de poder anar a Alemanya i viure “immersos” en una cultura monolingüe en alemany, i això els ensenya a relacionar-se en aquesta llengua sense problemes. Però, ai las!, en català això no és pas possible! Potser haurem d’organitzar estades lingüístiques en català a casa nostra? La meva sogra alemanya només sap una mica de català, i no entén l’espanyol. Quan ens ve a visitar, la pobra dona no pot ni practicar l’idioma après amb prou feines a Berlín, perquè tothom li contesta en espanyol. Potser, en comptes de fer campanyes per a dir als catalans que parlem en català als nouvinguts (i jo afegiria també als no tan nouvinguts), hauríem també de dir als espanyols de casa nostra que parlin en català als catalans!

D’altra banda, també m’amoïna el fet que els nens facin la primària a l’escola alemanya d’Esplugues, un centre que es caracteritza per la seva gairebé nul·la utilització de la nostra llengua a les aules, tot inculcant en els nens una mena de rànquing de llengües en què el català seria de quarta classe respecte de l’alemany, l’espanyol o l’anglès. No tot és negatiu, però, i aquest curs que ara encetem, amb un canvi de direcció del centre, sembla que potser s’ensumen finalment aires de canvi, que poden donar pas en un futur  ?que desitgem pròxim? a un ensenyament on el català pugui tenir una presència, com a mínim, semblant a la que a hores d’ara té l’espanyol, i s’acabi aviat amb el gueto lingüístic alemany-espanyol que suposa encara a hores d’ara el Colegio Alemán / Deutsche Schule de Barcelona.

Finalment, més endavant, quan comencin la secundària en una escola del país, què passarà? Sabran prou català, els nostres fills? Rebutjaran parlar l’alemany? Parlaran només en espanyol amb els amics monolingües? Quina preferència lingüística tindran? Només si com a pares sabem relaxar-nos i transmetre la nostra llengua als nostres fills, sense neguits ni estrès afegits, podrem gaudir d’una experiència realment meravellosa i especial, la d’uns infants que creixen i aprenen a veure i descobrir el món amb més d’una llengua, amb més d’una cultura, sense oblidar mai que al nostre país el català ha de ser la llengua de tots, la lingua franca, la llengua social d’ús preferent, mentre no arribi la independència i depenguem encara de les decisions d’un tribunal llunyà, aliè i hostil als interessos de tots els catalans.

Toni Fernández, empresari

Entrevista a Anna Solé

Autora del llibre Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües

per Miquel Strubell, membre de Cercle XXI

La nostra entrevistada viu des de fa deu anys a Brussel·les, on treballa com a funcionària. Casada amb un belga flamenc, tenen una filla de quatre anys i un fill de vuit mesos. És llicenciada en econòmiques i en humanitats.

C21. Has escrit un llibre, publicat per l’editorial UOC. Explica’ns una mica de què tracta: el títol, el contingut, les teves conclusions.

Anna Solé. El llibre es titula Multilingües des del Bressol. Educar els fills en diverses llengües. S’adreça sobretot a les famílies multilingües. Té dues parts: la primera és una síntesi dels criteris i recomanacions que es desprenen dels estudis i recerques d’arreu del món sobre l’educació bilingüe i multilingüe dels infants; en la segona presento una sèrie d’estudis de cas de famílies multilingües amb diverses combinacions lingüístiques, en els quals es pot observar en la pràctica quin resultat han donat els criteris i estratègies adoptats. Un dels casos és la meva pròpia filla.

C21. Quin impacte ha tingut fins ara? Se n’han fet presentacions?, com s’ha rebut? S’ha traduït a altres llengües?

Anna Solé. De moment l’he presentat a Barcelona i Brussel·les. S’ha rebut molt bé perquè moltes famílies multilingües busquen consells pràctics i el llibre és molt fàcil de llegir, no és gens tècnic, i és una bona guia perquè els pares puguin reflexionar sobre la seva situació i triar l’estratègia que més escau al seu cas. El llibre existeix en català i castellà, però hi ha interès a traduir-lo al francès i l’anglès.

“En general, però, el més recomanable és que cada pare parli la seva llengua materna, perquè, al marge dels criteris afectius, que personalment jo trobo molt importants, aquesta és la llengua que millor dominen. Per a transmetre una llengua als fills, cal conèixer-la molt bé per tal de donar-los un bon model.”

C21. Què et va fer triar el tema del multilingüisme per a fer el teu treball de fi de carrera?

Anna Solé. En aquell moment estava esperant la meva primera filla i aquest tema em preocupava molt. A casa parlem 5 llengües. Jo tinc dues llengües maternes, català i castellà, el meu marit parla neerlandès (holandès), vivim a Brussel·les, una ciutat francòfona, i entre nosaltres parlem en anglès. Em feia por que introduir cinc llengües a la vegada pogués ser massa complicat per a un nadó i em vaig voler documentar bé sobre el tema. Llavors, com que no vaig acabar de trobar totes les respostes que buscava, vaig fer el meu propi treball de camp.

Ara, amb sis anys, la meva filla parla 4 llengües i té alguns coneixements d’una cinquena. Ho troba perfectament normal i no li ha ocasionat cap mena de maldecap.

C21. Es poden aïllar les variables que fan que dos pares, de llengües diferents, decideixin o no parlar cadascú en la seva llengua als fills?

Anna Solé. Sobretot hi ha variables de tipus afectiu i de tipus utilitarista. Si ens decantem pels criteris afectius, donem prioritat a parlar la nostra llengua materna, perquè és part de la nostra identitat i és una manera de transmetre la nostra cultura als fills. Si donem prioritat a la utilitat, ens decantarem per la llengua del lloc on vivim (aquí també hi poden entrar consideracions de major integració al país d’acollida) o per les llengües parlades per un gran nombre de persones al món o de gran valor econòmic.

C21. Si una parella t’ho demanés, què els aconsellaries, pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Anna Solé. Això depèn de les circumstàncies de cada parella, del territori on viuen i de les seves pròpies prioritats i objectius.  No hi ha una recepta única. En general, però, el més recomanable és que cada pare parli la seva llengua materna, perquè, al marge dels criteris afectius, que personalment jo trobo molt importants, aquesta és la llengua que millor dominen. Per a transmetre una llengua als fills, cal conèixer-la molt bé per tal de donar-los un bon model. Si els pares són ells mateixos bilingües, llavors poden considerar altres factors, i afavorir, per exemple, la introducció d’una llengua nova o la utilitat de les diferents llengües.

Jo conec moltes famílies que eduquen els fills de manera trilingüe amb èxit. Normalment, els pares parlen cadascun la seva llengua, i la tercera és la llengua de l’escola o de la comunitat on viuen. També podem utilitzar les activitats extraescolars, les visites regulars de familiars o coneguts, els cangurs i les eines multimèdia per a reforçar una o altra llengua.

C21. Què diuen els estudis teòrics actuals sobre el bilingüisme?

Anna Solé. En els estudis sobre bilingüisme/multilingüisme recents hi ha consens entre els investigadors en el fet que l’aprenentatge precoç de diverses llengües pot  aportar avantatges cognitius als nens: flexibilitat mental; millor raonament abstracte; més facilitat per a aprendre altres llengües, i també més tolerància. El mite que el bilingüisme origina confusió mental va quedar desmentit a partir dels anys 60. Una  prova real i contundent d’això és que la majoria dels habitants del planeta són bilingües o multilingües.

C21. De vegades els fills no fan servir amb cada pare la llengua amb què se’ls parla? És un problema, això? És un fracàs? El fet que no parlin en una llengua, malgrat tenir-hi una bona exposició a casa, vol dir que no la saben o que haurien d’estudiar-la a partir de zero?

Anna Solé. Aquest fenomen és freqüent en famílies expatriades, sobretot quan un dels pares és l’única font d’exposició a la llengua. Els fills fan servir la llengua majoritària en tots els altres àmbits, a la comunitat, a l’escola, amb els amics i part de la família i en tenen un major domini. Per això de vegades acaben també parlant-la amb el pare o mare que parla la segona llengua, ja que aquest sol conèixer perfectament també la llengua majoritària. El fet que no activin la segona llengua no vol dir que no en tinguin un bon coneixement, almenys passiu. És relativament fàcil activar una llengua passiva quan les circumstàncies canvien. De fet, molts nens en tenen prou amb unes vacances al país d’origen per a activar la segona llengua.

Quatre converses amb famílies multilingües

Ens hem entrevistat amb quatre famílies multilingües, a les quals hem fet si fa no fa les mateixes preguntes. Heus ací el resultat d’aquestes converses.

Família 1

La Montse i l’Ahmad, la Nur, la Dúnia

La Montse i l’Ahmad són una parella amb dues filles, la Nur, de 14 anys, i la Dúnia, de 10. Viuen a Barcelona. Ella és catalana i ell és sirià. La Montse, especialista en la gestió de la diversitat cultural i lingüística de la immigració, és la coordinadora de projectes de l’Associació Punt d’Intercanvi, la qual ha elaborat i editat nombrosos materials educatius per a l’aprenentatge de diverses llengües, i en especial del català, materials que alhora afavoreixen la interculturalitat. L’Ahmad és professor d’àrab a l’Escola Oficial d’Idiomes de les Drassanes (Barcelona). També col·labora activament en els projectes de Punt d’Intercanvi i és membre de la junta del Centre Euroàrab de Catalunya.

 “Montse. ‘Tinc la percepció que, en general, les llengües a l’escola no
es treballen prou bé. Hi ha, però, força diferència entre l’ús que se’n fa
a primària i el que se’n fa a l’institut. La Nur té classes en castellà.
S’hauria de ser més estricte amb l’exigència que es facin les classes en català.’”

“Ahmad. ‘Pel que fa a l’àmbit laboral, cal donar més facilitats
a les entitats i associacions d’immigrats per a aprendre català.’”
 

1. En quina llengua us vau conèixer?

Montse. Ens vam conèixer en un castellà molt precari perquè l’Ahmad només feia un any que havia arribat a Catalunya i encara no el dominava. Tots dos estudiàvem primer de turisme al CETT i l’Ahmad prenia apunts fent-se llistes de paraules en castellà que no entenia.

Ahmad. En un principi volia anar a França, perquè havia estudiat francès i hi tenia família, però a l’hora de viatjar només vaig trobar bitllet d’avió per a venir a Barcelona, i un cop aquí m’hi vaig quedar.

2. Quina és la llengua de comunicació a casa?

Ahmad. La llengua vehicular és el català, però depèn dels interlocutors que intervenen en la conversa.

3. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella? I amb els avis?

Montse. Entre jo i les nenes parlem català; entre jo i l’Ahmad, català o castellà, segons el moment del dia i la pressió del moment. Si estem relaxats ens surt més fàcilment parlar català que si estem sota pressió d’horaris, feina, etc.; llavors ens és més fàcil fer-ho en castellà.

Ahmad. Com que les llengües han de ser bàsicament un mitjà de comunicació, molt sovint la gent fa la tria segons la llengua que li resulta més fàcil en el moment en què es produeix la conversa. A les nenes els parlo àrab, català o castellà.

4. No els parles sempre en àrab?

Ahmad. No puc, quan jo puc les nenes no poden, hi ha algunes habilitats que ja no han adquirit quan tocava. Quan parlo àrab m’acaben entenent, amb dificultats, però m’entenen. Sobretot es nota que m’entenen millor quan tornem d’una estada estiuenca a Síria. Normalment faig servir la llengua que surt espontàniament, depèn de l’estat d’ànim. Al matí, per exemple, com que tenim la pressió del temps, surt el castellà, que és més fàcil per a mi que el català.

5. I amb els avis de Síria?

Ahmad. La Dúnia s’atreveix més a parlar amb l’àvia i amb la família en general en àrab perquè encara no li fa vergonya.

6. Quan van néixer les vostres filles, us vau fer alguna mena de plantejament respecte a les llengües que havíeu de transmetre’ls? Algú us va aconsellar en un sentit o un altre respecte a la tria de llengües?

Ahmad. No, va sortir de manera espontània, al principi a la Nur li parlava bàsicament en castellà, sobretot quan hi havia la meva sogra, perquè em pogués entendre. Més endavant vaig estar rebent classes de català, em vaig treure el nivell C, i vaig anar utilitzant el català. Quan estic sol amb elles en un ambient relaxat els parlo l’àrab.

7. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Ahmad. Els recomanaria que cadascú utilitzi un mateix registre sempre, i que no el canviï, que cada membre de la parella parli amb la seva llengua materna. I, sobretot, que els primers anys de vida i mentre es pugui, cada any vagin a fer una immersió al país d’origen. A partir dels 6 anys els infants ja són capaços d’haver consolidat els fonaments d’una llengua.

Montse. Jo discrepo, en part, Si en una parella mixta és la mare la que parla la llengua de fora, ja té el 90% guanyat; si jo fos àrab, les nostres filles parlarien àrab. Coneixem famílies mixtes en què les mares tenen l’àrab com a llengua materna i els fills el parlen molt bé. La influència de la llengua de la mare és primordial.

Ahmad. En el nostre cas, vam buscar el reforç d’una monitora que els parlés la variant siriana de l’àrab, perquè ens interessava que aprenguessin a comunicar-se amb la família. Durant un any i mig van anar amb ella, que els ensenyava la llengua d’una manera molt amena i lúdica. Crec que els va anar molt bé. Encara que ara tinguin els coneixements adormits, en un entorn més favorable els sortirà tot el que van aprendre.

Montse. Actualment hi ha moltes associacions que organitzen cursos d’àrab, en diversos llocs, com per exemple, en alguns CEIP fora de l’horari escolar. Les nostres filles van anar a un d’aquests cursos, hi havia nens de totes les variants dialectals de l’àrab (marroquins, libanesos, siris, etc.), però la majoria, com que eren fills de pare i mare àrab, tenien un domini molt més alt que les nostres filles, que no s’hi trobaven bé, s’hi sentien desplaçades, i van deixar d’anar-hi.

Ahmad. Si la Nur anés un any sencer a Síria, tot i el sacrifici que suposaria deixar un any els estudis aquí, segur que aprendria la llengua, però el problema és que ho vulgui fer.

8. Si se’ls ensenya des del bressol, creieu que els bilingües ho seran totalment o tindran una llengua predominant?

Ahmad. El bilingüisme al 50% no pot existir, sempre intervé algun factor emocional o social que determina l’ús d’una llengua i fa que una sigui predominant (la materna) per sobre de l’altra.

Montse. Jo crec que sí que es pot arribar a ser bilingüe, depèn de l’entorn i de l’ús habitual que es faci de totes dues.

Ahmad. Bé, és una llarga discussió en la qual els teòrics tampoc no es posen d’acord.

9. Les vostres filles tenen les mateixes oportunitats d’aprendre la llengua del pare que la de la mare?

Montse. No, és evident.

10. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola de les vostres filles?

Montse. Tinc la percepció que, en general, les llengües a l’escola no es treballen prou bé. Cal pensar que saber una llengua més o menys és una oportunitat de futur, una oportunitat laboral. Ningú discuteix que la llengua vehicular a l’escola ha de ser la llengua pròpia de Catalunya, que és el català. Hi ha, però, força diferència entre l’ús que se’n fa a primària i el que se’n fa a l’institut. La Nur té classes en castellà. S’hauria de ser més estricte amb l’exigència que es facin les classes en català.

Ahmad. Alguns professors no dominen prou la llengua per a donar l’especialitat en català. La batalla del català no està guanyada, ni de bon tros. Per exemple, la segona escola a les llars, que és la tele, és quasi tota en castellà, almenys els productes televisius de màxim consum entre els joves ho són. És difícil per a una llengua petita poder competir.

11. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Ahmad. Sí, indubtablement, sobretot en l’àmbit oficial. De moment encara tothom ha de tenir el nivell C de català, encara que després la realitat de l’ús sigui una altra cosa. Però en una empresa d’àmbit estatal o internacional si no saps castellà i anglès, no t’agafen.

Montse. Els catalans agraïm molt que algú de fora ens parli en català, és un reconeixement tàcit a la nostra llengua. Per tant, crec que l’exigència hi ha de ser; d’altra banda, però, crec que en molts llocs de treball no es deu demanar, perquè en molts comerços no t’atenen en català i amb prou feines t’entenen. 

12. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Montse. Hi ha molta feina per fer, sobretot en l’aprenentatge de llengües. Cal consolidar l’ús i l’aprenentatge del català, tant a les escoles de primària com als instituts, i millorar les llengües estrangeres. L’anglès és bàsic i necessari, cal que els professors estiguin preparats per a impartir alguna assignatura més en anglès, sobretot aquelles en què els alumnes estan més relaxats, com pot ser  plàstica o educació física, perquè aleshores la predisposició a l’aprenentatge és més alta. També s’han d’introduir altres llengües com a optatives, llengües que en un futur no gaire llunyà donaran un valor afegit a qualsevol perfil professional, com l’àrab o el xinès. Això incrementa enormement la projecció internacional de qualsevol persona.

Ahmad. La Junta de Andalucía ja ha introduït l’àrab com a llengua optativa en el currículum escolar de secundària. Pel que fa a l’àmbit laboral, cal donar més facilitats a les entitats i associacions d’immigrats per a aprendre català.

Montse. Hi ha demanda en els primers nivells que no es cobreix, o bé per manca de places o de professorat, i quasi no hi ha oferta en els nivells intermedis, de manera que les persones immigrades sovint no tenen l’opció de seguir els cursos d’una manera continuada. Això no pot ser, s’ha de poder cobrir tota la demanda i fer una planificació més adequada a la realitat.

Família 2

La Irene i el Jalil, la Paula, el Naïm

La Irene i el Jalil són una parella amb dos fills, la Paula, d’11 anys, i el Naim, de vuit. Ella és catalana de pares de llengua inicial castellana i ell és marroquí.  Viuen en un poble de l’Anoia, Piera. La Irene té una botiga i el Jalil actualment treballa en un restaurant. També ha participat en la conversa l’àvia materna.

“Tots dos comenten que en general estan d’acord amb el tractament
que l’escola fa de les llengües.
Irene. ‘Actualment s’ha produït un fenomen extraordinari,
a l’escola hi ha nens de totes les nacionalitats, la varietat és tan gran,
aquí a Piera, que ha de ser difícil de gestionar a l’aula’”.

1. En quina llengua us vau conèixer?

Irene. En castellà, Quan jo vaig anar a Marràqueix i vaig conèixer el Jalil, ell ja parlava molt bé el castellà, l’havia estudiat durant el batxillerat com a segona llengua estrangera, a part del francès, i en tenia un domini excel·lent. El Jalil, a més de tenir molta facilitat per als idiomes, el podia practicar sovint perquè es dedicava al comerç i tenia nombrosos clients espanyols.

2. Quina és la llengua de comunicació a casa?

Tots dos expliquen que prioritàriament és el català, tot i que el castellà també hi és present.

3. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella? I amb els avis?

Irene. El Jalil i jo continuem parlant en castellà. Jo i els nens parlem en català, amb l’àvia materna també en català; entre el pare i els nens és el castellà, majoritàriament. A vegades, però, ja els parla en català. El Jalil només els parla en dialecte marroquí quan s’enfada.

4. Quan van néixer els vostres fills, us vau fer alguna mena de plantejament respecte a les llengües que havíeu de transmetre als vostres fills? Algú us va aconsellar en un sentit o un altre respecte a la tria de llengües?

Irene. Ens van aconsellar que cada un els parlés amb la seva llengua materna, però el que va passar és que el Jalil, en l’època en què la Paula era petita, treballava moltes hores i quasi no es veien, i la poca estona que estava amb ella volia que la comunicació fos fàcil i va començar a parlar-li en castellà. També va ser decisiu el fet que ell parlés castellà perfectament. Més endavant el Jalil ha aprés a parlar català amb els nens.

5. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Tots dos coincideixen en el fet que els recomanarien que els ensenyessin també la variant marroquina de l’àrab.

6. Si se’ls ensenya des del bressol, creieu que els bilingües ho seran totalment o tindran una llengua predominant?

Irene. La nostra experiència familiar és que podem arribar a ser perfectament bilingües. De fet, a la nostra família ens considerem bilingües, tot i que actualment parlo més en català que en castellà.

L’àvia intervé en la conversa i explica que el fet de viure en un poble i voler-s’hi integrar va afavorir l’aprenentatge del català. Actualment, ens diu, sempre veu TV3, escolta Catalunya ràdio i s’empipa molt quan des d’altres llocs d’Espanya parlen malament dels catalans. Però no està d’acord amb les actituds massa extremistes. La veritat és que la llengua predominant en els nens és la que aprenen a l’escola: cal pensar que molt sovint estan més temps a l’escola que a casa, reflexiona.

7. Els vostres fills tenen les mateixes oportunitats d’aprendre la llengua del pare que la de la mare ?

Irene. No, és evident. Al Marroc hi anem de tant en tant i pocs dies; a més, aquí no hi ha possibilitats d’aprendre la variant marroquina de l’àrab.

8. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola dels vostres fills?

Tots dos comenten que en general hi estan d’acord. De fet els nens aprenen tant el català com el castellà; la Paula parla més castellà que català amb les seves amigues.

Irene. Actualment s’ha produït un fenomen extraordinari, a l’escola hi ha nens de totes les nacionalitats, la varietat és tan gran, aquí a Piera, que ha de ser difícil de gestionar a l’aula. Segons he pogut apreciar, els magribins s’adapten bé i de seguida parlen català, però els hispanoamericans ja és una altra cosa.

9. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Irene. A Catalunya sí, tot i que ara recordo que quan el Jalil va anar a fer la seva darrera entrevista de feina, l’amo li va exigir que sabés anglès i quan el Jalil li va comentar que també sabia parlar català, aquest li va respondre: «No hace falta que hables catalán, a mi no me gusta.»

10. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Irene. Si comparo els meus dos fills, la Paula és tímida i li costa més relacionar-se amb els altres nens; en canvi el Naim té molt d’interès a aprendre llengües, està tot el dia amb el diccionari descobrint paraules noves i quan anem al Marroc també li resulta més fàcil d’integrar-s’hi i relacionar-se amb els altres nens que a la seva germana. Per tant, el caràcter del nen o la nena, la seva bona disposició i les aptituds naturals són determinants a l’hora de poder aprendre més d’una llengua. De totes maneres, el que sí que està clar és que una llengua tan allunyada de la nostra com la llengua àrab, si no vas sovint al país d’origen i si no tens un suport escolar, és impossible aprendre-la.

Família 3

El Josep i la Kazuko, la Yuna, l’Alba

Ell és català i ella japonesa. El Josep és diplomat en infermeria i la Kazuko traductora i intèrpret. Les seves filles, la Yuna i l’Alba, tenen setze i quinze anys. La família viu a Igualada (Anoia).

“Kazuko. ‘Sempre hi ha una llengua que és predominant, ser totalment
bilingüe és quasi impossible. Per a la Yuna i l’Alba la llengua predominant
és el japonès, que és la seva llengua materna. A fora, a l’escola,
amb els seus amics, és el català. El castellà l’aprenen a l’escola.”

1. En quina llengua us vau conèixer?

Josep. Ens vam conèixer en castellà.

Kazuko. Sí, però jo no en sabia gaire, de castellà, parlava japonès i anglès, però de castellà en sabia ben poc. Havia vingut a Espanya com a turista. Després de treballar un temps al Japó, vaig estar viatjant, no tenia pas previst quedar-me aquí.

2. Quina és la llengua de comunicació a casa?

Josep. Un 90% és el japonès i un 10% el català.

3. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella?

Josep. Jo i les nenes parlem català, però per culpa de la meva feina no sóc gaire a casa, per això ens comuniquem més aviat poc. La Kazuko i les nenes parlen en japonès. Entre la Kazuko i jo parlem castellà.

Kazuko. La relació entre les nenes i jo és molt estreta, i encara que hi hagi el pare a casa ell participa poc de les nostres converses.

4. Quan van néixer les vostres filles, us vau fer alguna mena de plantejament respecte a les llengües que havíeu de transmetre’ls? Algú us va aconsellar en un sentit o un altre respecte a la tria de llengües?

Josep. Va sortir de forma espontània.

Kazuko. Bé, jo tenia clar que havien de saber japonès, perquè es poguessin relacionar amb la meva família.

Josep. El que ha estat decisiu és que anessin cada any al Japó tot l’estiu i gairebé cada any també per Nadal.

Kazuko. Quan acaben l’escola marxem al Japó i no tornem fins que no l’han de tornar a començar, ens hi estem 3 mesos. Al Japó s’integren a l’escola de la meva ciutat, allà només fan un mes de vacances, del 25 de juliol fins al 25 d’agost, aproximadament, i això els ha anat molt bé.

5. I no els resulta difícil seguir el ritme de les diferents assignatures que fan els nens japonesos?

Kazuko. Ja hi estan acostumades perquè ho han fet des de molt petites, a vegades han tingut alguna dificultat amb l’assignatura d’història del Japó, però en llengua no, perquè, a més a més, tenen el reforç de l’escola japonesa de Sant Cugat, hi anem cada dissabte al matí.

6. I com funciona? Qui hi va?

Kazuko. L’organitza l’Associació de Pares Japonesos i hi van els seus fills. Hi ha tant famílies mixtes com famílies japoneses. Cada dissabte al matí, durant 3 hores, fan llengua japonesa seguint el programa del Japó.

7. S’obtenen els mateixos resultats segons si és japonès el pare o la mare?

Kazuko. No, hi ha molta diferència, si la mare és japonesa el resultat és molt bo; en canvi, si és el pare, el japonès, tenen moltes dificultats. Per exemple, a la mateixa classe de la Yuna i l’Alba hi havia un nen de mare catalana i pare japonès que només ha arribat a acabar sisè de primària, i ja no ha pogut continuar. Cal saber que el nivell exigit a primària és molt menor que el de secundària. A primària només s’estudien 1000 caràcters de l’alfabet, mentre que a secundària passen a ser-ne 2000, i això representa una dificultat molt gran.

8. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Kazuko. Jo els recomanaria que fessin servir les dues llengües a la vegada.

9. Si se’ls ensenya des del bressol, creieu que els bilingües ho seran totalment o tindran una llengua predominant?

Kazuko. Sempre n’hi ha una que és predominant, ser totalment bilingüe és quasi impossible. Per a la Yuna i l’Alba la llengua predominant és el japonès, que és la seva llengua materna. A fora, a l’escola, amb els seus amics, és el català. El castellà l’aprenen a l’escola, però gairebé no el parlen gens, tant a l’escola com al barri d’Igualada on vivim la majoria de persones parlen només català.

10. (preguntes adreçades a les nenes) Quantes llengües saps? quina és la llengua que parles habitualment a casa i fora de casa?

Yuna. Primer japonès i després català.

Alba. A l’escola i amb els companys parlem català. També sabem el castellà i l’anglès, però no tant.

11. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola de les vostres filles? Saben igual el japonès que el català?

Kazuko. Primer s’ha d’ensenyar el català, que és l’idioma propi d’aquí, i després les altres llengües, castellà i anglès.

Josep. Trobo que en català, a la Yuna i l’Alba, els falta fluïdesa i es nota que no tenen el mateix nivell que els altres joves, perquè no capten de la mateixa manera els dobles sentits, els jocs de paraules, quan s’utilitza una frase irònicament… I, en castellà, encara tenen menys fluïdesa.

12. Però a l’escola dieu que se’n surten bé…

Josep. Sí, però fan servir tota mena d’estratègies. La Yuna, per exemple, si alguna vegada ha hagut de llegir algun llibre a l’estiu i presentar-ne el resum, l’ha llegit en japonès, perquè ja té l’hàbit adquirit i li resulta més fàcil, i després ha fet el resum en català. L’Alba s’espavila molt a buscar l’ajuda i el suport dels seus companys i amics per a fer els treballs de l’escola.

13. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Kazuko. A l’àrea de traducció-interpretació es demana el castellà i l’anglès, encara que siguin empreses d’aquí. Per als funcionaris sí que és imprescindible, en altres llocs de treball no és tan important. El que està clar, però, és que en el món laboral actual cada vegada et demanen que sàpigues més llengües, si en saps una més millor. Pel que fa al Japó, elles tenen el mateix nivell de japonès que els japonesos d’allà però tenen una visió més oberta, més global i això els pot facilitar molt l’accés al món laboral.

14. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Kazuko. El que és important és que els pares tinguin una línia estratègica clara i que no la canviïn, nosaltres hem hagut d’obligar moltes vegades les nostres filles perquè estudiessin japonès, i insistir-hi constantment sense abaixar la guàrdia; ara que ja són una mica més grans ja estic una mica més relaxada, però quan eren més joves els havia estar sempre a sobre. D’altra banda, és molt important que, malgrat altres condicionants, els nens tinguin ganes d’estudiar i esforçar-se, això és la base principal. Nosaltres no tenim tele i les nostres filles ja saben que han de treballar de valent per a obtenir un bon resultat. Pel que fa al català, caldria tenir més suport, a vegades voldria llegir llibres en català, però em resulta molt difícil perquè cal que busqui les paraules en dos diccionaris a la vegada, ja que el japonès-català és del tot insuficient, s’ha de  buscar la paraula primer al diccionari japonès-castellà i després al castellà-català, i això és molt pesat.

Família 4

L’Alfred i l’Agnieszka, l’Asia, la Júlia

L’Alfred i l’Agnieszka són una parella amb dues filles, l’Asia, de 6 anys, i la Júlia, de mesos. Viuen a Barcelona. Ell és català, fill d’una família paterna de llengua inicial catalana i d’una família materna de llengua inicial castellana; ella és polonesa. Tots dos són universitaris i treballen a la Universitat de Barcelona. Ell treballa fent cursos de llengua catalana i ella de llengües eslaves.

“Tots dos expliquen que una de les coses que els van dir quan va nèixer l’Asia,
i que han seguit, és que sempre cada un els parlés la mateixa llengua
(un individu una llengua), i creuen que això els ha funcionat.”

“Alfred. ‘A la classe de l’Asia, que són 25, aproximadament unes deu famílies
d’origen castellanoparlant eduquen els seus fills en català;
aquesta és una dada molt encoratjadora per al català.
A l’altre extrem, però, hi ha 3 o 4 nens que no parlen català.’”

“Alfred. ‘Pel que fa a l’escola, hi ha bona voluntat amb les qüestions relacionades
amb la diversitat i el multilingüisme…
, però en les qüestions
més tècniques manca una formació específica del professorat
”.

1. En quina llengua us vau conèixer?

Alfred. Ens vam conèixer en castellà.

Agnieszka. Sí, jo vaig estudiar filologia hispànica a Polònia i una de les llengües que vaig triar com a especialització a la facultat va ser el català. Com que fèiem molt poques hores a la setmana, a l’estiu vaig venir a Catalunya a fer un curs de català, que és on ens vam conèixer amb l’Alfred, tot i que no va ser mai el meu professor. Jo llavors el parlava molt malament, per a explicar-me millor havia de parlar en castellà. Al cap d’un any vaig tornar i ens vam retrobar, com que jo encara no el sabia prou bé ens comunicàvem en castellà, de fet es pot dir que ens vam enamorar en castellà.

2. Quina és la llengua vehicular a casa, entre la mare i els fills, entre el pare i els fills, entre la parella? I amb els avis?

Alfred. La llengua de comunicació a casa és prioritàriament el català, encara que nosaltres dos en la intimitat parlem preferentment en castellà. A l’Asia, la nostra filla, l’Agnieszka li parla polonès i jo i els avis paterns, català.

L’Alfred explica que, tot i que la seva mare li parlava català, tota la seva família materna, els seus avis, oncles, cosins, etc., eren castellanoparlants i que, a més, ell tenia més contacte amb els membres de la família materna. Per això ell es considera bilingüe, per haver tingut contacte amb ambdues llengües des de petit.

Tots dos expliquen que una de les coses que els van dir quan va nèixer l’Asia, i que han seguit, és que sempre cada un els parlés la mateixa llengua (un individu una llengua), i creuen que això els ha funcionat. De fet, tenen com a model l’escola polonesa de Barcelona. L’Asia hi va començar a anar a partir dels 4 anys, que és l’edat en què comencen. És una escola que organitza l’Associació Catalanopolonesa i hi va dos dissabtes al mes. En un principi la professora els va dir que seria difícil que arribés a parlar polonès, ja que, segons la seva experiència, és molt difícil en parelles mixtes. Pel que ells han observat durant tot aquest temps, s’obtenen més bons resultats amb els nens de mare polonesa que amb els de pare polonès.

Agnieszka. El que passa sovint és que tenen un coneixement passiu, l’entenen, però no l’arriben a parlar. I també depèn del caràcter del nen o nena, si és més o menys actiu i receptiu. Recordo que quan l’Asia començava a parlar tenia molts dubtes respecte de si acabaria parlant polonès. El que hi va ajudar molt va ser que quan l’Asia tenia entre 2 i 3 anys vam passar llargues temporades a Polònia. L’Asia, a més, actualment té molt bona relació amb els avis materns, i això també ha anat molt bé. D’altra banda, hem procurat mantenir el contacte i anar sovint a Polònia. Aquest darrer estiu, per exemple, hi vam estar dos mesos.

Alfred. En aquest aspecte som privilegiats, no tothom té la flexibilitat laboral que té l’Agnieszka per a poder desplaçar-se sovint a Polònia. Aquest contacte continuat ha ajudat molt a consolidar l’aprenentatge del polonès.

3. L’Asia parla igual català que polonès?

Agnieszka. Tan bé com el català no, perquè la influència de l’escola és decisiva, però sí que ara ja se la pot considerar bilingüe, perquè canvia de llengua de manera automàtica. Quan era més petita, en tornar de Polònia necessitava un període d’adaptació per a tornar a parlar català, però ara ja no.

Alfred. Considerem que la llengua feble a casa és el polonès i, per això, cal reforçar-lo.

4. Si una parella en la mateixa situació que vosaltres us ho demanés, què els aconsellaríeu pel que fa a la tria de llengües amb els fills?

Tots dos comenten que els aconsellarien que fessin el mateix que han fet ells, però tenint en compte que cal un suport escolar i passar el màxim de temps possible al país d’origen.

Alfred. De fet, amb la Júlia, la petita, utilitzarem el mateix model; el “truc”, suposo, serà que l’Asia li parli en polonès.

5. Quina percepció teniu respecte al tractament lingüístic que es fa a l’escola dels vostres fills?

Alfred. Nosaltres tenim l’experiència de l’escola de les nostres filles, que és al Guinardó, un barri de Barcelona, i això és una percepció totalment subjectiva, on moltes famílies que van immigrar els anys 60 i 70 s’han integrat en la societat catalana i els seus fills han adoptat el català com a llengua  habitual. A la classe de l’Asia, que són 25, aproximadament unes deu famílies d’origen castellanoparlant eduquen els seus fills en català; aquesta és una dada molt encoratjadora per al català. A l’altre extrem, però, hi ha 3 o 4 nens que no parlen català. L’Asia, que ara té 6 anys, darrerament s’ha adonat que hi ha gent a qui cal parlar-los en castellà, cosa que li ha comportat algun conflicte: com per exemple un dia que vam sortir amb una colla de parelles amb fills que només parlaven castellà (estudien en escoles religioses concertades) i la nostra filla s’enfadava i no entenia per què aquells nens no parlaven català.

Agnieszka. L’Asia en un principi no entenia aquest bilingüisme de la societat catalana, però ara ja sap que necessita el castellà per a parlar amb algunes persones: per exemple, l’altre dia en una botiga em demanava en polonès com es deia formatge en castellà per poder-lo demanar al botiguer, que només parla castellà.

Alfred. Pel que fa a l’escola, hi ha bona voluntat amb les qüestions relacionades amb la diversitat i el multilingüisme. Això ha ajudat l’Asia a tenir un sentiment d’orgull pel fet de tenir una mare polonesa, però en les qüestions més tècniques manca una formació específica del professorat. El model escolar vigent és un pilar fonamental per a mantenir el nivell actual d’ús del català. Malgrat això, hi ha algunes escletxes que cal millorar, com el coneixement de la llengua per part del professorat o el mateix model, que tot i que en diuen d’immersió, aquesta només és real en el cicle infantil, i encara. A l’època del franquisme sí que hi havia immersió integral, recordo una anècdota molt significativa: tot i que l’escola era exclusivament en castellà, els nens utilitzàvem alguna paraula catalana, com maquineta, i el professor ens rondinava de manera sistemàtica i ens deia: ”Se llama sacapuntas.”

6. Creieu que saber català afavoreix l’accés al món laboral?

Alfred. Sí, si tens estudis superiors saber català encara gaudeix de prestigi.

Agnieszka. Depèn de la mena de feina. Segurament en el mercat de treball, molt castellanitzat, i en feines no especialitzades, no els demanen que sàpiguen català.

7. Quines altres observacions se us acuden sobre el tema de què parlem?

Alfred. Hi intervenen moltes variables i és difícil establir uns patrons únics. A més, de totes les variables de què hem estat parlant, i d’altres que podríem anar desgranant aquí, com el caràcter del nen o la nena, la facilitat que tingui per a aprendre llengües, etc., com a curiositat, nosaltres hem constatat que les nenes són més receptives a l’hora d’aprendre llengües que els nens. Tot i que és una qüestió difícil d’avaluar, la nostra experiència ens demostra, basant-nos en alguns casos que coneixem de l’escola polonesa, que les parelles que tenen filles han aconseguit uns nivells d’èxit més grans en l’aprenentatge de més d’una llengua que les parelles amb nens…

Roser Térmens, membre de Cercle XXI

Els usos lingüístics a les llars a Catalunya

Elena Sintes Pascual

Quan l’any 2001 Pierre Bourdieu definia les condicions socials en què es produeixen els  intercanvis lingüístics, poc ens imaginàvem com d’incerta podia ser aquesta qüestió en l’actualitat. En aquests deu anys hem passat d’analitzar el desequilibri entre el català i el castellà a observar l’impacte de l’arribada de la nova immigració estrangera en les dinàmiques sociolingüístiques.

L’ús lingüístic es defineix a partir de les normes i les actituds lingüístiques que s’han anat adquirint al llarg del temps, amb què es delimita l’àmbit d’ús de cadascuna de les llegües compartides en un territori. Els intercanvis lingüístics, deia Bourdieu, es desenvolupen en un marc estructural, en què la legitimació política i institucional de les llengües constitueix l’espai on es desenvolupa la interiorització de les normes lingüístiques (dominació simbòlica) i els habitus reflecteixen la distribució social del poder.[1]

“Malgrat que les xifres corroboren la pèrdua relativa del pes de les llars catalanoparlants,
la llengua catalana està guanyant presència familiar
a través de la transmissió lingüística intergeneracional.”

En el nostre cas, les recerques sociolingüístiques han constatat la desigual posició del català i del castellà com a conseqüència dels esdeveniments històrics, socials i polítics del país. Un procés que ha tingut la seva expressió més alta en la contradicció existent entre el nivell de coneixement i d’ús del català: malgrat el creixement notable de la capacitat de la població per a expressar-se en català, aquesta no s’ha materialitzat en un augment efectiu del seu ús social.

En la darrera dècada la societat catalana ha esdevingut més diversa que mai. I si un temps enrere pensàvem que la situació lingüística a Catalunya era complicada, ara podem dir que és plena d’incògnites.

“En els casos en què es detecta canvi lingüístic dels fills respecte dels pares,
aquest sol ser favorable al català, especialment a les llars formades
per progenitors castellanoparlants on els fills han adquirit el català com a llengua pròpia,
molt sovint juntament amb el castellà.”

Amb l’objectiu d’oferir una breu descripció de la situació actual del català en la societat catalana i, en especial, a les llars, aquest article presenta alguns indicadors sociolingüístics obtinguts a partir de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població. Aquesta enquesta disposa d’una sèrie temporal amb informació sobre els usos lingüístics a les llars des de 1995 fins a 2006 per a la Regió Metropolitana de Barcelona i de 2006 per al conjunt de Catalunya[2].

Els usos lingüístics a les llars

Les dades disponibles sobre els usos lingüístics a les llars reflecteixen clarament la rellevància dels fenòmens demogràfics i, en especial, dels processos migratoris en la configuració sociolingüística de Catalunya. La llengua habitual per a parlar amb els qui viuen a la llar reflecteix aquesta heterogeneïtat. Segons l’enquesta, el 38,5% dels entrevistats empra habitualment el català a la llar, un 8,5% afirma que utilitza tant el català com el castellà i un escàs 0,2% el català i una altra llengua. El català s’usa de forma menys freqüent que el castellà, llengua habitual en el 47,6% de les llars. Finalment, un 4,4% de la població empra una altra llengua per relacionar-se amb les persones amb qui conviu.

L’evolució de les dades des de 1995 a la Regió Metropolitana de Barcelona mostra un lleu retrocés de la presència del català com a única llengua a les llars. Dit d’altra manera, en aquest període s’ha reduït el nombre de llars monolingües catalanoparlants a favor de l’augment de les llars on conviuen català i castellà. L’altre canvi significatiu detectat en el decurs d’aquests anys deriva de l’arribada d’immigració estrangera, que es reflecteix en la incorporació creixent de noves llars on es parlen altres llengües.

Transmissió lingüística intergeneracional

Malgrat que les xifres anteriors corroboren la pèrdua relativa del pes de les llars catalanoparlants, la llengua catalana està guanyant presència familiar a través de la transmissió lingüística intergeneracional. Tal com conclouen altres recerques, aquest és un dels indicis més positius de la vitalitat de la llengua catalana. En concret, la proporció de gent que parla amb els seus fills en català és més alta que la que ho fa amb els pares i mares, tendència que es manté estable a la Regió Metropolitana de Barcelona (vegeu el gràfic 1).

Tal com es recull al gràfic 2, la comparació dels usos lingüístics entre pares, mares i fills indica que l’ús del català amb els fills (44,5%) és més freqüent que amb el pare (37,7%) o la mare (37,5%)[3]. Això significa no només que les persones que es relacionen (o relacionaven) en català amb els seus progenitors també ho fan amb els seus fills[4], sinó que alguns dels que parlaven altres llengües amb el seu pare i la seva mare han adquirit el català per parlar amb els seus fills.

Gràfic 1

Font: IERMB (1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya.

Nota: dades relatives a la població que ha tingut algun fill.

Gràfic 2

Font: IERMB IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya.

Nota:  dades relatives a la població que ha tingut algun fill.

En relació amb aquest fenomen, es posa de manifest que, si bé entre la gent nascuda a Catalunya hi ha un increment notable de persones que parlen en català amb els seus fills respecte dels que ho fan amb el seu pare i la seva mare, és entre la gent nascuda a la resta de l’Estat on es detecta un canvi més important en favor del català.

Pel que fa a la població estrangera, s’ha de dir que en general manté una forta identificació amb la llengua pròpia i l’usa habitualment en l’àmbit familiar. Potser a causa d’haver arribat a Catalunya molt recentment, són pocs els col·lectius que adopten el català per parlar amb els seus fills.

Tipus de llars

L’anàlisi de la transmissió lingüística d’una generació a una altra es completa amb l’estudi dels tipus de llars. S’han diferenciat dos tipus de llars sobre la base de la identitat lingüística de les persones que hi conviuen[5]: les llars lingüísticament homogènies, on tots els membres comparteixen una mateixa identitat lingüística; i les llars multilingües, on hi pot haver o bé parelles lingüísticament mixtes -en les quals cada progenitor s’identifica amb una llengua diferent i els fills solen identificar-se amb totes dues–, o bé parelles lingüísticament homogènies, però amb fills que s’identifiquen amb una llengua diferent de la dels seus progenitors.

Segons l’enquesta, set de cada deu entrevistats viuen en llars lingüísticament homogènies, és a dir, en què tots els seus membres –progenitors i fills– s’identifiquen amb la mateixa llengua. La resta de població viu en llars multilingües.

La qüestió és saber quina presència té el català en aquesta tipologia de llars. El grup més nombrós és el de les llars monolingües catalanoparlants: un terç de la població viu en llars on tots els seus membres s’identifiquen amb el català (vegeu el gràfic 3).

El segueixen les llars on algun dels progenitors té el català com a llengua pròpia i els fills diuen que s’identifiquen amb el català o amb totes dues. Aquest grup representa el 12% de la població. Els casos més nombrosos són els d’un progenitor castellanoparlant i l’altre catalanoparlant, en què els fills afirmen tenir ambdues llengües com a pròpies.

I finalment, el grup més destacable és aquell en què els fills s’identifiquen amb el català tot i que cap dels dos progenitors no el té com a llengua pròpia. Es tracta majoritàriament de llars on els pares són castellanoparlants i els fills afirmen que tenen el català o, sobretot, el català i el castellà com a llengua pròpia. Representen un altre 12% de la població.

Gràfic 3

Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya.

Conclusió

El conjunt de dades presentades permet concloure que en la transmissió lingüística entre generacions es tendeix a mantenir la llengua pròpia dels progenitors i a constituir llars lingüísticament homogènies. Tot i així, en els casos en què es detecta canvi lingüístic dels fills respecte dels pares, aquest sol ser favorable al català, especialment a les llars formades per progenitors castellanoparlants on els fills han adquirit el català com a llengua pròpia, molt sovint juntament amb el castellà.

En resum, les xifres perfilen el retrat d’una societat creixentment diversa on es poden entreveure algunes de les fortaleses i debilitats de la llengua catalana. La principal fortalesa és la constatació que la transmissió lingüística intergeneracional està essent favorable al català. Els fills de la població immigrada de la resta de l’Estat es declaren majoritàriament bilingües.  En el recompte de debilitats hi sobresurt la reducció de les llars monolingües catalanoparlants i l’escassa presència del català a les llars formades per persones estrangeres. En definitiva, es conforma un escenari sociolingüístic ple d’incògnites respecte de l’evolució del català. Caldrà, doncs, seguir observant cap a on deriven els habitus lingüístics de la societat catalana en aquest futur incert.

Elena Sintes Pascual, sociòloga


[1] Bourdieu, Pierre (2001) ¿Qué significa hablar? Economía de los intercambios lingüísticos, Madrid, Akal.

[2] L’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població és un projecte d’anàlisi de la realitat social que es realitza quinquennalment des de 1985. El territori de la primera edició de 1985 fou la ciutat de Barcelona i els 26 municipis que integraven l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona, i en cada edició ha anat incorporant nous territoris fins a arribar al conjunt de Catalunya l’any 2006. Les successives ampliacions territorials s’han acompanyat d’un increment de la mostra enquestada, que ha passat de les 4.912 entrevistes de la primera edició a les 10.398 de l’any 2006. L’univers estadístic és la població de 16 i més anys.

[3] Dades relatives a la població que ha tingut algun fill.

[4] La situació inversa –que es parli en català amb els pares i en una altra llengua amb els fills– es dóna en un nombre molt reduït de casos.

[5] L’anàlisi es concreta en les llars on hi ha almenys un progenitor amb fills.

Editorial

Us presentem un nou número del Butlletí. Aquesta vegada el nostre interès se centra en les famílies multilingües: d’una banda, les dades de què disposem sobre aquesta realitat i el coneixement dels experts sobre el paper d’aquesta mena de famílies en l’evolució de la situació lingüística catalana; d’altra banda, les vivències i les percepcions dels  protagonistes, els membres d’aquestes famílies.

Esperem que aquestes dades i reflexions us interessin i us ajudin a fer-vos una idea més completa de l’important paper que les famílies lingüísticament bilingües o plurilingües tenen, i tindran de cada vegada més, en el futur del català. Sabem per diversos estudis que, a Catalunya, la transmissió lingüística intergeneracional és favorable a la llengua catalana. Dit planerament: una part significativa de persones que parlen o parlaven castellà (o altres llengües) amb els seus pares han optat per parlar català amb els seus fills, mentre que el procés invers es dóna en un nombre insignificant de casos. Doncs bé, en aquest procés d’adopció de la llengua del país com a llengua de transmissió als fills, les famílies lingüísticament mixtes hi tenen un paper molt rellevant. Vet aquí, doncs, la importància i l’interès del tema de què tractem en aquest número del Butlletí del Cercle XXI.

N’hem parlat amb quatre famílies multilingües i ens n’han parlat diverses persones que han estudiat aquesta realitat tan complexa, una de les quals, a més, forma part d’una família multilingüe.

Així, doncs, en aquest nou número del Butlletí del Cercle XXI hi trobareu els continguts següents:

En primer lloc, “Els usos lingüístics a les llars de Catalunya”, de la sociòloga Elena Sintes Pascual. L’autora, a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, ens proporciona una visió general de la situació de les llengües a les llars de Catalunya, amb particular esment a les llars lingüísticament mixtes.

En segon lloc, us proposem unes converses que hem tingut amb quatre famílies lingüísticament mixtes (català i una altra llengua) que ens expliquen la seva experiència, les seves percepcions, la transmissió de la llengua (de les llengües) als fills, la influència de l’entorn i el paper de l’escola en l’adquisició de les llengües…

A continuació, Anna Solé, llicenciada en econòmiques i humanitats, ens explica, de Brussel·les estant i des de la seva experiència familiar directa el resultat d’una recerca que ha publicat recentment en el seu llibre Bilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües. El llibre tracta dels criteris i recomanacions sobre l’educació bilingüe i multilingüe dels infants i presenta diversos estudis de cas de famílies multilingües amb diverses combinacions lingüístiques.

En quart lloc, l’empresari Toni Fernández, també membre d’una família multilingüe, ens aporta una reflexió sobre la relació entre el multilingüisme en la família i la societat.

Finalment, des d’un punt de vista més quantitatiu, el sociòleg Natxo Sorolla, del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona, fa una anàlisi de les famílies lingüísticament mixtes a partir de les dades que proporciona per a Catalunya l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (2008) (Secretaria de Política Lingüística i Institut d’Estadística de Catalunya).

Us donem tot seguit tres referències relacionades amb el tema del Butlletí:
BOIX, Emili. Català o castellà amb els fills? La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Edicions Rourich, 2009. Premi de sociolingüística ‘Jaume Camp’ 2010.

En venda a la llibreria Catalònia, Ronda de Sant Pere, 3 (08010 Barcelona), http://www.llibreriacatalonia.cat. Per a altres punts de venda, adreceu-vos a l’autor: eboix@ub.edu.

SOLÉ MENA, Anna. Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües. Barcelona: Editorial UOC, 2009. ISBN 978-84-9788-842-4. Preu €16. També disponible en versió traduïda al castellà. Informació:
http://www.editorialuoc.cat/index.php?main_page=product_info&cPath=1&products_id=506

Bilingual Family Newsletter. Subscripció anual €15.
http://www.bilingualfamilynewsletter.com/

Cercle XXI

Desembre de 2010