Entrevista a Josep Benet

Polític, historiador i advocat, Josep Benet i Morell va néixer a Cervera l’any 1920. És una de les figures més rellevants de l’oposició al franquisme i de la transició a Catalunya. Defensor a ultrança de la cultura i la llengua catalana, Benet s’ha erigit en editor i autor de moltes obres cabdals per a entendre la història del nostre país. No en va ha estat present, i a primera línia, en totes les etapes de la història de Catalunya del darrer mig segle. Encara avui, lluny d’acomodar-se en un descans més que merescut, Josep Benet continua escrivint incessantment sobre aspectes inèdits de la nostra historiografia mentre prepara les seves memòries i organitza el seu extens arxiu personal. I, pel seu domicili a Barcelona, hi continuen desfilant personalitats de tots els àmbits a fi de conèixer el seu parer en tot allò que afecta el país.

La seva biografia és tan extensa com dinàmica. Ja l’any 1938 el trobem a les files de l’exèrcit republicà. Després de la derrota catalana, lluny de caure en el desànim col·lectiu per la derrota de la democràcia i del catalanisme davant el feixisme, pren una actitud de clar enfrontament a la dictadura: funda el Front Universitari de Catalunya (1944-47), que presideix, i els Grups Nacionals de Resistència. Milita un temps a Unió Democràtica de Catalunya i és el cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), cofundador de la publicació Germinabit i un dels promotors de la revista cultural Serra d’Or. Durant els anys foscos de la repressió, Benet també inspira o promou molts dels episodis de la resistència antifranquista al Principat: la vaga de tramvies (1951), l’afer Galinsoga (1960), les accions a favor del català a l’escola, la campanya Volem bisbes catalans (1967), etc. Com a advocat, defensa nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes i participa, com a independent, en la fundació de l’Assemblea de Catalunya (1971). L’any 1977 és elegit senador per l’Entesa dels Catalans, i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el porta al Parlament de Catalunya (1980) i el preconitza, sense èxit, per a la presidència de la Generalitat. Del 1984 al 2000 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Li han estat atorgats el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1996) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2000).

Especialitzat en la història social, política i religiosa dels segles XIX i XX, és membre de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i ha estat professor a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB). Ha publicat, entre molts d’altres llibres, Catalunya sota el règim franquista (1973), Exili i mort del president Companys (1990) i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995), que és una revisió i ampliació de Catalunya sota el règim franquista. En els darrers anys ha publicat Carles Rahola, afusellat (1999), Escrits en defensa pròpia (2003), Domènec Latorre, afusellat per catalanista (2003).

-Heu escrit llibres on parleu del “genocidi cultural” contra la llengua catalana…

-En un país normal jo només hauria estat un lector de llibres d’història contemporània, però aquí n’hi havia tan pocs, d’història contemporània de Catalunya, que…, com deia Vicens Vives, si vols llegir un llibre sobre la història del nostre país, l’has d’escriure tu mateix. I és que feia trenta anys que havia començat l’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important. No en podies llegir, per tant. Quan algun periodista o historiador de fora s’interessava per aquest fet, li havíem d’explicar que no hi havia cap obra que en tractés. Vaig haver d’escriure’l més tard, tot i que vaig haver de publicar-lo a França, a les Edicions Catalanes de París, de les quals jo era director, des de Barcelona, perquè la censura franquista no hauria permès de publicar-lo. Aprofito per a comentar que si volem tenir bons llibres d’història, cal tenir una bona política d’investigació.

-Què en penseu, com a estudiós de la persecució política de la llengua catalana durant els anys de la dictadura franquista, del fet que avui, des de diversos àmbits, se silenciï o es negui aquell genocidi lingüístic?

-El tema del negacionisme de la persecució política de la llengua catalana és una qüestió molt important que, com moltes d’altres, no s’ha tingut gaire en compte en cercles intel·lectuals, ni tan sols en els mitjans de comunicació. Però és un tema fonamental. Nosaltres, una de les coses que vam poder aconseguir a Madrid, abans que s’aprovés la Constitució, és fer callar certa classe política espanyola, perquè estàvem tan carregats de raó que davant de certes qüestions ells optaven pel silenci. No perquè estiguessin convençuts dels nostres raonaments, però és que si no s’acceptaven certes coses era sinònim que no havia canviat res. Així, quan parlàvem de la persecució de la cultura i la llengua catalana es produïa el silenci i a Madrid teníem el dret a ser escoltats. Era un tema que pesava. Pesava, i molt. El que no podia passar de cap manera era que de tot això ells en passessin públicament.

-Però la situació no està gens resolta…

-Va passar que es va aprovar una Constitució que trencava amb el passat franquista, però nosaltres no ho hem sabut aprofitar. Avui ja no es parla de la situació del català, però és que no se’n parla ni a la televisió d’allà ni a la d’aquí. No s’ha fet pedagogia en els mitjans de comunicació, a la televisió no es parla mai de la situació de la persecució de la llengua catalana. No interessa. Això ha creat una situació absurda.

-En tot cas, el problema d’allà no el podem pas controlar, no podem demanar a la televisió espanyola que parli de la persecució de la llengua…

-Sí que podem. Hem tingut governs amb el suport necessari de diputats catalans: governs socialistes amb el suport de diputats socialistes catalans i governs amb el suport de diputats catalans de CiU…

-Però potser no s’ha considerat un tema important de pressió…

-Quan jo anava a Madrid deia que aquesta situació era una vergonya i que calia explicar-la. Però quan una cosa no interessa, no se’n parla.

-Per què hi ha polítics que encara avui minimitzen o oculten la persecució del català?

-Tornem al tema de sempre, però abans cal respondre què ha fet el Govern de la Generalitat per contrarestar aquest negacionisme. Ha buscat documents que provin aquest genocidi? Doncs ja ha arribat el moment que les noves generacions busquin en arxius militars, als Ajuntaments, al Govern Civil… les dades per a fer un bon banc documental de la repressió contra la nostra cultura. Jo, per edat, ja no ho faré, però espero que algú s’hi posi aviat. Tampoc no es pot entendre que quan un periodista o un historiador estranger s’interessa per aquest fet, no disposem d’obres sobre la repressió de la nostra cultura en anglès o francès, per exemple. És vergonyós, també, que no hi hagi cap traducció de la biografia del president Companys. D’aquest assumpte, el Govern se n’hauria de preocupar més.

“Feia trenta anys que havia començat

l’intent de genocidi cultural [franquista]

contra Catalunya i encara no hi havia

ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important.”

“El tema del negacionisme de la persecució política de la llengua catalana és fonamental.”

“Quan parlàvem de la persecució de la cultura i la llengua catalana es produïa el silenci i a Madrid teníem el dret a ser escoltats.”

“No s’ha fet pedagogia en els mitjans de comunicació, a la televisió no es parla mai de la situació de la persecució de la llengua catalana. No interessa.”

-La historiografia espanyola també l’ha negada?

-Evident, i de manera premeditada.

-I en els ambients universitaris?

-Al món universitari i intel·lectual dels darrers anys del franquisme hi havia un sector progressista, espanyol que simpatitzava amb la llengua catalana, i d’això en tenim exemples. Però aquesta situació, acabat el règim franquista, desapareix i apareix un nou cercle universitari que deixa de parlar de la persecució de la llengua.

-I a nosaltres, els catalans, no ens ha faltat capacitat per a divulgar-ho?

-Cert, no ho hem explicat o no ho hem sabut difondre. El que va passar amb la llengua catalana només ho sap la gent gran, la que ho va viure, però no pas la gent jove, que no sap els problemes amb què vam haver de conviure. És un problema que no interessa, o que no hem sabut explicar perquè interessés prou. I, per exemple, es fan exposicions sobre Catalunya, però no s’ha explicat la història de la llengua catalana. Hi ha una part de culpa nostra, potser per falta de diners, potser per falta de sentit comú. Així, com es pot entendre la manca de prestigi de la llengua catalana? Per què no s’ha difós prou? Això és el que ens hauríem de preguntar nosaltres, més enllà que a Madrid no ens entenguin. Ara bé, cal que lluitem perquè ho entenguin. La política ha fet coses positives, és clar, però també ha creat monstruositats en la nostra història.

-Què en penseu del tractament que rep la persecució de la llengua als llibres de text escolars?

-A l’ensenyament, a l’escola, hi ha la percepció que el català no té cap problema. I tant que en té! Cal replantejar la qüestió lingüística a l’escola. Per exemple, la persecució política del català amb prou feines surt als llibres de text. Fa uns vint anys vaig participar en uns col·loquis a Salamanca sobre la situació de les cultures de l’Estat i vaig recordar el que es diu a la Constitució sobre la llengua catalana. I vaig proposar la creació de consells que ajudessin a fer que tot allò que marca la Carta Magna es compleixi de veritat. Només així s’evitaran situacions absurdes com les que ha viscut el català envers el castellà. Però no va servir de res.

-Però per molt que fem llibres parlant de la persecució de la llengua aquí, la imatge que es té a Espanya d’aquest tema no sembla pas que hagi de canviar gaire…

-I això que a vegades hem tingut la paella pel mànec, però tampoc hem fet res. Avui tenim un Govern amb ministres catalans i amb el suport de diputats catalans i hem tingut ministres catalans que no han demanat diners ni res, quan a ells els pertocava aquestes accions. Com a solució, plantejo actuar, fer accions de prestigi. Cal fer una bona operació política, un pla estratègic molt ben estudiat.

-Un pla estratègic, dieu?

-Fins ara hem actuat en ràtzies, però no hem plantejat el problema global i no hem buscat solucions per a atacar-lo. Cal dissenyar una estratègia. Per què no hi ha, políticament, una visió global que permeti capgirar les tornes? En comptes de fer grans discursos, calen accions programàtiques. Insisteixo, falta un consell assessor per a dirigir tot això, per a estudiar què cal fer. El problema és que ara, en democràcia, tothom s’ha acostumat que siguin els polítics qui arreglin totes les coses, “que per això cobren”, es diu. Jo no veig que s’estigui construint cap projecte sòlid quant a la situació de la llengua. Es parla de moltes coses, però no ho veig clar. A Europa, per exemple: què s’ha fet per a donar a conèixer l’existència del català a Europa? Una Maison a París? O també es parla de canviar l’Estatut, la Constitució o el Senat…, i jo em pregunto, per a què? Per a estar al mateix nivell que La Rioja? El Senat, que és del que parlo ara, està com està perquè a les grans forces polítiques espanyoles ja els convé. El que cal és un canvi de plantejament global, un programa nou, i ara toca, ara és el moment, potser més endavant ja serà massa tard. Cal tornar a una política constructiva des del punt de vista lingüístic. Perquè si ara existeix, jo no la veig. El català, socialment, està en perill.

-Així, encara som a temps de fer capgirar les tornes?

-Sempre és un bon moment per a fer-ho. Però el més important és que cal fer-ho bé. No vam aconseguir tenir mossos d’esquadra? Doncs ara toca fer més, aconseguir altres fites.

-Creieu que Catalunya ha patit la improvisació d’una política lingüística poc valenta?

-Jo només veig que la majoria de diaris, per exemple, estan més en contra que a favor de les lleis a favor del català. I això és per culpa dels polítics, que amb la feina del dia a dia s’han menjat aquestes qüestions. Un altre exemple: la primera prohibició que es va produir del català va ser a l’estament judicial. I avui ja és hora que els jutges d’aquest país, o que arriben a aquest país, aprenguin el català. El que passa ara és un fet inacceptable. En aquest i en altres àmbits, partim d’una situació de desigualtat. La catalanització del sistema escolar no s’està aplicant amb rigor.

-I tanmateix, en un marc polític que a priori aposta per la igualtat, no es crea cap debat sobre aquesta situació de desigualtat?

-Canviar o no de llengua és una actitud personal. Però tot és un problema de plantejament global, de manca de prestigi. Tot va lligat. Per què no hem sabut crear aquest prestigi? Aquesta és la pregunta! No pot ser que TV3 passi en hores de baixa audiència programes que parlin d’aquesta qüestió. Tot influeix. El prestigi que caldria donar a la cultura i a la llengua catalana en les noves generacions canviaria la situació. És qüestió de creure-s’ho. Cal jugar a adaptar-nos a les noves situacions, a creure’ns el prestigi del català. I crec que la televisió hi pot tenir un pes fonamental. De moment, però, hi ha una política merament regionalista, i això que tenim gent de casa que és molt bona, però que no surten a la petita pantalla. Segurament és perquè ens falta, actualment, un punt de patriotisme. I també cal ser més ambiciosos i no fer volar tants coloms.

“Al món universitari i intel·lectual dels darrers anys del franquisme hi havia un sector progressista, espanyol, que simpatitzava amb la llengua catalana.”

“A l’ensenyament, a l’escola, hi ha la percepció que el català no té cap problema. I tant que en té!”

“Com a solució, plantejo actuar, fer accions de prestigi. Cal fer una bona operació política, un pla estratègic molt ben estudiat.”

“Ens falta, actualment, un punt de patriotisme. I també cal ser més ambiciosos i no fer volar tants coloms.”

Josep Benet, un compromís històric amb la llengua

-L’any 1947 us trobem com a secretari de la Comissió Abat Oliba, que havia d’organitzar les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. La llengua catalana hi va ser present…

-Sí, era la primera vegada que la llengua catalana era utilitzada des de 1939 en un acte públic. Va ser un acte religiós i cívic, però també un acte de reconciliació entre els catalans dels dos bàndols de la Guerra Civil. La reconciliació nacional la vam començar nosaltres.

-També heu parlat molt sovint de la qüestió del col·laboracionisme amb el nou règim…

-Jo em preguntava fins a quin punt era col·laboracionisme escriure un article en castellà, en llibres i publicacions periòdiques, quan el català era perseguit pel règim. És el cas de la revista Destino, que havia estat fundada al servei de la política de la unitat franquista. Aquesta política representava aplicar a Catalunya un autèntic genocidi cultural.

-Els qui lluitàveu contra l’opressió als anys seixanta, éreu més agosarats que les generacions actuals?

-Aquells anys van ser d’una creativitat extraordinària per al país, amb la creació d’Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, la Nova Cançó, Comissions Obreres, les associacions de veïns, Òmnium… Penso que tant de bo avui dia hi hagués aquesta creativitat. Crec que estàvem en el camí adequat.

-No pot tornar l’esperit d’aquells temps?

-No ho sé, vivim en un món molt ensopit i molt poc creatiu. Només es diuen generalitats. I que tot el gran pensament de la Catalunya actual sigui el Fòrum del 2004 és ben trist. Falta en aquests moments creativitat per totes bandes. En la cultura, en la política, en el govern i també en l’oposició fan falta idees i molta creativitat. Sense creativitat el país no avança. I s’ensopeix, com està passant en aquests moments.

-Sou optimista de cara el futur?

-Tinc esperança en les noves generacions, però cal mostrar-los el camí. Després de la mort de Franco hi havia una generació jove, poc influïda pel genocidi cultural, i ara els toca donar el pas.

“Aquells anys van ser d’una creativitat extraordinària per al país, amb la creació d’Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, la Nova Cançó, Comissions Obreres, les associacions de veïns, Òmnium…”

“Vivim en un món molt ensopit i molt poc creatiu. Només es diuen generalitats.”

Jordi Finestres

Rafel Torner