Conversa-entrevista amb Albert Bastardas

Marina Solís

ABastardasEl professor Bastardas arriba a la cita saludant amb el braç i la mà amb força, molt vitalment. Quasi ens sap greu haver quedat amb ell un 8 de setembre: quan obre la porta del seu despatx a la UB, en surt una gran bafarada de “tancat per vacances”. Sempre encantador i amb una veu ferma i modulada, iniciem la nostra particular conversa-entrevista, a què s’afegirà més tard el company del Cercle XXI, Joan Solé.

El motiu de la trobada és per parlar, principalment, de l’elaboració de la Ponència sobre una política lingüística per als joves, del Consell Social de la Llengua Catalana, i de què ell fou el president. Dos anys de treball i esforços per comprendre la situació dels usos lingüístics entre els joves a Catalunya i per definir-hi polítiques d’actuació, sembla que han quedat en paper mullat o amagat, però.

Com a bon sociolingüista i, per tant, bon coneixedor de les regles del joc sociolingüístic, l’Albert Bastardas sap molt bé què diu. En la conversa, anem enfilant també altres temes d’interès sobre la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, i la seva perspectiva sobre la situació de la llengua catalana en un futur pròxim.

Durant l’hora i escaig que hem compartit, l’hem tutejat, però en la transcripció que teniu a les mans ens hi adrecem de “vostè”, la qual cosa vol ser una mostra més de respecte envers la seva persona i trajectòria professional.

Marina Solís (MS): Fa anys, una companya seva del Departament em comentava que els sociolingüistes són persones open minded, persones amb la ment oberta…

Albert Bastardas (AB): (riures) Ho he intentat, si més, ho he intentat… Aquí tenim la sort d’heretar trajectòries de sociolingüistes previs a nosaltres que ens van ensenyar el camí per ser open minded. Estic pensant per exemple en Lluís Vicent Aracil: ell ens va marcar justament la manera de fer molt connectada, interrelacionadament, de manera transversal, interessada per múltiples aspectes dels éssers humans i les llengües. Crec que la sociolingüística catalana té aquesta emprema: jo m’hi vaig trobar molt bé en aquesta línia, i he procurat també veure les llengües i la societat des des d’una perspectiva àmplia, transdisciplinària, des de la perspectiva de la complexitat, perquè penso que és la manera de veure fenòmens tan intricats com són les relacions entre els éssers humans, les llengües i les societats.

Marina Solís: El seu interès per la sociolingüística arrenca en l’època d’estudiant universitari?

Albert Bastardas: El meu interès ja era previ a la Universitat. Sóc una persona curiosa i, de fet, jo vaig començar a estudiar amb 25 anys a la universitat. Tenia una trajectòria anterior, tenia una vida prèvia. I en aquesta vida prèvia, una de les facetes que havia tingut era la de persona preocupada per las situació del català i per entendre i per fomentar el procés de normalització lingüística, i ja llavors havia explorat la bibliografia existent. També havia portat a Aracil i altres professors a Vilafranca, havia col·laborat en l’organització del Congrés de Cultura Catalana, vam crear la Delegació d’Òmnium Cultural a Vilafranca… Vaig venir a la universitat per formar-me en llengua catalana i sociolingüística. Ja tenia aquesta dèria (riures). Els preludis són aquests.

Marina Solís: I l’experiència en política i planificació lingüística? Crec recordar que en els inicis de la trajectòria professional postuniversitària va treballar durant un temps a la Direcció General de Política Lingüística…

Albert Bastardas: Sí, en aquesta segona vida que he tingut (riures) com a universitari i sociolingüista, un cop retornat d’una estada a la Universitat de Laval al Quebec, vaig passar uns mesos a Política Lingüística on em van encarregar la coordinació dels centres de normalització lingüística que hi havia en aquell moment, que llavors només eren quatre. Després vaig tornar a la Universitat amb una beca del Ministerio, i aquí m’he quedat (riures).

Marina Solís: Quina ha estat la seva relació amb la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, abans de la participació a la ponència del Consell Social de la Llengua Catalana?

AB: Crec que tant jo mateix com molts altres sociolingüistes d’aquest país, hauríem esperat durant tots aquests anys més relació amb l’Administració catalana. Pensàvem que amb el que sabíem, amb el fet que havíem anat a l’estranger a formar-nos, podríem aportar el que havíem après i el que reflexionàvem per l’optimització de la política lingüística. Cal dir que, en general, sí que hi ha hagut contacte, però no en la intensitat que nosaltres haguéssim esperat. Com a universitaris hem tingut poca relació en la definició de la política lingüística; i veient la dificultat del procés, que és molt complex, potser necessitaríem totes les mans i totes les ments per participar-hi.

MS: Pensa que hi pot haver algun motiu especial perquè aquesta relació no hagi estat tal com us hagués agradat, o senzillament és que la visió política està renyida amb a la ciència, amb l’Acadèmia?

AB: Penso que l’Administració s’ha considerat autosuficient per fer les feines que li toquen fer. També he de dir que sempre hi ha hagut una bona relació entre l’àmbit universitari i l’Administració. També se’ns va fer la proposta de crear un Institut del Plurilingüisme, que havia de substituir el desparegut Institut de Sociolingüística Catalana de la Secretaria de Política Lingüística, i després de fer papers i més papers durant tota l’etapa del Govern del tripartit, no s’ha dut a terme. També vull dir que en la primera legislatura del Govern tripartit vam col·laborar amb el Consell d’Educació per  assessorar des d’un punt de vista sociolingüístic els directors dels centres i els mestres… Però l’Administració no ha vist que una dinamització de la sociolingüística a les universitats catalanes hauria estat beneficiosa per a la il·luminació i el coneixement del propi procés. Fa la impressió que respecte dels usos lingüístics, respecte de la situació de la llengua se’n parla molt, però a l’hora de la veritat no s’hi creu.

MS: Vostè formava part del Consell Social de la Llengua Catalana abans que li fessin la proposta de presidir la ponència?

AB: Sí, en entrar el Govern del tripartit se’m va convidar a ser-hi. Amb anterioritat, però, altres sociolingüistes també n’havien format part.

MS: Quina impressió va tenir quant a la gestió en general del Consell i de les idees que hi podia aportar?

AB: Ja ho vaig dir públicament la primera vegada que hi vaig assistir: em va semblar que era un organisme inoperant, clarament. Que feia una reunió litúrgica, anual, i que gairebé no tenia cap impacte, ni cap eficàcia. L’acció del Consell no és proactiva, sinó a posteriori. Jo pensava que en el Consell es discutirien les propostes, igual que en el Conseil de la la Langue Française, al Quebec, que produiria documents, que marcaria línies, que debatria a fons problemàtiques. Fins que no va haver-hi l’encàrrec de la ponència, no hi ha hagut una estructuració, una dinamització, una producció d’idees en el Consell. I després a posteriori d’aquesta Ponència no sé si tampoc s’ha fet alguna cosa més…

MS: Sap quins són els motius de l’encàrrec que li van fer? És a dir, per què el centre d’interès eren els joves i no un altre sector de la població?

AB: Era un moment de preocupació. Des del Servei d’Estudis de la Secretaria de Política Lingüística havien estat treballant amb l’anàlisi de les dades de la població jove, i sorgia la paradoxa següent: malgrat que les dades sobre el coneixement lingüístic dels joves era el més elevat històricament parlant, l’ús del català no hi augmentava sinó que, a més, podia disminuir si el comparàvem amb altres estrats de la població més adulta.

MS: L’encàrrec de la ponència li deuria semblar oli en un llum…

AB: Semblava que per primera vegada des de la universitat podríem fer un servei. Ajudar, definir polítiques i veure quines problemàtiques havíem d’aclarir, quines no enteníem. En definitiva, donar el fruit de les nostres reflexions de tots aquests anys.

MS: Com a president de la Ponència, quines funcions tenia?

AB: Tenia la responsabilitat que la Ponència es dugués a terme, que poguéssim elaborar un conjunt de propostes practicables amb l’objectiu d’incrementar l’ús del català entre els joves. Primer vaig dissenyar com ho faríem, això, i després que efectivament es dugués a terme. Quant al com ho faríem, primer vam crear una comissió que era del Consell Social de la Llengua Catalana. Es va convidar a formar part de la comissió a diverses persones, i també hi van participar tècnics de la Secretaria. Després vam veure que com a comissió, nosaltres tampoc no ho sabíem tot i que havíem d’aprofitar els coneixements de totes aquelles persones que sabien més sobre determinats aspectes que eren pertinents per fer l’informe. Així, nosaltres ens vam constituir com a comissora redactora del Consell, però també vam convidar a fer unes sessions de reflexió conjunta, de diàleg, a moltes altres persones que ens podrien ajudar a il·luminar alguns aspectes problemàtics.

MS: En quin sentit eren aspectes problemàtics?

Eren aspectes que pensàvem que podrien intervenir en la configuració dels usos lingüístics entre els joves i era necessari que ens informéssim sobre com anava aquesta qüestió. Vam veure que els usos lingüístics no es configuraven només en l’àmbit educatiu, ni tampoc només en l’àmbit de l’oci. El jove és una persona complerta, que té diversos contextos, que s’ha de guanyar la vida… Ens plantejàvem, per exemple, si el català és útil o prescindible per a la vida laboral. És una qüestió motora per a la motivació lingüística, i per això vam convidar també gent d’empresa: va venir el director del Decathlon per dialogar, per veure també com les empreses poden influir en la determinació dels usos lingüístics dels joves; vam parlar amb representants de la Direcció General d’Ocupació per veure quin era el paper de la llengua catalana en la recerca de feina per part dels joves… Es tractava d’obtenir informacions des de camps diversos per poder fer-ne una síntesi global.

“Quan el procés està clar, els usos s’implementen d’una manera normal.”

MS: D’aquestes persones que van convidar, recorda algun cas que li eixamplés encara més la ment?

AB: Sí, el diàleg que vam mantenir amb el director del Decathlon. Si la direcció d’una empresa ho té clar, no hi ha problema. Si una empresa diu “funcionarem en català”, com que el personal, de competència, en té, a Catalunya, això aleshores es du a terme i amb un grau important d’èxit. La qüesió, per tant, no són tant les persones o els individus aïllats, sinó les organitzacions. Si les organitzacions s’ho proposen, els individus seguiran i augmentarem l’ús efectiu del català.

Quan el procés està clar, els usos s’implementen d’una manera normal.

“El català és el canvi i el canvi és el que costa d’introduir.”

MS: A parer seu, quin aspecte fa que el procés pugui no estar clar?

AB: La primera cosa és la continuació de la rutina immemorial. Sempre s’ha fet així, en castellà ja funciona, els catalanoparlants saben castellà i els altres també…, per tant, justament el català és el canvi, i el canvi és el que costa d’introduir. La persistència i la rutinització ja van; per tant, el que cal és produir el canvi i això el que implica és consciència activa per part de les organitzacions, directors d’empresa…

MS: Les recomanacions que van elaborar sobre una política lingüística per als joves les van presentar l’abril de 2009. El mes de maig d’enguany vostè comentava públicament en una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans que no hi ha hagut un feedback per part de l’Administració un cop elaborat l’informe.

AB: Sí, abans en parlar del Conseil de la Langue Française del Quebe, comentava que era un Consell que produïa informes per orientar precisament als polítics: “per aquí anem bé, per allà no…”. Per a mi, és sorprenent que després d’elaborar-la, la Ponència ha quedat en el calaix, amagada… i no s’actua, ni s’aprofita per part de l’Administració com un estudi per fer les intervencions necessàries en aquest àmbit; però espero que algun dia es pugui fer servir, ja que s’ha fet aquest esforç.

MS: Com a president de la Ponència ha pogut expressar aquesta situació al Consell Social de la Llengua Catalana?

AB: No, no he pogut fer-ho perquè precisament l’última vegada que es van reunir crec que jo era fora i no vaig poder-hi anar. Allà, en públic, no ho he pogut dir.

MS: Ha tingut algun contacte amb la persona que li va fer l’encàrrec personalment per ser el president de la Ponència o amb algun responsable polític per parlar sobre aquesta qüestió?

AB: Sí que vaig parlar amb la subdirectora, l’Elvira Riera, però li vaig demanar que almenys se’n fes difusió. Finalment, jo mateix vaig enviar l’informe perquè el pengessin al Web de la Llengua Catalana…, a més d’un article que també es va publicar.

MS: M’agradaria saber quina és la seva opinió sobre la situació de la política i la planificació lingüístiques a Catalunya…

AB: La primera cosa que tenim sobre la taula és la sentència del Tribunal Constitucional. Això ens marca uns límits importants i la primera qüestió és com hi fem front. Si pel que he llegit sembla que la Generalitat pot quedar exclosa de promoure els usos lingüístics en dependències no oficials, les polítiques en aquest àmbit queden tocades. Si, a més, hi ha un canvi de govern, que és previsible que hi sigui, cal veure en les polítiques dels nous governants què és el que aporten i el que poden fer. Però mén enllà d’això, les perpectives d’un país com el nostre, la Catalunya estricta, doncs són unes perpectives no fàcils.

MS: No fàcils?

AB: Tenim un país en què la població d’origen autòcton estricte va quedant en minoria lingüística. Després hi ha hagut no només les migracions hispanòfones del segle XX, sinó totes les del segle XXI; la qual cosa encara minoritza més des del punt de vista lingüístic la població autòctona, de manera que la base de la nació, del conjunt lingüístic està afeblida. Això d’una banda. De l’altra, les polítiques que s’haurien de fer per poder superar aquesta situació demolingüística feble, són polítiques no sobiranes i per tant, amb les constriccions que ens marca la Constitució espanyola; la qual cosa farà que pot ser no siguin òptimes les que caldria. Després també hi ha el tercer element: la globalització en general, el fet que estiguem ara en un món més ampli que no pas abans, d’interdependència econòmica, d’intercomunicació mediàtica, molt d’Internet que ve d’altres llocs, etc., també afebleix les bases econòmiques típiques de Catalunya, de manera que ja veurem fins a quin punt tot això evoluciona a favor del català o no. L’evolució del català és incerta.

MS: Podem preveure diferents escenaris per a la situació del català en el futur: des de la normalització fins a la plena substitució…

AB: Penso que podríem parlar també d’un empat tècnic entre les dues llengües; pot haver-hi factors que vagin a favor d’una llengua i factors que vagin a favor de l’altra, i que vagin passant dècades així. Si les classes mitjanes catalanes de Catalunya encara parlen en català de manera predominant, vol  dir que el català encara pot tenir una atracció en la representació econòmica. Pot ser vist com una llengua d’ascensió social. Als individus els interessa progressar econòmicament. L’economia en sociolingüística és un factor oblidat pot ser, però és molt important; el factor polític no és l’únic. De moment, encara disposem d’unes estructures subestatals, limitades, però molt importants, que controla grans parts de la vida col·lectiva catalana.

MS: En aquesta possible convivència de llengües, en quina situació es trobaria la llengua catalana?

AB: No tindrem mai més ja un país homogeni des del punt de vista lingüístic. Però això no vol dir que no hi hagi un grup lingüístic catalanoparlant prou important per mantenir-se ell i, a més a més, que pugui expandir-se dintre dels límits i agafar nous parlants que utilitzin el català com a segona llengua en la vida pública. Jo crec que ens quedarem una mica en aquesta situació. No seran la majoria del país, però continuarem sent un grup fort. Un grup fort que si manté una bona imatge i econòmicament prospera pot mantenir-se durant molt de temps. No hem de tenir al cap visions negatives i tampoc optimistes i infantils, sinó realistes.

MS: Actualment, quins són els centres de recerca en què treballa?

AB: Em dedico fonamentalment a dues coses. Una és un projecte finançat pel Govern espanyol, en què intentem veure les comunitats lingüístiques mitjanes en el marc de la globalització. És a dir, es tracta d’estudiar la comunitat lingüística catalana en comparació amb la danesa, la txeca, la sueca, la finesa… fent extracció de si són independents o no; mirant de què no ens podem escapar de la globalització com a comunitat demolingüísticament mitjana, i després observant quines sigularitats tenim nosaltres, en tant que som una comunitat que políticament no és sobirana. L’altra pota que tinc jo és desenvolupar la complexitat, de veure com hem de pensar la renovació de les ciències socials tenint en compte la perspectiva que inclogui la multidimensionalitat, els elements que hi juguen; la dinamicitat, i aplicant-hi la teorització de sistemes complexes que es fan, com una evolució del que en deien la perspectiva ecològica, abans…

MS: Molt agraïts, Dr. Bastardas…

Crec que tant en Joan Solé com jo mateixa ens hi hauríem quedat més estona per continuar sentint la veu, la parla (el sisè sentit a què apel·lava Ramon Llull, l’affatus) de l’Albert Bastardas. Tots tres, però, teníem la intenció d’assistir a la xerrada sobre la sentència del Tribunal Constitucional en relació amb la llengua catalana, que havia organitzat l’Institut d’Estudis Catalans. I cap allí ens vam dirigir.

El professor Bastardas arriba a la cita saludant amb el braç i la mà amb força, molt vitalment. Quasi ens sap greu haver quedat amb ell un 8 de setembre: quan obre la porta del seu despatx a la UB, en surt una gran bafarada de “tancat per vacances”. Sempre encantador i amb una veu ferma i modulada, iniciem la nostra particular conversa-entrevista, a què s’afegirà més tard el company del Cercle XXI, Joan Solé.

El motiu de la trobada és per parlar, principalment, de l’elaboració de la Ponència sobre una política lingüística per als joves, del Consell Social de la Llengua Catalana, i de què ell fou el president. Dos anys de treball i esforços per comprendre la situació dels usos lingüístics entre els joves a Catalunya i per definir-hi polítiques d’actuació, sembla que han quedat en paper mullat o amagat, però.

Com a bon sociolingüista i, per tant, bon coneixedor de les regles del joc sociolingüístic, l’Albert Bastardas sap molt bé què diu. En la conversa, anem enfilant també altres temes d’interès sobre la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, i la seva perspectiva sobre la situació de la llengua catalana en un futur pròxim.

Durant l’hora i escaig que hem compartit, l’hem tutejat, però en la transcripció que teniu a les mans ens hi adrecem de “vostè”, la qual cosa vol ser una mostra més de respecte envers la seva persona i trajectòria professional.

Marina Solís (MS): Fa anys, una companya seva del Departament em comentava que els sociolingüistes són persones open minded, persones amb la ment oberta…

Albert Bastardas (AB): (riures) Ho he intentat, si més, ho he intentat… Aquí tenim la sort d’heretar trajectòries de sociolingüistes previs a nosaltres que ens van ensenyar el camí per ser open minded. Estic pensant per exemple en Lluís Vicent Aracil: ell ens va marcar justament la manera de fer molt connectada, interrelacionadament, de manera transversal, interessada per múltiples aspectes dels éssers humans i les llengües. Crec que la sociolingüística catalana té aquesta emprema: jo m’hi vaig trobar molt bé en aquesta línia, i he procurat també veure les llengües i la societat des des d’una perspectiva àmplia, transdisciplinària, des de la perspectiva de la complexitat, perquè penso que és la manera de veure fenòmens tan intricats com són les relacions entre els éssers humans, les llengües i les societats.

Marina Solís: El seu interès per la sociolingüística arrenca en l’època d’estudiant universitari?

Albert Bastardas: El meu interès ja era previ a la Universitat. Sóc una persona curiosa i, de fet, jo vaig començar a estudiar amb 25 anys a la universitat. Tenia una trajectòria anterior, tenia una vida prèvia. I en aquesta vida prèvia, una de les facetes que havia tingut era la de persona preocupada per las situació del català i per entendre i per fomentar el procés de normalització lingüística, i ja llavors havia explorat la bibliografia existent. També havia portat a Aracil i altres professors a Vilafranca, havia col·laborat en l’organització del Congrés de Cultura Catalana, vam crear la Delegació d’Òmnium Cultural a Vilafranca… Vaig venir a la universitat per formar-me en llengua catalana i sociolingüística. Ja tenia aquesta dèria (riures). Els preludis són aquests.

Marina Solís: I l’experiència en política i planificació lingüística? Crec recordar que en els inicis de la trajectòria professional postuniversitària va treballar durant un temps a la Direcció General de Política Lingüística…

Albert Bastardas: Sí, en aquesta segona vida que he tingut (riures) com a universitari i sociolingüista, un cop retornat d’una estada a la Universitat de Laval al Quebec, vaig passar uns mesos a Política Lingüística on em van encarregar la coordinació dels centres de normalització lingüística que hi havia en aquell moment, que llavors només eren quatre. Després vaig tornar a la Universitat amb una beca del Ministerio, i aquí m’he quedat (riures).

Marina Solís: Quina ha estat la seva relació amb la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, abans de la participació a la ponència del Consell Social de la Llengua Catalana?

AB: Crec que tant jo mateix com molts altres sociolingüistes d’aquest país, hauríem esperat durant tots aquests anys més relació amb l’Administració catalana. Pensàvem que amb el que sabíem, amb el fet que havíem anat a l’estranger a formar-nos, podríem aportar el que havíem après i el que reflexionàvem per l’optimització de la política lingüística. Cal dir que, en general, sí que hi ha hagut contacte, però no en la intensitat que nosaltres haguéssim esperat. Com a universitaris hem tingut poca relació en la definició de la política lingüística; i veient la dificultat del procés, que és molt complex, potser necessitaríem totes les mans i totes les ments per participar-hi.

MS: Pensa que hi pot haver algun motiu especial perquè aquesta relació no hagi estat tal com us hagués agradat, o senzillament és que la visió política està renyida amb a la ciència, amb l’Acadèmia?

AB: Penso que l’Administració s’ha considerat autosuficient per fer les feines que li toquen fer. També he de dir que sempre hi ha hagut una bona relació entre l’àmbit universitari i l’Administració. També se’ns va fer la proposta de crear un Institut del Plurilingüisme, que havia de substituir el desparegut Institut de Sociolingüística Catalana de la Secretaria de Política Lingüística, i després de fer papers i més papers durant tota l’etapa del Govern del tripartit, no s’ha dut a terme. També vull dir que en la primera legislatura del Govern tripartit vam col·laborar amb el Consell d’Educació per  assessorar des d’un punt de vista sociolingüístic els directors dels centres i els mestres… Però l’Administració no ha vist que una dinamització de la sociolingüística a les universitats catalanes hauria estat beneficiosa per a la il·luminació i el coneixement del propi procés. Fa la impressió que respecte dels usos lingüístics, respecte de la situació de la llengua se’n parla molt, però a l’hora de la veritat no s’hi creu.

MS: Vostè formava part del Consell Social de la Llengua Catalana abans que li fessin la proposta de presidir la ponència?

AB: Sí, en entrar el Govern del tripartit se’m va convidar a ser-hi. Amb anterioritat, però, altres sociolingüistes també n’havien format part.

MS: Quina impressió va tenir quant a la gestió en general del Consell i de les idees que hi podia aportar?

AB: Ja ho vaig dir públicament la primera vegada que hi vaig assistir: em va semblar que era un organisme inoperant, clarament. Que feia una reunió litúrgica, anual, i que gairebé no tenia cap impacte, ni cap eficàcia. L’acció del Consell no és proactiva, sinó a posteriori. Jo pensava que en el Consell es discutirien les propostes, igual que en el Conseil de la la Langue Française, al Quebec, que produiria documents, que marcaria línies, que debatria a fons problemàtiques. Fins que no va haver-hi l’encàrrec de la ponència, no hi ha hagut una estructuració, una dinamització, una producció d’idees en el Consell. I després a posteriori d’aquesta Ponència no sé si tampoc s’ha fet alguna cosa més…

MS: Sap quins són els motius de l’encàrrec que li van fer? És a dir, per què el centre d’interès eren els joves i no un altre sector de la població?

AB: Era un moment de preocupació. Des del Servei d’Estudis de la Secretaria de Política Lingüística havien estat treballant amb l’anàlisi de les dades de la població jove, i sorgia la paradoxa següent: malgrat que les dades sobre el coneixement lingüístic dels joves era el més elevat històricament parlant, l’ús del català no hi augmentava sinó que, a més, podia disminuir si el comparàvem amb altres estrats de la població més adulta.

MS: L’encàrrec de la ponència li deuria semblar oli en un llum…

AB: Semblava que per primera vegada des de la universitat podríem fer un servei. Ajudar, definir polítiques i veure quines problemàtiques havíem d’aclarir, quines no enteníem. En definitiva, donar el fruit de les nostres reflexions de tots aquests anys.

MS: Com a president de la Ponència, quines funcions tenia?

AB: Tenia la responsabilitat que la Ponència es dugués a terme, que poguéssim elaborar un conjunt de propostes practicables amb l’objectiu d’incrementar l’ús del català entre els joves. Primer vaig dissenyar com ho faríem, això, i després que efectivament es dugués a terme. Quant al com ho faríem, primer vam crear una comissió que era del Consell Social de la Llengua Catalana. Es va convidar a formar part de la comissió a diverses persones, i també hi van participar tècnics de la Secretaria. Després vam veure que com a comissió, nosaltres tampoc no ho sabíem tot i que havíem d’aprofitar els coneixements de totes aquelles persones que sabien més sobre determinats aspectes que eren pertinents per fer l’informe. Així, nosaltres ens vam constituir com a comissora redactora del Consell, però també vam convidar a fer unes sessions de reflexió conjunta, de diàleg, a moltes altres persones que ens podrien ajudar a il·luminar alguns aspectes problemàtics.

MS: En quin sentit eren aspectes problemàtics?

Eren aspectes que pensàvem que podrien intervenir en la configuració dels usos lingüístics entre els joves i era necessari que ens informéssim sobre com anava aquesta qüestió. Vam veure que els usos lingüístics no es configuraven només en l’àmbit educatiu, ni tampoc només en l’àmbit de l’oci. El jove és una persona complerta, que té diversos contextos, que s’ha de guanyar la vida… Ens plantejàvem, per exemple, si el català és útil o prescindible per a la vida laboral. És una qüestió motora per a la motivació lingüística, i per això vam convidar també gent d’empresa: va venir el director del Decathlon per dialogar, per veure també com les empreses poden influir en la determinació dels usos lingüístics dels joves; vam parlar amb representants de la Direcció General d’Ocupació per veure quin era el paper de la llengua catalana en la recerca de feina per part dels joves… Es tractava d’obtenir informacions des de camps diversos per poder fer-ne una síntesi global.

“Quan el procés està clar, els usos s’implementen d’una manera normal.”

MS: D’aquestes persones que van convidar, recorda algun cas que li eixamplés encara més la ment?

AB: Sí, el diàleg que vam mantenir amb el director del Decathlon. Si la direcció d’una empresa ho té clar, no hi ha problema. Si una empresa diu “funcionarem en català”, com que el personal, de competència, en té, a Catalunya, això aleshores es du a terme i amb un grau important d’èxit. La qüesió, per tant, no són tant les persones o els individus aïllats, sinó les organitzacions. Si les organitzacions s’ho proposen, els individus seguiran i augmentarem l’ús efectiu del català.

Quan el procés està clar, els usos s’implementen d’una manera normal.

“El català és el canvi i el canvi és el que costa d’introduir.”

MS: A parer seu, quin aspecte fa que el procés pugui no estar clar?

AB: La primera cosa és la continuació de la rutina immemorial. Sempre s’ha fet així, en castellà ja funciona, els catalanoparlants saben castellà i els altres també…, per tant, justament el català és el canvi, i el canvi és el que costa d’introduir. La persistència i la rutinització ja van; per tant, el que cal és produir el canvi i això el que implica és consciència activa per part de les organitzacions, directors d’empresa…

MS: Les recomanacions que van elaborar sobre una política lingüística per als joves les van presentar l’abril de 2009. El mes de maig d’enguany vostè comentava públicament en una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans que no hi ha hagut un feedback per part de l’Administració un cop elaborat l’informe.

AB: Sí, abans en parlar del Conseil de la Langue Française del Quebe, comentava que era un Consell que produïa informes per orientar precisament als polítics: “per aquí anem bé, per allà no…”. Per a mi, és sorprenent que després d’elaborar-la, la Ponència ha quedat en el calaix, amagada… i no s’actua, ni s’aprofita per part de l’Administració com un estudi per fer les intervencions necessàries en aquest àmbit; però espero que algun dia es pugui fer servir, ja que s’ha fet aquest esforç.

MS: Com a president de la Ponència ha pogut expressar aquesta situació al Consell Social de la Llengua Catalana?

AB: No, no he pogut fer-ho perquè precisament l’última vegada que es van reunir crec que jo era fora i no vaig poder-hi anar. Allà, en públic, no ho he pogut dir.

MS: Ha tingut algun contacte amb la persona que li va fer l’encàrrec personalment per ser el president de la Ponència o amb algun responsable polític per parlar sobre aquesta qüestió?

AB: Sí que vaig parlar amb la subdirectora, l’Elvira Riera, però li vaig demanar que almenys se’n fes difusió. Finalment, jo mateix vaig enviar l’informe perquè el pengessin al Web de la Llengua Catalana…, a més d’un article que també es va publicar.

MS: M’agradaria saber quina és la seva opinió sobre la situació de la política i la planificació lingüístiques a Catalunya…

AB: La primera cosa que tenim sobre la taula és la sentència del Tribunal Constitucional. Això ens marca uns límits importants i la primera qüestió és com hi fem front. Si pel que he llegit sembla que la Generalitat pot quedar exclosa de promoure els usos lingüístics en dependències no oficials, les polítiques en aquest àmbit queden tocades. Si, a més, hi ha un canvi de govern, que és previsible que hi sigui, cal veure en les polítiques dels nous governants què és el que aporten i el que poden fer. Però mén enllà d’això, les perpectives d’un país com el nostre, la Catalunya estricta, doncs són unes perpectives no fàcils.

MS: No fàcils?

AB: Tenim un país en què la població d’origen autòcton estricte va quedant en minoria lingüística. Després hi ha hagut no només les migracions hispanòfones del segle XX, sinó totes les del segle XXI; la qual cosa encara minoritza més des del punt de vista lingüístic la població autòctona, de manera que la base de la nació, del conjunt lingüístic està afeblida. Això d’una banda. De l’altra, les polítiques que s’haurien de fer per poder superar aquesta situació demolingüística feble, són polítiques no sobiranes i per tant, amb les constriccions que ens marca la Constitució espanyola; la qual cosa farà que pot ser no siguin òptimes les que caldria. Després també hi ha el tercer element: la globalització en general, el fet que estiguem ara en un món més ampli que no pas abans, d’interdependència econòmica, d’intercomunicació mediàtica, molt d’Internet que ve d’altres llocs, etc., també afebleix les bases econòmiques típiques de Catalunya, de manera que ja veurem fins a quin punt tot això evoluciona a favor del català o no. L’evolució del català és incerta.

MS: Podem preveure diferents escenaris per a la situació del català en el futur: des de la normalització fins a la plena substitució…

AB: Penso que podríem parlar també d’un empat tècnic entre les dues llengües; pot haver-hi factors que vagin a favor d’una llengua i factors que vagin a favor de l’altra, i que vagin passant dècades així. Si les classes mitjanes catalanes de Catalunya encara parlen en català de manera predominant, vol  dir que el català encara pot tenir una atracció en la representació econòmica. Pot ser vist com una llengua d’ascensió social. Als individus els interessa progressar econòmicament. L’economia en sociolingüística és un factor oblidat pot ser, però és molt important; el factor polític no és l’únic. De moment, encara disposem d’unes estructures subestatals, limitades, però molt importants, que controla grans parts de la vida col·lectiva catalana.

MS: En aquesta possible convivència de llengües, en quina situació es trobaria la llengua catalana?

AB: No tindrem mai més ja un país homogeni des del punt de vista lingüístic. Però això no vol dir que no hi hagi un grup lingüístic catalanoparlant prou important per mantenir-se ell i, a més a més, que pugui expandir-se dintre dels límits i agafar nous parlants que utilitzin el català com a segona llengua en la vida pública. Jo crec que ens quedarem una mica en aquesta situació. No seran la majoria del país, però continuarem sent un grup fort. Un grup fort que si manté una bona imatge i econòmicament prospera pot mantenir-se durant molt de temps. No hem de tenir al cap visions negatives i tampoc optimistes i infantils, sinó realistes.

MS: Actualment, quins són els centres de recerca en què treballa?

AB: Em dedico fonamentalment a dues coses. Una és un projecte finançat pel Govern espanyol, en què intentem veure les comunitats lingüístiques mitjanes en el marc de la globalització. És a dir, es tracta d’estudiar la comunitat lingüística catalana en comparació amb la danesa, la txeca, la sueca, la finesa… fent extracció de si són independents o no; mirant de què no ens podem escapar de la globalització com a comunitat demolingüísticament mitjana, i després observant quines sigularitats tenim nosaltres, en tant que som una comunitat que políticament no és sobirana. L’altra pota que tinc jo és desenvolupar la complexitat, de veure com hem de pensar la renovació de les ciències socials tenint en compte la perspectiva que inclogui la multidimensionalitat, els elements que hi juguen; la dinamicitat, i aplicant-hi la teorització de sistemes complexes que es fan, com una evolució del que en deien la perspectiva ecològica, abans…

MS: Molt agraïts, Dr. Bastardas…

Crec que tant en Joan Solé com jo mateixa ens hi hauríem quedat més estona per continuar sentint la veu, la parla (el sisè sentit a què apel·lava Ramon Llull, l’affatus) de l’Albert Bastardas. Tots tres, però, teníem la intenció d’assistir a la xerrada sobre la sentència del Tribunal Constitucional en relació amb la llengua catalana, que havia organitzat l’Institut d’Estudis Catalans. I cap allí ens vam dirigir.

El professor Bastardas arriba a la cita saludant amb el braç i la mà amb força, molt vitalment. Quasi ens sap greu haver quedat amb ell un 8 de setembre: quan obre la porta del seu despatx a la UB, en surt una gran bafarada de “tancat per vacances”. Sempre encantador i amb una veu ferma i modulada, iniciem la nostra particular conversa-entrevista, a què s’afegirà més tard el company del Cercle XXI, Joan Solé.

El motiu de la trobada és per parlar, principalment, de l’elaboració de la Ponència sobre una política lingüística per als joves, del Consell Social de la Llengua Catalana, i de què ell fou el president. Dos anys de treball i esforços per comprendre la situació dels usos lingüístics entre els joves a Catalunya i per definir-hi polítiques d’actuació, sembla que han quedat en paper mullat o amagat, però.

Com a bon sociolingüista i, per tant, bon coneixedor de les regles del joc sociolingüístic, l’Albert Bastardas sap molt bé què diu. En la conversa, anem enfilant també altres temes d’interès sobre la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, i la seva perspectiva sobre la situació de la llengua catalana en un futur pròxim.

Durant l’hora i escaig que hem compartit, l’hem tutejat, però en la transcripció que teniu a les mans ens hi adrecem de “vostè”, la qual cosa vol ser una mostra més de respecte envers la seva persona i trajectòria professional.

Marina Solís (MS): Fa anys, una companya seva del Departament em comentava que els sociolingüistes són persones open minded, persones amb la ment oberta…

Albert Bastardas (AB): (riures) Ho he intentat, si més, ho he intentat… Aquí tenim la sort d’heretar trajectòries de sociolingüistes previs a nosaltres que ens van ensenyar el camí per ser open minded. Estic pensant per exemple en Lluís Vicent Aracil: ell ens va marcar justament la manera de fer molt connectada, interrelacionadament, de manera transversal, interessada per múltiples aspectes dels éssers humans i les llengües. Crec que la sociolingüística catalana té aquesta emprema: jo m’hi vaig trobar molt bé en aquesta línia, i he procurat també veure les llengües i la societat des des d’una perspectiva àmplia, transdisciplinària, des de la perspectiva de la complexitat, perquè penso que és la manera de veure fenòmens tan intricats com són les relacions entre els éssers humans, les llengües i les societats.

Marina Solís: El seu interès per la sociolingüística arrenca en l’època d’estudiant universitari?

Albert Bastardas: El meu interès ja era previ a la Universitat. Sóc una persona curiosa i, de fet, jo vaig començar a estudiar amb 25 anys a la universitat. Tenia una trajectòria anterior, tenia una vida prèvia. I en aquesta vida prèvia, una de les facetes que havia tingut era la de persona preocupada per las situació del català i per entendre i per fomentar el procés de normalització lingüística, i ja llavors havia explorat la bibliografia existent. També havia portat a Aracil i altres professors a Vilafranca, havia col·laborat en l’organització del Congrés de Cultura Catalana, vam crear la Delegació d’Òmnium Cultural a Vilafranca… Vaig venir a la universitat per formar-me en llengua catalana i sociolingüística. Ja tenia aquesta dèria (riures). Els preludis són aquests.

Marina Solís: I l’experiència en política i planificació lingüística? Crec recordar que en els inicis de la trajectòria professional postuniversitària va treballar durant un temps a la Direcció General de Política Lingüística…

Albert Bastardas: Sí, en aquesta segona vida que he tingut (riures) com a universitari i sociolingüista, un cop retornat d’una estada a la Universitat de Laval al Quebec, vaig passar uns mesos a Política Lingüística on em van encarregar la coordinació dels centres de normalització lingüística que hi havia en aquell moment, que llavors només eren quatre. Després vaig tornar a la Universitat amb una beca del Ministerio, i aquí m’he quedat (riures).

Marina Solís: Quina ha estat la seva relació amb la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, abans de la participació a la ponència del Consell Social de la Llengua Catalana?

AB: Crec que tant jo mateix com molts altres sociolingüistes d’aquest país, hauríem esperat durant tots aquests anys més relació amb l’Administració catalana. Pensàvem que amb el que sabíem, amb el fet que havíem anat a l’estranger a formar-nos, podríem aportar el que havíem après i el que reflexionàvem per l’optimització de la política lingüística. Cal dir que, en general, sí que hi ha hagut contacte, però no en la intensitat que nosaltres haguéssim esperat. Com a universitaris hem tingut poca relació en la definició de la política lingüística; i veient la dificultat del procés, que és molt complex, potser necessitaríem totes les mans i totes les ments per participar-hi.

MS: Pensa que hi pot haver algun motiu especial perquè aquesta relació no hagi estat tal com us hagués agradat, o senzillament és que la visió política està renyida amb a la ciència, amb l’Acadèmia?

AB: Penso que l’Administració s’ha considerat autosuficient per fer les feines que li toquen fer. També he de dir que sempre hi ha hagut una bona relació entre l’àmbit universitari i l’Administració. També se’ns va fer la proposta de crear un Institut del Plurilingüisme, que havia de substituir el desparegut Institut de Sociolingüística Catalana de la Secretaria de Política Lingüística, i després de fer papers i més papers durant tota l’etapa del Govern del tripartit, no s’ha dut a terme. També vull dir que en la primera legislatura del Govern tripartit vam col·laborar amb el Consell d’Educació per  assessorar des d’un punt de vista sociolingüístic els directors dels centres i els mestres… Però l’Administració no ha vist que una dinamització de la sociolingüística a les universitats catalanes hauria estat beneficiosa per a la il·luminació i el coneixement del propi procés. Fa la impressió que respecte dels usos lingüístics, respecte de la situació de la llengua se’n parla molt, però a l’hora de la veritat no s’hi creu.

MS: Vostè formava part del Consell Social de la Llengua Catalana abans que li fessin la proposta de presidir la ponència?

AB: Sí, en entrar el Govern del tripartit se’m va convidar a ser-hi. Amb anterioritat, però, altres sociolingüistes també n’havien format part.

MS: Quina impressió va tenir quant a la gestió en general del Consell i de les idees que hi podia aportar?

AB: Ja ho vaig dir públicament la primera vegada que hi vaig assistir: em va semblar que era un organisme inoperant, clarament. Que feia una reunió litúrgica, anual, i que gairebé no tenia cap impacte, ni cap eficàcia. L’acció del Consell no és proactiva, sinó a posteriori. Jo pensava que en el Consell es discutirien les propostes, igual que en el Conseil de la la Langue Française, al Quebec, que produiria documents, que marcaria línies, que debatria a fons problemàtiques. Fins que no va haver-hi l’encàrrec de la ponència, no hi ha hagut una estructuració, una dinamització, una producció d’idees en el Consell. I després a posteriori d’aquesta Ponència no sé si tampoc s’ha fet alguna cosa més…

MS: Sap quins són els motius de l’encàrrec que li van fer? És a dir, per què el centre d’interès eren els joves i no un altre sector de la població?

AB: Era un moment de preocupació. Des del Servei d’Estudis de la Secretaria de Política Lingüística havien estat treballant amb l’anàlisi de les dades de la població jove, i sorgia la paradoxa següent: malgrat que les dades sobre el coneixement lingüístic dels joves era el més elevat històricament parlant, l’ús del català no hi augmentava sinó que, a més, podia disminuir si el comparàvem amb altres estrats de la població més adulta.

MS: L’encàrrec de la ponència li deuria semblar oli en un llum…

AB: Semblava que per primera vegada des de la universitat podríem fer un servei. Ajudar, definir polítiques i veure quines problemàtiques havíem d’aclarir, quines no enteníem. En definitiva, donar el fruit de les nostres reflexions de tots aquests anys.

MS: Com a president de la Ponència, quines funcions tenia?

AB: Tenia la responsabilitat que la Ponència es dugués a terme, que poguéssim elaborar un conjunt de propostes practicables amb l’objectiu d’incrementar l’ús del català entre els joves. Primer vaig dissenyar com ho faríem, això, i després que efectivament es dugués a terme. Quant al com ho faríem, primer vam crear una comissió que era del Consell Social de la Llengua Catalana. Es va convidar a formar part de la comissió a diverses persones, i també hi van participar tècnics de la Secretaria. Després vam veure que com a comissió, nosaltres tampoc no ho sabíem tot i que havíem d’aprofitar els coneixements de totes aquelles persones que sabien més sobre determinats aspectes que eren pertinents per fer l’informe. Així, nosaltres ens vam constituir com a comissora redactora del Consell, però també vam convidar a fer unes sessions de reflexió conjunta, de diàleg, a moltes altres persones que ens podrien ajudar a il·luminar alguns aspectes problemàtics.

MS: En quin sentit eren aspectes problemàtics?

Eren aspectes que pensàvem que podrien intervenir en la configuració dels usos lingüístics entre els joves i era necessari que ens informéssim sobre com anava aquesta qüestió. Vam veure que els usos lingüístics no es configuraven només en l’àmbit educatiu, ni tampoc només en l’àmbit de l’oci. El jove és una persona complerta, que té diversos contextos, que s’ha de guanyar la vida… Ens plantejàvem, per exemple, si el català és útil o prescindible per a la vida laboral. És una qüestió motora per a la motivació lingüística, i per això vam convidar també gent d’empresa: va venir el director del Decathlon per dialogar, per veure també com les empreses poden influir en la determinació dels usos lingüístics dels joves; vam parlar amb representants de la Direcció General d’Ocupació per veure quin era el paper de la llengua catalana en la recerca de feina per part dels joves… Es tractava d’obtenir informacions des de camps diversos per poder fer-ne una síntesi global.

“Quan el procés està clar, els usos s’implementen d’una manera normal.”

MS: D’aquestes persones que van convidar, recorda algun cas que li eixamplés encara més la ment?

AB: Sí, el diàleg que vam mantenir amb el director del Decathlon. Si la direcció d’una empresa ho té clar, no hi ha problema. Si una empresa diu “funcionarem en català”, com que el personal, de competència, en té, a Catalunya, això aleshores es du a terme i amb un grau important d’èxit. La qüesió, per tant, no són tant les persones o els individus aïllats, sinó les organitzacions. Si les organitzacions s’ho proposen, els individus seguiran i augmentarem l’ús efectiu del català.

Quan el procés està clar, els usos s’implementen d’una manera normal.

“El català és el canvi i el canvi és el que costa d’introduir.”

MS: A parer seu, quin aspecte fa que el procés pugui no estar clar?

AB: La primera cosa és la continuació de la rutina immemorial. Sempre s’ha fet així, en castellà ja funciona, els catalanoparlants saben castellà i els altres també…, per tant, justament el català és el canvi, i el canvi és el que costa d’introduir. La persistència i la rutinització ja van; per tant, el que cal és produir el canvi i això el que implica és consciència activa per part de les organitzacions, directors d’empresa…

MS: Les recomanacions que van elaborar sobre una política lingüística per als joves les van presentar l’abril de 2009. El mes de maig d’enguany vostè comentava públicament en una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans que no hi ha hagut un feedback per part de l’Administració un cop elaborat l’informe.

AB: Sí, abans en parlar del Conseil de la Langue Française del Quebe, comentava que era un Consell que produïa informes per orientar precisament als polítics: “per aquí anem bé, per allà no…”. Per a mi, és sorprenent que després d’elaborar-la, la Ponència ha quedat en el calaix, amagada… i no s’actua, ni s’aprofita per part de l’Administració com un estudi per fer les intervencions necessàries en aquest àmbit; però espero que algun dia es pugui fer servir, ja que s’ha fet aquest esforç.

MS: Com a president de la Ponència ha pogut expressar aquesta situació al Consell Social de la Llengua Catalana?

AB: No, no he pogut fer-ho perquè precisament l’última vegada que es van reunir crec que jo era fora i no vaig poder-hi anar. Allà, en públic, no ho he pogut dir.

MS: Ha tingut algun contacte amb la persona que li va fer l’encàrrec personalment per ser el president de la Ponència o amb algun responsable polític per parlar sobre aquesta qüestió?

AB: Sí que vaig parlar amb la subdirectora, l’Elvira Riera, però li vaig demanar que almenys se’n fes difusió. Finalment, jo mateix vaig enviar l’informe perquè el pengessin al Web de la Llengua Catalana…, a més d’un article que també es va publicar.

MS: M’agradaria saber quina és la seva opinió sobre la situació de la política i la planificació lingüístiques a Catalunya…

AB: La primera cosa que tenim sobre la taula és la sentència del Tribunal Constitucional. Això ens marca uns límits importants i la primera qüestió és com hi fem front. Si pel que he llegit sembla que la Generalitat pot quedar exclosa de promoure els usos lingüístics en dependències no oficials, les polítiques en aquest àmbit queden tocades. Si, a més, hi ha un canvi de govern, que és previsible que hi sigui, cal veure en les polítiques dels nous governants què és el que aporten i el que poden fer. Però mén enllà d’això, les perpectives d’un país com el nostre, la Catalunya estricta, doncs són unes perpectives no fàcils.

MS: No fàcils?

AB: Tenim un país en què la població d’origen autòcton estricte va quedant en minoria lingüística. Després hi ha hagut no només les migracions hispanòfones del segle XX, sinó totes les del segle XXI; la qual cosa encara minoritza més des del punt de vista lingüístic la població autòctona, de manera que la base de la nació, del conjunt lingüístic està afeblida. Això d’una banda. De l’altra, les polítiques que s’haurien de fer per poder superar aquesta situació demolingüística feble, són polítiques no sobiranes i per tant, amb les constriccions que ens marca la Constitució espanyola; la qual cosa farà que pot ser no siguin òptimes les que caldria. Després també hi ha el tercer element: la globalització en general, el fet que estiguem ara en un món més ampli que no pas abans, d’interdependència econòmica, d’intercomunicació mediàtica, molt d’Internet que ve d’altres llocs, etc., també afebleix les bases econòmiques típiques de Catalunya, de manera que ja veurem fins a quin punt tot això evoluciona a favor del català o no. L’evolució del català és incerta.

MS: Podem preveure diferents escenaris per a la situació del català en el futur: des de la normalització fins a la plena substitució…

AB: Penso que podríem parlar també d’un empat tècnic entre les dues llengües; pot haver-hi factors que vagin a favor d’una llengua i factors que vagin a favor de l’altra, i que vagin passant dècades així. Si les classes mitjanes catalanes de Catalunya encara parlen en català de manera predominant, vol  dir que el català encara pot tenir una atracció en la representació econòmica. Pot ser vist com una llengua d’ascensió social. Als individus els interessa progressar econòmicament. L’economia en sociolingüística és un factor oblidat pot ser, però és molt important; el factor polític no és l’únic. De moment, encara disposem d’unes estructures subestatals, limitades, però molt importants, que controla grans parts de la vida col·lectiva catalana.

MS: En aquesta possible convivència de llengües, en quina situació es trobaria la llengua catalana?

AB: No tindrem mai més ja un país homogeni des del punt de vista lingüístic. Però això no vol dir que no hi hagi un grup lingüístic catalanoparlant prou important per mantenir-se ell i, a més a més, que pugui expandir-se dintre dels límits i agafar nous parlants que utilitzin el català com a segona llengua en la vida pública. Jo crec que ens quedarem una mica en aquesta situació. No seran la majoria del país, però continuarem sent un grup fort. Un grup fort que si manté una bona imatge i econòmicament prospera pot mantenir-se durant molt de temps. No hem de tenir al cap visions negatives i tampoc optimistes i infantils, sinó realistes.

MS: Actualment, quins són els centres de recerca en què treballa?

AB: Em dedico fonamentalment a dues coses. Una és un projecte finançat pel Govern espanyol, en què intentem veure les comunitats lingüístiques mitjanes en el marc de la globalització. És a dir, es tracta d’estudiar la comunitat lingüística catalana en comparació amb la danesa, la txeca, la sueca, la finesa… fent extracció de si són independents o no; mirant de què no ens podem escapar de la globalització com a comunitat demolingüísticament mitjana, i després observant quines sigularitats tenim nosaltres, en tant que som una comunitat que políticament no és sobirana. L’altra pota que tinc jo és desenvolupar la complexitat, de veure com hem de pensar la renovació de les ciències socials tenint en compte la perspectiva que inclogui la multidimensionalitat, els elements que hi juguen; la dinamicitat, i aplicant-hi la teorització de sistemes complexes que es fan, com una evolució del que en deien la perspectiva ecològica, abans…

MS: Molt agraïts, Dr. Bastardas…

Crec que tant en Joan Solé com jo mateixa ens hi hauríem quedat més estona per continuar sentint la veu, la parla (el sisè sentit a què apel·lava Ramon Llull, l’affatus) de l’Albert Bastardas. Tots tres, però, teníem la intenció d’assistir a la xerrada sobre la sentència del Tribunal Constitucional en relació amb la llengua catalana, que havia organitzat l’Institut d’Estudis Catalans. I cap allí ens vam dirigir.

Mites, hàbits i recomanacions sobre la llengua catalana i la joventut

Joan Solé Camardons, joansolecamardons@gmail.com

Aquest text és un resum i adaptació[1] de l’estudi

Llengua i joves. Usos  i percepcions lingüístics de la joventut catalana (I i II)

 1.    Un estudi important

El maig de 2010 la Secretaria de Política Lingüística i la Secretaria de Joventut va editar l’estudi Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana que ha dut a terme un equip dirigit per Joan Pujolar.[2]

L’estudi mostra, a grans trets, que les noves generacions de catalans adquireixen de forma general l’habilitat d’utilitzar les dues llengües, per bé que les formes com van adquirint la seva competència lingüística i com la projecten en la seva vida diària són molt diverses. La majoria de catalans parlaven, en origen, només una de les dues llengües en l’àmbit familiar. L’aprenentatge i l’ús de l’altra s’esdevé a mesura que s’incorporen a l’escola, la vida social i el mercat de treball. Per bé que el català presenta una situació de partida de menor pes demogràfic en termes de llengua inicial o d’origen (parlada al nucli familiar), aquesta inferioritat es compensa a mesura que els castellanoparlants d’origen s’adonen que és una llengua necessària per participar en la vida cultural i econòmica del país. Aquest procés també el viuen, al seu torn, els catalanoparlants d’origen respecte del castellà. Com que els parlants familiars d’una i altra llengua conviuen de manera generalitzada, per bé que en proporcions diferents, en tots els territoris i els àmbits de la vida social, el més habitual és que els joves catalans facin un ús habitual de totes dues llengües (“hibridació lingüística”). Veiem també que l’adhesió generalitzada que desperta la llengua catalana com a llengua pròpia del país fa que la majoria de canvis biogràfics en els usos lingüístics o “mudes lingüístiques” s’orientin cap a un major ús del català acompanyat d’un clar manteniment del castellà, cosa que origina aquesta “hibridació lingüística” que, en termes globals, beneficia i incrementa l’ús de la llengua catalana.


2.   
Vuit falsos mites i quatre hàbits positius

Mite número 1. “El català és poc popular entre els joves”

Els resultats de l’estudi indiquen efectivament un lleuger predomini del castellà en el món juvenil; però tot sembla indicar que això es deu a motius demogràfics i no sociolingüístics. En termes generals, l’estudi desmenteix el mite que el català és poc popular entre els joves i que els catalanoparlants de les noves generacions renuncien amb facilitat a l’ús de la llengua. Ben al contrari: dins el que és un conjunt de disposicions i actituds marcadament diferents (com no pot ser d’altra manera), és el compromís majoritari dels joves de totes les procedències amb el català el que actua de corrector d’altres processos que podrien posar en entredit el futur d’aquesta llengua.

La gran majoria de la població catalana parla exclusivament o molt predominantment una sola llengua dins el nucli familiar d’origen. En aquest àmbit, el pes del castellà és notablement superior al del català (excepte, precisament, entre els joves). És fora d’aquest nucli familiar que les persones adopten l’ús de l’altra llengua, amb més o menys intensitat, en contextos en què predomina la hibridació. En aquest procés general d’hibridació lingüística, la presència absoluta del castellà encara és lleugerament superior a la del català; però la relativa del català és força superior a la del castellà (l’increment dels usos en relació a la llengua d’origen familiar o de l’entorn domèstic actual). Per altra banda, i en termes generals, els joves d’origen catalanoparlant tendeixen a fer una hibridació de baixa intensitat que no desplaça l’ús preferent del català. Entre els castellanoparlants d’origen, en canvi, trobem sovint hibridacions d’alta intensitat o, fins i tot, la inversió de la llengua d’ús preferent.

Mite número 2. “El català només s’usa en els àmbits formals” 

En els àmbits més íntims o més informals, la presència relativa del català i del castellà s’iguala (p.e. amb els amics) i, en alguns casos, fins i tot es torna favorable al castellà (p.e. amb la parella, per bé que no amb els fills), mentre que en els més formals la presència absoluta del català pot superar la del castellà (per exemple, en l’entorn universitari). Tot sembla indicar que és a través dels espais d’interacció més formals que el català guanya penetració, mentre que en els més marcadament informals la hibridació pot fer guanyar cert pes al castellà (si bé de forma menys pronunciada i sistemàtica). Els nous parlants identifiquen sobretot els companys d’estudi com l’espai relacional en què inicien l’ús social de l’altra llengua i és aquí on l’ús del català avança posicions globalment.


Mite número 3
.Al pati de l’institut no es parla català”

El pas a l’ensenyament secundari sol comportar una major diversificació de la població escolar: es troben persones procedents de pobles i barris diferents, que poden utilitzar les llengües de maneres diferents. En aquest context, es produeixen mudes lingüístiques d’ordre divers. Alguns catalanoparlants i castellanoparlants que estaven en minoria a l’escola primària poden recobrar i visibilitzar més l’ús de la seva llengua familiar (a vegades, amb la sorpresa dels seus companys). És també el moment on sorgeixen els antagonismes propis de la cultura juvenil, on el fet de parlar una llengua pot marcar la pertinència a un sector o grup determinat, o es pot articular amb discursos polítics i gustos musicals. És el moment on apareix també el sector que opta per negar-se a parlar català fins i tot a la pròpia classe de llengua catalana. És també un moment en què un sector de castellanoparlants d’origen aprofiten la presència de catalanoparlants i s’inicien en l’ús social del català.


Mite número 4 “El català no és necessari a l’àmbit laboral”

La incorporació al mercat laboral marca el moment més significatiu en moltes biografies pel que fa als usos lingüístics. És on es produeix la hibridació lingüística més gran, en general favorable al català. Per als graduats universitaris d’origen castellanoparlant, representa normalment una continuïtat si ja s’han acostumat a parlar català d’una manera natural, cosa que reforça la tendència a trobar una major penetració del català entre els professionals qualificats. En tot cas, la majoria dels joves es troben a la feina en contextos on s’espera que parlin català amb més o menys freqüència, sigui per les necessitats pròpies del lloc de treball, sigui perquè és la llengua habitual de l’empresa o l’equip on s’integren. Les entrevistes posen en evidència que hi ha multitud d’entorns laborals (tant empreses privades com, encara més, organismes públics) que operen en català fins i tot en zones on la presència del castellà és majoritària.

El mercat laboral s’erigeix, per tant, en l’element més clarament bilingüitzador, hibriditzador, del país. La importància de les mudes lingüístiques que genera la participació en la vida econòmica contrasta amb el reduït impacte que té el pas per l’ensenyament obligatori. Les narratives dels entrevistats evidencien que hom percep que aquests dos àmbits tenen unes regles de joc molt diferents. Per bé que en els entorns educatius hi ha unes regles explícites en relació als usos lingüístics que prioritzen el català, és habitual que molts castellanoparlants (i catalanoparlants més excepcionalment) les qüestionin o regategin activament o passivament. En tot cas, ni catalanoparlants ni castellanoparlants no perceben que les normes d’ús lingüístic en l’àmbit educatiu han d’afectar els seus usos fora de les activitats estrictament acadèmiques. En l’àmbit laboral, en canvi, hi ha molts llocs on les regles del joc lingüístic no estan escrites però són els individus mateixos que s’esforcen a mostrar la seva disposició a parlar les dues llengües fins i tot en les relacions més informals. No és excepcional, per exemple, que alguns castellanoparlants sol·licitin (fins i tot a altres castellanoparlants) que els parlin en català per assegurar l’adquisició d’una major fluïdesa i riquesa expressiva. La percepció que el català és necessari en l’àmbit laboral la reforcen multitud de factors: el pes del sector públic català, les exigències de clients i subministradors, el desig de progressar professionalment o el fet que hom entri en contacte amb gent més diversa i de fora del barri o poble de residència. Fins el fet que molts entorns laborals funcionin majoritàriament en castellà té una importància relativa, ja que el més normal és que les persones canviïn diverses vegades de feina, cosa que incrementa les probabilitats que hagin d’abandonar uns patrons d’ús lingüístic monolingües.


Hàbit positiu número 1. “Els canvis lingüístics van associats a canvis biogràfics”

Les mudes lingüístiques tenen lloc normalment en moments concrets de canvi biogràfic: l’inici de l’escola, de l’institut, de la universitat, de tal o qual feina. Aquests canvis normalment van associats a canvis de coneixences, nous amics o col·legues que transformen la xarxa social de l’individu i el porten a realitzar noves pràctiques lingüístiques i a reorganitzar les existents. Tots aquests processos impacten en un aspecte important de l’ús lingüístic, com és la llengua utilitzada amb els amics. Aquí els resultats estadístics ens donen una penetració inferior del català en comparació amb altres àmbits i situacions. Això ve donat pel fet que aquells qui adopten el català l’adopten menys amb els amics que en altres contextos, sobretot perquè els individus tendeixen a mantenir al llarg del temps la llengua que parlen amb cada persona concreta. A partir de les experiències dels informants, proposem com a explicació el fet que la xarxa d’amics no canvia al ritme de les diverses mudes lingüístiques que realitzen les persones. Ben al contrari, molts amics tenen continuïtat en el temps, per la qual cosa la xarxa d’amistats reflecteix la trajectòria lingüística global de cadascú i, aleshores, ha de tenir un component més alt d’hibridació que altres àmbits.


Hàbit  positiu número 2.  “Sigui quina sigui la meva llengua amb els fills parlo en català”

Les dades sobre la llengua parlada amb els fills són especialment positives per al català. Aproximadament 4 de cada 10 parelles d’origen castellanoparlant empra el català amb tanta o més intensitat que el castellà en comunicar-se amb els seus fills. Això comporta un canvi generacional molt important, ja que els pares dels enquestats només mudaven al català en 1 cas de cada 10. Si projectem aquesta dada a les generacions properes (sense comptar, és clar, la immigració) ens trobarem que s’està compensant el desequilibri entre catalanoparlants i castellanoparlants d’origen, en bona part també perquè entre catalanoparlants el català es manté igual. Això haurà de portar a un augment sostingut dels bilingües d’origen, fet que ja s’ha notat a les enquestes dels darrers anys. Efectivament, en les entrevistes amb informants, s’ha posat en evidència que el desig més generalitzat entre els castellanoparlants d’origen és el de transmetre als fills el propi bilingüisme dels pares. Bona part dels que pensen continuar parlant castellà amb els fills també confien de fet que sigui l’escola qui jugui aquest paper bilingüitzador i/o hibridador.


Hàbit positiu número 3. “El català entre els joves està associat a una major participació política i social”

També s’ha analitzat la relació entre l’ús del català i certes pràctiques culturals i imaginaris sociopolítics dels joves. Malgrat que s’identifiquen notables similituds en el comportament cultural i en l’imaginari dels joves catalans catalanoparlants i castellanoparlants, s’hi detecten també diferències notables. En termes generals, els catalanoparlants habituals tendeixen a ser més presents en la participació actual i passada en entitats i associacions no esportives, fan més oci normatiu (aquelles pràctiques d’oci socialment ben considerades, especialment des d’una mirada adulta) i omnívor (gran pluralitat de dedicacions, que inclouen des de les normatives fins a les més vinculades a la diversió nocturna o a l’ús de la tecnologia digital), i finalment mostren major proximitat al tramat i a l’imaginari polítics. En definitiva, es mostren més propers a les manifestacions pròpies de la cultura legítima i de l’ordenació social vigent. Part d’aquesta diferència està directament associada a les posicions estructurals dels joves (el diferent percentatge de joves catalanoparlants i castellanoparlants amb diferents estatus acadèmics i laborals), tot i que un cop neutralitzem aquesta influència la llengua habitual mostra com a mínim la mateixa capacitat per evidenciar divergències que les variables relatives a l’estatus.


Mite número 5.”El catalanoparlants es bilingüitzen i els castellanoparlants no”.

Aquest estudi mostra que tant el català com el castellà tenen una posició àmpliament consolidada en l’ús social entre els joves. També mostra de manera clara que el bilingüisme a Catalunya es caracteritza per un alt nivell d’hibridació lingüística, és a dir, de coexistència i combinació de l’ús de les dues llengües en molts àmbits i en les pròpies xarxes socials dels individus. També mostra que aquesta hibridació lingüística facilita un avanç dels usos del català, que tenia una situació de partida inferior com a llengua de les llars.

Per altra banda, els resultats contradiuen algunes de les explicacions que s’havien aventurat per explicar la reculada en els percentatges de catalanoparlants que s’havien detectat a nivell global. En primer lloc, no és cert que els catalanoparlants es bilingüitzin i els castellanoparlants no. L’evidència apunta clarament a una major hibridació, comparativament parlant, dels castellanoparlants d’origen, malgrat el fet que els catalanoparlants d’origen siguin en termes generals més competents en castellà que no viceversa. En termes generals, els joves catalanoparlants d’origen fan menys ús efectiu del castellà i procuren que el català mantingui la màxima presència possible en la seva vida quotidiana.


Hàbit positiu número 4. “L’escola facilita l’aprenentatge de la llengua catalana, però no en garanteix l’ús social”

L’estudi permet fer-se una imatge de com es produeixen els processos de bilingüització i de l’adopció de la segona llengua en la vida social per part dels joves catalans. La presència de les dues llengües en els programes educatius no sembla tenir un impacte significatiu en els usos socials, no “vernacularitza”, més enllà del fet que aquesta presència facilita l’aprenentatge de les dues llengües i que això algun dia permet als individus fer l’opció d’utilitzar-les en la vida diària.

Mite número 6. “La cultura juvenil actua en detriment del català”

L’estudi no ha trobat una justificació sòlida a la creença que alguns aspectes de la cultura juvenil actuïn en detriment del català. El període entre 15 i 19 anys genera, certament, posicionaments i antagonismes que sovint impliquen els usos lingüístics i les categoritzacions socials que els acompanyen. Sense excloure la possibilitat que, durant aquesta edat, podrien produir-se més mudes lingüístiques i més processos d’adopció del català dels que es produeixen, cal tenir present que les condicions de context en què viuen la gran majoria de joves (la disponibilitat de parlants de l’altra llengua al barri, a l’escola, a l’entorn més immediat) no són les que, més tard, trobem que acompanyen els canvis en usos lingüístics que tan significativament afavoreixen la llengua catalana.


Mite número 7. “El joves catalanoparlants d’origen renuncien fàcilment a l’ús social”

Els resultats de l’estudi també contradiuen significativament la creença de què els joves catalanoparlants d’origen renuncien a l’ús de la llengua amb facilitat. De fet, els comportaments que anomenem “aguts”, això és, els que comporten nivells baixos d’ús habitual de la segona llengua, són percentualment molt més elevats entre els catalanoparlants d’origen, bona part dels quals adopten estratègies de “lleialtat lingüística” amb la motivació clara d’afavorir l’ús del català. És raonable pensar que l’actitud d’aquest col·lectiu lingüísticament sensible contribueix efectivament a incrementar la presència del català i facilita, alhora, oportunitats de parlar-lo als castellanoparlants d’origen que sovint busquen activament ocasions per aprendre’l i convertir-lo també en la seva llengua pròpia i/o habitual. De fet, és possible que el mite de  l’adaptació lingüística generalitzada el reforci el gran nombre de castellanoparlants d’origen que parlen perfectament en català però que canvien de llengua amb menys reserves i de manera molt més generalitzada.


Mite número 8. “Els joves no creuen en el futur del català”

Finalment, es constata també el sentiment d’adhesió generalitzada al català de la població juvenil, matisada per un sector més indiferent o hostil, que també té el seu correlat en les reserves envers el castellà d’un sector dels catalanoparlants d’origen. Els catalanoparlants d’origen tendeixen a ser pessimistes quant al futur del català, mentre que els castellanoparlants d’origen més hibriditzats són força més optimistes. Aquestes expectatives sovint expliquen alguns matisos d’opinió quant a les polítiques de suport a la llengua. En tot cas, hi ha un consens molt generalitzat en favor del model de conjunció escolar o la priorització de l’ús del català en l’administració. En altres temes, hi ha un reconeixement de la necessitat de més polítiques de suport, per bé que molts s’incomoden davant dels temes més polèmics, com la retolació comercial. Des d’aquest punt de vista, és remarcable la visió unànime de què les qüestions lingüístiques s’haurien de despolititzar.

3.    Sis implicacions i recomanacions

Fa més de trenta anys que el català i els castellà són formalment llengües oficials i que les administracions públiques desenvolupen polítiques de promoció del català, tant per corregir les conseqüències de les polítiques repressives anteriors com per compensar els processos demogràfics i les forces dels mercats comunicatius que podrien situar la llengua del país en una situació d’inferioritat.  

Des d’aquest punt de vista, els usos lingüístics dels joves sempre han estat motiu d’atenció i preocupació especial, per tal com poden prendre’s com indicadors de les tendències sociolingüístiques futures en la societat en general. Durant el període esmentat, s’ha produït una catalanització generalitzada de l’ensenyament obligatori, cosa que havia creat en molts àmbits l’expectativa que el català esdevindria una llengua d’ús àmpliament dominant en les noves generacions. Per altra banda, els estudis existents i l’experiència quotidiana semblaven indicar el contrari: que el castellà mantenia i fins i tot incrementava el seu ús com a llengua de socialització dels joves.

De l’estudi sobre Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana (II), es desprenen unes recomanacions que complementen la primera part d’aquest estudi, de què hem donat compte en els apartats 1 i 2 d’aquest article. Així, aquestes recomanacions quant a la llengua catalana i els joves són les següents:

Recomanació número 1. El món juvenil no és un problema per al català.

Durant molts anys s’ha difós des de diversos àmbits la impressió que el català tenia unes dificultats especials per a ser usat entre els joves. A la llum de les dades sociodemogràfiques i qualitatives aquesta diagnosi no sembla justificada. L’estudi ha analitzat el comportament i les trajectòries lingüístiques de quasi una generació de joves i el que s’hi ha trobat, al capdavall, és un augment substancial de l’ús del català per damunt del pes demogràfic de la població catalanoparlant d’origen. Si el català s’utilitza menys del que determinats sectors voldrien, la causa principal no s’ha d’anar a buscar en les dinàmiques de la cultura juvenil, sinó en processos demogràfics. Per altra banda, és possible que aquells qui esperaven que l’escolarització en català generaria una adhesió massiva a aquesta llengua se sentin decebuts perquè això no és així, o almenys no ho és fins al punt en què l’ús social del català sigui àmpliament majoritari.

Els processos estudiats ens ajuden també a contextualitzar multitud de fenòmens que fins ara ens havien preocupat: el baix ús del català entre els adolescents, la suposició que el català no era “guai” o “autèntic”. En relació al primer punt, sembla que hi ha unes causes lògiques: en general, en determinats sectors de la població hi ha una manca de contacte amb catalanoparlants en aquesta fase inicial de la vida. En relació al segon punt, hi ha probablement molt soroll derivat de la pròpia naturalesa del període adolescent, ple d’antagonismes. Sabent que les persones canvien de perspectiva amb els anys i la preocupació per l’“autenticitat” es va esmorteint, potser cal preguntar-nos si els esforços perquè el català es percebi com a ‘simpàtic’ o “autèntic” tenen gaire sentit. Per altra banda, la “formalitat” o el “prestigi” associats amb el català, lligat als sectors que el parlen o els àmbits on predomina, no sembla que el perjudiqui sinó que, ben al contrari, el legitima a l’hora de consolidar els usos en aquests àmbits i permetre que moltes persones l’adoptin tant en contextos formals com informals. És important, per tant, assegurar-se que el català no recula en uns àmbits, com l’universitari o el laboral, que garanteixen aquest prestigi i aporten oportunitats per col•loquialitzar el seu ús.


Recomanació número 2. Cal perdre la por a l’hibridisme lingüístic i assumir els nous perfils de parlants.

En l’estudi es constata un alt nivell d’hibridació lingüística, això és, que l’experiència lingüística predominant és la d’aquells que parlen les dues llengües, encara que tendeixin a utilitzar-ne una de forma preferent. La hibridació lingüística no perjudica el català, sinó que en general l’afavoreix i contribueix a equilibrar la posició de totes dues llengües en el món juvenil. Aquest fet és important anotar-lo perquè també hi ha hagut a Catalunya un recel tradicional envers la hibridació lingüística (que potser estava justificat en certs moments; però no ara quan la gran majoria de catalans poden parlar català).

La qüestió de la hibridació també mostra la importància d’assumir que hi ha moltes menes diferents de parlants de català i de castellà que són demogràficament molt importants. Cal destacar parlants amb usos lingüístic predominats o “aguts” i parlants “híbrids” i dins aquestes categories se’n podrien identificar de més tipus. Això implica que les polítiques públiques podrien ser sensibles a aquest perfils a l’hora de plantejar les accions i polítiques encaminades a promoure el català. En molts aspectes, pot convenir adreçar-se als diversos perfils de maneres diferents i també tenir en compte les necessitats i condicionaments específics de cada perfil.

L’estudi en conjunt evidencia la necessitat d’abandonar les pors que tradicionalment han anat associades amb la hibridació lingüística, en el sentit que podia representar una pèrdua per a l’ús del català o per a la seva integritat com a llengua. En relació a les actituds més puristes, és important assegurar-se que no deslegitimen els processos d’aprenentatge del català de la multitud de gent que s’està habituant a parlar-lo. Per tant, caldria ser molt prudent amb aquesta mena de discursos dins l’àmbit públic, ja que pot posar en entredit la legitimitat de molta gent per parlar i per participar en diferents àmbits. Sensibilitat, saviesa i atenció al context són clau en aquest aspecte, així com la inevitable flexibilitat davant dels processos d’hibridació cultural que caracteritzen la cultura contemporània.

Recomanació número 3. La disponibilitat de catalanoparlants és clau per a l’adopció de l’ús social de la llengua.

Un dels principals obstacles per assolir una major difusió de l’hibridisme lingüístic i de l’ús del català és la manca de disponibilitat de catalanoparlants en molts àmbits. Caldria preguntar-se doncs si la segregació escolar que es produeix espontàniament per raons geogràfiques i socials no pot ser un problema per al català. En tot cas, les institucions i especialment les escoles a nivell primari i secundari sembla clar que podrien tenir un paper important a l’hora de visibilitzar socialment el català allà on hi és menys visible, potser (per exemple) organitzant activitats conjuntes entre escoles de perfil divers. En tot cas, és possible que calgui revisar els objectius en matèria escolar, de forma que el professorat no se senti implicat en la persecució d’objectius poc realistes, i treballar específicament qüestions de socialització de la llengua i assumpció de l’oralitat tot pensant no tant en els assoliments immediats sinó en les perspectives que el temps ha d’acabar obrint als estudiants.

Recomanació número 4. Cal tenir present que els canvis lingüístics s’associen a canvis biogràfics vitals

L’estudi mostra que els canvis en els usos lingüístics i especialment l’adopció de l’ús social del català es produeixen majoritàriament en uns moments concrets: l’inici de cicles educatius i l’inici de la vida laboral. Caldria veure si tant instituts com universitats no podrien fer aquest procés encara més fàcil, especialment a secundària, mitjançant serveis específics, activitats d’inici de curs, voluntariat o altres fórmules. En tot cas, cal tenir present la importància de la informalitat i de les relacions d’igualtat quan parlem d’aquests canvis, ja que no estem parlant, en la majoria dels casos, de gent que comença a parlar català sinó de gent que l’ha après a l’aula i que vol començar a parlar-lo en altres àmbits.

Recomanació número 5. Mantenir-se ferm amb el català equival a promoure la diversitat lingüística i cultural

Un element d’especial interès és que la comunitat de parlants de català té un capital important en el grup de gent que fa tots els possibles per mantenir l’ús de la llengua. Sense aquest col•lectiu, probablement la resta de parlants tindria moltes menys oportunitats de parlar català i els resultats del conjunt de l’estudi serien diferents. De fet, hi ha una certa contradicció entre el fet de valorar positivament l’hibridisme i reconèixer el paper que els “catalanoparlants aguts” juguen a l’hora de possibilitar precisament aquest hibridisme. En les condicions demogràfiques i sociolingüístiques actuals, mantenir-se ferm amb el català equival a promoure la diversitat lingüística i cultural. Caldrà, per tant, resoldre el que pot ser una contradicció en principi i que no ho és a la pràctica en la manera com es formulen els discursos públicament.

Recomanació número 6. Cal comptar més amb el paper del teixit associatiu

Tot i reconeixent el problema de la baixa participació dels joves en el teixit associatiu, sembla aconsellable identificar els aspectes i actuacions que es poden treballar a partir d’aquest àmbit. Cal aprofitar, d’antuvi, la predisposició genèrica especialment favorable al català entre els qui dinamitzen les entitats associacions, així com l’alta “densitat” de catalanoparlants en la majoria d’entitats. Per altra banda, també són l’actor idoni per vehicular missatges, hàbits sociolingüístics i mobilitzar persones en favor de l’ús del català si tenim en compte el punt de vista dels qui creuen que la llengua s’hauria de defensar des de sectors populars, des de “baix”, en definitiva, des del poble.


[1]              Resum càrrec de Joan Solé Camardons, sociolingüista membre de la Societat Catalana de Sociolingüística

[2]          Llengua i Joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Joan Pujolar i Cos,  Isaac Gonzàlez i Balletbò, Anna Font i Tanyà i Roger Martínez i Sanmartí. Generalitat de Catalunya, Secretaria de Joventut.

Arguments per una educació en sentit català

Marina Solís Obiols, msoliso@uoc.edu

“A part d’ensenyar el català i en català, els nostres educadors han de contraure i inculcar l’hàbit de prendre decisions a la llum de l’experiència i la lògica universal”.

L. V. Aracil, Papers de sociolingüística

1. Canvi de paradigma en l’aprenentatge: la perspectiva sistèmica

Des de fa prop de quinze anys, el panorama teòric de la psicologia del desenvolupament humà i la praxi educatives en la primera infància, la infància i l’adolescència estan en un procés de revisió i renovació constants quant a la recerca i l’estudi científics tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Aquesta renovació de conceptes i praxis ha adoptat una perspectiva integradora que s’imposa davant la (vella) dicotomia entre el que és innat enfront del que és après; així, hom creu que el desenvolupament de les persones té lloc gràcies a la interacció entre l’ordre de la biologia i l’ordre social. A partir d’aquesta premissa, doncs, hom entén el desenvolupament i l’aprenentatge, principalment i sobretot, en relació amb el medi social en què ens desenvolupem i les persones amb qui hi interactuem.

La Teoria dels sistemes o perspectiva sistèmica (Deval, 1994; Hoffmann et al., 1995) és en l’actualitat el model vertebrador d’aquesta visió més coherent del desenvolupament humà i l’aprenentatge escolar tant des del punt de vista teòric com de la praxi educativa; i també un nou marc de pensament que propicia la necessària reflexió quant a l’interès pels nens i les nenes, pels adolescents i el nostre futur, la importància de la renovació escolar, i l’autocrítica de les accions educatives pretèrites perquè s’obrin a un projecte per millorar-les, entre altres qüestions.


2. Ordenació simbòlica del món: el sentit català de llengua-cultura i l’educació

Les relacions i el tracte entre parents i estranys, entre parelles sexuals o simplement d’amistat, entre persones de diferents estatus socials, de diferents edats, etc., així com l’ús de la llengua que es vehicula en aquestes relacions, és objecte de normes. Tot això i moltes coses més són inculcades en el procés de socialització dels nostres infants i adolescents.

Cada norma remet implícitament a una ordenació del món. I cada cultura és una ordenació simbòlica del món, la qual té un sentit determinat. La socialització, per mitjà de les normes i del que aquestes signifiquen, consisteix a interioritzar una ordenació simbòlica del món. El procés de socialització ja no és simplement –com es deia abans– “aprendre a comportar-se” segons les normes del grup, sinó l’adopció d’una manera de viure que té sentit.

L’educació, en el sentit modern d’aquest concepte, és una part integrant del procés de socialització. De fet, l’escolarització que el du a terme (sobretot en els aspectes instrumentals) representa la resposta social institucionalitzada a l’imperatiu universal de transmissió de la cultura. Aquesta última, seguint Tylor, es podria concebre com “el conjunt de coneixements, creences, art, dret, moral, costums i totes les altres aptituds que l’home adquireix com a membre d’una societat”.[1] Les normes d’ús sociolingüístiques que es difonen en tots els nivells de l’àmbit educatiu, especialment de la “veu”[2] dels docents –que vehiculen models de llengua i normes d’ús com a agents socialitzadors que són–, principalment en les etapes de primària i secundària, són significatives, doncs, respecte de l’extensió de l’ús social d’una llengua, com el català, que es troba en un procés de substitució lingüística per raó de la interposició sociolingüística i sociocultural de la llengua castellana i cultura, respectivament.

3. Funcionalitat de l’aprenentatge per a la vida quotidiana en català

És certament un tòpic que el sistema escolar està orientat cap a la vida de fora; que el sistema educatiu com a instrument socialitzador és una iniciació o un trànsit quant a l’autonomia sociocultural i sociolingüística per als nostres infants i adolescents; d’altra banda, no és menys constatable que el sistema escolar –com totes les institucions en general– tendeix a crear els seus propis fins i la seva pròpia cultura, la qual cosa resulta amb certa freqüència disfuncional per a les grans finalitats que diu que persegueix.

L’educació és un fet indeslligable de la interacció. En el marc del canvi de paradigma de la Teoria dels sistemes, els docents hauríem de propiciar que els infants i els adolescents estableixin i experimentin de manera contínua relacions amb l’entorn més immediat via la xarxa de relacions socials (família –pares i germans–, companys d’escola, amics de fora de l’escola…), i amb experiències comunicatives diverses: presentacions personals, exposicions informatives, acadèmiques, presentacions de propostes… Les accions educatives, sia quina sia la matèria d’ensenyament, haurien de fonamentar-se en els postulats que, des d’una visió social, defensen el nostre desenvolupament i aprenentatge en i des de la interacció, on la comunicació, el llenguatge ajudarien els infants i els adolescents a incorporar nous aprenentatges als ja adquirits, i on el paper dels docents es presta més al guiatge i l’acompanyament.[3]
4. Els reptes i les traves per a una educació en sentit català

A Catalunya, el català –que hauria de vehicular amb normalitat i legitimitat la comunicació i el desenvolupament de la majoria dels nostres infants i adolescents en l’àmbit d’ús educatiu–, pateix especialment en l’etapa de l’educació secundària discontinuïtats cada cop més agreujades i esteses quant al seu ús, i no solament en l’àmbit escolar, sinó també en altres àmbits d’ús institucionalitzats socialitzadors, com ara els mitjans de comunicació social i les indústries culturals;[4]

A més, en l’àmbit educatiu, els docents hem de tenir en compte possibles intervencions d’agents socials i/o institucions espanyoles des de la perspectiva de la contraplanificació lingüística en relació amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, quant a l’ús vehicular preferent de la llengua catalana en els diferents àmbits d’ús estipulats per les normes juridicolingüístiques aprovades al Parlament de Catalunya.[5]

Finalment, la funció socialitzadora de l’educació en un sentit català sobretot és a les mans i en les veus dels docents com a agents del procés de socialització i de la transmissió institucionalitzada de la nostra cultura. El fet d’ensenyar en català i el català té com a reptes, d’una banda, l’extensió de l’ús social de la llengua en aquest àmbit, amb els impactes directes i indirectes que es poden derivar d’aquesta situació en altres àmbits d’ús extraescolars; i, de l’altra, l’ensenyament-aprenentatge quant a la funcionalitat i/o competències comunicatives en llengua catalana per al desenvolupament de l’autonomia dels infants i els adolescents en aquesta llengua i amb normalitat en llur vida quotidiana.

Bibliografia consultada

Aracil, L. V. (1982): Papers de sociolingüística. Barcelona: Edicions de la Magrana.

Daniels, H. (2001): Vygotsky y la pedagogía. Madrid: Paidós.

Deval, J. (1994): El desarrollo humano. Madrid: Siglo XXI.

Hoffmann, L.; Scott, P. I Hall, E. (1995). Psicología del desarrollo hoy. Madrid: McGraw-Hill.

Odifreddi, P. (2010): Elogio de la impertinencia. Barcelona: RBA Libros, S.A.

Tylor, Edward B. (1995) [1871]: ‘La ciencia de la cultura’. A: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Barcelona: Anagrama.

Viver Pi-Sunyer, C. (2010): “Los efectos jurídicos sobre la Sentencia del Estatut”, a Revista Catalana de Dret Públic, número especial sobre la sentència de l’Estatut:


[1]    La traducció al català és nostra.

[2]    La idea lul·liana d’un sisè sentit, l’”affatus” o la veu, la parla: http://www.raco.cat/index.php/Affar/article/view/64708/86642

[3]    Per a Vygotski, qui és un dels principals referents quant a la renovació del desnvolupament cognitiu dels infants, aquests no es desenvolupen de manera aïllada, per la qual cosa l’aprenentatge té lloc quan interaccionen amb l’entorn social. Així, els docents tenen la responsabilitat d’establir a l’aula una situació educativa interactiva en què els infants apreguin d’una manera activa i el docent utilitzi els seus coneixements per guiar aquest aprenentatge.

[4]    En aquest sentit, vegeu http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/201688-la-cultura-en-castella.html.

[5]    Vegeu Viver, qui preveu conflictes en matèria de política lingüística, ja que la sentència subratlla que l’Estatut no pot impedir  a l’Estat penetrar en competències “en aparenca” exclusives: http://www10.gencat.net/eapc_revistadret/recursos_interes/especial estatut/documents especial estatut/document.2010-07-15.7236299341/ca

Donem bits al català

M. Dolors Areny i Cirilo, mdolors.areny@gmail.com

L’any 1982 la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) de la Generalitat de Catalunya va posar en marxa la primera campanya institucional per promoure l’ús del català. En aquell moment, la Campanya de la Norma va suposar el tret de sortida de les reivindicacions populars per a la recuperació de l’ús de la nostra llengua en el seu hàbitat natural i, des d’aleshores, arreu dels Països Catalans s’han anat engegant diverses accions per fer evolucionar, o desencallar, el procés de normalització de la llengua catalana, ja sigui promogudes per les institucions públiques o bé impulsades per la societat civil. Tal com feia notar jo mateixa en un article anterior publicat en aquest Butlletí (Areny, 2004), al llarg del temps totes aquestes campanyes s’han plantejat un objectiu comú: canviar la norma d’adaptació al castellà, mantinguda pels catalanòfons per parlar amb els interlocutors percebuts com a nocatalanoparlants. Però, malgrat els esforços institucionals, és obvi que aquell objectiu encara no s’ha pogut assolir. Justament, en aquell mateix article s’hi deixava entreveure un repte: “Potser en el futur caldrà focalitzar explícitament aquest fet”.

De fet, aquest suggeriment s’havia deixat sentir al llarg de les Jornades sobre “L’ús interpersonal del català” (2001), organitzades per l’ASOLC-Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana, (aleshores, GCS-Grup Català de Sociolingüística) i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC). Sigui com sigui, es diria que la DGPL va recollir aquell guant i, el gener de 2005, va posar en marxa una nova campanya institucional amb el lema “Dóna corda al català”, amb l’ambiciós objectiu d’incidir en els usos lingüístics interpersonals. L’acció publicitària s’adreçava a totes les persones que tenen coneixements suficients per usar el català però que sovint renuncien al seu ús, i volia arribar també a aquelles altres que no s’atreveixen a parlar-lo per manca de fluïdesa. La campanya, encara vigent en el moment d’escriure aquest article, es va reeditar el març de 2006, ara adreçada especialment al jovent de la franja d’edat que va dels 15 als 29 anys, amb el lema “El català va amb tu”.

No és l’objectiu d’aquest article fer una avaluació rigorosa i exhaustiva dels resultats d’aquesta campanya publicitària, ni tampoc ens proposem descriure’n les seves característiques, ja que hi ha suficient informació a l’abast per poder conèixer els seus objectius, la seva mascota,  el significat dels seus lemes, així com tota mena de detalls sobre les diverses actuacions que s’han dut a terme fins ara o que estan proposades per a un futur immediat. Els missatges han estat difosos a través de tots els mitjans de comunicació possibles: televisió, ràdio, premsa escrita, Internet, tanques publicitàries, pòsters, mòbils, etc. Només cal passejar-se per la xarxa per adonar-se de l’enorme ventall d’informació que s’hi pot localitzar.

Precisament he volgut fixar-me en la presència d’aquest missatge publicitari a la xarxa Internet i analitzar l’ús que es fa dels diversos procediments de difusió i impacte propis d’aquest mitjà, perquè aquest és potser l’element més característic de l’actual campanya i el que més la diferencien de les anteriors. [1]

Es dóna corda al català per la xarxa?  

D’entrada, he volgut fer-me una idea sobre quants i quins bits estan ocupats en activar la campanya “Dona corda al català” per la xarxa Internet i per satisfer la meva curiositat – i espero que també la vostra – he realitzat una cerca a quatre cercadors. Vet aquí els resultats:

< http://www.google.es >: resultats aproximadament 71.000 per a dona corda al catala. (0,26 seg.)

< http://es.yahoo.com >: aproximadamente 9.910 de dona corda al catala 0,25 seg.

< http://www.altavista.com > AltaVista ha encontrado 9.840 resultados

< http://www.nosaltres.cat > resultats de la cerca (3100 resultats)

Un cop excloses les entrades semblants, i deixant de banda que s’hagi colat algun quartet de corda i alguns missatges entremaliats que juguen amb el lema de la campanya per parlar d’altres històries (a l’estil de “no li donem tanta corda al software propietari…”, etc.), he pogut localitzat unes quantes col·leccions de bits que es dediquen a codificar, emmagatzemar i transmetre aquest tipus d’informació. Tenint en compte que aquest missatge publicitari només va adreçat a la gent que viu Catalunya, s’ha de reconèixer que… déu n’hi doret la colla de bits que estan per la feina!

Si donem un cop d’ull als resultats més rellevants i fem una ràpida indagació sobre els seus responsables hi podem distingir quatre grans grups d’emissors: 1) institucions públiques, 2) mitjans de comunicació  3) organitzacions polítiques i ciutadanes, 4) fòrums i blocs personals. Ara bé, si insistim una mica més, ens adonem que la major part dels bits treballen en institucions públiques catalanes (Generalitat, Ajuntaments, Consorci de NL, Consells comarcals, Universitats, etc.), encara que també hi trobem representades institucions d’àmbit estatal, com l’Instituto Cervantes, o pertanyents a algunes (no gaires) nacions o comunitats autònomes de l’Estat. Com dèiem abans, també hi ha una bona part d’entrades que corresponen a mitjans de comunicació i a diverses organitzacions polítiques i ciutadanes: partits polítics, sindicats, gremis, federacions, associacions, onegés, clubs esportius, etc. La resta de bits s’apliquen a fer rutllar alguns fòrums i blocs personals que també es fan ressò de la campanya.

No cal dir que el català és la llengua més comuna d’aquestes comunicacions però també hi ha missatges en castellà, alguns en aranès, altres fan servir l’euskera, també he trobat informació sobre el tema al butlletí bilingüe català/neerlandès del Casal Català dels Països Baixos, fins i tot he localitzat una pàgina web russa escrita en alfabet ciríl·lic, on es repeteixen els lemes de la campanya en català, naturalment escrits en alfabet llatí.

Finalment observem l’organització dels resultats obtinguts en la nostra cerca i descobrim que es dibuixa una xarxa d’estructura radial a partir d’un missatge principal emès per la DGPL de la Generalitat de Catalunya i al voltant del qual s’organitzen tot un seguit de missatges integrats (o secundaris) que depenen del primer. Per entendre’ns, en el missatge principal, el lector pot trobar-hi uns elements contextuals en forma d’enllaços que el remeten a uns altres missatges, procedents d’altres emissors. Alhora, aquests missatges secundaris, i també uns altres missatges independents, integren com a mínim el missatge publicitari de la DGPL, a més d’altres missatges relacionats amb la campanya. D’aquesta manera es teixeix una xarxa de missatges que conforma el context virtual de la campanya publicitària.

Vist així, doncs, haurem d’analitzar aquesta xarxa de missatges publicitaris dins el context virtual del qual formen part. La primera cosa que observem és que existeix una relació intertextual entre tots aquests missatges i notem que es mantenen interconnectats mitjançant diversos elements textuals i gràfics, el més representatiu dels quals és la mascota de la campanya, una joguina de corda que simula una boca saltadora, batejada amb el nom de Queta.

A grans trets, aquest seria el retrat robot de la quantitat d’informació difosa per Internet arran de la campanya. Ara bé, ens interessa conèixer també altres detalls més qualitatius sobre aquesta informació. Quina funció compleixen tots aquests missatges? Quin tipus d’informació divulguen els diferents emissors? Quin és l’impacte de la campanya a la xarxa? Tot seguit passaré a analitzar la informació divulgada per cadascun dels grups emissors citats més amunt, per tal de poder esbrinar què diuen i què no diuen les seves comunicacions, i valorar la seva incidència en la promoció de l’ús interpersonal del català. Val a dir que en cap cas s’ha volgut fer una anàlisi exhaustiva de la informació, sinó que s’ha treballat amb una petita mostra de bits, seleccionada a partir del criteris següents: la seva relació amb els objectius de la campanya, l’impacte de la seva difusió i la seva idoneïtat com a element publicitari. Al llarg d’aquest procediment, i amb l’objectiu d’aportar una informació més significativa, il·lustraré les meves argumentacions amb algunes cites literals extretes dels llocs web que són objecte d’anàlisi, la referència dels quals s’adjunta al final de l’article. Per triar aquests exemples s’ha valorat la seva creativitat, la seva singularitat, l’interès sociolingüístic i, en ocasions, s’ha tingut en compte la seva capacitat de provocació com a element de debat.

Els bits institucionals

Aquest grup d’emissors apleguen la major part de les col·leccions de bits que conformen el context virtual de la campanya “Dóna corda al català”. I, com no podia ser d’altra manera, el missatge principal destaca per damunt dels altres, tant per la seva magnitud i la seva estructura, com per la riquesa de procediments de difusió i impacte que fa servir.  Vegem-ho tot seguit.

Com apuntàvem més amunt, la informació del missatge principal està organitzada en una mini xarxa de pàgines web que mantenen una sintagmàtica interna i es distingeixen per una relació intertextual que es fa evident, sobretot, pel logotip de la Generalitat, la repetició dels lemes de la campanya, la imatge de la mascota, etc. Aquestes pàgines estan enllaçades mitjançant multitud d’elements contextuals que fan possible la navegació virtual, creant un circuit interactiu que es retroalimenta i al mateix temps s’expandeix cap a llocs web d’altres emissors institucionals i cap a determinades comunicacions emeses pels mitjans de comunicació i les organitzacions ciutadanes que col·laboren en la campanya. Així, per exemple, en el missatge principal hi ha enllaços amb el Consorci de NL, on es pot trobar informació del programa “Voluntaris per la Llengua”; o bé, fent un clic, el lector pot connectar-se amb el web de les emissores Ràdio Flaixbac i Flaix FM, des d’on pot participar en directe en el concurs radiofònic “El català va amb tu”; o també hom pot navegar fins al web del Grup Sardanista Montserrat per conèixer els detalls de l’expedició a l’Aconcagua organitzada per aquest grup, amb el lema El català, amb tu, més amunt i podrà sentir un tall de veu des de l’Aconcagua d’un dels muntanyencs, o veure un vídeo de l’expedició, com a testimoni de l’arribada de la Queta muntanyenca al cim del pic més alt del continent americà; etc. etc.

Òbviament aquest missatge institucional es transmet en català, però s’ofereixen altres llengües alternatives: aranès, castellà, francès i anglès. Hi he trobat a faltar l’italià i l’amazic, la primera pel fet de ser una llengua que conviu en contacte amb el català a l’Alguer, i la segona perquè algunes fonts consideren que és la tercera llengua més parlada a Catalunya, després del català i el castellà, si més no en l’àmbit familiar. D’altra banda, penso que també s’hauria pogut picar l’ullet a l’euskera i al gallec com un senyal de complicitat compartida.

Si analitzem les característiques dels recursos lingüístics utilitzats en el missatge principal, veiem que es tracta d’un text publicitari d’acció indirecta que compleix la doble funció d’informar i persuadir. Informa sobre els objectius de la campanya i sobre tot del ventall d’activitats que estan planificades i, alhora, amb la intenció de crear el desig d’usar el català en les comunicacions interpersonals, utilitza una estratègia persuasora a través d’un seguit d’arguments. Així, per exemple, quan diu:

–   “perquè no passa res si t’equivoques”, s’adreça als nocatalanoparlants i prova d’alliberar-los de l’ansietat que els pot produir el canvi de llengua, pel fet de no dominar-la suficientment.

–   “perquè és important que convidis els altres a parlar en català”, s’adreça als catalanòfons i imposa una sanció moral, ja que suggereix subtilment que, si volem estendre l’ús del català, cal que comencem per abandonar la norma d’adaptació al castellà.

–   “Dóna corda al català. Quan fas amics. Quan rius, parles, crides, balles, vas de marxa…”, s’adreça especialment al jovent i intenta crear una imatge positiva i distesa de l’ús del català, per tal d’afavorir un canvi en els usos lingüístics informals de la gent jove.

Per acabar, em vaig fixar en l’ús dels diversos procediments de difusió i en l’aprofitament dels recursos multimèdia i vaig poder comprovar que, efectivament, des de les pàgines web del missatge publicitari de la DGPL s’ofereix una enorme varietat de procediments i recursos propis d’aquest mitjà. Així, hom pot baixar-se al seu PC fitxers de text, d’imatge o de veu que contenen diversos elements publicitaris, com ara: pòsters, espots de TV, falques de ràdio, etc.; es poden escoltar i descarregar diferents versions de la cançó “El català va amb tu” . Així mateix, es poden baixar al mòbil uns fons de pantalla de la Queta o les melodies de la campanya, o es pot participar en un concurs de missatges versàtils a través d’un SMS.

Hi ha també diferents jocs multimèdia per jugar en xarxa, es pot participar en un campionat d’escacs a través d’Internet: “Fes escac i mat a la Queta” i també es pot comprar a través de la xarxa “La veu dels Kats”, un còmic amb contingut sociolingüístic, etc. etc. Tot plegat, dóna una imatge moderna i actualitzada d’una campanya institucional que deixa bona boca, encara que a cop d’ull no es pot apreciar si aquesta proposta interactiva ha tingut gaire èxit entre els usuaris.

En poques paraules aquest és el resultat de l’anàlisi del missatge principal de la campanya publicitària a la xarxa Internet. A continuació, observem que la resta de comunicacions institucionals integrades en aquesta xarxa, compleixen essencialment una funció informativa, tot mantenint una relació intertextual important a través dels elements més significatius de la campanya publicitària: la mascota i els lemes.  En aquests llocs web s’hi pot trobar informació detallada sobre diferents actuacions per la promoció de l’ús del català i també tota mena d’informació sobre altres programes institucionals relacionats amb l’ús del català, com ara: cursos de català adreçats als ciutadans i als immigrants, la presentació de campanyes municipals complementàries o de suport, etc. Només en citarem alguns exemples: el butlletí virtual de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat; el web de l’Àrea de NL de Ajuntament d’Alcúdia (Balears) que recull un llistat de notícies i opinions de testimonis que parlen sobre la Campanya i sobre  l’ús social del català; el “Portal del hispanismo” , allotjat al web de l’Instituto Cervantes, on es comunica el sumari del núm. 33 de la revista Llengua i Ús, dedicada a difondre la campanya “Dóna corda al català”,  i la pàgina web de la “Dirección General de Normalización del Euskera de la Diputación Foral de Gipuzkoa”.

Els bits reporters

Els bits que treballen pels mitjans de comunicació, actuen amb tota la lògica i compleixen la funció que els correspon: informar sobre la campanya i transmetre l’opinió dels professionals del periodisme, dels polítics, i de la ciutadania en general, sobre aquest tema. Les comunicacions d’aquest grup d’emissors mantenen igualment una relació intertextual, especialment a través dels elements repetitius dels lemes o de jocs de paraules en els títols dels articles, com ara:  “Donem corda” (títol d’un article d’opinió d’Isabel Clara Simó a l’Avui), o  “Dóna corda… al cotxe” (article de Salvador Montalt sobre el cinema en català, publicat al Recull de Blanes i penjat posteriorment a la bloc de l’autor).  

En aquest grup d’emissors hi trobem representació de tot tipus de mitjans de comunicació, començant per mitjans electrònics com VilaWeb o Terra , passant per les edicions electròniques dels diaris, els portals de les emissores de TV i de ràdio, fins arribar a la premsa escrita tradicional que, com és el cas dels articles citats més amunt, els podem trobar en format pdf o citats íntegrament en webs o blocs dels propis autors o també d’altres emissors[2]. Com a exemple citarem, per la seva singularitat, una notícia publicada pel diari electrònic VilaWeb que informa sobre un curs de llengua catalana adreçat als imams del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, impulsat per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. La notícia destaca que el curs ha estat adaptat a la realitat del col·lectiu i ha treballat alguns fragments de la versió catalana de l’Alcorà. I, com a anècdota, citaré El periòdic profètic, editat per “Harry Potter en català” que publica la llista dels cinemes on està prevista l’estrena de Harry Potter i el calze de foc en català.

Finalment, fem esment de la pàgina escrita en alfabet ? ciríl·lic , citada més amunt, que divulga un article publicat al diari electrònic rus Komsomol’skaia Pravda, de molta difusió a Rússia i també a la diàspora russa (a l’estat espanyol amb seu a Madrid i a Màlaga). L’autora de l’article és una noia russa que viu a Cornellà i que explica la seva experiència positiva com a estudiant de català i com a participant en el programa “Voluntaris per la Llengua”. La noia destaca que hi ha més voluntaris per ensenyar català que immigrants interessats en aprendre’l.

Els bits de la ciutadania

En la major part de comunicacions d’aquest grup d’emissors hi trobem elements contextuals en forma d’enllaços que permeten considerar-los com a parts integrants o integradores de la Campanya, encara que això no és una regla comuna de tots aquests emissors. En qualsevol cas, en aquestes comunicacions es manté una relació intertextual a través dels elements més identificatius de la campanya: els lemes i la mascota. Les comunicacions d’aquest grup d’emissors, a banda de cobrir una funció informativa, es caracteritzen per la seva activitat i creativitat organitzant campanyes paral·leles, o actes de suport a la campanya i divulgant opinions de personatges rellevants de la cultura. Per la brevetat de l’article és impossible donar compte de totes les accions interessants i creatives, promogudes per les organitzacions polítiques i ciutadanes,  així que només en citarem uns exemples.

Per la seva singularitat i el seu interès sociolingüístic, destaquem el núm. 6 del butlletí electrònic “Vediau”, veu del partit polític “Unitat d’Aran”, en el qual s’informa que el diputat i secretari general del partit, va demanar al secretari general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya l’extensió a l’aranès de la campanya “Dóna corda al català”.  I afegeix:

“Segontes eth pòrtaveu d’UA en Conselh, eth sòn grop presentarà ena maxima institucion aranesa ua iniciativa tà fomentar er usatge dera lengua occitana ena sua varianta aranesa.”

També pel seu valor sociolingüístic i per la seva creativitat, citem de manera especial el web de l’associació Veu Pròpia, una associació de nous catalanoparlants que presenten una campanya paral·lela amb els lemes “Adopta el català” “Adopta el valencià”, divulgada en set llengües: català, castellà, amazic, àrab, quítxua, romanès i anglès[3]. L’objectiu d’aquesta acció – diuen – és “transmetre l’experiència d’haver adoptat la llengua comuna, per ajudar les persones que estiguin fent el mateix procés”. Però en realitat la campanya va encara més enllà. Si en fem una lectura més profunda ens adonem que a través dels  seus missatges associats s’intenta promoure unes actituds ecolingüístiques i de cooperació entre els seus associats i entre la població en general, cosa que aporta clarament un valor afegit a la campanya publicitària.

 “El català et necessita per créixer”. És una llengua plena de vida, però li cal la teva protecció”

Fem notar també que els sindicats destaquen com a emissors de missatges relacionats amb la campanya i, d’entre tots ells citarem el Portal de l’educació intercultural “Aula Intercultural” – del sindicat FETE-UGT, pel seu impacte divulgatiu a través de la xarxa, ja que no es limita a donar informació sobre el missatge publicitari institucional, sinó que inclou una gran quantitat d’enllaços, articles a text complet i recursos didàctics relacionats amb l’ensenyament i la promoció de l’ús del català per a estrangers.

Si ens fixem en els missatges emesos per les ONG, observem una representació molt àmplia d’aquest sector, d’entre els quals destacarem també pel seu impacte a través de la xarxa, el web del “Racó Català”, (un col·lectiu que vol ser un punt d’informació dels Països Catalans a la xarxa, un altaveu per divulgar les tasques socials en favor del catalanisme i un fòrum d’opinió) i els webs de les agrupacions ciutadanes que vetllen per la bona salut de la llengua catalana, com la “Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL)”, la “Plataforma per la Llengua”,  “Òmnium Cultural”, etc. [4]

I no podem tancar aquest apartat sense citar la participació del Barça en la campanya, pel seu valor divulgatiu, a través d’un vídeo en el qual els jugadors repeteixen els eslògans de la campanya.

 

Els bits personals

Una petita part de bits, corresponen a les opinions individuals – a favor o en contra de la campanya -, publicades en alguns fòrums i blocs personals. Pel que fa als fòrums, hem de dir que molts d’ells s’allotgen en webs que pertanyen als grups d’emissors descrits fins ara, però s’ha decidit incloure les opinions dels seus participants en aquest apartat tenint en compte el seu caràcter personal.

Com en els casos anteriors, s’observa que existeix una relació intertextual entre aquests missatges, bé sigui a través de la repetició dels eslògans publicitaris, amb la presència del nom o la imatge de la mascota, o bé a través de jocs de paraules o expressions que només tenen sentit en el context de la campanya, com ara parlar de “el Dentoles” per referir-se a la Queta, o bé convidar la gent a fer comentaris al fòrum amb un suggeridor “parleu sense vergonya”, etc.  En alguns blocs personals també s’hi pot localitzar algun article sobre la campanya aparegut als mitjans de comunicació i algun element contextual que permet al lector enllaçar amb el missatge principal emès per la DGPL i que, en la majoria de casos, serveixen per ampliar les informacions dels autors o per reforçar les seves opinions.

Val a dir, que cercant informació rellevant en aquestes pàgines personals, una se sent una mica incòmoda, com si estigués  mirant un espai d’intimitat pel forat del pany, una mica “paparatzzi”, per entendre’ns, però ràpidament una s’adona que, precisament, Internet és un món virtual que no es regeix pels mateixos tòpics o tabús del món real, i que totes les persones que hi publiquem, acceptem d’entrada compartir les nostres opinions amb  la resta de mortals.  Així que no m’he pogut estar de fer una selecció de missatges – forçosament reduïda per problemes d’espai – i reproduir-ne alguns fragments en un document annex, per tal de poder compartir la frescor i l’espontaneïtat d’aquestes comunicacions, vistes com un exemple del que podria ser una avaluació popular de la campanya.

Per acabar… 

No voldria caure en el tòpic de quantificar el nombre de bits que estan implicats en donar corda al català a través d’Internet, ja que l’extensió d’aquesta xarxa virtual que acabem d’analitzar no significa per ella mateixa l’èxit de la campanya, no oblidem que hi ha molta informació repetida i repetitiva que no afegeix forçosament una etiqueta de qualitat a l’acció publicitària.

En canvi, si que podem intentar fer una valoració sobre l’assoliment de l’objectiu principal de la campanya institucional que pretenia promoure l’ús interpersonal del català , en el cas que ens ocupa representat per l’ús que se’n pugui fer a xats i fòrums virtuals. Bé, doncs, si observem aquestes comunicacions notem que fins i tot per escrit es manté la norma d’adaptació al castellà, alguns interlocutors justifiquen el seu comportament amb arguments i excuses, d’altres, s’adapten al castellà de manera automàtica fins i tot quan defensen la campanya en front dels seus detractors… És fàcil inferir que si es tractés d’una interacció cara a cara la cosa aniria bastant pitjor.

Pel que fa als procediments tecnològics utilitzats, hi he trobat a faltar l’ús de videoconferències i la difusió a través de càmera web – webcam – d’imatges i veu de determinats actes o espectacles en català. I, sobretot, hi he trobat a faltar una organització i dinamització eficaç de fòrums i xats – escrits i orals – que fessin possible un intercanvi d’opinions sobre el missatges publicitari i sobre el tema de l’ús interpersonal del català.

Amb tot, s’ha de valorar que la construcció d’una xarxa virtual per difondre la campanya publicitària, ha estat un pas endavant encertat per arribar a la gent jove. El segon pas podria consistir en intentar compartir i transmetre els valors sobre la llengua que formen part de l’imaginari de la societat catalana i que són a la base cognitiva i afectiva d’aquesta societat. Uns valors, d’altra banda, que molts de nosaltres percebem subjacents en aquesta campanya, però que no s’ha aconseguit fer-los  visibles per a tothom. Precisament, un bon missatge publicitari ha d’actuar implícitament sobre aquest imaginari comú, per tal de crear necessitats i hàbits socials relacionats amb els valors que es volen promoure.

Aquesta campanya ha iniciat amb valentia el compte enrere d’un procés de canvi en els usos lingüístics interpersonals, però encara queda molta feina per fer. Si us ve de gust, us convido a prendre el pols de la situació, a través d’una mostra de les opinions personals que alguns internautes han deixat penjades a la xarxa i que ara podeu trobar a l’ANNEX. Gaudiu de la lectura i que no s’abaixi l’ànim.

 [Període de cerca a través de la xarxa: octubre 2006/gener de 2007. Actualització dels enllaços: octubre, 2011]

Bibliografia

Areny i Cirilo, M. D.,  (2004)“Campanyes i programes institucionals per a promoure l’ús de la llengua”, Butlletí virtual del Cercle XXI, núm. 2 [en xarxa] [darrera consulta: octubre, 2011]

Grup català de sociolingüística (2003). “L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes”. Treballs de Sociolingüística Catalana, n. 17. Benicarló: Onada Edicions. [en xarxa] <http://www.raco.cat/index.php/TSC/issue/view/16746> [darrera consulta: octubre, 2011]

Pueyo, M. (2006) “Parlar català, ser immigrant”. El Periódico, 05/01/2006. p. 5. [en xarxa] [darrera consulta: octubre, 2011]

Secretaria de Política Lingüística  (2006). “Dóna corda al català”. Llengua i ús, núm. 33, p. 4-11 [en xarxa] http://www6.gencat.cat/llengcat/liu/33_524.pdf [darrera consulta: octubre, 2011]

Simó, M.; Solé Camardons, J.; Torrijos, A.. (2006). «Aproximació a l’avaluació de la campanya “Dóna corda al català” (I). A: Llengua i ús: revista tècnica de normalització lingüística, núm. 35, pàg. 26-32. [en xarxa] [darrera consulta: octubre, 2011]

Simó, M.; Guerrero, A.; Nadal, M.; Solé Camardons, J.; Torrijos, A.. «Aproximació a l’avaluació de la campanya «Dóna corda al català» (II). A: Llengua i ús: revista tècnica de normalització lingüística, 1r semestre 2006, núm. 36, pàg. 26-35. [en xarxa] [darrera consulta: octubre, 2011]

Torres, M.; Payrató, L. “El català dels joves en els xats, correus electrònics i missatges a mòbils: una nova varietat col·loquial?” [en xarxa] <http://www.softcatala.org/articles/article04.htm>[data consulta: 30/11/2006]

Donem bits al català 

Annex 


Selecció de textos que parlen sobre la campanya “dona corda al català”, escollits a partir d’una mostra de fòrums, webs i blocs personals localitzats a la xarxa internet.[5]

Aquest recull de textos, o fragments de textos, pertanyen a diferents autors, el nom dels quals s’indica entre claudàtors a l’inici o al final de cada text, juntament amb l’adreça electrònica de referència. S’ha mantingut intacta  l’ortografia i l’expressió original dels missatges, per tal d’evitar la manipulació de l’estil o dels recursos propis d’una varietat col·loquial emergent propiciada per les TIC.

No he volgut presentar-los com un corpus, o una col·lecció de textos aplegats amb l’objectiu de fer-ne una anàlisi lingüística fora del seu context, perquè no és així com els veig. Jo els veig més aviat com un text col·lectiu construït dins un mateix context virtual i dins un mateix període de temps, determinat per la durada de la campanya “Dóna corda al català”. Fora d’aquestes condicions espai/temps, aquests textos quedarien mancats de sentit.

La meva contribució es redueix a agrupar-los sota uns petits titulars que organitzen la informació i responen a una interpretació personal de l’autora d’aquest article.

Elaboració del recull: M. Dolors Areny i Cirilo

Hi ha qui aplaudeix la campanya amb entusiasme

[Yol . . . anda ha dicho]: “doncs a mi m’ha molat molt la campanya… t’asseguro q en ple deliri febril la cançó va quedar gravada al meu insconscient… i no me al treia de sobre… parla sense vergonya… parla en català…” < http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala >

[Noelia ha dicho]: “Hola tothom, sòc de fora, visc a catalunya i encara estic aprenen català i em sembla una campanya genial !!!! Moltes gràcies catalunya per donar-nos tantes facilitats!!!!! (…)

< http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala >

[Yanina ha dicho]:  “A mi me encantaaaaaaaa, jajaja. Se hablarlo pero no escribirlo…. bueno de cualquier forma estoy a favor de que se haga campaña para que se extienda entre toda la población. Perp tb creo q la gente normal catalana deberia hablar todo el tiempo en esta lengua para que los extranjerosa tengan incentivos a hablarlo.” < http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala >

Altres argumenten a favor

[Rosalía ha dicho]: “L’anuncì no es molt allà. Pero la música es molt bona. A mi em sembla, que s’han de fer bons anuncìs per promoure el català. A mes, molta gent que viu a catalunya no el parla per por a fer-ho malament. Sembla que entre tots ens haurem de fer costat i ajudar-nos a escriure i parlar bè en català I mès ara amb tota aquesta merda d’allo de l’estatut, que sembla que tota espanya hi es encontra nostra.  Un petonet desde la terra de les taronges.”< http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala>

“Doncs jo crec que són útils, sobretot per les persones que l’han après però els hi fa vergonya. Per exemple,  l’any passat quan estava a la parada de la Plataforma per la Llengua una dona se’m va acostar i em va dir que des que havia sentit l’anunci, ‘parla sense vergonya, parla en llibertat’, ja no li feia tanta vergonya parlar-lo i no tenia tanta por en equivocar-se.” [per Nöaa]

< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

“(…) Pels immigrants nouvinguts crec que aquestes campanyes van bé, per si no sabien encara que

estan a Catalunya i no exactament a Espanya.” [per miqa]< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

Alguns deixen fluir els sentiments nacionals

“Espero que serveixi de quelcom, tot i que opino que només la independència solucionarà el problema de la llengua”. [per El_Xueta]  < http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

[Laia ha dicho]: “M´ha semblat un anunci super divertit a tingut molt d’exid i asobra en català la millor llengua de tot el món!Visca catalunya!I visca els catalans!”

< http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala >

[marta ha dicho] “el anunci està molt be!!! a veure si tothom de catalunya parla català d’una vegada. VISCA CATALUNYA!!!!!” < http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala >

També hi ha qui augura l’èxit de la campanya fins i tot per lligar

“Sembla ser que des de fa uns dies que ja sona per locals nocturns. Desconec si és la versió que escoltem en els anuncis o un DJ ha fet un maxi-single extended version (que era una de les denominacions de les versions ampliades i ballables de qualsevol cançó, quan aquestes es gravaven en vinil).  En tot cas, la cançó del Dentoles ( que diria el Partal), la del ‘dóna corda al català’ ha entrat en el circuit musical nocturn. Si això té continuïtat (a veure si arriba al més alt del top ten de qualsevol d’aquests que hi ha a les radiofòrmules) la campanya, vulguent o no, haurà entrat en un territori advers a la nostra llengua, l’oci nocturn. Diuen els especialistes que en el camp de les relacions humanes, especialment nocturnes o de recintes tancats, el català ha perdut terreny. Es a dir, la gent lliga en castellà. Ara, a base de que els hi matxaquin la tonada es possible que molts parlin en català i quan s’equivoquin no contestin en castellà. Clar que, si no som tant optimistes (som catalans!), podem pensar que molts joves d’ara facin el mateix que nosaltres fèiem fa anys. Anàvem acompanyant la cançó amb un murmuri i quan arribava la tornada cridàvem ‘…its a wonderful, wonderful life…’. I amb això ja en teníem prou per creure que sabíem anglès i que la vida era meravellosa.” [miQuel]

< http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/7291 >

Uns altres comuniquen els sentiments personals

“Jo sóc barcelonina. Comença la festa de Barcelona, la Mercè. Sóc nascuda a l’Aragó però consideraria inadequat no haver fet l’esforç de parlar i entendre la llengua catalana. Als nens i nenes, els futurs ciutadans de Catalunya, se’ls ha de fer estimar la seva llengua.

He sentit el discurs a la televisió i m’ha agafat el punt per fer aquest article. Quan no hi ha riscos pot ser no seria inadequat, en la situació actual el sento com inadequat. Jo també em poso de dol per la nostra llengua.

Altre tema que m’ha fet deixar de mirar la tele i venir a escriure ha estat el debat que es comença a obrir sobre la campanya publicitaria de la Federació Catalana. S’ha de veure qui salta primer per saber per on van els trets.
‘donem corda al català”. Recordo els primers moments de parla de la llengua i encara que van ser esforços des d’altre sonoritat de mica he anat fent meva aquesta llengua que tant m’estimo.

Raimon ho deia ja en els setanta, ho vaig sentir a Osca, la meva ciutat natal: ‘Qui perd les seves arrels per l’identitat’ [Aura] < http://blogs.ya.com/busquedaenredada/200609.htm >

Els més romàntics … fan poesia

“Enyorant la Norma. Heu vist la campanya lingüística que s’ha empescat el govern català? Dóna corda a la boca mecànica i saltadora de somriure enlluernador i ulls expressius per guanyar parlants i àmbits d’ús del català. Què us en sembla?

Deixeu-me dir la meva. Penso que la campanya té una bona justificació i els objectius són força encertats: s’encara a un sector de parlants que té vergonya d’usar incorrectament la llengua catalana i als immigrants que no troben la necessitat d’emprar-lo perquè els interessa més conèixer el castellà.

També es destina a tots aquells que, per hac o per be, es passen al castellà quan l’interlocutor és parlant d’aquesta llengua i no poden gaudir de la llibertat de parlar la llengua pròpia en territori propi. Tenint en compte tots aquests factors, crec que el lema és l’adequat: parlo sense vergonya, parlo en llibertat i si m’equivoco torno a començar. Sembla més incissiu que el tímid tots som mestres de l’anterior govern.  (…)  D’altra banda, potser us preguntareu a què ve el títol d’aquesta bitàcola irònica sobre una boqueta entremaliada que ni sospira ni acarona la libido. Doncs, la Norma era una noieta eixerida que ja fa una colla d’anys, corria l’Any del Senyor de 1982, ens convencia que el català era cosa de tots i engegava la primera campanya mediàtica de normalització del català. Que dolça i tendra que era! Ens explicava quins eren els nostres deures i les nostres obligacions i ens vam arribar a creure que aconseguiríem revitalitzar una llengua malmesa per la dictadura.

Deixeu que faci les meves teories: penso que la Norma, vint-i-tres anys després, s’ha fet gran i s’ha adonat que amb aquella ingenuïtat no podia anar pel món. Què ha fet, doncs? Ha vist que la normalització no s’aconsegueix amb bones paraules i ha decidit ensenyar les dents, com el malvat llop de la Caputxeta, i perseguir descaradament aquells que la ignoren o que li fan mal. Definitivament, la Norma ha vist la realitat i ha madurat.  Em quedo amb la Norma, però no puc evitar d’envejar la blancor de les dents de la boqueta belluguina…” [bitàcola personal de mercè g.]

 < http://www.iesronda.org/modules/weblog/pages/mguiu/ >

I els més lluitadors ens conviden a no abaixar la guàrdia

(…) De tant en tant, de manera força calculada, van sortint a la llum pública estudis i estadístiques sobre l’estat del català. Diuen que desapareixerem. Potser sí. Tal com va la cosa i tenint en compte que això és la llei de la Selva i que el peix gran sempre es menja el petit, és molt probable que d’aquí uns centenars d’anys no siguem més que un fenòmen antiqüat del que ha estat l’evolució del llatí pels segles dels segles, i que els nostres descendents parlin una barreja de mandarí i anglès. El meu germà ja n’era conscient del que som avui quan amb pocs anyets quan un dia va preguntar: ‘Papa! Nosaltres tenim la llengua catalana?’, mentre la treia de la boca i se l’assenyalava. Però fins a quin punt pot aturar-se aquest procés globalitzador? (…) No sé fins a quin punt es pot quantificar l’utilitat d’aquest tipus de campanyes (qui no en té la músiqueta present?), que sens dubte s’han de fer. Però tinc força clar que no duen enlloc sense el compromís dels ciutadans de cada territori per mostrar al nouvingut de manera atractiva i pedagògica on ha vingut a parar i quina riquesa cultural i lingüística li pot oferir.

Estic farta de veure persones que es diuen ‘nacionalistes’ i que canvien d’idioma quan es troben davant d’un venedor o d’un cambrer de color. Això no és donar corda al català, sinó acostumar els nouvinguts a seguir ignorant on són i amb qui comparteixen el dia a dia, a fer persistir la seva marginació social i en definitiva a fer-los sentir diferents, la qual cosa els fa tancar-se encara més en els seus gettos ètnics i culturals.” (…)[holaiquetal] < http://holaiquetal.balearweb.net/blog/577/page/5 >

Però n’hi ha que són més escèptics 

“jo amb la mà al cor, crec que no farà gaire, i això és un gran problema! [per mikibca]

< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

“la veritat es que em costa creure que una persona que sempre parla castellà amb els seus amics i que utilitza el castellà com a llengua preferent quan coneix a algú de cop i volta comenci a parlar català amb tothom pq un anunci li digui”. [Novnariel1] < http://forums.ccrtvi.com/viewtopic.php?p=788970 >

com a objectiu fomentar els usos interpersonals i informals de la llengua.  i això entre els joves? com es pot fer això mitjançant una campanya? No vull ser cínic, però no crec que l’ús habnitual del català al meu barri de L’Hospi pugi després d’una campanya instituticional”. [per Forçaalporró]

< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

 

“Gran campanya la de la Generalitat de Catalunya, molt simpàtica i que es pot convertir en tot un fenòmen, amb la conya, la gent ja canta la cançoneta cutre, i pot ser tot un fenòmen de masses. La pregunta: parlarem més català? ” [Enviado porel_libre] 

< http://usuarios.lycos.es/nutw/p/modules.php?name=News&file=article&sid=30 >

i qui no es conforma és perquè no vol…

“Home potser no serveix de forma immediata, però si que crea una mena de consciència positiva pel ús del català i sempre hi ha algú que s’hi enganxa. No crec que sigui negativa i tampoc s’ha de cansar a la gent amb el tema de la llengüa. Es allò d’anar fent però sense que cansi. (…)“ [per miqa]

< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

També afloren els complexes…

“Jo de vegades parlo castellà amb les persones catalanes que parlen castellà, més que res per a veure si se’m treu l’horrible accent català de quan aprlo castellà, però qua njo parlo català i me responent en castellà no m’importa en absolut. Sí que s’hauria de lluitar contra esta imposició… [LovetATu]

< http://forums.ccrtvi.com/viewtopic.php?p=788970 >

I per reforçar els tòpics, alguns es preocupen pels aspectes crematístics… 

“una campanya molt bona, ara no vul saber el que ha costat, que sinó m’agafarà un atac de cor!” [per mikibc]  < http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

“Serveix d’alguna cosa aquesta campanya? És efectiva? Són diners perduts? Per què collons no ens gastem els diners en polítiques reals d’immersió lingüística, com fer tirades de diaris gratuïts plenament en català, i no ADN i altres merdes. Hi mil coses més efectives que un simple anunci.” [per Pages]

< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 > 

N’hi ha que entonen el rèquiem pel català

“(…) El català sí que es morirà si segueix així. Potser serà d’aquí una bona colla d’anys, però ja s’està morint, perquè la gent no el sap parlar. Amb tanta influència del castellà la gent ho barreja tot, i trobareu ben poca gent que sàpiga mantenir una conversa sense ficar-hi cap castellanada. A part és el que deia al tema d’escriure sense faltes. La gent ja no es preocupa per la llengua, els importa una merda si parlen bé o no, perquè ‘ja s’entenen’. (…)  I una altra causa de la possible ‘mort’ del català és el fet que la gent, en una situació en què hi ha castellanoparlant i catalanoparlants, tendeix a parlar en castellà. I això no m’ho podeu negar. Tots els que parlem català de normal, no ens fa res parlar castellà si cal, però en canvi hi ha molta gent que parla en castellà que no la sentiràs mai parlar en català si no és a classe i perquè el mestre l’hi diu. Potser, per fer més fàcil la comunicació amb els altres, ens passem de generosos i hauríem de parlar més la nostra llengua, perquè, com diuen les estadístiques, la gran majoria entén el català perfectament. [Bacunet]< http://forums.ccrtvi.com/viewtopic.php?p=788970 > 

I  alguns… ni fu ni fa

“Ésta es la campaña que propone La Generalitat de Catalunya para promover el uso del catalán. “Dale cuerda al catalán“.  En ella, podemos ver una boca de cuerda mecánica que habla en catalán con un acento que no logro adivinar. No habla correctamente, pero dice:

“Parlo sense vergonya, parlo amb llibertat i si m’equivoco torno a començar”
Hablo sin verguenza, hablo con libertad, y si me equivoco vuelvo a comenzar

“Da la sensación de que ésta campaña va dirigida a todas aquellas personas a las que les gustaría hablarlo (que en muchos casos llevan años viviendo aquí), pero no lo hacen por verguenza a equivocarse. No digo que me guste la campaña… ehmm… pero bueno, aquí queda.”

http://popcorn.euniceproductions.com/archives/2005/02/01/dona-corda-al-catala/

“A Catalunya es fan campanyes per donar corda al català i a l’extranger diuen que el castellà esta  perseguit a Catalunya”.   [per Arkaitza] < http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

També n’hi ha qui estan en contra però… per raons diverses

Per anar en contra de les incoherències i a favor del cinema en català?

El català va amb tu on no hi és gairebé mai  Ahir vaig anar al multicinemes Lauren Costa Brava, de Blanes, en què habitualment s’hi projecten ben poques, poquíssimes, pel·lícules doblades al català. Ras i curt, s’hi margina la notra llengua de manera persistent i sistemàtica. Vaig anar-hi  a veure La verdad oculta (estrenada al Principat només en castellà) i, abans de la projecció, van passar el filmet publicitari de la campanya ‘EL CATALÀ VA AMB TU’. Té nassos! Pel que fa a l’empresa exhibidora, a l’hora de recollir els calés de les campanyes propagandístiques, actuen com a bons catalanets. I, quant al govern de Catalunya…, que ens diu que català va amb nosaltres, quan nosaltres no podem veure cinema en català, ni tan sols en unes sales que han estat finançades per l’Institut Català de Finances. D’això se’n diu llençar un missatge publicitari equivocat, malaguanyat. I el pitjor és que, enllà del malbaratament dels fons públics, al damunt seguirem sense veure’n, de cinema en la nostra llengua.  Fa una setmana, mentre esperava que comencés ‘Volver’ d’Almodóvar, em van passar el tràiler de TIRANTE EL BLANCO, en castellà, a les mateixes sales on ara em diuen que ‘EL CATALÀ VA AMB MI’. Que se’n vagin a pastar fang!” [vador]

Comentari:

“Les intencions de la Queta… i d’en Tirante. Certament, la campanya de la Queta (que és el nom de la mascota de l’anunci) és una fal·làcia; ens vol fer creure que el poc ús que es fa de la llengua catalana és responsabilitat nostra. I és clar, amb una boqueta cantaire la Generalitat en diu que anem al cine, a veure LA pel·lícula que -a mode d’almoina nacional- ha decidit doblar a la nostra llengua. És a dir, la identitat nacional entesa com a sacrifici. Ens conviden a entonar el ‘mea culpa’ i ha disculpar-nos per ser catalans, que és un pes que -en un rampell de catalanisme catòlic- carreguem de molt bon grat a l’esquena. Si seguim els seus consells arribarem a la fi dels nostres dies amb l’immens regal de morir corbats pel pes de la nostra feixuga càrrega nacional i podrem dir, plens d’orgull, que ho fem mirant a terra, la nostra terra! Diguem-ho clar: el discurs de la campanya és el somni de tot nacionalista victimista, una herència pujolista de la que, pel que sembla, no ens en podem desempallegar. … [ Joan]

< http://blocs.mesvilaweb.cat/vador/cat/307/page/2 >

Per patriotisme?

“Jo personalment trobo vergonyant aquesta campanya.  El català passaria a ser eina vehicular si es dignifiqués la nació. No caldria haver de sofrir aquest màrqueting barat que ens condemna al ‘fet diferencial’. Que us arriba més… l’anunci de la Queta? o, per exemple, el següent vídeo?

http://youtube.com/watch?v=gcbc-EA6O5s . Salut i dignitat.” [per kapdea]

“Home és que aquest video és dels grans… “ [per El_Xueta]

< http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 > 

Per passotisme?

“(…) penso que se passen una mica en el tema este… Joder, d’entrada dubto molt que no te donin una feina per no parlar català i més tenint en compte que hi ha molta gent de fora (i no me refereixo a immigrants d’altres països, sinó als espanyols) i Barcelona n’està plena. Per l’altre cantó tenim l ode ‘un 96% l’entén; un 88% el parla; un 88% el sap llegir i un 80% el sap escriure segons dades del cens de 2001 (…) només un 44% de joves de Catalunya té el català com a llengua habitual’. Per favor, però així de que serveix que ensenyin català? Molt bé, l’entenen, el saben parlar, etc. Per`odeque serveix si no l’acostumen a utilitzar? Personalment crec que dona igual, estem a una nació bilingüe, no? Per a que tanta dèria e nque la gent parli català? A l’escola ens el fa nsaber i ja el sabem, on està el problema? No continuem entenetn-mos tots igual de bé encara que jo parli català i l’altra persona castellà?  Se pensen que el català es perdra, i no és així, o si no que ampliin les fronteres de barcelona i arribi nfins a les Terres de l’Ebre (perexemple) que potser el percentatge canvia i tot. “ [LovetATu]

< http://forums.ccrtvi.com/viewtopic.php?p=788970 >

“Doncs a veure, jo normalment parlo castellà així però si he de parlar català doncs el parlo perquè m’és totalment igual. Tot i que aquesta campanya al trobo una xorrada, perquè el català mai es perdrà i les estadístiques ho demostren i a més perquè no farà cap efecte. Els castellanoparlants no començarem a parlar català pels decosits i viceversa així que en la meva opinió perden el temps de mala manera xD (…)” [Neskah] < http://forums.ccrtvi.com/viewtopic.php?p=788970 >

Per una qüestió de drets?

“El català no es perdrà, ha passat crisis pitjors i sempre ha sobreviscut. Potser contra el que s’hauria de lluitar no es contra la llibertat individual d’una persona per parlar la llengua que vulgui, si no contra la idea de que una llengua és més important que l’altra, per exemple que les persones catalanoparlants puguin parlar català amb una persona encara que aquella persona contesti en castella sense que es consideri de ‘mala educació’ [Novnariel1] < http://forums.ccrtvi.com/viewtopic.php?p=788970 > 

Serà per les peles? 

El dinero público del nacionalismo. ¿En qué se gastan el dinero de los ciudadanos los gobiernos nacionalistas? (…) Una parte importante de los presupuestos de las comunidades ‘históricas’ va a parar a la publicidad de la lengua que se presenta como única y propia del territorio correspondiente.  El catalán y el vasco reciben enormes sumas de dinero público para sostener campañas publicitarias, para pagar directa o indirectamente ediciones de libros que no lee nadie, o para doblar películas a esos idiomas. El argumento fundamental es que el castellano hace lo mismo y además esas lenguas están en inferioridad de condiciones. Curioso criterio frente a campañas como la que acaba de arrancar en Cataluña y que pretende darle cuerda al catalán, tal vez después de constatar que no hay manera de que ande. (…) ” <  http://nacionalismo.blogs.com/byebyespain/2005/01/el_dinero_pblic.html

O, simplement,  per anar en contra del català i de Catalunya?

“Dona corda al català. Este es el título de la campaña de acoso encubierto que la Generalidad de Cataluña ha puesto en marcha. ‘El Govern’ pretende, de nuevo, imponer el uso del catalán en el ámbito privado. ¿El objetivo? Los jóvenes que tienen conocimientos de catalán, pero que voluntariamente optan por comunicarse en español. La Generalidad considera esta actitud subversiva, y por lo tanto, no duda en apalizar a la juventud con mensajes carentes de sentido. Sobra decir que esta estúpida campaña se sufraga con los impuestos de todos los contribuyentes. ¡Vaya una manera de despilfarrar el dinero! Los jóvenes tenemos otras preocupaciones y lo último que queremos oír, es que lengua debemos emplear. Este tipo de campañas dejan a la Generalidad, como institución, en un pésimo lugar. Vamos, es patético. Os proponemos un giro a esta campaña: ‘Dale caña a la Generalidad’ ¿Qué os parece?” [posted by Movimiento AntiCatalanista at] < http://anticatalanista.blogspot.com/2006/03/dna-corda-al-catal.html >

La lengua, nueva oenegé. Pujol tuvo su Norma lingüística, el tripartito quiere la suya. La Generalidad catalana convierte la militancia de la lengua en una oenegé. Una de las pesadillas recurrentes de los nacionalistas presenta sus respectivas regiones como lugares poblados por inmigrantes de aspectos raros que utilizan lenguas extrañas, mayormente el castellano (…). El invento tripartidario de estos padanos de andar por casa se llama Voluntaris per la llengua, que significa lo que parece, y se enmarca dentro de una campaña bautizada como Dóna corda al català, dale cuerda al catalán. (…) La idea, como siempre, es lograr que el ciudadano sienta que no es políticamente correcto hablar castellano. Que no debe hacerlo. Y si eres inmigrante, menos todavía. Tú has venido aquí para integrarte, ¿verdad? Para encontrar trabajo, para que te alquilen un piso. Venga, decídete, pídemelo en catalán (…).

http://nacionalismo.blogs.com/byebyespain/2005/01/la_lengua_nueva.html

I, és clar, algúns es defensen – o ens defensen – dels atacs com poden

“ (…) mientras pierdes el tiempo haciendo blogs con nostalgia de la lengua grande y libre, los catalanes y los vascos tienen la sensatez de apoyar a gobiernos que invierten fondos para el cuidado de su patrimonio cultural y lingüístico. Que así sigan, hasta enterraros en el mar. Y los que soportamos gobiernos regionales del mismo signo fascistoide que este blog tenemos por lo menos el alivio de disfrutar lo mucho que os mortifica. Gora Euskal Herria y Visca Catalunya. Y Castilla libre de peperos, joder! [Publicado por: Xin]   < http://nacionalismo.blogs.com/byebyespain/2005/01/la_lengua_nueva.html >

“(…) Yo soy catalano parlante y en la vida se me ocurriria hablarle en catalan a alguien que no me entiende, pero el catalán, a diferencia del euskera, viene del latin, como el castellano, frances, italiano, etc. y tiene muchisimas raices comunes, cualquier persona que lleve en Catalunya unos pocos meses lo entiende a poco que se esfuerce, y la mayoria lo entienden, pero muchos no lo hablan. La campaña que poneis a parir, y las que se han hecho hasta ahora eran necesarias para recuperar una lengua que gracias al franquismo estaba herida de muerte. Afortunadamente hoy ya podemos hablar de ‘normalidad’, pero aun recuerdo cuando decian ‘pero como se va a explicar física cuántica en catalán!’, pues con normalidad, que es como tratamos de hacer aqui las cosas, otros las hacian ‘por cojones’ y así les ha ido.  (…)” [Publicado por: Vicenç] < http://nacionalismo.blogs.com/byebyespain/2005/01/la_lengua_nueva.html >
“(…) No se quien tiene tanto interés en crear una web tan deplorable como esta. Tan súcia y llena de odio. Yo soy catalán. Sí, lo soy, y no me da vergüenza decirlo. Lo que me da mucha vergüenza es que cerca de mi región existan ideas tan anticuadas y estupidas como las que reflejaís aquí. Ya no se trata de política. Se trata de cultura y respeto, y creo que eso es lo que les hace falta a los creadores de esta ‘web fascista emmascarada.  (…)’ [Publicado por: Albert]

< http://nacionalismo.blogs.com/byebyespain/2005/01/la_lengua_nueva.html >

I de la mascota què se’n diu?

Males llengües diuen que li ha sortit una cosina germana…

Còpia sense vergonya, còpia amb llibertat…  Ai, ai, ai. Al nostre amic dentoles li ha sortit un germà clavadet, clavadet. Gràcies a la nostra magnífica xarxa d’agents (gràcies cosineta ‘P’) ens trobem que algú a sou de tots, còpia sense vergonya, còpia amb llibertat. Poca feina que tenim i ja ens hem liat!. Ara que haurem de fer? Parlar català (o valencià)?, rentar-nos la dentadura?, apendre alemany (o austriac) per saber que ens diuen… Massa coses, massa. Esperem, si més no, que el pressupost de la campanya, sigui ajustat (vaja, que no hagi plus de creativitat). Aclariment: el dentoles, amic, amic, tampoc és que ho sigui… Vaja, que la campanya, pel nostre gust, casposa també ho és, o no? I si a més a més és copiada… doncs anem bé!. Actualització: Uix… ni exclusiva del nostre servei d’espionatge ni llets… si ja sortia a Can Godó dilluns! Farem purga i reduirem la plantilla del servei d’informació”.

[albert] http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/7326 >

A Alemanya també donen corda al català…

Parla sense vergonya…               …copia amb llibertat… XD… http://www.theramed.de/download_des_spot.htm?hmp=6&ump=48

Theramed és una marca de Schwarzkopf & Henkel (uf, quin nom…)

[Enviat per Jun]    < http://www.deuvosguard.com/modules.php?name=News&file=article&sid=252 > 

I mentre alguns no li troben cap gràcia …

(…) Ara bé, el que no m’agrada gens és la mascota: més que una boca evocadora de mil i un plaers (com les dels anuncis de dentifricis, o de xiclets refrescants i deliciosos, o fins i tot els llavis i la llengua provocadors dels Rolling Stones) sembla una dentadura agressiva que no atura mai una xerrameca repetitiva i emprenyadora. L’Ermengol, l’humorista gràfic del Segre, en l’acudit del dimecres, diu que probablement és la dentadura perduda d’algun ancià que no deixa de tremolar en aquests dies de fred. Els de l’APM també en fan conya i gosen dir que és Fraga qui l’ha perdut i que, a partir d’ara, encara se l’entendrà menys (no sé si es refereixen a la seva articulació de sons o a l’estructura profunda de tot allò que diu… i sense condó!). Ara només ens queda estar a l’aguait del nom que se li posarà per votació popular. Demà ja ho sabrem! Podrem tornar a escriure’n fent conya? (…)[bitàcola personal de mercè g.] < http://www.iesronda.org/modules/weblog/pages/mguiu/ >

… altres ja li han atorgat la categoria de símbol nacional i figura al costat de la barretina

Preguntes

1.- Què és un símbol?
2.- Què és un himne?
3.- Quins són els símbols de Catalunya?
4.- Què és la Creu de Sant Jordi?
5.- Quin és l’himne oficial de Catalunya?
6.- Què celebrem durant la diada de l’onze de setembre?
7.- Pots explicar la llegenda de Sant Jordi?
8.- Escriu el nom de les sardanes que coneguis.
9.- On es troba el pi de les tres branques?
10.- Cerca el nom i l’origen de dues colles castelleres actuals.
11.- Què és el virolai?
12.- Escriu el nom de les havaneres que coneguis.
13.- Descriu com són les muntanyes de Montserrat.
14.- Quin és l’origen de la barretina?
15.- Què és la Generalitat?
16.- Quin nom rep la mascota de la campanya ‘Dóna corda al català’?

< http://www.xtec.es/~mlluelle/caceres/simbols.htm >

I per acabar serà millor que fem una  mica de  broma…

L’acudit  < http://www.racocatala.cat/article.php?id=10315&llindar=2&mode=4 >

 “ja et fotran ja, aquets anuncis valen un fotime i la veritat veure com una dentadura em diu parla en català, no em convenç molt. [per mikibca]


[1] El període de recerca a través de la Xarxa va finalitzar el gener de 2007, així doncs, a l’hora de la publicació d’aquest article, han passat gairebé 5 anys. Això fa que molts dels enllaços utilitzats ja no són accessibles, i d’altres llocs web estan redireccionats.  Ha calgut fer una nova cerca per tal de poder accedir als enllaços de referència i, en alguns casos, això no ha estat possible.

[2] Com a mostra, podem accedir a una llista d’articles consultable al Centre de Documentació de la Secretaria de Política Lingüística.

[3] Aclarim que aquestes eren les llengües d’ús de la campanya en el moment que es va fer la recerca. Posteriorment, el ventall de llengües s’ha anat ampliant i, actualment, la campanya es divulga també en: francès, xinès, rus, hongarès, portuguès, esperanto, gallec, alemany,…

[4] Tot i que les entitats esmentades van desenvolupar una intensa implicació en la Campanya i, lògicament, van tenir una presència destacable a Internet, ara ja no s’ha pogut accedir a aquests documents des de la xarxa.

[5] Tal i com he fet constar en la Nota 1 – en el cos de l’article -, hi ha diversos enllaços que són inaccessibles, cosa que queda força palès en aquesta mostra.  Tot i això, he decidit mantenir tots els missatges que es van seleccionar en el moment de la recerca, per tal de ser fidels als resultats obtinguts en aquell moment . Els missatges s’han copiat directament de les adreces de referència que consten al peu de cada missatge.

És possible fonamentar l’ús social de la llengua catalana des de l’àrea de llengua catalana i literatura en l’ESO?

Rafael Lemus, rlemus2@xtec.cat

La intenció d’este article és posar de manifest alguns reptes que – entenc – ens hem de plantejar els professors i professores de llengua catalana i literatura en les properes dècades, pel que fa a la influència que podem exercir en el foment de l’ús de la llengua catalana al nostre espai lingüístic. És la meua obligació advertir que no hi ha cap pretensió d’exhaustivitat ni d’exclusivitat en tant que moltes de les vies que s’hi apuntaran són, al meu parer, complementàries, tot i que tindran una potencialitat diferent segons l’entorn, el moment i els agents. Així doncs, la intenció serà demostrar la necessitat d’encetar un nou procés que comunique l’esforç realitzat fins ara per a assolir un nivell de competència lingüística de tota la població, i la necessitat  d’establir estratègies que preparen eixe ciutadà a fer servir el català en clau inicialment de compromís social.

L’escrit quedarà estructurat de la següent manera: Inicialment plantejaré una sèrie de qüestions que –tot i ser evidents- sovint no tenim contestades o resoltes; en segon lloc, faré referència als objectius educatius de l’àrea de Llengua Catalana i Literatura i, sobretot, al canvi de prioritats; posteriorment em referiré al camp [Bourdieu, /Passeron, , 2005, pàg. 33 i ss. ]  de l’educació secundària, des del centre educatiu  i, especialment, a l’aula  com a àmbit d’intervenció on els diferents capitals [Bourdieu, /Passeron, , 2005, pàgs. 91-92,94-96,144 -146 ] (econòmics, culturals, lingüístics, socials i simbòlics) i l’hàbitus lingüístic [Bourdieu, /Passeron, , 2005, pàg. 46 i ss.] són components claus per a la intervenció socioeducativa; en quart lloc, faré esment als marges de maniobra que tenim en tant que abordem un procés que passa d’una escola comprensiva igualitària a una escola comprensiva meritocràtica [Carabaña, 2006,  pàgs. 32 i ss.] a un mercat laboral que de fet és distint en els diferents entorns dels territoris de llengua catalana. Per últim faré una breu referència a l’alumnat nouvingut en tant que posa en evidència les debilitats de la intervenció socioeducativa dels centres de secundària, i manifesta la feblesa del denominat capital civil de la nostra societat.

L’article està pensat a partir de preguntes que han de ventilar els reptes com a professionals de l’educació i, en este àmbit, jo em remetré especialment a l’educació secundària obligatòria i postobligatòria. Però m’agradaria fer-ne un incís abans d’endinsar-me en el tema: Les qüestions no són òbvies, és a dir, no es poden donar simplement per vàlides quan no són compartides socialment encara que puguen estar raonades científicament en part. Dit d’una altra manera, el mateix títol d’este article molts ciutadans i ciutadanes el considerarien intervencionista, agressiu, i un llarg etcètera que no ve al cas. Açò implica –tot i que no ho abordaré en este espai- que la  qüestió relacionada amb el foment de l’ús social segurament no està consensuada socialment i, per tant, afecta a la resolució de la proposta i al model d’intervenció. Significa, doncs, que qualsevol abordatge haurà de tractar amb racionalitat democràtica este repte al llarg del procés d’ensenyament-aprenentatge, i en formarà part fins a tal punt que sense la seua resposta qualsevol intervenció –en relació a l’ús social del català- serà feble o dèbilment estructurada.

En primer lloc, hi ha algunes qüestions que hauríem de posar sobre la taula i que com a professors i professores de llengua catalana no podem obviar llevat que tinguem la pretensió de limitar-nos a un exercici professional centrat en la competència lingüística, tot ignorant la situació sociolingüística de les llengües minoritzades (una part importantíssima del patrimoni de la Humanitat, per cert!). Així doncs, en llance algunes amb la finalitat d’obrir el tema:

  • Per què hem de fomentar l’ús social de la llengua catalana en l’ESO principalment? Per què hem de modificar l’òptica del currículum? És a dir, no hauríem de centrar-nos preferentment en la competència sociolingüística i la competència estratègica com a claus (val a dir, la competència discursiva [Cros A.i Vilà, M., 1998 pàg. 44 i ss.] en bona part al servei de les dues anteriors i no centrada en ella mateixa)?
  • Per què el professorat de llengua catalana ha d’implicar-s’hi? De l’aula a la institució? Significa això fer de comissaris lingüístics?
  • Per què hem de considerar estudis longitudinals en este àmbit? De quins terminis parlem per a veure una construcció sociolingüística enriquidora en el nostre entorn? Reptes? Errors? Noves aportacions socials, tecnològiques, científiques?
  • Per què no podem ignorar la complexitat del propòsit ni amagar-nos en subterfugis simplificats? Per què en un món globalitzat esta no és una qüestió local sinó de valors universals compartits? És possible fomentar l’ús social de les llengües minoritzades sense una educació en valors (que ensenye racionalment valors universals relativament compartits en l’àmbit del discurs)?

Fomentar l’ús del català només podem fer-ho quan hi som tots, si és que volem realment millorar la competència lingüística d’una banda i, convertir-la en ús social que puga a la llarga garantir la reproducció lingüística. I l’ESO com a etapa, i el centre educatiu com a espai, representen un observatori social de primer ordre i, per tant, converteixen la institució educativa  en element clau com a espai d’experimentació i investigació socioeducatiu, en tant que podem controlar parcialment moltes variables. Així doncs, hem d’explorar els discursos dels nostres alumnes, tant pel que fa a prejudicis i tòpics, com de necessitats sentides, perquè a partir del que ens diuen hem de deconstruir per a construir –més que no pas reconstruir- un nou escenari en el qual capiguem tots refent nous discursos i creant noves complicitats i consensos. És per això, que hem de modificar algunes prioritats en l’enfocament del currículum, i ens hem de situar com a professors i professores de llengua catalana en el nus del diàleg social  de l’entorn educatiu. Per tant, si hem de buscar una imatge estaríem més a prop d’un mediador social que no pas d’un apòstol o un comissari.

Així, si hem de començar per algun lloc fóra bo revisar les possibilitats de la nostra àrea en aquest sentit: per què no centrar-nos en l’àmbit de la comunicació (mitjans de comunicació) i la societat (sociolingüística, especialment)? En secundària, el procés d’aprenentatge del català ja ha estat assolit majoritàriament, tret que ens remetem simplement al domini de l’ortografia com a únic referent lingüístic. Ara bé, més discutible és que hi haja un procés d’adquisició lingüística del català com a L2 (segona llengua de bona part dels nostres alumnes) pel que fa a les diferents àrees, i encara menys un procés d’apropiació lingüística del català com a compromís universal, component decisiu per a incorporar l’ús tant quan és la L1 com la L2. És per este motiu, que

(1)   la llengua catalana ha de ser el vehicle (no és suficient que el llibre estiga en català!) per a l’adquisició de coneixements de les altres àrees, com a instrument per a indagar sobre la realitat social, científica i tècnica i, açò traslladat a un altre argot,

(2)   significaria que hem d’ensenyar més estratègies d’aprendre i comunicar més que no pas uns continguts aïllats o centrats, bé en components gramaticals o en una tipologia textual com a apartat teòric.

(3)   D’altra banda, si sovint diem que volem canviar actituds de rebuig o d’indiferència, haurem d’intervenir com a docents en la construcció de valors que puguen modificar aquestes actituds tant en el camp lingüístic i com en la resta.

Tant és així, que resultaria temerari acostar-se a l’aula sense reconèixer les característiques de la seua estructura. Deixant ben clar la confiança en les oportunitats que garanteix el centre educatiu, ningú no pot ignorar que no es tracta d’un espai neutre. Cal, doncs, en primer lloc, veure quin tipus de cultura predomina i formular l’estratègia d’aproximació, de diàleg i de generació d’oportunitats. Analitzar les expectatives que té l’alumnat i la pròpia família pel que fa al seu projecte d’adult, estudiar la distància de la cultura de l’entorn familiar respecte a la cultura de la institució educativa per tal de generar ponts i eliminar desconfiances, representen els primers passos d’eixe diàleg social que hem de teixir. En aquest primer entorn hem de ser capaços d’identificar elements claus sobre els diferents capitals econòmics, culturals, lingüístics, socials i simbòlics que permeten delimitar i comprendre les estratègies discents [Fernández Enguita, M., 1995, pàg. 57 i ss.] predominants en l’aula. Pensem quin paper juga la xarxa d’amics de l’adolescent en la recreació del seu capital social. Pensem en quins repertoris lingüístics són predominants en la seva competència comunicativa. Pensem en com elaboren experiencialment criteris d’inclusió i exclusió segons en la posició del mercat laboral en què es troben ells i les seues famílies. Pensem en la seua experiència lingüística situada generalment en l’hàbitus predominant que tendeix a la reducció d’àmbits d’ús de la llengua pròpia (tant si la té com a L1 o com a L2). Pensem que una part del seu capital simbòlic està centrat en una visió individualista difosa contínuament per una societat consumista, que allunya dels compromisos col·lectius. Per tot això, no podem arribar-hi i dir-los que estan equivocats i que és millor ser solidari i han de parlar català perquè és la llengua del país: l’evidència i l’obvietat almenys no semblen tan clares i, sovint, contradiu les realitats en les quals vivim. I d’ací, ha de nàixer el repte i no pas la renúncia ni la resignació.

Hem de valorar força que tinguem una escolarització en aquest període que ens permet treballar tant el capital civil [Gil Calvo, E., 2006 pàg. 44] (horitzontal:vinculacions simètriques entre ciutadans) com el capital cívic [Gil Calvo, E., 2006 pàg.44] (vertical: vinculacions asimètriques entre autoritats i ciutadans). És per esta raó, que una escola comprensiva igualitària que podríem situar fins a un primer cicle de l’ESO, com una escola comprensiva meritocràtica (2n cicle d’ESO i postobligatoris) representen una gran oportunitat per a guanyar nous espais també en l’àmbit del compromís lingüístic amb les llengües pròpies. És per això que haurem de treballar des del primer d’ESO la construcció dels valors utilitzant com a suports les diferents Declaracions Universals i l’anàlisi de conflictes o dilemes morals a través de treballs de diferents ordre que obligue a l’alumnat a l’ús de la llengua (millora competencial) per a tractar situacions comunicatives funcionals i a elaborar  estratègies de resolució de conflictes on l’altri també compte. La finalitat última, seria que ens incorporem en esta societat per inclusió, valorant les oportunitats que ens dóna el cosmopolitisme actual però abordant el conflicte lingüístic viscut, ignorat o negat de tal manera que es reconega que el compromís democràtic representa un esforç superior però que paga la pena.

En última instància, hem de pensar que els nous corrents immigratoris generen, si més no, dos tipus de reflexió: d’una banda, posen en evidència, la debilitat de la llengua pròpia com a eix vertebrador de l’espai social que representa el món del treball no qualificat, i també de bona part del qualificat, i del món escolar en tant que posa de manifest que el problema no  són les persones nouvingudes, sinó que el conflicte rau en la societat d’acollida. Dit d’una altra manera, la clau de l’aprenentatge del català per part de l’alumnat nouvingut està en el fet que l’alumnat de la classe ordinària assumisca el català com a llengua de cohesió social i trenque amb l’hàbitus de considerar el castellà com a llengua franca i respectuosa d’uns suposats drets o privilegis  individuals; treballar el pas de l’aula d’acollida a l’aula ordinària significa implicar el centre educatiu en processos d’adquisició i apropiació lingüística que s’entenen perfectament des d’una perspectiva ecolingüística. D’altra banda, la segona reflexió, obliga a situar el nostre espai territorial com un espai plurilingüe que ens obre l’oportunitat d’un nou patrimoni lingüístic i la possibilitat d’establir xarxes de relacions socials i educatives amb altres llocs del món utilitzant els “nous catalans” com una llançadora en les quals el coneixement del català i la llengua nouvinguda del grup lingüístic impliquen una oportunitat històrica per a recrear escenaris i intercanvis. Tant Catalunya com el País Valencià són grans receptores d’immigrants no comunitaris, la qual cosa ens ha de permetre projectar-nos amb el conjunt de la ciutadania.

En definitiva, este article només pretenia posar sobre la taula la necessitat de plantejar-nos reptes de present i futur. I és per este motiu que hem de tenir paciència a l’hora de valorar els resultats: una societat democràtica requereix una construcció social serena però fonamentada en valors universals, és a dir, en valors que un individu puga transferir si es desplaça a una altra societat. Necessitarem, doncs, paciència i ciència per analitzar per entorns geogràfics, per models institucionals, per configuracions humanes, per projectes lingüístics, per plantejaments pedagògics. Així doncs, haurem d’estudiar molt els processos que passen fora i dins del nostre país al llarg dels, si més no,  propers vint anys. I tot això, ens obliga a reconèixer la incidència de la nostra tasca i també a exigir que fora de l’àmbit educatiu es duguen a terme processos similars. Però no hem d’oblidar que en un projecte de construcció d’una democràcia social el secret està en la massa, la qual cosa passa per assumir una visió dinàmica del conflicte com a part natural del procés.

BIBLIOGRAFIA

He d’advertir que la bibliografia citada en este article representa alguns autors i autores dels quals sóc deutor, en tant que m’ha proporcionat diversos tipus de coneixement que m’han servit com a eines de reflexió en la meua pràctica professional com a professor d’educació secundària de llengua catalana i literatura. És obligat aclarir, doncs, que qualsevol error en la interpretació forma part de les limitacions de qui subscriu estes línies.

AA.DD., 1998, La Declaració Universal de Drets Humans, Comentari article per article. Barcelona: Associació per a les nacions Unides a Espanya/ Icària editorial S.A.

AA.DD., 2002 , Educació Secundària Obligatòria. 1r cicle. programa de competència social. Habilitats cognitives, Valors morals, Habilitats socials, document policopiat. Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament.

Barrieras, M., Vilaró, S., Junyent, C., 2000, Quadern ESO de La diversitat lingüística, Barcelona: Projecte GELA. Octaedro

Bateman, Simona, 2005, L’expérience morale comme objet sociologique, L’Année sociologique. Textes réunis et présentés par Patrick Pharo Éthique et sociologie : Perspectives actuelles de la sociologie morale. Volume 54/2004 Nº2 Paris : Presses Universitaires de France (PUF) 2004 1re édition : 2005, juillet pàgs. 389 – 412  

Bernstein, 1998, Pedagogía, control simbólico e identidad, Madrid: Ed. Morata.

Boix, E. I Vila, F.X., 1998, Sociolingüística de la llengua catalana, Barcelona: E. Ariel Lingüística

Bourdieu, Pierre/Passeron, Jean Claude, 2005, La réproduction. Élements pour une théorie du système d’enseignement, Paris: Éditions de Minuit. (1ª ed.1970)

Carabaña, Julio; 2006, Una nueva ley de educación Claves de la Razón Pura núm .159 pàgs. 26-35, Madrid: Claves de la Razón Pura núm .159 pàgs. 26-35 Gener /febrer 2006

Cros, Anna i Vilà, Montserrat, 1998, L’ensenyament de la llengua oral (pàgs. 35-48) a Camps, A. i Colomer T. (coord.)1998, L’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua i la literatura en l’educació secundària, Barcelona: ICE Universitat de Barcelona/ Horsori Editorial.

Delors, J., 1996, Educació: Hi ha un tresor amagat a dins. Informe per a la UNESCO de la Comissió Internacional sobre Educació per al segle XXI

Fernández Enguita, M., 1995, La escuela a examen; Madrid: ed.Piràmide, 2002, “Yo, nosotros, todos. Autonomía profesional, orgaización flexible y escuela-red” Cuadernos de Pedagogía. Núm.317. Octubre. Barcelona

Gil Calvo, E., 2006, El eclipse del capital social, Claves de Razón práctica, Núm. 164, pàgs. 42-49, Madrid: Promotora General de Revistas, S.A

Guasch, Oriol, 2005, L’ensenyament integrat de les llengües del currículum. Cap al plurilingüisme des de l’ensenyament-aprenentatge de la segona llengua. III Jornades Institut Europeu de Programes d’Immersió. Immersió Lingüística. Revista d’Ensenyament Integrat de Llengües i Continguts Núm. 7, desembre 2005 Barcelona: IEPI /Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, pàgs. 21-38

Habermas, Jürgen, 2003 (4ª ed.), Teoría de la acción comunicativa, I. Racionalidad de la acción y racionalización social, Madrid: Taurus. Santillana

2001 (3ª ed.), Teoría de acción comunicativa, II. Crítica de la razón funcionalista. Madrid: Taurus. Santillana

Lemus, R. i altres (1999). L’acció tutorial com a eix vertebrador del treball sobre el currículum. Revista GUIX. Elements d’acció Educativa. Barcelona: Graó.    Pàgs. 65-70

(2000). Un professor de Llengua Catalana i Literatura en el seu laberint. Revista GUIX. Elements d’acció Educativa. Barcelona: Graó.    Pàgs. 67-77

Mayoral,D./Molina, F., 2002, Les desigualtats ocultes: llengua, cultura i educació, Lleida: Pagès editors.

McKernan, J., 2001 (2ªed.), Investigación-acción y currículum, Madrid: Morata.

Puig, J.Mª, 1995, La educación moral en la enseñanza obligatoria, Barcelona: Ed. ICE Universitat de Barcelona, Horsori Ed.

Rubio Carracedo, 2003 (2a ed.), La psicología moral (de Piaget a Kohlberg), Camps, Victoria, ed., Historia de la ética. 3. La ética contemporánea.,Barcelona: Crítica pàgs. 481-523

Editorial

Cercle XXI

La gestació del butlletí que teniu a les mans sobre els usos lingüístics entre els joves s’inicià fa cinc anys. Així, s’hi publiquen alguns articles ja lliurats llavors, com ara el d’en Rafa Lemus i na Dolors Areny, i d’altres que són el fruit d’experiències i d’idees preconcebudes en aquell moment i desenvolupades amb posterioritat, com els d’en Joan Solé i na Marina Solís. Més de cinc anys. I el context en què es troben immersos els joves catalans i llurs usos lingüístics s’ha modificat substancialment, sobretot si tenin en compte tant la Sentència del Tribunal Constitucional Espanyol l’estiu de 2010 en detriment de l’ús preferent del català en els àmbits institucionalitzats i socialitzadors, com ara l’escola; o la greu crisi financera, econòmica i social en l’àmbit global, que esclatà finalment el setembre de 2008.

De fet, per analitzar i interpretar una determinada situació és absolutament necessari disposar del context en què té lloc. A més, qualsevol canvi sociolingüístic respon a un procés, a una dinàmica. En positiu, doncs, el llarg procés d’elaboració del butlletí també ens permet obtener un bon diagnòstic sobre el nostre centre d’interès, per reflexionar-hi també i plantejar –per què no?– algunes hipòtesis de treball futures.

Així, el primer article que ens arriba a les mans fou el d’en Rafa Lemus qui, l’any 2006, i en
el marc dels canvis de la LOE (Llei Orgànica d’Educació), planteja el nou context quant a l’ensenyament-aprenentatge de la llengua catalana basats en la competència comunicativa i, per tant, en el foment de l’autonomia de l’alumnat en aquest sentit. Per altra banda, l’autor també fa referència a la imperiosa necessitat d’integrar socioculturalment l’alumnat nouvingut en llengua catalana, i de promoure i difondre el compromís social entre tot l’alumnat quant a l’extensió de l’ús social del català.

Seguidament, a la nostra redacció virtual arriba també l’any 2006 la col·laboració de na Dolors Areny, que recull la feina de foment dels usos lingüístics interpersonals duta a terme per Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre la població en general, i més concretament, la jove i la nouvinguda gràcies a la campanya “Dóna corda al català”.

Per altra banda, l’any 2010 es treballen un parell d’articles més per a aquest Butlletí: el de na Marina Solís, que torna a incidir en l’àmbit de l’ensenyament secundari, però en relació
amb la importància del rol del professorat com a model en el procés de socialització de l’alumnat en llengua catalana, sia per a estendre’n l’ús social, sia per guiar l’alumnat en el
desenvolupament de llurs capacitats comunicatives, tot i que en un context poc favorable per raó de la demolidora sentència del Tribunal Constitucional.

I, finalment, en Joan Solé elabora un resum-adaptació a partir de l’estudi publicat per Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya el maig de 2010, Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana, en què revisa mites, proposa hàbits positius i fa recomanacions quant a l’ús de la llengua catalana entre els joves.

Com a colofó d’aquest Butlletí hi ha l’entrevista amb n’Albert Bastardas, que fou el president de la Ponència sobre una política lingüística per als joves del Consell Social de la Llengua Catalana, i aprovada el març de 2009: dos anys de treball i esforços per comprendre la situació dels usos lingüístics entre els joves a Catalunya i per definir-hi polítiques d’actuació, sembla que han quedat en paper mullat o amagat, però. A més de conversar sobre el procés d’elaboració de la ponència, amb Bastardas parlem sobre altres temes d’interès en relació amb la política i la planificació lingüístiques a casa nostra, i la seva perspectiva sobre la situació de la llengua catalana en un futur pròxim.

La intenció, sobretot, és que aquest corol·lari d’idees, pensaments, estudis, realitats… ens
permetin reflexionar sobre la situació actual de l’ús del català entre els joves, sia des de la
perspectiva de l’àmbit educatiu, sia des de les intervencions planificades des del Govern per incidir en aquest grup de població, amb l’objectiu comú i compartit d’avançar en l’extensió de l’ús de la llengua catalana.

Per finalitzar, voldríem recordar unes paraules de Joan Solà, il·lustre convidat a un dels sopars del Cercle 21. En el seu llibre, Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, de 2009, Solà apunta: “La vitalitat de la llengua ve de la joventut, la vida informal i els argots, que actualment estan dominats pel castellà” (…) “Ja no existeix la llengua materna, sinó la de la televisió i el carrer”. La vitalitat lingüística, doncs, del català i entre els joves: un altre aspecto que hem de tenir present, molt present, per tirar endavant amb la nostra llengua.